Arxiu de la categoria: Paisatge

BALADA D’OLD CUTLER ROAD

Publicat el per
Respon

Tothom té els seus llocs mítics. La construcció dels propis espais té poc a veure amb una criteri de presencial d’antiguitat sinó amb la intensitat amb què s’hi habita fora del medi habitual; per això  s’incorpora a l’imaginari propi. És el que em passa amb Old Cutler Road, l’antiga carretera que travessa el sudest de Miami partint de Coral Gables i transcorre per les immediacions de Deering Estate. És un indret vorejat d’autopistes i conurbacions però també d’un important contingent d’espais naturals i carreteres veïnals que travessen aquella geografia. Quan vorejo la vella carretera de Cutler, uns vint-i-quatre quilòmetres, hi reconec cases, edificis i avingudes i sobretot aquella vegetació característica que té molt de tropical com és la dels vells banians d’esteses i nerviüdes arrels i la que amaga les orquídies que neixen empeltades als arbres.

Dues visions d’Old Cutler Road vora Deering Estate. Fot. Frèia Berg (gener 2020)

Fa poc circulava per Old Cutler Road per anar fins a Miami, Coconut Grove o Coral Gables. Ja hi tinc els meus llocs,  que poc tenen a veure amb els tòpics habituals. Hi trobo la galeria d’art on exposa el professor i artista John Bailly; els restaurants on vaig tastar una cuina que no té res de mediterrània i que manté el punt d’exhuberància caribenya que la fa exquisida i on preparen uns mojitos inoblidables; els poemes en prosa de Juan Ramón Jiménez escrits a Coral Gables dels quals sort de les universitats hispanistes que en guarden la memòria perquè in situ no hi queda gaire res.

Melissa Díaz, John William Bailly, Joan Carles García Cañizares i la propietària de la Galeria LnS, Miami durant la visita que vam fer a l’exposició de John William Bailly, ‘The roses of Fibonaci’.

Aquest cop hi he incorporat el Pérez Art Museum amb una gran escultura de Jaume Plensa davant de la gran badia de Miami mirada i admirada per tothom i que em fa sentir l’orgull dels artistes del meu país. A dins, la magnífica exposició ‘Elemental’ de Teresita Fernández on he contemplat una visió fragmentada dels EUA en la seva instal·lació Fires (United States of the Americas). 

El Pérez Art Museum de Miami, amb l’escultura de Jaume Plensa al front marítim

Més enllà dels llocs que configuren el meu imaginari mític i poètic, la Old Cutler Road em va portar al destí del meu viatge, a Deering Estate. Pocs dies abans de Nadal la presidenta de la Deering Estate Foundation, Becky Roper-Matkov, em va fer saber que el Museu de Maricel havia estat guardonat amb el  Premi William N. Irvine pel lideratge en la preservació històrica i conservació mediambiental i que a mi m’havien atorgat, també, un reconeixement. La notícia em resultar emocionant des d’un punt de vista personal. Però sota el punt de vista professional, després de tot el que hi va haver en l’arrencada del projecte d’obres del Cau Ferrat i Maricel i d’alguna situació d’allò més bèstia que vaig haver d’aguantar, després d’una llarga, esgotadora i inenarrable temporada que va culminar feliçment el 22 de desembre de 2014 amb la reobertura del Cau Ferrat tal com sempre havia estat i del Museu de Maricel transformat del tot, l’atorgament del guardó pel lideratge en preservació precisament de part de la Deering Estate Foundation em va semblar una benedicció. La presència de Joan Carles Garcia Cañizares, diputat president de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona i del Consorci del Patrimoni de Sitges va tenir el valor afegit de la presència institucional dels Museus de Sitges.

EL DISCURS DE LA PRESIDENTA DE DEERING ESTATE FOUNDATION, BECKY ROPER-MATKOV (versió en català) “El premi William N. Irvine, establert en honor d’un ex director de Deering Estate que va treballar durant dècades amb Miami-Dade Parks, s’atorga anualment a una persona o organització que ha demostrat un lideratge destacat en les àrees de preservació històrica i / o conservació mediambiental. Aquest any, és un plaer homenatjar una institució que té un vincle molt especial amb la Deering Estate,  el Museu de Maricel. L’any 1909, Charles Deering, prim de la International Harvester i expert i mecenes de les arts, es va enamorar del vibrant escenari artístic  de Sitges, Espanya, al sud de Barcelona a Catalunya. Va comprar un hospital del segle XIV tocant a mar, va contribuir a la construcció d’un nou hospital per a la comunitat i va transformar l’antic edifici en la seva residència d’estiu i en una llar per a la seva col·lecció d’art universal, anomenant-la “Maricel”, que en català significa  “mar i cel. ”Després de la Primera Guerra Mundial els seus plans van canviar i va traslladar la seva col·lecció d’art als Estats Units.Tanmateix, el llegat arquitectònic de Charles Deering ha estat bellament conservat amb una gran rehabilitació el 2015 al Museu de Maricel. El que abans era la casa de Deering és ara un museu d’art amb una col·lecció des del segle X fins al realisme de principis del segle XX, incloent un destacat retrat de Charles Deering de Ramon Casas; i el gran edifici complementari de Maricel de 1913 és ara el Palau Maricel, un centre cultural per a concerts, conferències, visites guiades i casaments. Per la tasca d’excepcional conservació arquitectònica i cultural, per totes les iniciatives acadèmiques i per la cooperació entre les dues institucions, ens complau atorgar el Premi William N. Irvine al nostre “museu germà”, el Museu de Maricel, i estem encantats que hagin vingut d’Espanya per rebre aquest guardó Joan Carles García Cañizares, Alcalde de Tordera i President de l’Àrea de Cultura de la Diputació Provincial de Barcelona, i l’anterior directora dels Museus de Sitges, Vinyet Panyella.  A més, tenim un premi especial per a Vinyet Panyella, que en la seva anterior responsabilitat  com a directora del Museu Maricel ha fet tant per ajudar Deering Estate amb treballs de recerca compartits  compartides, i que tan cordialment va ajudar a organitzar el nostre viatge que vam fer amb la Fundació allà l’abril passat i ens ha acollit tants de nosaltres a Sitges al llarg dels anys. És un plaer atorgar-li aquesta placa que porta inscrit:“La Deering Estate Foundation, Inc. honora Vinyet Panyella per ser líder en la promoció de la cooperació i l’amistat entre els museus germans del Museu de Maricel de Sitges, Catalunya i la Deering Estate de Miami, Florida.”

La Deering Estate Foundation, Inc. és una organització sense ànim de lucre que proporciona suport financer per al coneixement de la propietat històrica de Deering Estate de 450 hectàrees, propietat de l’estat de Florida i gestionada pel Departament de Parcs del Comtat de Miami-Dade, Recreació i Espais oberts. La Deering Estate Foundation té com a propòsit perpetuar el llegat de Charles Deering en relació amb la  conservació, la cultura i la comunitat. El mes d’abril de 2019 la Fundació va efectuar una visita a Sitges resseguint els llocs del llegat Deering en una visita integral al complex de Maricel i també a l’Hospital de Sant Joan de Sitges i al Centre d’Interpretació de la Malvasia. En l’acte central de la visita al Palau de Maricel, que va ser obert a tots els públics, es va visionar el documental  en versió castellana “On this land/ En aquesta terra” sobre els orígens i història de Deering Estate, i es va lliurar un testimoni de reconeixement del Museu de Maricel com a museu germà de Deering Estate

Gran Saló de la Stone House. D’esquerra a dreta i al meu costat Becky Roper-Matkov, presidenta de la Deering Estate Foundation; Joan Carles Garcia Cañizares, president del Consorci del Patrimoni de Sitges, Bonnie E. Barnes, directora de la Deering EState Foundation, i Jennifer Tisthammer, directora de Deering Estage.

El reconeixement que la Deering Estate Foundation va atorgar-me ha estat un acte de generositat al que em sento obligada a correspondre. Durant la meva estada a Deering Estate ara fa dos anys com a consultora, compartint la recerca sobre Charles Deering amb la directora de Deering Estate, Jennifer Tisthammer a Miami i a Chicago, van néixer alguns projectes. Quan vaig jubilar-me dels Museus de Sitges vaig continuar treballant-hi per lliure, en aquest i altres àmbits, perquè no volia perdre la meva activitat com a investigadora. I, segurament, no es perdrà perquè de la mateixa manera que Maricel ha de continuar la seva via i acabar els projectes iniciats amb motiu del Centenari 1918-2018, possiblement es trobarà l’encaix per als altres projectes que amb Deering Estate i la Deering Estate Foundation hem explorat recentment. 

Torno a l’espai mític d’Old Cutler Road, als vint-i-quatre quilòmetres entre una vegetació frondosa de vells banians i orquídies amagades. Un espai que amb un retorn poètic elaborat amb tanta lentitud com dedicació que s’inicia amb un haikú:

Lluna i orquídies

Un cercle de palmeres

abracen l’aigua.

Aquesta és la primera visió de Deering Estate, i el paisatge no era un somni.

Una visió de Deering Estate: el cercle de palmeres obertes a mar. Fot. Frèia Berg (gener 2020)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 24.I.2020

MIR GERIBERT CAVALCA DE NOU

Publicat el per
Respon

Un dels personatges fundacionals del territori penedesenc és el comte Mir Geribert, príncep d’Olèrdola. Olèrdola és avui un turó tocant a Vilafranca de vista obligatòria des de diversos indrets des d’on  deixa entreveure el domini del paisatge que ostenta avui i el domini del territori que exercia al segle XI.

Enfrontat des de 1041 amb el casal de Barcelona i amb la comtessa Ermessenda, regent per dues vegades dels comtats de Barcelona, Osona i Girona per la minoria d’edat primer del fill i després del nét Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I respectivament,  durant un temps va assolir la màxima autoritat de terres i castells dels barons penedesencs enfrontats al poder comtal per una pau pactada amb els sarraïns de Tortosa i per l’atorgament de franqueses a les comunitats pageses. Perquè la vida viscuda des de Barcelona i Girona o des de l’antiga ciutat d’Olèrdola podia ser ben diferent. Finalment Mir Geribert no va tenir més remei que acceptar l’autoritat dels comtes de Barcelona i acabà al seu servei, morint al castell de Mora el 1060.

Les muralles romanes d’Olèrdola

Però mentre havia durat el principat que s’autoatorgà a Olèrdola Mir Geribert va ser el cap visible d’un territori a penes cohesionat del que va saber liderar la defensa d’uns posicionaments que li eren més beneficiosos que els que la política que el casal de Barcelona practicava. Segles després Mir Geribert ha estat objecte d’estudis històrics compatibles amb la visió d’un personatge ardit i singular, com el de Ramon Planes “Mir Geribert, Príncep d’Olèrdola” o el que ens recorda Bienve Moya a la llegenda de la construcció del castell d’Eramprunyà per part del comte d’Urgell per haver ofès doblement Mir Geribert, que l’havia fet presoner… 

Avui el Penedès reclama la seva identitat territorial amb totes les conseqüències i ha aconseguit l’estatus de vegueria, a la van donar suport una setantena de municipis que acullen mig milió d’habitant i a  les tres comarques històriques, que són l’Alt i Baix Penedès i el Garraf s’hi ha afegit l’Anoia. L’estructura territorial del país mereix i exigeix, una reforma contundent amb la consegüent racionalització administrativa – diputació, vegueries, consells comarcals i municipis – però tinc la percepció que això encara tardarem una mica a veure-ho. Però mentrestant, molts de nosaltres hem optat per identificar-nos molt més amb la vegueria penedesenca que amb altres estructures territorials.

Per totes aquestes raons, les escriptors i escriptors penedesencs quan ens vam constituir fa uns mesos en un col·lectiu perquè vam considerar que el territori ens oferia el nexe comú de les geografies, la cultura popular i la voluntat d’arrelament i enfortiment de la identitat pròpia, en cercar una denominació que ens identifiqués vam anar a raure a en Mir Geribert. En ell vam reconèixer la primera mostra de voluntat d’articulació d’un territori, que és el nostre, que havia estat la terra de pas entre la Catalunya Vella i la Catalunya Nova, ampli i amb límits osmòtics per aixoplugar tothom que se’n sentís. 

Les Converses literàries a Sitges que aquest estiu hem organitzat en col·laboració amb el Centre d’Interpretació de la Malvasia, que ens ha acollit més que generosament, han estat una de carta de presentació, per bé que vam participar també en el projecte de Riudelletres, a Sant Pere de Riudebitlles, i en altres esdeveniments. Per parlar de gèneres literaris, poesia, entorn, realitat, ficció, literatura i patrimoni han passat pel CIM August Bover, Xavier Capdevila, Teresa Costa-Gramunt, Miquel Florido, Mercè Foradada, Lídia Gàzquez Manuel Güell, Jordi Lleó, Rita Marzoa, Maria Rosa Nogué, Vinyet Panyella, Oriol Pi de Cabanyes, Jordi Romeu Carol, Cèlia Sànchez-Mústich, Nati Soler, Xavier Vernetta, sempre acompanyats per l’inspirador i articulador del col·lectiu Mir Geribert, aquest personatge tan entranyable com incansable que és en Bienve Moya, juntament amb Antoni Munné-Jordà, dos dels escriptors dels més bregats de les nostres contrades.

Una de les converses entre escriptors i públic.

I aquí estem, cadascú amb sí mateix i la seva obra. Tenim projectes personals i col·lectius i ens reconeixem en aquest territori que ens motiva i ens defineix, i amb un gran antecessor a qui cal retornar perquè ens va forjar els orígens. 

LES CIUTATS-JARDÍ A CATALUNYA O L’URBANISME NOUCENTISTA

Publicat el per
Respon

Les ciutats jardí a Catalunya o l’urbanisme Noucentista

Dossier monogràfic a Serra d’Or, núm. 717 (setembre 2019)

INVITACIÓ PER A LA PRESENTACIÓ A SITGES

Arnau Vergés i Tejero. L’Eixample Malagrida d’Olot: la força d’un meandre

Plànol de l’Eixample Malagrida (1916)

Vinyet Panyella. Terramar: urbanisme i turisme a la Catalunya-ciutat

Jordi Falgàs. S’Agaró, la ciutat jardí noucentista de la Costa Brava

Vista de la costa de S’Agaró, on s’observa la platja de S’Agaró en primer terme. Inscripció al revers: Prohibida la reproducción – Ediciones S’agaró.

Txema Romero Martínez. Bellaterra. Una ciutat jardí entre el Noucentisme i la modernitat

CLAVELLS, GINESTA I FLOR DE SANT JOAN

Publicat el per
Respon

Amb l’inici d’estiu arriben Corpus i l’Exposició de Clavells. Fa unes setmanes es va inaugurar l’exposició Corpus, flors i tradicióa Maricel, amb els gegants que la vetllen a l’entrada. És una mostra treballada i ben travada que posa de relleu els diferents aspectes de la Festa a Sitges.

No hi falta res, i tant l’Eduard Tomàs que ha actuat com a comissari com la dissenyadora Anna Sànchez Torner han obtingut un resultat d’excel·lència combinant el coneixement, l’atractiu visual i l’espai, que malgrat l’aparença de la Sala Vaixells, no és precisament fàcil.

L’exposició culmina l’estudi d’Eduard Tomàs, Corpus: la festa. Història i evolució del Corpus de Sitges (1360-2017) (2017) i alhora  n’és una síntesi que relliga tots els vessants, des dels Gegants acompanyats pel Drac i l’Àliga amb clavells que per un dia substitueixen les carretilles, fins la bandera de la Confraria de la Minerva, les catifes, la música, i la intervenció dels artistes.

El porxo del Racó de la Calma enramat amb motius dels centenaris de Maricel i Terramar

En aquest aspecte, l’arrencada prové del quadre d’Arcadi Mas i Fondevila de La Processó de Corpus (1887)  una de les obres fundacionals de l’Escola Luminista sitgetana. És un quadre esplèndid que combina un realisme detallista derivat dels veristes italians amb l’expressió del sentiment de devoció popular palès en l’ambient i en la descripció dels personatges. Des de llavors els artistes han participat de ple en la Festa: el cartell, el disseny de les catifes i de l’altar del Cap de la Vila, la decoració del Pati Blau i, més recentment en l’exposició col·lectiva que organitza la Galeria Àgora 3, entre altres activitats.

Arcadi Mas i Fondevila, La processó de Corpus (Sitges, 1887) Museu de Maricel

Corpus i Clavells són el binomi del final de la primavera sitgetana i de l’inici de l’estiu, quan la llum és més alta i duradora i les flors llueixen esplendoroses als balcons, a les façanes i a l’Exposició de Clavells que és una de les fites que més admiro perquè el conreu dels clavells és una de les arts més delicades que conec. La meva mare s’hi havia dedicat amb autèntica fruïció i durant uns anys havia pres part a l’Exposició. Mentre s’hi només tenia ulls per contemplar el vigor i la força de les tiges, l’espectacle de color i vida de les rengles de clavells en l’esclat de la florida, la seva plenitud. Em va ensenyar a estimar els clavells i encara ara anem al seu balcó o a la terrassa de casa per veure com creixen; la meva recompensa és endur-me’n un parell o tres cap a casa, on ja els espera el gerro que tinc a la taula del meu estudi perquè em facin companyia. Que els clavells han esdevingut un dels indicadors de la identitat i l’imaginari de Sitges ho palesen l’Exposició i el mèrit de tot l’any dels que hi participen. També la història, ja que ara fa cent anys, a la revista Terramar (1919-1920) llueixen un conjunt de clavells de les collites dels senyors Bartés, Clarà, Serra i Llopart i Riera com a reclam i desitjat inici d’una indústria floral seguit les traces de Niça que no es va arribar a assolir com a indústria, sinó com artesania. 

Exposició de Clavells (Sitges, 2019)

Sobre el Corpus, feisbuc m’ha recordat un article que fa trenta-nou anys que va escriure el professor de literatura catalana i gran humanista Antoni Comas arran de la supressió de la festa de Corpus en dijous. Portava com a títol “Què en farem, de la ginesta?” i acabava esmentant les referències al Corpus en la literatura de Gabriel Miró, Josep Pla i Salvador Espriu i amb una frase colpidora que no em puc estar de reproduir: “Ens quedem, doncs, sense la festa de Corpus quan s’encén la ginesta a la muntanya. Allí resplendirà gloriosament i inúltiment a la vegada. Es tan, però tan, decebedor que tot estigui a punt i preparat a la natura i que el que no arribi sigui la resposta de l’home!”.

Per sort, penso, no és el nostre cas perquè malgrat els canvis Corpus, a Sitges, és viu, creix i evoluciona. I conserva, encara, aquella olor de flor de Sant Joan del nostre Garraf que creix agresta entre esbarzers, mates i pedres, i es bada al sol de primavera.  Com el petit pom que me’n vaig endur fa unes quantes setmanes per recordar la terra i l’indret dels orígens.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21.VIl.2019

UN TOMB PER CASA, O QUINA MENA DE GENT SOM

Publicat el per
Respon

Manllevo el títol d’un dels assaigs més lúcids de Gaziel perquè és el que de primer em suggereix Un tomb per casa, el llibre d’en Joan Yll que ha estat un dels bestsèlers del Sant Jordi d’enguany i que aplega 203 cròniques d’actualitat sitgetana triades d’entre les que fa cinquanta anys ens ofereix des de L’Eco de Sitges. En Joan Yll és el Cronista oficial de Sitges per acord unànime del consistori sitgetà des de 2017 però en realitat ha exercit de cronista des del primer article que va publicar en aquest setmanari el novembre de 1970. Ho ha fet amb una continuïtat exemplar i en totes les circumstàncies, amb pluja o sol, festivitats o eleccions, en temps de sequera o aiguats i amb aquest sol que estavella o entre els trons i llamps que de tant en tant cauen de punxa. El factor humà de Sitges és el seu cinquanta per cent i l’altre és l’entorn paisatgístic que el factor humà configura per bé i per mal.

El dia de la presentació, al Retiro: Roland Sierra, historiador; Miquel Forns, Alcalde de Sitges; Joan Yll, l’autor; Rosa Tubau, Regidora de cultura.

Un tomb per casa és el retrat coral de la Vila escrita amb el contrapunt de batxilleria que els sitgetans practiquem tant bé i amb una decidida intenció vocació de deixar la foto fixa del pas dels dies des de la vida quotidiana viscuda al nostre microcosmos amb vocació d’universalitat. I és que, per més que els textos remetin a “La Montserrat de ca la Dionísia”, posem per cas, o a “La casa de les escaletes” són articles que poden ser entesos en qualsevol lloc del planeta. 

Casa és Sitges i el tomb és la mirada circular i aprofundida que el cronista converteix en article servint-se del títol de l’article a manera d’esquer. La casa esdevé la geografia del terme amb extensions de longituds i latituds diverses, des de Puigmoltó, Ribes, Vilanova o Barcelona fins a Begur o El-Aaiun. El tomb l’haurem fet amb tota mena de companys de viatge, sigui amb “Un lloro amb xiulets de ferroviari” (recordin, el lloro de can Viñola, que donava la sortida dels trens des de l’avinguda de les Flors…) o de “El mantecauero”. 

És al factor humà on es troba el punt de més interès, perquè ve a ser un tractat costumista fonamentat en les diferents persones que hi van desfilant. Hi ha un seguit de llocs emblemàtics, com “Pels camins del Garraf”, “El carrer de la Carreta, un carrer mariner” o cal “Xatet mon amour”. Hi ha d’altres articles que s’aturen en  objectes concrets a partir dels quals el cronista fa les delícies dels lectors, com el dedicat a la bragueta, al biquini, les guaiaberes, la dentadura o l’escombra, tots ells relacionats amb aquesta extensió de ‘casa’ que és la Vila i la seva gent. D’entre ella en destaquen una família i un ofici: la família de l’Eco de Sitges, la nissaga dels Soler i els seus familiars i amics; hi surten en l’entorn humà complet, en una evocació que es converteix en l’elegia perquè parlar de l’Eco com en parla el cronista és parlar de l’imaginari col·lectiu i del seu llegat perquè aquell lloc físic i concret que era casa, llar, cenacle, taller de modisteria i impremta ja no existeix. L’altre és el medi musical, amb  el mestres Torrens, Pallarès i Pañella, la cobla Sitgetana, els Boleros Tropicales…  ja que en Joan Yll ha compaginat l’ofici d’ebenista amb la vocació de músic i la d’escriptor. La gent que va poblant les pàgines deUn tomb per casa de vegades tenen nom propi i de vegades els retrobem de seguida: els Trulls, en Mec, les bessones del carrer de Sant Sebastià, la Paquita de ca l’Eixut, el doctor Almirall de la moto, els Cisets, en Fernandu de l’Estrella, la Pepa Sanahuja, en Selfa,… Cada article és una fotografia fixada en un temps que sovint correspon al que Stephan Zweig titula El món d’ahir. D’entre tots me’n quedo quatre: el de la gran Carmen Amaya,  el del cel que va plorar el dia que se n’hi va anar el geganter Parra, i dos que de tant a prop són de dins de casa: “De Guantánamo al cel passant per Sitges” dedicat al meu pare, i “La nit i la lluna”, dedicat al meu oncle Isidret. Deixo per a la nostàlgia “El Sitges que va desapareixent” perquè mentre canviem nosaltres ens canvia el paisatge i quan ens n’adonem entrem en el terreny de l’imaginari col·lectiu de Sitges, que és el de Un tomb per casa. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 14.VI.2019