MUSEUS D’EUROPA

MUSEUS D’EUROPA

emya_nominee_2016 

La nominació dels Museus del Cau Ferrat i de Maricel per a la candidatura del Museu Europeu de l’Any ha comportat no poques satisfaccions. En primer lloc, el de la nominació mateixa. No és fàcil destacar en el vast panorama museístic continental. No és fàcil, tampoc, des de l’organització, donar cabuda a la totalitat de països d’Europa, que és molt més que la Unió Europea. EMYA (European Museums Year Award) es va fundar el 1977 sota els auspicis del Consell d’Europa, institució que abasta l’Europa real, dels països bàltics i  Finlàndia a  l’Azerbaidjan, de Lisboa a Vladivostok amb la voluntat, sobradament acomplerta, de considerar tota mena de museus, grans i petits, públics i privats,  en pla d’igualtat. La trobada anual dels museus nominats per al guardó del Museu Europeu de l’Any, conjuntament amb la celebració de fòrums professionals sobre temes d’actualitat i orientacions de futur, mostra fins a quin punt el concepte de museu és realista,  ampli i generós.

12928430_10208176886332074_2369489689903985244_n

Explicant el projecte del Cau Ferrat i Maricel, amb el Gran Saló del Cau a tota pantalla

Enguany hem estat quaranta-nou museus triats procedents de  vint-i-quatre països – el Consell d’Europa el formen quaranta-set.  Les candidatures es presenten directament i sense intermediaris; la seva presa en consideració la realitza un comitè de professionals que és renovat periòdicament. Per primera vegada s’ha donat cabuda a la totalitat de les candidatures degut a la importància del conjunt presentat i a l’acompliment dels indicadors que determinen l’excel·lència: museus rehabilitats,  integració tecnològica,  renovació del discurs dels museus;  interdisciplinarietat;  implicació i capacitat educativa i social, principalment. L’àmplia varietat temàtica han constituït no només un repte de valoracions sinó la mostra de la realitat dels museus europeus. És una realitat que acompleix la definició de l’ICOM – el Consell Internacional de Museus – en tant que considera el museu com una institució al servei de la societat que conserva, exposa i comunica els béns relatius a l’ésser humà i la natura per a la creació de coneixement, l’educació i la cultura.

12933015_10208176834050767_2575331370894747610_n

I aquí, la galeria d’escultures a la Sala del Noucentisme i Realismes segle XX, planta baixa del Museu de Maricel

En el context de l’EMYA 2016 els museus d’art hem estat en clara minoria. L’amplitud temàtica – del vi al futbol (els dos museus de Portugal eren de dos equips de futbol: el Porto i el Benfica),dels microbis a la civilització celta, de monuments memorials commemoratius a l’aigua, del correu postal als gossos o als contes de fades… Denominadors comuns han estat la innovació aplicada a la creació de coneixement i l’educació i la implicació del museu i el seu entorn. S’ha parlat poc, o gens, de grans edificis-contenidors i d’arquitectes estrella i molt de projectes vinculats al patrimoni o a la ciència amb l’educació i la creació de coneixement com a objectiu. Els museus etnogràfics, en les molt diverses variants i situacions, estan a l’alça, perquè la necessitat de conservar, explicar i interpretar és característica i voluntat permanent dels pobles i nacions siguin quines siguin les circumstàncies.

Les rehabilitacions han tingut especial importància als museus dels països balcànics, a les ciutats de  Mostar (la del pont)  i Vukovar (protagonista del film Les flors de Harrison), arrasades per la guerra fa dues dècades. La memòria es fa present a la Galeria 11/07/1995 de Sarajevo, monogràfic sobre la matança de Srebrenica i al Museu dels Jueus de Varsòvia, que ha estat el guardonat com el Museu Europeu de l’Any.

12985562_10208184641405946_7156139316446930136_n

Nominats, i riallers

Els Museus d’Europa són la diversitat de l’humanisme en clau de relació social i educativa amb la comunitat i amb el país. EMYA parteix d’un sistema de valors que, més enllà de la implicació econòmica de la cultura i dels seus derivats, aposta clarament pels intangibles inqüestionables i imprescindibles per al desenvolupament de les persones, l’educació, el coneixement, la cultura i el patrimoni. Compartir aquest sistema de valors i haver-ne estat coprotagonistes en l’edició de 2016 ha suposat, per als Museus de Sitges, una oportunitat única i extraordinària, l’entrada a formar part d’una comunitat professional i vocacional que treballa per a la societat, el patrimoni i l’excel·lència, i “last, but not least”, el posicionament dels Museus de Sitges al mapa d’Europa que, en aquest cas, és molt més que un mapa de geografia.

LA VIDA MODERNA, SEGONS RAMON CASAS

 

Ramon_Casas_La_vida_moderna catàleg

LA VIDA MODERNA SEGONS RAMON CASAS.

Dones, viatges, motors, cotxes, multituds, bona vida, però per damunt de tot, una incansable vocació pictòrica. Els paisatges no se li resistien, però finalment es va dedicar més al retrat, on va excel·lir, fossin burgeses, xules, manoles, o esquers caracteritzades de mil maneres als usos de la publicitat del moment. Escric aquestes ratlles sota la influència directa de la primera exposició de l’ Any Ramon Casas. L’ha inaugurada aquest vespre el conseller de Cultura, Santi Vila, en un espai tan singular com és el Museu del Modernisme. Tres apunts, per raons imperatives de lliurament de l’article. 

L’exposició. El Museu del Modernisme ha obert l’Any Ramon Casas amb l’exposició Ramon Casas. La vida moderna, inaugurada pel Conseller de Cultura, Santi Vila. Es tracta d’un recull antològic de l’obra de l’artista amb cent trenta obres, repartides amb gràcia i saviesa aprofitant les característiques físiques del Museu del Modernisme. El museu és de propietat priva i obert al públic i avui complia sis anys d’existència. Al bell mig de l’Eixample – Balmes, 48 – l’espai sorprèn gratament per la restauració portada a terme per tal de conservar les columnes de ferro i de ceràmica, el sostre de revoltons, i tots aquells elements que s’han pogut consolidar. Entremig, els cent-trenta Casas – olis, dibuixos, impresos –, alguns dels quals es mostren en diversos estadis de realització. Benvinguda l’exposició que dóna accés a una visió antològica de l’obra de l’artista articulada en  diversos àmbits que hi permeten una circulació fàcil i, el que és millor, un seguiment temàtic marcat pel pas del temps. La temporalitat es percep, per bé que no és el vector determinant. Ho és, en canvi, la biografia de l’artista.

El catàleg. Una commemoració com aquesta obliga a crear coneixement, a prosseguir la creació d’estudis i assaigs  interpretatius, aplecs de dades i tot el que constitueix el corpus de recerca, interpretació i difusió de l’artista. Ja en vida Casas va ser un autor llargament elogiat. La seva fortuna crítica s’esdevingué des de dates ben reculades perquè s’hi va posar de ben jove, a la terra natal i a París. La bibliografia de Ramon Casas, més enllà dels articles i elogis que va rebre en vida, s’inicia en el moment de la seva mort, amb l’article de J. M. Jordà al Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona. Després, en vénen molts altres que constitueixen els fonaments de les actuals recerques: citem principalment les obres de J. F. Ràfols, Alberto del Castillo o Francesc Fontbona, fins arribar fa setze anys al catàleg raonat que va elaborar Isabel Coll.

El catàleg de l’exposició Ramon Casas. La vida moderna, editat a cura del comissari de la mostra, Gabriel Pinós segueix fidelment l’estructura de l’exposició. Cada apartat és elaborat per diversos especialistes. S’hi tracta la vida quotidiana, la modernitat, el valor de crònica, l’automobilisme – una de les grans passions de l’artista; les xules i manoles en tant que estereotips femenins; la dona modernista, del somni a la realitat i els retrats. Gabriel Pinós, Vicente de la Fuente, Beatriz Maeztu, Pau Medrano, Fátima López Pérez, Francesc Ruiz, Juan C. Bejarano,  Jordi Sànchez contribueixen a la formació de coneixement sobre Ramon Casas construint sobre l’àmplia bibliografia de l’artista i obrint noves vies d’interès i de recerca. Ramon Casas ofereix, en aquest punt, un atractiu similar al de totes les grans figures: que no ens els acabarem mai.

CdAVHqeVIAAkg-R.jpg-large

Una opinió. En aquest cas, de Josep Pla, evocant la figura de Casas des d’ Un senyor de Barcelona:  Casas es el pintor més gran  d’aquest període [el Modernisme] en aquest país i pot comparar-se amb els més grans (…) Casas fou un home d’un bon gust infal·lible, natural, espontani, d’una naturalitat màgica”. La visió literària dels artistes és una altra forma d’aproximació. En Pla no hi hem de buscar mai la fiabilitat de les dates, però en canvi hi trobem les millors caracteritzacions dels seus protagonistes, el seu temps, el seu ambient. I per més que Pla es despatxi de gust al llarg d’una escriptura aparentment – i només aparentment – tal com raja, finalment el que queden són aquestes apreciacions que fixen el personatge en una mena d’atemporalitat perenne. Els grans clàssics són, talment, així.

L’exposició LOGICOFOBISTES, o la recuperació del darrer estadi de l’avantguarda històrica catalana

logicofobistes

Amb l’exposició LOGICOFOBISTES, vuitanta anys després de la primera mostra i  manifest del grup encapçalat pel crític d’art sitgetà M. A. Cassanyes i pel poeta i pintor lleidetà Manuel Viola Gamón, l’historiador de l’art i comissari de l’exposició Josep Miquel Garcia recupera el darrer estadi de l’avantguarda històrica catalana, el surrealisme de la segona generació dels anys trenta. 

La mostra s’inaugura a la Fundació Apel·les Fenosa, del Vendrell, on restarà fins el proper mes d’agost, i inciarà la itinerància per altres museus del país, entre els quals, els Museus de Sitges el 2017. A Sitges es dedicarà especial atenció a M. A. Cassanyes, al pintor i dramatur Artur Carbonell i a l’escultor Jaume Sans. 

El Logicofobisme es desenvolupa a partir del nucli avanguardista inicial de la revista sitgetana L’Amic de les Arts (1926-1929) que, un cop ha vist el darrer número i s’ha dispersat el grup alguns dels seus membres, com Cassanyes, i joves artistes emergents com Artur Carbonell es retroben a Barcelona amb altres artistes, crítics d’art i intel·lectuals, entre els que destaquen el denominat Grup de Lleida – Leandre Cristòfol, Manuel Garcia Lamolla o Viola Gamón – que, a l’entorn de l’associació ADLAN (Amics de l’Art Nou) constitueixen un grup local de surrealisme, que es dóna a conèixer el mes de maig de 1936 a la sala d’exposicions de la desapareguda Llibreria Catalonia. El 1988 es va celebrar l’exposició Surrealisme a Catalunya. De L’Amic de les Arts al Logicofobisme (1924-1936), on es tracten diversos aspectes sobre aquest període artístic i els seus principals protagonistes. El Logicofobisme clou el gran moment de les avantguardes dels anys trenta

Per a una informació més àmplia, vegi’s l’article de La Vanguardia (24.II.2016) de Josep Massot i Pau Echauz, “La tornada dels surrealistes catalans, i l’article  Exposició Logicofobistes 1936. El surrealisme com a revolució de l’esperit” juntament amb la informació apareguda a El Vendrell.net (16.II.2016). 

img_mtaberner_20160217-221107_imagenes_lv_otras_fuentes_remediosv-violencia2-U302290103396vQB-U302290797386tZD-288x355@LaVanguardia-CAS_CAT

 

 

Tot torna i passa amb alegria…

en Carnestoltes i jo

Ara que m’han dit que ja ho puc explicar tot recapitulo no només sobre aquesta setmana en què els personatges dels monuments sitgetans han baixat a passejar pels carrers i els quadres dels museus han fet de seguici del Carnestoltes encarnat en el Greco. Perquè ha estat un dels secrets professionals més ben guardats.

12647395_1136712456369617_7394419478235818621_n

Tot va començar una tarda de juliol quan la Mia, en Taió i en Cisco van pujar a la tercera planta de Miramar per parlar, em van dir, d’un projecte. De fet només esperava la Mia i ja em va sobtar veure que en lloc d’una persona en venien tres. Vistos els acompanyants vaig entendre que la cosa no anava ni de converses familiars, ni del Ram de tot l’Any, de manera que em vaig asseure molt a l’expectativa. A mida que anaven parlant jo devia anar fent uns ulls com unes taronges i les paraules m’anaven cap endins enlloc de cap enfora: vull dir que no sabia què dir. Fins que ho vaig veure clar: era una oportunitat daurada, única, per fer sortir al carrer una colla de gent que feia moltes dècades que no hi sortien. I fer-los sortir, a més, a ritme de ballaruca i samba de Carnaval, sense plomes i de fardo sitgetà qualificat, tunejat i amb una gran voluntat estètica. La proposta no tenia desperdici i no es podia desaprofitar sota cap concepte.

a la taula del CauAixí va començar una aventura que ha acabat esplèndidament bé, espectacularment lluïda i enormement agraïda. A més, els tres visitants no demanaven res, o ben poca cosa, com poder entrar als museus de tant en tant a aprendre vistes, a triar personatges, a inspirar-se. La cosa es va resoldre amb discreció i, pel que sembla, amb sorpresa per part d’algunes persones de la casa que els estranyava veure que determinat públic no habitual sovintejava els museus prenent notes acuradament, mirant parets i sostres, comentant en veu baixa sobre no se sabia quines impressions. També havien demanat que, feta la tria dels que havien de sortir a passar-se-la bé, els hi escrivís un abreujadíssim qui és qui perquè, després de tant de temps de no sortir, els badocs i els passavolants que venen a veure el Carnaval de Sitges tinguessin una idea de la magnitud de la gent que tenien al davant.

 el carro de l'Alegria

Dit això, no se’n va parlar més. Va passar la Festa Major, Santa Tecla i el Festival de Cine i llavors sí que vaig començar a notar senyals de vida. Un dia una fotografia d’una estructura de fusta que tenia forma d’escala. Un altre dia una pregunta sobre un dels nus més atractius de Ramon Casas. Més endavant una llista de noms. Després encara se n’hi va afegir algun altre. Una tarda vam fer el repàs definitiu de la llista – i ara ja pots començar a escriure el qui és qui. I cada vegada m’arribaven més fotos per uasap del que ja tenia forma de carrossa però mai cap vista sencera: eren fragments, pistes, insinuacions.  I sense ni una ni mitja paraula de com seria el Carnestoltes i, encara menys qui seria. És un gran sitgetà, em van dir. Poca cosa, vaig pensar jo, en una colla que es caracteritza en portar el bo i millor de cada casa – i de cases mira que n’hi ha, a Sitges.

feien de públic

La definició que em van donar del Carnestoltes va ser d’antologia: un gran tipus d’artista, amb personalitat i una mica Tina Turner i una mica Michael Jackson. Per acabar-ho d’adobar, el dijous gras al matí en Sebas m’envia una fotografia del Monument a Rusiñol tapat. M’esborrono i no ho entenc. Tot seguit me n’envia dues altres, la del Dr. Robert i la del Greco amb una explicació: és que han baixat a passejar. Llavors ho vaig entendre!

 

L’ultima part del secret va ser la sessió fotogràfica del Cau Ferrat que va acompanyar les pàgines d’aquest setmanari la setmana passada, amb el temps apretant tant per l’edició, que estava a punt de tancar, com per les presses per arribar al Pont d’en Domènech. Confesso que va ser tan emocionant com inoblidable, i els que vam gaudir de la primera vista d’en Rusiñol, en Casas, l’Utrillo, en Clarasó i en Deering, la Gitana i la Nena de la Clavellina asseguts a la taula del menjador del Cau Ferrat em sembla que no ho oblidarem. Impactaven.

L’arribo, espectacular, no hi ha paraules. No hi faltava ningú, al seguici. Obria el carro de L’alegria que passa i continuaven el Carnestoltes i tota la comitiva de personatges dels Museus, amb quadres, característiques i atuells.

12645097_10207651438636210_5462292391750124013_nConfesso que em va imposar, i emocionar, la visita que van fer als Museus, que és casa seva, el divendres al vespre.

la colla amb el Greco

I veure’ls pels carrers, al Mercat, a les rues. I saber que m’han deixat en testament dos Grecos de recanvi. En fi, que no en faig prou, amb aquest Marge Llarg, per donar-los les gràcies. Cal ser agraït, No K-Lia, perquè heu fet compatible la bellesa i l’alegria amb la imaginació, la disbauxa, el tunejat, la ironia, el fardo i, a més, heu aconseguit que tinguem els museus més carnavalers del món en un Carnaval marca Sitges total.

signant

Ramon Casas: invitació a “La Peça del Mes”

Us convidem a començar l’Any Ramon Casas 2016 als Museus de Sitges amb l’inici del programa de La Peça del Mes

En lloc d’una, seran dues: la carta de Ramon Casas a Rusiñol en la que li anuncia la propera arribada a París, escrita l’octubre de 1890, i l’esplèndid oli de Ramon Casas, Ball al Moulin de la Galette (1890-1891).

Totes dues obres formen part del Museu del Cau Ferrat. La carta forma part del primer volum dels Àlbums de records de l’artista. El quadre figura al Gran Saló del Cau Ferrat, i és una de les obres més emblemàtiques del museu. 

Aquest acte, que tindrà lloc a la Sala Gòtica del Museu de Maricel el divendres dia 29 de gener a les 18 hores, és la primera activitat amb què els Museus de Sitges contribueixen a l’Any Ramon Casas 2016.

Juntament amb les fitxes de cadascuna d’aquestes obres seran lliurades gratuïtament als assistents el conjunt de les altres fitxes de les obres de Ramon Casas que hagin estat presentades com a Peça del Mes, reeditades amb aquesta ocasió.  I, en finalitzar, es brindarà amb una copa de cava. 

Acte d’accés lliure i aforament limitat. 

image001-1