Arxiu de la categoria: Pensament cultural

A FAVOR DE L’ÒPERA

Publicat el per
Respon
Interior del Teatre Prado, recentment declarat Bé Cultural d’Interès Local

Una ullada a la programació de música de la temporada d’estiu al país ha portat com a novetat la gala de presentació d’un futur i desitjable Festival d’Òpera de Sitges. La gala va tenir lloc el passat 7 d’agost al Teatre Prado i ha obtingut un important ressò mediàtic que l’ha singularitzat dins del conjunt de propostes musicals que tenen lloc en diversos indrets del país. I, només d’entrada, ens n’hem de felicitar perquè no és fàcil obtenir l’atenció dels mitjans de comunicació de la forma i manera que la Gala de presentació del Festival d’Òpera de Sitges ha obtingut.

Aquesta és una iniciativa que neix des de la societat civil i les entitats culturals i que respon a dues motivacions. L’una, la de l’existència d’un públic que aprecia la música clàssica, un públic que s’ha sabut organitzar i que des dels darrers quatre o cinc anys, pandèmia inclosa, ha realitzat importants esforços per aconseguir la primera fita que ha suposat la Gala de presentació. Aquest públic ha comptat des de bon inici amb col·laboracions essencials, com són la del Concurs Mirabent Magrans, que és un certamen que ha descobert importants veus que amb el temps s’han consolidat als escenaris operístics d’arreu, la dels Museus de Sitges, que va incorporar l’òpera no només en els formats d’àries i versions reduïdes sinó, sobretot, en la dimensió que va sumar els guanyadors del concurs Mirabent Magrans a la seva programació del SitgestiuCultural amb la voluntat d’anar més enllà de la programació de la temporada i la de la regidoria de Cultura de l’anterior govern, que va prestar el seu incondicional suport a aquesta iniciativa. 

La segona motivació és la d’oferir un festival d’òpera a Sitges. El que inicialment va començar com una modesta i possibilista declaració d’intencions amb la voluntat d’unificar esforços i encaminar voluntats ha acomplert el seu primer graó amb nota alta amb la celebració de la gala de presentació d’un festival nou i diferent. Un festival que de debò singularitzi l’oferta musical de Sitges respecte d’altres programacions i que alhora contribueixi a continuar consolidant aquest vessant musical a la vila al llarg de l’any amb la suma dels esforços del Cineclub, la Biblioteca Santiago Rusiñol i les entitats i institucions ja esmentades. 

La constitució de la secció d’Amics de l’Òpera que el Casino Prado ha acollit amb generositat i convicció ha estat una altra important fita per unificar esforços i avançar. La col·laboració inestimable de la SOI Fiorenza Cedolins ha estat definitiva. Com també ha estat definitiva i insubstituïble la mobilització de desenes de persones que des del voluntariat han fet possible la Gala del dia 7. No és cap secret recordar que fins el moment la resposta de l’actual govern municipal ha estat nul·la i que la regidoria de cultura no hi ha manifestat cap interès vers la proposta del Festival. Però se’m fa difícil imaginar que a partir del que ja s’ha demostrat no hi haurà suport públic municipal tant en l’aspecte econòmic com logístic i mediàtic. Un festival que neix del públic, el voluntariat i les institucions i entitats culturals sitgetanes ha de comptar forçosament amb el suport municipal en tant que un dels grans actius de les polítiques culturals de proximitat amb vocació universal.

Un repàs a la història dels festivals que han nascut a Sitges és un trànsit agredolç per situacions d’eufòria i de dol, de moments d’èxit i de pèrdues irreparables, d’un cúmul d’esforços individuals i col·lectius i de desplaçaments de nuclis de decisió cap a altres instàncies desvinculades de Sitges. És un llarg període mancat, a hores d’ara, del necessari exercici crític sobre les polítiques culturals que s’han exercit a la Vila que en algun moment no gaire tard s’ha de fer per saber on som i cap on anem. Perquè una cosa és fer d’aparador i l’altra generar activitat cultural des de dintre i des de la base. El futur i desitjable Festival d’Òpera respon a aquest segon plantejament i el camí recorregut fins ara requereix un salt qualitatiu que garanteixi la seva existència situï el seu finançament en paràmetres de viabilitat. És evident que es buscaran totes les fonts de finançament possibles, públiques i privades, que caldrà obtenir i assegurar més enllà del voluntariat activista però l’aposta econòmica i institucional municipal ha de ser decisiva i generosa. El dèficit de música clàssica que Sitges ostenta mereix, entre altres solucions que haurien d’arribar, una resposta com la que els Amics de l’Òpera i tots els que donem suport al futur Festival d’Òpera demanem. 

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 13.08.2021

La cultura de l’endemà que ja és aquí

Publicat el per
Respon

Dels estralls de la pandèmia hi ha calculats els danys en diversos sectors i a diversos nivells. Pel que fa a la cultura m’hi vaig referir recentment en l’article “La magnitud de la tragèdia (cultural)” des d’aquest setmanari, comentant diversos aspectes rellevants de l’estudi que va encomanar el Consell Nacional de la Cultura i les Arts referent a 2020. Però no tot és amidable en termes econòmics i en euros. A l’altra cara de la moneda existeix el vessant sociocultural i el del pensament crític. I és a aquest aspecte que avui vull fer referència.

Durant els mesos del primer confinament des del CoNCA es va decidir, entre altres coses, demanar el paper de cent cinquanta persones perquè donessin la seva visió crítica sobre com imaginaven la cultura de l’endemà de la pandèmia, quan s’anés recuperant la normalitat. La tria dels participants va comptar amb tots els elements de la diversitat generacional, estètica i professional. El resultat són desenes de veus actives que han generat una autèntic capital de pensament cultural, necessàriament crític per poder avançar i que ha de ser escoltat pels responsables de les polítiques culturals de tots els nivells de les administracions. D’entre les veus discordants, crítiques, lliures, decebudes, reivindicatives, inconformistes, esperançades, rebels, reflexives, convençudes, polèmiques, coherents, proactives, escèptiques, compromeses, conflictives, agitadores i  suggerents n’hi ha cinc del nostre entorn comarcal: l’artista Frederic Montornès, l’expert en cultura popular Jordi Cubillos, la promotora cultural Marijó Riba, l’arqueòleg Joan Garcia Targa i la directora del Museu Víctor Balaguer Mireia Rosich. El conjunt de les respostes constitueix una polifonia totalment allunyada de les temptacions del pensament únic.

Les veus advoquen per una cultura capil·lar, transformadora, plural, agitadora, descentralitzada, generosa, desinhibida, inclusiva, valenta, ecosocial, col·laborativa, revolucionària, propera, accessible, diversa, proactiva, perifèrica, compromesa, vivencial, valenta, àmplia, digital, educadora. Són conceptes que van més enllà de les definicions i demanen polítiques de canvi i pràctiques tangibles i eficients. Els factors marc passen pel reconeixement dels drets culturals, l’aposta pública pel pacte sociocultural, l’abolició de la precarietat partint d’una renda bàsica universal, la substitució de retòriques de polítics i de gurus per estructures i continguts de llarg abast; aquests són alguns dels enunciats irrenunciables. El músic Jordi Fàbregas, que va morir a principis d’any, va deixar escrita una frase lapidària: “Ens calen accions, no reaccions”. Les “150 veus. La cultura de l’endemà” constitueix a hores d’ara un manual de pensament crític on hi podem trobar tota mena de respostes en relació amb el moment present i amb la situació de les arts i la cultura. La versió digital, de lliure accés, és troba també al web del CoNCA, com la totalitat d’estudis i publicacions d’aquesta institució. El seu contingut ens enfronta a un punt d’inflexió, reflexió i interrogació convenient i inajornable.

L’endemà de la pandèmia ja és aquí i hem heretat tots els dèficits sense resoldre, ni tant sols sense haver estat posats en qüestió, alhora que ja s’ha iniciat el retorn a la normalitat amb diferents ritmes i cadències. Però les veus compromeses remarquen que la normalitat a la que es vol retornar no és la d’abans perquè, de normalitat en tenia ben poc. En té ben poc encara mentre es continuï vivint i exercint des de  la triple precarietat econòmica, social i professional. Una precarietat institucionalitzada, enquistada, endèmica, ja gairebé acceptada com una fatalitat. Una precarietat que es manifesta en mancances en cada àmbit, poble i ciutat perquè els costos de la cultura, els costos dels bàsics de la cultura no es reconeixen ni es doten en tota la seva extensió. 

També a Sitges, és clar. A partir d’aquí caldria fer un exercici d’auto-reconeixement:  l’anàlisi crítica de la situació de les estructures culturals públiques de Sitges, més enllà de les programacions temporals, d’aquelles que requereixen dotacions i inversions permanents en relació directa amb els costos de la cultura. Però posar-nos davant del mirall no sempre agrada, i més quan sabem que el retrat que en sortirà no és precisament el de la millor imatge. 

Original publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges , 28.05.2021

Accés a la publicació 150 veus. La cultura de l’endema

Accés al vídeo de la presentació a La Pedrera, 13 de maig de 2021.

En directe des de La Pedrera de Barcelona presentem el llibre ‘150 veus. La cultura de l’endemà’, que recopila cent cinquanta textos encarregats a personalitats de tots els sectors de la cultura durant els mesos de confinament domèstic i publicats a la secció #Culturaen300paraules del web del CoNCA.

#eBiblioCat = Lectura electrònica

Publicat el per
Respon

La pandèmia continua i aquesta tercera onada creix amb més virulència que les anteriors. Xifres canten però la situació ja estava cantada de fa setmanes vista la incompetència del govern, la seva manca de previsió, el tancament dels ulls davant de la realitat aplicant aquella dita tan nefasta de pa per avui i gana per demà. La manca de responsabilitats individuals i socials també és una trista realitat; ningú no garanteix la immunitat i ningú està exempt de contagi. És cert que la campanya de vacunació ha obert un fil d’esperança però és massa aviat per especular amb els resultats. 

Les primeres setmanes de pandèmia les vaig dedicar a establir paralel·lismes amb situacions similars a través de la pintura i la literatura. Brueghel el Vell i Miquel Serra en el primer àmbit i el Thomas Mann de La mort a Venècia en el segon. Avui canvio la perspectiva. La impossibilitat, o possibilitat reduïda d’accés a les biblioteques públiques ha comportat el benefici de la generalització i el creixement de l’accés a la lectura i al coneixement. L’oferta de la lectura electrònica via préstec remot va arrencar definitivament el  2014 i sis anys més tard ha superat totes les expectatives… degut al confinament. És cert que l’accés obert a la documentació – científica, administrativa, patrimonial – ja fa temps que és una realitat i que les bases de dades i els portals de materials digitalitzats proliferen pel cosmos de la xarxa, però traslladar la possibilitat d’accés a la lectura facilitant l’accés lliure i gratuït dels fons de les biblioteques públiques és un grau de millora qualitatiu extraordinari. 

Per a molts de nosaltres no hi ha res com accedir als prestatgeries de les biblioteques. Però quan aquesta possibilitat no existeix, o es troba limitada per les circumstàncies, el fet de poder disposar d’una col·lecció única de quinze mil títols de llibres, audiollibres, còmics, pel·lícules, música, bases de dades i portals accessibles a través de les biblioteques públiques catalanes és una oportunitat que no ens podem deixar perdre.  És accés lliure i gratuït que compleix i respecta els drets derivats de la propietat intel·lectual de les obres i, per tant, dels seus autors i traductors; aquest és un aspecte no gens menor  perquè l’explosió de productes culturals a les xarxes ha comportat una polèmica encara no tancada sobre els drets per part dels creadors i intèrprets de tota mena però que en el cas de les biblioteques es respecta des dels inicis de l’edició electrònica. 

La lectura electrònica es fa possible a partir de la producció editorial i com que  aquest és un procés relativament recent l’oferta digital no  és tan exhaustiva com la dels llibres en paper. Però en contrapartida disposa de novetats editorials de forma més ràpida, i, sobretot, ofereix una nova modalitat de lectura per a qualsevol públic. 

Entre els estudis d’urgència sobre l’impacte de la covid en el medi cultural destaca el del Servei de Biblioteques de la Generalitat fet en el període entre març i octubre de 2020, que indica  que el préstec digital s’ha valorat amb un 8,1 sobre cent i que ha estat utilitzat per un 83% dels usuaris de les biblioteques públiques de Catalunya. Actualment el préstec digital ha pujat a un 130% i se n’han realitzat un total de 466.000.

De fa poc m’he convertit en addicta a la lectura electrònica. De moment he exhaurit el màxim dels quatre llibres alhora que em poden presta. He llegit la magnífica novel·la de Sebastià Alzamora, “Els reis del món” i continuaré amb “El libro negro” de Vasili Grossman; tinc per consultar “Els fundadors” de Raül Garrigasait i “El senyal de pèrdua” de Maria Mercè Marçal”; estic fent cua per llegir “El fill del xofer”, de Jordi Amat i ja tinc uns quants títols reservats. No es perdin l’experiència. Que les limitacions i confinaments que ens assetgen no ens apaguin les ganes de disfrutar llegint. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 15 de gener 2021

ELS LLIBRES MODERNISTES I L’ART TOTAL

Publicat el per
Respon

 Un art del que participen, perquè hi creuen i l’exerceixen, editors, il·lustradors, enquadernadors, artistes, escriptors, decoradors, músics i un ampli conjunt d’artesans plenament conscients que el que tenien entre mans, el que fabricaven, era alhora un element destinat a la lectura i a la contemplació, i un artefacte que mereixia tota la dedicació a favor de l’enaltiment, de l’assoliment de la bellesa. No es tractava solament de l’edició d’obres destinades a un públic ric i elitista sinó que en aquesta dedicació a l’art total impregnava àlbums, col·leccions, edicions populars, calendaris, anuaris, postals, cartells, exlibris, monogrames i tota una extensa gamma de productes impresos. 

Article sencer a Els llibres modernistes i l’art total

El catàleg de l’exposició “El llibre català en temps del Modernisme”


Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 12.10.2020

NORMAN CINNAMOND ENTRE NOSALTRES

Publicat el per
3

“Estimat besavi, 

Mai no et vaig conèixer personalment (…) no obstant això, el teu record ha perdurat entre nosaltres sobretot a través de la teva filla Maria, la meva àvia. Ella fou la persona que ens va transmetre l’estima cap a tu, a través del profund amor i de la profunda admiració i devoció que et professava (…) La teva pintura refinada i distant és un record amb el qual mantinc contacte cada dia a casa. La teva literatura agredolça i irònica, amb aquesta deix de tristesa tan teu (…)” 

Norman Cinnamond. Carta a Santiago Rusiñol (2010)

Norman Cinnamond al Saló d’Or del Palau de Maricel, 2006.

Fa uns dies acomiadàvem l’arquitecte Norman Cinnamond Planàs al tanatori de Sant Gervasi al so d’algunes de les obres musicals que més li agradaven com el Bolero de Ravel i la veu vellutada i profunda del millor Frank Sinatra amb New York, New  York i My way. En Norman va ser recordat amb afecte i estimació per part del familiars, amics i companys de professió, que en van projectar una imatge sincera i entranyable. La seva obra arquitectònica, la docència a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i la seva activitat cívica relacionada amb l’arquitectura i el disseny des del FAD han deixat petjada i marca d’autor. El seu soci Toni Sala el va qualificar de racionalista i pragmàtic, un perfil que el caracteritzava en tots els àmbits. D’altres amics el van evocar des de l’escenari paradisíac d’Espalmador, una illa entre Eivissa i Formentera que durant anys va ser lloc de referència familiar. En Norman era un excel·lent professional, un bon amic dels seus amics i una persona de tracte exquisit i d’elegància portada amb tota naturalitat i sense ombra d’ostentació.

En Norman era, a més, el referent familiar del seu besavi, Santiago Rusiñol. És sabut que els pares de Santiago van tenir sis fills dels quals en van sobreviure tres, que van formar família: Santiago, Albert i Josep Maria. Del matrimoni de Santiago amb Lluïsa Denís va néixer una filla única, Maria, que casada amb Josep M. Planàs va tenir dos fills, Santiago i Mercè. Del matrimoni de Mercè Planàs Rusiñol amb Norman J. Cinnamond van néixer Rosy i Norman, besnéts de l’artista. 

Santiago Rusiñol, Maria Rusiñol al Cau Ferrat (1894); Ramon Casas, Retrat de Maria Rusiñol, c. 1893-1894

Maria Rusiñol, filla de l’artista i àvia de Norman, va exercir un paper cabdal en l’apropament del besnét vers el besavi. Norman adorava la seva àvia, que li havia relatat els records més preuats de la seva vida al costat de l’artista. Era història viscuda, recordada i estimada. Aquesta transmissió va ocasionar que Norman apreciés i estimés l’obra del seu besavi i amb el temps n’esdevingués el mantenidor i defensor, conservant el llegat familiar; com a tal va actuar sempre amb, dignitat, generositat i discreció. Era habitual trobar Norman Cinnamond fent acte de presència en totes i cadascuna de les manifestacions rusiñolianes, tant era una exposició a Barcelona, Granada, Madrid, Bolonya o París, com una representació teatral o un acte referent a qualsevol dels vessants de la seva prodigiosa i popular  personalitat. 

Norman Cinnamond va iniciar el cicle “Visions íntimes del Cau Ferrat” el 2006, un dels actes de l’Any Rusiñol. Fot. Frèia Berg, 2006.

Per aquest motiu Norman Cinnamond va ser entre nosaltres en múltiples ocasions. Mai no va faltar a cap cita del Cau Ferrat, des de les commemoracions de 1981 o la de 2006, diverses exposicions com la Ramon Casas, la visita dels poetes de la Festa de la Poesia al Cau, fins la darrera vegada, que va ser l’obertura de l’exposició del 125è aniversari de la creació del Cau Ferrat. Teníem pendent una trobada per al lliurament del Catàleg de pintura i obra sobre paper, i  de l’edició facsímil de Mis hierros viejos, així com  per comentar les vicissituds de l’exposició d’art català al Japó (2019-2020) en relació amb el Cau Ferrat i els meus futurs projectes rusiñolians.

La relació de Norman i el seu besavi es va fer palesa al recordatori amb un fragment dels més bells que va escriure l’artista, “A les Estrelles”, procedent del llibre Oracions (1897). Resta reproduït aquí per deixar constància del significat de la presència de Norman Cinnamond entre nosaltres: 

“… Que grat és contemplar-vos entre els plecs de la fosca, rebre la llum de terres que no són per nosaltres i sentir l’enyorança d’un tot infinit que viu sense fronteres! Allí us veiem al vespre, allí us veiem vestides d’angèlica hermosura, allí us veiem brillar com amigues de l’home i somniem mirant-vos. (…) Allí hi tenim la nostra estrella, que recull tots els sospirs que llancem, que guarda els nostres insomnis, que espera les nostres ànimes i il·lumina la nostra ruta.”

A la fotografia de l’inici, Norman Cinnamond entre Montserrat Sariola i Oriol Izquierdo, llavors director de la ILC, al Simposi Internacional Santiago Rusiñol, Sitges, abril 2007. Fot. Frèia Berg

Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 03.07.2020