Arxiu de la categoria: Sitges

DE LA PLATA A SITGES, O LA CELEBRACIÓ DE L’ARTISTA HORACIO ELENA

Publicat el per
Respon

DE LA PLATA A SITGES O LA CELEBRACIÓ DE L’ARTISTA HORACIO ELENA

Quan vaig veure el títol que Horacio Elena va posar a la seva exposició al Centre Cultural Miramar se’m va acudir que potser era una picada d’ullet a en Rusiñol, que va escriure un dels més deliciosos llibres de viatges titulat Del Born al Plata(1911), on relatava les seves aventures per l’Argentina i l’Uruguai. Horacio, i la seva muller, Carmen, van fer la travessa a la inversa, de l’Argentina a Sitges, i no precisament per viatjar-hi de turistes, sinó per les circumstàncies adverses d’escapar d’una dictadura.  A la terra natal Horacio Elena ja era un prestigiós artista, amb el valor afegit, que no és poc, que també era conegut per petits i joves que havien gaudit dels seus dibuixos per aprendre a llegir – amb el llibre Mi amigo Gregorio, que també es troba a feisbuc envoltat d’amics –, per aprendre els valors humans – amb Aire libre, amb el text de María Walsh, llibre que va ser prohibit per la dictadura argentina perquè l’autora era jueva –, i per aprendre a disfrutar amb un bon tou de llibres per a totes les edats. Horacio era un jove artista prestigiós i consolidat, compromès amb l’art modern i amb els valors humans.

L’exposició Horacio Elena. De La Plata a Sitges, 1962-2018 ha estat profusament visitada des del passat 17 de març  i es va cloure el dia Primer de Maig amb un entranyable concert in situ que van oferir dues músiques i cantants argentines, les Hermanas Caronni. Amigues dels Elena van oferir un recital de música popular que va aplegar amics i coneguts de totes dues bandes de l’Atlàntic que aquella tarda rodaven per Sitges. Fins i tot elles, i uns quants més dels assistents, van evocar les primeres lletres amb Mi amigo Gregorio.

També molts de nosaltres vam conèixer l’obra artística d’Horacio Elena com a il.lustrador, i així també el coneix bona part del públic sitgetà a través de les pàgines de L’Eco de Sitges, on a través de la seva mirada de tendra ironia – sovint, més tendresa que ironia, i altres vegades de crític exercici cívic – ens acompanya al pas de l’any. L’exposició ens ha atorgat una més àmplia visió de la perllongada trajectòria d’Horacio Elena des de La Plata fins a Sitges i de la seva diversificada capacitat per treballar diversos llenguatges artístics: de l’acrílic a l’aquarel·la, del dibuix a l’escultura.

Per tota aquesta trajectòria hi planen dos principis que caracteritzen els motius de l’artista: una creativitat abocada a l’esser humà i un impuls ètic i social irrenunciable, per allò de nulla estetica sine etica. Tot plegat configura l’obra d’Horacio com un conjunt atractiu, diversificat, compromès i complex que cada espectador acara de diferent manera i sempre sorprès i admirat.

IMG_3745Fot. Freia Berg

També jo ho vaig experimentar en veure a l’exposició l’abast real de l’obra de l’artista. Hi vaig retrobar algunes obres que ja coneixia, des de l’entrayable i festamajorenca entrada del Cubanito a la barberia del Cable – significativa mostra de l’art al carrer – , alguns dels contes– i el que vaig escriure el 2004, L’Estrella i el Mar, que l’Horacio va il·lustrar… ; i també, entre altres, un de molt especial, de la Maria de la Luz Uribe, El monstruo de las pequeñas coses y otros cuentos… Me’l va senyalar en Santiago Krahn, fent-me adonar que els protagonistes eren els tres petits marrecs de la família Krahn-Uribe i la seva casa del carrer Sant Gaudenci, amb un retrat de l’inoblidable Fernando, tota la família en un conte. 

 

Em va impressionar la sèrie Contra la guerra, que és un al·legat contra la monstruositat de pensament, trama, estratègia i acció, d’un acurat i atemporal expressionisme.

IMG_3684Fot. Freia Berg

Em van encantar el tríptic dedicat a La musa– a més, a l’escenari del Racó de la Calma, la gamma cromàtica suaument predominant;

el llenguatge ocre de les superposicions narrant la relació de l’ésser amb els objectes; la sèrie dels Fragments dedicada als cossos, emparentada amb les mostres d’escultura, una sòlida interpretació del cos femení a l’empara de l’encaix de les formes.

Un mateix encaix que s’observa en les seves darreres creacions, la sèrie de formes femenines realitzada amb tècnica digital sobre paper: composicions que podrien derivar de l’esllanguiment estrafet i formal d’un Francis Bacon, però realitzades amb una rotunda voluntat de plasmar l’estructura de les formes per mitjà de la combinació cromàtica.

IMG_3737Fot. Freia Berg

I no em voldria deixar per res del món el fantàstic Drac lector que presideix la Sala infantil de la Biblioteca, tot just reoberta.

Parlant de biblioteca i llibres canvio d’àmbit, però no puc deixar de recordar que la meva primera memòria de l’Horacio Elena, i de la Carmen, va ser buscant llibres per llegir a la Biblioteca un llunyà 1976, quan es van establir definitivament a Sitges. I des de llavors fins avui. Aquesta exposició, entre altres coses, ha estat també motiu per a l’agraïment i reconeixement d’Horacio Elena i la celebració de l’home i l’artista creatiu i compromès.

 

Fotografies de Frèia Berg. 
Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 4 de maig de 2018.

EL PINTOR I L’AMERICANO

Publicat el per
1

EL PINTOR I L’AMERICANO

Sitgetans tots dos, són testimoni de com podien ser de diferents les vides de dos homes nascuts al mateix poble, de classe benestant i dotats l’un de talent artístic i l’altre de talent d’home de negocis. L’un no es va moure pràcticament mai del poble; l’altre va voltar per Cuba i les Amèriques per fer fortuna fins que el 1914 es va retirar per viure a Sitges. L’un era l’ateu i el lliurepensador oficial de Sitges i fins i tot havia passat pel jutjat local per alguna incidència notable de confrontació amb l’estament religiós; l’altre va ser administrador i benefactor del Santuari de la Marededéu del Vinyet, vocal de la Junta de l’Hospital, cofundador del Patronat d’Acció Social Catòlica, membre de la Junta d’Obra Parroquial i Administrador de la setcentista Confraria de la Marededéu dels Dolors. L’un, arrelat a la terra i al paisatge, terratinent de vins i malvasia va aconseguir diversos guardons amb els fruits de la terra; l’altre va obtenir el premi de la millor imatge comercial de Santiago de Cuba com a gran comerciant del calçat. L’un era germà del general més destacat de la independència cubana; l’altre va ser capità del Batalló de Voluntaris de la facció espanyola i condecorat pels seus mèrits militars. L’un anava habillat amb jaqueta, pantaló i gorra amb visera de color blanc; una fotografia de l’altre el mostra pentinat i clenxinat, camisa blanca de coll alçat, corbata de llaç, armilla i americana. L’un vivia en una caseta de la Ribera i després es va traslladar al carrer de les Parellades, i l’altre es va edificar un senyor xalet entre el carrer de Sant Isidre i la carretera, just al davant de l’estació, i li va donar el nom de la seva primera muller, “Villa Concha”.

Són dos prototipus dels homes sitgetans de la segona meitat del segle dinou sitgetà, tots dos ben reals per bé que les seves biografies desvetllin el punt de curiositat i d’interès segons com fins i tot novel·lesc; en tot cas, el Diccionari biogràfic de sitgetans (1998) de Roland Sierra i la segona edició de Sitgetans a Amèrica i Diccionari d’”americanos” (2008) de David Jou i Andreu.  A més dels orígens sitgetans l’altra cosa que tenien en comú era la pertinença, hem de suposar que tan apassionada com els temps manaven, al Casino Prado Suburense.

Es coneixien i es van tractar. De la coneixença i el tracte en resta un testimoni d’excepció que actualment forma part del patrimoni sitgetà i que avui serà instal·lat a la Sala Gòtica del Museu de Maricel. Es tracta del quadre Vista del Baluard i la Punta des del Greco, va ser pintat el 1908 per Joaquim de Miró i Argenter i està dedicat a Pere Montaner i Falç. Són l’un i l’altre. Montaner apreciava i admirava l’art i l’ofici de Miró, pensant que ben pocs podien pintar la lluminositat del paisatge de Sitges i els colors de la platja, la Ribera i el Baluard. I, efectivament era així perquè, per moltes visions, i no versions, que Miró n’hagués pintat, cadascuna mostra diferents connotacions paisatgístiques i humanes.

 

Joaquim de Miró, Dones a la Ribera,

Joaquim de Miró, Vista del Baluard i la platja des d’El Greco. (Sitges, 1908). Museu de Maricel, Sitges

L’obra de referència mostra, en primer terme, i amb igual importància, el Monument al Greco envoltat de baladres i palmeres creixent i un grup de sitgetanes amb el cabàs al braç anant o tornant de la Plaça. A l’esquerra, ben emblanquinat, Can Falç en el seu aspecte primigeni, sense el tancat – que és dels anys vint – i amb la porta que posteriorment va esdevenir finestra, amb plantes – geranis, esparregueres – a la terrassa i als balcons. La nítida visió de l’església parroquial a l’esquerra i el mur amb les barques a la platja i la mar al cantó dret del quadre configuren una composició tant ideal com real d’una escena de la vida quotidiana de Sitges. Perquè això és el que a Miró li interessava pintar: la vida quotidiana dels sitgetans, figuressin o no als quadres – per mitjà dels seus escenaris de cada dia.

IMG_0001

Joaquim de Miró, Passeig de la Ribera i platja de Sitges (Sitges, c. 1900). Col. part. 

Sovint, quan contemplo els quadres d’en Joaquim de Miró i Argenter em recorden els versos de Salvador Espriu. El poeta, explica, forma part dels que han salvat el nom de cada cosa per retornar-nos-la. El pintor ens va salvar nostres paisatges quan anaven desapareixent – la platja, les barques avarades, la Punta sense l’escalinata, els horts del sorrenc i les vinyes de malvasia… I el terratinent, una vegada va adquirir la imatge d’aquell seu Sitges el va conservar de per vida a casa seva. Feliçment a partir d’aquesta primavera la podem gaudir plegats com una de les obres cabdals de l’Escola Luminista sitgetana.

FINAL DEL SANT JORDI 2018

Publicat el per
1

FINAL DEL SANT JORDI 2018

Un dels indicadors de la meva militància sitgetana en dates senyalades és la de Sant Jordi. Sobretot, des dels set anys ençà que fa que treballo a Sitges. Falta poc per arribar a mitja nit i des de fa una estona que faig memòria gràfica – amb moltes fotos d’altri – d’aquest Sant Jordi que, enguany, se m’ha allargat molt perquè va començar el dia 7 d’abril, amb la presentació d’Olerdulae, de Bienve Moya, editorial El Cep i la Nansa,  al Museu de Maricel, que va anar a càrrec de Jordi Cubillos:

L’endemà vam seguir amb la presentació de Blau Marí, d’August Bover, també de El Cep i la Nansa, que vaig presentar jo mateixa prèvia escriptura del pròleg, en un acte organitzat conjuntament per Òmnium Cultural del Garraf, el Grup d’Estudis Sitgetans i els Museus de Sitges: 

Continuant amb el cicle de presentacions, el dia 13 es va presentar al Cau Ferrat la novel·la El Testament, de Xulio Ricardo Trigo, publicada per editorial Columna, que va comptar amb Vicenç Llorca com a presentador:

I, proseguint en la línia de novel·les de museu i museu amb novel·les, el dia 14 vaig presentar El Camí de les aigues, de Carme Martí, d’Editorial Amsterdam: 

Diumenge 15 vam canviar de prosa a poesia i vam tornar a passar del Cau Ferrat al Museu de Maricel: Antoni Clapés va presentar el poemari de Joan Duran i Ferrer, Animal impur, Premi Rosa Leveroni 2017:

Divendres, dia 20, al llarg del matí i migdia vam celebrar el II Marató de Lectura al Cau Ferrat amb motiu de Sant Jordi, amb l’obra de Santiago Rusiñol L’Alegria que passa. La música que hi havia posat Enric Morera va ser intrepretada el Retrio. L’obra va ser escrita i musicada al mateix Cau Ferrat el 1897 i publicada el 1898. Vam lliurar una còpia del cartell d’emn Rusiñol a tots els participants. I, en acabar, vam acabar la celebració amb un Vermut de l’Indiano a La Guineu, al Vall.

A les vuit del vespre va tenir lloc el concert de la soprano Helène Walter al Palau de Maricel, on va interpretar una acurada selecció de cançons i àries d’òpera. El concert havia estat posposat el passat mes d’agost, amb motiu de l’atemptat terrorista de la Rambla de Barcelona, i el vam recuperar oferint als assistents entrada gratuïta. 

Diumenge dia 22 va arribar el moment de fer de poeta, perquè en Joan Duran va organitzar el vermut poètic de Sant Jordi a l’Agrupa – Agrupació de Balls Populars de Sitges: un vermut on no hi va faltar el vermut, que era boníssim. Els poetes que hi vam prendre part – en Joan Duran, la Cèlia Sànchez-Mustich, l’August Bover i jo mateixa, també, acompanyats de la creació musical de DJ Black Subur.

 

Al migdia vaig anar a celebrar les “Nanses en temps de les sípies”, el taller sobre construcció de nanses que vam organitzar a Can Falç. La celebració va ser el dinar que vam fer a La Nansa gràcies al menú que ens va proposar l’Anton Rafecas. Va anar tant bé que el repetirem per les festes de la Marededéu del Carme, al juliol…

Diumenge, a les set de la tarda, a la Sala Gòtica del Museu de Maricel els alumnes i professors de l’Escola de Música Montserrat Almirall, dirigida per en Pinyo Martí, van oferir el seu primer concert als Museus de Sitges, fundant la tradició, que esperem que sigui llarga, dels Concerts de Sant Jordi als Museus de Sitges. Una delícia d’intèrprets i de públic…

I finalment, dilluns, Sant Jordi, “patró de Catalunya, torneu-nos les llibertats”, que diu el rètol… Al matí he fet cap a la Biblioteca. L’he visitada de cap a peus, he renovat el carnet de lectora, he agafat dos llibres en préstec, he constatat que és una biblioteca estàndard -d’això ja en parlaré en una altra ocasió -, i he tingut l’alegria de trobar-hi la Maria Saborit, la bibliotecària que juntament amb la Núria Amigó van deixar la pell i tota l’energia per aconseguir el que avui finalment hem assolit. Gràcies, Núria i Maria, ho hem de celebrar!!!

Al migdia he compartit pastís de Sant Jordi i cava amb els companys de feina, però d’aixó no hi ha fotos. He dinat tard i amb una esgarrapada – pa amb tomàtec i pernil, que no falla mai… – i he fet cap a la Ribera a veure llibres i roses. Al llarg del que quedava de tarda i amb intermitències he aconseguit comprar els llibres i les roses que volia per a la gent que estimo. I corrents per demostrar que el do de la ubiqüitat és possible: a les sis al Cercle Artístic, a llegir la carta impertinent de la Maria Aurèlia Capmany que la Cèlia Sànchez-Mústich m’ha adjudicat. He saludat la Marta Nadal enviant-li un petó i a en Xavier fent-n’hi un a cada galta. La Maria-Aurèlia era una dona que bevia wisky, fumava puros, no tenia pèls a la llengua ni a la ploma, escrivia meravellosament bé – planera, expressiva -, tenia dots teatrals i també tenia un gat blanc… 

i tot seguit al Greco, on he pres part en la VI edició del Sitges en vers que organitza la Rosa Maria Puig, enguany dedicat a Manuel de Pedrolo, però com que em tocava fer de poeta, també, he llegit els dos poemes d’enguany, el Sant Jordi 2018 (una reelaboració del Sant Jordi 2005, dedicat ara al Sant Jordi d’en Bernat Martorell (s. XV, antiga col·lecció Deering a Sitges, actual obra icònica del l’Institut d’Art de Chicago…), i “Després del brindis d’Anna Akhmàtova”.

La coral Sitges Canta! ha culminat la Diada a la Ribera, al peu del Greco, a l’espera dels propers concerts: el 19 de maig als Museus de Sitges, en el context del Dia Internacional dels Museus, i el dia de Corpus a les 12 h. al Prado, per celebrar el cinquè aniversari de la Coral.

IMG_3538

He tancat el dia amb tres estimats amics i amigues brindant per Sant Jordi, a favor de la salut, de la llibertat i de l’amistat i que  per molts anys. I, a casa, m’esperaven els llibres: J. V. Foix, la biografia de Joan Miró, els poemes de Joan Margarit, el llibre sobre cuines i restaurants de Sitges de Blai Fontanals, la Brúixola de Maties Enhard, els Catalans de 1918 de J. V. Foix… Però Sant Jordi no s’acaba avui, per més que he volgut fer el balanç d’aquests dies que s’allarguen, sinó divendres vinent, quan presentem al Museu de Maricel les Visions de Ramon Casas. 

351cf239-100c-4d0a-982c-c6c5e0719eca

Em sembla que no em deixo res… La militància de Sant Jordi enguany podria haver estat molt cansada perquè ha estat, això sí, molt intensa. Aquest és una mena de dietari de directora de museu i de poeta, un aiguabarreig que m’encanta, ho confesso. L’he disfrutada molt, la Diada de Sant Jordi, amb alegria i convicció. A favor dels llibres, de les roses, de la tradició antiga i la recent, amb la novetat llargament esperada de la reobertura de la Biblioteca.  Amb la recança, també,  dels presos i exiliats polítics i de la llibertat amenaçada. Amb l’esperança que la cultura ens fa  i ens farà més lliures i que  sabrem preservar i guanyar la llibertat. 

 

Les fotografies d'aquest post són d'autors diversos, n'hi ha de
coneguts com Visit Sitges i de desconeguts però en cap cas anònimes. Moltes són baixades d'internet via google o xarxes socials. Gràcies...

 

DE LA FESTA MAJOR AL CEL DE SITGES

Publicat el per
Respon

DE LA FESTA MAJOR AL CEL DE SITGES

ramon_08082017

“Si em perdo busqueu-me per la Festa Major. Les tenia, en Ramon, aquestes frases lapidàries. Les deia amb els ullets de nen trapella i un punt sorneguer que li brillaven amb il·lusió sincera quan parlava de les coses, els fets i les persones que estimava. Quan parlava de Sitges, sobretot. En Ramon Soler i Fernàndez, en Ramon de L’Eco n’era un apassionat, de Sitges, de les seves coses i de la seva gent. En això va ser (i que se me’n fa, d’estrany, parlar d’en Ramon en temps verbal passat…) va ser digne hereu del seu pare, en Josep de L’Eco, tal com el recordo. Però com succeeix en totes les generacions i nissagues cadascú amb el seu caràcter, dins de les seves circumstàncies i en el temps que li va tocar viure.

images

A en Ramon, com també al seu germà gran, en Josep, li va tocar viure temps de canvis que, comptat i debatut, ens van portar a la continuïtat d’aquest setmanari i, en la nostra relació setmanal, al seu paper d’editor-reclam-recordatori no poques vigílies i dies de tancar l’edició i sempre amb veu de paciència condescendent. Però hi ha molt de més gruix d’història compartida. Em vaig incorporar a les pàgines de L’Eco a finals dels anys setanta en temporades intermitents i amb algun intent de continuïtat – per part meva – amb la sèrie que vaig titular Paper de guardes. I, ja de manera fixa, des d’aquest Marge Llarg des de l’estiu de 1998, des de llavors fins avui. Més enllà de la bondat beatífica d’en Josep, en Ramon era qui seguia els meus escrits i qui, en èpoques de mancança, me’n reclamava.

1200_1522143942ramon_soler_2

L’estatus, per a mi privilegiat, de col·laboradora va incrementar amb el temps el tracte i les complicitats, algunes de les quals arribaven més enllà de les periodístiques, com són les culturals, cíviques i literàries. Quan el 2001 va néixer l’aventura editorial de ‘Papers de Terramar’ en Ramon, des de l’impremta de L’Eco de Sitges, en va esdevenir una peça clau juntament amb Hydra Media, i no només li va atorgar l’impuls inicial sinó que va vetllar per totes i cadascuna de les edicions i molt especialment pels opuscles que s’editen amb motiu de la Festa de la Poesia, enguany farà dotze anys. I, parlant de poesia, és gràcies a en Ramon que durant la seva presidència de la Comissió de la Festa Major es va instaurar la tradició, també avui consolidada, del lliurament de la Bandera de Sant Bartomeu al pendonista i del poema que cada any s’encomana  per celebrar l’esdeveniment.

eix-mor-el-sitgeta-ramon-soler-editor-de-leco-de-sitges-102122

Ha estat una amistat i una complicitat que ens ha portat, al llarg dels anys, a tractar tota mena de temes d’actualitat local i universal, de parlar de tot i força, inclosa, és clar, la visió que compartíem sobre el nostre país i de l’evolució des dels dies del Dret a decidir fins al Referèndum de l’Octubre…  – penso, Ramon, si m’ho permets, que avui no ens hauríem pogut estar de comentar l’impacte de la detenció del President Puigdemont a Alemanya evocant  les imatges de Lluís Companys lliurat per la Gestapo a les autoritats franquistes espanyoles el 1940.   

El dol d’en Ramon és un dol compartit amb Sitges i la nostra múltiple ciutadania, perquè la seva personalitat es va projectar des de molt d’hora en els diversos medis i, en especial, la vida associativa i la cultura popular. Ho saben bé tots aquells que freqüenten i participen de les activitats del Retiro, el Carnaval, els Falcons, la Colla Vella dels Diables, els Castells, lloro del Quinto del Retiro, el teatre amateur, les caramelles, la Festa Major… Ha estat una biografia que ha excedit amb escreix la seva dedicació a L’Eco de Sitges en favor del sentit participatiu, festiu i comunitari del poble. Des d’avui l’absència es tornarà record. La fotografia de les dues roses penjades al pany de l’antic portal de L’Eco al carrer Bonaire clouen tota una vida.

29570337_10213722757334854_1315111074862087664_n

“Si em perdo busqueu-me per la Festa Major”. Les tenia, en Ramon, aquestes frases lapidàries, però aquesta és la que millor el representa. Les xarxes socials ens ho han recordat perquè no en perdem la memòria.  Ràdio Maricel ha penjat l’entrevista que li va fer aquest estiu quan va ser nomenat pendonista de Sant Bartomeu, un dels honors més preuats, segurament el que el va fer més feliç. Vicenç Morando ha penjat la filmació de l’entrada de Sant Bartomeu amb l’esborronador toc de gralla i timbal que marca l’inici i final de la Festa. En Ramon fa cara d’emocionat i acara els darrers moments de la Festa amb un somriure afable de feina acomplerta: ha estat un graó més d’intensa vivència, la plenitud celebració. Em quedo amb aquesta música i amb aquestes imatges. Sé que a ell també li agradarà. No et perdràs, Ramon perquè, a més de buscar-te per la Festa Major, sabem que ets al cel de Sitges.

 

TRES REFLEXIONS SOBRE MARICEL L’ANY DEL CENTENARI

Publicat el per
Respon

TRES REFLEXIONS SOBRE MARICEL L’ANY DEL CENTENARI

 

 

Aquest 1918 el calendari sitgetà senyala uns quants centenaris, entre els quals destaca el de Maricel. En realitat el podríem estar celebrant des de 1910, una vegada Deering va haver adquirit l’antic Hospital de Sant Joan i també a cada consolidació i eixamplament del gran complex arquitectònic, que va durar vuit anys llargs. Però la pedra de toc la va senyalar el monogràfic de la Revista de Arquitectura de 1918 que dirigia l’arquitecte Josep M. Martino, dedicat íntegrament a Maricel. Aquella revista va esdevenir la fotografia fixa del gran esplendor del Maricel de Charles Deering.

CasasMaricel

Ramon Casas i els seus familiars dinant al menjador de Maricel. c. 1914. (Col·lecció particular)

L’obra de Maricel que Miquel Utrillo va portar a terme per encàrrec de Deering depassava llargament el que era una residència de col·leccionista d’art. De primer va ser el condicionament de l’antic hospital com a habitatge de grans espais on poder lluir les obres d’art i, després d’una primer adaptació el 1911, el 1914 es va engrandir i modificar amb la construcció del pont i en la gran façana de Sant Miquel en la forma que actualment es conserva. Mentrestant, s’havien comprat totes les cases de la placeta de Sant Joan – l’actual Racó de la Calma – fins al corraló de la Rectoria – l’actual Va Avinguda – per construir el Palau que no tenia altra finalitat d’hostatjar la gran col·lecció d’art que augmentava notablement i que es va inaugurar el 1915. Aquell mateix any Utrillo havia aconseguit adquirir can Panxo Xicarrons i l’annexionà a la morada de Deering com a residència d’hivern. L’any següent es construïa l’ala del Sarcòfag, a mà dreta de la placeta fent cantonada amb el carrer de Sant Joan, i el 1917 l’edifici que ocupava les cases de l’enginyer Trowbridge, que anaven del corraló fins la casa Rectoral. En menys la fesomia del barri va canviar de manera radical i ha perdurat fins avui dia de forma pràcticament invariable.

1914 ca. construcció fonollarn. inv. 3909 còpia

Miquel Utrillo contemplant la construcción del pont que uneix la residencia de Deering amb el Palau, el 1914. (Arxiu Utrillo, núm. investigación 3904). 

 

Maricel es pot explicar des de diversos punts de vista; és una realitat que no ens l’acabarem. Per aquest motiu el seu centenari, que ha entrat a formar part de les commemoracions nacionals de caràcter oficial per acord de govern del passat 27 de setembre, es desenvoluparà al llarg d’un programa cultural i patrimonial, i no faltaran ocasions ni formats per parlar de la seva llarga història i circumstàncies.  

115700720 còpia

De tot plegat en voldria remarcar alguns aspectes. En primer lloc, els models en què Utrillo es va fonamentar per la remodelació de l’antic hospital i la seva decoració: el Cau Ferrat, naturalment i, explícitament, tal com va escriure a La Veu de Catalunya el 1912,  en les dues grans cases pairals de Sitges que llavors encara eren cases particulars i avui són de propietat pública: Can Falç i Can Llopis.

Terrassa biblioteca còpia

En  segon lloc, el trossejament conceptual i d’usos dels edificis fins el punt d’haver-se dil·luït la travada unitat amb què Maricel es va configurar i va créixer,  i que Joaquim Folch i Torres el 1935 va procurar mantenir amb el lloguer del Palau als descendents de Deering per tal d’ampliar el contingut del Cau Ferrat. La història de la fragmentació, degradació i els avatars dels edificis són coneguts i formen part d’un capítol no precisament lluït de la història dels museus de Sitges. Des de 2012 el Consorci del Patrimoni de Sitges ha treballat per reconstituir aquesta unitat més enllà de les responsabilitats de la gestió patrimonial, amb ple suport del Consell General i  el projecte de rehabilitació i restauració del Palau de Maricel n’és un dels capítols més importants per als propers dos anys. Ho és també la programació regular d’activitats i les visites guiades periòdiques. Per donar una idea, des de desembre de 2014 fins final d’any de 2017 més de dues-centes mil persones han desfilat per Maricel – museu i palau -. Tant les xifres com, sobretot, la importància arquitectònica i artística del conjunt d’edificis posen de manifest les possibilitats de llarg recorregut d’un Maricel pensat, programat i gestionat des d’una visió unitària  que mai no s’hauria hagut de perdre.

22222222222222222222222222222222222222 còpia

Last, but not least, que hauria dit el míster, la interpretació de Maricel ha de depassar la lectura estrictament local  i passar a altres paràmetres, com els dels moviments estètics i el col·leccionisme internacional del primer terç de segle XX. Maricel va ser saludat des de 1912 com un dels emblemes de l’arquitectura del Noucentisme, trencant el monopoli eclèctic i modernista de les edificacions sitgetanes dels primers anys del segle. El Noucentisme, a Sitges, es desenvolupa en dos eixos ben definits: el de Maricel, fins 1918, i el de Terramar, iniciat l’any següent, i les realitzacions més visibles es troben precisament en l’arquitectura i l’urbanisme. Altrament, el col·leccionisme internacional que Charles Deering representa i exerceix té a Maricel el millor aparador possible, ja que a diferència d’altres compatriotes seus – Archer M. Huntington, H.C. Frick o John Pierpont… – construeix la seva col·lecció d’art principalment hispànic i la instal·la a Sitges, on construeix un palau per donar-hi cabuda i amplitud.

 

Aquests tres punts de vista han estat primordials a l’hora d’articular la programació del Centenari i, el que és més important, de marcar el full de ruta de present i de futur per Maricel al llarg del segle XXI.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 19.I.2018