Arxiu de la categoria: Literatura

CIÈNCIA ÉS HUMANISME I TOT ÉS U

Publicat el per
Respon

Ciència i literatura no són dues coses, sinó dues cares de la mateixa cosa. Thomas H. Huxley (1860)

Entre els dèficits de coneixement que té la societat actual, on tot és cada vegada més superficial i immediat sense espai per al pensament i la reflexió, la ciència va quedant arraconada. La fragmentació del coneixement ens allunya d’una transversalitat que reconstrueixi el transvasament de ciència i humanitats. Amb tot, som afortunats perquè ara i aquí, existeixen científics humanistes i humanistes que creuen en la ciència, un binomi que mai no s’hauria hagut de trencar. Alfred Giner i Sorolla, Rosa Fabregat, Xavier Duran, Àngel Terron, David Jou o Joan Duran són científics humanistes dels Països Catalans que han dedicat esforços i energies a la ciència i l’humanisme des de la convicció que tot és u i necessari per al progrés de la humanitat. Dos llibres apareguts els darrers mesos en  constitueixen dos diferents exemples altament recomanables.

La ciència a través de la literatura

100 visions literàries de la ciència i la tecnologia, del químic i escriptor Xavier Duran (Ed. Cossetània) que depassa l’àmbit divulgatiu per endinsar-se en el coneixement. El propòsit del llibre és el de combatre el tòpic de l’aridesa de la ciència i la tecnologia en els seus més diversos vessants que ens fan descobrir aspectes que sovint passen desapercebuts en les obres literàries. Cada relat va acompanyat d’una breu notícia bibliogràfica per mitjà de la qual el lectors pot anar més enllà i descobrir el ric univers que uneix ciència i lletres des de fa quatre mil anys. És interessant constatar el coneixement que els escriptors mostren de la ciència del seu temps, de com s’enfronten amb els misteris de l’univers, la natura i els éssers i de com els interpreten i transmeten. Des de la descripció de la descomposició dels cossos que descriu Homer fins la consideració dels metges i la medicina en Molière; des de l’aposta per la ciència dels escriptors naturalistes com els germans Goncourt, Balzac o Pérez Galdós; des de la descripció de la societat industrial de Dickens o Narcís Oller; des de la cosmologia del Dant a la visió de l’univers en la lògica oculta de Pere Calders, o des de la lírica empeltada d’arquitectura, química o matemàtica de J. Margarit, Àngel Terron i David Jou fins la colonització i el simbolisme de la ciència de Joseph Conrad, la poliomelitis de Philip Roth o el tractament del càncer segons Alexander Solgenitsin, la diversitat de temàtiques en que la ciència i la tecnologia es mostra en les obres literàries esdesvenint una descoberta i un nou paràmetre de lectura.

Poètiques i aliatges de ‘Ciència radical’ d’alt voltatge

A l’altre extrem, una joia d’aliatges que condensa la creació poètica al voltant de programes de residències poètiques en centres de recerca de Catalunya derivats del projecte de ‘Ciència radical’. Articulat des del CCCB en col·laboració amb diversos instituts de recerca especialitats i impulsat pel Departament de Recerca i Universitats i els fons de plans complementaris, el programa Magmes que ha dirigit el poeta i científic Joan Duran ha comptat amb quatre poetes de primera línia contemporània com Anna Aguilar-Amat, Lluís Calvo, Mireia Cassanyes i Pol Vouillamoz.

El resultat és un volum de poesia, Magmes. Quatre poètiques de ‘Ciència radical’ (Ed. Godall) marcadament diferent de la poesia a l`ús i d’una radicalitat diversificada en cadascuna de les veus i diccions: tot el llibre és alt voltatge. “Converses sobre física amb el meu fill”, d’Anna Aguilar-Amat; “La doble escletxa”, de Lluís Calvo; “Al món de les illes vibrants”, de Mireia Cassanyes, i “Itela” de Pol Vouillamoz, mostren quatre visions líriques radicals i i personals que, sense desdir la poètica dels autors, s’enfronten amb la percepció i el coneixement del que han viscut frec a frec amb maneres d’afrontar el coneixement científic. El resultat, en conjunt i en cadascun dels capítols, és exultant, suggerent, captivador. Ho escriu Joan Duran al pròleg: “Així com el ferro pur, per exemple, és un metall molt dúctil però de baixa resistència, l’aliatge amb el carboni li confereix duresa.” Així la poesia en aliatge amb les ciències fotòniques, les altes energies, el sincrotó Alba i la bioenginyeria: la poesia s’enforteix i guanya.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.08.2025

Surrealisme, encara…

Publicat el per
Respon
Dora Maar, Mà i caragol, 1934

Mentre pels carrers de París els termòmetres marcaven un implacable dos sota zero i als estanys de les Tulleries i dels jardins del Palau de Luxemburg les gavines caminaven sobre l’aigua glaçada, a dins del Centre Pompidou el caliu era tot un altre. L’exposició sobre el Surrealisme que havia obert portes  el passat setembre no ha cessat de rebre visitants i de provocar cues a la porta d’un públic sofert que aguantava estoicament els embats del fred per tal de poder accedir a uns escassíssims metres d’espai davant de cadascuna de les obres mestres que omplien les sales de la planta sisena. Surrealisme, encara? ens podríem preguntar cent anys més tard quan des dels diversos àmbits de les arts i de les lletres el surrealisme ha estat una constant en l’interès analític de l’art modern i contemporani.

Surrealisme, encara? Sí, i per les diverses raons que explica, justifica i explica, si cal,  el discurs de l’exposició. Perquè més enllà de l’aventura estètica que consistí a expressar els diversos graus i nivells de la profunditat del pensament sense cap límit en directa oposició al dictat de la raó, el surrealisme es va avançar a la contemporaneïtat propugnant i practicant una altra manera de viure i crear. Ho va experimentar i assolir eixamplant les geografies de l’univers abans de la mundialització, oposant-se al pensament colonial quan França propugnava l’engrandiment de l’imperi, valorant l’art dels primitius com el dels contemporanis, integrant al si del moviment les dones artistes,  o interrogant-se sobre la identitat del gènere.

Salvador Dalí, Els esforços inútils, 1926-1927
A. Giacometti, Taula, 1933

La clau de l’èxit del surrealisme, encara,  és que els artistes i creadors a més de ser revolucionaris es van avançar al seu temps sense dubtes… i sense permetre dissidències. Tot plegat es va construir des de diversos angles i llenguatges creatius, visuals i escrits, més enllà de les aparences d’histrionisme, d’absurditat i de provocació, que també n’hi havia. Cronològicament el surrealisme es va estendre més enllà del que hauria estat una efímera durada de no haver estat per la seva propagació durant quatre llargues dècades i arreu.

L’exposició que el Centre Pompidou va organitzar per celebrar el centenari del Manifest del surrealisme d’André Breton i que tanca portes aquest cap de setmana canonitza per enèsima vegada i amb mirada nova els principis que el relliguen al pensament contemporani a partir de la mostra del document original del Manifest du surrealisme que es conserva a la Bibliothèque Nationale de France, articulant les obres més significatives al seu voltant disposades a manera de laberint conceptual: entrada dels mèdiums, trajectòria del somni, màquines de cosir i paraigües, quimeres (aquestes bèsties fantàstiques inquietants), Alícia (del país de meravelles), monstres polítics (o els feixismes d’entreguerres), el reialme de les mares, Melusina (un altre ésser tan fantàstic mig dona mig serp), boscos (“la natura devora el progrés i el sobrepassa”), la pedra filosofal, himnes nocturnals, les llàgrimes d’Eros, el cosmos.

Meret Oppenhim, Daphne i Apol·lo, 1943
Ithell Colquhoun, Tres anatomies,

No és una exposició fàcil de percebre des dels seus inicis, i no només degut a la seva distribució física. Però, en canvi, té l’atractiu de distribuir el públic de forma més o menys equitativa (tenint en compte l’aglomeració inevitable).

La correcció política s’instal·la als museus i exposicions…
Vista d’una de les sales de la mostra

En qualsevol cas, ho compensa l’atractiu de contemplar el conjunt de textos i d’imatges – pintura, escultura, fotografia, cinema – que encarnen la temàtica conceptual de l’exposició.

Max Ernst, L’àngel de la llar, 1937

Entre les nombroses obres de la mostra cal destacar els noms de les artistes Remedios Varo, Dora Maar, Georgia O’Keefe, Meret Oppenheim, Toyen, Leonora Carrington, Dorothea Tanning, Leonor Fini, Ithell Coqughoun tria des no com una quota minoritària sinó mostrades en tot el seu esplendor i complexitat. Com també destaquen les obres de Salvador Dalí, Joan Miró, Max Ernst, Yves Tanguy o André Masson, juntament amb Luis Buñuel, André Breton, Louis Aragon, o Isidore  Ducasse comte de Lautréamont. Amb tot, i mirant-ho des del país estant, més enllà dels grans noms de Dalí, Miró i Buñuel, hauria valgut la pena explorar entre els surrealistes de la dècada dels anys vint i trenta perquè Angeles Santos, Artur Carbonell o Angel Planells, per dir tres noms d’importants artistes del moment, hi haurien fet un destacat paper.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 10.01.2025

Dos centenaris per a 2025

Publicat el per
Respon

La gran antològica d’Art Sitgetà

Joaquim de Miró, Vista de Sitges des del Fondac, 1883

La propera Festa Major es compliran cent anys del que va ser una ambiciosa mostra antològica d’art sitgetà. Del 23 al 30 d’agost el Casino Prado va acollir l’Exposició Històrica d’Art Sitgetà, una àmplia selecció d’obres realitzades per artistes sitgetans o vinculats a la Vila, segons el criteri de Miquel Utrillo, l’organitzador per encàrrec del grup Amics de les Arts. La cara visible n’era Salvador Soler i Forment, poeta i escriptor noucentista sitgetà. Utrillo es va envoltar d’experts, com el galerista Josep Dalmau, artistes veterans com Arcadi Mas i Fondevila i joves activistes de les lletres i les arts com Josep Carbonell i Gener, M. A. Cassanyes i Ramon Planes

Trenta-tres anys abans, del 23 d’agost al 14 de setembre de 1892, Santiago Rusiñol havia organitzat l’Exposició de Belles Arts – la primera Festa Modernista-  a l’Ajuntament acabat de construir, amb la voluntat de mostrar el millor de l’art del moment. Hi van figurar un centenar d’obres de dinou artistes en les que destacaven les dels Luministes Joan Batlle Amell, A. Mas i Fondevila, J. Mirabent i Gatell, J. Roig i Soler, Joaquim de Miró, juntament amb Antoni Catasús, Felip Masó, Joan Soler; i també les del mateix Rusiñol, Ramon Casas o Modest Urgell. L’èxit de públic i crítica va ser reblat pels articles de R. Casellas i de Francesc Virella i Casañes.

L’exposició de 1925 va ampliar el nombre d’artistes a trenta-sis i va presentar una setantena d’obres organitzades en tres seccions: escultura, pintura i obra sobre paper. La nòmina d’artistes s’estenia des del Greco fins els Realismes dels anys d’entreguerres i la Nova Objectivitat, amb l’absència de Joaquim Espalter i la presència de l’americana Grace Ravlin que alhora exposava a les Galeries Laietanes de Barcelona i Mrs. Deering havia convidat a Maricel. Bona part dels artistes del 1892 hi tornaven, com Rusiñol, Casas i els luministes; se n’hi van afegir d’altres com Ramon Pichot, Lluïsa Vidal, Miquel Utrillo i Picasso; els noucentistes Joaquim Sunyer, Pere Jou, Agustí Ferrer, i els joves A. Sisquella, A. Carbonell, M. A. Cassanyes.

Si l’exposició de 1892 va significar un homenatge a l’Escola Luminista,  la definitiva descoberta del valor artístic del paisatge sitgetà i un canvi de costums culturals senyalat per F. Virella  Casañes, la de 1925 va esdevenir la gran antològica de l’art sitgetà i, alhora, la mostra de la continuïtat de la creació artística des del realisme de mitjans del segle XIX fins la contemporaneïtat. En paraules dels organitzadors, Sitges es mostrava “no tan sols com a ciutat amant de les Belles Arts sinó com a ver centre d’art, com a nucli creador”. Vista amb perspectiva històrica, l’Exposició Històrica d’Art Sitgetà constitueix una de les realitzacions més importants del Noucentisme a Sitges i, alhora, com  un important precedent de les Exposicions d’Art del Penedès (1926-1939).T emps hi haurà per tornar-hi més extensament perquè aquest és un capítol d’història cultural que no ens podem deixar perdre.

El madrigal A Sitges

“Sitges, cel i calitges,” ha estat un dels més grans tòpics del nostre imaginari col·lectiu: som paisatge i aparença d’aiguabarreig del blau resplendent i de l’opacitat blanquinosa. Aquest binomi que inicia el madrigal A Sitges que el poeta Josep Carner va escriure el 16 d’agost de 1925 a casa del poeta Salvador Soler i Forment i que pocs dies més tard va llegir a casa de Josep Planas i Robert en el transcurs d’una lectura poètica enguany en compleix un segle, i encara ens defineix.

Carner forma part de la història cultural de Sitges des dels anys del Modernisme com a col·laborador de La Voz de Sitges i del Noucentisme com a poeta guanyador de la Festa de la Poesia el 1918. El madrigal A Sitges, que està traduït a diversos idiomes, mereix una especial atenció des de l’actualitat, quan és més elegia que retrat: la bellesa de l’imaginari perdura.

Dos centenaris amb els millors auguris per, malgrat tot, desitjar-nos un Bon Any.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 3.01.2025

“L’inoblidable viatge a Grècia”, de Carles Riba (Lectures d’estiu, 3)

Publicat el per
Respon

“Hem vist, enmig de tot, coses meravelloses”
Carles Riba

No hi he anat de vacances, però l’enyor de Grècia i de tot el que comporta fer-hi “el” viatge, encara que hagin estat més d’un, és motiu de sobres per dedicar-hi pàgines i poemes. Ho he fet en algunes ocasions, però ara mateix no es tracta del que n’he escrit sinó de retornar-hi una vegada més des de les pàgines que el poeta i traductor Carles Riba en va escriure arran del viatge que hi va fer el 1927 i del que al cap d’uns anys més en va evocar. Perquè el pòsit dels viatges no es palesa únicament l’endemà del retorn o en escrits d’immediatesa, sigui en format de cartes, postals o dietaris, sinó que és amb el temps on s’amida la seva intensitat, la seva versemblança i, si ho volen, la seva conversió en literatura en estat pur.

Això és el que succeeix amb el conjunt de cartes i postals que el poeta Carles Riba va enviar als amics i la família des de principis d’agost a finals de setembre de 1927 en un viatge tan inoblidable com memorable que va fer al país dels déus acompanyat de la seva muller, la poeta Clementina Arderiu. Un viatge en ple mes d’agost i setembre, canícula pura que no devia ser ni més ni menys intensa que la d’aquests dies. Riba parla d’haver arribat a 40 ó 45 graus… Es van embarcar a Marsella per arribar al Pireu un 10 d’agost a les vuit del matí i córrer cap a veure l’Acròpolis i el Partenó: “s’està dalt de la seva roca, daurat i blanc”. Llavors Riba tenia trenta-quatre anys i, endevino, un posat tan seriós i reflexiu com el que mostren les seves fotografies de vint o trenta anys més tard. Traductor dels clàssics a sou de la col·lecció Bernat Metge i, per tant, de Francesc Cambó, es delia per visitar el país dels autors que venerava i traduïa. El 1919 havia traduït l’Odissea, i abans de 1927 ja havia enllestit i publicat a més d’ Homer, Xenofont, Plutarc i Sòfocles. Havia visitat Itàlia el 1920 amb la seva muller i amb l’artista Josep Obiols, i es delia per fer el viatge a Grècia, que finalment va emprendre gràcies a l’ajut de Francesc Cambó.

Convençut que un escriptor “de professió i de vocació no pot prescindir de Grècia” va emprendre un viatge amarat d’entusiasme, de paisatge, de lectures i d’una sensibilitat extrema, a prova de totes les incomoditats que les travesses, els transports i el clima deparaven als viatgers en una Grècia que, en paraules del poeta, era “el país més desmanegat del món”. Era, també, el país dels mites, dels primers clàssics, de la grandesa dels llocs i de les evocacions: Atenes, Eleusis, Làurion, Súnion, Santorini, Siros, Tebes, Delfos, Itea, Corint, Micenes, Nàuplia, Trípoli, Esparta, Mistràs, Kyparíssia, Olimpia, Itaca, Patres, Corfú… Va tenir temps per visitar poetes del grec modern, com Kostas Palamàs, de veure vi “dels dotze déus”, de veure ballar el xarleston, el ball que “conté dintre seu tota la nostra època”.

“Veurem què hi farà el record”, confessà Riba a Josep Obiols quan el viatge tocava a la fi. No havia escrit les impressions del viatge de forma quotidiana i en fiava l’elaboració literària a un incert futur. El que no podia imaginar llavors és que dotze anys més tard el record del viatge a Grècia havia d’aflorar en un dels llibres més impressionants i bells de la literatura catalana com són les Elegies de Bierville, una evocació escrita des de la tristesa i l’enyor de l’exili. Si les cartes i postals transcrites a L’inoblidable viatge a Grècia constitueixen un tast de l’excel·lent prosa de Riba, tan diferent d’expressió quan s’adreça a la família o als amics escriptors, el conjunt de les dotze Elegies és el que el record i la profunda capacitat lírica del poeta va construir per deixar constància de l’exili, de l’esperança, de la fe en la pàtria.

El temple grec de Súnion

Vull recordar un dels versos de l’Elegia II en el que el poeta saluda el temple de Súnion “amb un crit d’alegria” perquè en l’evocació del temple que el “dreça, feliç de sal exaltada” sap que vetlla “per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira / (…) i coneix / per ta força la força que el salva als cops de fortuna”. Valgui també com a expressió del desig que els exilis dels darrers set anys finalitzin en la data que escric aquest article, vuit d’agost, amb  ple respecte pels drets fonamentals dels nostres exiliats.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 8.08. 2024

“Celebració del Vinyet”, de David Jou (Lectures d’estiu, 2)

Publicat el per
Respon

Les lectures que trio per recomanar a l’estiu no sempre coincideixen amb el calendari, però de vegades, sí. Aquesta ja fa uns mesos que me la guardo per a tal dia com avui, perquè és estiu i perquè s’escau amb la Festa de la Marededéu del Vinyet, una festa que no és oficial però a tots els efectes és com si ho fos perquè té un calendari de celebracions propi, amb celebracions religioses, aplec popular i castell de foc; la gent sap que és festa i la celebra fent cap al Santuari a tothora del dia. A més, enguany des de la societat civil i per via de les Vinyets es recupera la celebració que l’alcalde Miquel Forns va instaurar amb la complicitat de les Vinyets i vuit anys més tard l’alcaldessa Carbonell va suprimir sense gaire explicacions i més aviat amb excuses de mal pagador. Però com que la il·lusió i la voluntat de la comunitat de Vinyets no es matèria negociable sinó decisió en ferm, aquest any tal dia com avui –data de L’Eco de Sitges– ho tornarem a celebrar amb la col·laboració de l’administració del Santuari, i dilluns, la festa grossa. “Em dic Vinyet, un nom de Sitges” és més que un eslògan, perquè des de sempre ha estat una denominació d’origen, i ja se sap que qui perd els orígens perd identitat, que ens va ensenyar Raimon.



Quan el poeta David Jou va complir la setantena, que avui dia no és cap edat i com diu un amic comú són els anys de la joventut consolidada –el seu germà segon va tenir la idea de publicar un llibre que aplegués el conjunt de poemes que havia dedicat al Vinyet. Com que el poeta i científic és persona diligent al cap d’un parell de mesos ja tenia els poemes aplegats i, a més, hi va afegir tres suites dedicades al devocionari marià sobre l’Avemaria, la Salve Regina i el Magníficat.



El medi familiar, el paisatge, l’imaginari sitgetà i tot allò que pot tenir de terrenal un poemari de referent local i entenedor des de qualsevol geografia del món comparteixen dicció poètica amb una espiritualitat d’ampli abast que transcorre entre la vida popular i els referents teològics i filosòfics compartits amb una vasta comunitat de devots, cristians de qualsevol obediència i credo, i humanistes de tota mena.

El poeta camí del Vinyet acompanyat per la seva mare, Lolita Mirabent (1954). Arxiu David Jou.

Des d’un punt de vista literari, i el mateix poeta ho explica al pròleg, és un poemari que encaixa amb els llibres anteriors inspirats en Sitges –aquest és el cinquè–, i també amb la seva dedicació a una Església “marcada per la renovació del Concili Vaticà II i per la pèrdua posterior d’influència social deguda a canvis tecnològics, sociològics, polítics i culturals”. Respon, doncs, a les motivacions literàries i humanístiques del poeta que comparteix amb l’ampli públic que la seva obra ha assolit i amb la comunitat literària i sociocultural del país.

David Jou (2024)

Entre altres característiques em sembla important remarcar que la geopoètica del Vinyet, ben important en el nostre sistema literari local i que s’ha confegit a base d’un nombrós i important corpus que transcorre entre finals del segle XVI, amb els Goigs del Vinyet, fins els nostres dies, i que aplega un bon nombre de poetes i escriptors encapçalats per l’anònim autor dels Goigs i, des del segle XX ençà, els poetes Trinitat Catasús, Rita Benaprès i Salvador Soler i Forment, compta des d’ara amb un recull poètic situat en ple segle XXI i que, al capdavall, constitueix l’aiguabarreig d’evocacions, records i sentiments del poeta entremig de totes les crisis del nostre temps.

Text poètic a la llinda del portal de 1552

Tornant a la celebració ho faig amb la darrera estrofa del poema dedicat A les Vinyets, on David Jou s’erigeix en veu poètica decantada vers pregària de celebració de la vida i l’esperança:

"De vegades encenc una llàntia per vosaltres,
per totes les Vinyets del present, del futur i del passat,
i la deixo encesa al porxo dels poetes i les flames,
als peus de la marededeu, com una pregària
per la vostra sort i salut, benestar i felicitat,
perquè Déu aculli les Vinyets que ens han deixat
i perquè per molts anys moltes Vinyets esperançades
aportin a Sitges il·lusió, claror i vitalitat.”

David Jou fent la lectura dels poemes al Vinyet, 2 d’agost 2024.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 2.08.2024