La veu que m’acompanya. Suite de Terramar, II. Fot. Frèia Berg (2019)
Visió de conjunt passeig avall. No va cap al sud, sinó mar endins. Mirada a la carena. La remor dels còdols cada vegada és més insistent, fins arribar a la riera. La veu del mar cada vegada és més present i més insistent. Em crida perquè l’escolti. Penso en el poema de Joan Vinyoli. No el de la mar fosca, sinó la veu del mar. Talment. La veu que m’acompanya.
També em va fer molt de goig poder presentar l’edició facsímil de la revista Terramar. Publicació quinzenal d’art, lletres i deports (1919-1920), amb un estudi que vaig realitzar com a pròleg. És una publicació que parla del Sitges de 1920, i que mostra poemes i textos d’avanguarda amb arts plàstiques i pensament urbanístic noucentista. Una combinatòria que va contribuir a construir el Sitges d’entreguerres i del segle XX. La revista, una edició acurada i amb coberta dura, es pot adquirir a La Puntual, la botiga dels Museus de Sitges, per 20 €.
Assisteixo amb tanta curiositat com ganes a l’acte de presentació del programa del Centenari de Terramar. Té lloc a la Biblioteca Rusiñol, amb el Batlle Forns, la Regidora de Cultura Rosa Tubau, la comissària del Centenari Alba Gràcia i la dissenyadora gràfica del Centenari, Natàlia Butí. La ubicació de l’acte té el seu sentit, ho ha remarcat la Regidora de Cultura, perquè la Biblioteca és part de Maricel i el que avui és conegut com la Sala Lolita Mirabent havia estat una de les Sales dels Tapisos del Palau de Deering; en conserva el fris del sostre, els traços de pintura i l’escala que comunica amb el Racó de la Calma.
El logo del Centenari, inspirat en els Jardins de Terramar, ha estat dissenyat per Natàlia Butí
Utrillo llavors tenia el seu domicili familiar on avui és la Biblioteca, amb el mateix pati noucentista blau i celobert i heures que creixien cercant encara més llum. Amatent a tot el que succeïa a Sitges i amb unes antenes més que ben posades vers el que es podia esdevenir, el que era important i el que no ho era, el 1918 ja havia entrat en contacte amb Francesc Armengol i des del primer moment va part del nucli dur sitgetà que hi col·laborava els dies de la posada en marxa del projecte. És sabut que va ser Utrillo qui va donar el nom de Maricel tant bon punt l’antic hospital va deixar de ser-ho. Va ser també Utrillo qui va donar nom a Terramar, a tenor dels testimonis coetanis i en especial del llavors jove oficial de fusteria que era Joan Puig i Mestre que ja de gran, quan havia esdevingut mestre impressor, ho rememorava als articles que escrivia sobre el Sitges de la seva joventut.
Els finestrals del pati de la Biblioteca. Fot. Frèia Berg (2008)
Armengol va fer confiança a Utrillo en diverses qüestions, i una d’elles i no menor va ser el disseny dels jardins. Es va inspirar en els principis i converses que havia mantingut amb l’arquitecte paisatgista francès Jean-Claude Nicolas Forestier. Forestier havia estat contractat per l’Ajuntament de Barcelona i per Francesc Cambó el 1915 per a la urbanització de la muntanya de Montjuïch, que finalment va realitzar el seu col·laborador Nicolau Rubió i Tudurí, i havia conegut Utrillo visitant Maricel. Els jardins de Terramar tenen molt de l’ideari estètic de Forestier, que es definia com “un verdader home de les ciutats. M’agraden l’aire lliure i els jardins”. La frase que es troba en diversos indrets dels jardins i que constitueix des d’aquest mateix moment el leit-motiv del Centenari, “Els arbres i els ocells alegren la vida” no es troba tan lluny de l’ideari de Forestier… Més endavant va ser Salvador Robert i Raventós qui es va fer càrrec dels jardins. Utrillo, Robert, l’arquitecte Martino, l’escultor i decorador Josep M. Artigas i Vila i Josep Carbonell i Gener van configurar el nucli dur inicial de Terramar de Sitges estant. Tot plegat succeïa entre 1919 i 1920, quan la crisi entre Deering i Utrillo encara no havia esclatat. Sempre m’ha quedat la incògnita de si, amb el temps, Deering no hagués acabat fent-se un gran xalet a Terramar…
El llac de Terramar. Fot. L. Roisin (c. 1920)
La dotzena d’institucions i entitats que col·laboren amb el Centenari donen una idea de l’amplitud del programa i de la seva obertura vers la diversitat de públics, aficions i motivacions. Els quatre eixos de la programació responen tant als orígens de Terramar com a la realitat actual: urbanisme, art i literatura, medi natural i turisme. Exposicions, publicacions, tallers, visites guiades als jardins i a l’autòdrom, itineraris arquitectònics, recorreguts poètics, curses, gastronomia…
Terramar, passeig i platja. Fot. L. Roisin (c. 1933)
D’entre tot plegat, i més enllà de les meves preferències personals vers les arts – arquitectura i urbanisme inclosos- i la literatura, em crida especialment l’atenció el gir vers els temes mediambientals i ecològics; hem vist malauradament massa sovint que a cada nova construcció, o remodelació, desapareixien arbres i vegetació com si fossin una nosa. Des d’aquest març fins a finals de setembre Terramar, la gran extensió del Sitges del segle XX que enllaça amb el casc antic per la gran obertura a la Mediterrània del Passeig, serà actualitat i vivència en els més diversos aspectes.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22 de març de 2019
Henry Matisse, Noia a la finestra al capvespre (1921)
Hi ha una suite de quadres d’Henry Matisse que formen part del meu museu imaginari. Es troben disperses en diverses col·leccions públiques i privades d’arreu d’Europa i d’Amèrica. Son les vistes que va pintar des d’un dels seus estudis al passeig marítim de Niça. Hi va arribar el 1917 per guarir-se d’una bronquitis i no se’n va moure fins la seva mort el 1954. De primer es va hostatjar a l’Hotel Beau Rivage, un dels més prestigiosos de l’època – no és ben bé el d’ara perquè el 1969 va haver de tancar però deu anys més tard es va reobrir amb el mateix nom i una altra manera de fer. Del Beau Rivage va passar a un apartament i estudi que va llogar al Passeig, i més tard va adquirir una casa preciosa al turó de Cimiez, casa i estudi, on actualment hi ha el museu que porta el seu nom.
Henry Matisse, Tempesta a Niça (1919)
La suite dels quadres són les vistes del passeig de Niça. Aquell passeig que el 1919 va ser el model que Francesc Armengol va propugnar per al que havia de ser la primera ciutat jardí de Catalunya, a Terramar, i així ho va explicar amb tot detall la revista homònima, Terramar. Publicació quinzenal d’art, lletres i deports (1919-1921). Matisse va retratar el passeig de Niça des de tots els vessants: assolellat, des de l’interior de l’habitació de l’hotel o del seu estudi, en dies de tempesta – uns quadres inoblidables…! – ; al contrallum o amb els porticons de les finestres que tot just deixen entrar la llum… Me’ls quedaria tots, sí. Però em comforta pensar que és davant del mateix mar, que és el de Sitges.
Henry Matisse, Noia d’esquena a la finestra oberta (1922)
Durant set anys he tingut el privilegi de treballar en un lloc que m’ha fet de talaia. He vist la mar en tots els seus estats durant les quatre estacions de l’any, sempre diferent, dia per dia i hora per hora. Em sembla que, comptat i debatut, ja no podria viure sense tenir el mar a prop, però això ho penso des de sempre. Viure en un lloc de mar no sempre implica veure’l a cada moment sinó sentir-lo –com brama les nits de tempesta, com remoreja les tardes de calma blanca. El mar se ‘sent’ amb els sentits. És sempre un espectacle per qui sap mirar-lo i sap sentir-lo. Mirar i sentir és mitja vida. Hi ha una composició d’Eduard Toldrà, Vistes al mar, que m’agrada escoltar sovint perquè és el correlat musical dels quadres de Matisse, dels poemes de Catasús, i de tantes maneres de sentir aquesta mar llatina dels primers anys del segle passat… I que, a mi, en ple segle vint-i-ú encara em diu tantes coses.
Quan aquest Marge Llarg surti publicat al nostre setmanari m’hauré acomiadat de la vista que he gaudit durant aquest set anys, però no de la mar de Sitges, ni de la Mediterrània. Tot són vistes de la mateixa mar, sigui a Sitges o a Creta, a L’Escala o Mallorca, a Almeria o Santa Margheritta Ligure, a Malta o a Atenes, a Niça o Porto Ercole. Una mar que és una pell, un murmuri o un espurneig de migdia, un riell de lluna o la cavalcada enjogassada i furient dels cavalls blancs de la mitologia. Una mar que mostra el seu rostre més amarg quan esdevé l’escenari tràgic de les migracions i del mercadeig amb els éssers que volen i aspiren a tot el dret a una vida millor. Una mar marcada per les lluites per la supervivència al llarg de més de vint segles. Una mar que és una realitat tan diferent i tan diversa com els éssers que l’habiten, la viuen, la gaudeixen i la pateixen. Com la vida mateixa.
Henry Matisse, La finestra oberta (1918)
Divendres passat vaig canviar de perspectiva però és la mateixa mar de cada dia la que em continuarà acompanyant amb tota la seva bellesa i amb tota la seva tragèdia, tan humana com els humans que la voregem. És un canvi de circumstància amb el que m’enfronto com una finestra oberta cap a noves i diferents oportunitats, i com el marc que em situa, tal com jo vull, davant de la mateixa mar.
Henry Matisse, La llibreta negra (1918)
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges,23 de febrer de 2019.
Esperava amb moltes ganes l’exposició de fotografia de Joaquim Gomis (1902-1991). D’un home del seu temps nascut amb el segle del que es va acomiadar quan aquest tocava a la fi. Un home, per tant, que va viure i veure tots els canvis, guerres, convulsions, derrotes i esperances de la seva generació havent pres partit per la cultura de la modernitat i per l’entusiasme vers els seus amics artistes. El títol de la mostra és un missatge de complicitat relativista i un punt sorneguer enfront de les temptacions de la transcendència i de la fama, cosa que diu molt a favor del personatge: “No em desagrada però no ho ambiciono”. Que, de fet, volia dir que el deixessin fer tranquil la seva feina i seguir els exercicis d’objectivació de la realitat, des de la panoràmica fins els detalls, tan seductors, tan concentrats i nuclears, de la fragmentació.
Joaquim Gomis, Passeig Marítim, 1940
Gomis passa del relat a la repetició de la seqüència i de la imatge a l’abstracció pura, a l’extrema depuració de l’objecte en la seva essència, del subjecte en la seva realitat. Sempre original en el sentit que un artista té, i sent, una personal percepció del que en diem realitat – i què és, la realitat? Per al fotògraf és el grau de percepció i de tria del que veu i, un cop vist, del que mira. El llarg mur del Baluard de Santa Caterina que figura al cartell de l’exposició atreu perquè, per més que es tracti d’un paisatge conegut pel públic sitgetà – aquest primer cercle a qui va adreçada la mostra que dissabte passat es va inaugurar al Centre Cultural Miramar – , mostra un doble trajecte que s’adreça vers l’infinit i es clou en un punt de fuga on la presència de l’ésser humà ni tant sols fa nosa. Gomis ens mostra la nuesa d’un passatge/paisatge que podem identificar en tota la seva intensitat, depurat al màxim: la paret de l’església parroquial s’insinua a manera de límit prescidint de l’anècdota. Paisatge? el que es pot percebre a l’abast de la mirada i del pensament.
Joaquim Gomis, Terramar, 1940
Per això podem parlar, i pensar, en el doble alliberament de la mirada que el fotògraf ens proposa. La de la tria i la de la depuració. La de la visió àmplia i la de la mirada interior que és el pensament. L’obra de Gomis, conservada a l’Arxiu Nacional de Catalunya dipositada pels seus hereus – bravo per ells, pel respecte vers el patrimoni familiar i per la confiança en les institucions públiques – i gestionada per la Fundació Joan Miró de Barcelona, comptabilitza 70.000 imatges que abasten la major part del seu segle. Ciutats, família, amics, paisatges i els artistes i amics més estimats com Joan Miró, Josep Lluís Sert, Joan Prats i d’altres. Junts van fundar l’ADLAN, els Amics De L’Art Nou els anys trenta, els de la Catalunya republicana, i van continuar advocant per la modernitat en temps difícils.
La tria que ha efectuat en Frederic Montornès d’entre tants materials ha estat, al seu torn, la d’un altre artista. Defensor convicte de la necessitat de l’art i del seu poder de transformació, Montornés ha reblat la visió de Gomis mostrant-lo en la seva més autèntica essència, sense trair-la ni decantar-la vers dos dels perills que segur que l’han assetjat: el de l’anècdota i el de la complaença.
Joaquim Gomis, Cementiri de Sitges, 1940
Per raons familiars Joaquim Gomis va estiuejar molts anys a Sitges i la temptació de l’anècdota complaent local era fàcil. La mostra, per contra, ens situa en una visió neta, depurada, sense concessions a persones ni paisatges coneguts. La imatge seqüencial en blanc i negre iniciada al Baluard de Santa Caterina ens mostra el paisatge del tal com érem sense nostàlgies, en la solitud de la seva bellesa intrínseca. Les escenes de platja mostren cossos i circumstàncies. Altres paisatges voregen indrets on Joan Miró es trobava amb la primera matèria de la inspiració. És una mostra per mirar i pensar, una crida a la contemplació i la reflexió on nosaltres, espectadors, no podem deixar de sentir-nos-hi situats i interpel·lats.
Gomis va exposar la seva obra en diverses ocasions acollida per la Fundació Maeght, pel MOMA a Nova York, per l’IVAM a València o per la mateixa Fundació Joan Miró de Barcelona. Els milers d’imatges que se’n conserven tenen un recorregut infinit. Però la concreció que Frederic Montornés ha triat per mostrar en el que és la seva primera exposició a Sitges – i, sí, que siguin moltes més! – constitueix una intensa síntesi on res no hi falta per comprendre i per disfrutar d’aquest doble alliberament que Gomis practicava de forma magistral introduint l’espectador a una objectivació multidimensional. Perquè veure i mirar, ell ho sabia, pertanyen a dues vides diferents.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 8 de febrer de 2019
QUADERN DE TERRAMAR 