“La col·lecció de forja de Santiago Rusiñol, origen del Cau Ferrat, i el col·leccionisme fet literatura”, per Vinyet Panyella
La meva darrera publicació de recerca: l’estudi introductori del discurs que Rusiñol va pronunciar a l’Ateneu Barcelonès el gener de 1893 sobre la seva estimada col·lecció de forja. Fa temps que tenia ganes d’estudiar i publicar aquest text, que diu més que no sembla, i finalment ho he aconseguit gràcies al 125è aniversari del Museu del Cau Ferrat i al Consorci del Patrimoni de Sitges, que ha coeditat l’obra juntament amb Edicions i Propostes Culturals Andana, de Vilafranca del Penedès.
Sumari:
“La col·lecció de forja de Santiago Rusiñol, origen del Cau Ferrat, i el col·leccionisme fet literatura” , p. 11-51
– Un retrat enigmàtic
– El col·leccionisme d’art fet literatura
– El col·leccionista i el mercat de l’art
– L’art de la forja
– La col·lecció de forja de Santiago Rusiñol
– Un cau, una societat, una casa-taller i un museu
Bibliografia
Mis hierros viejos. Edició facsímil de la conferència de Santiago Rusiñol a l’Ateneu Barcelonès el 21 de gener de 1893, publicada a l’impremta de El Eco de Sitges, 1900 , p. 1-40
Gran Saló del Cau Ferrat, per Pau Audouard, fot. (1894). Arxiu Museu del Cau Ferrat, Consorci del Patrimoni de Sitges.
Breu repàs a la seva biografia intel·lectual i humanista, amb especial referència a dues obres en les que planteja la qüestió cultural a Catalunya: La cultura catalana: el sagrat i el profà (1996), “Una anàlisi del debat sobre la cultura catalana amb una proposta innovadora”, escrit amb la col·laboració dels sociòlegs Lluís Flaquer, Jordi Busquet i Núria Bultà, i La societat catalana, una “exploració col·lectiva ” de la Catalunya postolímpica amb la mirada vers el futur.
“El que s’esdevingui de la cultura catalana s’esdevindrà del país“
No érem gaire gent però l’església
parroquial era plena pel record i per l’afecte de tots els que no han pogut fer
acte de presència. Hem acomiadat la mare d’una amiga i ha estat un acte senzill
i sentit. La meva amiga i jo fa temps que som amigues i de tant en tant recordo
la primera conversa que vam tenir. Va ser a la línia 4 del metro de Barcelona,
del Liceu al Passeig de Gràcia. Sortíem d’un dels primers recitals de poesia
que havíem compartit al Pati Llimona, on ens van acompanyaven els poetes Àngels
Cardona – que era una energia positiva i inaturable – i Màrius Sampere, amb
aquells ulls tan blaus. Va ser un trajecte breu i intens perquè en tres
paraules em va posar al corrent de dos temes que li eren vitals: la situació de
la persona que estimava i l’estat de
salut de la seva mare.
La mare de la meva amiga em sembla que
només l’he vista una vegada però és igual, perquè, amb ella, sempre ha estat una
presència constant. N’ha tingut cura des
de sempre, perquè la Nati Mústich necessitava ajuda per poder administrar una
salut esquiva i escassa. Com que no tenia ningú altre la meva amiga ha tingut
la seva mare com la més important i entranyable responsabilitat. Quan els anys
han anat malmetent aquell cos tan feble les entrades, sortides i sojorns dels
hospitals han esdevingut vida quotidiana.
No obstant, la meva amiga mai no ha ajornat
la seva vocació de poeta sinó tot el contrari. Només una bondat i una sensibilitat com la
seva poden convertir en paraula poètica les situacions que voregen i depassen
els límits dels humans. Fins i tot quan
ha escrit els seus posts a feisbuc, perquè són mirall de vida i sentiments. Fa
pocs dies, quan la seva mare feia l’estada darrera a l’hospital va escriure-hi
una reflexió que em va impressionar tant que no puc deixar de reproduir perquè
expressa com poques vegades he llegit què és l’amor a l’engròs, total i
absolut: “Donar la vida per algú, et converteix en heroi, sempre que la donis de cop
(allò de matar-te saltant a les vies del tren per rescatar un nen) o a poc a
poc però en missions humanitàries reconegudes (anar-te’n al Nepal, treballar
dins l’Open Arms). També està prou ben vist quan és una mare que se sacrifica,
ja sigui de cop o al llarg del temps, per un fill malalt i espantat que la
demana. Se’n pot arribar a dir allò de “mare coratge” (però quina no ho seria?
Poques…). I tots, crec, gairebé sense excepció, comprenem que les parelles
dels presos o preses polítics deixin de fer llargs viatges de plaer en
solitari, o a l’inrevés, en facin de llargs per poder estar amb la seva parella
i donar-li suport. També diria que el gest d’un amo d’estar-se al costat del
seu gos malalt, perquè considera que mentre sigui possible això és el millor
per al gos (ell sap quines paraules li ha de dir perquè sigui feliç), més que
no pas una luxosa residència per a animals o el sacrifici quan encara no toca,
doncs això, aquestes renúncies a favor d’un animal generen admiració i tendresa
incontestables, fins i tot per part de persones no especialment amants dels
animals. Ara bé, si és la teva mare anciana, malalta, dependent, allitada, per
qui dones la vida a poc a poc… les reaccions són ambivalents. N’hi ha de
bones, i tant, però n’hi ha tipus “has de fer la teva vida” o “ella ja ha fet
la seva vida”. I no, perquè ella no és menys que una refugiada, que una presa
política, que una nena malalta, que un gos malalt.”
El recordatori de la Nativitat Mústich Burgada ens diu que des del dia 16 ha començat a viure dins dels qui l’estimen i, certament, Cèlia, hem estimat la teva mare perquè sempre ha estat amb tu una presència, com ho serà també d’ara endavant.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, setiembre 2019
Durant els set anys que he treballat als Museus de Sitges vaig abandonar altres activitats perquè no m’hi podia dedicar. Per més que m’hi he dedicat, la feina ha estat absorbent i he constatat que la gestió burrocràtica (sí, amb doble erra) devora. I jo que sempre havia practicat la doble vida professional i literària em vaig trobar escapçada perquè la conciliació era pràcticament impossible. Vaig deixar les lletres a mínims mantenint aquest “Marge Llarg” que dóna fe de la meva existència, i vaig anar desant idees i projectes. Fins que fa gairebé quatre mesos vaig canviar de via.
Rosa Leveroni, escrivint.
Aquest raonament el tens clar quan prens distància amb el passat immediat. La creació literària durant la doble vida són en una quinzena de llibres de poesia, traduccions d’altres poetes, i un total de quaranta-un llibres i opuscles publicats; vaig fer-ne el recompte fa poc per a un cv que havia de posar al dia. I encara pren més força quan retornes a escenaris que fa temps que havies deixar. Aquests dies he pres part a les jornades organitzades pel grup de Dones i Lletres de l’ACEC amb el títol de III Jornades Dones sense ciutat, inspirat en la utopia formulada Christine de Pizan (1364-1430) a La ciutat de les donesen tant que espai lliure i igualitari. He compartit converses amb Marta Pessarrodona, flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2019 (cinquanta-un anys de premi i només sis dones); amb la poeta andalusa Juana Castro, autora d’una poesia bella i contundent centrada en la persistència d’un patriarcat tan atàvic com violent, i amb la poeta i editora Rosa Lentini, que ha donat veu i visibilitat en un esplèndid catàleg de dones escriptores des de l’editorial Igitur: de Rosa Leveroni a Djuna Barnes, de Rose Ausländer a Hilda Doolittle, de Renée Vivienne a Else Lasker-Schüler. Des del públic, les complicitats de Concha Garcia, Noni Benegas, Cinta Montagut, Susanna Rafart, Àngels Gregori; Goya Gutiérrez, editora de la revista digital de literatura Alga i Amàlia Sanchís, entre altres.
Dones sense ciutat és interpel·lació que m’ha portat a la introspecció de la pròpia poètica en tant que descoberta i recerca del “jo sóc el que escric”. Una recerca sempre des d’un doble punt de partida. Són les ciutats on he buscat i he trobat les poetes que he llegit i anostrat amb lectures, escriptura, traduccions: Anna Akhmàtova a Sant Petersburg, Maria Tsvetàieva a Moscù, Else Lasker-Schuler a Jerusalem, Sophia de Mello Breyner a Lisboa, Irene Nemirowski a Auschwitz, Karen Blixen a Rungstedlund, Ada Negri i Alda Merini a Milà, i Simona Gay, tan oblidada encara, al Rosselló, al Conflent, a Illa de Têt de cara al Canigó, el seu paisatge natal i poètic.
L’altra recerca la vaig aprendre prop de Maria Mercè Marçal quan compartíem els inicis del Comitè d’Escriptores del PEN català, quan preconitzava la recerca i construcció de la tradició poètica de les escriptores catalanes. Una tradició que a parer meu està consolidada amb generacionalment coincidents i estèticament contraposades com Caterina Albert i Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu i Rosa Leveroni, Montserrat Abelló i Felícia Fuster, Maria Beneyto i Maria Oleart, Carme Guasch i Quima Jaume, Mercè Rodoreda i Maria Rosa Arquimbau , Zoraida Burgos i Olga Xirinacs, Maria Aurèlia Capmany i Quima Jaume, Maria Àngels Anglada i Rosa Fabregat, Simona Gay i Renada-Laura Portet.
Dones sense ciutat que existeixen i escriuen. Cal apuntar a vers el sector acadèmic perquè després de la feina ingent del sector editorial – el que opta per la qualitat i no per la quantificació massificada – cal capgirar el cànon, els manuals, i les històries de la literatura per fer-les visibles i presents. Aquesta va ser una de les conclusions del debat. L’altra, és la necessitat d intervenir activament a favor de la paritat com a concepte i pràctica imprescindibles i no només en el medi literari. Amb l’objectiu de Christine de Pizan, per una societat més igualitària i lliure.
A l’enllaç podreu consultar el resum de les jornades i veure’n l’enregistrament complet per youtube.
Sobre la meva intervenció: Vinyet Panyella va descriure el recorregut de la presència de l’obra poètica de les dones al llarg de les últimes dècades. En la seva rigorosa anàlisi va remarcar la imprescindible paritat per trencar una tradició literària que, encara avui, té nomenclatura masculina. L’objectiu és l’actualització i el rescat de l’obra poètica d’autores que són fonamentals per crear un teixit literari amb veu de dona.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7.VI.2019
QUADERN DE TERRAMAR 