Arxiu de la categoria: Frèia Berg photo

LA CIUTAT DELS PESSEBRES

Publicat el per
Respon

LA CIUTAT DELS PESSEBRES 

l1220115

Arc i façanes, vora la piazza Bellini. Fot. Frèia Berg, des. 2016

Té fama de bruta, escrostonada, desgavellada, caòtica. Tot això és cert. L’han titllada de bellíssim cadàver barroc. També és veritat. Es diu que la frontera entre la realitat i el sobrenatural és difusa, cosa que també deu ser certa. Hi ha qui l’ha descrita entre l’espant i la meravella, i no me n’estranyo gens.  Com succeeix en les ciutats de personalitat única, forta i orgullosament ostentada, Nàpols ofereix la intensitat de tants registres i relats com ganes del viatger, del ciutadà o del transeunt tenen de viure-la.

l1220111

Vora la Piazza Bellini. Fot. Frèia Berg, des. 2016

M’hi esperaven Guido Reni i el Caravaggio, les parets rosades de Capodimonte, els mosaics d’Herculano del Museu Arqueològic, les rajoles de ceràmica del claustre del Convent de Santa Chiara, els llibreters de vell de la piazza Bellini, la claredat de la via Partenope, les llambordes gastades del castell del Uovo, els aparadors de les botigues petites i encofurnades, la silueta omnipresent del Vesubi i l’arc de triomf del rei Magnànim amb la quadribarrada. Però, amb tot, aquesta vegada volia veure els pessebres napolitans.

l1210942

Via Toledo, tocant al Museu Arqueològic. Fot. Frèia Berg, 2016

Tota la vida que n’havia sentit a parlar. Havia vist figures de pessebre de procedència napolitana en museus, col·leccions i un munt d’esglésies. A Itàlia, per Nadal, totes les esglésies i molts establiments fan el seu pessebre i sovint hi llueixen figures napolitanes, que tenen fama de ser les més apreciades. Però la ciutat dels pessebres és tota una altra cosa.

l1220320

Conjunt pessebrístic. Fot. Frèia Berg, des. 2016 

Mai no havia vist una gernació tan enorme i compactada que la que ocupa tots els racons de la via de San Gregorio Armeno i les seves immediacions. És el carrer que des de sempre – bé, des del segle XVIII – concentra els artesans pessebristes. Hi són tot l’any, com també n’hi ha tot l’any en diverses poblacions italianes del Sud -Salerno, per exemple – i on al llarg dels dotze mesos de l’any s’hi veuen fileres d’àngels, pastors, marededéus, naixements, fugides a Egipte, i el plenari de la població pessebrística de tota mena amb centenars de figures d’oficis juntament amb el bestiar pessebrístic – més que bou, la mula i els xais. Si el pessebre és la representació de escenogràfica de la quotidianeitat fixada en l’espai i el temps, el pessebre napolità abasta l’imaginari complet del seu entorn i de la seva cultura popular. S’estén d’una forma tan vocacionalment exhaustiva com el pessebre provençal, l’únic, en aquest sentit, que s’hi pot comparar perquè la producció artesanal no s’atura i la demanda, tampoc.

l1220451

Prefabricat en una capsa de fusta. Fot. Frèia  Berg, des. 2016

A San Gregorio Armeno i els seus voltants les figures de pessebre constitueixen un epicentre, un cor de la ciutat que batega en totes i cadascuna de les petites peces de fang. És veritat que costa disfrutar-les enmig d’una multitud bigarrada i que les empemptes malden per donar pas i mobilitat a una gernació que sembla petrificada. Però cada figura té el seu punt d’art i de tendresa, cada filera el seu atractiu, cada mida el seu encant i que passaries hores badant de botiga en botiga i d’estand en estand sense voler anar en cap lloc concret: només ser allà enmig per disfrutar d’un espectacle popular que no té comparació possible.

l1220328

Conjunt pessebrístic amb façana d’esglèsia neoclàssica. Fot. Frèia Berg, des. 2016

I després, quan ets a l’altra banda de la ciutat, tornes a badar a la porta d’un restaurant, d’un celler, d’una botiga d’electrodomèstics o de telefonia mòbil perquè totes i cadascuna mostren un pessebre gran o petit, estès o clos en un globus vidre que no saps si s’ha fet a mida del pessebre o si el pessebre hi ha estat encabit per mans tan sàvies com traçudes. L’univers napolità nadalenc es fragmenta en centenars de visions que van repetint amb diverses variants el mateix misteri i el mateix paisatge.

img_4381

Pessebre del restaurant Attori Spettatori. Fot. Frèia Berg, 2016

Bruta, escrostonada, magnificent, barrocament cadavèrica, insòlita, convulsa i bellíssima, Nàpols esdevé, al desembre, la ciutat dels pessebres. Aquesta és la imatge que me n’emporto, contenta d’haver bescanviat per una vegada el passeig romà de Cap d’Any pel decurs desembral napolità a la recerca d’aquestes petites meravelles. Les he trobades a la ciutat dels pessebres, que queda incorporada, ja per sempre, a l’univers de les meves ciutats.

 

Via Toledo. Fot. Frèia Berg, des. 2016
Una habitació amb vistes al tramonto. Fot. Frèia Berg, des. 2016

 

A PORTBOU HI HA UN MAR QUE NO S’ATURA (Jordi Carrió)

Publicat el per
1

A Portbou hi ha un mar que no s’atura.

Walter Benjamin, l’Àngel miop,

hi dibuixa amb exactitud el vèrtex de l’abisme,

 

i tot acaba en transparència. 

Jordi Carrió, L’estació de Portbou. Girona: Curbet Edicions, 2016 (Vincles; 39)

 

 

Aquest vespre s’ha presentat L’estació de Portbou, el llibre de poemes de Jordi Carrió, amb fotografies de Manuel Esclusa. S’ha presentat a la Fundació Tàpies, i Pau Carrió ha dirigit la cerimònia. Érem molts per mirar i escoltar.

img_4123

Fila zero. El poeta em mira. (Fot. Frèia Berg, 2016)

Després, a casa, reprenc la lectura. Abandono les versions en pdf perquè tinc el llibre, publicat per Curbet Edicions, una petita obra mestra i tal com m’agraden els llibres de poesia. Textura i forma per fora, fondària i paraula per dins. Recupero un dels versos per encapçalar aquest post, el mar que no s’atura. Després, tota la resta. Lectura en silenci a penes esberlat per la remor de fons que no s’atura i parla endins. L’estació de Portbou com a síndrome d’Europa, la ferralla esdevinguda paisatge, la cruïlla de vies que no  porten enlloc, les petjades sense ombra, l’altra escala de l’aigua que davalla. I tot acaba en transparència. 

 

PERSPECTIVA NEVSKY

Publicat el per
Respon

PERSPECTIVA NEVSKY

img_3693

Immediacions de Sant Petersburg (2016), Fot. Frèia Berg

Cada ciutat té la seva estació, la que la converteix en més autèntica. La de Sant Petersburg és, sense cap dubte, l’hivern. O, més ben dit, el pas de la tardor a l’hivern. Ho va escriure la poeta Anna Akhmàtova:

 “ – M’oblides aquest dies de novembre?

Als canals propers el Neva és una llenca encesa.

Una ajustada indumentària de tardor”.

El Neva, reflecteix tot l’or vell, el roig gastat de l’estiu als arbres. Alguns, en plena nuesa, entreteixeixen el decorat gris que s’estén sense límits pel cel de la ciutat. Hi he arribat al caient de la tarda i m’ha sobtat la gespa dels afores enfarinada per les primeres neus. Encara no acaben d’agafar.

img_3677

Pulkovo (2016), Fot. Frèia Berg

La primera vegada que hi vaig venir n’hi  havia més d’un pam, de neu, i en alguns llocs on la pala de les enretirades no havia arribat n’hi havia mig metre. No és gran cosa, em deien. A l’avinguda Nevski de tan en tant sentia el soroll dels terrossos que s’escolaven els canalons del desguàs, parets avall. L’Elena Zernova m’havia vingut a cercar i em feia pujar al cotxe: – tanca els ulls i no diguis res. Vam recorre uns quants centenars de metres, jo amb els ulls tancats, fins que el cotxe es va aturar. – Ara ja pots mirar, surt. Al meu davant s’estenia el Neva tan ample i majestuós com una mar glaçada i, al fons, brillava la claror del Palau d’Hivern. Els canals s’endinsaven pels carrers, talment camins blancs. Tot clar sota un cel gris. És el color de l’hivern a Sant Petersburg. De fred, ni en sentia. Vaig estar estona sense dir res perquè l’esguard tot ho abastava Diu que el que mai no s’oblida és la primera mirada, en perspectiva, a les ciutats perquè cadascuna esdevé la icona que la singularitza a la mirada, al pensament i al record.

També hi ha ciutats associades a l’imaginari musical. Sant Petersburg, que és ciutat literària i musical com poques, compta amb un repertori musical extens i significat. Més enllà de la música de ballet de Txaikowski – El llac dels cignes, La bella dorment… – em quedo amb dues composicions de segle vint. L’una, la Simfonia núm. 7 de Xostakóvitx, la simfonia de Leningrad – el nom de la ciutat que li van donar els sòviets. Xostakóvitx la va acabar el desembre de 1941, l’any que va començar el setge que va acabar tres anys més llarg de la història, el gener de 1944.

Considerada actualment com una obra musical en contra de tota mena de totalitarismes, el seu autor va comentar que la va escriure per a la ciutat que Stalin va destruir i que Hitler va rematar. Dels tres  milions d’habitants en van quedar set-cents mil, dels que tres-cents mil eren soldats.

L’altra cara de la moneda musical és la Prospettiva Nevski de l’italià Franco Battiato, una cançó generacional on l’autor hi aboca una lírica tendra i generacional basada en el conte homònim de Nikolai Gògol que forma part del recull Contes de Sant Petersburg. La visió de Battiato és la del passavolant que hi sent la presència d’Eisenstein, Nijinski o Stravinsky, tres grans noms del segle vint de Rússia, en la seva recerca de l’alba en la nit.

Torno al gris del migida i de la tarda, a zero graus.

img_3726

El Palau d’Hivern, seu del Museu de L’Hermitage (2016). Fot. Frèia Berg

M’esperen la vista del Palau d’Hivern, els quadres de L’Hermitage, la vista de l’aigua lenta de la Moinka i la Fontanka, els versos d’Akhmàtova i el passeig per l’avinguda Nevski on no trobaré Battiato però sí tota la intensitat del que la seva cançó condensa.

 

OFERTA SÀPIENS

Publicat el per
Respon

OFERTA SÀPIENS

img_3616

Taller d’ombres xineses a Can Falç, 1 (2016). Fot. Frèia Berg

Tanquem la 49a edició del Festival Internacional de Cinema posant els dits en forma de V i desitjant llarga i pròspera vida després d’haver hostatjat a Maricel l’exposició de Star Treck, a l’espera del gran mite del comte Dràcula l’any vinent. Els zombies ja han tornat tots a casa – ahir encara me’n vaig trobar uns quants al Museu d’Art de Cerdanyola del Vallès, més vinculat al Festival del que em pensava.

img_3492

El Zombie Walk, al Museu de Cerdanyola del Vallès (2016). Fot. Frèia Berg. 

Mentre encarem la recta final de la preparació de l’exposició de Ramon Casas, la modernitat anhelada als Museus de Sitges ens hem preparat per a la celebració del Dia Sàpiens.

unknown

Sàpiens és una revista d’història ideada des d’un format que combina rigor i divulgació, una fórmula que li ha donat tot l’èxit i prestigi del que gaudeix perquè són dos conceptes complementaris que sumen. És una publicació orientada al gran públic que els especialistes valoren i que quan se la deixa en una sala d’espera al cap d’una estona ja ha  canviat de mans. Des de fa uns anys, Sàpiens celebra el seu dia en alguna població de Catalunya vinculada poc o molt a la història, amb un programa d’activitats adreçat per a tota mena de públics perquè s’hi convida subscriptors i tothom que hi vulgui prendre part. La Diputació de Barcelona hi dóna el suport per fer-la possible, i les institucions i entitats de l’indret tenen cura de l’organització i la logística de les activitats.

img_3625

Ombres xineses a Can Falç, 2 (2016). Fot. Frèia Berg

Des del passat mes de juliol, quan des dels Museus de Sitges  vam saber que el Dia Sàpiens es celebraria a Sitges el dissabte 22 d’octubre, d’acord amb la Regidoria de Cultura ens vam proposar organitzar una oferta de la que en formessin part l’art i el patrimoni. El resultat ha estat una programació, encartada aquesta cap de setmana en aquest setmanari i actualitzada permanentment al web dels Museus de Sitges , on els visitants de Sàpiens i tothom qui ho vulgui hi poden prendre part. El programa és  d’accés lliure i gratuït llevat el Vermut de l’Indià a La Guineu, a preu popular de 2 € com per la Festa Major. Aprofitant l’avinentesa que l’endemà, 23 d’octubre, és el Dia de l’Artista, s’hi han sumat els artistes i els col·lectius artístics en una generosa i atractiva col·laboració. L’Hospital de Sant Joan ofereix una degustació de Malvasia a través dels quatre productes estrella: malvasia seca, malvasia dolça, vi blanc i el cava Monembasia a les terrasses del Palau de Maricel.

img_3632

Instal·lació artística al pati de Miramar (2016). Fot. Frèia Berg

La combinatòria entre l’atractiu dels  museus i de la pràctica creativa de l’art contemporani configura el nucli principal de l’oferta, juntament amb la tanda de conferències que ja és un estàndard dels dies Sàpiens. Entre les onze del matí i les vuit del vespre els museus fan portes obertes amb visites de circuït lliure i guiades; els artistes han organitzat actuacions en directe i obren els seus tallers; per a la canalla hi ha tallers familiars d’ombres xineses a la planta baixa de Can Falç al matí i a la tarda, i al Saló Blau de Maricel s’hi desenvoluparan quatre conferències que situen Sitges en el panorama històric i cultural des de l’Edat Mitjana fins el Modernisme. A destacar la presentació de Les set vides de Pere Romeu, de Josep Bargalló, a les set de la tarda en un dels actes que configura la commemoració de l’Any Ramon Casas i un dels llibres estrella de l’any perquè desvetlla la vida i obra del geni i figura que va ser l’hostaler dels 4Gats.

bargallo-les-set-vides-de-pere-romeu

La celebració del Dia Sàpiens a Sitges ens permet plasmar en una programació per a tots els públics una visió del que som i d’un dels valors que oferim a vilatans i visitants com és el de l’activitat cultural centrada en el patrimoni i les arts, així com el de la gastronomia – que cadascú experimentarà en la mesura de les seva voluntat. Tothom a qui se li ha demanat col·laboració s’hi ha prestat i apuntat amb generositat i entusiasme. La col·laboració dels artistes ha estat cabdal per vincular patrimoni i art en viu i en temps real. Voldríem, en summa, que a l’hora dels balanços la nostra diada Sàpiens hagi contribuït a consolidar un dels grans valors de la nostra identitat com és l’oferta cultural sumant voluntats i projectant la imatge del que som durant les quatre estacions i cada dia de l’any.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 21.X.2016

STENDHAL I COURBET: DUES INSTANTÀNIES

Publicat el per
Respon

STENDHAL I COURBET: DUES INSTANTÀNIES.

 

El que separa l’escriptor i primer “touriste” Henry Beyle, dit Stendhal, i el pintor rebel i realista Gustave Courbet és la seva diferent manera de veure el món. De veure’l i d’assaborir-lo. Tant l’un com l’altre abassegats de ganes d’apoderar-se’n, d’entendre’l tal com és- o tal com els sembla que és i fer-lo ben seu, digerir-lo, transmetre’l. Esdevenir testimonis del seu temps amb un sentit de la llibertat que rarament trobem formulada com a ideal de vida i de comportament entre els seus immediats predecessors i entre molts dels seus contemporanis. El resultat es fa palès en les respectives obres.

170px-Stendhal_2_by_Vallotton

Stendhal, per Felix Valloton

Nat a Grenoble, al cor del Delfinat, Henry Beyle, dit Stendhal, (1783-1842), soldat napoleònic, funcionari d’estat, diplomàtic, escriptor, és un dels personatges més atractius de la història cultural de l’Europa. Només per les dues seves grans novel·les, El roig i el negre i La cartoixa de Parma se’l considera el gran precursor de la novel·la moderna. Els articles i assaigs, especialment els relats de les seves estades a Itàlia testimonien la seva posició davant els viatges, la vida i les arts. Va ser-ne un gran apassionat, sense cap límit.

L1210453

Casa de Stendhal a Grenoble, on va viure infantesa i joventut: la terrassa al sol (2016). Fot. Frèia Berg

Els relats sobre Florència, Roma i Nàpols, les Cròniques italianes o les Memòries d’un turista on narra el seu “tour” per terres franceses mantenen tot el vigor d’una prosa que defuig l’autoretrat del viatger i, per contra, esdevé un retrat de turisme interior: el que explora records, sensacions, impressions i recances. Confesso que, igual que em succeeix amb Josep Pla, de fa temps Stendhal ha esdevingut un company de viatge imprescindible per la geografia francesa i italiana. El seu epitafi, al Cementiri de Montmartre, escrit en italià, diu que “va viure, va estimar i va viure”. Una vida completa de la que ens queda la intensitat amb què la va evocar en una immensa obra literària que transmet la modernitat dels clàssics.

L1210118

Musée Courbet, a Ornans (2016). Fot. Frèia Berg

Des del seu Ornans natal, a les agrestes estribacions alpines del Franc-Comtat, des del París bohemi i revolucionari de la seva joventut, Gustave Courbet (1819-1877) lluita amb energia i convicció per imposar la realitat com a motiu pictòric perquè sent que el caire del seu temps no està ni per les escenografies historicistes i mitològiques ni per perpetuar la noblesa i les classes dominants en la representació pictòrica. Amic de Baudelaire, comparteix amb ell el gust per la realitat i la reivindicació de la seva importància essencial en l’obra d’art. Obres mestre com L’enterrament a Ornans – un format pictòric d’enormes proporcions on els protagonistes són la gent del poble, Els picapedrers, o Les banyistes reben tota mena de crítiques per la gosadia de l’artista.

Gustave_Courbet_-_Bonjour_Monsieur_Courbet_-_Musée_Fabre

Gustave Courbet, Bonjour Monsieur Courbet (1854), Musée Fabre, Montpeller

Més enllà de les anades i vingudes entre Ornans i París i les estades als Països Baixos, Courbet realitza un viatge a Montpeller el 1854 convidat pel seu amic, Albert Bruyas. El viatge constitueix una revelació paisatgística essencial, perquè hi descobreix, textualment, la Mediterrània. Un quadre que es conserva al Museu Fabre de Montpeller, La mar a Palavas, condensa la impressió de l’artista al davant de la immensitat viva i tranquil·la de la mar occitana. Una Mediterrània nua, al descobert, sense mitologia, mostrant els seus colors entre la capità de l’hora. Sol, al seu davant, l’artista es mesura davant de tanta immensitat amb un caire humà, de salutació joiosa. L’home i la mar en la seva justa mesura. Cap altra de les marines de Courbet – densament i solitàriament immenses – pot igualar a la de la mar descoberta vora Montpeller.

Courbet, La mar a Palavas

Gustave Courbet, La mar a Palavas (1854), Musée Fabre, Montpeller

Stendhal i Courbet se’m representen, avui, en dues instantànies de viatge. De viatge al Sud des del respectius lloc natals: a Itàlia l’un; a la mar de vora Montpeller l’altre. Tots dos van guanyar la partida a la realitat que no volien ni podien negar, cadascun amb un llenguatge ben propi. Són dues instantànies que m’ha agradat evocar. La de Stendhal a la terrassa ombrejada de les estances que va habitar d’infant i adolescent a Grenoble. La de Courbet a la seva casa natal d’Ornans, mirant com la Loue baixa, lleugera, fins a trobar la Mediterrània entre les aigües del Roina.

IMG_2823

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 12.VIII.2016