Després de vuit anys de silenci poètic – sempre relatiu – aquest estiu veu la llum aquest recull de Haikús i Geografies publicada a Curbet Edicions, amb fotografies de Lluc Alzinet, Frèia Berg, Quim Curbet i Miquel Ruiz Avilés. És el meu setzè poemari publicat. L’anirem presentant aquí i allà, però de moment ja el podeu demanar a les llibreries. A Sitges ja és al Quiosc de l’Alba (al carrer d’Àngel Vidal).
“Estimat besavi,
Mai no et vaig conèixer personalment (…) no obstant això, el teu record ha perdurat entre nosaltres sobretot a través de la teva filla Maria, la meva àvia. Ella fou la persona que ens va transmetre l’estima cap a tu, a través del profund amor i de la profunda admiració i devoció que et professava (…) La teva pintura refinada i distant és un record amb el qual mantinc contacte cada dia a casa. La teva literatura agredolça i irònica, amb aquesta deix de tristesa tan teu (…)”
Norman Cinnamond. Carta a Santiago Rusiñol (2010)
Fa uns dies acomiadàvem l’arquitecte Norman Cinnamond Planàs al tanatori de Sant Gervasi al so d’algunes de les obres musicals que més li agradaven com el Bolero de Ravel i la veu vellutada i profunda del millor Frank Sinatra amb New York, New York i My way. En Norman va ser recordat amb afecte i estimació per part del familiars, amics i companys de professió, que en van projectar una imatge sincera i entranyable. La seva obra arquitectònica, la docència a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i la seva activitat cívica relacionada amb l’arquitectura i el disseny des del FAD han deixat petjada i marca d’autor. El seu soci Toni Sala el va qualificar de racionalista i pragmàtic, un perfil que el caracteritzava en tots els àmbits. D’altres amics el van evocar des de l’escenari paradisíac d’Espalmador, una illa entre Eivissa i Formentera que durant anys va ser lloc de referència familiar. En Norman era un excel·lent professional, un bon amic dels seus amics i una persona de tracte exquisit i d’elegància portada amb tota naturalitat i sense ombra d’ostentació.
En Norman era, a més, el referent familiar del seu besavi, Santiago Rusiñol. És sabut que els pares de Santiago van tenir sis fills dels quals en van sobreviure tres, que van formar família: Santiago, Albert i Josep Maria. Del matrimoni de Santiago amb Lluïsa Denís va néixer una filla única, Maria, que casada amb Josep M. Planàs va tenir dos fills, Santiago i Mercè. Del matrimoni de Mercè Planàs Rusiñol amb Norman J. Cinnamond van néixer Rosy i Norman, besnéts de l’artista.
Maria Rusiñol, filla de l’artista i àvia de Norman, va exercir un paper cabdal en l’apropament del besnét vers el besavi. Norman adorava la seva àvia, que li havia relatat els records més preuats de la seva vida al costat de l’artista. Era història viscuda, recordada i estimada. Aquesta transmissió va ocasionar que Norman apreciés i estimés l’obra del seu besavi i amb el temps n’esdevingués el mantenidor i defensor, conservant el llegat familiar; com a tal va actuar sempre amb, dignitat, generositat i discreció. Era habitual trobar Norman Cinnamond fent acte de presència en totes i cadascuna de les manifestacions rusiñolianes, tant era una exposició a Barcelona, Granada, Madrid, Bolonya o París, com una representació teatral o un acte referent a qualsevol dels vessants de la seva prodigiosa i popular personalitat.
Per aquest motiu Norman Cinnamond va ser entre nosaltres en múltiples ocasions. Mai no va faltar a cap cita del Cau Ferrat, des de les commemoracions de 1981 o la de 2006, diverses exposicions com la Ramon Casas, la visita dels poetes de la Festa de la Poesia al Cau, fins la darrera vegada, que va ser l’obertura de l’exposició del 125è aniversari de la creació del Cau Ferrat. Teníem pendent una trobada per al lliurament del Catàleg de pintura i obra sobre paper, i de l’edició facsímil de Mis hierros viejos, així com per comentar les vicissituds de l’exposició d’art català al Japó (2019-2020) en relació amb el Cau Ferrat i els meus futurs projectes rusiñolians.
La relació de Norman i el seu besavi es va fer palesa al recordatori amb un fragment dels més bells que va escriure l’artista, “A les Estrelles”, procedent del llibre Oracions (1897). Resta reproduït aquí per deixar constància del significat de la presència de Norman Cinnamond entre nosaltres:
“… Que grat és contemplar-vos entre els plecs de la fosca, rebre la llum de terres que no són per nosaltres i sentir l’enyorança d’un tot infinit que viu sense fronteres! Allí us veiem al vespre, allí us veiem vestides d’angèlica hermosura, allí us veiem brillar com amigues de l’home i somniem mirant-vos. (…) Allí hi tenim la nostra estrella, que recull tots els sospirs que llancem, que guarda els nostres insomnis, que espera les nostres ànimes i il·lumina la nostra ruta.”
A la fotografia de l’inici, Norman Cinnamond entre Montserrat Sariola i Oriol Izquierdo, llavors director de la ILC, al Simposi Internacional Santiago Rusiñol, Sitges, abril 2007. Fot. Frèia Berg
Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 03.07.2020
És més que una presència. La ciutat de Berlin evoca l’escultora i grafista Käthe Kollwitz (Königsberg, 1867 – Moritzburg, 1945) en diversos indrets que vaig anar descobrint després de la caiguda del mur. Abans, circulant per un Berlin Est en permanent estat de setge policial hauria estat impossible. La meva primera visita a Berlin havia estat el 1988, després de la qual em vaig prometre de no tornar-hi més fins que “allò” hagués acabat. “Allò” era una ciutat sòrdida, empobrida, empresonada i sotjada permanentment per la mirada omniscient de la dictadura prosoviètica. A la porta de Brandenburg, vista des de l’Est, el silenci de la gent a banda i banda era un esglai. Dels antics països de l’Est que havia visitat Berlin va ser la pitjor experiència. Per aquest motiu, quan hi vaig tornar la tardor de 2001 el primer capvespre em vaig palplantar a la porta de Brandenburg, donant les gràcies a J. S. Bach pels seus concerts i mirant emocionada com la gent passava amunt i avall i una canalla que hi jugava xisclant com les orenetes sota una pluja fina.
A l’Avinguda dels Til·lers, Unten den Linden, un dels edificis més emblemàtics és la Neue Wache, el de la Nova Guàrdia. És una construcció de 1818 on l’arquitecte Schinkel va projectar la caserna de la guàrdia imperial amb un neoclàssic auster on també es recordava les víctimes de les guerres napoleòniques. El 1931, desproveït de les funcions casernàries, l’arquitecte Heinrich Tessenow, la va reconvertir en un edifici commemoratiu dedicat a les víctimes de la Gran Guerra. Amb el transcurs de la història, la Neue Wache ha esdevingut un dels indrets més emblemàtics de la ciutat. No es va lliurar dels bombardeigs dels russos el 1945. La RDA en va inaugurar la restauració el 1960 i aprofitant el caràcter de l’edifici va esdevenir un monument a les víctimes del feixisme enterrant-hi un soldat i un presoner de camp de concentració desconeguts, obviant les víctimes del totalitarisme soviètic.
Hi vaig tornar fa pocs mesos. Era un deute pendent, per la seva transformació en lloc de memòria de la República Federal Alemanya dedicat a les víctimes de la guerra i els totalitarismes des de 1993. I, sobretot, perquè la simbologia dels soldat, la víctima desconeguts i la flama encesa van ser substituïts una escultura de Käthe Kollwitz, una simbologia més profunda, universal i inclusiva que expressa el dolor d’una mare abraçant el fill mort. La decisió va ser presa per llavors canceller Helmut Kohl. L’obra es titula Mare amb fill mort, però la gent li ha atorgat una altra denominació emblemàtica: Pietà. L’espai és ampli, de claror grisenca, envoltat d’un silenci colpidor que només trenquen les passes dels visitants. Corprèn tant el silenci com l’impacte que causa una obra que expressa la profunditat d’un dolor immens sense escarafalls, ni proclame. És la nuesa de l’art el que preval i el que fa entendre, una vegada més, la necessitat de l’art en la nostra societat.
Després vaig anar a cercar Käthe Kollwitz al seu museu. Un museu discret situat a Fasanenstrasse, una travessia de Ku’dam, costat per costat d’un altre indret de la topografia cultural berlinesa com és la Literaturhaus. La visita al museu és un indret imprescindible per conèixer la vida i l’obra d’aquest artista que va viure a Berlin més de cinquanta anys. El seu art no és amable ni plaent sinó que impressiona per la seva capacitat d’expressar la duresa de les condicions de vida de la classe treballadora, dels desproveïts, del dolor dels humils, carn de canó de totes les guerres i totes les desigualtats, i especialment de les dones. Això és el que Käthe Köllwitz es va dedicar a explicar tota la seva vida amb convicció, intensitat, honestedat i grandesa.
Käthe Kollwitz també és present a la topografia berlinesa. L’antiga Wörtherplatz, l’antic districte obrer de Prenzlauer, és des de 1949 la Köllwitzplatz en record de l’artista i del seu marit, el doctor Karl Kölwitz, amb qui va compartir vida i ideari; enmig de la plaça una escultura de Gustav Seitz homenatja l’artista.
El 8 de maig d’enguany els mandataris de la República Federal Alemanya es van reunir a la Neue Wache per recordar les víctimes de la guerra i les dictadures. Els diaris van reproduir les fotografies mostrant-los a l’interior de l’edifici davant de la Pietà de Köllwitz, però pocs citaven l’obra d’art. Per això, i contra l’oblit de les guerres i els totalitarismes, he volgut dedicar aquest escrit a Käthe Kollwitz a Berlin.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 15.05.2020
Des de La Llança d’ El Nacional he anat seguint la secció dels poemes sota pressió. El de Joan Manuel Homar m’ha commogut i no puc deixar de copiar-lo. Em guardo el darrer vers:
"...com més mortal el món, més bell es torna"
ELS IDUS DE MARÇ En el quaranta-quatre abans de Crist, quan els idus de març ja s’apropaven, un fosc presagi inquietà Calpúrnia, que intuïa el perill a prop de Cèsar i l’advertí molts cops, mes fou en va. Al Senat, esperava encara Cèsar estar entre els seus: ignorava que el mal que ha d’arribar, acaba arribant sempre. I li tornà de fosca cendra el rostre sota la pluja dels punyals ferotges. Ningú no demostrà compassió i els llavis de Pompeu petrificats en un mordaç somriure s’entreobriren. Cobert el rostre i sobre el marbre estès, Cèsar moria, a la fi allunyat de les vides que duia incorporades. Durant els idus tan temuts de març, quina metzina cau damunt del món? Per què no ens avisà ni un sol oracle del mal que estava a punt de succeir? Creix el perill i no sabem què ens salva. Aquests idus de març no duen dagues, sinó el silenci a les ciutats desertes i l’aire transparent dels temps de Cèsar. Aquests dies de març la mort amaguen embolcallada amb una paradoxa: com més mortal el món, més bell es torna. Joan Manuel Homar (Barcelona, 1952), Premi Joan Alcover 2017. Aquest és l'enllaç amb La Llança d'El Nacional La fotografia és de Frèia Berg i forma part de la Suite de Terramar II
Autoretrat
Sóc el nàugrag
a l’illa del dolor.
Paper de vidre
que el vent empenta
contra les arestes
de la sang i del desig.
(El Laberint de Filomena, Premi Rosa Leveroni 2009, 2010)
Aquest és el poema que trio per recordar en Josep-Ramon Bach, que ha mort avui. Una llarga i prolífica trajectòria d’escriptura poètica l’ha precedit, de construcció lírica sàvia, profunda i constant. ” “Prenc la ploma de l’instint i deixo que el seu impuls redemptor em sorprengui, entre imatges i desvaris, fins als límits de la metàfora”, declarava en una entrevista a Núvol amb motiu del Premi de la Crítica de Poesia Serra d’Or el 2016 al poeta David Madueño, que el va situar entre “la llum i l’obaga”.
Vam tenir ocasió de parlar del bé i del mal i de tot el que importa als poetes l’any que va ser convidat a la Festa de la Poesia a Sitges. El matí del dissabte que es dedica als plaers personalitzats va triar el passeig pels Museus, una delícia de passatge i de conversa. Veurem quin ressò té la seva mort en la nostra minsa societat poètica que cada vegada és més de pensament únic.
Josep-Ramon Bach era un ‘Leveroni’ i he triat expressament el seu Autoretrat del llibre guanyador, El jardí de Filomena (2019). Els seus poemaris figuren a les biblioteques públiques de Catalunya, en aquest enllaç. Llegiu-lo i rellegim-lo …
QUADERN DE TERRAMAR 