El que havia de ser un recull amb comentaris dels set poemes referits a Sitges, el seu paisatge i la seva gent s’ha convertit en un llibre de 127 pàgines il·lustrat, publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans a la col·lecció Sèrie Mitjana, amb l’ajut de l’IRMU.
Sumari
El quart paisatge de Joan Salvat-Papasseit. Una introducció
Nocturns al moll (L’orfenat; el record del pare, “el vell mariner”; aprenent d’artista; la culturització del jove proletari; contra l’ “Era del crim”; Gorkiano i Los Miserables; versos de nit; Humo de fábrica…)
Les Galeries Laietanes i els catalans de 1918 (Santiago Segura; J. V. Foix; De llibreter a editor; Sitgetans a les Galeries Laietanes; Malvasia al celler; Presència de Maricel i de Terramar…)
Els dies clars de Sitges (Les noces del poeta; la casa dels esgrafiats del carrer Sant Pau; els amics sitgetans…)
Lletres de batalla (Un enemic del Poble; Proa versus Monitor; El “fals avantguardista”…)
Una epifania de llum i de paisatge (La construcció poètica de Sitges en set poemes…)
Ha estat un any de llibertat. Vull dir que ha estat el primer any sense compromisos ni responsabilitats més que els que vaig establir amb mi mateixa des del passat 1 de gener, avui fa un any exacte. De llavors ençà han passat moltes coses bones i d’altres que no tant.
He desenterrat papers de les carpetes virtuals i de cartró. He recuperat idees, n’he aparcat d’altres, he enllestit algun projecte, n’he recuperat alguns que ha havia desestimat per sempre més i m’ha agradat haver-ho reconsiderat. Els reptes s’han concretat. Aquest 2026 que tot just ha començat després de la interpretació de la Marxa de Radetzky al MusikVerein de Viena, amb la Filharmònica dirigida pel quebequès Yannick Nézet-Séguin és una perspectiva oberta.
El 2025 he publicat quatre llibres: Llum abissal (Base), de poesia; els catàlegs de dues exposicions que he comissariat, De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914, compartit amb Eliseu Trenc (Museu Picasso Barcelona), al MPB 21.11.2024-30.03.2025, i L’Exposició Històrica d’Art Sitgetà. El primer relat de l’Art Modern a Sitges (Grup d’Estudis Sitgetans) al GES 16 d’agost- 19 de setembre 2025 i l’assaig en curs d’impressió El quart paisatge de Joan Salvat-Papasseit. El poeta avantguardista al Sitges noucentista (GES, IRMU).
He continuat escrivint la columna setmanal d’ El Marge Llarg a L’Eco de Sitges des de 1998, i enguany han estat una cinquantena d’articles, a més d’algun altre article ocasional.
Els meus poemes formen part de les antologies publicades el 2025 Jo tinc una mort petita. Poemes de dol per la pèrdua d’una criatura. Antologia i introducció d’Anna Gual (Barcelona: Angle) i Movimiento de las sombras. Diecisiete poetas catalanas 1941-1991. Antologia bilingüe catalán-español. Edició i traducció d’Angels Gregori i Parra (El Vaso Roto). Jo no vaig anar a Guadalajara de Mèxic, però aquest llibre m’hi va portar. Entre les activitats literàries, he continuat formant part dels Premis de Cadaqués Rosa Leveroni i Quima Jaume, sàviament i constant acomboiats per Rosa Ardid, i dels Premis de la Crítica Serra d’Or.
I, entre altres, cinc articles de recerca: “Joaquim Folch i Torres: la poesia com a forma d’art.” Joaquim Folch i Torres, noves visions (Memoria Artium; 34); “Revista de Catalunya 1934. La direcció anònima de J. V. Foix” Revista de Catalunya, 329; “Les malalties i Santiago Rusiñol. Representació plàstica i literària”. Gimbernat, 84; “Del luminisme al Noucentisme. El paisatge de Sitges com a pretext”. Seminari Joaquim Sunyer, Sitges 1874-1956 (Museus de Sitges). Em queda per redactar en format definitiu la ponència amb què vaig prendre part a les Jornades Rusiñolianes de Vic el novembre de 2025 sobre El pensament artístic de Santiago Rusiñol.
He tingut l’oportunitat de conèixer a fons l’obra de l’arquitecte i humanista Antoni Puig Gairalt gràcies a Marta Cervelló en les presentacions que hem compartit; de reivindicar l’obra de Maria Beneyto a València gràcies a Josep Ballester; de fer el discurs de la Malvasia i dels seus tres cellers sitgetans gràcies a l’Hospital de Sitges i al Centre d’Interpretació de la Malvasia que me’n van fer ambaixadora enguany.
He pres part en presentacions de tota mena: del poemari de Jorge Rodríguez Hidalgo dedicat a l’artista Berta Paco, Bertriana; del número 330 de la Revista de Catalunya dedicada a la Historiografia de l’Art; dels Poemes de Guerra de 1938 reeditats per Editorial Base, al Centre Walter Benjamin de Portbou; de l’assaig lul·lià de Vicenç Llorca, Entenguem-nos per amor (Barcino); la proposta Dels orígens a l’art total. Idees per a un manifest que vaig proposar amb motiu del Dia de l’Artista; la participació a la taula rodona sobre L’Art al Penedès: passat, present i futur, a la Fundació Pinnae de Vilafranca del Penedès; la lectura del Manifest del Correllengua a Sitges l’octubre, i el Manifest de la Festa de la Poesia a Sitges el novembre.
També he viatjat: París, Marsella, Portbou, Milà, València, Florència, Provença, Palerm, Viena i Fontainebleau han estat les destinacions d’enguany, totes acompanyada amb el corresponent carnet de notes.
Em deixo coses però tampoc no es tracta de fer un inventari al complet. El que no tenia previst era fer un retorn als orígens. Des de l’octubre he començat un voluntariat un cop per setmana a l’Arxiu Històric de Sitges per triar, classificar, inventariar i catalogar el fons de l’Arxiu de Can Falç (64 capses!) que hi són des del 2000 i que es troben en un estat totalment caòtic i, per tant, pràcticament inaccessibles. Serà llarg, però el compromís és en ferm. M’ha comportat un reciclatge en normativa arxivística molt interessant i una immersió en la història de Sitges a través de la família potser més important des del segle XVI al XIX. Si s’acaba ensorrant la casa (per descurança, desinterès i deixadesa de la Diputació de Barcelona, que n’és la mestressa), almenys quedaran els papers.
Quan vaig assistir al congrés de l’Associació d’Arxivers i Gestors Documentals de Catalunya pel maig, a Ribes de Fresser, m’hi vaig tornar a donar d’alta, ara com a sènior. Va ser com un retorn als orígens iniciàtic perquè n’havia estat sòcia fundadora el 1985, i el primer domicili de l’entitat, llavors Associació d’Arxivers de Catalunya, havia estat durant un parell d’anys al que llavors havia estat el meu domicili a Barcelona. Però pel maig no m’havia passat pel cap lo del voluntariat a favor de Can Falç. Va ser durant l’estiu, quan vaig demanar a l’arxiver, en Borja Alvarez, informació sobre en Lluís de Dalmau. Allà va començar l’autèntic retorn. Mai no se sap que ens depara el destí però sí que, d’alguna manera, vaig creient que la vida són cercles.
Discurs d’obertura de la 11a Setmana de la Malvasia de Sitges. Sitges, CIM, Hospital de Sant Joan, 6.11.2025
Molt bon vespre a tothom que heu vingut a celebrar la Malvasia de Sitges en aquesta 11a setmana que organitza el Centre d’Interpretació, i moltes gràcies, Patronat, per haver-me honorat amb l’ambaixada de la Malvasia que procuraré exercir de la manera més digna i profitosa fins tant bé com en sigui capaç.
Serà durant la Setmana, sí, però també de per vida, perquè el compromís amb aquesta noble i centenària institució de l’Hospital de Sant Joan i amb la seva finalitat humànitària que l’ha caracteritzat des dels dies de Bernat de Fonollar, i amb un patrimoni tan antic com la data fundacional, no té ni pot tenir data de caducitat.
Crec que no m’equivoco afirmant que tothom que hem tingut l’oportunitat de conèixer i viure de prop la vida de l’Hospital ens hi sentim vinculats per sempre i formem part d’una comunitat extensa i solidària que dona tot el sentit a la participació en actes com el d’avui, i a la col·laboració que podem prestar en qualsevol circumstància. L’Hospital de Sant Joan acompleix la seva finalitat humanitària i solidària des del primer moment de la seva existència, al segle XIV, acollint, cuidant, curant i vetllant per les persones que ho necessiten, i que hi troben el que sovint és la seva darrera llar amb l’acolliment i l’aixopluc que la institució ha sabut crear i atorgar en cadascuna de les seves etapes. Avui dia l’Hospital de Sant Joan és un dels grans patrimonis de la Vila i del país per aquesta raó.
Patrimoni és mes que una paraula. És un concepte, que ens afecta com a comunitat i que té diversos àmbits de referència. Avui parlem de la Malvasia com a patrimoni, tal com des de fa uns anys afirmem de Sitges estant.
Ho va esdevenir des de 1935 en el sentit material gràcies a Manuel Llopis de Casades, que va llegar les vinyes de la propietat familiar per tal que es perpetués la collita i la comercialització de la Malvasia a benefici de l’Hospital. Per fer-ho més segur va instituir com a prova de continuïtat que cada any els seus administradors facin lliurament als marmessors testamentaris o als seus descendents les sis ampolles que acrediten el compliment del pacte successori. Un pacte que s’ha mantingut fins avui i que per molts anys. I encara més enguany, que la Malvasia acaba d’obtenir la Medalla d’Or de l’Exposició de Brusel·les!
El significat de patrimoni atribuït a la Malvasia de Sitges depassa l’aspecte material de la propietat. Aquests dies en què al Parlament de Catalunya es debat el Projecte de llei sobre Patrimoni Cultural Immaterial s’ha parlat a bastament dels diversos àmbits que el configuren, entre els quals l’enologia i la gastronomia hi són per dret propi. És per aquest motiu que podem afirmar una vegada més que la Malvasia de Sitges constitueix un dels nostres grans patrimonis immaterials.
L’eslògan que el 2016 va identificar la 5a Setmana de la Malvasia, “Malvasia és patrimoni” la posava en relació amb els àmbits que li són propis: història, terra, conreu, identitat, economia, paisatge , enologia, imaginari, celebració- sempre!, i patrimoni, és clar. Adoptin el que més els agradi.
Des d’un punt de vista històric, la Malvasia és patrimoni inherent a la història de Sitges i també a la de Catalunya. Consta que a can Falç el segle XV ja la conreaven i el celler que forma part del casal de la Ribera té els seus orígens a principis del segle XVII, però això no vol dir que la família no en posseïssin de més antics. Després hi tornarem. Al segle XVII Sitges ja era coneguda com a vila productora i comercialitzadora de malvasia.
En una de les tantes guerres que vam perdre contra els castellans, que va comportar l’ocupació de la Vila per part de les tropes, la malvasia ja n’era protagonista per un dels episodis de la Guerra dels Segadors que figura tant a les cròniques històriques com en els romanços populars.
“El 7 de marzo (1639, …) llegaron 600 soldados a pie y a caballo y llegados allí se hicieron dueños de todas las casas, y tomaron las llaves de las puertas(…) y no contentos de beberse la malvasía, regaban con ella las calles…”
reporta l’historiador i poeta Víctor Balaguer.
El Romanç dels Segadors, en versió original ho concreta encara més:
"Lo vi que no era bo
engegaven les aixetes
lo tiraven pels carrers
sols per assolar la terra."
Ha canviat la lletra, però lo del bon cop de falç encara té continuïtat.
En ple segle vint J. V. Foix, que també n’havia sentit a parlar, en una de les proses poètiques dedicades a Sitges exclama:
“… que no deixin més les bótes arrambades a la cantonada del carrer de les Ànimes!” (L’Estrella d’en Perris, 1963)…
Deixo per la taula rodona del dissabte dia 15 les obres literàries del període romàntic.
En aquesta edició, que és dedicada a les arts en relació amb la Malvasia no puc deixar d’esmentar algunes de les obres més remarcables, partint de la base que tota vinya representada de Sitges estant és Malvasia.
La presència de la Malvasia a les arts és una constant en la pintura de l’Escola Luminista, que es caracteritza pel tractament de la llum i una visió que s’origina en el realisme però que s’aboca completament en l’estètica verista de l’època.
El pintor Arcadi Mas i Fondevila, en fa un tractament en tot tipus de paisatges i escenaris al llarg de la seva llarga vida artística.
Joaquim de Miró, l’ateu oficial de Sitges, terratinent colliter i comerciant i magnífic pintor que no va pintar mai res que no fos Sitges, és l’autor de l’obra que enguany en compleix 130 i que, a parer meu, és l’obra més emblemàtica i verista de la Malvasia perquè en la recol·lecció s’hi apleguen l’esplendor de les vinyes, el treball de les dones, i la caracterització de Sitges amb el campanar al lluny.
Des del Noucentisme artístic cal remarcar l’obra escultòrica i sobre paper de Pere Jou.
La representació enguany de la Setmana de la Malvasia, que ha triat les arts com a tema inspirador de les activitats que s’hi portaran a terme, és l’escultura Al·legoria de Sitges, una pedra imponent i rica en simbologia que forma part de la Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges i que es troba, com el quadre de Miró, al Museu de Maricel.
Un dels temes triats per Jou fent de gravador és la representació, iniciada a l’ Amic de les Arts (1926) de la Mare de Déu del Vinyet, que la interpreta en solitari. Però uns anys més tard, en explicar la imatge per a una edició dels goigs, no dubta en incloure la vinya i el vi, tant per la figura del moro com per la decoració compositiva de l’edició dels goigs.
Parlant de la Mare de Déu del Vinyet valgui per recordar la llegenda de la troballa en terres de Can Milà dels Ferrers que, en temps del farmacèutic, bibliòfil i colliter Josep Robert i Mestre, fa poc recordat des del CIM, abastava una gran extensió de vinya que avui és una muralla de ciment armat coneguda amb el nom de La Plana. El celler de Can Robert, el darrer de tots, operatiu fins els anys seixanta, estava situat al carrer de Sant Pere, fet que comportava que al mes de setembre el transport del raïm recorregués el centre de la Vila passant pel Cap de la Vila i el carrer Parellades que, avui, és un decurs impensable.
Anem cap als Cellers, la llar i l’ànima, el laboratori i la fàbrica de meravelles de la Malvasia de Sitges.
El celler de l’Hospital és l’únic celler de Sitges que resta actiu i l’únic testimoni del que va ser durant segles una de les principals fonts econòmiques de Sitges. Té els seus orígens remots al celler que durant segles va ser el més actiu i productiu: el celler de Can Falç.
El que avui és una pura ruïna va ser un dels motors econòmics més importants de Sitges, si no el més important, degut a l’acumulació de terres per al conreu de malvasia i vi dels termes de Sitges, Olivella i Jafre i més enllà. Els guanys obtinguts de la comercialització els Falç els dedicaven sistemàticament a l’adquisició i conreu de més terres.
Des del segle XV els Falç van ser comerciants i les rendes i guanys procedents dels conreus es reinvertien en creixement agrari patrimonial fins al segle XIX. El casal de la Ribera, el més antic de Sitges i avui dia el més arruïnat, va veure néixer alguns dels personatges més notables de la nostra història més enllà de la de la Malvasia, com l’ardit i emprenedor capità Joan Falç, dit de Mar -que són la branca de la família que es va quedar a la Ribera-, o el seu descendent, l’il·lustrat, afrancesat i urbanista Josep Bonaventura Falç. Els Dalmau, successors dels Falç continuaren el conreu i la comercializació però sense reinvertir en l’adquisició de nous conreus sinó que, pel contrari, de mica en mica van veure com els minvava el patrimoni familiar. No obstant això els seus productes, etiquetats sempre amb l’escut nobiliari de la família de Dalmau, van continuar obtenint èxit comercial i guardons per la qualitat del producte. Lluís de Dalmau, a més, seguint l’exemple dels seus cosins historiadors, els Llopis, va dedicar una monografia a la Historia y cultivo de la Malvasía en la Villa de Sitges (1886).
La meva primera reivindicació és que aquest celler, documentat a principis del segle XVII, sigui recuperat, restaurat, rehabilitat i dignificat juntament amb el casal, d’acord amb el seu caràcter històric i patrimonial per tal que es pugui posar en marxa el que el 2017 vaig presentar des dels Museus de Sitges en una de les compareixences que periòdicament efectuava, com la Ruta dels Tres Cellers, que relligaven Can Falç, Can Llopis i l’Hospital de Sant Joan. Aquest és l’objectiu de la present conferència d’obertura de la Setmana de la Malvasia.
Quan a finals del segle XVIII un dels més interessants membres de la família, don Josep Bonaventura Falç, va emprendre la primera urbanització planificada de Sitges fora muralla a les terres i hortes de la seva propietat d’entre els actuals carrers Parellades, Sant Francesc, Sant Josep i la carretera de Vilanova obrint al seu interior els carrers de sant Gaudenci i Sant Bonaventura, va decidir edificar-hi un casal més còmode i d’acord amb les característiques de l’època.
El 1793 l’edifici estava acabat. L’escala principal, sumptuària; el jardí de primer neoclàssic i després romàntic amb la balconada que el presideix; la planta noble decorada amb les grisalles de Pau Rigalt, i un ampli celler avui malhauradament repartit en dos edificis, mostraven l’esplendor econòmic del seu constructor i la modernitat conceptual i decorativa de l’època. Però en el moment de fer el pas des de can Falç de Mar al nou casal Josep Bonaventura Falç es va fer enrere i va vendre la casa i les terres al seu cosí, el notari i terratinent Manuel Llopis i Falç, capdavanter de la nissaga Llopis. El nou casal va prendre el nom de la nova família propietària.
Els Llopis no es van quedar enrere dels Falç. Aquests eren liberals per tradició familiar i comercial en oberta oposició al règim feudal de la Pia Almoina de la que Sitges no es va poder alliberar fins a les Corts de Cadis el 1812. Eren, això sí, conservadors en tant que terratinents. Els de Can Llopis van reblar el caràcter liberal de la família aixoplugar el primer liberalisme manifest de Sitges en oberta oposició a l’Antic Règim. Els seus descendents no es van limitar a l’administració i explotació de les terres i al comerç de la Malvasia sinó que van esdevenir una brillant nissaga d’homes de lleis – notaris, advocats i diplomàtics – i historiadors vocacionals.
El fill de Manuel Llopis i Falç, també notari i elaborador de Malvasia, Bernardí Llopis i Pujol (1814-1891) és el protipus de personatge romàntic. Va viure durant gairebé tot el segle XIX i va ser qui va donar a la casa tota la volada i prestigi de que va gaudir, fins el punt que fins ben entrat el segle vint a Can Llopis se’l coneixia com Can Bernardí. Va escriure una primera història de Sitges, Relación histórica de la Villa de Sitges (1844) que restà inèdita fins que va ser publicada pel Grup d’Estudis Sitgetans el 1982.
Joan Llopis i Bofill, fill de Bernardí Llopis i Pujol, va ser l’autor de la primera història de Sitges, l’ Assaig històric sobre la Vila de Sitges (1891) i de la Descripció del santuari y consideracions críticas sodre [sic] la imatge de la Verge del Vinyet (1892).
El diplomàtic i darrer membre de la nissaga, Manuel Llopis de Casades (1885-1935) va ser el causant que avui dia l’Hospital de Sant Joan tingui el tercer celler de Malvasia de Sitges. Un germà seu, Josep M. Llopis de Casades (1886-1915), va ser un remarcable pintor, mort prematurament. La meva segona reivindicació és a favor de la recuperació, restauració, rehabilitació i dignificació, juntament amb el casal, del Celler de Can Llopis.
Reivindico, doncs, que aquests dos cellers històrics, tinguin vida pròpia dins dels respectius casals museïtzats, oberts i accessibles, en coordinació amb el CIM.
És una reivindicació a favor del patrimoni, sí, però també a favor de l’economia a escala local, de les rendes de l’Hospital de Sant Joan Baptista, de la gastronomia i de l’enologia; de la comunitat local, que hem de ser els primers a disfrutar-ho i apreciar-ho; del turisme, si de debò creiem que el turisme cultural i enològic tenen valor per a l’empresariat i compten per a alguna cosa a Sitges.
És una reivindicació no exempta de crítica vers la propietat titular d’aquests dos grans, importants i significatius edificis, can Falç i can Llopis, que és la Diputació de Barcelona. Des de fa més d’una dècada tots dos es troben immersos en un implacable i imparable procés de degradació enmig d’un opac silenci. També és una crítica vers l’Ajuntament de Sitges per la seva indiferència i per la desídia en no exercir la competència de vetllar pel patrimoni local i no exigir de la propietat el compliment dels deures de conservació per a dos edificis que són dos béns culturals d’interès local.
Però més enllà de la crítica, és una reivindicació des de l’esperança en el futur, perquè em crec en l’obligació de ser optimista. D’aquí a deu anys, que segons com no són res comparats amb els set-cents de l’Hospital de Sant Joan, se’n compliran cent del llegat de Manuel Llopis i Casades. Deu anys són un termini generós i més que raonable per veure acomplerta la recuperació, restauració, rehabilitació i dignificació dels cellers de Can Falç i de Can Llopis juntament amb els seus casals. Un termini raonable per poder disfrutar de la ruta dels cellers cellers sitgetans que juntament amb el de l’Hospital de Sant Joan són, tots tres cellers, la seu material d’aquest gran patrimoni que és la Malvasia de Sitges. Avui, i aquests dies que vindran, brindaré amb aquesta intenció.
Llarga vida a l’Hospital de Sant Joan i a la Malvasia de Sitges!
Dir que la Festa Major de Sitges ha estat representada des de fa segles no és cap exageració si ens referim a la memòria plàstica, gràfica i fotogràfica. Ho testimonien obres conegudes en tots tres llenguatges des, d’almenys, fa més de cent anys i gairebé cent-cinquanta. Les primeres fotografies referides a la Festa Major daten dels anys vuitanta del segle dinou, segons mostren les fotografies del fons del senyor Pepe Matas dipositades a l’Arxiu Històric de Sitges i accessibles gràcies a Sitges Digital.
Fig. 3. Autor anònim. Els Gegants a la Ribera, 1897/1899. Fons Josep Matas i Puig, Arxiu Històric de Sitges (accés des de l’Arxiu Digital Sitges)
La representació plàstica és anterior. Van ser els pintors luministes Joaquim de Miró i Felip Masó els que van deixar els primers testimonis de la festa des dels seus dos vessants més característics: la festa popular i l’esdeveniment religiós. És curiós que dos personatges tan divergents com Miró i Masó coincidissin en una temàtica tan viscuda com la Festa Major de Sitges mostrant dues visions contraposades i complementàries del microcosmos sitgetà amb un any de diferència. Va ser Joaquim de Miró qui primer va pintar la Festa Major de Sitges el 1883. Un any més tard era Felip Masó qui mostrava La processó de sant Bartomeu al públic i als salons on el va presentar.
DOS PERFILS D’ARTISTA
Fig. 4. El pintor Joaquim de Miró i Argenter (Sitges, 1849-1914)
Joaquim de Miró i Argenter (Sitges, 1849-1914) és un dels personatges més interessants de la història sociocultural sitgetana. Terratinent i colliter de malvasia, pintor luminista de formació autodidacta i d’un gran ofici, aficionat a la fotografia, “l’ateu oficial del poble” (segons descripció del doctor Joan Ramon Benaprès), lliurepensador destacat, liberal i filantrop solidari amb les causes nobles dels desvalguts, tota la seva obra va tenir el paisatge de Sitges, la seva gent i les formes de vida com a única motivació i font d’inspiració. Era fill de qui va ser el primer secretari professional de l’Ajuntament de Sitges, l’advocat liberal Josep de Miró i Llopis. Joaquim va ser el fill gran; el segon, Josep, és el general Miró heroi de la guerra de la independència cubana de 1898 que va lluitar al costat dels rebels; la germana Rosa es va casar amb el mestre d’obres Jaume Sunyer i Juncosa, pares del pintor Joaquim Sunyer, i la germana petita, Remei, va quedar soltera. Joaquim de Miró es va casar amb Rosa Rosés i Carbonell i va ser pare d’una filla a qui va posar Hortènsia i d’un fill, Galileu; cap esment, doncs, al santoral cristià.
Es va situar des dels inicis al nucli primigeni de l’Escola Luminista. El 1881 Josep Soler i Cartró, corresponsal de La Renaixensa, donava compte de l’existència a Sitges d’una colònia artística de la que formaven part Joan Roig i Soler, A. Mas i Fondevila, Felip Masó i Joaquim de Miró “qui també pinta amb facilitat i entusiasme bonics quadros d’aquesta platja i afores”. A la seva casa-taller de la Ribera als anys vuitanta i primers noranta s’hi reunia una tertúlia de la que Miró era l’ànima i el cap pensant. Des dels anys vuitanta va prendre part en exposicions col·lectives amb els amics luministes tenint com a únic horitzó artístic Sitges: “Sols a Sitges i per Sitges pintà”, se’l recordava la seva necrològica.
Fig. 5. Henry Rudaux, Retrat del pintor Felip Masó, Cannes 1912. Museus de Sitges.
Felip Masó i de Falp (Barcelona, 1851- Pau, França, 1929) era diametralment oposat a Joaquim de Miró. Fill de casa bona d’origen sitgetà, nebot i fillol del notari Felip Font i de Falp, va fer la carrera artística a França i exposava regularment als Salons de París. Sovintejava Sitges als estius; vivia al casal familiar del carrer Olzinelles – actual carrer de Sant Bartomeu – i pintava a ‘plein air’ a la platja. Per bé que la pintura de Masó es va iniciar amb escenes de caràcter històric i va acabar en descripcions devocionals i religioses al santuari de la Mare de Déu de Lourdes, va passar per una etapa paisatgista i realista a la qual corresponen les escenes de platja i les evocacions de Sitges que portava a terme durant els dies d’estiueig. Eren dies quan passava el temps de lleure al Prado gaudint dels saraus i projectant la sala d’estiu de l’entitat. Juntament amb els luministes va prendre part a l’Exposició de Belles Arts de 1892 i a l’Exposició Històrica d’Art Sitgetà de 1925, on va triomfar amb La processó de Sant Bartomeu. Masó va anar tornant a Sitges fins 1916; en plena Gran Guerra, el 1917 es va allistar a l’exèrcit francès servint a la causa aliada com a metge als hospitals de sang.
De la joia popular a la solemnitat religiosa: dos retrat sitgetans
La Festa Major de Sitges (1883) de Joaquim de Miró i La processó de Sant Bartomeu (1884) de Felip Massó són dos autèntics retrats de la societat sitgetana del segle XIX.
Joaquim de Miró, La Festa Major de Sitges, 1883. Col·lecció particular.
L’obra de Miró està situada en ple carrer Parellades, a les envistes d’un Cap de la Vila que deixa entreveure el campanar com a punt de fuga del quadre. És on va situar la seva visió de la Festa Major:al davant de la casa que el 1893 demanaria llicència per reformar i habitar.
A banda i banda del carrer s’hi troba la gent asseguda a la porta de les cases esperant el pas dels balls populars. Són personatges tan reals com ho eren els coetanis de l’artista. Els domassos que guarneixen els balcons de les cases, més petits en les dels menestrals, més grans a les cases de senyors, il·lustren el caràcter festiu de l’esdeveniment que l’artista retrata, com és la Festa Major de Sitges representada pels balls populars. En primer terme, el Ball de Bastons amb la indumentària que ha arribat als nostres dies; al darrere el Ball de Diables vestits de blau i el fum de les carretilles; els Gegants d’en Querol caminen al darrere del seguici seguits de les banderes alçades sota el cel clar i lluminós.
El quadre mostra la realitat social de Sitges palesa en la gent dels balcons; en els que seuen en cadires de boga: menestrals i gent humil; algun pillet de platja; els carrers de terra i la pedra de les voreres, les façanes pintades d’ocre, els balcons amb baranes de ferro i alguna paret escrostonada. És una visió de Sitges totalment verista que no permet la idealització però sí que mostra la celebració de la Festa que fa el poble.
Felip Masó, La processó de Sant Bartomeu, 1884. Museu de Maricel, Sitges.
Per pintar La processó de Sant Bartomeu l’estiu de 1884 Felip Masó va mobilitzar un seguit de gent que van fer cap al pati de can Querol, començant per mossèn Fèlix Clarà, que hi va portar banderes i gonfarons. Anys a venir els que havien posat per al quadre encara ho recordaven. La intenció de Masó va ser “perpetuar amb els seus dots d’artista la magnificència i colorit abellidor que ofereix la nostra incomparable Processó de sant Bartomeu, radiant de sol, bullici i pietat.”
L’escenari representat, tres quartes parts Sitges al cantó central i dret, i una quarta part del “tros bellíssim de l’esquerra [que] és un racó de Sevilla” – una concessió a l’espanyolada, gènere clientelar de moda a França – on va presentar el quadre en algun dels salons amb el títol de Costums espanyoles… – representa la solemnitat de la festa religiosa, encarnada en el seguici que acompanya Sant Bartomeu i que ocupa la part central del quadre. No hi falten els balls populars encarats cap al tram final de l’entrada del Sant a la Parròquia, en els que destaquen el Ball de Bastons i els Gegants. La representació popular rau en els balls i no pas en el públic format per les persones d’aspecte benestant asseguts en cadires de caoba, aposentada als balcons guarnits amb rics domassos o acompanyant el seguici religiós.
Totes dues obres participen del gust per la descripció minuciosa i detallista d’influència fortuniana, per l’intent de copsar la plenitud de la llum de l’hora – migdia en el cas de Miró, capvespre en el de Masó -, i la realitat social des de l’òptica de cadascun. Totes dues representen el més àlgid moment del luminisme sitgetà que, seguint la tendència de la pintura italiana del moment tal com assenyalaren F. Virella i Cassanyes o Raimon Caselles, perseguia la síntesi, totalment assolida, de mostrar en els seves obres bellesa i veritat.
Publicat a L’Eco de Sitges, L’Eco de la Festa Major, 21 d’agost 2025
Joaquim de Miró, Vista de Sitges des del Fondac, 1883
La propera Festa Major es compliran cent anys del que va ser una ambiciosa mostra antològica d’art sitgetà. Del 23 al 30 d’agost el Casino Prado va acollir l’Exposició Històrica d’Art Sitgetà, una àmplia selecció d’obres realitzades per artistes sitgetans o vinculats a la Vila, segons el criteri de Miquel Utrillo, l’organitzador per encàrrec del grup Amics de les Arts. La cara visible n’era Salvador Soler i Forment, poeta i escriptor noucentista sitgetà. Utrillo es va envoltar d’experts, com el galerista Josep Dalmau, artistes veterans com Arcadi Mas i Fondevila i joves activistes de les lletres i les arts com Josep Carbonell i Gener, M. A. Cassanyes i Ramon Planes
Trenta-tres anys abans, del 23 d’agost al 14 de setembre de 1892, Santiago Rusiñol havia organitzat l’Exposició de Belles Arts – la primera Festa Modernista- a l’Ajuntament acabat de construir, amb la voluntat de mostrar el millor de l’art del moment. Hi van figurar un centenar d’obres de dinou artistes en les que destacaven les dels Luministes Joan Batlle Amell, A. Mas i Fondevila, J. Mirabent i Gatell, J. Roig i Soler, Joaquim de Miró, juntament amb Antoni Catasús, Felip Masó, Joan Soler; i també les del mateix Rusiñol, Ramon Casas o Modest Urgell. L’èxit de públic i crítica va ser reblat pels articles de R. Casellas i de Francesc Virella i Casañes.
L’exposició de 1925 va ampliar el nombre d’artistes a trenta-sis i va presentar una setantena d’obres organitzades en tres seccions: escultura, pintura i obra sobre paper. La nòmina d’artistes s’estenia des del Greco fins els Realismes dels anys d’entreguerres i la Nova Objectivitat, amb l’absència de Joaquim Espalter i la presència de l’americana Grace Ravlin que alhora exposava a les Galeries Laietanes de Barcelona i Mrs. Deering havia convidat a Maricel. Bona part dels artistes del 1892 hi tornaven, com Rusiñol, Casas i els luministes; se n’hi van afegir d’altres com Ramon Pichot, Lluïsa Vidal, Miquel Utrillo i Picasso; els noucentistes Joaquim Sunyer, Pere Jou, Agustí Ferrer, i els joves A. Sisquella, A. Carbonell, M. A. Cassanyes.
Si l’exposició de 1892 va significar un homenatge a l’Escola Luminista, la definitiva descoberta del valor artístic del paisatge sitgetà i un canvi de costums culturals senyalat per F. Virella Casañes, la de 1925 va esdevenir la gran antològica de l’art sitgetà i, alhora, la mostra de la continuïtat de la creació artística des del realisme de mitjans del segle XIX fins la contemporaneïtat. En paraules dels organitzadors, Sitges es mostrava “no tan sols com a ciutat amant de les Belles Arts sinó com a ver centre d’art, com a nucli creador”. Vista amb perspectiva històrica, l’Exposició Històrica d’Art Sitgetà constitueix una de les realitzacions més importants del Noucentisme a Sitges i, alhora, com un important precedent de les Exposicions d’Art del Penedès (1926-1939).T emps hi haurà per tornar-hi més extensament perquè aquest és un capítol d’història cultural que no ens podem deixar perdre.
El madrigal A Sitges
“Sitges, cel i calitges,” ha estat un dels més grans tòpics del nostre imaginari col·lectiu: som paisatge i aparença d’aiguabarreig del blau resplendent i de l’opacitat blanquinosa. Aquest binomi que inicia el madrigal A Sitges que el poeta Josep Carner va escriure el 16 d’agost de 1925 a casa del poeta Salvador Soler i Forment i que pocs dies més tard va llegir a casa de Josep Planas i Robert en el transcurs d’una lectura poètica enguany en compleix un segle, i encara ens defineix.
Carner forma part de la història cultural de Sitges des dels anys del Modernisme com a col·laborador de La Voz de Sitges i del Noucentisme com a poeta guanyador de la Festa de la Poesia el 1918. El madrigal A Sitges, que està traduït a diversos idiomes, mereix una especial atenció des de l’actualitat, quan és més elegia que retrat: la bellesa de l’imaginari perdura.
Dos centenaris amb els millors auguris per, malgrat tot, desitjar-nos un Bon Any.
QUADERN DE TERRAMAR 