TRES REFLEXIONS SOBRE MARICEL L’ANY DEL CENTENARI

Aquest 1918 el calendari sitgetà senyala uns quants centenaris, entre els quals destaca el de Maricel. En realitat el podríem estar celebrant des de 1910, una vegada Deering va haver adquirit l’antic Hospital de Sant Joan i també a cada consolidació i eixamplament del gran complex arquitectònic, que va durar vuit anys llargs. Però la pedra de toc la va senyalar el monogràfic de la Revista de Arquitectura de 1918 que dirigia l’arquitecte Josep M. Martino, dedicat íntegrament a Maricel. Aquella revista va esdevenir la fotografia fixa del gran esplendor del Maricel de Charles Deering.

Ramon Casas i els seus familiars dinant al menjador de Maricel. c. 1914. (Col·lecció particular)

L’obra de Maricel que Miquel Utrillo va portar a terme per encàrrec de Deering depassava llargament el que era una residència de col·leccionista d’art. De primer va ser el condicionament de l’antic hospital com a habitatge de grans espais on poder lluir les obres d’art i, després d’una primer adaptació el 1911, el 1914 es va engrandir i modificar amb la construcció del pont i en la gran façana de Sant Miquel en la forma que actualment es conserva. Mentrestant, s’havien comprat totes les cases de la placeta de Sant Joan – l’actual Racó de la Calma – fins al corraló de la Rectoria – l’actual Va Avinguda – per construir el Palau que no tenia altra finalitat d’hostatjar la gran col·lecció d’art que augmentava notablement i que es va inaugurar el 1915. Aquell mateix any Utrillo havia aconseguit adquirir can Panxo Xicarrons i l’annexionà a la morada de Deering com a residència d’hivern. L’any següent es construïa l’ala del Sarcòfag, a mà dreta de la placeta fent cantonada amb el carrer de Sant Joan, i el 1917 l’edifici que ocupava les cases de l’enginyer Trowbridge, que anaven del corraló fins la casa Rectoral. En menys la fesomia del barri va canviar de manera radical i ha perdurat fins avui dia de forma pràcticament invariable.

Miquel Utrillo contemplant la construcción del pont que uneix la residencia de Deering amb el Palau, el 1914. (Arxiu Utrillo, núm. investigación 3904). 

Maricel es pot explicar des de diversos punts de vista; és una realitat que no ens l’acabarem. Per aquest motiu el seu centenari, que ha entrat a formar part de les commemoracions nacionals de caràcter oficial per acord de govern del passat 27 de setembre, es desenvoluparà al llarg d’un programa cultural i patrimonial, i no faltaran ocasions ni formats per parlar de la seva llarga història i circumstàncies.  

De tot plegat en voldria remarcar alguns aspectes. En primer lloc, els models en què Utrillo es va fonamentar per la remodelació de l’antic hospital i la seva decoració: el Cau Ferrat, naturalment i, explícitament, tal com va escriure a La Veu de Catalunya el 1912,  en les dues grans cases pairals de Sitges que llavors encara eren cases particulars i avui són de propietat pública: Can Falç i Can Llopis.

En  segon lloc, el trossejament conceptual i d’usos dels edificis fins el punt d’haver-se dil·luït la travada unitat amb què Maricel es va configurar i va créixer,  i que Joaquim Folch i Torres el 1935 va procurar mantenir amb el lloguer del Palau als descendents de Deering per tal d’ampliar el contingut del Cau Ferrat. La història de la fragmentació, degradació i els avatars dels edificis són coneguts i formen part d’un capítol no precisament lluït de la història dels museus de Sitges. Des de 2012 el Consorci del Patrimoni de Sitges ha treballat per reconstituir aquesta unitat més enllà de les responsabilitats de la gestió patrimonial, amb ple suport del Consell General i  el projecte de rehabilitació i restauració del Palau de Maricel n’és un dels capítols més importants per als propers dos anys. Ho és també la programació regular d’activitats i les visites guiades periòdiques. Per donar una idea, des de desembre de 2014 fins final d’any de 2017 més de dues-centes mil persones han desfilat per Maricel – museu i palau -. Tant les xifres com, sobretot, la importància arquitectònica i artística del conjunt d’edificis posen de manifest les possibilitats de llarg recorregut d’un Maricel pensat, programat i gestionat des d’una visió unitària  que mai no s’hauria hagut de perdre.

Last, but not least, que hauria dit el míster, la interpretació de Maricel ha de depassar la lectura estrictament local  i passar a altres paràmetres, com els dels moviments estètics i el col·leccionisme internacional del primer terç de segle XX. Maricel va ser saludat des de 1912 com un dels emblemes de l’arquitectura del Noucentisme, trencant el monopoli eclèctic i modernista de les edificacions sitgetanes dels primers anys del segle. El Noucentisme, a Sitges, es desenvolupa en dos eixos ben definits: el de Maricel, fins 1918, i el de Terramar, iniciat l’any següent, i les realitzacions més visibles es troben precisament en l’arquitectura i l’urbanisme. Altrament, el col·leccionisme internacional que Charles Deering representa i exerceix té a Maricel el millor aparador possible, ja que a diferència d’altres compatriotes seus – Archer M. Huntington, H.C. Frick o John Pierpont… – construeix la seva col·lecció d’art principalment hispànic i la instal·la a Sitges, on construeix un palau per donar-hi cabuda i amplitud.

Aquests tres punts de vista han estat primordials a l’hora d’articular la programació del Centenari i, el que és més important, de marcar el full de ruta de present i de futur per Maricel al llarg del segle XXI.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 19.I.2018