El debat ha transitat per un plantejament obertament econòmic defugint el mercantilisme dur i s’ha concretat en algunes de les qüestions que en la situació actual afecten el consum cultural. Què és el que el mercat està disposat a pagar? Quina és la despesa neta que una família dedica a la cultura, descomptant productes que entren en directa competència amb el medi cultural?
(…)
No puc passar per alt la impressió que em causa el Festival de Cinema dos anys després d’haver estat creada la crisi que va liquidar injustament la direcció de Xavier Duran al capdavant la Fundació del Festival, les contradiccions que aquella crisi mostrava i de com s’ha conduït el nomenament de la seva substituta sense, d’altra banda, atacar els problemes de fons del certamen. Sap greu que al cap de cinquanta anys Sitges no hagi estat capaç de consolidar unes estructures culturals més enllà dels esprints que cada any pesen més i mostren més les mancances. Ho emplaço per una altra ocasió. Deixant ben clar, però, que la problemàtica del Festival Internacional de Cinema Fantàstic Catalunya que se celebra a Sitges té a veure amb l’excel·lència, la transparència, els costos i el preu de la cultura.
Entre l’1 i el 3 d’octubre, inclos el cap de setmana, a Sitges hem celebrat l’acte central del Correllengua 2020, organitzats per la CAL, que enguany s’ha dedicat al poeta Josep Carner, amb motiu de la celebració de l’Any Carner que commemora el cinquantè aniversari de la seva mort a l’exili de Bèlgica. Els actes de Sitges han estat organitzats per l’Ateneu de Sitges amb la col·laboració de diverses entitats com l’ANC, el Cercle Artístic de Sitges i el Grup d’Estudis Sitgetans i els col·lectius de Teatre de La Tija i Les Veïnes, i han gaudit de l’assistència d’un públic entusiasta i entregat tot i les restriccions dels aforaments i les amenaces de canvis climàtics que el microclima sitgetà no ha pogut evitar.
Actuació de La Tija i Les Veïnes; encesa de la Flama de la Llengua Catalana i vista general de L’Hort d’en Falç. Dissabte, 3 d’octubre de 2020.
El qualificatiu de “Vila carneriana” amb què el professor i coordinador de l’Any Carner, Dr. Jaume Coll, ha qualificat Sitges es refereix a la vinculació que el poeta manté amb Sitges des dels dies del Modernisme, el 1897 i que culmina amb la Festa de la Poesia de 1918 i amb l’escriptura, a raig, del “Madrigal a Sitges” el 1925. Correspon, des d’un punt de vista acadèmic, a la primera etapa de la biografia intel·lectual i poètica de Josep Carner, segons els estudis de Jaume Coll. La seva conferència va constituir una síntesi tan sàvia com atractiva de la visió integral del poeta que ens va oferir.
Conferència del Dr. Jaume Coll, comissari de l’Any Carner, a la seu del Grup d’EStudis Sitgetans/Espai Cultural Pere Stämpfli, 1 d’octubre 2020
La ruta literària de Carner preparada per Montserrat Esquerda en constitueix un magnífic testimoni.
Els poetes David Jou i Xavier Lloveras s’inspiren en el ‘Madrigal a Sitges’ de Josep Carner
Però hi ha més. La presència carneriana s’estén tan durant aquesta primera època com al llarg de la vida consular i també durant els anys de l’exili fins arribar a l’actualitat. El llibre que preparo sobre Josep Carner i Sitges, un títol encara provisional, trasnscorre pels dies del Modernisme, el Noucentisme, els anys d’entreguerres, l’exili i l’actualitat, i es clou amb la celebració del Correllengua 2020. La sortida està prevista per al primer trimestre de 2021, ja que així que com tots els sants tenen capvuitada, l’Any Carner es perllonga durant el primer semestre de 2021.
No diré res més per ara sobre el llibre de Carner, però sí que incorporarà les veus poètiques que han participat al Correllengua 2020, tant per mitjà dels poemes que van ser llegits a la sessió de ‘Poesia i exili’ com les que van prendre part a la ‘Teoria i pràctica de l’ham poètic’.
Presentació de la conferència del professor i poeta Jaume Subirana sobre l’exili de Josep Carner i poetes paricipants al recital sobre ‘Poesia i exili’, al Centre Cultural Miramar de Sitges, 1 d’octubre 2020
August Bover, Joan Duran, Cèlia Sànchez-Mustich i Florenci Salesas prestant la veu a David Jou. Saló d’Or de Maricel, 2 d’octubre 2020
El que és més important és que Sitges es consolida com a vila literària tant per raó del seu llegat d’història cultural: Temple del Modernisme, Vila carneriana, Plaça Vinyoliana…, com pel talent literari existent i per la seva activitat a favor de la literatura i de la poesia, amb l’impuls i la contribució decisiva que li atorga la Festa de la Poesia a Sitges que se celebra des de 2007 amb el singular prestigi s’ha guanyat per mèrits propis.
Les fotografies són signades per Carles Arola, i les que no hi ha signatura són de Frèia Berg.
Mai no et vaig conèixer personalment (…) no obstant això, el teu record ha perdurat entre nosaltres sobretot a través de la teva filla Maria, la meva àvia. Ella fou la persona que ens va transmetre l’estima cap a tu, a través del profund amor i de la profunda admiració i devoció que et professava (…) La teva pintura refinada i distant és un record amb el qual mantinc contacte cada dia a casa. La teva literatura agredolça i irònica, amb aquesta deix de tristesa tan teu (…)”
Norman Cinnamond. Carta a Santiago Rusiñol (2010)
Norman Cinnamond al Saló d’Or del Palau de Maricel, 2006.
Fa uns dies acomiadàvem l’arquitecte Norman Cinnamond Planàs al tanatori de Sant Gervasi al so d’algunes de les obres musicals que més li agradaven com el Bolero de Ravel i la veu vellutada i profunda del millor Frank Sinatra amb New York, New York i My way. En Norman va ser recordat amb afecte i estimació per part del familiars, amics i companys de professió, que en van projectar una imatge sincera i entranyable. La seva obra arquitectònica, la docència a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i la seva activitat cívica relacionada amb l’arquitectura i el disseny des del FAD han deixat petjada i marca d’autor. El seu soci Toni Sala el va qualificar de racionalista i pragmàtic, un perfil que el caracteritzava en tots els àmbits. D’altres amics el van evocar des de l’escenari paradisíac d’Espalmador, una illa entre Eivissa i Formentera que durant anys va ser lloc de referència familiar. En Norman era un excel·lent professional, un bon amic dels seus amics i una persona de tracte exquisit i d’elegància portada amb tota naturalitat i sense ombra d’ostentació.
En Norman era, a més, el referent familiar del seu besavi, Santiago Rusiñol. És sabut que els pares de Santiago van tenir sis fills dels quals en van sobreviure tres, que van formar família: Santiago, Albert i Josep Maria. Del matrimoni de Santiago amb Lluïsa Denís va néixer una filla única,Maria, que casada amb Josep M. Planàs va tenir dos fills, Santiago i Mercè. Del matrimoni de Mercè Planàs Rusiñol amb Norman J. Cinnamond van néixer Rosy i Norman, besnéts de l’artista.
Santiago Rusiñol, Maria Rusiñol al Cau Ferrat (1894); Ramon Casas, Retrat de Maria Rusiñol, c. 1893-1894
Maria Rusiñol, filla de l’artista i àvia de Norman, va exercir un paper cabdal en l’apropament del besnét vers el besavi. Norman adorava la seva àvia, que li havia relatat els records més preuats de la seva vida al costat de l’artista. Era història viscuda, recordada i estimada. Aquesta transmissió va ocasionar que Norman apreciés i estimés l’obra del seu besavi i amb el temps n’esdevingués el mantenidor i defensor, conservant el llegat familiar; com a tal va actuar sempre amb, dignitat, generositat i discreció. Era habitual trobar Norman Cinnamond fent acte de presència en totes i cadascuna de les manifestacions rusiñolianes, tant era una exposició a Barcelona, Granada, Madrid, Bolonya o París, com una representació teatral o un acte referent a qualsevol dels vessants de la seva prodigiosa i popular personalitat.
Norman Cinnamond va iniciar el cicle “Visions íntimes del Cau Ferrat” el 2006, un dels actes de l’Any Rusiñol. Fot. Frèia Berg, 2006.
Per aquest motiu Norman Cinnamond va ser entre nosaltres en múltiples ocasions. Mai no va faltar a cap cita del Cau Ferrat, des de les commemoracions de 1981 o la de 2006, diverses exposicions com la Ramon Casas, la visita dels poetes de la Festa de la Poesia al Cau, fins la darrera vegada, que va ser l’obertura de l’exposició del 125è aniversari de la creació del Cau Ferrat. Teníem pendent una trobada per al lliurament del Catàleg de pintura i obra sobre paper, i de l’edició facsímil de Mis hierros viejos, així com per comentar les vicissituds de l’exposició d’art català al Japó (2019-2020) en relació amb el Cau Ferrat i els meus futurs projectes rusiñolians.
La relació de Norman i el seu besavi es va fer palesa al recordatori amb un fragment dels més bells que va escriure l’artista, “A les Estrelles”, procedent del llibre Oracions(1897). Resta reproduït aquí per deixar constància del significat de la presència de Norman Cinnamond entre nosaltres:
“… Que grat és contemplar-vos entre els plecs de la fosca, rebre la llum de terres que no són per nosaltres i sentir l’enyorança d’un tot infinit que viu sense fronteres! Allí us veiem al vespre, allí us veiem vestides d’angèlica hermosura, allí us veiem brillar com amigues de l’home i somniem mirant-vos. (…) Allí hi tenim la nostra estrella, que recull tots els sospirs que llancem, que guarda els nostres insomnis, que espera les nostres ànimes i il·lumina la nostra ruta.”
A la fotografia de l’inici, Norman Cinnamond entre Montserrat Sariola i Oriol Izquierdo, llavors director de la ILC, al Simposi Internacional Santiago Rusiñol, Sitges, abril 2007. Fot. Frèia Berg
Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 03.07.2020
Dijous 23, 19h. Els autors sitgetans presenten les seves novetats editorials. Una vintena de títols configuren els nous llibres apareguts en el darrer any. Podeu veure la presentació al canal de YouTube de l’Ajuntament. La meva intervenció, minuts 19.59-27.22.
Veureu que no sóc una artista de cine ni de vídeo; confesso que ha estat el primer selfenregistrament que he fet i que em queda molt per aprendre. Però les ganes de participar en les activitats sitgetanes de Sant Jordi han estat determinants, si no ho hauria trobat molt a faltar.
Hi presento el llibre que hem fet a mitges en Rusiñol i jo: l’edició facsímil de Mis Hierros Viejos, el discurs de Santiago Rusiñol el gener de 1893 a l’Ateneu Barcelonès, amb l’estudi previ que hi vaig dedicar “La col·lecció de forja de Santiago Rusiñol, origen del Cau Ferrat i el col·leccionisme fet literatura”. Va ser publicat aquest hivern pels Museus de Sitges, que en va organitzar la presentació el passat 29 de gener. L’edició s’ha fet amb motiu del 125è aniversari del Museu del Cau Ferrat.
MUSEUS DE SITGES. També he participat en la lectura col·lectiva de l’obra de Rusiñol Oracions, organitzada pels Museus de Sitges. Es tracta d’una obra que culmina el concepte de l’art total en un dels llibres més representatius del Modernisme: text de Rusiñol, il·lustracions de Miquel Utrillo – on mostra la seva millor faceta d’artista plenament imbuït per l’estètica del Simbolisme – i música del mestre Enric Morera. L’enquadernació de la primera edició era de seda amb la il·lustració del sol ixent gravada. Utrillo s’inspirà en aquesta imatge per dissenyar uns anys més tard l’escut de Maricel.
A mi m’ha tocat llegir un fragment del capítol dedicat “A les remors de la nit”, un text dels més intimistes de l’artista. Hi podeu accedir clicant aquest enllaç, que correspon al capítol IV de l’edició d’aquesta Marató de Lectura de Sant Jordi 2020 als Museus de Sitges. La meva intervenció correspon als minuts 05.01 a 06.31.
SITGES EN VERS s’ha celebrat enguany en format confinat, coordinat i dirigit com sempre ha estat per Rosa Maria Puig, que en va tenir la idea. Hi he recitat un poema que forma part del llibre Sang presa (2011) i que ha format part de diverses antologies i que Miquel Ruiz Avilés en va fer la composició fotogràfica que podeu veure aquí i que ha estat reproduïda al vídeo. Aquest és l’enllaç de SITGES EN VERS CONFINAT SANT JORDI 2020 (“ho hem tornat a fer!”) i la meva intervenció està en les seqüències 09.13-10.10.
Jo hi he llegit un poema que m’ha semblat especialment indicat per a la diada d’avui, Després del brindis d’Anna Akhmàtova, que podeu escoltar en aquest enllaç i també podeu llegir en aquesta edició acompanyada de la rosa Ruby, de Peter Stämpfli.
I em sembla que no em deixo res. El clip que he enregistrat per al PEN CATALÀ sortirà d’aquí a uns quants dies. Ha estat una diada estranya, sí, però de roses i llibres sí que n’he tingut. Amb una mica de sort potser arribaré a ser autora del Sant Jordi proper, potser a l’estiu, o potser ja serà el de 2021. Però malgrat el confinament no he deixat de celebrar-ho amb alegria i convicció, que d’això també es tractava.
Semblava existir només als llibres de text de quan anàvem a primària. La civilització del totxo i del ciment l’havia desplaçat: als documentals del National Geographic i de Fèlix Rodríguez de Lafuente; a les granges on porten la canalla perquè vegin ases, pollastres i conills al natural; a la categoria de ‘mascotes’, que és molt denigrant, en referència a les bestioles de casa; a les curses de cavalls; a les pel·lícules, als llibres il·lustrats i als còmics i, en els darrers temps, a les reivindicacions dels animalistes i dels que estem a favor de la biodiversitat. La civilització ha arraconat el gènere animal. Però la natura de tant en tant pren la seva revenja per tant de despropòsit destructiu i ens planta cara, sigui en forma de tsunami, temporal o plaga de virus. Algun dia la humanitat s’haurà de plantejar globalment fer les paus d’una vegada amb el medi natural, del que formen part el regne animal i el vegetal, perquè com és la maltractem més dura és la reacció. No és una revenja, sinó el recordatori que al capdavall tot el cosmos és un joc d’equilibris i que el creixement humà no ha de suposar l’aniquil·lació de la natura.
Hi he pensat cada vegada que el planeta ha estat pastura dels desastres naturals. El recent incendi d’Austràlia ha estat un dels episodis més dramàtics que el medi natural ens ha ofert. Fa ben poc el Glòria ens ha destruït edificis, ponts, espigons, platges i arbrat. Quan a penes ens n’hem refet, la pandèmia que ha desencadenat un velocíssim i voraç covid-19 ha trencat radicalment vides humanes, economies i hàbits de tota mena. El #quedatacasa s’ha convertit en obligació per a la supervivència. El #totanirabe és un fervent desig.
Un dels espectacles més insòlits és veure els carrers deserts. Les televisions i xarxes socials van plenes d’indrets habitualment concorreguts on no s’hi veu ni una ànima. És als carrers deserts com els quadres metafísics de Giorgio de Chirico on el regne animal ha tornat a fer-se present presència en tota la seva varietat. Rens a Londres, pumes a Santiago de Xile, cérvols a Reims… L’esquirolet que fa pocs mesos vaig retratar trepant furtivament per la façana del Perez Museum de Miami ara s’hi deu passejar en família ben tranquil·lament. A Barcelona els dofins visiten les platges i fa uns dies els senglars trotaven carrer Balmes avall fins a la Diagonal. Unes altres famílies de senglars creuaven el cinturó de ronda vora l’Hospital de Vall d’Hebron mentre els pocs humans dels voltants els filmaven amb el mòbil i els portaven menjar. La nostra biodiversitat local ha anat més enllà dels ocells que ens alegren la vida – i més n’hi haguessin! –, els amfibis del llac del Parc de Terramar, els coloms que es busquen la vida per teulades, terrats i els pocs pins que ens queden. És així com a les xarxes socials (gràcies als que ho heu gravat i mostrat!) hem pogut veure un grup de senglars per l’Avinguda Sofia i al Passeig Marítim davant del PicNic i una guineueta preciosa i rossa al barri del Vinyet. Quan nosaltres despareixem dels carrers, ells hi tornen. Sospito que no només perquè poden tenir gana i es busquen la vida, sinó perquè exploren el terreny que han perdut.
No sé si el covid-19 ens farà entendre que el regne animal mereix força més de respecte i consideració en tant que part integrant de la biodiversitat que hem de defensar perquè forma part de l’essència del planeta. Tant de bo. Però en tot cas, amb el seu acte de presència certifica que hi és i que defensa el seu medi, el seu espai i la seva pervivència. Com nosaltres defensem la nostra. Quan tot això acabi, tornem a sortir al carrer i es restableixin els límits entre el ciment i la natura caldrà una mirada diferent i, sobretot, unes mesures més eficaces per salvaguardar la biodioversitat més enllà de les frases benintencionades. La civilització comporta que al planeta cada regne hi pugui mantenir el seu espai vital.
Les fotografies procedeixen d’internet. Se’n fa constar l’autoria sempre que es coneix.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 9.04. 2020
QUADERN DE TERRAMAR 