El que havia de ser un recull amb comentaris dels set poemes referits a Sitges, el seu paisatge i la seva gent s’ha convertit en un llibre de 127 pàgines il·lustrat, publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans a la col·lecció Sèrie Mitjana, amb l’ajut de l’IRMU.
Sumari
El quart paisatge de Joan Salvat-Papasseit. Una introducció
Nocturns al moll (L’orfenat; el record del pare, “el vell mariner”; aprenent d’artista; la culturització del jove proletari; contra l’ “Era del crim”; Gorkiano i Los Miserables; versos de nit; Humo de fábrica…)
Les Galeries Laietanes i els catalans de 1918 (Santiago Segura; J. V. Foix; De llibreter a editor; Sitgetans a les Galeries Laietanes; Malvasia al celler; Presència de Maricel i de Terramar…)
Els dies clars de Sitges (Les noces del poeta; la casa dels esgrafiats del carrer Sant Pau; els amics sitgetans…)
Lletres de batalla (Un enemic del Poble; Proa versus Monitor; El “fals avantguardista”…)
Una epifania de llum i de paisatge (La construcció poètica de Sitges en set poemes…)
Ha estat un any de llibertat. Vull dir que ha estat el primer any sense compromisos ni responsabilitats més que els que vaig establir amb mi mateixa des del passat 1 de gener, avui fa un any exacte. De llavors ençà han passat moltes coses bones i d’altres que no tant.
He desenterrat papers de les carpetes virtuals i de cartró. He recuperat idees, n’he aparcat d’altres, he enllestit algun projecte, n’he recuperat alguns que ha havia desestimat per sempre més i m’ha agradat haver-ho reconsiderat. Els reptes s’han concretat. Aquest 2026 que tot just ha començat després de la interpretació de la Marxa de Radetzky al MusikVerein de Viena, amb la Filharmònica dirigida pel quebequès Yannick Nézet-Séguin és una perspectiva oberta.
El 2025 he publicat quatre llibres: Llum abissal (Base), de poesia; els catàlegs de dues exposicions que he comissariat, De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914, compartit amb Eliseu Trenc (Museu Picasso Barcelona), al MPB 21.11.2024-30.03.2025, i L’Exposició Històrica d’Art Sitgetà. El primer relat de l’Art Modern a Sitges (Grup d’Estudis Sitgetans) al GES 16 d’agost- 19 de setembre 2025 i l’assaig en curs d’impressió El quart paisatge de Joan Salvat-Papasseit. El poeta avantguardista al Sitges noucentista (GES, IRMU).
He continuat escrivint la columna setmanal d’ El Marge Llarg a L’Eco de Sitges des de 1998, i enguany han estat una cinquantena d’articles, a més d’algun altre article ocasional.
Els meus poemes formen part de les antologies publicades el 2025 Jo tinc una mort petita. Poemes de dol per la pèrdua d’una criatura. Antologia i introducció d’Anna Gual (Barcelona: Angle) i Movimiento de las sombras. Diecisiete poetas catalanas 1941-1991. Antologia bilingüe catalán-español. Edició i traducció d’Angels Gregori i Parra (El Vaso Roto). Jo no vaig anar a Guadalajara de Mèxic, però aquest llibre m’hi va portar. Entre les activitats literàries, he continuat formant part dels Premis de Cadaqués Rosa Leveroni i Quima Jaume, sàviament i constant acomboiats per Rosa Ardid, i dels Premis de la Crítica Serra d’Or.
I, entre altres, cinc articles de recerca: “Joaquim Folch i Torres: la poesia com a forma d’art.” Joaquim Folch i Torres, noves visions (Memoria Artium; 34); “Revista de Catalunya 1934. La direcció anònima de J. V. Foix” Revista de Catalunya, 329; “Les malalties i Santiago Rusiñol. Representació plàstica i literària”. Gimbernat, 84; “Del luminisme al Noucentisme. El paisatge de Sitges com a pretext”. Seminari Joaquim Sunyer, Sitges 1874-1956 (Museus de Sitges). Em queda per redactar en format definitiu la ponència amb què vaig prendre part a les Jornades Rusiñolianes de Vic el novembre de 2025 sobre El pensament artístic de Santiago Rusiñol.
He tingut l’oportunitat de conèixer a fons l’obra de l’arquitecte i humanista Antoni Puig Gairalt gràcies a Marta Cervelló en les presentacions que hem compartit; de reivindicar l’obra de Maria Beneyto a València gràcies a Josep Ballester; de fer el discurs de la Malvasia i dels seus tres cellers sitgetans gràcies a l’Hospital de Sitges i al Centre d’Interpretació de la Malvasia que me’n van fer ambaixadora enguany.
He pres part en presentacions de tota mena: del poemari de Jorge Rodríguez Hidalgo dedicat a l’artista Berta Paco, Bertriana; del número 330 de la Revista de Catalunya dedicada a la Historiografia de l’Art; dels Poemes de Guerra de 1938 reeditats per Editorial Base, al Centre Walter Benjamin de Portbou; de l’assaig lul·lià de Vicenç Llorca, Entenguem-nos per amor (Barcino); la proposta Dels orígens a l’art total. Idees per a un manifest que vaig proposar amb motiu del Dia de l’Artista; la participació a la taula rodona sobre L’Art al Penedès: passat, present i futur, a la Fundació Pinnae de Vilafranca del Penedès; la lectura del Manifest del Correllengua a Sitges l’octubre, i el Manifest de la Festa de la Poesia a Sitges el novembre.
També he viatjat: París, Marsella, Portbou, Milà, València, Florència, Provença, Palerm, Viena i Fontainebleau han estat les destinacions d’enguany, totes acompanyada amb el corresponent carnet de notes.
Em deixo coses però tampoc no es tracta de fer un inventari al complet. El que no tenia previst era fer un retorn als orígens. Des de l’octubre he començat un voluntariat un cop per setmana a l’Arxiu Històric de Sitges per triar, classificar, inventariar i catalogar el fons de l’Arxiu de Can Falç (64 capses!) que hi són des del 2000 i que es troben en un estat totalment caòtic i, per tant, pràcticament inaccessibles. Serà llarg, però el compromís és en ferm. M’ha comportat un reciclatge en normativa arxivística molt interessant i una immersió en la història de Sitges a través de la família potser més important des del segle XVI al XIX. Si s’acaba ensorrant la casa (per descurança, desinterès i deixadesa de la Diputació de Barcelona, que n’és la mestressa), almenys quedaran els papers.
Quan vaig assistir al congrés de l’Associació d’Arxivers i Gestors Documentals de Catalunya pel maig, a Ribes de Fresser, m’hi vaig tornar a donar d’alta, ara com a sènior. Va ser com un retorn als orígens iniciàtic perquè n’havia estat sòcia fundadora el 1985, i el primer domicili de l’entitat, llavors Associació d’Arxivers de Catalunya, havia estat durant un parell d’anys al que llavors havia estat el meu domicili a Barcelona. Però pel maig no m’havia passat pel cap lo del voluntariat a favor de Can Falç. Va ser durant l’estiu, quan vaig demanar a l’arxiver, en Borja Alvarez, informació sobre en Lluís de Dalmau. Allà va començar l’autèntic retorn. Mai no se sap que ens depara el destí però sí que, d’alguna manera, vaig creient que la vida són cercles.
Retorno a J. V. Foix amb qualsevol pretext perquè el poeta sempre m’atorga el vers ajustat i la paraula precisa. Aquest 11 de setembre de 2025 he pensat que el Poema de Catalunya que va escriure i publicar el 1920 sintetitzava una determinada Idea del país. També he rellegit els seus sonets de Sol, i de dol (1947) on trobo alguns dels versos més preclars del “Mestre segur d’enyorades banderes”, com els que escrivia des dels desigs de plenitud humana, individual i col·lectiva:
Viure l'instant i obrir els ulls al demà, Del clar i l'obscur seguir normes i regla I, enmig d'orats i savis, raonar.
Sigui la poesia invocació de plenitud i de llibertat, perquè des de que ho va formular Hölderlin,
Tampoc aquest estiu no he viatjat Roma, però res no m’ha privat de recordar aquell sonet de Francesco de Quevedo, on ens ve a dir que malgrat les aparences, resta només el que flueix com el riu que la travessa i desapareix el que crèiem que era etern: “Buscas en Roma a Roma, oh peregrino! / en Roma misma a Roma no ha hallas”…
Buscas en Roma a Roma ¡oh peregrino! y en Roma misma a Roma no la hallas: cadáver son las que ostentó murallas y tumba de sí proprio el Aventino. Yace donde reinaba el Palatino y limadas del tiempo, las medallas más se muestran destrozo a las batallas de las edades que Blasón Latino. Sólo el Tibre quedó, cuya corriente, si ciudad la regó, ya sepultura la llora con funesto son doliente. ¡Oh Roma en tu grandeza, en tu hermosura, huyó lo que era firme y solamente lo fugitivo permanece y dura! Francisco de Quevedo, “A Roma sepultada en sus ruïnas”
Tampoc aquest estiu no he viatjat Roma, però res no m’ha privat de recordar aquell sonet de Francesco de Quevedo, on ens ve a dir que malgrat les aparences, resta només el que flueix com el riu que la travessa i desapareix tot allò que crèiem que era etern: “Buscas en Roma a Roma, oh peregrino! / en Roma misma a Roma no ha hallas”... No he viatjat a Roma, però el poemari d’Anton Ferret Baig Turisme interior he estat un excel·lent incentiu per un viatge poètic.
Sota l’aparença de divuit postals on l’anvers mostra una imatge i al revers la tuneja, desmenteix, evoca o intensifica, el poeta traça un retrat de Roma en el moment en que el jo poètic constata que ja està de tornada de tot basant-se en un dels Principis de Peter com al punt de partida i el transforma en motivació: l’abeurament de la llet de lloba, la mare de la Ciutat, a la recerca la seva pròpia refundació. Una refundació que té com a principi la salvació de la bellesa, però ¿la de les ruïnes o d’alguna cosa més, com podria ser la de la seva pròpia percepció? És la salvació del jo poètic el que el llibre persegueix, i aconsegueix, després d’un exercici de relativització de la història i dels llocs més significatius, llocs de memòria en certa manera.
Per aquest motiu el poeta ens trasllada del Colosseu als afusellaments de 1944 a les Fosses Ardeatines, d’una Plaça de Sant Pere buida al saqueig de la ciutat per les tropes de l’emperador Carles V. O del Campidoglio a la Via Appia evocant l’antic (!) bar del Quo Vadis de sant Pere de Ribes a la pel·lícula homònima (1951) en la que Peter Ustinov guanyava un Òscar per la seva interpretació de l’emperador Neró... Hi ha referents cinematogràfics al poemari, com aquest mateix o, segons el pròleg de Teresa Tort, a La gran bellezza, de Sorrentino... Una bellesa que, cercant-la, el fa passejar per “tots els ravals del dubte”, remarcats per Joan Duran a l’epíleg de l’obra.
Les postals fixades en un parell de viatges ràpids – un altre signe dels temps, perquè allò del “grand tour” van ser viatges que al segle vint-i-ú són impensables – determinen l’itinerari urbà del poeta no pas per l’evocació dels seus moments més brillants, sinó per haver estat sotmesos a la destrucció, a la depredació i a la banalització. Com a exemples, respectivament, l’evocació de l’aiguabarreig de les desfetes humanes i escultòriques després de la batalla del Castell de Sant’Angelo -; la deconstrucció del Colosseu en ple segle Vè quan “s’arrencaven els marbres, llavors, per fer-ne esglésies”; de la visió del Campo dei Fiori a través d’un imant per enganxar a la nevera. Un itinerari urbà construït també pels contrastos, com la calç que destrueix i que, no obstant això, va ser material determinant per a la construcció del Panteó que avui dia continua essent meravella de meravelles.
Ens enganyaríem si creiéssim que Turisme interior és únicament un pòsit d’evocació en format poètic i en pluralitat de versificacions. Més enllà d’aquesta aparença, que correspondria a una primera lectura, existeix la voluntat del poeta de mostrar com una construcció lírica va més enllà de sí mateixa i com contribueix a enfortir i, fins i tot, a perfilar la identitat i la configuració de jo poètic. En plena maduresa i en plena consolidació de l’obra poètica compta també la versemblança de la identitat lírica. Ferret, que és un totterreny poètic, ha capgirat l’antic sentit del poema de Quevedo per mostrar una Roma que, tot i desapareguda, resta en els seus fonaments, en la llet regeneradora de la lloba on l’autor abeurarà fins l’assoliment d’un poemari que no té res de nostàlgic sinó de determinant sobre com mirar una ciutat i assumir-la ulls endins. I, com quan Vicent Andrés Estellés escriu que “ara ja és hora de tornar a casa”, i com quan Joan Vinyoli determina que “tot és en ordre a l’hora del crepuscle”, tots dos persistint en la continuïtat de la seva obra, així també ho fa Anton Ferret i, a més, n’ensenya el motiu:
“Torno de Roma a la Roma dels fills, perquè és l’hora de Peter, aquella hora en que s’escau que em clavin el revés. I, tanmateix, sabeu, ja no m’espanta, perquè sóc vell, però m’ha alletat la lloba.”
“Hem vist, enmig de tot, coses meravelloses” Carles Riba
No hi he anat de vacances, però l’enyor de Grècia i de tot el que comporta fer-hi “el” viatge, encara que hagin estat més d’un, és motiu de sobres per dedicar-hi pàgines i poemes. Ho he fet en algunes ocasions, però ara mateix no es tracta del que n’he escrit sinó de retornar-hi una vegada més des de les pàgines que el poeta i traductor Carles Riba en va escriure arran del viatge que hi va fer el 1927 i del que al cap d’uns anys més en va evocar. Perquè el pòsit dels viatges no es palesa únicament l’endemà del retorn o en escrits d’immediatesa, sigui en format de cartes, postals o dietaris, sinó que és amb el temps on s’amida la seva intensitat, la seva versemblança i, si ho volen, la seva conversió en literatura en estat pur.
Això és el que succeeix amb el conjunt de cartes i postals que el poeta Carles Riba va enviar als amics i la família des de principis d’agost a finals de setembre de 1927 en un viatge tan inoblidable com memorable que va fer al país dels déus acompanyat de la seva muller, la poeta Clementina Arderiu. Un viatge en ple mes d’agost i setembre, canícula pura que no devia ser ni més ni menys intensa que la d’aquests dies. Riba parla d’haver arribat a 40 ó 45 graus… Es van embarcar a Marsella per arribar al Pireu un 10 d’agost a les vuit del matí i córrer cap a veure l’Acròpolis i el Partenó: “s’està dalt de la seva roca, daurat i blanc”. Llavors Riba tenia trenta-quatre anys i, endevino, un posat tan seriós i reflexiu com el que mostren les seves fotografies de vint o trenta anys més tard. Traductor dels clàssics a sou de la col·lecció Bernat Metge i, per tant, de Francesc Cambó, es delia per visitar el país dels autors que venerava i traduïa. El 1919 havia traduït l’Odissea, i abans de 1927 ja havia enllestit i publicat a més d’ Homer, Xenofont, Plutarc i Sòfocles. Havia visitat Itàlia el 1920 amb la seva muller i amb l’artista Josep Obiols, i es delia per fer el viatge a Grècia, que finalment va emprendre gràcies a l’ajut de Francesc Cambó.
Convençut que un escriptor “de professió i de vocació no pot prescindir de Grècia” va emprendre un viatge amarat d’entusiasme, de paisatge, de lectures i d’una sensibilitat extrema, a prova de totes les incomoditats que les travesses, els transports i el clima deparaven als viatgers en una Grècia que, en paraules del poeta, era “el país més desmanegat del món”. Era, també, el país dels mites, dels primers clàssics, de la grandesa dels llocs i de les evocacions: Atenes, Eleusis, Làurion, Súnion, Santorini, Siros, Tebes, Delfos, Itea, Corint, Micenes, Nàuplia, Trípoli, Esparta, Mistràs, Kyparíssia, Olimpia, Itaca, Patres, Corfú… Va tenir temps per visitar poetes del grec modern, com Kostas Palamàs, de veure vi “dels dotze déus”, de veure ballar el xarleston, el ball que “conté dintre seu tota la nostra època”.
“Veurem què hi farà el record”, confessà Riba a Josep Obiols quan el viatge tocava a la fi. No havia escrit les impressions del viatge de forma quotidiana i en fiava l’elaboració literària a un incert futur. El que no podia imaginar llavors és que dotze anys més tard el record del viatge a Grècia havia d’aflorar en un dels llibres més impressionants i bells de la literatura catalana com són les Elegies de Bierville, una evocació escrita des de la tristesa i l’enyor de l’exili. Si les cartes i postals transcrites a L’inoblidable viatge a Grècia constitueixen un tast de l’excel·lent prosa de Riba, tan diferent d’expressió quan s’adreça a la família o als amics escriptors, el conjunt de les dotze Elegies és el que el record i la profunda capacitat lírica del poeta va construir per deixar constància de l’exili, de l’esperança, de la fe en la pàtria.
El temple grec de Súnion
Vull recordar un dels versos de l’Elegia II en el que el poeta saluda el temple de Súnion “amb un crit d’alegria” perquè en l’evocació del temple que el “dreça, feliç de sal exaltada” sap que vetlla “per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira / (…) i coneix / per ta força la força que el salva als cops de fortuna”. Valgui també com a expressió del desig que els exilis dels darrers set anys finalitzin en la data que escric aquest article, vuit d’agost, amb ple respecte pels drets fonamentals dels nostres exiliats.
QUADERN DE TERRAMAR 