Arxiu de la categoria: Sitges

DE LA FESTA MAJOR AL CEL DE SITGES

Publicat el per
Respon

DE LA FESTA MAJOR AL CEL DE SITGES

ramon_08082017

“Si em perdo busqueu-me per la Festa Major. Les tenia, en Ramon, aquestes frases lapidàries. Les deia amb els ullets de nen trapella i un punt sorneguer que li brillaven amb il·lusió sincera quan parlava de les coses, els fets i les persones que estimava. Quan parlava de Sitges, sobretot. En Ramon Soler i Fernàndez, en Ramon de L’Eco n’era un apassionat, de Sitges, de les seves coses i de la seva gent. En això va ser (i que se me’n fa, d’estrany, parlar d’en Ramon en temps verbal passat…) va ser digne hereu del seu pare, en Josep de L’Eco, tal com el recordo. Però com succeeix en totes les generacions i nissagues cadascú amb el seu caràcter, dins de les seves circumstàncies i en el temps que li va tocar viure.

images

A en Ramon, com també al seu germà gran, en Josep, li va tocar viure temps de canvis que, comptat i debatut, ens van portar a la continuïtat d’aquest setmanari i, en la nostra relació setmanal, al seu paper d’editor-reclam-recordatori no poques vigílies i dies de tancar l’edició i sempre amb veu de paciència condescendent. Però hi ha molt de més gruix d’història compartida. Em vaig incorporar a les pàgines de L’Eco a finals dels anys setanta en temporades intermitents i amb algun intent de continuïtat – per part meva – amb la sèrie que vaig titular Paper de guardes. I, ja de manera fixa, des d’aquest Marge Llarg des de l’estiu de 1998, des de llavors fins avui. Més enllà de la bondat beatífica d’en Josep, en Ramon era qui seguia els meus escrits i qui, en èpoques de mancança, me’n reclamava.

1200_1522143942ramon_soler_2

L’estatus, per a mi privilegiat, de col·laboradora va incrementar amb el temps el tracte i les complicitats, algunes de les quals arribaven més enllà de les periodístiques, com són les culturals, cíviques i literàries. Quan el 2001 va néixer l’aventura editorial de ‘Papers de Terramar’ en Ramon, des de l’impremta de L’Eco de Sitges, en va esdevenir una peça clau juntament amb Hydra Media, i no només li va atorgar l’impuls inicial sinó que va vetllar per totes i cadascuna de les edicions i molt especialment pels opuscles que s’editen amb motiu de la Festa de la Poesia, enguany farà dotze anys. I, parlant de poesia, és gràcies a en Ramon que durant la seva presidència de la Comissió de la Festa Major es va instaurar la tradició, també avui consolidada, del lliurament de la Bandera de Sant Bartomeu al pendonista i del poema que cada any s’encomana  per celebrar l’esdeveniment.

eix-mor-el-sitgeta-ramon-soler-editor-de-leco-de-sitges-102122

Ha estat una amistat i una complicitat que ens ha portat, al llarg dels anys, a tractar tota mena de temes d’actualitat local i universal, de parlar de tot i força, inclosa, és clar, la visió que compartíem sobre el nostre país i de l’evolució des dels dies del Dret a decidir fins al Referèndum de l’Octubre…  – penso, Ramon, si m’ho permets, que avui no ens hauríem pogut estar de comentar l’impacte de la detenció del President Puigdemont a Alemanya evocant  les imatges de Lluís Companys lliurat per la Gestapo a les autoritats franquistes espanyoles el 1940.   

El dol d’en Ramon és un dol compartit amb Sitges i la nostra múltiple ciutadania, perquè la seva personalitat es va projectar des de molt d’hora en els diversos medis i, en especial, la vida associativa i la cultura popular. Ho saben bé tots aquells que freqüenten i participen de les activitats del Retiro, el Carnaval, els Falcons, la Colla Vella dels Diables, els Castells, lloro del Quinto del Retiro, el teatre amateur, les caramelles, la Festa Major… Ha estat una biografia que ha excedit amb escreix la seva dedicació a L’Eco de Sitges en favor del sentit participatiu, festiu i comunitari del poble. Des d’avui l’absència es tornarà record. La fotografia de les dues roses penjades al pany de l’antic portal de L’Eco al carrer Bonaire clouen tota una vida.

29570337_10213722757334854_1315111074862087664_n

“Si em perdo busqueu-me per la Festa Major”. Les tenia, en Ramon, aquestes frases lapidàries, però aquesta és la que millor el representa. Les xarxes socials ens ho han recordat perquè no en perdem la memòria.  Ràdio Maricel ha penjat l’entrevista que li va fer aquest estiu quan va ser nomenat pendonista de Sant Bartomeu, un dels honors més preuats, segurament el que el va fer més feliç. Vicenç Morando ha penjat la filmació de l’entrada de Sant Bartomeu amb l’esborronador toc de gralla i timbal que marca l’inici i final de la Festa. En Ramon fa cara d’emocionat i acara els darrers moments de la Festa amb un somriure afable de feina acomplerta: ha estat un graó més d’intensa vivència, la plenitud celebració. Em quedo amb aquesta música i amb aquestes imatges. Sé que a ell també li agradarà. No et perdràs, Ramon perquè, a més de buscar-te per la Festa Major, sabem que ets al cel de Sitges.

 

TRES REFLEXIONS SOBRE MARICEL L’ANY DEL CENTENARI

Publicat el per
Respon

TRES REFLEXIONS SOBRE MARICEL L’ANY DEL CENTENARI

 

 

Aquest 1918 el calendari sitgetà senyala uns quants centenaris, entre els quals destaca el de Maricel. En realitat el podríem estar celebrant des de 1910, una vegada Deering va haver adquirit l’antic Hospital de Sant Joan i també a cada consolidació i eixamplament del gran complex arquitectònic, que va durar vuit anys llargs. Però la pedra de toc la va senyalar el monogràfic de la Revista de Arquitectura de 1918 que dirigia l’arquitecte Josep M. Martino, dedicat íntegrament a Maricel. Aquella revista va esdevenir la fotografia fixa del gran esplendor del Maricel de Charles Deering.

CasasMaricel

Ramon Casas i els seus familiars dinant al menjador de Maricel. c. 1914. (Col·lecció particular)

L’obra de Maricel que Miquel Utrillo va portar a terme per encàrrec de Deering depassava llargament el que era una residència de col·leccionista d’art. De primer va ser el condicionament de l’antic hospital com a habitatge de grans espais on poder lluir les obres d’art i, després d’una primer adaptació el 1911, el 1914 es va engrandir i modificar amb la construcció del pont i en la gran façana de Sant Miquel en la forma que actualment es conserva. Mentrestant, s’havien comprat totes les cases de la placeta de Sant Joan – l’actual Racó de la Calma – fins al corraló de la Rectoria – l’actual Va Avinguda – per construir el Palau que no tenia altra finalitat d’hostatjar la gran col·lecció d’art que augmentava notablement i que es va inaugurar el 1915. Aquell mateix any Utrillo havia aconseguit adquirir can Panxo Xicarrons i l’annexionà a la morada de Deering com a residència d’hivern. L’any següent es construïa l’ala del Sarcòfag, a mà dreta de la placeta fent cantonada amb el carrer de Sant Joan, i el 1917 l’edifici que ocupava les cases de l’enginyer Trowbridge, que anaven del corraló fins la casa Rectoral. En menys la fesomia del barri va canviar de manera radical i ha perdurat fins avui dia de forma pràcticament invariable.

1914 ca. construcció fonollarn. inv. 3909 còpia

Miquel Utrillo contemplant la construcción del pont que uneix la residencia de Deering amb el Palau, el 1914. (Arxiu Utrillo, núm. investigación 3904). 

 

Maricel es pot explicar des de diversos punts de vista; és una realitat que no ens l’acabarem. Per aquest motiu el seu centenari, que ha entrat a formar part de les commemoracions nacionals de caràcter oficial per acord de govern del passat 27 de setembre, es desenvoluparà al llarg d’un programa cultural i patrimonial, i no faltaran ocasions ni formats per parlar de la seva llarga història i circumstàncies.  

115700720 còpia

De tot plegat en voldria remarcar alguns aspectes. En primer lloc, els models en què Utrillo es va fonamentar per la remodelació de l’antic hospital i la seva decoració: el Cau Ferrat, naturalment i, explícitament, tal com va escriure a La Veu de Catalunya el 1912,  en les dues grans cases pairals de Sitges que llavors encara eren cases particulars i avui són de propietat pública: Can Falç i Can Llopis.

Terrassa biblioteca còpia

En  segon lloc, el trossejament conceptual i d’usos dels edificis fins el punt d’haver-se dil·luït la travada unitat amb què Maricel es va configurar i va créixer,  i que Joaquim Folch i Torres el 1935 va procurar mantenir amb el lloguer del Palau als descendents de Deering per tal d’ampliar el contingut del Cau Ferrat. La història de la fragmentació, degradació i els avatars dels edificis són coneguts i formen part d’un capítol no precisament lluït de la història dels museus de Sitges. Des de 2012 el Consorci del Patrimoni de Sitges ha treballat per reconstituir aquesta unitat més enllà de les responsabilitats de la gestió patrimonial, amb ple suport del Consell General i  el projecte de rehabilitació i restauració del Palau de Maricel n’és un dels capítols més importants per als propers dos anys. Ho és també la programació regular d’activitats i les visites guiades periòdiques. Per donar una idea, des de desembre de 2014 fins final d’any de 2017 més de dues-centes mil persones han desfilat per Maricel – museu i palau -. Tant les xifres com, sobretot, la importància arquitectònica i artística del conjunt d’edificis posen de manifest les possibilitats de llarg recorregut d’un Maricel pensat, programat i gestionat des d’una visió unitària  que mai no s’hauria hagut de perdre.

22222222222222222222222222222222222222 còpia

Last, but not least, que hauria dit el míster, la interpretació de Maricel ha de depassar la lectura estrictament local  i passar a altres paràmetres, com els dels moviments estètics i el col·leccionisme internacional del primer terç de segle XX. Maricel va ser saludat des de 1912 com un dels emblemes de l’arquitectura del Noucentisme, trencant el monopoli eclèctic i modernista de les edificacions sitgetanes dels primers anys del segle. El Noucentisme, a Sitges, es desenvolupa en dos eixos ben definits: el de Maricel, fins 1918, i el de Terramar, iniciat l’any següent, i les realitzacions més visibles es troben precisament en l’arquitectura i l’urbanisme. Altrament, el col·leccionisme internacional que Charles Deering representa i exerceix té a Maricel el millor aparador possible, ja que a diferència d’altres compatriotes seus – Archer M. Huntington, H.C. Frick o John Pierpont… – construeix la seva col·lecció d’art principalment hispànic i la instal·la a Sitges, on construeix un palau per donar-hi cabuda i amplitud.

 

Aquests tres punts de vista han estat primordials a l’hora d’articular la programació del Centenari i, el que és més important, de marcar el full de ruta de present i de futur per Maricel al llarg del segle XXI.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 19.I.2018

 

CAMPDÀSENS, AMB UNA MIRADA A LES ÀLIGUES

Publicat el per
Respon

CAMPDÀSENS, AMB UNA MIRADA A LES ÀLIGUES

Nosaltres provenim, per part de la família paterna, de l’antiga masia de Les Àligues, a la carena d’entre el fondo del Tro i el fondo de Montseva, Garraf endins. Això és el que el meu avi Isidro i el meu pare m’havien explicat, sobretot el meu pare. No és que fos gaire caminador però sí que era home més de muntanya que de mar. Li agradava pujar a l’ermita de la Trinitat – on el cel és més blau i des d’on es veu la mar més blava – i mirar muntanyes endins.

P1060236

Els meus van baixar a Sitges a mitjan segle XIX, any amunt any avall, i el besavi Magí havia passat pel Corral de la Vila, d’on conservem unes quantes anècdotes de família dignes de millor prosa. Els meus cosins més gran segur que saben més històries que les que sé jo, però el que sí és ben cert és que la procedència de Les Àligues és idea compartida per tots. 

http://lovesitges.blogspot.comhttp://a-gaudi.blogspot.comhttp://jmfotos.blogspot.com
http://lovesitges.blogspot.comhttp://a-gaudi.blogspot.comhttp://jmfotos.blogspot.com
http://lovesitges.blogspot.comhttp://a-gaudi.blogspot.comhttp://jmfotos.blogspot.com
http://lovesitges.blogspot.comhttp://a-gaudi.blogspot.comhttp://jmfotos.blogspot.com

La masia dels nostres orígens i el bosquet que l’envoltava van ser devorats per la pedrera de Vallcarca entre el 2004 i el 2010 i avui només en resten més que l’espai buit i el record. Anys enrere, el dia de la Festa Major de Campdàsens, quan els cotxes s’enfilaven en corrua camí amunt vers el darrer tram abans d’arribar a la plana, mirava d’esquitllentes avall, per si entreveia alguna paret enrunada. La casa i la terra mai no havien estat nostres i havien anat canviat de mans fins el seu destí final. Però sí que és cert que  existia, i existeix,  un cert sentiment de pertinença que ens relliga a la terra, un sentiment de vinculació als ancestres – uns éssers remots però no del tot estranys dels quals descendien els meus rebesavis, besavis i avis. Eren aquells que vivien al ritme de la llum del sol, del pas de les estacions, de l’economia d’escassa subsistència, del silenci immens i aclaparador que marcava el pas de les hores i dels dies muntanyes endins. 

 

Potser és per tot plegat que Campdàsens i la seva Festa Major la vivim d’una forma més primitiva, més tel·lúrica, tal com els Amics del Garraf l’han  reestablerta com una festa del calendari sitgetà. Potser és per tot plegat que se’m presenta com una festa diferent.

Perquè és a Campdàsens on els que hi pugem hi trobem tot el que ens pot quedar de l’antiga relació amb la terra i amb el paisatge i que és una important part del nostre imaginari personal i, segons com, compartit i col·lectiu. Quan hi reflexiono, no puc evitar el retorn del pensament a Les Àligues, als orígens.

Can Lluçà 2017L1230589

És el que, al cap i a la fi, he volgut palesar al poema de la Festa Major de Campdàsens per ser llegit a Can Lluçà que enguany em van demanar els Amics del Garraf, un dels reptes més difícils per acordar-hi poesia i veritat.

 

 

Ens queden les arrels quan tot desapareix,

s’alcen muralles de ciment,

i es perden els bancals fressats pels segles.

 

Ens queden els paisatges quan es mor la natura

i ens salva el gest d’antiga germanor

quan compartim la festa, memòria i ritual.

 

Hem viscut les edats de ferro i bronze

que han devorat la pedra i els camins

d’on havíem nascut, d’on proveníem.

 

Ens queden els turons que afiten l’horitzó,

els límits coneguts d’una masia estant

d’on vam baixar un dia sense mirar endarrere.

 

El gris de la carena es fa de plata

quan la llum la voreja de través

i el marge llarg emprèn la via avall.

 

Nosaltres cerquem tot el que resta

entre pedra i verdor, a manera de crida

que ens convoca i acull per celebrar el que som

 

en companyia dels que hi som, dels que han vingut,

dels que reposen i ens esguarden benèvols

amb un somriure de pols esbatanada.

 

Ens queden les arrels quan tot desapareix

i a l’hora dels adéus quan acaba la festa

sentim com ens relliguen imperceptiblement

 

invisibles i fortes, terra endins, a un recer,

a una mar que s’estén fins on els ulls arriben,

perquè ens queden els noms, el record i el paisatge.

CORPUS: LA FESTA, I EL LLIBRE.

Publicat el per
Respon

CORPUS: LA FESTA, I EL LLIBRE

corpuseduardtomas

“Un Corpus que ha sabut conservar els elements essencials i històrics de la festa, elements que són testimonis que ens permeten reviure la llarga tradició del Corpus sitgetà, rejovenit amb diversitat de novetats i d’actes, que mantenen la festa viva i actual, fent que sigui un dels esdeveniments imprescindibles del calendari sitgetà”. Aquest és el darrer paràgraf amb què Eduard Tomàs i Sanahuja clou el llarg i laboriós estudi sobre Corpus: la festa. Història i evolució del Corpus de Sitges (1360-2017). Més de sis segles avalen una festivitat que ha perdurat malgrat tots els malgrats que configuren la història de les viles i els pobles.

35223980842_d4725ebf05_o

L’altar del Cap de la Vila de 2017 ha estat encomant al Club de Rugbi sitgetà

Som afortunats, els sitgetans, perquè des d’ara disposem d’un dels treballs més complets i rigorosos sobre les nostres festes. És un llibre que suma amb altres obres que l’han precedit en la recerca i estudi de les manifestacions de la nostra cultura popular. És, també, una obra imprescindible per conèixer la manera de ser dels sitgetans que al llarg de més de sis-cents anys d’història hem anat vivint, discutint, creant, construint una de les tradicions més arrelades que encara avui ens defineix. L’obra és el volum setè de la Sèrie Major del Grup d’Estudis Sitgetans i ha estat publicada gràcies a la Regidoria de Cultura, Tradicions i Festes.

Dir Corpus, a Sitges, significa un conglomerat d’esdeveniments, manifestacions i activitats, que conflueixen en el temps i que eclosionen al llarg d’una setmana intensa en emocions i vivències. Tant per a qui ho viu activament en qualsevol dels aspectes que configuren la festa, com per a qui espera el pas dels Gegants a toc de processó pels carrers de Sitges amb el Drac i l’Àliga amb clavells a la boca en lloc de carretilles, o qui s’embadaleix contemplant la infinita bellesa de l’esclat dels clavells en una exposició única en el món. Com tota festa, Corpus compta amb participants actius i passius i tots plegats sumen – sumem- per a una tradició que ha lluitat per reformar-se, reinventar-se i afermar-se garantint un futur que no desmenteix ni es desentén del seu passat.

Aquesta és la lliçó, o una de les lliçons, de l’obra d’Eduard Tomàs. És un compendi d’història global– religiosa, política, festiva, veïnal on el Corpus de Sitges queda perfectament enquadrat en els avatars litúrgics i sociopolítics des de 1360 fins avui mateix. Tomàs aborda capítol per capítol tota la casuística que envolta la Festa en les seves diverses circumstàncies. És un llibre que constitueix un referent indispensable per conèixer i saber de Sitges per i des de dintre.

No vull deixar d’agrair, la gran exigència que palesa l’abast de l’obra i l’enorme rigor que l’acompanya des de la primera fins la darrera pàgina. A tall d’exemple, les quatre-centes cinquanta-nou anotacions a peu de pàgina, una bibliografia àmplia, exhaustiva i actualitzada, i la documentació de cadascuna de les fotografies, denoten fins a quin punt Eduard Tomàs aconsegueix l’excel·lència en aquest estudi del nostre imaginari popular i col·lectiu.

Sóc d’aquelles persones que esperen el pas de la processó de Corpus al Racó de la Calma. El toc de processó es barreja amb el xisclet de les orenetes que van de terrat en terrat, un vol d’ocells emmarcat pel blau del cel de Sitges els darrers dies de la primavera. Quan la processó ha passat i el seguici ha esborrat el perfil de les flors de les catifes, només en queda una sentor inconfusible que es va perdent amb el pas de la tarda mentre també es va perdent el toc de les les gralles. És llavors quan, per a nosaltres, els sitgetans, l’estiu es comença a obrir pas. Ara podem disfrutar d’un compendi que ens explica com aquesta cerimònia s’ha anat congriant, any rere any, fins arribar als nostres dies en una esplèndida plenitud.

“CALA FORN”, O EL RETRAT CORAL DE L’ARCÀDIA PERDUDA. Un article sobre Joaquim Sunyer en clau sitgetana.

Publicat el per
Respon

CALA FORN, O EL RETRAT CORAL DE L’ARCÀDIA PERDUDA. Un article sobre Joaquim Sunyer en clau sitgetana. 

011004-000_83131[1]

Joaquim Sunyer, Cala Forn, (Sitges, 1917). Museu Nacional d’Art de Catalunya

Joaquim Sunyer va aprendre a pintar al costat del seu oncle matern, el luminista Joaquim de Miró i Argenter (Sitges, 1849-1914) a la vora dels seus escenaris naturals: horts del sorrenc amb sínies, camps de cols, paisatges propers. Una fotografia els mostra tots dos asseguts al banc de La Punta, el minyó amb la capsa de pintures a la mà, mirant a la càmera amb esguard ferm i encuriosit. Tenia la vida pel davant i la llum de Sitges l’embolcallava. Els anys que va viure a París no la devia oblidar del tot, però al nord la claror era d’una altra mena, entelada pel fum de les fàbriques i les embarcacions vora el Canal Saint Martin, o endinsat en l’ambient bigarrat dels carrers de Montmartre i dels interiors dels cafès, cabarets i sales de ball.  Quan va retornar a Sitges al cap de deu anys cercava un nou llenguatge artístic per superar els límits del simbolisme i per atènyer l’altra mena d’expressió plàstica que havia albirat en les pintures de Cézanne, Gauguin, Matisse i Derain.

MATINÉE (CANAL SAINT-MARTIN) còpia 2

Joaquim Sunyer, Canal Saint Martin (Paris, 1899). Col·lecció particular.

Sunyer va trobar el que cercava al cor més profund i més rude del Garraf, als voltants de Sitges, muntanya endins. Va descobrir un paisatge de gran força tel·lúrica que fins el moment no havia estat objecte d’atenció per part dels artistes, més atents als conreus, les platges, els carrers, la vida quotidiana. Els paisatges de Sunyer eren una altra cosa: realitat depurada, visió de l’ideal, espai volgudament integrador de la natura i els éssers. La tria del paisatge més agrest i fins el moment inèdit com a motiu pictòric obre una nova perspectiva que es consolida en el llenguatge plàstic del Noucentisme. L’estada a Sitges el 1908 va comportar un gir sobtat i radical en la seva pintura vers un nou estil formalment estructurat, temàticament inèdit i  depurat conceptualment i plàsticament. Maternitat (1908), Mediterrània (1910-1911) i Pastoral (1911) constitueixen la trilogia simbòlica i programàtica que el va situar al capdavant de la renovació pictòrica del país encarnada en el  Noucentisme plàstic. Són obres que atenyen la plenitud de l’expressió del mediterranisme i del miratge de l’Arcàdia sunyeriana.

????????????????????????????????????

A Cala Forn culmina la síntesi de classicisme, idealisme i humanització. S’hi entrecreuen les dues línies pictòriques que marca la composició: l’ordenació plàstica del paisatge d’influència cezanniana i la del tractament de la figura humana que ha esdevingut cada vegada més humanitzada, més realista. És un retrat coral de persones amb nom i cognom.Hi va representar una visió ideal del paisatge de Sitges – la composició geogràfica és la que el artista vol mostrar: una vista de la vida primitiva, amb les ermites de Santa Bàrbara a primer terme i Sant Sebastià al darrer extrem, obviant el panorama tòpic de la Vila, que hauria estat el campanar de la Parròquia envoltada del conglomerat de cases i carrers. Però l’artista gira els ulls cap un altre escenari, que es el de la Punta Ferrosa i Cala Forn, que dóna nom al quadre. Cala Forn, on havia plasmat una visió ideal i primitiva de la Mediterrània deu anys abans. Si l’estructura geogràfica, física, de Cala Forn mostra una clara filiació cezanniana – el referent fóra la vista de Santa Victòria amb el pont de l’Arc al fons -, l’equilibri entre la voluntat estructural i la humanització del tema l’atorguen els personatges del primer pla.

1917. Cala Forn còpia 3

Isidre Roca, Angela Camps (l’Angeleta del Fondat), Filomena Carbonell (La Filomena de Miralpeix), Josepa Escolà i Pagés, i Cristina Puig són els protagonistes del quadre. Per bé que el referent a les edats de la vida hi és encara present – igual que les veles de la mar de Maternitat (1908), el retrat coral d’aquesta visió de la vida rural transforma el quadre en un retrat de la Vila i de la seva gent: una síntesi harmònica entre el paisatge i els éssers. Gent de Sitges i paisatge de Sitges. Noucentisme en estat pur. L’obra és considerada pels crítics com  un “èxit de catalanitat absoluta”, “la més pura manifestació plàstica de la joia”. Per a nosaltres és, a més, una Arcàdia definitivament perduda, de la qual ens en queda un retrat immortal.