Arxiu de la categoria: Patrimoni

CONVIDADES A MIRAR

Publicat el per
Respon
IMG_6830 còpia

Xavier Nogués, Mural del vi, procedent de les Galeries Laietanes, Barcelona (Barcelona, 1915)

CONVIDADES A MIRAR

Quatre museus, quatre dones directores, un vast conjunt de territori dotat d’un important contingut artístic i patrimonial que vol ser visible i un museu de les cultures del vi, el VINSEUM de Vilafranca del Penedès, amb un programa de descoberta dels seus fons per ulls aliens. Van ser quatre parells d’ulls femenins els que el passat dissabte 27 de maig van guiar un públic atent i encuriosit per les sales de l’exposició permanent a la recerca de les obres que més ens havien impressionat. La idea de Xavier Fornos i Sabaté, director del VINSEUM, era precisament aquesta: que fossin quatre directores de museus ben diferents però ben propers les que guiessin el públic per mitjà de les obres que per alguna raó havien triat. 

VINSEUM és l’antic Museu del Vi, un lloc que molts encara recordaran com a un conjunt d’estances on es mostraven tota mena d’estris i atuells relacionats amb el conreu de la vinya i la producció vitivinícola, i on a més s’hi afegien diverses col·leccions d’art, algunes de les quals relacionades amb la temàtica general de la institució. A l’entrada hi havia situat un celler on es feia degustació i venda. Encara hi ha qui guarda aquells vasets petits on se servia el vi, l’encant dels quals era la decoració dels ninots del pintor Xavier Nogués. Altres recordaran les col·leccions de ceràmica, ornitologia i arqueologia, així com un important centre de documentació que aplegava fons documentals relatius a la vila i les seves entitats i institucions. En summa, un interessant museu etnogràfic que, el 2002 va decidir transformar-se i focalitzar el seu contingut en l’especialització vitivinícola al llarg d’una col·lecció permanent destinada a l’ampliació a mesura que el projecte de rehabilitació integral dels edificis vagi complint les seves etapes.

IMG_6827

Vista de la Basílica de Santa Maria des de la primera planta del Palau de Pere III, seu de la col·lecció permanent de VINSEUM.

El Museu Víctor Balaguer i Can Papiol (Vilanova i la Geltrú), el Museu Antoni Déu i Font (El Vendrell), el Pau Casals (Sant Salvador) i els Museus de Sitges tenen en comú els orígens en el col·leccionisme principalment privat dedicat a les arts. La selecció feta per  les directores va insistir en aquest àmbit. Núria Payán va triar una talla romànica explaiant-se sobre la teoria de les emocions que provoca l’entrada i gaudi d’un museu.  Mireia Rossich va presentar una lliçó magistral sobre la còpia de Els borratxos de Velázquez i un quadre decimonònic de Les bacants des del punt de vista de la interrelació entre estètiques i mitología.  Núria Ballester, davant d’un dels finestrals que donen a la façana de la basílica de Santa Maria va evocar, i ens va fer escoltar, una emotiva composició, la Sardana per a orquestra i viol·loncels (Sant Fèlix), de Pau Casals inspirada en l’entrada de Sant Fèlix, composició en la que no hi manca el toc de castells. 

El dia que vam anar a preparar la sessió jo ja anava prefixada amb els quadres dels raïms de Mirabent i Gatell. Sobretot, pel de la Malvasia, que havia presentat pocs dies després a la conferència sobre La malvasia en l’imaginari cultural de Sitges, amb motiu de la 5ª Setmana de la Malvasia.  Però era tot el conjunt de raïms, pintats amb un hiperrealisme lluminós i detallat el que més em seduïa, i així vaig organitzar la meva intervenció. Alguns metres més enllà la reproducció d’un conjunt d’etiquetes de vins entre els que en destacava una que mai no havia vist, la de la “Malvasia superior de Sitges de la cosecha de D. Bernardino Llopis”, un senzill i eficaç disseny decimonònic, em va fer ampliar el contingut de la meva explicació. I, per reblar-ho, en arribar a la sala on hi ha el mural de Xavier Nogués – procedent de les Galeries Laietanes – me’l van adjudicar perquè era Noucentisme en estat pur…

IMG_7250 còpia

Josep Mirabent i Gatell, Taules de raïms diversos (c. 1867-1870)

I així vaig enfilar un recorregut explicant els orígens de la pintura sitgetana i com Joaquim Espalter i Josep Mirabent i Gatell eren dos dels primers noms propis previs a gran esclat del Luminisme. De Mirabent, pintor i també decorador, cal remarcar el gran contrast entre els murals i els sostres, els conjunts florals i la simplicitat hiperrealista, gairebé fotogràfica, de les taules dels raïms – que és el tema que entre nosaltres, sitgetans i penedesencs, exemplifica la pintura de l’artista.

IMG_6816

Diverses etiquetes de productes vitivinícoles

IMG_6831

Xavier Nogués, Mural del vi (detall)

Altrament, les etiquetes, material efímer i d’acompanyament, diuen molt més del que volen: la singularització del producte, la seva procedència, l’heràldica dels terratinents, els guardons obtinguts a les exposicions universals o als certàmens vitivinícoles, algun paisatge d’identificació del producte… El pas pel Noucentisme em va permetre comentar com tampoc no és un estil unívoc i que, al costat de la serenor classicista d’un Sunyer o un Casanovas sorgeix la ironia de Xavier Nogués retratant la Catalunya pintoresca, caricaturesca, gairebé deixada anar però sempre amb un punt de contenció i, en el cas que ens ocupava, deixant ben palesos els efectes del vi en uns tipus senzills i casolans. 

Convidar a mirar les obres dels museus per una diversitat d’esguards que aporten molt més del que fóra un comentari d’obra és una experiència única i tan interessant per qui ha tingut l’oportunitat de practicar-la com pel públic que l’ha seguida com, també, pel museu que l’acull. Tot plegat suggereix noves maneres de mirar que són exportables i importables i que extenen les bases de participació en l’experiència cultural. N’hem pres bona nota…

RAMON CASAS, A SITGES

Publicat el per
Respon

RAMON CASAS A SITGES

cartell-copia

L’hi devíem, i per moltes raons. Perquè la vinculació de Ramon Casas amb Sitges sempre va ser discreta. Sobretot si es compara amb la de Santiago Rusiñol i Charles Deering, els dos personatges que gràcies a Ramon Casas van recalar a Sitges. L’un, l’octubre de 1891, quan diu que anava a Vilanova per veure el Museu de Víctor Balaguer on, entre altres tresors, hi havia una Anunciació del Greco, però en realitat el que volia veure era el lloc on Casas i Meifrèn havien pintat patis blaus i una llum ben diferent del gris emboirat de Montmartre.  L’altre, divuit anys més tard quan va acompanyar el seu client i amic Charles Deering a dinar al Cau Ferrat un 16 de setembre de 1909, acompanyat de Miquel Utrillo en qualitat d’amic… i d’intèrpret. En totes dues ocasions la figura de Casas va quedar en segon pla, discretament, però la seva presència ha anat guanyant reconeixement i protagonisme.

estudi-dama-de-blanc-1891

Ramon Casas, Dama de blanc/Étude/Estudi/Noia de blanc en un pati blau (Sitges, 1891) Museu del Cau Ferrat

Trobem Ramon Casas pintant a la manera dels Luministes amb una visió del paisatge sitgetà no gens tòpic i amarat de llum. La Noia de blanc en un pati blau, coneguda també amb el títol de Dama de blanc o el d’Estudi/Étude (1891) o L’hort del Vinyet, pintat juntament amb Santiago Rusiñol, autor del quadre homònim (1892) en són dues mostres. El plein air sitgetà, fossin patis o paisatges constitueix un important capítol de la pintura de Ramon Casas. I quan el 1908 realitzar el cartell anunciant la primera cursa automobilística del país, la Copa Catalunya, amb el recorregut pel Penedès marítim, Casas hi va situar la vista de Sitges des de la Creu de Ribes que Rusiñol, els Luministes i potser ell mateix havien pintat l’estiu de 1892.

copa_catalunya_racc

Respecte de Rusiñol, la presència de l’artista s’enquadra  en una amistat que es remunta vers 1882 i es perllonga tota una vida. Ateny la seva plenitud al Cau Ferrat de les Festes Modernistes i en els quinze olis i la vuitantena de dibuixos que configuren el seu particular catàleg dins del museu. Rusiñol va saber triar, i Casas va saber correspondre. Els quadres que, com els tres nus (1894), el Ball al Moulin de la Galette (1890-1891),  el Gitano de l’Albaycín (1883), la Noia llegint (c.1890), la Noia de blanc en un pati blau (1891), les delicioses vinyetes de L’Auca del Senyor Esteve (1907) o els retrats que configuren la iconografia rusiñoliana més popular, com  Rusiñol dalt d’un llum de ferro (1893) o el darrer retrat (1926), constitueixen petites o grans obres mestres.

Ramon Casas va ser testimoni d’excepció de la construcció de Maricel des dels seus orígens remots. La compra del vell Hospital de Sant Joan, la recomanació d’Utrillo com a l’home capaç de tirar endavant un projecte que a més d’un li degué semblar una utopia, l’amistat i la confiança de què es va fer creditor amb un Charles Deering cada vegada més decidit i enamorat d’un ideal de vida i de col·leccionisme, els viatges per Espanya a la recerca d’antigüetats i per Europa visitant museus i col·leccions artístiques… I la seva presència a Maricel. Una fotografia de vers 1914 el mostra dinant al menjador de la residència de Deering – actualment la Sala Gòtica del Museu de Maricel – acompanyat del seus familiars amb els que havia quedat per trobar-se a Sitges amb la intenció de mostrar-los el que el seu amic americà havia construït.

ramon-casas-i-els-seus-familiars-dinant-a-maricel-c1914

Per a Deering, Casas va ser un gran artista i home de total confiança. El retrat que Casas va fer amb destinació al nou Hospital de Sant Joan del seu gran benefactor – actualment al Museu de Maricel – mostra un esguard d’afable serenitat tot i la posició de ferm home de negocis i de conviccions. La mirada de l’artista mai no fallava perquè era integral, mostrant anvers i rerefons, amb una profunditat psicològica com ben pocs han assolit.

Quan es va produir la ruptura entre Deering i Utrillo, Casas es va situar al costat de l’amic americà i aquest, a manera de comiat de Sitges, li va vendre pel mòdic preu de 10.000 pessetes la seva residència d’hivern, coneguda avui com Can Rocamora. Casas hi va fer ben poca estada; s’apropava a la seixantena i trobava més descans vora les robustes parets de Sant Benet de Bages que en un Sitges on tot havia canviat massa des dels dies de joventut; Rusiñol a penes hi venia i quan ho feia hi passava unes hores, els amics Luministes havien passat avall llevat de Mas i Fondevila, Utrillo era arbre caigut – per bé que reivindicat per la generació jove i les exposicions anuals de la denominada “Trinitat de can Parés” – ell, Rusiñol i Clarasó – eren considerades com una mostra de supervivència de clàssics moderns. Amb tot, però, pintà dos o tres interiors de la casa amb Júlia com a protagonista d’escenes d’intimitat tranquil·la i casolana.

 

1928-sr-amb-casas-i-claraso-a-la-sala-pares-1

Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Enric Clarasó a la Sala Parés, amb motiu de l’exposició anual. Barcelona, 1928. 

Ramon Casas té biografia artística sitgetana, com mostra l’itinerari de la seva obra i de la seva presència als museus de Sitges. L’exposició Ramon Casas, la modernitat anhelada, hi recala en diversos aspectes no gens tòpics; és una exposició de nous planetjaments de tesi i de context. Aquest és el millor homenatge que de Sitges estant li podíem fer, però no l’únic. Perquè com en el cas de tots els clàssics, no ens l’acabarem; resten encara motius per continuar la celebració de Ramon Casas a Sitges.

Ramon Casas té biografia artística sitgetana, com mostra l’itinerari de la seva obra i de la seva presència als museus de Sitges. L’exposició Ramon Casas, la modernitat anhelada, hi recala en diversos aspectes no gens tòpics; és una exposició de nous planetjaments de tesi i de context. Aquest és el millor homenatge que de Sitges estant li podíem fer, però no l’únic. Perquè com en el cas de tots els clàssics, no ens l’acabarem; resten encara motius per continuar la celebració de Ramon Casas a Sitges.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 11.XI.2016

 

 

 

 

 

OFERTA SÀPIENS

Publicat el per
Respon

OFERTA SÀPIENS

img_3616

Taller d’ombres xineses a Can Falç, 1 (2016). Fot. Frèia Berg

Tanquem la 49a edició del Festival Internacional de Cinema posant els dits en forma de V i desitjant llarga i pròspera vida després d’haver hostatjat a Maricel l’exposició de Star Treck, a l’espera del gran mite del comte Dràcula l’any vinent. Els zombies ja han tornat tots a casa – ahir encara me’n vaig trobar uns quants al Museu d’Art de Cerdanyola del Vallès, més vinculat al Festival del que em pensava.

img_3492

El Zombie Walk, al Museu de Cerdanyola del Vallès (2016). Fot. Frèia Berg. 

Mentre encarem la recta final de la preparació de l’exposició de Ramon Casas, la modernitat anhelada als Museus de Sitges ens hem preparat per a la celebració del Dia Sàpiens.

unknown

Sàpiens és una revista d’història ideada des d’un format que combina rigor i divulgació, una fórmula que li ha donat tot l’èxit i prestigi del que gaudeix perquè són dos conceptes complementaris que sumen. És una publicació orientada al gran públic que els especialistes valoren i que quan se la deixa en una sala d’espera al cap d’una estona ja ha  canviat de mans. Des de fa uns anys, Sàpiens celebra el seu dia en alguna població de Catalunya vinculada poc o molt a la història, amb un programa d’activitats adreçat per a tota mena de públics perquè s’hi convida subscriptors i tothom que hi vulgui prendre part. La Diputació de Barcelona hi dóna el suport per fer-la possible, i les institucions i entitats de l’indret tenen cura de l’organització i la logística de les activitats.

img_3625

Ombres xineses a Can Falç, 2 (2016). Fot. Frèia Berg

Des del passat mes de juliol, quan des dels Museus de Sitges  vam saber que el Dia Sàpiens es celebraria a Sitges el dissabte 22 d’octubre, d’acord amb la Regidoria de Cultura ens vam proposar organitzar una oferta de la que en formessin part l’art i el patrimoni. El resultat ha estat una programació, encartada aquesta cap de setmana en aquest setmanari i actualitzada permanentment al web dels Museus de Sitges , on els visitants de Sàpiens i tothom qui ho vulgui hi poden prendre part. El programa és  d’accés lliure i gratuït llevat el Vermut de l’Indià a La Guineu, a preu popular de 2 € com per la Festa Major. Aprofitant l’avinentesa que l’endemà, 23 d’octubre, és el Dia de l’Artista, s’hi han sumat els artistes i els col·lectius artístics en una generosa i atractiva col·laboració. L’Hospital de Sant Joan ofereix una degustació de Malvasia a través dels quatre productes estrella: malvasia seca, malvasia dolça, vi blanc i el cava Monembasia a les terrasses del Palau de Maricel.

img_3632

Instal·lació artística al pati de Miramar (2016). Fot. Frèia Berg

La combinatòria entre l’atractiu dels  museus i de la pràctica creativa de l’art contemporani configura el nucli principal de l’oferta, juntament amb la tanda de conferències que ja és un estàndard dels dies Sàpiens. Entre les onze del matí i les vuit del vespre els museus fan portes obertes amb visites de circuït lliure i guiades; els artistes han organitzat actuacions en directe i obren els seus tallers; per a la canalla hi ha tallers familiars d’ombres xineses a la planta baixa de Can Falç al matí i a la tarda, i al Saló Blau de Maricel s’hi desenvoluparan quatre conferències que situen Sitges en el panorama històric i cultural des de l’Edat Mitjana fins el Modernisme. A destacar la presentació de Les set vides de Pere Romeu, de Josep Bargalló, a les set de la tarda en un dels actes que configura la commemoració de l’Any Ramon Casas i un dels llibres estrella de l’any perquè desvetlla la vida i obra del geni i figura que va ser l’hostaler dels 4Gats.

bargallo-les-set-vides-de-pere-romeu

La celebració del Dia Sàpiens a Sitges ens permet plasmar en una programació per a tots els públics una visió del que som i d’un dels valors que oferim a vilatans i visitants com és el de l’activitat cultural centrada en el patrimoni i les arts, així com el de la gastronomia – que cadascú experimentarà en la mesura de les seva voluntat. Tothom a qui se li ha demanat col·laboració s’hi ha prestat i apuntat amb generositat i entusiasme. La col·laboració dels artistes ha estat cabdal per vincular patrimoni i art en viu i en temps real. Voldríem, en summa, que a l’hora dels balanços la nostra diada Sàpiens hagi contribuït a consolidar un dels grans valors de la nostra identitat com és l’oferta cultural sumant voluntats i projectant la imatge del que som durant les quatre estacions i cada dia de l’any.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21.X.2016

POLITÍTIQUES CULTURALS PER A TEMPS DE CRISI, O L’EXEMPLE DE FRANÇA

Publicat el per
Respon

POLÍTIQUES CULTURALS EN TEMPS DE CRISI, O L’EXEMPLE DE FRANÇA.

240-Bazille-musee-Fabre-Montpellier_focus_events

De tant en tant no puc evitar declarar-me admiradora de de la política cultural de França. Genèricament i concretament. Genèricament perquè, per més que les crisis hagin malmès l’estat del benestar i la seva sovint grandiloqüència, el pòsit del que queda és sòlid i està ben travat. Concretament, per raó de diversos aspectes dels que més voldríem aquí. D’una banda per la formació que reben els agents de la cosa pública – funcionariat i equivalents – per mitjà de la prestigiosa escola nacional d’administració, l’ ENA que tants alts càrrecs i polítics ha donat, entre els que són més importants els que no es veuen – però hi són i fan la feina – que no pas els que sovint posen davant dels mitjans. Sempre m’ha fet sana enveja la solidesa de pedra picada que mostren les estructures d’Estat del país veí. No comparteixo el seu esperit jacobí ni la sovintejada reticència d’alguns sectors enfront de les cícliques descentralitzacions anunciades, però en conjunt la solidesa i la professionalitat són envejables. Qui diu l’ ENA diu altres institucions acadèmiques i educatives de sectors administratius i professionals del sector públic.

Un àmbit de la política cultural francesa de resultats exemplars és l’aposta que els darrers anys ha fet en favor dels museus. No em refereixo al Louvre, ni a Orsay, ni a cap de les grans estructures de cita parisenca ineludible, sinó a l’exemple de diversos museus ben allunyats del radi de la capital, com són els del sud de França, d’Occitània a Provença. Les crisis dels darrers quinze anys han  comportat una decidida aposta en favor dels museus i del patrimoni en la seva dimensió de conservació i d’accés a la cultura. Remodelació i posada al dia d’edificis, digitalització de col·leccions, increment de les propostes educatives, reubicació de col·leccions, dipòsits dels grans museus parisencs als museus del territori, aliances entre el sector públic i privat en favor de museus monogràfics d’artistes i una decidida i regular política de producció i circulació d’exposicions permeten que un ampli sector meridional de la Mediterrània Nord gaudeixi actualment d’una oferta que fa poc més d’una dècada era impensable.

Dos dels museus més emblemàtics, com són el Museu Granet d’Aix-en-Provence o el Museu Fabre de Montpeller han estat objecte de sengles ampliacions i posades al dia d’instal·lacions i col·leccions que han comportat una nova reivindicació d’artistes i de fons propis. L’actual exposició dedicada al protoimpressionista montpellerí Frédéric Bazille al Museu Fabre de Montpeller, modèlica, consisteix entre altres coses a fer veure al públic una part de la col·lecció permanent des de nous paràmetres. La que el Museu Granet dedica al pintor marsellès Charles Camoin presentada en el contex de la llum del Sud és un altre exemple de diàleg entre els valors “locals” – en aquest cas, el paisatge local i el  gran Cézanne –en un context d’influències i escenaris comuns.

camoin, Lola sur le balcon, 1920, Col part

Charles Camoin, Lola sur le balcon (1920). Col. Part.

Hi ha més exemples, com  el Museu Soulages a Rodez  d’art contemporani, situat en un magnífic edifici obra de l’estudi d’arquitectes catalans RCR, d’Olot. El museu que fa que la població de Rodez hagi esdevingut un lloc de peregrinació a l’encalç de l’art contemporani, on actualment s’hi mostra l’exposició Picasso au Musée Soulages.  O la instal·lació de la Col·lecció Jean Planque, d’art modern i contemporani, dipòsit gestionat pel Museu Granet i instal·lat a la capella dels Penitents Blancs restaurada expressament per a aquest propòsit. I, encara a Aix, la recent rehabilitació i obertura del gran edifici del Centre Cultural Caumont, vinculat a la fundació i xarxa d’edificis patrimonials i singulars francesa Culturespaces, dedicat a centre d’activitats culturals. A Marsella, una ambiciosa operació urbanística en un sector de l’antiga zona portuària vora al Fort Saint-Jean, coincident amb la capitalitat europea de la cultura, ha comportat l’edificació del complexe del Museu de les Civilitzacions d’Europa i la Mediterrània, MUCEM, un ambiciós projecte posat en marxa el 2013.

Aquestes novetats i d’altres, configuren els territoris occitans i provençals com un interessant pol on l’aposta per la cultura – amb totes les contradiccions que calgui – ha culminat en un atractiu panorama de visites per a tot tipus de públics. La retroalimentació cultural per a la població local i regional i, com a derivat, l’atractiu del turisme cultural en ple desenvolupament i jugat amb ambició constitueixen, a hores d’ara, una realitat reeixida i molt interessant. A copiar en tot allò que sigui copiable.

Per a això, d’entrada, una condició és necessària: creure en la cultura com a valor de transformació, d’educació i de desenvolupament econòmic. Són tres principis totalment complementaris i gens excloents que els responsables del sector públic han de saber administrar . Viatjar cura manies, eixampla horitzons i desvetlla realitats per qui les vol veure. I sempre és un estímul. Sobretot, quan veiem que són realitats a les quals també podem aspirar.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 29 de juliol de 2016

RUSIÑOL A GIRONA EN TEMPS DE FLORS

Publicat el per
Respon

RUSIÑOL A GIRONA, EN TEMPS DE FLORS.

“Que per molts anys, Santiago Rusiñol, pugueu ser el nostre hoste, l’amic fidel de Girona, l’enamorat dels nostres monuments i dels nostres paisatges. Vos ja sabeu bé prou que Girona us estima, i us admira,  us està profundament reconeguda i no se sabria pas acostumar a les vostres llargues absències.” Li ho deia Carles Rahola a un Rusiñol ja envellit però que encara amb aquell bri d’ironia i de tendresa a parts iguals que assistia a un homenatge multitudinari que la ciutat li dedicava el febrer de 1926, amb ballada de sardanes a la Devesa inclosa. Eren anys de reconeixement en el moment just en què l’artista encara ho podia disfrutar amb més emoció que altra cosa. Però la vida amarga l’anava assetjant rosegant les vores de les alegries i de la vida quotidiana. Per això el 1927 escrivia el gran compendi del sarcasme, el desengany i la tristor de la vellesa deixant plasmades a Màximes i mals pensaments un conjunt de frases lapidàries que fan somriure i esborronar.

El febrer de 1926 quedava lluny, molt lluny, de l’enlluernament de joventut. Dels dies en què va prendre part a l’exposició col·lectiva al claustre de Sant Pere de Galligants per les fires de Sant Narcís de 1878 gràcies al seu mestre, el pintor gironí Tomàs Moragas. Potser va ser llavors, potser deu anys més tard quan hi va tornar, que va dibuixar les escales de la catedral de la seva Girona de pedra i se’n va endur un munt de records de llocs que li agradaven en format fotogràfic.

Hi va retornar el 1908 i des d’aquell any sovintejà les estades tardorals. Les vistes de la ciutat constitueixen un fidel correlat de l’article que va publicar el 1912 sobre la profunda impressió que li causava la ciutat. “Girona de pedra”, constitueix un dels millors i més aprofundits articles de Rusiñol; hi aboca l’aiguabarreig de sentiment, tendresa i ironia que caracteritza el personatge en uns temps en què el Modernisme ja és història i que només li resta la fidelitat a la passió vers l’art i la creativitat des de la sinceritat i la mirada interior. La “Girona de pedra” de Rusiñol és la de “les coses velles i els els records de la pedra, i l’art d’ojiva, i els campanars amb orenetes, i les tombes esculturades, i les esquerdes amb molsa, i les lloses amb herba, i els carrerons, i les llànties enceses a l’ombra, i l’ombra blava dels edificis, i el silenci…”

Sant Pere de Galligants

Santiago Rusiñol, Sant Pere de Galligants (1911), Museu de Mataró 

Els quadres de Girona que formen part de l’exposició Rusiñol en terres gironines, organitzada i produïda pel Museu d’Art de Girona, configuren un conjunt plàstic difícil d’oblidar. La monumentalitat de la catedral, Sant Pere de Galligants, Sant Fèlix, la vella muralla i els seus entorns contemplats i mirats amb llum de tarda formen part de la “Girona antiga” que va pintar amb voluntat de restar-hi per sempre. L’obertura de la mostra, el passat dissabte, va coincidir amb la del Temps de flors i em va fer pensar que, més enllà de les multituds que envaeixen els carrers de la ciutat de pedra, era una picada d’ullet a l’artista.

72

Santiago Rusiñol, Girona (1909), Museu d’Art de Girona

És una exposició que parteix del Rusiñol artista viatger, del caminant de la terra que en el transcurs de la vida converteix Girona i les seves comarques – el Ripollès, la Cerdanya, el Gironès, la Selva… – en un escenari de vivències i paisatges que abasta una vida sencera. Les etapes estètiques de Rusiñol es poden resseguir en el transcurs de l’exposició amb claredat diàfana en textos i imatges.

He tingut l’oportunitat de compartir el comissariat de la mostra amb Mita Casacuberta, i hem comptat amb la col·laboració de Mercedes Palau-Ribes i el personal del Museu, tot plegat dirigit per la directora Carme Clusellas, a qui devem la decidida empenta i resolució d’aquest projecte, feliçment arribat a bon port i s’hi estarà fins ben entrada la tardor. Ha estat, per a mi, una ocasió de retornar a aquesta Girona de pedra que mai no s’oblida, d’escoltar el xisclet primaveral de les orenetes, de recordar les tombes esculturades que de vegades fins i tot somriuen, com la d’Ermessenda, i he pensat, una vegada més, que l’art és una font infinita de felicitat.