Arxiu de la categoria: Patrimoni

AMB PAU CASALS, A CASA SEVA

Publicat el per
1

No puc negar que sento una especial predilecció pel músic, compositor i humanista Pau Casals. Admiro la seva personalitat, el seu ofici, les interpretacions inoblidables que es troben presents en el nostre imaginari col·lectiu – aquesta interpretació entranyable del Cant dels ocells que, sigui on sigui, ens remet al sentiment del seu violoncel.

Pau Casals al violoncel

Admiro la seva força, el seu coratge, la capacitat d’emocionar-se i emocionar els altres, la dignitat del seu exili, les seves decisions que no sempre van ser ben enteses. M’agrada com a compositor i m’entusiasma com a intèrpret i director. Les filmacions que el representen als noranta-sis anys encara dirigint l’orquestra transmeten una energia i una fortalesa interior que corprèn. Per aquest motiu m’agrada, de tant en tant, retornar a casa seva, a la platja de Sant Salvador.

Pau Casals a casa seva de Sant Salvador. Anys trenta

La casa que es va construir el 1910 a Sant Salvador, prop de l’ermita, davant de la mar on havia nedat des de petit, constitueix, en paraules seves, “l’expressió i la síntesi de la meva vida de català i d’artista” i és així com actualment es presenta amb el format de museu. El que de primer va ser una caseta d’estiueig va ser reformada els anys trenta per l’arquitecte noucentista Antoni Puig i Gairalt, de manera que l’edifici remarca l’estructura inicial i l’ampliació que dóna cabuda a la Sala de Música, al jardí i a l’esplèndid mirador que permet contemplar aquesta mar llatina que tant li agradava i que tant va enyorar els dies de l’exili. 

Sala de Música: el viloncel del mestre acompanyat pel Jardí d’Aranjuez de Santiago Rusiñol i un paisatge de Joaquim Mir. Museu Pau Casals, Sant Salvador. Foto Frèia Berg.

Museitzar la casa d’un artista com Casals no va ser fàcil i constitueix tot un repte per donar cabuda a una vida tan intensa i activa com el músic va viure. Amb tot, ens permet contemplar els diversos passatges de la seva vida d’home i d’artista a través d’elements materials, records, fotografies, partitures, instruments i recuperar la visió del músic i de l’humanista per mitjà d’imatges i enregistraments. Ens permet, encara, apreciar un dels valors relativament poc coneguts del personatge, com és el seu vessant de col·leccionista. Casals va començar a col·leccionar art, pròpiament, des de que va tenir la casa de Sant Salvador i a mida que la va anar ampliant; l’obra dels anys trenta en part va ser motivada per la ubicació a la Sala de Música de la col·lecció de pintures murals de Francesc Pla, dit ‘el vigatà’ que havia adquirit a un dels prohoms de la burgesia barcelonina i que representa  una important i atractiva seqüència mitològica. 

Joaquim Mir, Calafell (1928). Museu Pau Casals, Sant Salvador

Dos dels seus artistes preferits són Ramon Casas i Joaquim Mir. Vam poder veure els Casas del Museu Pau Casals durant l’Any Ramon Casas, amb motiu del cicle d’exposicions que es va organitzar sobre Ramon Casas als Museus del Penedès. Els quadres de Mir són referents directes al paisatge penedesenc, com els voltants del Mas de la Mel.

Joaquim Mir, Mas de la Mel. Museu Pau Casals, Sant Salvador

Un jardí d’Aranjuez pintat per Rusiñol, obres de Zuloaga, Mompou, Regoyos, Meifrèn, Créixams, i un oli molt especial de Martí Alsina representant el carrer Ample de Barcelona són d’altres obres destacades de la col·lecció. Aquest darrer, un gran format de traç realista retratant la Barcelona del seu temps, va ser adquirit per Casals perquè sota un dels porxos del carrer Ample hi havia la botiga on va trobar les primeres partitures que va adquirir de J. S. Bach. I, amb els anys, Bach i Casals han esdevingut un binomi indestriable.

Martí Alsina, Els encants vells. Museu Pau Casals, Sant Salvador.

Les escultures de la casa de Pau Casals: M. Benlliure, Rebull, A. Querol, J. Llimona, Josep Clarà i Ivan Mestrovic, entre altres, constitueixen un important aspecte de la col·lecció, remarcant la simbiosi harmònica entre arquitectura i estatuària, tan característica del Noucentisme, propiciada per l’ampliació de Puig Gairalt. 

Balaustrada de la terrasa. Museu Pau Casals, Sant Salvador. Fot. Frèia Berg, 2019

He tingut ocasió de tornar a visitar Pau Casals a casa seva fa pocs dies amb motiu de la reunió que vam celebrar la junta Cercle de Cultura per decidir l’agenda dels propers mesos, una estada que va acollir generosament la Fundació Pau Casals. A fora, la gent disfrutava del sol i de la platja enfront d’una mar blava, infinita i horitzontal estesa fins on abasta la mirada.

Platja de Sant Salvador des de la galeria del Museu Pau Casals. Fot. Frèia Berg, 2019.

Hi vaig reviure les emocions que sé que m’hi esperaven i el plaer d’escoltar Bach, Beethoven i Casals mentre el rostre ferreny de l’artista palesava l’entusiasme, la vocació i la plena vivència de la música que des de ben infant va integrar per sempre en la seva vida. 

  • Vinil de l’enregistrament del Concert de Pau Casals a la Casablanca

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 19 de juliol 2019

PICASSO I DALÍ ES RETROBEN A SITGES AMB SUNYER I SISQUELLA

Publicat el per
1

Conec una gent que quan arriba l’agost van a veure els que denominen “els amics de cada estiu”. Els van a trobar a Florència, Basilea, Ais de Provença, Viena, Berlin, Sant Petersburg, Montpeller, Berna, Moscú i un reguitzell de ciutats petites i grans – penso en Winterthur o Castres, per exemple. Deixen Roma i Milà per a l’hivern i quan hi ha una ocasió s’escapen per anar-los a visitar a Madrid o a Toledo. Els amics dels estius són gent que dona gust anar seguint, sigui on sigui, als seus llocs de sempre o en alguna aventura col·lectiva. Per exemple, una de les millors va ser la de la Roma en temps de Caravaggio. O la permanent del museu Paul Klee a Berna. O el museu Oskar Reinhart am Römerholz, a Winterthur, perquè conté alguns dels millors quadres d’art modern europeu – Daumier, Van Gogh, Cézanne i les seves pomes… – que es poden contemplar sense les empentes del Museu d’Orsay, gairebé en solitari en ple mes d’agost.

Aquest juliol alguns d’aquests amics es trobaran a Sitges: Picasso i Salvador Dalí es retrobaran amb Joaquim Sunyer, Alfred Sisquella, Angeles Santos, Pere Pruna, Joan Miró i Josep M. de Togores, entre altres. Els Museus de Sitges inauguren una gran exposició sobre els realismes d’entreguerres a Catalunya, aquesta etapa de l’art europeu que ha costat de fer emergir en les col·leccions dels museus públics i que a hores d’ara està perfectament representada als museus alemanys i italians, però no ho està plenament entre nosaltres. La mostra s’ha gestat dins de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya en un procés que ha estat llarg però sobradament compensat pels resultats obtinguts tant en l’estudi d’aquest període com per la concreció en una exposició que situa els artistes catalans en el context europeu dels realismes d’entreguerres. Els Museus de Sitges han liderat la mostra perquè la producció principal s’ha fet des del Consorci del Patrimoni de Sitges, on s’exposaran una seixantena d’obres procedents de museus públics i col·leccions privades. Els museus d’art de Valls i d’Olot rebran l’exposició, successivament, a partir de la tardor.

  • Angeles Santos, Nena dormint (1929)

El fet que els Museus de Sitges haguessin optat obertament per la figuració a la col·lecció d’art modern entre el Noucentisme i els anys cinquanta del segle XX no n’és aliè. Tampoc no ho és la mostra que el 2014 va comissariar la historiadora de l’art i doctora Mariona Seguranyes, una de les millors especialistes en l’estudi de Salvador Dalí, sobre l’artista Francesc Vayreda, un dels més característics personatges d’aquell període.

  • Francesc Vayreda, Banyistes, (cap a 1920)

Converses, propostes, una recerca aprofundida i un interessant replantejament del període que transcorre entre 1918 i 1936 configuren la tesi de Seguranyes respecte els realismes d’un Picasso, un Sunyer, un Sisquella, un Pruna, o el mateix Salvador Dalí en relació amb la gran figura de Picasso en un moment en què es palesa clarament el seu correlat amb la Nova Objectivitat. El catàleg, amb aportacions de documentació inèdita, constitueix per si sol un element d’estudi a partir d’ara imprescindible. Els que reclamem un discurs i molta més atenció vers aquest important període de l’art català i la seva presència notable als museus públics amb aquesta mostra i el catàleg tindrem arguments més definitius.

Joaquim Sunyer, Elvira i el gat (Sitges, 1918)

No voldria acabar aquest article sense una nota personal. Per recordar la conversa que la Mariona i jo vam tenir un vespre de 2014 a Girona després de la conferència que em va encomanar sobre Francesc Vayreda i l’univers noucentista, la coincidència d’idees i l’admiració que sentia i sento per les seves aportacions a l’art modern del país. D’altra banda, casi al final de la seva recerca, la trobada a París vora el Museu Picasso decidint aspectes essencials sobre l’exposició. I, en tercer lloc, el gran esforç portat a terme pels Museus de Sitges encapçalat pel seu director Pere Izquierdo i pel cap de Col·leccions Ignasi Domènech amb totes les altres persones que hi col·laboren, per fer realitat una exposició amb ambició, aportació de coneixement i voluntat de projecció internacional. Sé que com a espectadora hi disfrutaré des del privilegi que vaig tenir de creure i participar en aquest magnífic projecte en els seus inicis.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.VI.2019

CLAVELLS, GINESTA I FLOR DE SANT JOAN

Publicat el per
Respon

Amb l’inici d’estiu arriben Corpus i l’Exposició de Clavells. Fa unes setmanes es va inaugurar l’exposició Corpus, flors i tradicióa Maricel, amb els gegants que la vetllen a l’entrada. És una mostra treballada i ben travada que posa de relleu els diferents aspectes de la Festa a Sitges.

No hi falta res, i tant l’Eduard Tomàs que ha actuat com a comissari com la dissenyadora Anna Sànchez Torner han obtingut un resultat d’excel·lència combinant el coneixement, l’atractiu visual i l’espai, que malgrat l’aparença de la Sala Vaixells, no és precisament fàcil.

L’exposició culmina l’estudi d’Eduard Tomàs, Corpus: la festa. Història i evolució del Corpus de Sitges (1360-2017) (2017) i alhora  n’és una síntesi que relliga tots els vessants, des dels Gegants acompanyats pel Drac i l’Àliga amb clavells que per un dia substitueixen les carretilles, fins la bandera de la Confraria de la Minerva, les catifes, la música, i la intervenció dels artistes.

El porxo del Racó de la Calma enramat amb motius dels centenaris de Maricel i Terramar

En aquest aspecte, l’arrencada prové del quadre d’Arcadi Mas i Fondevila de La Processó de Corpus (1887)  una de les obres fundacionals de l’Escola Luminista sitgetana. És un quadre esplèndid que combina un realisme detallista derivat dels veristes italians amb l’expressió del sentiment de devoció popular palès en l’ambient i en la descripció dels personatges. Des de llavors els artistes han participat de ple en la Festa: el cartell, el disseny de les catifes i de l’altar del Cap de la Vila, la decoració del Pati Blau i, més recentment en l’exposició col·lectiva que organitza la Galeria Àgora 3, entre altres activitats.

Arcadi Mas i Fondevila, La processó de Corpus (Sitges, 1887) Museu de Maricel

Corpus i Clavells són el binomi del final de la primavera sitgetana i de l’inici de l’estiu, quan la llum és més alta i duradora i les flors llueixen esplendoroses als balcons, a les façanes i a l’Exposició de Clavells que és una de les fites que més admiro perquè el conreu dels clavells és una de les arts més delicades que conec. La meva mare s’hi havia dedicat amb autèntica fruïció i durant uns anys havia pres part a l’Exposició. Mentre s’hi només tenia ulls per contemplar el vigor i la força de les tiges, l’espectacle de color i vida de les rengles de clavells en l’esclat de la florida, la seva plenitud. Em va ensenyar a estimar els clavells i encara ara anem al seu balcó o a la terrassa de casa per veure com creixen; la meva recompensa és endur-me’n un parell o tres cap a casa, on ja els espera el gerro que tinc a la taula del meu estudi perquè em facin companyia. Que els clavells han esdevingut un dels indicadors de la identitat i l’imaginari de Sitges ho palesen l’Exposició i el mèrit de tot l’any dels que hi participen. També la història, ja que ara fa cent anys, a la revista Terramar (1919-1920) llueixen un conjunt de clavells de les collites dels senyors Bartés, Clarà, Serra i Llopart i Riera com a reclam i desitjat inici d’una indústria floral seguit les traces de Niça que no es va arribar a assolir com a indústria, sinó com artesania. 

Exposició de Clavells (Sitges, 2019)

Sobre el Corpus, feisbuc m’ha recordat un article que fa trenta-nou anys que va escriure el professor de literatura catalana i gran humanista Antoni Comas arran de la supressió de la festa de Corpus en dijous. Portava com a títol “Què en farem, de la ginesta?” i acabava esmentant les referències al Corpus en la literatura de Gabriel Miró, Josep Pla i Salvador Espriu i amb una frase colpidora que no em puc estar de reproduir: “Ens quedem, doncs, sense la festa de Corpus quan s’encén la ginesta a la muntanya. Allí resplendirà gloriosament i inúltiment a la vegada. Es tan, però tan, decebedor que tot estigui a punt i preparat a la natura i que el que no arribi sigui la resposta de l’home!”.

Per sort, penso, no és el nostre cas perquè malgrat els canvis Corpus, a Sitges, és viu, creix i evoluciona. I conserva, encara, aquella olor de flor de Sant Joan del nostre Garraf que creix agresta entre esbarzers, mates i pedres, i es bada al sol de primavera.  Com el petit pom que me’n vaig endur fa unes quantes setmanes per recordar la terra i l’indret dels orígens.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21.VIl.2019

LA GENEROSA EXEMPLARITAT DE LA FUNDACIÓ STÄMPFLI

Publicat el per
Respon

Un dels temes més sovintejats en el debat cultural és el de la necessària interacció i col·laboració entre el sector públic i el privat. La fórmula ideal no existeix per bé que, en canvi, hi ha exemples més que reeixits. A la ciutat de Munich les grans entitats financeres i empresarials adquireixen obres d’art per als museus públics, sumant esforços i compartint l’ús i gaudi dels béns culturals. Als Estats Units d’Amèrica es creen fundacions privades per contribuir al desenvolupament dels museus i col·eccions patrimonials del sector públic entenent que on no arriben l’Estat i les seves institucions territorials hi pot arribar el sector privat; la Deering Estate Foundation a l’estat de Florida, n’és un cas paradigmàtic. A l’Europa comunitària i l’extracomunitària la situació és molt diversificada. A l’Estat espanyol la gasiveria i la cobdícia del Ministerio de Hacienda ha impedit una legislació que permeti desgravar els donatius fets a institucions culturals públiques. Però entremig hi ha situacions que constitueixen autèntics oasis de generositat i d’exemplaritat.

Anna Maria i Pere Stämpfli a les noves sales de la Fundació dedicades a l’artista (2019)

La Fundació Stämpfli-Art Contemporani va néixer amb el segle XXI, quan l’artista suís Pere Stämpfli i la seva muller Anna Maria van decidir dotar Sitges d’una col·lecció d’art contemporani internacional. Fincats a la Vila des de 1970, la primera acció en favor del patrimoni que van portar a terme va ser la decisió de no especular amb les finques que havien adquirit en un dels carrers més antics de la Vila com és el carrer d’en Bosc. Les van rehabilitar restaurant no només els habitatges sinó retornant a la visibilitat pública el pany de muralla del s. XIV, la de Pere III, que passa pel seu pati. Amb el tomb del segle la idea de la necessitat que Sitges gaudís d’una col·lecció d’art contemporani va anar prenent forma i format. Amb aquest propòsit i des de la més estricta exigència dins dels paràmetres estètics de la segona meitat del segle XX endavant van demanar als artistes la cessió d’una obra, inclosos els drets de reproducció, per al formar la col·lecció d’art contemporani de Sitges.

Presentació als mitjans de comunicacio abans de l’obertura (2019)

La resposta dels artistes amb qui Stämpfli ha compartit les dècades del Pop Art europeu i de la figuració narrativa ha estat igualment generosa. Si el 2011, en el moment de l’obertura al públic de la Fundació Stämpfli a l’antic mercat del peix la Fundació comptava amb noranta-dues obres donades per una cinquantena d’artistes d’arreu, actualment compta un total de cent trenta-una obres, donades per seixanta-un artistes pertanyents a vint-i-sis països. 

El 2011 l’Ajuntament de Sitges va cedir a la Fundació l’edifici de l’antic mercat del peix, que es va fer càrrec de la seva rehabilitació com ho havia fet abans amb la casa de Can Mec, al carrer d’en Bosc, la planta baixa de la qual la va cedir al Grup d’Estudis Sitgetans. Més endavant va adquirir la casa que havia estat del Dr. Serramalera; les obres realitzades sota la direcció de l’arquitecte Coll han resultat  harmòniques i integrades amb l’entorn i, alhora, perfectament adaptades per al seu ús. Fa poc més d’una setmana Sitges ha celebrat la culminació del projecte d’Stämpfli, amb la reobertura de 800 m2 d’Art Contemporani a la Vila de Sitges.

Invitació

Poques poblacions del país  disposen d’un ventall tan ampli, qualitatiu, complet i homogeni d’obres d’art en museus públics i col·leccions privades de gestió pública. Les de Sitges abasten des dels objectes púnics del Cau Ferrat i el romànic i el gòtic de la Col·lecció Pérez Rosales fins el més actual de la Fundació Stämpfli. És per aquest motiu que reivindico la generosa exemplaritat de Pere i Anna Maria Stämpfli. La col·lecció permanent de la Fundació ha emprès una volada que la situa entre les millors d’Europa en la seva especialitat, per la qualitat i l’homogeneïtat. La generositat ha prevalgut per damunt de qualsevol altra contingència i l’exemplaritat els situa com a capdavanters d’un model d’èxit que ens permet compartir i gaudir el patrimoni i les arts. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.III.2019

TERRAMAR: UN PROJECTE PER AL SITGES DEL SEGLE XX (Conferència: enregistrament i imatges)

Publicat el per
Respon

Aquesta va ser la conferència inaugural del Centenari de la ciutat-jardí de Terramar, que vaig fer a l’hotel Me Terramar, 29 de març de 2019.

Gràcies a Ràdio Maricel podeu escoltar la conferència, a la que l’emissora també ha afegit el document amb les imatges que la van acompanyar.

Escolteu la conferència de Vinyet Panyella

Descarregueu-vos el document amb imatges de la conferència

També em va fer molt de goig poder presentar l’edició facsímil de la revista Terramar. Publicació quinzenal d’art, lletres i deports (1919-1920), amb un estudi que vaig realitzar com a pròleg. És una publicació que parla del Sitges de 1920, i que mostra poemes i textos d’avanguarda amb arts plàstiques i pensament urbanístic noucentista. Una combinatòria que va contribuir a construir el Sitges d’entreguerres i del segle XX. La revista, una edició acurada i amb coberta dura, es pot adquirir a La Puntual, la botiga dels Museus de Sitges, per 20 €.