Ha estat un any de llibertat. Vull dir que ha estat el primer any sense compromisos ni responsabilitats més que els que vaig establir amb mi mateixa des del passat 1 de gener, avui fa un any exacte. De llavors ençà han passat moltes coses bones i d’altres que no tant.
He desenterrat papers de les carpetes virtuals i de cartró. He recuperat idees, n’he aparcat d’altres, he enllestit algun projecte, n’he recuperat alguns que ha havia desestimat per sempre més i m’ha agradat haver-ho reconsiderat. Els reptes s’han concretat. Aquest 2026 que tot just ha començat després de la interpretació de la Marxa de Radetzky al MusikVerein de Viena, amb la Filharmònica dirigida pel quebequès Yannick Nézet-Séguin és una perspectiva oberta.
El 2025 he publicat quatre llibres: Llum abissal (Base), de poesia; els catàlegs de dues exposicions que he comissariat, De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914, compartit amb Eliseu Trenc (Museu Picasso Barcelona), al MPB 21.11.2024-30.03.2025, i L’Exposició Històrica d’Art Sitgetà. El primer relat de l’Art Modern a Sitges (Grup d’Estudis Sitgetans) al GES 16 d’agost- 19 de setembre 2025 i l’assaig en curs d’impressió El quart paisatge de Joan Salvat-Papasseit. El poeta avantguardista al Sitges noucentista (GES, IRMU).
He continuat escrivint la columna setmanal d’ El Marge Llarg a L’Eco de Sitges des de 1998, i enguany han estat una cinquantena d’articles, a més d’algun altre article ocasional.
Els meus poemes formen part de les antologies publicades el 2025 Jo tinc una mort petita. Poemes de dol per la pèrdua d’una criatura. Antologia i introducció d’Anna Gual (Barcelona: Angle) i Movimiento de las sombras. Diecisiete poetas catalanas 1941-1991. Antologia bilingüe catalán-español. Edició i traducció d’Angels Gregori i Parra (El Vaso Roto). Jo no vaig anar a Guadalajara de Mèxic, però aquest llibre m’hi va portar. Entre les activitats literàries, he continuat formant part dels Premis de Cadaqués Rosa Leveroni i Quima Jaume, sàviament i constant acomboiats per Rosa Ardid, i dels Premis de la Crítica Serra d’Or.
I, entre altres, cinc articles de recerca: “Joaquim Folch i Torres: la poesia com a forma d’art.” Joaquim Folch i Torres, noves visions (Memoria Artium; 34); “Revista de Catalunya 1934. La direcció anònima de J. V. Foix” Revista de Catalunya, 329; “Les malalties i Santiago Rusiñol. Representació plàstica i literària”. Gimbernat, 84; “Del luminisme al Noucentisme. El paisatge de Sitges com a pretext”. Seminari Joaquim Sunyer, Sitges 1874-1956 (Museus de Sitges). Em queda per redactar en format definitiu la ponència amb què vaig prendre part a les Jornades Rusiñolianes de Vic el novembre de 2025 sobre El pensament artístic de Santiago Rusiñol.
He tingut l’oportunitat de conèixer a fons l’obra de l’arquitecte i humanista Antoni Puig Gairalt gràcies a Marta Cervelló en les presentacions que hem compartit; de reivindicar l’obra de Maria Beneyto a València gràcies a Josep Ballester; de fer el discurs de la Malvasia i dels seus tres cellers sitgetans gràcies a l’Hospital de Sitges i al Centre d’Interpretació de la Malvasia que me’n van fer ambaixadora enguany.
He pres part en presentacions de tota mena: del poemari de Jorge Rodríguez Hidalgo dedicat a l’artista Berta Paco, Bertriana; del número 330 de la Revista de Catalunya dedicada a la Historiografia de l’Art; dels Poemes de Guerra de 1938 reeditats per Editorial Base, al Centre Walter Benjamin de Portbou; de l’assaig lul·lià de Vicenç Llorca, Entenguem-nos per amor (Barcino); la proposta Dels orígens a l’art total. Idees per a un manifest que vaig proposar amb motiu del Dia de l’Artista; la participació a la taula rodona sobre L’Art al Penedès: passat, present i futur, a la Fundació Pinnae de Vilafranca del Penedès; la lectura del Manifest del Correllengua a Sitges l’octubre, i el Manifest de la Festa de la Poesia a Sitges el novembre.
També he viatjat: París, Marsella, Portbou, Milà, València, Florència, Provença, Palerm, Viena i Fontainebleau han estat les destinacions d’enguany, totes acompanyada amb el corresponent carnet de notes.
Em deixo coses però tampoc no es tracta de fer un inventari al complet. El que no tenia previst era fer un retorn als orígens. Des de l’octubre he començat un voluntariat un cop per setmana a l’Arxiu Històric de Sitges per triar, classificar, inventariar i catalogar el fons de l’Arxiu de Can Falç (64 capses!) que hi són des del 2000 i que es troben en un estat totalment caòtic i, per tant, pràcticament inaccessibles. Serà llarg, però el compromís és en ferm. M’ha comportat un reciclatge en normativa arxivística molt interessant i una immersió en la història de Sitges a través de la família potser més important des del segle XVI al XIX. Si s’acaba ensorrant la casa (per descurança, desinterès i deixadesa de la Diputació de Barcelona, que n’és la mestressa), almenys quedaran els papers.
Quan vaig assistir al congrés de l’Associació d’Arxivers i Gestors Documentals de Catalunya pel maig, a Ribes de Fresser, m’hi vaig tornar a donar d’alta, ara com a sènior. Va ser com un retorn als orígens iniciàtic perquè n’havia estat sòcia fundadora el 1985, i el primer domicili de l’entitat, llavors Associació d’Arxivers de Catalunya, havia estat durant un parell d’anys al que llavors havia estat el meu domicili a Barcelona. Però pel maig no m’havia passat pel cap lo del voluntariat a favor de Can Falç. Va ser durant l’estiu, quan vaig demanar a l’arxiver, en Borja Alvarez, informació sobre en Lluís de Dalmau. Allà va començar l’autèntic retorn. Mai no se sap que ens depara el destí però sí que, d’alguna manera, vaig creient que la vida són cercles.
Discurs d’obertura de la 11a Setmana de la Malvasia de Sitges. Sitges, CIM, Hospital de Sant Joan, 6.11.2025
Molt bon vespre a tothom que heu vingut a celebrar la Malvasia de Sitges en aquesta 11a setmana que organitza el Centre d’Interpretació, i moltes gràcies, Patronat, per haver-me honorat amb l’ambaixada de la Malvasia que procuraré exercir de la manera més digna i profitosa fins tant bé com en sigui capaç.
Serà durant la Setmana, sí, però també de per vida, perquè el compromís amb aquesta noble i centenària institució de l’Hospital de Sant Joan i amb la seva finalitat humànitària que l’ha caracteritzat des dels dies de Bernat de Fonollar, i amb un patrimoni tan antic com la data fundacional, no té ni pot tenir data de caducitat.
Crec que no m’equivoco afirmant que tothom que hem tingut l’oportunitat de conèixer i viure de prop la vida de l’Hospital ens hi sentim vinculats per sempre i formem part d’una comunitat extensa i solidària que dona tot el sentit a la participació en actes com el d’avui, i a la col·laboració que podem prestar en qualsevol circumstància. L’Hospital de Sant Joan acompleix la seva finalitat humanitària i solidària des del primer moment de la seva existència, al segle XIV, acollint, cuidant, curant i vetllant per les persones que ho necessiten, i que hi troben el que sovint és la seva darrera llar amb l’acolliment i l’aixopluc que la institució ha sabut crear i atorgar en cadascuna de les seves etapes. Avui dia l’Hospital de Sant Joan és un dels grans patrimonis de la Vila i del país per aquesta raó.
Patrimoni és mes que una paraula. És un concepte, que ens afecta com a comunitat i que té diversos àmbits de referència. Avui parlem de la Malvasia com a patrimoni, tal com des de fa uns anys afirmem de Sitges estant.
Ho va esdevenir des de 1935 en el sentit material gràcies a Manuel Llopis de Casades, que va llegar les vinyes de la propietat familiar per tal que es perpetués la collita i la comercialització de la Malvasia a benefici de l’Hospital. Per fer-ho més segur va instituir com a prova de continuïtat que cada any els seus administradors facin lliurament als marmessors testamentaris o als seus descendents les sis ampolles que acrediten el compliment del pacte successori. Un pacte que s’ha mantingut fins avui i que per molts anys. I encara més enguany, que la Malvasia acaba d’obtenir la Medalla d’Or de l’Exposició de Brusel·les!
El significat de patrimoni atribuït a la Malvasia de Sitges depassa l’aspecte material de la propietat. Aquests dies en què al Parlament de Catalunya es debat el Projecte de llei sobre Patrimoni Cultural Immaterial s’ha parlat a bastament dels diversos àmbits que el configuren, entre els quals l’enologia i la gastronomia hi són per dret propi. És per aquest motiu que podem afirmar una vegada més que la Malvasia de Sitges constitueix un dels nostres grans patrimonis immaterials.
L’eslògan que el 2016 va identificar la 5a Setmana de la Malvasia, “Malvasia és patrimoni” la posava en relació amb els àmbits que li són propis: història, terra, conreu, identitat, economia, paisatge , enologia, imaginari, celebració- sempre!, i patrimoni, és clar. Adoptin el que més els agradi.
Des d’un punt de vista històric, la Malvasia és patrimoni inherent a la història de Sitges i també a la de Catalunya. Consta que a can Falç el segle XV ja la conreaven i el celler que forma part del casal de la Ribera té els seus orígens a principis del segle XVII, però això no vol dir que la família no en posseïssin de més antics. Després hi tornarem. Al segle XVII Sitges ja era coneguda com a vila productora i comercialitzadora de malvasia.
En una de les tantes guerres que vam perdre contra els castellans, que va comportar l’ocupació de la Vila per part de les tropes, la malvasia ja n’era protagonista per un dels episodis de la Guerra dels Segadors que figura tant a les cròniques històriques com en els romanços populars.
“El 7 de marzo (1639, …) llegaron 600 soldados a pie y a caballo y llegados allí se hicieron dueños de todas las casas, y tomaron las llaves de las puertas(…) y no contentos de beberse la malvasía, regaban con ella las calles…”
reporta l’historiador i poeta Víctor Balaguer.
El Romanç dels Segadors, en versió original ho concreta encara més:
"Lo vi que no era bo
engegaven les aixetes
lo tiraven pels carrers
sols per assolar la terra."
Ha canviat la lletra, però lo del bon cop de falç encara té continuïtat.
En ple segle vint J. V. Foix, que també n’havia sentit a parlar, en una de les proses poètiques dedicades a Sitges exclama:
“… que no deixin més les bótes arrambades a la cantonada del carrer de les Ànimes!” (L’Estrella d’en Perris, 1963)…
Deixo per la taula rodona del dissabte dia 15 les obres literàries del període romàntic.
En aquesta edició, que és dedicada a les arts en relació amb la Malvasia no puc deixar d’esmentar algunes de les obres més remarcables, partint de la base que tota vinya representada de Sitges estant és Malvasia.
La presència de la Malvasia a les arts és una constant en la pintura de l’Escola Luminista, que es caracteritza pel tractament de la llum i una visió que s’origina en el realisme però que s’aboca completament en l’estètica verista de l’època.
El pintor Arcadi Mas i Fondevila, en fa un tractament en tot tipus de paisatges i escenaris al llarg de la seva llarga vida artística.
Joaquim de Miró, l’ateu oficial de Sitges, terratinent colliter i comerciant i magnífic pintor que no va pintar mai res que no fos Sitges, és l’autor de l’obra que enguany en compleix 130 i que, a parer meu, és l’obra més emblemàtica i verista de la Malvasia perquè en la recol·lecció s’hi apleguen l’esplendor de les vinyes, el treball de les dones, i la caracterització de Sitges amb el campanar al lluny.
Des del Noucentisme artístic cal remarcar l’obra escultòrica i sobre paper de Pere Jou.
La representació enguany de la Setmana de la Malvasia, que ha triat les arts com a tema inspirador de les activitats que s’hi portaran a terme, és l’escultura Al·legoria de Sitges, una pedra imponent i rica en simbologia que forma part de la Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges i que es troba, com el quadre de Miró, al Museu de Maricel.
Un dels temes triats per Jou fent de gravador és la representació, iniciada a l’ Amic de les Arts (1926) de la Mare de Déu del Vinyet, que la interpreta en solitari. Però uns anys més tard, en explicar la imatge per a una edició dels goigs, no dubta en incloure la vinya i el vi, tant per la figura del moro com per la decoració compositiva de l’edició dels goigs.
Parlant de la Mare de Déu del Vinyet valgui per recordar la llegenda de la troballa en terres de Can Milà dels Ferrers que, en temps del farmacèutic, bibliòfil i colliter Josep Robert i Mestre, fa poc recordat des del CIM, abastava una gran extensió de vinya que avui és una muralla de ciment armat coneguda amb el nom de La Plana. El celler de Can Robert, el darrer de tots, operatiu fins els anys seixanta, estava situat al carrer de Sant Pere, fet que comportava que al mes de setembre el transport del raïm recorregués el centre de la Vila passant pel Cap de la Vila i el carrer Parellades que, avui, és un decurs impensable.
Anem cap als Cellers, la llar i l’ànima, el laboratori i la fàbrica de meravelles de la Malvasia de Sitges.
El celler de l’Hospital és l’únic celler de Sitges que resta actiu i l’únic testimoni del que va ser durant segles una de les principals fonts econòmiques de Sitges. Té els seus orígens remots al celler que durant segles va ser el més actiu i productiu: el celler de Can Falç.
El que avui és una pura ruïna va ser un dels motors econòmics més importants de Sitges, si no el més important, degut a l’acumulació de terres per al conreu de malvasia i vi dels termes de Sitges, Olivella i Jafre i més enllà. Els guanys obtinguts de la comercialització els Falç els dedicaven sistemàticament a l’adquisició i conreu de més terres.
Des del segle XV els Falç van ser comerciants i les rendes i guanys procedents dels conreus es reinvertien en creixement agrari patrimonial fins al segle XIX. El casal de la Ribera, el més antic de Sitges i avui dia el més arruïnat, va veure néixer alguns dels personatges més notables de la nostra història més enllà de la de la Malvasia, com l’ardit i emprenedor capità Joan Falç, dit de Mar -que són la branca de la família que es va quedar a la Ribera-, o el seu descendent, l’il·lustrat, afrancesat i urbanista Josep Bonaventura Falç. Els Dalmau, successors dels Falç continuaren el conreu i la comercializació però sense reinvertir en l’adquisició de nous conreus sinó que, pel contrari, de mica en mica van veure com els minvava el patrimoni familiar. No obstant això els seus productes, etiquetats sempre amb l’escut nobiliari de la família de Dalmau, van continuar obtenint èxit comercial i guardons per la qualitat del producte. Lluís de Dalmau, a més, seguint l’exemple dels seus cosins historiadors, els Llopis, va dedicar una monografia a la Historia y cultivo de la Malvasía en la Villa de Sitges (1886).
La meva primera reivindicació és que aquest celler, documentat a principis del segle XVII, sigui recuperat, restaurat, rehabilitat i dignificat juntament amb el casal, d’acord amb el seu caràcter històric i patrimonial per tal que es pugui posar en marxa el que el 2017 vaig presentar des dels Museus de Sitges en una de les compareixences que periòdicament efectuava, com la Ruta dels Tres Cellers, que relligaven Can Falç, Can Llopis i l’Hospital de Sant Joan. Aquest és l’objectiu de la present conferència d’obertura de la Setmana de la Malvasia.
Quan a finals del segle XVIII un dels més interessants membres de la família, don Josep Bonaventura Falç, va emprendre la primera urbanització planificada de Sitges fora muralla a les terres i hortes de la seva propietat d’entre els actuals carrers Parellades, Sant Francesc, Sant Josep i la carretera de Vilanova obrint al seu interior els carrers de sant Gaudenci i Sant Bonaventura, va decidir edificar-hi un casal més còmode i d’acord amb les característiques de l’època.
El 1793 l’edifici estava acabat. L’escala principal, sumptuària; el jardí de primer neoclàssic i després romàntic amb la balconada que el presideix; la planta noble decorada amb les grisalles de Pau Rigalt, i un ampli celler avui malhauradament repartit en dos edificis, mostraven l’esplendor econòmic del seu constructor i la modernitat conceptual i decorativa de l’època. Però en el moment de fer el pas des de can Falç de Mar al nou casal Josep Bonaventura Falç es va fer enrere i va vendre la casa i les terres al seu cosí, el notari i terratinent Manuel Llopis i Falç, capdavanter de la nissaga Llopis. El nou casal va prendre el nom de la nova família propietària.
Els Llopis no es van quedar enrere dels Falç. Aquests eren liberals per tradició familiar i comercial en oberta oposició al règim feudal de la Pia Almoina de la que Sitges no es va poder alliberar fins a les Corts de Cadis el 1812. Eren, això sí, conservadors en tant que terratinents. Els de Can Llopis van reblar el caràcter liberal de la família aixoplugar el primer liberalisme manifest de Sitges en oberta oposició a l’Antic Règim. Els seus descendents no es van limitar a l’administració i explotació de les terres i al comerç de la Malvasia sinó que van esdevenir una brillant nissaga d’homes de lleis – notaris, advocats i diplomàtics – i historiadors vocacionals.
El fill de Manuel Llopis i Falç, també notari i elaborador de Malvasia, Bernardí Llopis i Pujol (1814-1891) és el protipus de personatge romàntic. Va viure durant gairebé tot el segle XIX i va ser qui va donar a la casa tota la volada i prestigi de que va gaudir, fins el punt que fins ben entrat el segle vint a Can Llopis se’l coneixia com Can Bernardí. Va escriure una primera història de Sitges, Relación histórica de la Villa de Sitges (1844) que restà inèdita fins que va ser publicada pel Grup d’Estudis Sitgetans el 1982.
Joan Llopis i Bofill, fill de Bernardí Llopis i Pujol, va ser l’autor de la primera història de Sitges, l’ Assaig històric sobre la Vila de Sitges (1891) i de la Descripció del santuari y consideracions críticas sodre [sic] la imatge de la Verge del Vinyet (1892).
El diplomàtic i darrer membre de la nissaga, Manuel Llopis de Casades (1885-1935) va ser el causant que avui dia l’Hospital de Sant Joan tingui el tercer celler de Malvasia de Sitges. Un germà seu, Josep M. Llopis de Casades (1886-1915), va ser un remarcable pintor, mort prematurament. La meva segona reivindicació és a favor de la recuperació, restauració, rehabilitació i dignificació, juntament amb el casal, del Celler de Can Llopis.
Reivindico, doncs, que aquests dos cellers històrics, tinguin vida pròpia dins dels respectius casals museïtzats, oberts i accessibles, en coordinació amb el CIM.
És una reivindicació a favor del patrimoni, sí, però també a favor de l’economia a escala local, de les rendes de l’Hospital de Sant Joan Baptista, de la gastronomia i de l’enologia; de la comunitat local, que hem de ser els primers a disfrutar-ho i apreciar-ho; del turisme, si de debò creiem que el turisme cultural i enològic tenen valor per a l’empresariat i compten per a alguna cosa a Sitges.
És una reivindicació no exempta de crítica vers la propietat titular d’aquests dos grans, importants i significatius edificis, can Falç i can Llopis, que és la Diputació de Barcelona. Des de fa més d’una dècada tots dos es troben immersos en un implacable i imparable procés de degradació enmig d’un opac silenci. També és una crítica vers l’Ajuntament de Sitges per la seva indiferència i per la desídia en no exercir la competència de vetllar pel patrimoni local i no exigir de la propietat el compliment dels deures de conservació per a dos edificis que són dos béns culturals d’interès local.
Però més enllà de la crítica, és una reivindicació des de l’esperança en el futur, perquè em crec en l’obligació de ser optimista. D’aquí a deu anys, que segons com no són res comparats amb els set-cents de l’Hospital de Sant Joan, se’n compliran cent del llegat de Manuel Llopis i Casades. Deu anys són un termini generós i més que raonable per veure acomplerta la recuperació, restauració, rehabilitació i dignificació dels cellers de Can Falç i de Can Llopis juntament amb els seus casals. Un termini raonable per poder disfrutar de la ruta dels cellers cellers sitgetans que juntament amb el de l’Hospital de Sant Joan són, tots tres cellers, la seu material d’aquest gran patrimoni que és la Malvasia de Sitges. Avui, i aquests dies que vindran, brindaré amb aquesta intenció.
Llarga vida a l’Hospital de Sant Joan i a la Malvasia de Sitges!
Dir que la Festa Major de Sitges ha estat representada des de fa segles no és cap exageració si ens referim a la memòria plàstica, gràfica i fotogràfica. Ho testimonien obres conegudes en tots tres llenguatges des, d’almenys, fa més de cent anys i gairebé cent-cinquanta. Les primeres fotografies referides a la Festa Major daten dels anys vuitanta del segle dinou, segons mostren les fotografies del fons del senyor Pepe Matas dipositades a l’Arxiu Històric de Sitges i accessibles gràcies a Sitges Digital.
Fig. 3. Autor anònim. Els Gegants a la Ribera, 1897/1899. Fons Josep Matas i Puig, Arxiu Històric de Sitges (accés des de l’Arxiu Digital Sitges)
La representació plàstica és anterior. Van ser els pintors luministes Joaquim de Miró i Felip Masó els que van deixar els primers testimonis de la festa des dels seus dos vessants més característics: la festa popular i l’esdeveniment religiós. És curiós que dos personatges tan divergents com Miró i Masó coincidissin en una temàtica tan viscuda com la Festa Major de Sitges mostrant dues visions contraposades i complementàries del microcosmos sitgetà amb un any de diferència. Va ser Joaquim de Miró qui primer va pintar la Festa Major de Sitges el 1883. Un any més tard era Felip Masó qui mostrava La processó de sant Bartomeu al públic i als salons on el va presentar.
DOS PERFILS D’ARTISTA
Fig. 4. El pintor Joaquim de Miró i Argenter (Sitges, 1849-1914)
Joaquim de Miró i Argenter (Sitges, 1849-1914) és un dels personatges més interessants de la història sociocultural sitgetana. Terratinent i colliter de malvasia, pintor luminista de formació autodidacta i d’un gran ofici, aficionat a la fotografia, “l’ateu oficial del poble” (segons descripció del doctor Joan Ramon Benaprès), lliurepensador destacat, liberal i filantrop solidari amb les causes nobles dels desvalguts, tota la seva obra va tenir el paisatge de Sitges, la seva gent i les formes de vida com a única motivació i font d’inspiració. Era fill de qui va ser el primer secretari professional de l’Ajuntament de Sitges, l’advocat liberal Josep de Miró i Llopis. Joaquim va ser el fill gran; el segon, Josep, és el general Miró heroi de la guerra de la independència cubana de 1898 que va lluitar al costat dels rebels; la germana Rosa es va casar amb el mestre d’obres Jaume Sunyer i Juncosa, pares del pintor Joaquim Sunyer, i la germana petita, Remei, va quedar soltera. Joaquim de Miró es va casar amb Rosa Rosés i Carbonell i va ser pare d’una filla a qui va posar Hortènsia i d’un fill, Galileu; cap esment, doncs, al santoral cristià.
Es va situar des dels inicis al nucli primigeni de l’Escola Luminista. El 1881 Josep Soler i Cartró, corresponsal de La Renaixensa, donava compte de l’existència a Sitges d’una colònia artística de la que formaven part Joan Roig i Soler, A. Mas i Fondevila, Felip Masó i Joaquim de Miró “qui també pinta amb facilitat i entusiasme bonics quadros d’aquesta platja i afores”. A la seva casa-taller de la Ribera als anys vuitanta i primers noranta s’hi reunia una tertúlia de la que Miró era l’ànima i el cap pensant. Des dels anys vuitanta va prendre part en exposicions col·lectives amb els amics luministes tenint com a únic horitzó artístic Sitges: “Sols a Sitges i per Sitges pintà”, se’l recordava la seva necrològica.
Fig. 5. Henry Rudaux, Retrat del pintor Felip Masó, Cannes 1912. Museus de Sitges.
Felip Masó i de Falp (Barcelona, 1851- Pau, França, 1929) era diametralment oposat a Joaquim de Miró. Fill de casa bona d’origen sitgetà, nebot i fillol del notari Felip Font i de Falp, va fer la carrera artística a França i exposava regularment als Salons de París. Sovintejava Sitges als estius; vivia al casal familiar del carrer Olzinelles – actual carrer de Sant Bartomeu – i pintava a ‘plein air’ a la platja. Per bé que la pintura de Masó es va iniciar amb escenes de caràcter històric i va acabar en descripcions devocionals i religioses al santuari de la Mare de Déu de Lourdes, va passar per una etapa paisatgista i realista a la qual corresponen les escenes de platja i les evocacions de Sitges que portava a terme durant els dies d’estiueig. Eren dies quan passava el temps de lleure al Prado gaudint dels saraus i projectant la sala d’estiu de l’entitat. Juntament amb els luministes va prendre part a l’Exposició de Belles Arts de 1892 i a l’Exposició Històrica d’Art Sitgetà de 1925, on va triomfar amb La processó de Sant Bartomeu. Masó va anar tornant a Sitges fins 1916; en plena Gran Guerra, el 1917 es va allistar a l’exèrcit francès servint a la causa aliada com a metge als hospitals de sang.
De la joia popular a la solemnitat religiosa: dos retrat sitgetans
La Festa Major de Sitges (1883) de Joaquim de Miró i La processó de Sant Bartomeu (1884) de Felip Massó són dos autèntics retrats de la societat sitgetana del segle XIX.
Joaquim de Miró, La Festa Major de Sitges, 1883. Col·lecció particular.
L’obra de Miró està situada en ple carrer Parellades, a les envistes d’un Cap de la Vila que deixa entreveure el campanar com a punt de fuga del quadre. És on va situar la seva visió de la Festa Major:al davant de la casa que el 1893 demanaria llicència per reformar i habitar.
A banda i banda del carrer s’hi troba la gent asseguda a la porta de les cases esperant el pas dels balls populars. Són personatges tan reals com ho eren els coetanis de l’artista. Els domassos que guarneixen els balcons de les cases, més petits en les dels menestrals, més grans a les cases de senyors, il·lustren el caràcter festiu de l’esdeveniment que l’artista retrata, com és la Festa Major de Sitges representada pels balls populars. En primer terme, el Ball de Bastons amb la indumentària que ha arribat als nostres dies; al darrere el Ball de Diables vestits de blau i el fum de les carretilles; els Gegants d’en Querol caminen al darrere del seguici seguits de les banderes alçades sota el cel clar i lluminós.
El quadre mostra la realitat social de Sitges palesa en la gent dels balcons; en els que seuen en cadires de boga: menestrals i gent humil; algun pillet de platja; els carrers de terra i la pedra de les voreres, les façanes pintades d’ocre, els balcons amb baranes de ferro i alguna paret escrostonada. És una visió de Sitges totalment verista que no permet la idealització però sí que mostra la celebració de la Festa que fa el poble.
Felip Masó, La processó de Sant Bartomeu, 1884. Museu de Maricel, Sitges.
Per pintar La processó de Sant Bartomeu l’estiu de 1884 Felip Masó va mobilitzar un seguit de gent que van fer cap al pati de can Querol, començant per mossèn Fèlix Clarà, que hi va portar banderes i gonfarons. Anys a venir els que havien posat per al quadre encara ho recordaven. La intenció de Masó va ser “perpetuar amb els seus dots d’artista la magnificència i colorit abellidor que ofereix la nostra incomparable Processó de sant Bartomeu, radiant de sol, bullici i pietat.”
L’escenari representat, tres quartes parts Sitges al cantó central i dret, i una quarta part del “tros bellíssim de l’esquerra [que] és un racó de Sevilla” – una concessió a l’espanyolada, gènere clientelar de moda a França – on va presentar el quadre en algun dels salons amb el títol de Costums espanyoles… – representa la solemnitat de la festa religiosa, encarnada en el seguici que acompanya Sant Bartomeu i que ocupa la part central del quadre. No hi falten els balls populars encarats cap al tram final de l’entrada del Sant a la Parròquia, en els que destaquen el Ball de Bastons i els Gegants. La representació popular rau en els balls i no pas en el públic format per les persones d’aspecte benestant asseguts en cadires de caoba, aposentada als balcons guarnits amb rics domassos o acompanyant el seguici religiós.
Totes dues obres participen del gust per la descripció minuciosa i detallista d’influència fortuniana, per l’intent de copsar la plenitud de la llum de l’hora – migdia en el cas de Miró, capvespre en el de Masó -, i la realitat social des de l’òptica de cadascun. Totes dues representen el més àlgid moment del luminisme sitgetà que, seguint la tendència de la pintura italiana del moment tal com assenyalaren F. Virella i Cassanyes o Raimon Caselles, perseguia la síntesi, totalment assolida, de mostrar en els seves obres bellesa i veritat.
Publicat a L’Eco de Sitges, L’Eco de la Festa Major, 21 d’agost 2025
Tampoc aquest estiu no he viatjat Roma, però res no m’ha privat de recordar aquell sonet de Francesco de Quevedo, on ens ve a dir que malgrat les aparences, resta només el que flueix com el riu que la travessa i desapareix el que crèiem que era etern: “Buscas en Roma a Roma, oh peregrino! / en Roma misma a Roma no ha hallas”…
Buscas en Roma a Roma ¡oh peregrino! y en Roma misma a Roma no la hallas: cadáver son las que ostentó murallas y tumba de sí proprio el Aventino. Yace donde reinaba el Palatino y limadas del tiempo, las medallas más se muestran destrozo a las batallas de las edades que Blasón Latino. Sólo el Tibre quedó, cuya corriente, si ciudad la regó, ya sepultura la llora con funesto son doliente. ¡Oh Roma en tu grandeza, en tu hermosura, huyó lo que era firme y solamente lo fugitivo permanece y dura! Francisco de Quevedo, “A Roma sepultada en sus ruïnas”
Tampoc aquest estiu no he viatjat Roma, però res no m’ha privat de recordar aquell sonet de Francesco de Quevedo, on ens ve a dir que malgrat les aparences, resta només el que flueix com el riu que la travessa i desapareix tot allò que crèiem que era etern: “Buscas en Roma a Roma, oh peregrino! / en Roma misma a Roma no ha hallas”... No he viatjat a Roma, però el poemari d’Anton Ferret Baig Turisme interior he estat un excel·lent incentiu per un viatge poètic.
Sota l’aparença de divuit postals on l’anvers mostra una imatge i al revers la tuneja, desmenteix, evoca o intensifica, el poeta traça un retrat de Roma en el moment en que el jo poètic constata que ja està de tornada de tot basant-se en un dels Principis de Peter com al punt de partida i el transforma en motivació: l’abeurament de la llet de lloba, la mare de la Ciutat, a la recerca la seva pròpia refundació. Una refundació que té com a principi la salvació de la bellesa, però ¿la de les ruïnes o d’alguna cosa més, com podria ser la de la seva pròpia percepció? És la salvació del jo poètic el que el llibre persegueix, i aconsegueix, després d’un exercici de relativització de la història i dels llocs més significatius, llocs de memòria en certa manera.
Per aquest motiu el poeta ens trasllada del Colosseu als afusellaments de 1944 a les Fosses Ardeatines, d’una Plaça de Sant Pere buida al saqueig de la ciutat per les tropes de l’emperador Carles V. O del Campidoglio a la Via Appia evocant l’antic (!) bar del Quo Vadis de sant Pere de Ribes a la pel·lícula homònima (1951) en la que Peter Ustinov guanyava un Òscar per la seva interpretació de l’emperador Neró... Hi ha referents cinematogràfics al poemari, com aquest mateix o, segons el pròleg de Teresa Tort, a La gran bellezza, de Sorrentino... Una bellesa que, cercant-la, el fa passejar per “tots els ravals del dubte”, remarcats per Joan Duran a l’epíleg de l’obra.
Les postals fixades en un parell de viatges ràpids – un altre signe dels temps, perquè allò del “grand tour” van ser viatges que al segle vint-i-ú són impensables – determinen l’itinerari urbà del poeta no pas per l’evocació dels seus moments més brillants, sinó per haver estat sotmesos a la destrucció, a la depredació i a la banalització. Com a exemples, respectivament, l’evocació de l’aiguabarreig de les desfetes humanes i escultòriques després de la batalla del Castell de Sant’Angelo -; la deconstrucció del Colosseu en ple segle Vè quan “s’arrencaven els marbres, llavors, per fer-ne esglésies”; de la visió del Campo dei Fiori a través d’un imant per enganxar a la nevera. Un itinerari urbà construït també pels contrastos, com la calç que destrueix i que, no obstant això, va ser material determinant per a la construcció del Panteó que avui dia continua essent meravella de meravelles.
Ens enganyaríem si creiéssim que Turisme interior és únicament un pòsit d’evocació en format poètic i en pluralitat de versificacions. Més enllà d’aquesta aparença, que correspondria a una primera lectura, existeix la voluntat del poeta de mostrar com una construcció lírica va més enllà de sí mateixa i com contribueix a enfortir i, fins i tot, a perfilar la identitat i la configuració de jo poètic. En plena maduresa i en plena consolidació de l’obra poètica compta també la versemblança de la identitat lírica. Ferret, que és un totterreny poètic, ha capgirat l’antic sentit del poema de Quevedo per mostrar una Roma que, tot i desapareguda, resta en els seus fonaments, en la llet regeneradora de la lloba on l’autor abeurarà fins l’assoliment d’un poemari que no té res de nostàlgic sinó de determinant sobre com mirar una ciutat i assumir-la ulls endins. I, com quan Vicent Andrés Estellés escriu que “ara ja és hora de tornar a casa”, i com quan Joan Vinyoli determina que “tot és en ordre a l’hora del crepuscle”, tots dos persistint en la continuïtat de la seva obra, així també ho fa Anton Ferret i, a més, n’ensenya el motiu:
“Torno de Roma a la Roma dels fills, perquè és l’hora de Peter, aquella hora en que s’escau que em clavin el revés. I, tanmateix, sabeu, ja no m’espanta, perquè sóc vell, però m’ha alletat la lloba.”
El 2012 es va estrenar a Lleida la composició musical del mestre Xavier Pagès-Corella La processó, una obra per a orquestra, cobla i gralles directament inspirada en la música i els sons de la Festa Major de Sitges. Va ser un encàrrec de la Federació de Sardanistes de Catalunya que Xavier Pagès-Corella va acomplir posant-hi el cor, el cervell i la sensibilitat, així com l’experiència i la saviesa de l’ofici de la composició musical.
Ideada per a la interpretació múltiple d’orquestra, cobla i gralles combinant la música de cobla, les melodies dels balls populars, els Goigs de Sant Bartomeu, el brogit de la Festa Major i les remors i esclat de la Festa. El resultat és una obra de plenitud i maduresa, sorprenent per tots els matisos i acoloriment musical que ofereix. Com els grans poemes o les grans obres de creació literària o artística ofereix lectures i percepcions infinites. Els compassos finals de la Moixiganga, els balls i el castell de foc a l’Entrada de sant Bartomeu són tan espectaculars com inoblidables. La Processó, sense cap mena de dubte, una obra mestra.
Després de l’estrena a Lleida La processó va ser interpretada a Sant Cugat del Vallès i a l’ESMUC. Però mai a Sitges. N’hi havia enregistraments, però a Sitges no havíem tingut l’oportunitat d’escoltar-la en viu i en directe, per més que hi havia hagut alguns intents. Han hagut de passar dotze anys, dotze, i agrair i aplaudir la constància i la convicció de la Presidenta de la Comissió de Festes, Marta Casterad, per haver fet possible l’estrena sitgetana de l’obra dirigida pel mateix compositor al Teatre Prado, que històricament ha estat seu d’estrenes i concerts memorables. Ha estat una mena de miracle. Com també ho ha estat la resposta del públic, que en va exhaurir les entrades als pocs dies d’haver estat posades a la venda i ha calgut obrir un segon torn per repetir el concert tres hores més tard, i que també s’ha omplert. I el miracle que TV3 en donés notícia!
Aplaudiments i salutacions. Fot. VisitSitges
L’anunciat com a La Processó, el so de la Festa ha estat un extraordinari concert de Festa Major en el que han participat la Cobla Maricel, el grup de Grallers Els Marcets i la Camerata Eduard Toldrà, un total de més de cinquanta músics a escena, amb Marià Franco com a tenora solista i presentat pel musicòleg David Puertas, tots plegats dirigits per Xavier Pagès-Corella. Ha estat un esdeveniment que ha anat més enllà del que en sí mateix significa, que ja és molt. Ha tingut la virtut d’aplegar un públic amb ganes de música de cobla, orquestra i gralles amant de la música popular, de la música clàssica i de la innovació de la música contemporània ben arrelada a la tradició expressada amb un llenguatge tan diferent com integrador de tot el que la configura.
Què se’ns ha perdut aquests darrers vint anys llargs per tal que avui anem arrossegant dèficits tant en la clàssica com en la música de cobla? El concert del passat diumenge ens ho va retornar amb escreix gràcies a la voluntat de la Comissió de la Festa Major. Molts dels assistents desitgem que aquest concert sigui l’origen d’una nova tradició de les que es creen i, com que arrelen, sembla que hagin existit de tota la vida; un exemple, el Pregó de la Festa Major, que enguany compleix quaranta anys. Un altre exemple hauria de ser, un cop l’èxit provat d’enguany, el Concert del diumenge abans, que consagri i doni continuïtat al que diumenge passat vam disfrutar.
Una darrera reflexió va dedicada als músics, sobretot els joves que estudien música als diferents centres de formació musical de proximitat o de no tanta proximitat, i a les formacions com la Camerata Eduard Toldrà, la Cobla Maricel o les colles de grallers i que mereixen tot el suport del públic i de les institucions. Suport no vol dir només felicitacions, sinó partides pressupostàries suficients i generoses per tal que un concert no sigui flor d’un dia o d’un estiu, sinó oportunitats de continuïtat al llarg de l’any. Si es creu en la cultura, i la música n’és part essencial, cal ser conseqüent; fins i tot revisant a fons i transformant les polítiques d’ajuts en garanties de continuïtat i, sobretot, de normalitat.
La Festa Major de Sitges té tots els elements per ser-ne pionera perquè els músics, els compositors, els públics i tots els que enguany ho han fet possible, com la Comissió, ja hi són i hi seran. Falta garantir el suport municipal, amb tot el que comporta de transformació, criteri i revisió. A dia d’avui val la pena insistir-hi i, sobretot, no deixar de reivindicar-ho.
QUADERN DE TERRAMAR 