Arxiu de la categoria: Història

TERRAMAR PALACE: D’HOTEL DE LUXE A HOSPITAL DE GUERRA

Publicat el per
1

TERRAMAR PALACE: D’HOTEL DE LUXE A HOSPITAL DE GUERRA

terramar-palace_visit-sitges

Anys trenta: hotel Terramar Palace en el seu moment d’esplendor cosmopolita

Pocs després del l’esclat de la guerra civil l’Hotel Terramar Palace, fins llavors vaixell insígnia del cosmpolitisme sitgetà dels anys trenta, va ser reconvertit en hospital de sang per donar cabuda als ferits de guerra. Aquest és un capítol d’història local relativament poc conegut del qual de mica en mica se’n van sabent més i més coses. La recuperació de la memòria història i el necessari esforç d’objectivació consegüent per no caure en maniqueísmes tan estèrils com distorsionadors comporten la progressiva recuperació de capítols tan importants per al coneixement de la història de la guerra civil com són la dels hospitals on es traslladaven els ferits al front. S’habilitaven, en general, casals grans o hotels, i Terramar, juntament amb La Gavina de S’Agaró i altres edificis de Mataró, Vic, Santa Coloma de Farners o Moià van allotjar centenars de ferits.

Fins el moment moltes de les històries que hi van desfilar formen part, encara, de la memòria personal dels ferits i dels seus familiars o del personal sanitari i adminitratiu que els van atendre. També de la memòria escrita d’algun dels que hi van passar. L’Hotel Terramar Palace va ser requisat el mes d’agost de 1936 i destinat a hospital per guarir els ferits de guerra, i la premsa local del moment en dóna notícia juntament amb la primera entrada de convalescents, una vintena, conminant a la població que hi donés suport per tal “que no els falti res”. Els ferits de guerra, momentanis supervivents de la confrontació, eren vistos com víctimes i herois. Sempre segons la premsa local, les autoritats sitgetanes van encomanar al Dr. Joan Ramon Benaprès la responsabilitat de l’Hospital, per bé que al cap d’un temps la va exercir també el director de l’Hospital de sang Pere Mata de Reus el Dr. Francesc Jimeno Vidal (Reus, 1906- Barcelona, 1978).

Fa pocs dies l’Hospital de Sang de Terramar va ser objecte d’una interessant conferència del metge i historiador de la medicina Josep Hervàs i Puyal, que, amb el títol de L’Hotel Terramar, de Sitges, en la guerra civil (1936-1939)

Vicissituds d’un hospital improvisat va exposar sistematitzadament una informació interessant i documentada. Hervàs va documentar les fonts d’informació que havia utilitzat – entre altres, les memòries de Bonaventura Julià i Quima Caballol publicades pel GES -, en va mostrar imatges i es va referir a diversos episodis que s’hi van viure, a les precàries condicions sanitàries, al servei de biblioteques al front i a uns quants noms propis.

simoneweil

Entre altres, a la filòsofa francesa d’origen jueu Simone Weil (1909-1943). Jo havia seguit el periple de Weil a Sitges el 1999, quan gairebé per atzar i a Caen vaig topar amb una interessant edició de la seva obra que donava compte de l’estada a l’Hospital de Terramar. Enrolada a les Brigades Internacionals des dels primers dies de la guerra va ingressar a Terramar l’agost de 1936, quan els ferits ja depassaven la seixantena. Hi va passar un parell de setmanes fins que els seus familiars la van venir a recollir. Temps suficient, però, per adonar-se de la terrible realitat de la crueltat dels uns i dels altres, que va  deixar palesa al seus escrits, incloent un tràgic passatge dels que es van viure a Sitges aquells dies: els assassinats, entre altres el d’un jove, en represàlia per la mort de nou milicians de la Vila pel fracàs del desembarc a Mallorca.

simoneweil_2

Weil és una de els figures més atractives de la filosofia contemporània, entre altres coses, perquè encarna els contradiccions entre els ideals i la cruesa de la realitat. Va abandonar el país aquella tardor i va morir en plena Guerra mundial a Anglaterra. M’agrada imaginar-la al passeig, alguna tarda d’agost, juntament amb els altres convalescents, lluny del fragor de la guerra i ben propera de la tragèdia de la rereguarda. Amb les seves ulleretes rodones, mitja melena fosca de cabell arrissat, somriure lleu i esguard tristoi. La bellesa del paisatge no va poder consolar-la de tants horrors que havia viscut en pocs dies.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 2.XII.2016

PERSPECTIVA NEVSKY

Publicat el per
Respon

PERSPECTIVA NEVSKY

img_3693

Immediacions de Sant Petersburg (2016), Fot. Frèia Berg

Cada ciutat té la seva estació, la que la converteix en més autèntica. La de Sant Petersburg és, sense cap dubte, l’hivern. O, més ben dit, el pas de la tardor a l’hivern. Ho va escriure la poeta Anna Akhmàtova:

 “ – M’oblides aquest dies de novembre?

Als canals propers el Neva és una llenca encesa.

Una ajustada indumentària de tardor”.

El Neva, reflecteix tot l’or vell, el roig gastat de l’estiu als arbres. Alguns, en plena nuesa, entreteixeixen el decorat gris que s’estén sense límits pel cel de la ciutat. Hi he arribat al caient de la tarda i m’ha sobtat la gespa dels afores enfarinada per les primeres neus. Encara no acaben d’agafar.

img_3677

Pulkovo (2016), Fot. Frèia Berg

La primera vegada que hi vaig venir n’hi  havia més d’un pam, de neu, i en alguns llocs on la pala de les enretirades no havia arribat n’hi havia mig metre. No és gran cosa, em deien. A l’avinguda Nevski de tan en tant sentia el soroll dels terrossos que s’escolaven els canalons del desguàs, parets avall. L’Elena Zernova m’havia vingut a cercar i em feia pujar al cotxe: – tanca els ulls i no diguis res. Vam recorre uns quants centenars de metres, jo amb els ulls tancats, fins que el cotxe es va aturar. – Ara ja pots mirar, surt. Al meu davant s’estenia el Neva tan ample i majestuós com una mar glaçada i, al fons, brillava la claror del Palau d’Hivern. Els canals s’endinsaven pels carrers, talment camins blancs. Tot clar sota un cel gris. És el color de l’hivern a Sant Petersburg. De fred, ni en sentia. Vaig estar estona sense dir res perquè l’esguard tot ho abastava Diu que el que mai no s’oblida és la primera mirada, en perspectiva, a les ciutats perquè cadascuna esdevé la icona que la singularitza a la mirada, al pensament i al record.

També hi ha ciutats associades a l’imaginari musical. Sant Petersburg, que és ciutat literària i musical com poques, compta amb un repertori musical extens i significat. Més enllà de la música de ballet de Txaikowski – El llac dels cignes, La bella dorment… – em quedo amb dues composicions de segle vint. L’una, la Simfonia núm. 7 de Xostakóvitx, la simfonia de Leningrad – el nom de la ciutat que li van donar els sòviets. Xostakóvitx la va acabar el desembre de 1941, l’any que va començar el setge que va acabar tres anys més llarg de la història, el gener de 1944.

Considerada actualment com una obra musical en contra de tota mena de totalitarismes, el seu autor va comentar que la va escriure per a la ciutat que Stalin va destruir i que Hitler va rematar. Dels tres  milions d’habitants en van quedar set-cents mil, dels que tres-cents mil eren soldats.

L’altra cara de la moneda musical és la Prospettiva Nevski de l’italià Franco Battiato, una cançó generacional on l’autor hi aboca una lírica tendra i generacional basada en el conte homònim de Nikolai Gògol que forma part del recull Contes de Sant Petersburg. La visió de Battiato és la del passavolant que hi sent la presència d’Eisenstein, Nijinski o Stravinsky, tres grans noms del segle vint de Rússia, en la seva recerca de l’alba en la nit.

Torno al gris del migida i de la tarda, a zero graus.

img_3726

El Palau d’Hivern, seu del Museu de L’Hermitage (2016). Fot. Frèia Berg

M’esperen la vista del Palau d’Hivern, els quadres de L’Hermitage, la vista de l’aigua lenta de la Moinka i la Fontanka, els versos d’Akhmàtova i el passeig per l’avinguda Nevski on no trobaré Battiato però sí tota la intensitat del que la seva cançó condensa.

 

OFERTA SÀPIENS

Publicat el per
Respon

OFERTA SÀPIENS

img_3616

Taller d’ombres xineses a Can Falç, 1 (2016). Fot. Frèia Berg

Tanquem la 49a edició del Festival Internacional de Cinema posant els dits en forma de V i desitjant llarga i pròspera vida després d’haver hostatjat a Maricel l’exposició de Star Treck, a l’espera del gran mite del comte Dràcula l’any vinent. Els zombies ja han tornat tots a casa – ahir encara me’n vaig trobar uns quants al Museu d’Art de Cerdanyola del Vallès, més vinculat al Festival del que em pensava.

img_3492

El Zombie Walk, al Museu de Cerdanyola del Vallès (2016). Fot. Frèia Berg. 

Mentre encarem la recta final de la preparació de l’exposició de Ramon Casas, la modernitat anhelada als Museus de Sitges ens hem preparat per a la celebració del Dia Sàpiens.

unknown

Sàpiens és una revista d’història ideada des d’un format que combina rigor i divulgació, una fórmula que li ha donat tot l’èxit i prestigi del que gaudeix perquè són dos conceptes complementaris que sumen. És una publicació orientada al gran públic que els especialistes valoren i que quan se la deixa en una sala d’espera al cap d’una estona ja ha  canviat de mans. Des de fa uns anys, Sàpiens celebra el seu dia en alguna població de Catalunya vinculada poc o molt a la història, amb un programa d’activitats adreçat per a tota mena de públics perquè s’hi convida subscriptors i tothom que hi vulgui prendre part. La Diputació de Barcelona hi dóna el suport per fer-la possible, i les institucions i entitats de l’indret tenen cura de l’organització i la logística de les activitats.

img_3625

Ombres xineses a Can Falç, 2 (2016). Fot. Frèia Berg

Des del passat mes de juliol, quan des dels Museus de Sitges  vam saber que el Dia Sàpiens es celebraria a Sitges el dissabte 22 d’octubre, d’acord amb la Regidoria de Cultura ens vam proposar organitzar una oferta de la que en formessin part l’art i el patrimoni. El resultat ha estat una programació, encartada aquesta cap de setmana en aquest setmanari i actualitzada permanentment al web dels Museus de Sitges , on els visitants de Sàpiens i tothom qui ho vulgui hi poden prendre part. El programa és  d’accés lliure i gratuït llevat el Vermut de l’Indià a La Guineu, a preu popular de 2 € com per la Festa Major. Aprofitant l’avinentesa que l’endemà, 23 d’octubre, és el Dia de l’Artista, s’hi han sumat els artistes i els col·lectius artístics en una generosa i atractiva col·laboració. L’Hospital de Sant Joan ofereix una degustació de Malvasia a través dels quatre productes estrella: malvasia seca, malvasia dolça, vi blanc i el cava Monembasia a les terrasses del Palau de Maricel.

img_3632

Instal·lació artística al pati de Miramar (2016). Fot. Frèia Berg

La combinatòria entre l’atractiu dels  museus i de la pràctica creativa de l’art contemporani configura el nucli principal de l’oferta, juntament amb la tanda de conferències que ja és un estàndard dels dies Sàpiens. Entre les onze del matí i les vuit del vespre els museus fan portes obertes amb visites de circuït lliure i guiades; els artistes han organitzat actuacions en directe i obren els seus tallers; per a la canalla hi ha tallers familiars d’ombres xineses a la planta baixa de Can Falç al matí i a la tarda, i al Saló Blau de Maricel s’hi desenvoluparan quatre conferències que situen Sitges en el panorama històric i cultural des de l’Edat Mitjana fins el Modernisme. A destacar la presentació de Les set vides de Pere Romeu, de Josep Bargalló, a les set de la tarda en un dels actes que configura la commemoració de l’Any Ramon Casas i un dels llibres estrella de l’any perquè desvetlla la vida i obra del geni i figura que va ser l’hostaler dels 4Gats.

bargallo-les-set-vides-de-pere-romeu

La celebració del Dia Sàpiens a Sitges ens permet plasmar en una programació per a tots els públics una visió del que som i d’un dels valors que oferim a vilatans i visitants com és el de l’activitat cultural centrada en el patrimoni i les arts, així com el de la gastronomia – que cadascú experimentarà en la mesura de les seva voluntat. Tothom a qui se li ha demanat col·laboració s’hi ha prestat i apuntat amb generositat i entusiasme. La col·laboració dels artistes ha estat cabdal per vincular patrimoni i art en viu i en temps real. Voldríem, en summa, que a l’hora dels balanços la nostra diada Sàpiens hagi contribuït a consolidar un dels grans valors de la nostra identitat com és l’oferta cultural sumant voluntats i projectant la imatge del que som durant les quatre estacions i cada dia de l’any.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21.X.2016

SANT BOI ’76. CARTA AL DOCTOR ROBERT

Publicat el per
Respon

SANT BOI’76. CARTA AL DOCTOR ROBERT

12011129_10153611380594837_1751756143440136603_n

Benvolgut doctor Robert,

Ja m’he pres per costum d’escriure-li una carta cada Onze de Setembre. L’escriptura és dicció i reflexió, retroalimentades. Un exercici setmanal com el que vinc fent en aquest Marge Llarg de L’Eco de Sitges em comporta tanta improvisació com planificació. No és que tingui esperit periodístic per allò del tema que sorgeix a darrera hora però, per contra, cada vegada que assajo de quadrar segons el calendari les dates i els temes sovint se’m desquadren perquè hi ha alguna altra cosa que me’n distreu. Però amb vostè no em passa, perquè és la meva cita anual de l’11-S, participo a l’ofrena floral i li escric.

El temps passa i no és en va, perquè el món canvia i el país, també. Enguany ja en fa quaranta que celebrem l’Onze de Setembre i des d’en fa cinc amb una fita concreta, que és la de l’estat propi. Pacíficament i democràticament, però sense renúncies. Ens ho posen difícil, hi ha traves i dificultats de tota mena, la separació de poders a l’Estat espanyol faria enrogir d’indignació  Montesquieu i tots els pares de l’estat de dret, i també nosaltres de vegades sembla que perdem de vista que el més important és fer pinya i que la unió fa la força en lloc de voler marcar el tipus, però malgrat tots els malgrats hi tornarem a ser.

Aquest any, li deia, en complim quaranta de la primera celebració després del franquisme. Aquell 1976 va ser una celebració d’arrencada, no autoritzada sinó, segons el llenguatge de l’època, tolerada. La va organitzar l’Assemblea de Catalunya. Amb moltes il·lusions, amb tota la voluntat, fins i tot diria amb tota la ingenuïtat. Teníem a tocar la recuperació de les institucions d’autogovern que havien estat prohibides i perseguides pel franquisme, calia retornar a l’estat democràtic i dins d’aquest estat reclamar que se’ns retornés el que ens havien arrabassat. Una devolution a la catalana.  

05-11-setembre-1976

Encara no era dia festiu perquè faltaven quatre anys per al restabliment del Parlament de Catalunya i la promulgació de la primera de les nostres lleis, la 1/1980 que declarava l’Onze de Setembre com la Diada Nacional de Catalunya. Hi va haver molta gent. Presencial, els que hi van ser físicament, i connectada per ràdio tots aquells que no hi vam poder arribar. Va ser una vesprada que va marcar època. Me n’ha quedat una imatge i dues frases. La imatge és de fotografia en blanc i negre – bé, blau fosc… – al pati de la Biblioteca, sintonitzant un transistor, modelant-ne el volum, i unes quants dels que hi érem esmolant les orelles per no perdre’ns paraula dels discursos. Me n’han quedat dues frases que han passat a l’imaginari de la retòrica nacional: “que la prudència no ens faci traïdors”, de Jordi Carbonell, i “Catalunya som tots”, de Miquel Roca Junyent. Ambdós amb vehemència, contundència i convicció.

sant_boi

 

Ajunto les dues frases del Sant Boi ’76 amb un fragment del discurs de vostè al Saló de Sessions del 1900 sobre la importància dels municipis en el context del país que volem lliure, socialment just i de progrés: “Municipis poderosos per sa riquesa, per sa cultura i per son treball donen origen a una nació també poderosa; però tots aquests organismes, fins els més senzills i humils, porten encarnada, a més, una cosa que els fa més grans: la idea de la pàtria o, més ben dit, la mateixa pàtria”… Són tres principis que mantenen plena vigència i que els catalans d’avui no podem oblidar.

img_23653568_1

Enguany, quan li vingui a portar els clavells vermells, pensaré en tots els Onze de Setembre de llavors ençà, en la reivindicació de la Diada, i l’endemà, com els del dotze de setembre de 1714, tots plegats continuarem treballant per aquest país lliure, just i de progrés que volem assolir. Ens queda molta feina per fer, hem de treballar molt i molt bé i no perdre de vista que Catalunya som tots, que cal prudència i contundència –allò del seny i la rauxa – i que el país que volem es construeix amb coratge, convicció i esperança.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 9.IX.2016


					

		
		
	


				
					
	

		

						
STENDHAL I COURBET: DUES INSTANTÀNIES

			
						

				Publicat el   per  			

			
						

				Respon			

					


				

			
STENDHAL I COURBET: DUES INSTANTÀNIES.


 


El que separa l’escriptor i primer “touriste” Henry Beyle, dit Stendhal, i el pintor rebel i realista Gustave Courbet és la seva diferent manera de veure el món. De veure’l i d’assaborir-lo. Tant l’un com l’altre abassegats de ganes d’apoderar-se’n, d’entendre’l tal com és- o tal com els sembla que és i fer-lo ben seu, digerir-lo, transmetre’l. Esdevenir testimonis del seu temps amb un sentit de la llibertat que rarament trobem formulada com a ideal de vida i de comportament entre els seus immediats predecessors i entre molts dels seus contemporanis. El resultat es fa palès en les respectives obres.




170px-Stendhal_2_by_Vallotton
Stendhal, per Felix Valloton


Nat a Grenoble, al cor del Delfinat, Henry Beyle, dit Stendhal, (1783-1842), soldat napoleònic, funcionari d’estat, diplomàtic, escriptor, és un dels personatges més atractius de la història cultural de l’Europa. Només per les dues seves grans novel·les, El roig i el negre i La cartoixa de Parma se’l considera el gran precursor de la novel·la moderna. Els articles i assaigs, especialment els relats de les seves estades a Itàlia testimonien la seva posició davant els viatges, la vida i les arts. Va ser-ne un gran apassionat, sense cap límit.




L1210453
Casa de Stendhal a Grenoble, on va viure infantesa i joventut: la terrassa al sol (2016). Fot. Frèia Berg


Els relats sobre Florència, Roma i Nàpols, les Cròniques italianes o les Memòries d’un turista on narra el seu “tour” per terres franceses mantenen tot el vigor d’una prosa que defuig l’autoretrat del viatger i, per contra, esdevé un retrat de turisme interior: el que explora records, sensacions, impressions i recances. Confesso que, igual que em succeeix amb Josep Pla, de fa temps Stendhal ha esdevingut un company de viatge imprescindible per la geografia francesa i italiana. El seu epitafi, al Cementiri de Montmartre, escrit en italià, diu que “va viure, va estimar i va viure”. Una vida completa de la que ens queda la intensitat amb què la va evocar en una immensa obra literària que transmet la modernitat dels clàssics.


L1210118
Musée Courbet, a Ornans (2016). Fot. Frèia Berg


Des del seu Ornans natal, a les agrestes estribacions alpines del Franc-Comtat, des del París bohemi i revolucionari de la seva joventut, Gustave Courbet (1819-1877) lluita amb energia i convicció per imposar la realitat com a motiu pictòric perquè sent que el caire del seu temps no està ni per les escenografies historicistes i mitològiques ni per perpetuar la noblesa i les classes dominants en la representació pictòrica. Amic de Baudelaire, comparteix amb ell el gust per la realitat i la reivindicació de la seva importància essencial en l’obra d’art. Obres mestre com L’enterrament a Ornans – un format pictòric d’enormes proporcions on els protagonistes són la gent del poble, Els picapedrers, o Les banyistes reben tota mena de crítiques per la gosadia de l’artista.




Gustave_Courbet_-_Bonjour_Monsieur_Courbet_-_Musée_Fabre
Gustave Courbet, Bonjour Monsieur Courbet (1854), Musée Fabre, Montpeller


Més enllà de les anades i vingudes entre Ornans i París i les estades als Països Baixos, Courbet realitza un viatge a Montpeller el 1854 convidat pel seu amic, Albert Bruyas. El viatge constitueix una revelació paisatgística essencial, perquè hi descobreix, textualment, la Mediterrània. Un quadre que es conserva al Museu Fabre de Montpeller, La mar a Palavas, condensa la impressió de l’artista al davant de la immensitat viva i tranquil·la de la mar occitana. Una Mediterrània nua, al descobert, sense mitologia, mostrant els seus colors entre la capità de l’hora. Sol, al seu davant, l’artista es mesura davant de tanta immensitat amb un caire humà, de salutació joiosa. L’home i la mar en la seva justa mesura. Cap altra de les marines de Courbet – densament i solitàriament immenses – pot igualar a la de la mar descoberta vora Montpeller.


Courbet, La mar a Palavas
Gustave Courbet, La mar a Palavas (1854), Musée Fabre, Montpeller


Stendhal i Courbet se’m representen, avui, en dues instantànies de viatge. De viatge al Sud des del respectius lloc natals: a Itàlia l’un; a la mar de vora Montpeller l’altre. Tots dos van guanyar la partida a la realitat que no volien ni podien negar, cadascun amb un llenguatge ben propi. Són dues instantànies que m’ha agradat evocar. La de Stendhal a la terrassa ombrejada de les estances que va habitar d’infant i adolescent a Grenoble. La de Courbet a la seva casa natal d’Ornans, mirant com la Loue baixa, lleugera, fins a trobar la Mediterrània entre les aigües del Roina.




IMG_2823




Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 12.VIII.2016