Arxiu de la categoria: Frèia Berg photo

DE LA PLATA A SITGES, O LA CELEBRACIÓ DE L’ARTISTA HORACIO ELENA

Publicat el per
Respon

DE LA PLATA A SITGES O LA CELEBRACIÓ DE L’ARTISTA HORACIO ELENA

Quan vaig veure el títol que Horacio Elena va posar a la seva exposició al Centre Cultural Miramar se’m va acudir que potser era una picada d’ullet a en Rusiñol, que va escriure un dels més deliciosos llibres de viatges titulat Del Born al Plata(1911), on relatava les seves aventures per l’Argentina i l’Uruguai. Horacio, i la seva muller, Carmen, van fer la travessa a la inversa, de l’Argentina a Sitges, i no precisament per viatjar-hi de turistes, sinó per les circumstàncies adverses d’escapar d’una dictadura.  A la terra natal Horacio Elena ja era un prestigiós artista, amb el valor afegit, que no és poc, que també era conegut per petits i joves que havien gaudit dels seus dibuixos per aprendre a llegir – amb el llibre Mi amigo Gregorio, que també es troba a feisbuc envoltat d’amics –, per aprendre els valors humans – amb Aire libre, amb el text de María Walsh, llibre que va ser prohibit per la dictadura argentina perquè l’autora era jueva –, i per aprendre a disfrutar amb un bon tou de llibres per a totes les edats. Horacio era un jove artista prestigiós i consolidat, compromès amb l’art modern i amb els valors humans.

L’exposició Horacio Elena. De La Plata a Sitges, 1962-2018 ha estat profusament visitada des del passat 17 de març  i es va cloure el dia Primer de Maig amb un entranyable concert in situ que van oferir dues músiques i cantants argentines, les Hermanas Caronni. Amigues dels Elena van oferir un recital de música popular que va aplegar amics i coneguts de totes dues bandes de l’Atlàntic que aquella tarda rodaven per Sitges. Fins i tot elles, i uns quants més dels assistents, van evocar les primeres lletres amb Mi amigo Gregorio.

També molts de nosaltres vam conèixer l’obra artística d’Horacio Elena com a il.lustrador, i així també el coneix bona part del públic sitgetà a través de les pàgines de L’Eco de Sitges, on a través de la seva mirada de tendra ironia – sovint, més tendresa que ironia, i altres vegades de crític exercici cívic – ens acompanya al pas de l’any. L’exposició ens ha atorgat una més àmplia visió de la perllongada trajectòria d’Horacio Elena des de La Plata fins a Sitges i de la seva diversificada capacitat per treballar diversos llenguatges artístics: de l’acrílic a l’aquarel·la, del dibuix a l’escultura.

Per tota aquesta trajectòria hi planen dos principis que caracteritzen els motius de l’artista: una creativitat abocada a l’esser humà i un impuls ètic i social irrenunciable, per allò de nulla estetica sine etica. Tot plegat configura l’obra d’Horacio com un conjunt atractiu, diversificat, compromès i complex que cada espectador acara de diferent manera i sempre sorprès i admirat.

IMG_3745Fot. Freia Berg

També jo ho vaig experimentar en veure a l’exposició l’abast real de l’obra de l’artista. Hi vaig retrobar algunes obres que ja coneixia, des de l’entrayable i festamajorenca entrada del Cubanito a la barberia del Cable – significativa mostra de l’art al carrer – , alguns dels contes– i el que vaig escriure el 2004, L’Estrella i el Mar, que l’Horacio va il·lustrar… ; i també, entre altres, un de molt especial, de la Maria de la Luz Uribe, El monstruo de las pequeñas coses y otros cuentos… Me’l va senyalar en Santiago Krahn, fent-me adonar que els protagonistes eren els tres petits marrecs de la família Krahn-Uribe i la seva casa del carrer Sant Gaudenci, amb un retrat de l’inoblidable Fernando, tota la família en un conte. 

 

Em va impressionar la sèrie Contra la guerra, que és un al·legat contra la monstruositat de pensament, trama, estratègia i acció, d’un acurat i atemporal expressionisme.

IMG_3684Fot. Freia Berg

Em van encantar el tríptic dedicat a La musa– a més, a l’escenari del Racó de la Calma, la gamma cromàtica suaument predominant;

el llenguatge ocre de les superposicions narrant la relació de l’ésser amb els objectes; la sèrie dels Fragments dedicada als cossos, emparentada amb les mostres d’escultura, una sòlida interpretació del cos femení a l’empara de l’encaix de les formes.

Un mateix encaix que s’observa en les seves darreres creacions, la sèrie de formes femenines realitzada amb tècnica digital sobre paper: composicions que podrien derivar de l’esllanguiment estrafet i formal d’un Francis Bacon, però realitzades amb una rotunda voluntat de plasmar l’estructura de les formes per mitjà de la combinació cromàtica.

IMG_3737Fot. Freia Berg

I no em voldria deixar per res del món el fantàstic Drac lector que presideix la Sala infantil de la Biblioteca, tot just reoberta.

Parlant de biblioteca i llibres canvio d’àmbit, però no puc deixar de recordar que la meva primera memòria de l’Horacio Elena, i de la Carmen, va ser buscant llibres per llegir a la Biblioteca un llunyà 1976, quan es van establir definitivament a Sitges. I des de llavors fins avui. Aquesta exposició, entre altres coses, ha estat també motiu per a l’agraïment i reconeixement d’Horacio Elena i la celebració de l’home i l’artista creatiu i compromès.

 

Fotografies de Frèia Berg. 
Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 4 de maig de 2018.

POESIA EN FRONT DE LA MORT. A LA MEMÒRIA DE JORDI CARRIÓ

Publicat el per
Respon

POESIA ENFRONT DE LA MORT

                                                                 A la memòria d’en Jordi Carrió, poeta

El poeta em mira. Presentació de L'estació de Portbou. Fot. Frèia Berg, 2016 còpia

El poeta em mira. Presentació de L’estació de Portbou, a la Fundació Tàpies. Fot. Frèia Berg, 2016

            Tot just havien acabat de florir les mimoses que, el gener de 2004 em vaig trobar abocada a un canvi forçat de feina. Va ser un canvi esperat però no volgut,  anunciat pel silenci institucional i la fredor del DOGC ateses les circumstàncies del canvi de règim. De manera que vaig sortir de les arcades gòtiques de l’antic Hospital de la Santa Creu i vaig retornar a les dependències de la planta baixa de l’antic arsenal de la Ciutadella: de la Biblioteca de Catalunya al Departament d’Estudis Parlamentaris del Parlament de Catalunya. Però com afirmava Maria Aurèlia Capmany, “mai no seré prou vella ni prou covarda per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides.” I amb aquesta divisa que sempre m’ha acompanyat vaig iniciar una nova etapa. En situacions així trobes els amics de debò i els que fan veure que no et coneixen. Tampoc no em vaig poder escapar de l’experiència, però vaig tenir la sort de fer noves amistats i convertir antigues coneixences en una joia immarcescible. Una d’aquestes va ser la d’en Jordi Carrió, i l’expressió de “la joia immarcescible de l’amistat” és el que anys més tard em va escriure per tota endreça al seu llibre Fin’amor, per al qual li vaig escriure un pròleg tan desbocat com corresponia al seu contingut literari i visual.

            Era primavera, i a la Ciutadella les fulles dels plàtans filtraven aquella llum tan meravellosa de tot l’any però més intensa i més brillant. En Jordi s’havia proposat distreure’m de les cabòries de l’adaptació al canvi i cada dimecres compareixia a la Ciutadella per anar a dinar pel barri, parlar de cultura, de literatura i de poesia. Un any abans havia presentat un treball interessant treball poètic sobre l’escultora Maïs a la Biblioteca de Catalunya. De feia temps que havia decidit ser poeta. Els dinars comportaven la descoberta de restaurants d’un barri que estava canviant a marxes forçades per la invasió del turisme urbà però que, ben trobats, aguantaven bé la relació entre qualitat, preu i l’estona de fer la sobretaula. Una sobretaula que, vegades, s’allargava molt per allò del plaer de la conversa i de la varietat immensa de la vida.

            D’aquells migdies en van sorgir intercanvis d’originals; pàgines subratllades, guixades i corregides; records i comentaris, amistats que van esdevenir comunes, parentius adoptats, descobertes i edicions. En Jordi Carrió ben aviat es va fer el  nom propi en el medi literari en poesia i prosa poètica, amb un estil planer,  amb una dicció contundent i amb un passar de la lírica a la èpica amb dignitat, convicció i una viscuda plenitud que, em consta, el feia feliç. Seguir el decurs d’un dels seus llibres, des dels primers poemes fins a tenir-lo en negre sobre blanc i en edicions sempre acuradíssimes era, per als que l’hi acompanyàvem, tota una vivència. En Carles Duarte, en Quim Curbet, en Marc Cuixart, en Sam Abrams o en Jordi Llavina, entre altres, en poden donar fe.

Finalment, A Mo ara, amb un cafè a Parlament - 16

Preparant l’edicio de A Mo, ara, al bar del Parlament. Fot. Frèia Berg, 2010

            El 2010 vaig tenir el privilegi de ser una de les seves editores amb la plaqueta onzena de Paper de Terramar, A Mo, ara. El vam publicar en català i la traducció anglesa dels versos la van fer John Mackay i Kevin Hackett, i vaig tenir el privilegi de comptar amb l’arquitecte Marc Cuixart com a il·lustrador. La presentació es va fer al taller d’artista d’en Peret – Pere Torrent –  i de la Maria Espeus; és un dels llocs on un parell d’anys més tard, es va gestar un dels seus llibres més significatius, Fin’amor.

IMG_3862

Jordi Carrió, Peret i Jordi Llavina al taller d’en Peret. Fot. Frèia Berg, 2013.

L’altre lloc on el recull de proses poètiques de Carrió amb fotografies de Maria Espeus es va anar configurant tot compartint converses va ser la terrassa de casa seva, un pis decimonònic del carrer de la Princesa,  que descobria un, a parer meu, bellíssim interior d’illa de cases on totes les persianes eren els ulls per a esguardar la llum.

            Mentrestant, en Jordi s’havia posat malalt i tot i que hi havia plantat cara amb un coratge tossut i enderiat, les seves cèlul·les terroristes anaven guanyant la partida de la invasió. Ell, que era poeta i se sentia poeta,  seguia la cursa escrivint poemes. És així com l’any passat ens va lliurar el seu testament poètic i vital titulat L’estació de Portbou, aquesta vegada amb fotografies de Manuel Esclusa, un pòrtic d’en Sam Abrams, a l’ombra de Walter Benjamin i de les ales de l’ Angelus Novus de Paul Klee, de La caiguda d’Ícar de Brueghel i el poema de W. H. Auden . Des de la visió de tota una vida hi conclou: “A nosaltres, l’espècie humana, / ens cal una pau més alta i no morir de  mala mort.” Li ho vaig escriure al Pòrtic de Fin’amor: el poema és l’últim refugi.

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 12.I.2018.
La fotografia de la capçalera amb Jordi Carrió recitant els textos de L'estació de Portbou és de Quim Curbet.

 

CAMPDÀSENS, AMB UNA MIRADA A LES ÀLIGUES

Publicat el per
Respon

CAMPDÀSENS, AMB UNA MIRADA A LES ÀLIGUES

Nosaltres provenim, per part de la família paterna, de l’antiga masia de Les Àligues, a la carena d’entre el fondo del Tro i el fondo de Montseva, Garraf endins. Això és el que el meu avi Isidro i el meu pare m’havien explicat, sobretot el meu pare. No és que fos gaire caminador però sí que era home més de muntanya que de mar. Li agradava pujar a l’ermita de la Trinitat – on el cel és més blau i des d’on es veu la mar més blava – i mirar muntanyes endins.

P1060236

Els meus van baixar a Sitges a mitjan segle XIX, any amunt any avall, i el besavi Magí havia passat pel Corral de la Vila, d’on conservem unes quantes anècdotes de família dignes de millor prosa. Els meus cosins més gran segur que saben més històries que les que sé jo, però el que sí és ben cert és que la procedència de Les Àligues és idea compartida per tots. 

http://lovesitges.blogspot.comhttp://a-gaudi.blogspot.comhttp://jmfotos.blogspot.com
http://lovesitges.blogspot.comhttp://a-gaudi.blogspot.comhttp://jmfotos.blogspot.com
http://lovesitges.blogspot.comhttp://a-gaudi.blogspot.comhttp://jmfotos.blogspot.com
http://lovesitges.blogspot.comhttp://a-gaudi.blogspot.comhttp://jmfotos.blogspot.com

La masia dels nostres orígens i el bosquet que l’envoltava van ser devorats per la pedrera de Vallcarca entre el 2004 i el 2010 i avui només en resten més que l’espai buit i el record. Anys enrere, el dia de la Festa Major de Campdàsens, quan els cotxes s’enfilaven en corrua camí amunt vers el darrer tram abans d’arribar a la plana, mirava d’esquitllentes avall, per si entreveia alguna paret enrunada. La casa i la terra mai no havien estat nostres i havien anat canviat de mans fins el seu destí final. Però sí que és cert que  existia, i existeix,  un cert sentiment de pertinença que ens relliga a la terra, un sentiment de vinculació als ancestres – uns éssers remots però no del tot estranys dels quals descendien els meus rebesavis, besavis i avis. Eren aquells que vivien al ritme de la llum del sol, del pas de les estacions, de l’economia d’escassa subsistència, del silenci immens i aclaparador que marcava el pas de les hores i dels dies muntanyes endins. 

 

Potser és per tot plegat que Campdàsens i la seva Festa Major la vivim d’una forma més primitiva, més tel·lúrica, tal com els Amics del Garraf l’han  reestablerta com una festa del calendari sitgetà. Potser és per tot plegat que se’m presenta com una festa diferent.

Perquè és a Campdàsens on els que hi pugem hi trobem tot el que ens pot quedar de l’antiga relació amb la terra i amb el paisatge i que és una important part del nostre imaginari personal i, segons com, compartit i col·lectiu. Quan hi reflexiono, no puc evitar el retorn del pensament a Les Àligues, als orígens.

Can Lluçà 2017L1230589

És el que, al cap i a la fi, he volgut palesar al poema de la Festa Major de Campdàsens per ser llegit a Can Lluçà que enguany em van demanar els Amics del Garraf, un dels reptes més difícils per acordar-hi poesia i veritat.

 

 

Ens queden les arrels quan tot desapareix,

s’alcen muralles de ciment,

i es perden els bancals fressats pels segles.

 

Ens queden els paisatges quan es mor la natura

i ens salva el gest d’antiga germanor

quan compartim la festa, memòria i ritual.

 

Hem viscut les edats de ferro i bronze

que han devorat la pedra i els camins

d’on havíem nascut, d’on proveníem.

 

Ens queden els turons que afiten l’horitzó,

els límits coneguts d’una masia estant

d’on vam baixar un dia sense mirar endarrere.

 

El gris de la carena es fa de plata

quan la llum la voreja de través

i el marge llarg emprèn la via avall.

 

Nosaltres cerquem tot el que resta

entre pedra i verdor, a manera de crida

que ens convoca i acull per celebrar el que som

 

en companyia dels que hi som, dels que han vingut,

dels que reposen i ens esguarden benèvols

amb un somriure de pols esbatanada.

 

Ens queden les arrels quan tot desapareix

i a l’hora dels adéus quan acaba la festa

sentim com ens relliguen imperceptiblement

 

invisibles i fortes, terra endins, a un recer,

a una mar que s’estén fins on els ulls arriben,

perquè ens queden els noms, el record i el paisatge.

CORPUS: LA FESTA, I EL LLIBRE.

Publicat el per
Respon

CORPUS: LA FESTA, I EL LLIBRE

corpuseduardtomas

“Un Corpus que ha sabut conservar els elements essencials i històrics de la festa, elements que són testimonis que ens permeten reviure la llarga tradició del Corpus sitgetà, rejovenit amb diversitat de novetats i d’actes, que mantenen la festa viva i actual, fent que sigui un dels esdeveniments imprescindibles del calendari sitgetà”. Aquest és el darrer paràgraf amb què Eduard Tomàs i Sanahuja clou el llarg i laboriós estudi sobre Corpus: la festa. Història i evolució del Corpus de Sitges (1360-2017). Més de sis segles avalen una festivitat que ha perdurat malgrat tots els malgrats que configuren la història de les viles i els pobles.

35223980842_d4725ebf05_o

L’altar del Cap de la Vila de 2017 ha estat encomant al Club de Rugbi sitgetà

Som afortunats, els sitgetans, perquè des d’ara disposem d’un dels treballs més complets i rigorosos sobre les nostres festes. És un llibre que suma amb altres obres que l’han precedit en la recerca i estudi de les manifestacions de la nostra cultura popular. És, també, una obra imprescindible per conèixer la manera de ser dels sitgetans que al llarg de més de sis-cents anys d’història hem anat vivint, discutint, creant, construint una de les tradicions més arrelades que encara avui ens defineix. L’obra és el volum setè de la Sèrie Major del Grup d’Estudis Sitgetans i ha estat publicada gràcies a la Regidoria de Cultura, Tradicions i Festes.

Dir Corpus, a Sitges, significa un conglomerat d’esdeveniments, manifestacions i activitats, que conflueixen en el temps i que eclosionen al llarg d’una setmana intensa en emocions i vivències. Tant per a qui ho viu activament en qualsevol dels aspectes que configuren la festa, com per a qui espera el pas dels Gegants a toc de processó pels carrers de Sitges amb el Drac i l’Àliga amb clavells a la boca en lloc de carretilles, o qui s’embadaleix contemplant la infinita bellesa de l’esclat dels clavells en una exposició única en el món. Com tota festa, Corpus compta amb participants actius i passius i tots plegats sumen – sumem- per a una tradició que ha lluitat per reformar-se, reinventar-se i afermar-se garantint un futur que no desmenteix ni es desentén del seu passat.

Aquesta és la lliçó, o una de les lliçons, de l’obra d’Eduard Tomàs. És un compendi d’història global– religiosa, política, festiva, veïnal on el Corpus de Sitges queda perfectament enquadrat en els avatars litúrgics i sociopolítics des de 1360 fins avui mateix. Tomàs aborda capítol per capítol tota la casuística que envolta la Festa en les seves diverses circumstàncies. És un llibre que constitueix un referent indispensable per conèixer i saber de Sitges per i des de dintre.

No vull deixar d’agrair, la gran exigència que palesa l’abast de l’obra i l’enorme rigor que l’acompanya des de la primera fins la darrera pàgina. A tall d’exemple, les quatre-centes cinquanta-nou anotacions a peu de pàgina, una bibliografia àmplia, exhaustiva i actualitzada, i la documentació de cadascuna de les fotografies, denoten fins a quin punt Eduard Tomàs aconsegueix l’excel·lència en aquest estudi del nostre imaginari popular i col·lectiu.

Sóc d’aquelles persones que esperen el pas de la processó de Corpus al Racó de la Calma. El toc de processó es barreja amb el xisclet de les orenetes que van de terrat en terrat, un vol d’ocells emmarcat pel blau del cel de Sitges els darrers dies de la primavera. Quan la processó ha passat i el seguici ha esborrat el perfil de les flors de les catifes, només en queda una sentor inconfusible que es va perdent amb el pas de la tarda mentre també es va perdent el toc de les les gralles. És llavors quan, per a nosaltres, els sitgetans, l’estiu es comença a obrir pas. Ara podem disfrutar d’un compendi que ens explica com aquesta cerimònia s’ha anat congriant, any rere any, fins arribar als nostres dies en una esplèndida plenitud.

PLACE DES VOSGES

Publicat el per
1

PLACE DES VOSGES

IMG_6977

Frèia Berg, Place des Vosges, 1 (2017)

Place des Vosgues, o itinerari d’una turista apassionada. Perquè si hi ha un lloc en el món  on sempre faig cap irremissiblement quan sóc a Paris és aquesta plaça. Quadrada, geomètrica, de color de totxana, amb un jardí central en format de parc enreixat, acollidora i de tonalitats canviants segons les èpoques de l’any i la claror de l’hora, la Place des Vosgues és la més antiga de Paris. Construïda el segle XVlI per festejar les noces de Lluis XIII amb Anna d’Àustria, la plaça va rebre la denominació llavors honorífica de reial. La denominació definitiva, després de diversos canvis, data de 1800 en honor de la regió dels Vosges, la primera que va pagar els impostos a la Revolució Francesa i que va enviar un contingent a París per lluitar per la causa. Des dels primers moments el jardí, amb les seves estàtues, fonts, gespa i arbrat, va ser protegit per un reixat que s’acorda amb l’estètica del conjunt. 

700px-Vosges-panoramica

Em vaig enamorar de la Place des Vosges a través d’un quadre de Maria Girona. I em vaig enamorar de la pintura de Maria Girona gràcies a aquests quadre i a d’altres que vaig veure a casa d’una amiga seva, la Isabel M. Totes dues havien passat una temporada a Sitges a primers dels anys seixanta a l’Hotel San Jorge, a la Ribera, davant de mar. La Isabel passava una convalescència de postoperatori i la Maria, que era amiga seva, la venia a veure sovint i li pintava rams de flors embolcallades en un cucurutxo de paper

L1120316

Maria Girona, Retrat d’Isabel M. 

perquè li fessin companyia. Ara tinc la sort que un d’aquests cucurutxos de flors em fa companyia a mi, juntament amb el retrat de la Isabel M., i La place des Vosges la conserva una amiga de totes plegades. Doncs jo em vaig enamorar d’un lloc que mai no havia vist la primera vegada que vaig anar a casa de la Isabel M, que el tenia al menjador de parets pintades de gris clar i el quadre, allargassat com la plaça, ocupava un lloc central de l’estança. S’hi veien les cases, arrenglerades, i al davant l’arbrat inconfusible que mai no les oculta i l font d’enmig del parc. Una simetria  molt personal, profundament lírica, com tota l’obra de Maria Girona. De ben jove va ser becada durant quatre anys a París i se’n va endur, a més dels records, les imatges que havia volgut fer seves per sempre més. 

IMG_6981

Frèia Berg, Place des Vosges, 2 (2017)

No vaig parar fins que, quan vaig fer el meu primer viatge a París, vam fer cap a la Place des Vosges. Era un dia de finals d’agost, una calor de migida imponent i continental. A peu, caminant per un Marais encara no del tota comercialitzat i amb un toc de barri entre la rehabilitació, la protecció arquitectònica i ambiental i la pervivència d’establiments que les havien vist de tots colors, em va semblar que la plaça m’embolcallava. Com ho va fer – o, almenys  m’ho va semblar – fa poques setmanes un altre migdia, encalitjat i de pluja empolsinada. Vaig repetir el ritual de sempre:  rue des Francs Bourgeois avall fins a la plaça, tombar a la dreta, veure que el restaurant de sempre encara hi és i ni tant sols ha canviat les taules i cadires de fusta ni l’especialitat gastronòmica, i enfilar sota la porxada per l’altra banda per fer tot el recorregut el voltant. De tant en tant, apropar-me al reixat per mirar el parc dels dels diversos angles, passar per dintre, tornar a sortir i continuar sota la porxada per tot el perímetre.  Constatar que no hi ha grans variants, que l’entrada a la casa-museu de Victor Hugo és la mateixa, que el parell de galeries d’art encara hi són, que els portals de les grans mansions  – els ‘hotels’, que en diuen els parisencs – continuen essent relativament discrets i sempre ben conservats, deixant pas a patis immensos i senyorials i a un gran nombre de dependències. Un exterior subtilment fortificat que oculta interiors majestuosos, amplíssims, que des de fora intuïm i somniem. 

Frèia Berg, Place des Vosges: el restaurant (2017)
Frèia Berg, Place des Vosges, els porxos (2017)

Els estudiants que s’aixoplugaven als porxos, asseguts a terra, envoltats de motxilles i tots megaconnectats als mòbils i tauletes mentre endrapaven croissants farcits i sandvitxos casolans feien temps per accedir qui sap a quins interiors. Però la plaça i els porxos eren nets perquè algú tenia cura de recordar-los que hi havia llocs per a deixalles. Estic convençuda que a cap dels estudiants i als pasavolants els hauria passat per la imaginació orquestrar un comiat de solteria tan cutre com els que es veuen de Pirineus en avall per sota d’aquells porxos.  Per descomptat que no hi havia cap mena de venda no autoritzada, però sí que hi havia un parell de pintors i aquarel·listes amb la mercaderia a punt. La preservació de l’espai públic, vaig pensar, forma part d’una determinada manera de veure el món, assumir-lo i d’administrar-lo. 

IMG_6976

Frèia Berg, Place des Vosges, 3 (Le drapeau chez les Hugo) (2017)

I, sí, em vaig deixar embolcallar, un any més, una vegada més, feliç, per “l’entourage” de la Place des Vosges. Per la realitat que veia, per la que havia viscut diverses vegades, i pel record a través de la visió del quadre de Maria Girona. Així és com l’art prefigura sovint les nostres vivències. Si algun dia em perdo, m’hi poden anar a cercar.