Sobre els efectes nefastos de la pandèmia del coronavirus en el medi cultural, amb el consegüent perjudici de tots els sectors que l’integren – professionals, creadors, teixit associatiu, indústries, serveis i infraestructures públiques… – he publicat un article a La Llança d’El Nacional amb el títol de La pandèmia de la cultura.
Si cliqueu aquí el podreu llegir.
https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/profunditat/pandemia-cultura_479172_102.html
Publicat a La Llança d’ El Nacional, 13.03.2020
Segueixo amb autèntica passió el debat sobre el projecte d’instal·lació d’una franquícia del Museu de l’Hermitage a Barcelona que, com d’altres de les seves dimensions i prestigi, ha optat per obrir franquícies en diverses ciutats per tal d’obtenir ingressos i difondre el seu contingut. Les franquícies dels museus no són gratis i es presenten aparellades amb una mena de ‘joint venture’ de caràcter urbanístic, comercial i promocional. El Guggenheim de Bilbao és un exemple del que va suposar per a la renovació d’un teixit malmès i degradat que va aconseguir regenerar gràcies a l’operació urbanística, amb el valor afegit que va posar en evidència la necessitat de la renovació, acomplerta, del Museo de Bellas Artes. Màlaga compta amb un interessant teixit de museus d’art i dues franquícies obertes gairebé simultàniament el 2015 com són el Centre Pompidou i la Col·lecció del Museu Rus de Sant Petersburg i figura com un conjunt d’oferta d’èxit – si més no, ara per ara.
L’expansió dels grans museus és una realitat amb els models organitzatius de fórmula diversa. Les característiques comunes passen per la construcció d’un edifici amb la firma d’algun arquitecte amb pedigrí; per una operació urbanística de la ciutat on s’han d’ubicar i, per esdevenir contenidors d’exposicions temporals bé produïdes amb fons propis o llogades a d’altres. Les ciutats receptores reben els franquimuseus amb els braços oberts convençudes del prestigi i de pol d’atracció per a la indústria turística que creuen que els aporta. La relació dels franquimuseus amb els teixits museístics i culturals és, en canvi, relativa i aquesta és una de les seves pedres de toc.
La franquícia del Museu de L’Hermitage de Sant Petersburg a Barcelona s’ha plantejat com una operació basculant entre l’oportunitat urbanística i la indústria turística amb l’aquiescència de l’Autoritat Portuària, propietària del terreny on es pretén ubicar. Les primeres informacions del projecte van ser rebudes entre l’entusiasme dels que consideren que cal un nou equipament emblemàtic per a la ciutat i el recel d’altres. D una banda pesava la valoració positiva del Guggenheim a Bilbao i d’altra el fracàs d’altres implantacions, així com la visió crítica manifestada per diversos agents culturals. El posicionament per part de l’Ajuntament de Barcelona va ser de cautela i lentitud. El sector relacionat amb els museus i amb alguns col·lectius de crítics i artistes va ser obertament crític. La indústria turística dels turoperadors i epígons, en canvi, el va celebrar perquè hi veia la possibilitat de sumar l’Hermitage de Barcelona als circuïts adotzenats i establerts. La recent oposició manifestada per l’Ajuntament es fonamenta en quatre informes encarregats al respecte. Altament explícits per la seva intencionalitat, tracten de de la ubicació de l’equipament en relació amb l’urbanisme; la seva viabilitat econòmica, l’afectació respecte de la mobilitat urbana i l’estudi cultural que signa Josep Ramoneda i que conclou amb un titular d’una contundència rotunda: “Barcelona no necessita l’Hermitage”.
De tot el que fins ara s’ha dit i escrit hi ha dos aspectes a remarcar. L’un, és que la notícia ha coincidit amb l’enèssima denúncia de la situació de mancances dels museus de la ciutat. L’altre és el de tres destacats articles periodístics : el de Miquel Molina a La Vanguardia reclamant “Una taula de diàleg per a L’Hermitage” a favor del projecte; el més que explícit a la contra de Clàudia Rius al digital Núvol on exclama: “Madrilenys, si voleu L’Hermitage és tot vostre”; i el de Francesc-Marc Alvaro també a La Vanguardia que la clava quan planteja el fons de la qüestió: “de com l’etiqueta ‘polítiques culturals’ ha servint sovint per fer passar bou per bèstia grossa, amb una impunitat sideral”. La qüestió de fons rau en el concepte de cultura heretat dels anys noranta i en “els nostres fantasmes” com són la situació dels museus de la capital de Catalunya i la seva incidència en el teixit urbà, cultural, turístic i industrial.
La reflexió sobre L’Hermitage de Barcelona coincideix amb una notícia que té el do de l’oportunitat, sobre la pèrdua del lideratge cultural de la ciutat. Ho publica el madrileny ABC fent-se ressò de la consulta anual del Observatorio de la Cultura. Segons l’Observatorio la pèrdua de lideratge és una tendència constatada al llarg dels darrers deu anys que aboca Barcelona a donar pas al lideratge madrileny. Amb comentaris oportuns o no, la situació de la cultura a Barcelona no és precisament per mostrar moral de victòria.
El lideratge cultural de Barcelona és el gran tema de fons en la polèmica de L’Hermitage. Més ben dit, en l’oposició que determinats sectors i agents hi han manifestat i tenen més de queixa enfront de les limitacions i precarietats de la ciutat en tema cultural que a la contra de l’expansió del museu rus. Per què, ¿a qui no li agradaria poder gaudir d’una oferta que sense competir amb les institucions culturals pròpies s’hi complementés amb el prestigi d’unes col·leccions i amb una atractiva programació expositiva i, per extensió, cultural capaç de relligar i vincular l’art i els artistes del país amb el que L’Hermitage pogués oferir?
En aquest afer hi han coincidit dos grans hàndicaps. L’un, nostrat, com és la deficient situació dels museus i centres d’art barcelonins. L’altre, el projecte de L’Hermitage amb una desafortunada presentació incapaç de mostrar les bondats d’un projecte artístic i prestigiós. Les veus que s’han alçat a la contra d’un projecte que s’ha definit més com a urbanístic i comercial que com a cultural, tenen tota la raó en contraposar aquesta operació amb la necessitat que Barcelona cuidi, protegeixi, incentivi i llueixi les seves pròpies arts i patrimoni, artistes i museus.
La situació dels museus barcelonins és deficitària malgrat la riquesa que contenen i les possibilitats que, ben alimentats i ben treballats podrien oferir. Només cal que les seves autoritats hi creguin. Per posar exemples, el MACBA va patir una crisi pel contingut d’una exposició que va posar de relleu un malestar caïnita intern i, més recentment, la pugna per un necessari espai d’ampliació a la capella de la Misericòrdia va recordar als responsables de Sanitat que feia més de deu anys que calia ampliar i donar serveis mèdics a una població tan sensiblement necessitada com la del Raval. El vaixell insígnia de l’art de Catalunya que és el MNAC continua físicament inaccessible perquè l’Ajuntament encara no ha entès que cal garantir-hi un accés i un transport regulars i còmodes.
Els museus de Barcelona són víctimes de polítiques tan lentes com erràtiques, de dotacions pressupostàries endèmicament escasses que afecten de ple el seu desenvolupament i les programacions-, d’enquistament de problemes de governança, de canvi de model, i de creixement. Són víctimes de la pèrdua de la importància de la cultura en el context social urbà. Aquest panorama, juntament amb una indiferència glacial pel que fa al patrimoni públic, com el de l’exposició universal de 1888 – amb l’Hivernacle de la Ciutadella a punt d’esfondrar-se – i la dilapidació de les restes del patrimoni de l’exposició de 1929 disperses per Montjuïch mostren que el pitjor que li pot passar a una ciutat és que qui la regeix no tingui cura del seu patrimoni perquè no hi creu.
Els balanços de 2019 dels museus barcelonins són diàfans. Guanyen visitants el Museu Picasso – modèlic en la seva excepcionalitat – amb més d’un milió de visitants, seguit un Born Centre Cultural i de Memòria que ostenta la contradicció de més d’un milió de passejants i de només cent-mil a l’exposició permanent, les restes arqueològiques o les activitats, mentre que el MNAC, el MACBA, el Museu Marítim i pràcticament tota la resta perden visitants. I per bé que se sap que els visitants no ho són tot, en una ciutat com Barcelona no deixen de ser un indicador clau.
A manera de conclusió, tot sembla indicar que si el panorama museístic no fos tan precari com la realitat ens mostra, i si el projecte de L’Hermitage hagués situat les arts i la cultura en el seu epicentre estic convençuda que la resposta hauria estat diferent i a favor d’una desitjada i no excloent complementarietat. Però les llacunes del teixit cultural barceloní són massa evidents i els propòsits d’esmena requereixen decisions i un full de ruta que ara per ara no es perceben. A partir d’aquí, qualsevol comparació dels museus de Barcelona amb els de les ciutats d’art europees resulten odioses perquè mostren el nostre gegant amb peus de fang.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7 i 14.02.2020
Fa dies que vaig llegint tota mena de balanços i rànquings: visitants de museus, lectors de biblioteques, llibres més llegits, concerts més multitudinaris, les millors sèries, les pel·lícules més taquilleres i els rècords dels esportistes. En aquesta època de l’any és freqüent passar comptes amb l’any que acaba, que és una manera de posar punt i final a la convenció d’una data de calendari. Com si s’acabés el món, vaja. I com si el que ens espera a partir del dia de Cap d’Any no tingués res a veure amb el que ha vingut essent durant els tres-cents-seixanta cinc dies abans. Els mitjans de comunicació són especialment proclius en aquesta pràctica, sigui per deixar constància del seu sistema de valors mediàtics o per omplenar espais en dies que hi ha, sembla, poques notícies. O per totes dues coses.
Confesso que tinc una flaca per aquests rànquings. Els miro, més que res, per si hi ha notícies de Sitges que hagin depassat l’àmbit informatiu local. Pel que fa a exposicions d’art les preses en consideració que comporten les valoracions continuen essent barcelocèntriques o, com a molt, metropolitanes. Llevat d’algunes lloables excepcions – lloables per la notorietat inclusiva – hi he trobat a faltar no només l’esment a l’exposició sobre els Realisme(s) a Catalunya (1917-1936). Del Picasso clàssic al Dalí surrealista i la dels 125 anys del Cau Ferrat, totes dues al Museu de Maricel sinó també la que el Museu Víctor Balaguer de Vilanova va dedicar a La presencia del Prado. Episodios de una historia, amb motiu del segon centenari del Museo del Prado i del dipòsit d’obres que es troben al Museu Víctor Balaguer.
La mostra sobre De París a Girona. Mela Muter i els artistes polonesos a Catalunya que es va inaugurar al Museu d’Art de Girona el novembre de 2018 i que fins el juny de 2019 no ha tingut tampoc excessiva sort en els balanços mediàtics, em sembla. Són quatre exemples tan importants artísticament parlant com per l’esforç que han suposat perquè són produccions íntegrament plantejades des dels museus respectius. La dels Realisme(s), a més, ha estat un primer i pioner exemple de col·laboració entre els museus de Sitges, Valls i Olot dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya.
I és que aquí falla alguna cosa. Costa molt que l’oferta expositiva que s’esdevé en el que denominem ‘territori’ – que vol dir, clar i català, fora de Barcelona – mereixi la mateixa atenció i consideració que el que es fa a la capital del país. L’accés i l’emplaçament sembla que siguin factors determinants per a les valoracions. També és veritat que repassant les hemeroteques trobem que tant diaris com publicacions culturals dediquen espais a totes i cadascuna de les mostres citades. Però a l’hora de la veritat els balanços finals van en altres direccions. Els quinze mil visitants que van tenir els Realisme(s) a Sitges o els divuit mil del Prado a Vilanova són dades prou significatives per a exposicions temporals de producció pròpia i fora dels circuïts barcelonins i mostren que fora de Barcelona ciutat hi ha vida pròpia. Aquesta observació, més que empírica, queda reforçada quan es contempla l’esforç que es fa des dels museus catalans a favor d’una programació pròpia i de qualitat a còpia de esforços de tota mena que, finalment, queden compensats quan s’obren les portes de cada inauguració.
Sí, estic a favor d’una visió més plural i més diversa de la realitat museística. És cert que les dotacions pressupostàries no són per entusiasmar ningú perquè la precarietat existeix i condiciona més uns àmbits que d’altres. Programar comporta superar una notable carrera d’obstacles entre els quals la burocràcia administrativista no és menor. Però la vocació a favor de la recerca, la qualitat i la difusió dels fons i col·leccions dels museus que caracteritza la feina de molts dels seus professionals fa possible realitzacions com les esmentades i moltes més que mereixen un reconeixement públic i, en aquest cas, mediàtic, per la feina feta i la vocació de qualitat i originalitat.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, gener 2020
“El Cau Ferrat és el museu de tota una vida: per això viu”. Guia sumària del Cau Ferrat, 1933
El Cau Ferrat va complir 125 anys el dia 4 de novembre. La data no podia passar per alt sota cap concepte, i menys quan fa a penes un any ha estat declarat museu d’interès nacional. De mèrits, el Cau els té tots. És un singular edifici modernista sota l’aparença de casa de poble que, un cop a dintre, enlluerna i captiva des del primer moment. Conté una de les col·leccions més importants de forja antiga i de pintura antiga i moderna juntament amb destacades obres de l’art universal com són els dos quadres del Greco, Les llàgrimes de Sant Pere i la Magdalena penitent o les col·leccions d’arqueologia púnica, escultura i de vidre antic.
L’origen del Cau Ferrat rau en la personalitat de Rusiñol, que encarna el culte a l’art que va professar de per vida; cadascuna de les obres que conté és fruit de la relació directa amb la biografia artística. Compta amb una cronologia que forma part de la història cultural del país com les Festes Modernistes, l’estada de Manuel de Falla el 1915 per acabar la suite musical de les Noches en los jardines de España, i la museïtzació del Modernisme amb l’obertura del Cau Ferrat com a museu públic (1933). La seva història es desenvolupa en cinc etapes que val la pena recordar breument.
La primera etapa del Cau Ferrat, entre 1893 i 1902, correspon als anys quan el Cau Ferrat esdevé la casa-taller de l’artista després de l’adquisició de les dues casetes del barri de Sant Joan. A la primera, comprada el 1893, li va donar el nom del motiu de la seva família a Manlleu, Can Falua. De la segona, de 1894, va conservar el motiu de l’home que hi havia viscut, en Sense. Totes dues esdevenen el Cau Ferrat en la reforma definitiva de 1894. És la gran dècada del Modernisme a Sitges, de les Festes Modernistes i del lideratge de Rusiñol en el gran moment del simbolisme a Catalunya.
La segona etapa transcorre entre 1902 i 1931. Les col·leccions d’art augmenten: el 1902 amb l’adquisició de la col·lecció de vidre d’Alexandre de Riquer, el 1912-1913 amb l’ingrés de la col·lecció arqueològica. Durant les perllongades estades de Rusiñol en altres indrets – Mallorca, Girona, Aranjuez…, – el Cau Ferrat esdevé taller-museu que, en absència de l’artista, continua rebent visites amb la seva autorització. La celebració del 25è aniversari del Cau Ferrat el 1918 marca un important punt d’inflexió en la valoració artística del recinte: el Cau Ferrat ja és història.
La mort de Rusiñol el 1931 obre la tercera etapa del Cau Ferrat en esdevenir museu públic. L’artista ha atorgat testament el 1929 llegant el Cau i tot el seu contingut a la Vila de Sitges “por el cariño que profeso hacia esa población”. L’artífex institucional, administratiu i museogràfic de la conversió és el director del Museu d’Art de Catalunya i primer director del Cau Ferrat, Joaquim Folch i Torres. En cinc anys el Cau Ferrat esdevé l’epicentre d’un important sistema de museus de Sitges que la guerra civil estronca i dinamita
irremissiblement.
Durant el franquisme i la transició el Cau Ferrat manté el seu prestigi artístic però toca fons per causa d’una profunda desprofessionalització, greus mancances de conservació i un finançament pràcticament inexistent. Aquesta quarta etapa perdura més enllà de la constitució del Consorci del Patrimoni de Sitges (1994) configurat per acord entre l’Ajuntament de Sitges en tant que propietari i la Diputació de Barcelona. que des de 1968 s’ha fet carrec del Cau Ferrat.
El tancament del Cau Ferrat el 2010 degut a l’execució del projecte d’obres de rehabilitació integral sufragades pel Ministerio de Fomento, la Generalitat de Catalunya i per la Diputació de Barcelona es clou amb la reobertura del Cau Ferrat el desembre de 2014, iniciant la seva cinquena etapa. La celebració del 125è aniversari enmig d’un gran prestigi potenciat tant pel seu gran valor cultural com pel reconeixement institucional no ha de fer perdre de vista els reptes de futur que el Cau Ferrat, com la resta de museus sitgetans, afronta en el moment present.
Estatura mitjana, claredat d’esguard, el cabell curt li emmarca faccions que provenen de latituds de força més enllà de les ribes nord i sud de la Mediterrània. Ha dit que tenia cinquanta anys. En les paraules-concepte de presentació ha pronunciat Sibèria i Dr. Zhivago. És una de les alumnes que han passat per les aules del Consorci de Normalització Lingüística i que amb motiu del trentè aniversari d’aquesta corporació ha intervingut en l’acte de celebració que ha tingut lloc al Teatre Nacional de Catalunya. Ella i d’altres alumnes procedents d’arreu dels cinc continents han estat els veritables protagonistes d’un acte que ha volgut no només donar dades, i totes prou satisfactòries, sinó fer palesa l’experiència de les persones nouvingudes que han volgut aprendre el català, la llengua pròpia del nostre país. Els protagonistes de la vetllada van anar arribant de Romania, la Xina, Rússia, Ucraïna, Albània, Costa Rica, Veneçuela, l’Uruguai, el Senegal i el Marroc en diverses circumstàncies i s’han obert pas entre nosaltres a les nostres viles i ciutats amb treball i voluntat. Escoltar les seves motivacions de l’aprenentatge del català és una lliçó d’experiència vital. Des de voler ajudar la canalla a fer els deures fins a buscar noves i millors oportunitats, conèixer a fons gent, paisatges i costums d’aquesta terra per formar-ne part, voler arrelar i fer amistats, construir i ajudar a construir, en definitiva, una vida.
Ells i elles, amb temps i fet han palesat les paraules de la Consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga quan es referia a “posar en valor el compromís, la tasca i l’aliança construïda i compartida entre la Generalitat i els ajuntaments, consells comarcals i diputacions, els professionals, l’alumnat, centres educatius, empreses i entitats locals. En definitiva, la societat catalana”, remarcant la importància de la tasca dels vint-i-dos centres del Consorci, les cent trenta-cinc administracions publiques implicades, els cent quaranta-sis punts d’atenció i els set-cents quaranta-quatre professionals que hi treballen arreu del país. Tot per aconseguir la incorporació de tantes persones com sigui possible a la llengua propia del país en tant que vehicle de comunicación i de cohesió social.
Que l’aprenentatge de la llengua pròpia de Catalunya és un factor d’integració i de cohesió social no és cap tòpic, sinó una realitat creixent. En trenta anys s’han realitzat vuitanta-tres mil cinc-cents seixanta-cinc cursos que han acollit un total d’un milió nou-centes mil persones, i s’han organitzat cent trenta-set parelles lingüístiques comptant amb el voluntariat d’alumnes i persones catalanoparlants. Ha estat un model d’èxit que cal continuar i fer créixer mentre es va adaptant a la realitat de les circumstàncies socials. Però la feina feta i els assoliments són un fet i, tal com deia la directora general de política lingüística, Esther Franquesa, “sense el Consorci el país seria diferent. Veure el camí recorregut pel Consorci il·lusiona i fa respecte. Mereix reconeixement per l’esforç ingent, quotidià i constant de cercar les millors condicions per a la llengua, amb la complicitat d’entitats, establiments i empreses d’àmbit local i comarcal que dibuixen un cercle on la llengua és ben rebuda per ser-hi usada i apresa”.
Torno a la siberiana que ha recitat Anna Akhmàtova. Cadascun dels protagonistes explicava les seves circumstàncies i cantava una cançó o recitava un poema del seu país d’origen. Els cursos de català del Consorci de Normalització Lingüística han permès que ens regalés una recitació en rus del poema “La musa” – aquella cadència musical de la llengua russa, inconfusible i única… – i, a més, ens la traduís ella mateix a la nostra llengua amb sentiment i sensibilitat. Confesso que, més enllà de la celebració, del record dels presos i exiliats amb el poema de Miquel Martí i Pol, de Lídia Pujol cantant “He mirat aquesta terra” amb lletra de Salvador Espriu i música de Raimon, per a mi ha estat el moment més emotiu. Un regal. Gràcies, Elena.
QUADERN DE TERRAMAR 