Arxiu de la categoria: Sitges

EL SOLC DE TONY KEELER, FOTÒGRAF

Publicat el per
Respon

EL SOLC DE TONY KEELER, FOTÒGRAF

tonykeeler-by-barcelonogy

Tony Keeler (2015)

El migdia que vam celebrar el comiat de Tony Keeler era assolellat, més que càlid, i la calidesa humana de tot l’acte s’encomanava entre els assistents. Hi era tothom. Vull dir, tothom que per una raó o altra havia tractat la família Keeler des dels primers moments de la seva instal·lació a Sitges, juntament amb amics d’arreu, condeixebles dels fills, veïnats de tota mena. Hi havia també la pràctica totalitat dels artistes sitgetans en el que vaig voler interpretar, a més d’un darrer  i solidari homenatge, el testimoni del compromís artístic que els unia. Em va emocionar especialment una frase tan breu com intensa que Miguel Conde, amb aquells ullets humits de tendresa, em va mormolar gairebé a cau d’orella: “fem pinya”, textualment.

És aquest el Sitges ric en experiència humana, en arrelaments diversos i en amistats velles i noves on em reconec. Amb els que vaig compartir una Vila quan encara hi havia barques a la platja, cases modernistes al llarg de la Ribera i del Passeig Marítim i els promotors àvids i arquitectes espavilats encara no havien començat el negoci dels enderrocs i les permutes. Comparteixes els espais de la infantesa quan ets criatura sense consciència que marquen un territori i un temps; un temps que corre a velocitats directament proporcionals al nombre d’anys i experiència que acumules. D’aquell Sitges ens en queda el record i una mena d’imaginari sovint idealitzat però amb un fonament tan real com mostren les fotografies, que no enganyen. Ens en queda l’haver compartit un temps i un espai que Tony Keeler ens va mostrar fa a penes un any tal com era i tal com hi érem nosaltres.

Al llarg de la seva vida Keeler, fincat a Sitges, va ser un viatger sempre interessat a fixar el relat fotogràfic del món per mitjà de l’expressió humana. Vocació i professió són, per a ell, la mateixa cosa. Andalusia, Extremadura, Cadaqués, Cuba, Eivissa, Àfrica, els països asiàtics són escenaris on el més important és la matèria humana i la seva expressivitat. Podem pensar-hi en termes de fotografia documental o de fotoperiodisme.

dali-tony-keeler2

Salvador Dalí, per Tony Keeler – que el va copsar fent aquells ulls mig malencònics,  esporuguits i esfereïts que de vegades deixava entreveure…

Però, sempre, el més rellevant és que en el contrast entre llum i ombres del blanc i negre la visió de Keeler esdevé una poètica profundament humana revelada amb el domini del contrast i accentuant les gradacions i intensitats de la figura humana. Potser per això continuo aprenent a mirar amb els retrats de Keeler, els que va exposar a Miramar i que ens mostren tal com érem en el nostre petit microcosmos, i els que han marcat la seva trajectòria universal.

Et passen moltes coses pel cap, com una desfilada tumultuosa i silenciosa alhora, en una cerimònia de comiat. Les idees i les imatges s’aiguabarregen amb el present. Al meu davant hi havia els assistents, els intèrprets musicals, els oficiants. Però una mica més enllà, darrere els vidres, s’hi alça un mur que no es clou i uns xiprers que s’alcen i que fan de metàfora a l’agraïment – la solidesa –  i al record – l’enlairament. Agraïment perquè Tony Keeler, a més d’artista, va ser un veí i un ciutadà exemplar, tal com han testimoniat aquests dies diverses veus, a L’Eco de Sitges entre altres,  des del tracte de proximitat i de recompte de temps. Record, perquè Toni Keeler és una presència que no s’esborra: a l’espai públic de la Plaça dels Artistes; a les fotografies, documentals, llibres, i en la nostra memòria col·lectiva i personal. La mirada de Keeler és un solc profund al nostre paisatge interior.  

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 16.IX.2016.  La fotografia de la capçalera és d’Adriana de Sandoval, presa al Bar Estudiantil, de Barcelona (2015). La fotografia de Tony Keeler ha estat baixada de la xarxa i no hi consta l’autoria.

REPENSAR I DEBATRE SITGES

Publicat el per
Respon

REPENSAR I DEBATRE SITGES. 

IMG_1977

Platja de Sitges (2015). Fot. Frèia Berg

Assisteixo al debat organitzat per aquest setmanari amb el títol Repensar Sitges. Oportunitats i reptes davant el model de desenvolupament. De la Transició ençà, per cenyir el tema al període de la democràcia, cíclicament han sorgit veus que han plantejat el futur de Sitges des de les cruïlles que les circumstàncies econòmiques han propiciat. És un debat tan necessari com oportú que cal agrair i, al mateix temps, continuar.

El desenvolupament de Sitges en els darrers quaranta anys ha basculat entre el turisme i la construcció, amb tots els matisos: turisme de congressos, de famílies, residencial, de lleure, de vacances…; construcció de segones residències, rehabilitacions discutibles, reconversions de sòl no urbanitzable a sòl urbanitzable, plans generals, catàlegs de patrimoni arquitectònic… De debat n’hi ha hagut relativament poc. Han prevalgut els pactes sectorials sobre terrenys concrets, permutes opaques, excés volumètric a tot arreu on s’ha pogut, serveis tècnics municipals que han promogut un urbanisme baixllobregatí de baixa qualitat material i estructural, vianalització del centre de la Vila més que discutible i un llarg etcètera de despropòsits. Aquest és el llegat que tenim i que ha implicat i implica tots els sectors, públics i privats, cadascun en la mesura de la seva missió i de les seves responsabilitats. Ara toca mirar el futur. He pres moltes notes amb lletra de gat – vull dir, amb una llibreta a la falda i un bolígraf indòmit i les reconverteixo en notes.

  1. Apocalypse now. El fet que el sector nord de La Plana i la Madriguera siguin el darrer tram que queda per edificar m’ha semblat que provocava una remor apocalíptica. El desenvolupament de Sitges ofereix més possibilitats si hi posem imaginació, ganes i compromís.
  2. Pla general. Un bon amic arquitecte dels que no s’han dedicat a especular ni a destrossar cases ni barris sencers s’exclamava que, encara, per a molts, un pla general es redueix a les parcel·lacions de terra urbanitzable i la volumetria edificable.
  3. La ciutat compactada. Montserrat Tura, metgessa, ciutadana política i exconsellera va advocar a favor de la ciutat compactada en base, sobretot, al vessant social. Completament d’acord.
  4. Vianalització i aïllament. Les vianalitzacions dels nuclis urbans privats d’una circulació regulada provoquen l’aïllament de les persones amb la mobilitat afectada, especialment les persones grans. I si a sobre proliferen abusivament les terrasses de bars i restaurants la circulació queda afectada a tots nivells.
  5. Equipaments culturals i educatius. La llista és llarga i cada cas és un cas. Jo només vull recordar que hi havia terreny i projecte ja aprovat per a la biblioteca i l’arxiu durant el període 2008-2011 i, a la vista dels fets, els diners van anar a parar a altres conceptes. I així ho tenim.
  6. Passeig Marítim. Recordo el dia que va caure Villa Natàlia, enderrocada per la piqueta que va iniciar la cursa de demolicions dels xalets noucentistes des de l’Avinguda Sofia al Monument a Benaprès. Aquell dia es va obrir la veda per a tot el que va venir després. A la Ribera ja havien caigut els edificis modernistes deixant pas a blocs de pisos d’aspecte impersonals en el millor dels casos.
  7. Catàleg del patrimoni arquitectònic. Encara en curs, esperem veure’l acabat algun dia. De moment ja han caigut unes quantes cases, abans que fossin catalogades. El truc de sempre.
  8. Lloguers de locals. Algun dia caldrà fer un estudi dels costos dels lloguers dels locals al centre de la Vila i dels establiments que s’hi instal·len de nou. Probablement això, juntament amb la vocació rendista, explicarà la mena d’establiments que van proliferant.
  9. Turisme de qualitat. Imprescindible en totes les modalitats. El compromís de tot el sector també és imprescindible. Mentre no existeixi, seguirem veient, i suportant, no només turisme low cost sinó low sector empresarial.
  10. Responsabilitat social ??? Inherent a persones, corporacions, empreses, entitats i institucions. En cap moment vaig sentir ni un sol esment a la responsabilitat social, imprescindible per a la bona convivència i la bona governança. Juntament amb l’ètica és un valor i una actitud imprescindible i exigible a tots els sectors implicats en el desenvolupament.

MALVASIA ÉS PATRIMONI

Publicat el per
Respon

MALVASIA ÉS PATRIMONI

6

Joaquim de Miró i Argenter, La recol·lecció de la Malvasia (1895). Museu de Maricel, Sitges.

És mig per atzar mig per la vinculació existent entre els antics cellers de Can Falç, Can Llopis i el de l’ Hospital de Sant Joan que he pres part en la V Trobada de Malvasies de la Mediterrània, organitzada per l’INCAVI a Sitges fa poc més d’una setmana. Això m’ha comportat retornar a un tema cíclic en la historiografia cultural sitgetana, com és el de la Malvasia en tant que subjecte d’una tradició que va més enllà de l’estricta enologia i que es remunta a un important aspecte de l’imaginari local. Un imaginari que no es pot concebre sota un sol àmbit sinó que interrelaciona la literatura oral, la tradició, el Romanticisme, la devoció popular, el romancer, les cròniques de guerra de l’Edat Moderna, el Luminisme paisatgista i conceptual, la historiografia, la literatura, la fotografia o el disseny, entre altres. Altrament, la recerca – puntual i modesta – que vaig portar a terme ofereix la doble utilitat de constituir una aportació embrionària al futur centre d’interpretació de la Malvasia que a hores d’ara el patronat de l’Hospital de Sant Joan projecta.

Malvasia de Can Falç, gravador Joan Masferrer

L’etiqueta de la Malvasia de can Falç, obra del gravador Joan Masferrer

La Malvasia de Sitges compta, afortunadament, amb un notable nombre d’experts de diverses menes, historiadors i enòlegs, principalment. Per tant, vaig anar a raure als articles de Valentí Mongay, Josep M. Matas, Roland Sierra, i a d’altres més reculats en el temps, com J. Llopis i Bofill, Guillem J. de Guillem Garcia o Lluís de Dalmau. La tradició literària, transmesa en bona part per tradició oral, cristal·litza en el romanç dedicat als orígens almogàvers de “La Malvasia de Sitges”, que integra l’interessant recull de llegendes de les terres del Garraf Set contalles del temps vell (1888), Unknown-3de l’escriptor i polític vilanoví Teodor Creus i Corominas. És Creus qui determina el nom del jove sitgetà que s’uneix a la Companyia d’Orient atorgant-li amb el nom de Jofre, habitant del lloc del cor del Garraf, intrèpid soldat que descobreix a Monembasia les virtuts de la Malvasia i retorna amb uns quants ceps embolicats que planta en terres de la seva família… i que expandint-se pel terme arriben – ben minvades, això sí – al dia d’avui. Un altre passatge literari, anterior i força més populista és la comèdia costumista del també vilanoví Francesc de Sales Vidal, La malvasia de Sitges (1866) sobrenom d’una dona madura de més aviat aparent mal geni. I, encara, d’un parell de segles enrere data l’origen d’una de les estrofes de l’antiga versió del cant de Els Segadors recuperat per Víctor Balaguer que fa referència als estralls causats pels sis-cents soldats castellanes que en entrar a la Vila, no contents en atipar-se de menjar i beure, van obrir les aixetes de les bótes de vi i malvasia per regar els carrers.

Més enllà de la lletra existeix l’imaginari visual, en el que els pintors del Luminisme esdevenen protagonistes de primer ordre. La platja i la verema són dos dels temes més tractats, amb resultats d’una bellesa i capacitat d’evocació inigualables. La recol·lecció de la malvasia (1895), de Joaquim de Miró, terratinent i pintor, o Temps de verema. Carrer de Fonollar (1907) d’Arcadi Mas i Fondevila en són dos exemples més genuïns. Passant a altres àmbits visuals, les etiquetes de les ampolles de malvasia són un altre art. Per començar, la més antiga coneguda, que va encarregar Josep Bonaventura Falç, terratinent il·lustrat i afrancesat, al gravador Joan Masferrer – de la qual només en se’n coneixen acurades reproduccions, fins arribar a les etiquetes de la Malvasia Robert, de Manuel Llopis i Bofill o de les darreres de Bodegas Javier.

IMG_2077

La vinya de Can Milà, que ja són història, amb Can Milà al fons. 

Tinc, també, el meu imaginari personal. És el de les vinyes de Can Milà, que de petita em semblavIMG_2076en camps inabastables i ara només en queden fotografies i el record d’alguns. Un d’ells era en Míliu, que un cop va plegar de la vinya encara la portava al cor; de vegades en parlàvem a la Ribera o pel carrer Major. L’Emili Argilagós Mitjans (Sitges, 1929-2016) va ser el darrer pagès de la malvasia sitgetana a les vinyes de can Robert, a can Milà. De petita m’hi portava a passejar la meva àvia Adela. Ella es quedava parlant amb l’Antònia i la Mònica,  i jo, després de demanar, indefectiblement, un got d’aigua només per veure com funcionava la bomba del pou me n’anava al cantó del jardí de les roses, vora un banc de pedra. Al voltant tot era verd de vinya i  pineda. Aquest paisatge perdut forma part del meu imaginari personal i per això vaig dedicar la intervenció a la memòria d’en Míliu, deixant ben clar que, per a molts de nosaltres, la Malvasia, a més de ser un beuratge gairebé màgic, és un patrimoni dels sitgetans.

ALL CREMAT I LA PALMERA

Publicat el per
Respon

ALL CREMAT…

De tant en tant haig de fer algun àpat d’amics – (de fet, ara recompto els que els dec un o més àpats: paraula que compliré.)  Sóc dona de poca imaginació i més aviat depenent de la relació entre cuina i calendari. Si és entre Carnaval i Pasqua recorro al xató. Si no fa calor, arròs de Sitges. Un recurs sovintejat és una cassola de peix – rap, cloïsses amb picada d’all, julivert i ametlles. Quan hi ha canalla, pasta amb algun farcit, un bon sofregit de ceba i tomàtec i ben gratinat tot, que faci crec-crec. Si cal menjar lleuger perquè fa calor, sopa de meló en estat pur, i algun peix a la planxa de segon. El meu repertori és més aviat curt, tot és cuina casolana i producte de mercat: de la parada als fogons. Més d’una vegada, tot fent cua, m’he aturat escoltant les explicacions dels que semblen més destres: – i això, com ho fa? I sempre surten dues o tres variants noves per a mi i més que provades pels que ho expliquen. La veritat és que hi disfruto. El secret rau en producte fresc i bo, siguin espigalls o peix de roca. Si el producte és bo el plat sempre és un èxit.

Avui ho comentàvem en un dinar d’amics. Sempre fa bo de descobrir algú altre, algú que encara no coneixes gaire i que l’atzar et porta a taula, que comparteix els teus principis – això del bon producte, de disfrutar anat al mercat a veure què hi ha, posar-te una bona estona a la cuina a veure què en surt i compartir-ho amb qui aquell dia s’asseu amb tu a taula. L’excusa ha estat un all cremat.

Sembla mentida, però és un plat que sempre se m’havia resistit: que si l’encertaré cremant els alls, que si amb patates o sense, que si hi afegeixo vi a la picada o no. No l’havia abordat mai i avui m’he decidit. Tenia el rap fresc del mercat d’ahir per cuinar avui; tenia els tomàtecs madurs al punt, un bon ram de julivert que feia goig, una cabeça d’alls nova de trinca i ganes de provar. De manera que, sense dubtar-ne més, he anat a buscar el meu manual de cuina sitgetana, que és El gust d’abans, d’en Joan Manuel Jimeno, amb dibuixos de la Carmen Pons. El llibre ja té dies, perquè és del 2006, i ofereix un aspecte que deixa fora de dubte l’haver estat profusament utilitzat a la cuina. I té la gràcia, entre altres virtuts, de presentar els plats amb un enunciat sincerament casolà, cosa que els atorga valor afegit.

“Rap a l’all cremat, al meu aire. Plat sitgetà al cent per cent.” Com que alguns dels amics convidats eren forasters els he anunciat el menú amb el mateix títol. He seguit fidelment la recepta amb dues excepcions: he suprimit el pebrot i el got de vi blanc. Llevat d’aquests dos petits detalls, la resta ha estat elaborat  seguint fidelment les indicacions, fil per randa, en el mateix ordre narratiu de la recepta. Ara ja sé que el puc incorporar a la meva limitada oferta, amb la garantia que, com diu al final de la recepta d’en Jimeno, de pa segur que se n’hi sucarà. El que no haig d’oblidar és d’enviar-la als meus amics, tal com m’hi he compromès. És el que té de fer cas als mestres… 

PALMERA

 

Palmera nova

Gairebé sense voler ni sense pensar-hi m’he trobat a la plaça de l’Ajuntament en el moment que plantaven la palmera nova. Després d’uns mesos de veure aquella carcassa buida, havia arribat el moment que, segons els experts, calia plantar la substituta de la palmera torta. Aquesta és nova de trinca, fa vuit metres d’alçada, ve de les Canàries i és una palmera mascle, cosa que garanteix que serà víctima de la plaga del morrut.

La palmera torta va arribar a ser una icona de l’escailain de Sitges durant dècades. A cada llevantada feia patir de tant com cimbrejava i tothom es demanava cap a quin cantó es decantaria el dia que fes figa. Aquest dia va arribar quan ja havia compert els cent vuit anys  i la caiguda va causar alguns desperfectes, poca cosa si es pensa en tot el que hauria pogut passar. Sé de gent que va guardar-ne un tros de soca com a record.

Ara tenim una palmera nova que creixerà al compàs de la vida dels sitgetans d’avui i que amb els anys, arribarà a ser tan torta com l’altra perquè el llevant ja s’ocuparà de posar-la a joc. Nosaltres ens ho mirarem amb l’esperança que encara li queden molts dies per complir el segle i molts metres per enlairar-se.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 5 d'agost de 2016

 

 

EL VERMUT DELS POETES

Publicat el per
1

EL VERMUT DELS POETES

Festa, 10

Totes les tradicions tenen data de naixença, per bé que amb el pas del temps i la seva consolidació passen a ser gairebé intemporals i, d’aquí a ser de tota la vida, equiparables a l’eternitat. Una de les tradicions que s’espera amb candeletes al medi poètic del país és la Festa de la Poesia a Sitges que, enguany, compleix la primera dècada. La rebuda dels poetes a l’estació amb banda de música i pubilles és un xoc inoblidable i, d’aquí, tota la resta, en un intens increscendo d’afalacs, músiques, espectacle i, per damunt de tot, el triomf de la poesia.

El darrer acte, quan les emocions han superat les expectatives i ja reca pensar que la festa s’acaba arriba l’hora del vermut. Oficialment, al programa, se’n diu “Els poetes a casa”, amb doble sentit. Els poetes se’n van, definitivament, a casa seva. Però abans, hi ha una casa que els acull a l’hora del vermut. Sol ser una casa d’artista o de poeta. Fernando Krahn, Miguel Conde, Pere Stämpfli i Santiago Rusiñol, entre altres, els han acollit amistosament a l’hora del comiat i hom pensa allò de ‘no és un adéu per sempre’. La frase més pronunciada és ‘fins a l’any que ve que, encara que ja no serem poetes convidats, tornarem’ i, molts d’ells han complert la paraula amb escreix.

Enguany la casa que els acull no és ben bé una casa d’artista. Però és una casa amb història relacionada amb l’urbanisme i amb la poesia. Quan es va celebrar la Festa de la Poesia a Sitges, el 1918, la urbanització de Terramar ja havia depassat el llindar del somni del seu promotor, l’industrial sabadellenc Francesc Armengol, i començava a esdevenir una realitat. La Festa de la Poesia de 1918 havia congriat el més gran nomenclàtor de poetes que Sitges havia vist des dels dies del certamen de la III Festa Modernista de 1894: Josep Carner, Carles Riba, Clementina Arderiu, Joaquim Folguera, Ventura Gasol, Josep M. de Sagarra, i tants d’altres. Molts d’ells tornaren al llarg dels anys vint; Josep Carner, per exemple, que el 1925 va escriure el Madrigal a Sitges a casa del poeta Salvador Soler i Forment, o Josep M. de Sagarra, que va pronunciar el discurs d’homenatge a Rusiñol al peu del Greco el gener de 1926. Però no hi va haver cap altra Festa de la Poesia. Quan el 2007 es va  celebrar la I Festa de la Poesia a Sitges es va publicar un opuscle sobre El Sitges noucentista i la Festa de la Poesia de 1918 a manera de memòria i baula de la tradició poètica sitgetana.

La urbanització de Terramar va anar creixent. Les fotografies de 1919 mostren el traç del Passeig Marítim, meitat sorrenc meitat asfalt, els blocs de ciment de les voreres a mig arrenglerar. Al fons dues cases: la caseta de propaganda de la urbanització, un modest edifici de planta quadrada i teulada, i una edificació més sofisticada, noucentisme arquitectònic total. Estan situades a primera línia. La segona continua dempeus al Passeig Marítim i fa cantonada amb el carrer Josep Carner. La primera, que fa cantonda amb el carrer Josep Planas i Robert, va ser objecte d’una ampliació el 1932, que li va atorgar l’aspecte més característic amb una rotonda lateral, i encara, els anys cinquanta, va ser parcialment ampliada quan va ser convertida en un acollidor hotelet que portava el nom de la ciutat italiana on es van conèixer el matrimoni que el regentava, l’Hotel Rímini. El 1988 la casa va ser rehabilitada seguint amb fidelitat les característiques de l’arquitectura noucentista.

Aquella casa va acollir no només els promotors de la urbanització de Terramar, “Parques y edificaciones S. A.” sinó també la redacció ‘de facto’ de la revista de propaganda, Terramar. Revista d’art, literatura i esports (1919-1921), dirigida per Josep Carbonell i Gener. La casa va acollir, també, uns quants poetes;  entre d’altres, Joaquim Folguera, J. V. Foix, Josep Lleonart, possiblement també Josep M. Junoy i Joan Salvat-Papasseit, tots ells col·laboradors de la revista.

Anquines banc

És aquella casa, la que va ser la caseta de mostra del que havia de ser Terramar, la que acollirà els poetes de la X Festa de la Poesia a Sitges a l’hora del vermut. Hi ha els mateixos pins al fons, els mateixos palets de riera empedrant el jardí, el mateix banc de totxana, el mateix porxo exterior, els mateixos revoltons limitant el muret  que tanca els pitòsfors i el bruc. Als estadants de la casa els fa molt de goig rebre els poetes, oferir-los un vermut a l’antiga, i constatar la baula que relliga la poesia des de tots els vessants i totes les estètiques perquè, el més important, és que l’alè poètic perduri per a totes les eternitats.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges,  17 de  juny 2016.
Fotografies de Visit Sitges i de Frèia Berg. Les de Visit Sitges corresponen al Vermut dels Poetes del dia 19 de juny de 2016.