El que havia de ser un recull amb comentaris dels set poemes referits a Sitges, el seu paisatge i la seva gent s’ha convertit en un llibre de 127 pàgines il·lustrat, publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans a la col·lecció Sèrie Mitjana, amb l’ajut de l’IRMU.
Sumari
El quart paisatge de Joan Salvat-Papasseit. Una introducció
Nocturns al moll (L’orfenat; el record del pare, “el vell mariner”; aprenent d’artista; la culturització del jove proletari; contra l’ “Era del crim”; Gorkiano i Los Miserables; versos de nit; Humo de fábrica…)
Les Galeries Laietanes i els catalans de 1918 (Santiago Segura; J. V. Foix; De llibreter a editor; Sitgetans a les Galeries Laietanes; Malvasia al celler; Presència de Maricel i de Terramar…)
Els dies clars de Sitges (Les noces del poeta; la casa dels esgrafiats del carrer Sant Pau; els amics sitgetans…)
Lletres de batalla (Un enemic del Poble; Proa versus Monitor; El “fals avantguardista”…)
Una epifania de llum i de paisatge (La construcció poètica de Sitges en set poemes…)
Ha estat un any de llibertat. Vull dir que ha estat el primer any sense compromisos ni responsabilitats més que els que vaig establir amb mi mateixa des del passat 1 de gener, avui fa un any exacte. De llavors ençà han passat moltes coses bones i d’altres que no tant.
He desenterrat papers de les carpetes virtuals i de cartró. He recuperat idees, n’he aparcat d’altres, he enllestit algun projecte, n’he recuperat alguns que ha havia desestimat per sempre més i m’ha agradat haver-ho reconsiderat. Els reptes s’han concretat. Aquest 2026 que tot just ha començat després de la interpretació de la Marxa de Radetzky al MusikVerein de Viena, amb la Filharmònica dirigida pel quebequès Yannick Nézet-Séguin és una perspectiva oberta.
El 2025 he publicat quatre llibres: Llum abissal (Base), de poesia; els catàlegs de dues exposicions que he comissariat, De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914, compartit amb Eliseu Trenc (Museu Picasso Barcelona), al MPB 21.11.2024-30.03.2025, i L’Exposició Històrica d’Art Sitgetà. El primer relat de l’Art Modern a Sitges (Grup d’Estudis Sitgetans) al GES 16 d’agost- 19 de setembre 2025 i l’assaig en curs d’impressió El quart paisatge de Joan Salvat-Papasseit. El poeta avantguardista al Sitges noucentista (GES, IRMU).
He continuat escrivint la columna setmanal d’ El Marge Llarg a L’Eco de Sitges des de 1998, i enguany han estat una cinquantena d’articles, a més d’algun altre article ocasional.
Els meus poemes formen part de les antologies publicades el 2025 Jo tinc una mort petita. Poemes de dol per la pèrdua d’una criatura. Antologia i introducció d’Anna Gual (Barcelona: Angle) i Movimiento de las sombras. Diecisiete poetas catalanas 1941-1991. Antologia bilingüe catalán-español. Edició i traducció d’Angels Gregori i Parra (El Vaso Roto). Jo no vaig anar a Guadalajara de Mèxic, però aquest llibre m’hi va portar. Entre les activitats literàries, he continuat formant part dels Premis de Cadaqués Rosa Leveroni i Quima Jaume, sàviament i constant acomboiats per Rosa Ardid, i dels Premis de la Crítica Serra d’Or.
I, entre altres, cinc articles de recerca: “Joaquim Folch i Torres: la poesia com a forma d’art.” Joaquim Folch i Torres, noves visions (Memoria Artium; 34); “Revista de Catalunya 1934. La direcció anònima de J. V. Foix” Revista de Catalunya, 329; “Les malalties i Santiago Rusiñol. Representació plàstica i literària”. Gimbernat, 84; “Del luminisme al Noucentisme. El paisatge de Sitges com a pretext”. Seminari Joaquim Sunyer, Sitges 1874-1956 (Museus de Sitges). Em queda per redactar en format definitiu la ponència amb què vaig prendre part a les Jornades Rusiñolianes de Vic el novembre de 2025 sobre El pensament artístic de Santiago Rusiñol.
He tingut l’oportunitat de conèixer a fons l’obra de l’arquitecte i humanista Antoni Puig Gairalt gràcies a Marta Cervelló en les presentacions que hem compartit; de reivindicar l’obra de Maria Beneyto a València gràcies a Josep Ballester; de fer el discurs de la Malvasia i dels seus tres cellers sitgetans gràcies a l’Hospital de Sitges i al Centre d’Interpretació de la Malvasia que me’n van fer ambaixadora enguany.
He pres part en presentacions de tota mena: del poemari de Jorge Rodríguez Hidalgo dedicat a l’artista Berta Paco, Bertriana; del número 330 de la Revista de Catalunya dedicada a la Historiografia de l’Art; dels Poemes de Guerra de 1938 reeditats per Editorial Base, al Centre Walter Benjamin de Portbou; de l’assaig lul·lià de Vicenç Llorca, Entenguem-nos per amor (Barcino); la proposta Dels orígens a l’art total. Idees per a un manifest que vaig proposar amb motiu del Dia de l’Artista; la participació a la taula rodona sobre L’Art al Penedès: passat, present i futur, a la Fundació Pinnae de Vilafranca del Penedès; la lectura del Manifest del Correllengua a Sitges l’octubre, i el Manifest de la Festa de la Poesia a Sitges el novembre.
També he viatjat: París, Marsella, Portbou, Milà, València, Florència, Provença, Palerm, Viena i Fontainebleau han estat les destinacions d’enguany, totes acompanyada amb el corresponent carnet de notes.
Em deixo coses però tampoc no es tracta de fer un inventari al complet. El que no tenia previst era fer un retorn als orígens. Des de l’octubre he començat un voluntariat un cop per setmana a l’Arxiu Històric de Sitges per triar, classificar, inventariar i catalogar el fons de l’Arxiu de Can Falç (64 capses!) que hi són des del 2000 i que es troben en un estat totalment caòtic i, per tant, pràcticament inaccessibles. Serà llarg, però el compromís és en ferm. M’ha comportat un reciclatge en normativa arxivística molt interessant i una immersió en la història de Sitges a través de la família potser més important des del segle XVI al XIX. Si s’acaba ensorrant la casa (per descurança, desinterès i deixadesa de la Diputació de Barcelona, que n’és la mestressa), almenys quedaran els papers.
Quan vaig assistir al congrés de l’Associació d’Arxivers i Gestors Documentals de Catalunya pel maig, a Ribes de Fresser, m’hi vaig tornar a donar d’alta, ara com a sènior. Va ser com un retorn als orígens iniciàtic perquè n’havia estat sòcia fundadora el 1985, i el primer domicili de l’entitat, llavors Associació d’Arxivers de Catalunya, havia estat durant un parell d’anys al que llavors havia estat el meu domicili a Barcelona. Però pel maig no m’havia passat pel cap lo del voluntariat a favor de Can Falç. Va ser durant l’estiu, quan vaig demanar a l’arxiver, en Borja Alvarez, informació sobre en Lluís de Dalmau. Allà va començar l’autèntic retorn. Mai no se sap que ens depara el destí però sí que, d’alguna manera, vaig creient que la vida són cercles.
Ciència i literatura no són dues coses, sinó dues cares de la mateixa cosa. Thomas H. Huxley (1860)
Entre els dèficits de coneixement que té la societat actual, on tot és cada vegada més superficial i immediat sense espai per al pensament i la reflexió, la ciència va quedant arraconada. La fragmentació del coneixement ens allunya d’una transversalitat que reconstrueixi el transvasament de ciència i humanitats. Amb tot, som afortunats perquè ara i aquí, existeixen científics humanistes i humanistes que creuen en la ciència, un binomi que mai no s’hauria hagut de trencar. Alfred Giner i Sorolla, Rosa Fabregat, Xavier Duran, Àngel Terron, David Jou o Joan Duran són científics humanistes dels Països Catalans que han dedicat esforços i energies a la ciència i l’humanisme des de la convicció que tot és u i necessari per al progrés de la humanitat. Dos llibres apareguts els darrers mesos en constitueixen dos diferents exemples altament recomanables.
La ciència a través de la literatura
100 visions literàries de la ciència i la tecnologia, del químic i escriptor Xavier Duran (Ed. Cossetània) que depassa l’àmbit divulgatiu per endinsar-se en el coneixement. El propòsit del llibre és el de combatre el tòpic de l’aridesa de la ciència i la tecnologia en els seus més diversos vessants que ens fan descobrir aspectes que sovint passen desapercebuts en les obres literàries. Cada relat va acompanyat d’una breu notícia bibliogràfica per mitjà de la qual el lectors pot anar més enllà i descobrir el ric univers que uneix ciència i lletres des de fa quatre mil anys. És interessant constatar el coneixement que els escriptors mostren de la ciència del seu temps, de com s’enfronten amb els misteris de l’univers, la natura i els éssers i de com els interpreten i transmeten. Des de la descripció de la descomposició dels cossos que descriu Homer fins la consideració dels metges i la medicina en Molière; des de l’aposta per la ciència dels escriptors naturalistes com els germans Goncourt, Balzac o Pérez Galdós; des de la descripció de la societat industrial de Dickens o Narcís Oller; des de la cosmologia del Dant a la visió de l’univers en la lògica oculta de Pere Calders, o des de la lírica empeltada d’arquitectura, química o matemàtica de J. Margarit, Àngel Terron i David Jou fins la colonització i el simbolisme de la ciència de Joseph Conrad, la poliomelitis de Philip Roth o el tractament del càncer segons Alexander Solgenitsin, la diversitat de temàtiques en que la ciència i la tecnologia es mostra en les obres literàries esdesvenint una descoberta i un nou paràmetre de lectura.
Poètiques i aliatges de ‘Ciència radical’ d’alt voltatge
A l’altre extrem, una joia d’aliatges que condensa la creació poètica al voltant de programes de residències poètiques en centres de recerca de Catalunya derivats del projecte de ‘Ciència radical’. Articulat des del CCCB en col·laboració amb diversos instituts de recerca especialitats i impulsat pel Departament de Recerca i Universitats i els fons de plans complementaris, el programa Magmes que ha dirigit el poeta i científic Joan Duran ha comptat amb quatre poetes de primera línia contemporània com Anna Aguilar-Amat, Lluís Calvo, Mireia Cassanyes i Pol Vouillamoz.
El resultat és un volum de poesia, Magmes. Quatre poètiques de ‘Ciència radical’(Ed. Godall) marcadament diferent de la poesia a l`ús i d’una radicalitat diversificada en cadascuna de les veus i diccions: tot el llibre és alt voltatge. “Converses sobre física amb el meu fill”, d’Anna Aguilar-Amat; “La doble escletxa”, de Lluís Calvo; “Al món de les illes vibrants”, de Mireia Cassanyes, i “Itela” de Pol Vouillamoz, mostren quatre visions líriques radicals i i personals que, sense desdir la poètica dels autors, s’enfronten amb la percepció i el coneixement del que han viscut frec a frec amb maneres d’afrontar el coneixement científic. El resultat, en conjunt i en cadascun dels capítols, és exultant, suggerent, captivador. Ho escriu Joan Duran al pròleg: “Així com el ferro pur, per exemple, és un metall molt dúctil però de baixa resistència, l’aliatge amb el carboni li confereix duresa.” Així la poesia en aliatge amb les ciències fotòniques, les altes energies, el sincrotó Alba i la bioenginyeria: la poesia s’enforteix i guanya.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.08.2025
Mentre pels carrers de París els termòmetres marcaven un implacable dos sota zero i als estanys de les Tulleries i dels jardins del Palau de Luxemburg les gavines caminaven sobre l’aigua glaçada, a dins del Centre Pompidou el caliu era tot un altre. L’exposició sobre el Surrealisme que havia obert portes el passat setembre no ha cessat de rebre visitants i de provocar cues a la porta d’un públic sofert que aguantava estoicament els embats del fred per tal de poder accedir a uns escassíssims metres d’espai davant de cadascuna de les obres mestres que omplien les sales de la planta sisena. Surrealisme, encara? ens podríem preguntar cent anys més tard quan des dels diversos àmbits de les arts i de les lletres el surrealisme ha estat una constant en l’interès analític de l’art modern i contemporani.
Surrealisme, encara? Sí, i per les diverses raons que explica, justifica i explica, si cal, el discurs de l’exposició. Perquè més enllà de l’aventura estètica que consistí a expressar els diversos graus i nivells de la profunditat del pensament sense cap límit en directa oposició al dictat de la raó, el surrealisme es va avançar a la contemporaneïtat propugnant i practicant una altra manera de viure i crear. Ho va experimentar i assolir eixamplant les geografies de l’univers abans de la mundialització, oposant-se al pensament colonial quan França propugnava l’engrandiment de l’imperi, valorant l’art dels primitius com el dels contemporanis, integrant al si del moviment les dones artistes, o interrogant-se sobre la identitat del gènere.
Salvador Dalí, Els esforços inútils, 1926-1927A. Giacometti, Taula, 1933
La clau de l’èxit del surrealisme, encara, és que els artistes i creadors a més de ser revolucionaris es van avançar al seu temps sense dubtes… i sense permetre dissidències. Tot plegat es va construir des de diversos angles i llenguatges creatius, visuals i escrits, més enllà de les aparences d’histrionisme, d’absurditat i de provocació, que també n’hi havia. Cronològicament el surrealisme es va estendre més enllà del que hauria estat una efímera durada de no haver estat per la seva propagació durant quatre llargues dècades i arreu.
L’exposició que el Centre Pompidou va organitzar per celebrar el centenari del Manifest del surrealisme d’André Breton i que tanca portes aquest cap de setmana canonitza per enèsima vegada i amb mirada nova els principis que el relliguen al pensament contemporani a partir de la mostra del document original del Manifest du surrealisme que es conserva a la Bibliothèque Nationale de France, articulant les obres més significatives al seu voltant disposades a manera de laberint conceptual: entrada dels mèdiums, trajectòria del somni, màquines de cosir i paraigües, quimeres (aquestes bèsties fantàstiques inquietants), Alícia (del país de meravelles), monstres polítics (o els feixismes d’entreguerres), el reialme de les mares, Melusina (un altre ésser tan fantàstic mig dona mig serp), boscos (“la natura devora el progrés i el sobrepassa”), la pedra filosofal, himnes nocturnals, les llàgrimes d’Eros, el cosmos.
Meret Oppenhim, Daphne i Apol·lo, 1943Ithell Colquhoun, Tres anatomies,
No és una exposició fàcil de percebre des dels seus inicis, i no només degut a la seva distribució física. Però, en canvi, té l’atractiu de distribuir el públic de forma més o menys equitativa (tenint en compte l’aglomeració inevitable).
La correcció política s’instal·la als museus i exposicions…Vista d’una de les sales de la mostra
En qualsevol cas, ho compensa l’atractiu de contemplar el conjunt de textos i d’imatges – pintura, escultura, fotografia, cinema – que encarnen la temàtica conceptual de l’exposició.
Max Ernst, L’àngel de la llar, 1937
Entre les nombroses obres de la mostra cal destacar els noms de les artistes Remedios Varo, Dora Maar, Georgia O’Keefe, Meret Oppenheim, Toyen, Leonora Carrington, Dorothea Tanning, Leonor Fini, Ithell Coqughoun tria des no com una quota minoritària sinó mostrades en tot el seu esplendor i complexitat. Com també destaquen les obres de Salvador Dalí, Joan Miró, Max Ernst, Yves Tanguy o André Masson, juntament amb Luis Buñuel, André Breton, Louis Aragon, o Isidore Ducasse comte de Lautréamont. Amb tot, i mirant-ho des del país estant, més enllà dels grans noms de Dalí, Miró i Buñuel, hauria valgut la pena explorar entre els surrealistes de la dècada dels anys vint i trenta perquè Angeles Santos, Artur Carbonell o Angel Planells, per dir tres noms d’importants artistes del moment, hi haurien fet un destacat paper.
Joaquim de Miró, Vista de Sitges des del Fondac, 1883
La propera Festa Major es compliran cent anys del que va ser una ambiciosa mostra antològica d’art sitgetà. Del 23 al 30 d’agost el Casino Prado va acollir l’Exposició Històrica d’Art Sitgetà, una àmplia selecció d’obres realitzades per artistes sitgetans o vinculats a la Vila, segons el criteri de Miquel Utrillo, l’organitzador per encàrrec del grup Amics de les Arts. La cara visible n’era Salvador Soler i Forment, poeta i escriptor noucentista sitgetà. Utrillo es va envoltar d’experts, com el galerista Josep Dalmau, artistes veterans com Arcadi Mas i Fondevila i joves activistes de les lletres i les arts com Josep Carbonell i Gener, M. A. Cassanyes i Ramon Planes
Trenta-tres anys abans, del 23 d’agost al 14 de setembre de 1892, Santiago Rusiñol havia organitzat l’Exposició de Belles Arts – la primera Festa Modernista- a l’Ajuntament acabat de construir, amb la voluntat de mostrar el millor de l’art del moment. Hi van figurar un centenar d’obres de dinou artistes en les que destacaven les dels Luministes Joan Batlle Amell, A. Mas i Fondevila, J. Mirabent i Gatell, J. Roig i Soler, Joaquim de Miró, juntament amb Antoni Catasús, Felip Masó, Joan Soler; i també les del mateix Rusiñol, Ramon Casas o Modest Urgell. L’èxit de públic i crítica va ser reblat pels articles de R. Casellas i de Francesc Virella i Casañes.
L’exposició de 1925 va ampliar el nombre d’artistes a trenta-sis i va presentar una setantena d’obres organitzades en tres seccions: escultura, pintura i obra sobre paper. La nòmina d’artistes s’estenia des del Greco fins els Realismes dels anys d’entreguerres i la Nova Objectivitat, amb l’absència de Joaquim Espalter i la presència de l’americana Grace Ravlin que alhora exposava a les Galeries Laietanes de Barcelona i Mrs. Deering havia convidat a Maricel. Bona part dels artistes del 1892 hi tornaven, com Rusiñol, Casas i els luministes; se n’hi van afegir d’altres com Ramon Pichot, Lluïsa Vidal, Miquel Utrillo i Picasso; els noucentistes Joaquim Sunyer, Pere Jou, Agustí Ferrer, i els joves A. Sisquella, A. Carbonell, M. A. Cassanyes.
Si l’exposició de 1892 va significar un homenatge a l’Escola Luminista, la definitiva descoberta del valor artístic del paisatge sitgetà i un canvi de costums culturals senyalat per F. Virella Casañes, la de 1925 va esdevenir la gran antològica de l’art sitgetà i, alhora, la mostra de la continuïtat de la creació artística des del realisme de mitjans del segle XIX fins la contemporaneïtat. En paraules dels organitzadors, Sitges es mostrava “no tan sols com a ciutat amant de les Belles Arts sinó com a ver centre d’art, com a nucli creador”. Vista amb perspectiva històrica, l’Exposició Històrica d’Art Sitgetà constitueix una de les realitzacions més importants del Noucentisme a Sitges i, alhora, com un important precedent de les Exposicions d’Art del Penedès (1926-1939).T emps hi haurà per tornar-hi més extensament perquè aquest és un capítol d’història cultural que no ens podem deixar perdre.
El madrigal A Sitges
“Sitges, cel i calitges,” ha estat un dels més grans tòpics del nostre imaginari col·lectiu: som paisatge i aparença d’aiguabarreig del blau resplendent i de l’opacitat blanquinosa. Aquest binomi que inicia el madrigal A Sitges que el poeta Josep Carner va escriure el 16 d’agost de 1925 a casa del poeta Salvador Soler i Forment i que pocs dies més tard va llegir a casa de Josep Planas i Robert en el transcurs d’una lectura poètica enguany en compleix un segle, i encara ens defineix.
Carner forma part de la història cultural de Sitges des dels anys del Modernisme com a col·laborador de La Voz de Sitges i del Noucentisme com a poeta guanyador de la Festa de la Poesia el 1918. El madrigal A Sitges, que està traduït a diversos idiomes, mereix una especial atenció des de l’actualitat, quan és més elegia que retrat: la bellesa de l’imaginari perdura.
Dos centenaris amb els millors auguris per, malgrat tot, desitjar-nos un Bon Any.
QUADERN DE TERRAMAR 