Arxiu de la categoria: Sitges

CORPUS A MARICEL

Publicat el per
Respon

CORPUS A MARICEL

La Festa del Corpus a Sitges és una de les fites més importants de l’any tant en el medi de la cultura popular com en el de la vida de la població. És veritat que les cases ja no tenen aquells portals de planta baixa on les dones triaven i tallaven la flor uns quants dies abans i tot feia olor de xiprer, clavell i de flor de Sant Joan. Però les catifes han seguit el seu camí i els carrers han continuat la seva tradició, en alguns casos recuperada de nou. A mi sempre m’havien impressionat els carrers llargs amb una catifa de dalt a baix; et posaves en un extrem i veies una perspectiva diferent, acolorida i simètrica que esborrava la fesomia de les vistes quotidianes. Després, encara, guardaves a la memòria formes i colors fins que la grisor de l’asfalt n’esborrava la mena però l’imaginari sempre perdurava.

El Corpus, a Sitges, se celebra arreu i cada vegada a més llocs. A més de les catifes i de l’Exposició de Clavells, que enguany celebra el centenari de la seva primera edició – un esdeveniment més del Noucentisme sitgetà – , s’hi afegeixen la Mostra de Bonsais i Suisekis, els Instagramers, els restaurants i les pastisseries, els comerços decorant els aparadors, el I Concurs d’Art organitzat per la Galeria Àgora, el Grup d’Estudis Sitgetans, les visites guiades dels AGIS, el Gran Concert de Corpus de la coral Sitges Canta! – per primera  vegada i esperem que sigui un altre dels actes fundacionals de la tradició -, i els Espais guarnits, entre altres, on podem contemplar el Pati Blau i l’Ou com Balla al pati d’entrada del Palau de Maricel.

Als Museus de Sitges celebrem el Corpus amb aquesta tradició tan nostrada com és la de l’Ou com Balla, d’origen catedralici barceloní que des del segle XV s’ha estès tant a la ciutat com en diverses poblacions. És una diada en què el Pati es decora amb clavells, esperant els centenars de visitants que hi desfilen al llarg de tot el matí i migdia; a més, el Racó de la Calma esdevé “El Racó amb flors” perquè el taller infantil del dissabte al matí també s’organitza amb motiu de la Festa.

 

I, a dintre dels museus, ens hi esperen dos grans quadres tenen relació amb la Festa: la Nena de la clavellina de Santiago Rusiñol al Cau Ferrat i La processó de Corpus d’Arcadi Mas i Fondevila al Museu de Maricel.  L’un i l’altre són exponents del paisatge local: la tendresa de la noieta al seu pati florit de clavellines en una visió extremadament lírica, i el verisme ric,  detallista i transversal que mostra el retrat d’una població sencera concentrada en un pas de processó.

Enguany als Museus de Sitges celebrarem Corpus d’una manera molt especial i fora de casa. Amb l’Ou com balla i el Racó de la Calma guarnit, però fora del recinte i del barri. La Comissió de Corpus ens ha encarregat la confecció de la catifa i l’altar del Cap de la Vila amb motiu del Centenari de Maricel… i hem acceptat aquesta responsabilitat, que ho és, amb il·lusió i compromís.

30965256-d51c-499b-8860-cf01101f27fc

Amb il·lusió, perquè el fet que la Comissió hagi pensat en els Museus de Sitges és un reconeixement de la importància de la història i del present dels nostres museus en el context de la cultura popular de la Vila.

És un compromís doble, per part nostra, perquè el fet d’afegir-nos a la ja llarga llista d’entitats i institucions que han acomplert el guarniment del Cap de la Vila denota per part de la Comissió una confiança que no podem decebre, i perquè serà la nostra especial contribució al lluïment de la festa i a l’imaginari popular.

Aquest encàrrec ha estat un dels secrets més ben guardats durant uns pocs mesos. Un temps que ens ha permès posar fil a l’agulla, formar l’equip de voluntariat des de dins de la institució – gràcies a tots i a totes! – , elaborar el projecte – gràcies Montse Curtiada i Pep Pascual! – i portar a terme tota la feinada prèvia per tal que el dia 2 de juny a les deu del vespre estigui tot a punt per començar.

Del contingut i motiu del guarniment del Cap de la Vila no en direm res més; només que respon al tema pel qual se’ns ha fet l’encàrrec. Ara, a pocs dies vista, no em queda més que demanar a aquesta primavera rúfola i capriciosa que ens regali un dia de Corpus assolellat i nítid, un cel de blau lluminós creuat per les ales negres de les orenetes i que, a la tarda,  quan els Gegants obrin pas pel Racó de la Calma les gralles i els timbals ressonin amb la solemnitat centenària del Toc de Processó que ens fa tremolar l’ànima.

Vista aèria IMG_4637 2

5aa4bd99-25db-4836-8994-f05baf0fd946

Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 1 de juny 2018

Les fotografies, d’autors diversos, corresponen a la vigília i diada del Corpus d’enguany.

I, finalment va ploure a bots i barrals, però encara vam poder sentir tocar les gralles…

IMG_4631

MUSEUS I XIFRES PER A UN DEBAT. ( A propòsit de la Nit dels Museus 2018)

Publicat el per
1

MUSEUS I XIFRES PER A UN DEBAT

Un mes després del llançament de l’aplicació informàtica dels Museus de Sitges, una eina que acompleix el doble vessant de difusió de les col·leccions i de suport als visitants, s’ha celebrat la Nit dels Museus, amb motiu del Dia Internacional dels Museus del 18 de maig. La Nit és la del cap de setmana més proper a la data, i com que ja se sap que la nit sempre té alguna cosa màgica i diferent,  el Consell d’Europa, en instaurar la Nit dels Museus ja fa catorze anys, va fer una aposta fins el moment inèdita per oferir la contemplació i la vivència dels museus des d’un prisma diferent.

Més enllà de la gratuïtat del dia 18 de maig i de les activitats que al voltant de la data s’organitzen – en el cas de Sitges des de conferències i concerts fina a un joc de pistes participatiu per a tota la família -, la Nit dels Museus hi posa un plus de lluminositat i de màgia que transforma el paisatge habitual. L’objectiu és apropar el gran públic als museus d’una manera diferent sense perdre de vista que es fa en funció de les col·leccions i de la necessitat de crear noves modalitats d’ accés.

La Nit dels Museus 2018 ha estat un èxit, i aquesta setmana qui es dedica a elaborar estadístiques de públics ha efectuat un recull de dades que d’aquí a uns dies coneixerem amb més precisió. Els museus que, com els nostres, han dedicat temps i esforç per organitzar activitats i rebre els visitants a la llum de la lluna, visitants que es deixen embolcallar per la llum blava que dona el toc de màgia al Mirador del Museu de Maricel, se senten reconeguts en el còmput total de les xifres. Dels dos-cents mil visitants que han passejat pels museus de la demarcació de Barcelona, gairebé vuit-cents ho van fer pel Cau Ferrat i el Museu de Maricel. I dels tants milers més que van festejar el Dia Internacional dels Museus, mil cent-cinquanta vuit ho van fer als museus sitgetans. Fins aquí, el balanç és, com és obvi, satisfactori, i de Sitges estant pensem que ens queda molt de camp per córrer i anar guanyant.

Amb tot, i per evitar caure en un triomfalisme simplista, aquestes mateixes xifres, l’oferta per atreure públics i la geografia de la comunicació i difusió són tres aspectes que, al seu torn, generen idees per al debat. Les xifres dels visitants posen de relleu que si en el transcurs d’una nit, o d’un cap de setmana llarg, la població omple els museus, per què les xifres de la resta de l’amy no satisfan a ningú? Més d’una veu ha recordat que els museus obren portes cada dia. La gratuïtat ho és tot? Depèn de com es miri, perquè el preu d’una entrada de cine o d’una cervesa en una terrassa no és gaire diferent de la mitjana del tiquet habitual d’un museu, entre 7 i 12 €, reduccions a part. I pensant en gratuïtats a més dels dies senyalats, al llarg del calendari els museus ofereixen altres dies sencers o franges horàries d’accés gratuït – a Sitges, un total de dinou dies repartits al llarg de l’any.

L’oferta de diferents activitats és diversa i, en algun punt, genera polèmica. Si es tracta de crear accés a les col·leccions i continguts dels museus de forma imaginativa i més atractiva, ¿té sentit organitzar-hi actuacions espectaculars  sense relació amb el museu mateix? O, convertir l’espai del museu en un àmbit on tot importa menys el seu contingut? Val a dir que tot té un cost i, pel que sembla, hi ha museus que entre el Dia dels Museus, la Nit i les Jornades Europees del Patrimoni hi aboquen molt més recursos que al llarg de l’any: la qüestió és existir, fer-se present i ser capaços d’atreure públics i població més enllà de les possibilitats que el creixement vegetatiu del nombre de visitants pot aportar.

Geografies i comunicació és un tercer vessant que bascula entre dos pols que, en lloc de sumar, semblen irreconciliablement contrincants: ciutat o territori. Les ofertes i la difusió que aquest 2018 han fet els mitjans de comunicació convencionals i digitals d’àmbit nacional és netament urbana – barcelonina – o, com a molt, metropolitana. Després, cada ciutat o cada poble procura construir el propi espai comunicacional obviant sovint les vinculacions territorials. El resultat és la inexistència de mapes articulats i cooperatius per guanyar visibilitat i presència: la visibilitat dels museus és, a més d’una prioritat, una necessitat de primer ordre, i la comunicació digital és una eina que hi té tot el camp obert.

39514141580_778de8a40f_z

Més enllà del debat cal ser optimistes. Els punts de debat que plantejo no són nous i precisament per això crec que val la pena fer-me’n ressò. Sense debat no hi ha coneixement i sense coneixement no s’avança. Els museus catalans són rics i diversos i cadascun d’ells, en la seva mesura, en la seva realitat i en les seves mancances són un mitjà de descoberta que ens espera. A Sitges, també.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 25.V.2018.

Les fotografies són de VisitSitges i corresponen a les activitats dels Museus de Sitges d’enguany.

 

 

DE LA PLATA A SITGES, O LA CELEBRACIÓ DE L’ARTISTA HORACIO ELENA

Publicat el per
Respon

DE LA PLATA A SITGES O LA CELEBRACIÓ DE L’ARTISTA HORACIO ELENA

Quan vaig veure el títol que Horacio Elena va posar a la seva exposició al Centre Cultural Miramar se’m va acudir que potser era una picada d’ullet a en Rusiñol, que va escriure un dels més deliciosos llibres de viatges titulat Del Born al Plata(1911), on relatava les seves aventures per l’Argentina i l’Uruguai. Horacio, i la seva muller, Carmen, van fer la travessa a la inversa, de l’Argentina a Sitges, i no precisament per viatjar-hi de turistes, sinó per les circumstàncies adverses d’escapar d’una dictadura.  A la terra natal Horacio Elena ja era un prestigiós artista, amb el valor afegit, que no és poc, que també era conegut per petits i joves que havien gaudit dels seus dibuixos per aprendre a llegir – amb el llibre Mi amigo Gregorio, que també es troba a feisbuc envoltat d’amics –, per aprendre els valors humans – amb Aire libre, amb el text de María Walsh, llibre que va ser prohibit per la dictadura argentina perquè l’autora era jueva –, i per aprendre a disfrutar amb un bon tou de llibres per a totes les edats. Horacio era un jove artista prestigiós i consolidat, compromès amb l’art modern i amb els valors humans.

L’exposició Horacio Elena. De La Plata a Sitges, 1962-2018 ha estat profusament visitada des del passat 17 de març  i es va cloure el dia Primer de Maig amb un entranyable concert in situ que van oferir dues músiques i cantants argentines, les Hermanas Caronni. Amigues dels Elena van oferir un recital de música popular que va aplegar amics i coneguts de totes dues bandes de l’Atlàntic que aquella tarda rodaven per Sitges. Fins i tot elles, i uns quants més dels assistents, van evocar les primeres lletres amb Mi amigo Gregorio.

També molts de nosaltres vam conèixer l’obra artística d’Horacio Elena com a il.lustrador, i així també el coneix bona part del públic sitgetà a través de les pàgines de L’Eco de Sitges, on a través de la seva mirada de tendra ironia – sovint, més tendresa que ironia, i altres vegades de crític exercici cívic – ens acompanya al pas de l’any. L’exposició ens ha atorgat una més àmplia visió de la perllongada trajectòria d’Horacio Elena des de La Plata fins a Sitges i de la seva diversificada capacitat per treballar diversos llenguatges artístics: de l’acrílic a l’aquarel·la, del dibuix a l’escultura.

Per tota aquesta trajectòria hi planen dos principis que caracteritzen els motius de l’artista: una creativitat abocada a l’esser humà i un impuls ètic i social irrenunciable, per allò de nulla estetica sine etica. Tot plegat configura l’obra d’Horacio com un conjunt atractiu, diversificat, compromès i complex que cada espectador acara de diferent manera i sempre sorprès i admirat.

IMG_3745Fot. Freia Berg

També jo ho vaig experimentar en veure a l’exposició l’abast real de l’obra de l’artista. Hi vaig retrobar algunes obres que ja coneixia, des de l’entrayable i festamajorenca entrada del Cubanito a la barberia del Cable – significativa mostra de l’art al carrer – , alguns dels contes– i el que vaig escriure el 2004, L’Estrella i el Mar, que l’Horacio va il·lustrar… ; i també, entre altres, un de molt especial, de la Maria de la Luz Uribe, El monstruo de las pequeñas coses y otros cuentos… Me’l va senyalar en Santiago Krahn, fent-me adonar que els protagonistes eren els tres petits marrecs de la família Krahn-Uribe i la seva casa del carrer Sant Gaudenci, amb un retrat de l’inoblidable Fernando, tota la família en un conte. 

 

Em va impressionar la sèrie Contra la guerra, que és un al·legat contra la monstruositat de pensament, trama, estratègia i acció, d’un acurat i atemporal expressionisme.

IMG_3684Fot. Freia Berg

Em van encantar el tríptic dedicat a La musa– a més, a l’escenari del Racó de la Calma, la gamma cromàtica suaument predominant;

el llenguatge ocre de les superposicions narrant la relació de l’ésser amb els objectes; la sèrie dels Fragments dedicada als cossos, emparentada amb les mostres d’escultura, una sòlida interpretació del cos femení a l’empara de l’encaix de les formes.

Un mateix encaix que s’observa en les seves darreres creacions, la sèrie de formes femenines realitzada amb tècnica digital sobre paper: composicions que podrien derivar de l’esllanguiment estrafet i formal d’un Francis Bacon, però realitzades amb una rotunda voluntat de plasmar l’estructura de les formes per mitjà de la combinació cromàtica.

IMG_3737Fot. Freia Berg

I no em voldria deixar per res del món el fantàstic Drac lector que presideix la Sala infantil de la Biblioteca, tot just reoberta.

Parlant de biblioteca i llibres canvio d’àmbit, però no puc deixar de recordar que la meva primera memòria de l’Horacio Elena, i de la Carmen, va ser buscant llibres per llegir a la Biblioteca un llunyà 1976, quan es van establir definitivament a Sitges. I des de llavors fins avui. Aquesta exposició, entre altres coses, ha estat també motiu per a l’agraïment i reconeixement d’Horacio Elena i la celebració de l’home i l’artista creatiu i compromès.

 

Fotografies de Frèia Berg. 
Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 4 de maig de 2018.

EL PINTOR I L’AMERICANO

Publicat el per
1

EL PINTOR I L’AMERICANO

Sitgetans tots dos, són testimoni de com podien ser de diferents les vides de dos homes nascuts al mateix poble, de classe benestant i dotats l’un de talent artístic i l’altre de talent d’home de negocis. L’un no es va moure pràcticament mai del poble; l’altre va voltar per Cuba i les Amèriques per fer fortuna fins que el 1914 es va retirar per viure a Sitges. L’un era l’ateu i el lliurepensador oficial de Sitges i fins i tot havia passat pel jutjat local per alguna incidència notable de confrontació amb l’estament religiós; l’altre va ser administrador i benefactor del Santuari de la Marededéu del Vinyet, vocal de la Junta de l’Hospital, cofundador del Patronat d’Acció Social Catòlica, membre de la Junta d’Obra Parroquial i Administrador de la setcentista Confraria de la Marededéu dels Dolors. L’un, arrelat a la terra i al paisatge, terratinent de vins i malvasia va aconseguir diversos guardons amb els fruits de la terra; l’altre va obtenir el premi de la millor imatge comercial de Santiago de Cuba com a gran comerciant del calçat. L’un era germà del general més destacat de la independència cubana; l’altre va ser capità del Batalló de Voluntaris de la facció espanyola i condecorat pels seus mèrits militars. L’un anava habillat amb jaqueta, pantaló i gorra amb visera de color blanc; una fotografia de l’altre el mostra pentinat i clenxinat, camisa blanca de coll alçat, corbata de llaç, armilla i americana. L’un vivia en una caseta de la Ribera i després es va traslladar al carrer de les Parellades, i l’altre es va edificar un senyor xalet entre el carrer de Sant Isidre i la carretera, just al davant de l’estació, i li va donar el nom de la seva primera muller, “Villa Concha”.

Són dos prototipus dels homes sitgetans de la segona meitat del segle dinou sitgetà, tots dos ben reals per bé que les seves biografies desvetllin el punt de curiositat i d’interès segons com fins i tot novel·lesc; en tot cas, el Diccionari biogràfic de sitgetans (1998) de Roland Sierra i la segona edició de Sitgetans a Amèrica i Diccionari d’”americanos” (2008) de David Jou i Andreu.  A més dels orígens sitgetans l’altra cosa que tenien en comú era la pertinença, hem de suposar que tan apassionada com els temps manaven, al Casino Prado Suburense.

Es coneixien i es van tractar. De la coneixença i el tracte en resta un testimoni d’excepció que actualment forma part del patrimoni sitgetà i que avui serà instal·lat a la Sala Gòtica del Museu de Maricel. Es tracta del quadre Vista del Baluard i la Punta des del Greco, va ser pintat el 1908 per Joaquim de Miró i Argenter i està dedicat a Pere Montaner i Falç. Són l’un i l’altre. Montaner apreciava i admirava l’art i l’ofici de Miró, pensant que ben pocs podien pintar la lluminositat del paisatge de Sitges i els colors de la platja, la Ribera i el Baluard. I, efectivament era així perquè, per moltes visions, i no versions, que Miró n’hagués pintat, cadascuna mostra diferents connotacions paisatgístiques i humanes.

 

Joaquim de Miró, Dones a la Ribera,

Joaquim de Miró, Vista del Baluard i la platja des d’El Greco. (Sitges, 1908). Museu de Maricel, Sitges

L’obra de referència mostra, en primer terme, i amb igual importància, el Monument al Greco envoltat de baladres i palmeres creixent i un grup de sitgetanes amb el cabàs al braç anant o tornant de la Plaça. A l’esquerra, ben emblanquinat, Can Falç en el seu aspecte primigeni, sense el tancat – que és dels anys vint – i amb la porta que posteriorment va esdevenir finestra, amb plantes – geranis, esparregueres – a la terrassa i als balcons. La nítida visió de l’església parroquial a l’esquerra i el mur amb les barques a la platja i la mar al cantó dret del quadre configuren una composició tant ideal com real d’una escena de la vida quotidiana de Sitges. Perquè això és el que a Miró li interessava pintar: la vida quotidiana dels sitgetans, figuressin o no als quadres – per mitjà dels seus escenaris de cada dia.

IMG_0001

Joaquim de Miró, Passeig de la Ribera i platja de Sitges (Sitges, c. 1900). Col. part. 

Sovint, quan contemplo els quadres d’en Joaquim de Miró i Argenter em recorden els versos de Salvador Espriu. El poeta, explica, forma part dels que han salvat el nom de cada cosa per retornar-nos-la. El pintor ens va salvar nostres paisatges quan anaven desapareixent – la platja, les barques avarades, la Punta sense l’escalinata, els horts del sorrenc i les vinyes de malvasia… I el terratinent, una vegada va adquirir la imatge d’aquell seu Sitges el va conservar de per vida a casa seva. Feliçment a partir d’aquesta primavera la podem gaudir plegats com una de les obres cabdals de l’Escola Luminista sitgetana.

FINAL DEL SANT JORDI 2018

Publicat el per
1

FINAL DEL SANT JORDI 2018

Un dels indicadors de la meva militància sitgetana en dates senyalades és la de Sant Jordi. Sobretot, des dels set anys ençà que fa que treballo a Sitges. Falta poc per arribar a mitja nit i des de fa una estona que faig memòria gràfica – amb moltes fotos d’altri – d’aquest Sant Jordi que, enguany, se m’ha allargat molt perquè va començar el dia 7 d’abril, amb la presentació d’Olerdulae, de Bienve Moya, editorial El Cep i la Nansa,  al Museu de Maricel, que va anar a càrrec de Jordi Cubillos:

L’endemà vam seguir amb la presentació de Blau Marí, d’August Bover, també de El Cep i la Nansa, que vaig presentar jo mateixa prèvia escriptura del pròleg, en un acte organitzat conjuntament per Òmnium Cultural del Garraf, el Grup d’Estudis Sitgetans i els Museus de Sitges: 

Continuant amb el cicle de presentacions, el dia 13 es va presentar al Cau Ferrat la novel·la El Testament, de Xulio Ricardo Trigo, publicada per editorial Columna, que va comptar amb Vicenç Llorca com a presentador:

I, proseguint en la línia de novel·les de museu i museu amb novel·les, el dia 14 vaig presentar El Camí de les aigues, de Carme Martí, d’Editorial Amsterdam: 

Diumenge 15 vam canviar de prosa a poesia i vam tornar a passar del Cau Ferrat al Museu de Maricel: Antoni Clapés va presentar el poemari de Joan Duran i Ferrer, Animal impur, Premi Rosa Leveroni 2017:

Divendres, dia 20, al llarg del matí i migdia vam celebrar el II Marató de Lectura al Cau Ferrat amb motiu de Sant Jordi, amb l’obra de Santiago Rusiñol L’Alegria que passa. La música que hi havia posat Enric Morera va ser intrepretada el Retrio. L’obra va ser escrita i musicada al mateix Cau Ferrat el 1897 i publicada el 1898. Vam lliurar una còpia del cartell d’emn Rusiñol a tots els participants. I, en acabar, vam acabar la celebració amb un Vermut de l’Indiano a La Guineu, al Vall.

A les vuit del vespre va tenir lloc el concert de la soprano Helène Walter al Palau de Maricel, on va interpretar una acurada selecció de cançons i àries d’òpera. El concert havia estat posposat el passat mes d’agost, amb motiu de l’atemptat terrorista de la Rambla de Barcelona, i el vam recuperar oferint als assistents entrada gratuïta. 

Diumenge dia 22 va arribar el moment de fer de poeta, perquè en Joan Duran va organitzar el vermut poètic de Sant Jordi a l’Agrupa – Agrupació de Balls Populars de Sitges: un vermut on no hi va faltar el vermut, que era boníssim. Els poetes que hi vam prendre part – en Joan Duran, la Cèlia Sànchez-Mustich, l’August Bover i jo mateixa, també, acompanyats de la creació musical de DJ Black Subur.

 

Al migdia vaig anar a celebrar les “Nanses en temps de les sípies”, el taller sobre construcció de nanses que vam organitzar a Can Falç. La celebració va ser el dinar que vam fer a La Nansa gràcies al menú que ens va proposar l’Anton Rafecas. Va anar tant bé que el repetirem per les festes de la Marededéu del Carme, al juliol…

Diumenge, a les set de la tarda, a la Sala Gòtica del Museu de Maricel els alumnes i professors de l’Escola de Música Montserrat Almirall, dirigida per en Pinyo Martí, van oferir el seu primer concert als Museus de Sitges, fundant la tradició, que esperem que sigui llarga, dels Concerts de Sant Jordi als Museus de Sitges. Una delícia d’intèrprets i de públic…

I finalment, dilluns, Sant Jordi, “patró de Catalunya, torneu-nos les llibertats”, que diu el rètol… Al matí he fet cap a la Biblioteca. L’he visitada de cap a peus, he renovat el carnet de lectora, he agafat dos llibres en préstec, he constatat que és una biblioteca estàndard -d’això ja en parlaré en una altra ocasió -, i he tingut l’alegria de trobar-hi la Maria Saborit, la bibliotecària que juntament amb la Núria Amigó van deixar la pell i tota l’energia per aconseguir el que avui finalment hem assolit. Gràcies, Núria i Maria, ho hem de celebrar!!!

Al migdia he compartit pastís de Sant Jordi i cava amb els companys de feina, però d’aixó no hi ha fotos. He dinat tard i amb una esgarrapada – pa amb tomàtec i pernil, que no falla mai… – i he fet cap a la Ribera a veure llibres i roses. Al llarg del que quedava de tarda i amb intermitències he aconseguit comprar els llibres i les roses que volia per a la gent que estimo. I corrents per demostrar que el do de la ubiqüitat és possible: a les sis al Cercle Artístic, a llegir la carta impertinent de la Maria Aurèlia Capmany que la Cèlia Sànchez-Mústich m’ha adjudicat. He saludat la Marta Nadal enviant-li un petó i a en Xavier fent-n’hi un a cada galta. La Maria-Aurèlia era una dona que bevia wisky, fumava puros, no tenia pèls a la llengua ni a la ploma, escrivia meravellosament bé – planera, expressiva -, tenia dots teatrals i també tenia un gat blanc… 

i tot seguit al Greco, on he pres part en la VI edició del Sitges en vers que organitza la Rosa Maria Puig, enguany dedicat a Manuel de Pedrolo, però com que em tocava fer de poeta, també, he llegit els dos poemes d’enguany, el Sant Jordi 2018 (una reelaboració del Sant Jordi 2005, dedicat ara al Sant Jordi d’en Bernat Martorell (s. XV, antiga col·lecció Deering a Sitges, actual obra icònica del l’Institut d’Art de Chicago…), i “Després del brindis d’Anna Akhmàtova”.

La coral Sitges Canta! ha culminat la Diada a la Ribera, al peu del Greco, a l’espera dels propers concerts: el 19 de maig als Museus de Sitges, en el context del Dia Internacional dels Museus, i el dia de Corpus a les 12 h. al Prado, per celebrar el cinquè aniversari de la Coral.

IMG_3538

He tancat el dia amb tres estimats amics i amigues brindant per Sant Jordi, a favor de la salut, de la llibertat i de l’amistat i que  per molts anys. I, a casa, m’esperaven els llibres: J. V. Foix, la biografia de Joan Miró, els poemes de Joan Margarit, el llibre sobre cuines i restaurants de Sitges de Blai Fontanals, la Brúixola de Maties Enhard, els Catalans de 1918 de J. V. Foix… Però Sant Jordi no s’acaba avui, per més que he volgut fer el balanç d’aquests dies que s’allarguen, sinó divendres vinent, quan presentem al Museu de Maricel les Visions de Ramon Casas. 

351cf239-100c-4d0a-982c-c6c5e0719eca

Em sembla que no em deixo res… La militància de Sant Jordi enguany podria haver estat molt cansada perquè ha estat, això sí, molt intensa. Aquest és una mena de dietari de directora de museu i de poeta, un aiguabarreig que m’encanta, ho confesso. L’he disfrutada molt, la Diada de Sant Jordi, amb alegria i convicció. A favor dels llibres, de les roses, de la tradició antiga i la recent, amb la novetat llargament esperada de la reobertura de la Biblioteca.  Amb la recança, també,  dels presos i exiliats polítics i de la llibertat amenaçada. Amb l’esperança que la cultura ens fa  i ens farà més lliures i que  sabrem preservar i guanyar la llibertat. 

 

Les fotografies d'aquest post són d'autors diversos, n'hi ha de
coneguts com Visit Sitges i de desconeguts però en cap cas anònimes. Moltes són baixades d'internet via google o xarxes socials. Gràcies...