Arxiu de la categoria: El Marge Llarg

ACADEMIA, COMPROMÍS, PAÍS I LLIBERTAT

Publicat el per
Respon

Assisteixo a l’inici del curs acadèmic de l’Institut d’Estudis Catalans, en una sessió en la que plana la mort recent del seu ex-president, el sociòleg Salvador Giner esdevinguda dos dies abans. Giner va presidir la primera institució acadèmica de Catalunya entre 2005 i 2013, previ pas per la vicepresidència en l’equip liderat pel Josep Laporte i hi va romandre durant dues legislatures, coincidint amb la celebració del Centenari de la institució. Va ser una etapa en què l’IEC va refermar el seu caràcter d’acadèmic nacional de ciències i humanitats gràcies a la decidida activitat de Giner en favor de guanyar visibilitat institucional i enfortir la recerca per mitjà de la realització de programes en diverses disciplines i àmbits, inclòs l’institucional. 

El claustre superior de l’IEC

Vaig recordar almenys dues estades de Giner a Sitges, ben distànciades en el temps. Una primera l’any 1981 amb motiu de la trobada d’intel·lectuals catalans i castellans a Sitges en una època en què s’esdevenia un diàleg obert i compromès amb la cultura i les llibertats en què es van intercanviar opinions i palesar posicionaments. Aquella trobada va constituir un dels eixos que Giner va treballar els anys noranta per a formular el concepte de cultura que exposà en una obra col·lectiva en la que va prendre part i que va dirigir, La cultura catalana: el sagrat i el profà (1996). Rellegit-la aquests dies s’hi observa que l’enfoncament que Giner li atorgà continua en plena vigència i, alhora, que la contraposició entre l’essencialisme i el gerencialisme culturals i la necessitat d’ample entra una tercera via continuen condicionant la cultura al nostre país. 

L’altra estada de Giner va ser durant l’any del Centenari de l’IEC convidat pel Grup d’EStudis Sitgetans, en la que va exposar el seu discurs al front de la institució en el context del panorama cultural de Catalunya amb visió de present i de futur. El pas de Giner per l’IEC va significar una fita decisiva en la seva biografia cultural en el sentit que, més enllà del mestratge i especialitat acadèmica en el camp de la sociologia, en la que va ser una de les figures cabdals, va comportar la posada en pràctica dels seus coneixements i habilitats en l’àmbit de la política cultural acadèmica i de recerca en favor de la institució. El pas de la teorització acadèmica a la pràctica presidencial i de gestió va ser doblement positiva; va culminar el seu prestigi intel·lectual i va beneficiar l’IEC amb la seva experiència, esperit obert i afany de situar-lo en un posicionament determinant en el context cultural del país.

Salvador Giner a l’IEC

El llegat de Salvador Giner a l’Institut d’Estudis Catalans va ser evocat amb generositat i emoció per part tant del seu president, Joandomènec Ros, com per part de la Consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga que, en temps de Giner, va assumir la Vicepresidència de la institució, formant un tàndem tan eficaç com entranyable. 

L’Institut d’Estudis Catalans, un edifici emblemàtic com és l’antic pati de la Casa de Convalescència.

L’obertura del curs acadèmic a l’IEC va ser revestir un caràcter científic, humanista i reivindicatiu seguint la seva vocació d’acadèmic nacional al servei del país, tal com el va qualificar la Consellera de Cultura. Les presents circumstàncies varen marcar també  el discurs del president Joandomènec Ros, recordant que era la tercera vegada que en el discurs inaugural s’havia de referir al context polític, lamentant l’empresonament i l’exili dels polítics i els líders de les entitats sobiranistes per causa d’un judici injust. L’IEC fa uns dies va fer públic el seu manifest al respecte, que va ser distribuït també a l’entrada de la sessió. 

Acte inaugural del curs 2019-2020 a l’Institut d’Estudis Catalans

El vessant acadèmic de l’acte el va reblar l’historiador de l’art i conservador del MNAC Eduard Vallès, especialista en Picasso, que va exposar un discurs de síntesi brillant com és habitual en ell sobre la relació entre Picasso i Catalunya al llarg de la biografia de l’artista. 

Podria semblar que la celebració d’un acte acadèmic com el del passat dilluns hauria pogut obviar ni que fos per una estona la situació que en aquests moments viu el nostre país, i res més lluny de la realitat. Va ser un acte, i és en aquest sentit que m’hi he volgut referir, en què va quedar constància una vegada més que els nostres científics i humanistes, l’acadèmia catalana de les ciències i les humanitats, es posiciona obertament i de manera exemplar a favor del país, de la democràcia i de la llibertat. Una vegada més cal recordar que, en tots els àmbits, la unitat ens fa més forts. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 25.X.2019. Les fotografies procedeixen del web de l’IEC

ART, ARTISTES, DEBAT I COMPROMÍS (amb motiu de la celebració del ‘Dia de l’artista” a Sitges)

Publicat el per
Respon

Un dels invents més gratificants i encertats que han sortit de la imaginació sitgetana ha estat la creació del Dia de l’Artista. Confesso que en el seu moment inicial no ho vaig veure gaire clar i que la celebració ha tingut els seus alts i baixos però, comptat i debatut, i gràcies als impulsos de diverses legislatures – en especial, les dues darreres – i a la col·laboració dels nostres artistes en el més ampli sentit de la paraula i del concepte, tenim un Dia de l’Artista per lluir i per celebrar. El que més m’agrada és, precisament, la implicació dels sectors artístics locals, perquè són persones creatives, entusiastes i que creuen en el que fan, prediquen i practiquen.

Enguany, per atzars de la vida em va tocar ‘actuar’ un momentet per aclarir a aquests directament implicats en l’espectacle del Racó de la Calma què era l’art. Vaig seguir la corda de l’actuació amb tanta traça com vaig ser capaç però la pregunta era complicada perquè l’art és tan immens com la mateixa capacitat humana d’expressar-se per mitjà d’elements i formes que comuniquen, interpel·len, commouen, representen, emocionen… Plàcid o convuls, com la bellesa o la lletjor. Elaborat, treballat amb una gamma tan àmplia de materials i llenguatges tan infinits com la capacitat dels éssers humans. Tan antic i tan modern, tan clavat en unes dates i tan intemporal com les formes de la pintura rupestre i el videoart, els temples grecs i l’art corporal, o la interminable enumeració de formes i estils. També els vaig dir que no sé per què m’ho preguntaven a mi, perquè a les cases del davant i del veïnat – érem al Racó de la Calma, d’esquena al Palau de Maricel i de cara als museus i molt a la vora de la Fundació Stämpfli – hi havia un munt de gent que ho sabrien explicar molt millor que jo tant per les obres que hi tenien com per les disquisicions n’havien fet de paraula i per escrit. I perquè, a més, la propaganda explicativa d’aquelles cases i dels que hi ha dintre diu que són, i és veritat, l’essència de l’art.

Per sortir del pas i anar acabant vaig recórrer a una frase que m’agrada perquè passa per la tangent de la qüestió i la centra en els seus efectes. L’escriptor i diplomàtic Lawrence Durrell, una de les personalitats literàries més atractives del segle XX, ho va clavar en una frase inoblidable: “He parlat de la inutilitat de l’art, però no he dit la veritat sobre el consol que procura”. Pertany a la novel·la Justine, una de les obres que integren el Quartet d’Alexandria. Com que la interpretació és lliure, es pot combinar la paraula consol amb totes les metàfores que indiquin la interrelació humana amb qualsevol format de les arts.

Més enllà de l’alegria de la celebració, sóc del parer que el Dia de l’Artista demana alguna cosa més. És sabut que a Sitges ens va la marxa i que fem festa de tot. També és veritat que a hores d’ara comptem amb un calendari de festes i festetes, les nostres i les que ens fan servir d’aparador, amb aportacions diverses i de vegades discutibles. Però hi ha esdeveniments que, com aquest, demanen alguna cosa més. En cas de l’art es defineix amb dos conceptes: debat i compromís.

L’art comporta per sí mateix una càrrega estètica, conceptual i narrativa que planteja debats de moltes menes – tantes, com la seva mateixa essència. I a Sitges, de debat ens en falta, i molt, i també de caire artístic. Fóra bo i profitós que a més de la festa, que és imprescindible, perquè festa vol dir gaudi, creativitat i participació, el Dia de l’Artista aportés un conjunt de debats sobre els diversos aspectes que l’art comporta, el seu desenvolupament, la creativitat, l’estatus dels artistes, i tot un llarg etcètera que la contemporaneïtat i la postmodernitat plantegen. En el cas de la Festa Major tenim un magnífic exemple amb les Xerrades de Festa Major que organitza el Janio’s Bar i que ja formen part de la tradició.

En darrera instància, l’art exigeix també compromís. El del mateix artista respecte la seva pròpia creació. El de l’entorn que l’ha de respectar i ajudar. El del mercat artístic, que li ha de donar sortides. El de les facilitats per al seu desenvolupament i la seva visibilitat. I, arribats en aquest punt el del compromís de la Vila amb les arts que a Sitges hauríem d’afrontar obertament i en tota la seva dimensió començant pel sector públic i el poder municipal. Obrint debats i assumint el compromís amb l’art i els seus protagonistes, el Dia de l’Artista eixamplaria horitzons entre la celebració i la festa.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 31.X.2019 , 2019

RÈQUIEM PER LA MARE D’UNA AMIGA

Publicat el per
1

“Aviciats com els tinc,

qui es desviurà,

quan jo no hi sigui,

pels meus morts?”

Cèlia Sànchez-Mústich

No érem gaire gent però l’església parroquial era plena pel record i per l’afecte de tots els que no han pogut fer acte de presència. Hem acomiadat la mare d’una amiga i ha estat un acte senzill i sentit. La meva amiga i jo fa temps que som amigues i de tant en tant recordo la primera conversa que vam tenir. Va ser a la línia 4 del metro de Barcelona, del Liceu al Passeig de Gràcia. Sortíem d’un dels primers recitals de poesia que havíem compartit al Pati Llimona, on ens van acompanyaven els poetes Àngels Cardona – que era una energia positiva i inaturable – i Màrius Sampere, amb aquells ulls tan blaus. Va ser un trajecte breu i intens perquè en tres paraules em va posar al corrent de dos temes que li eren vitals: la situació de la persona que estimava  i l’estat de salut de la seva mare.

La mare de la meva amiga em sembla que només l’he vista una vegada però és igual, perquè, amb ella, sempre ha estat una presència constant.  N’ha tingut cura des de sempre, perquè la Nati Mústich necessitava ajuda per poder administrar una salut esquiva i escassa. Com que no tenia ningú altre la meva amiga ha tingut la seva mare com la més important i entranyable responsabilitat. Quan els anys han anat malmetent aquell cos tan feble les entrades, sortides i sojorns dels hospitals han esdevingut vida quotidiana.

No obstant, la meva amiga mai no ha ajornat la seva vocació de poeta sinó tot el contrari.  Només una bondat i una sensibilitat com la seva poden convertir en paraula poètica les situacions que voregen i depassen els límits dels humans.  Fins i tot quan ha escrit els seus posts a feisbuc, perquè són mirall de vida i sentiments. Fa pocs dies, quan la seva mare feia l’estada darrera a l’hospital va escriure-hi una reflexió que em va impressionar tant que no puc deixar de reproduir perquè expressa com poques vegades he llegit què és l’amor a l’engròs, total i absolut: “Donar la vida per algú, et converteix en heroi, sempre que la donis de cop (allò de matar-te saltant a les vies del tren per rescatar un nen) o a poc a poc però en missions humanitàries reconegudes (anar-te’n al Nepal, treballar dins l’Open Arms). També està prou ben vist quan és una mare que se sacrifica, ja sigui de cop o al llarg del temps, per un fill malalt i espantat que la demana. Se’n pot arribar a dir allò de “mare coratge” (però quina no ho seria? Poques…). I tots, crec, gairebé sense excepció, comprenem que les parelles dels presos o preses polítics deixin de fer llargs viatges de plaer en solitari, o a l’inrevés, en facin de llargs per poder estar amb la seva parella i donar-li suport. També diria que el gest d’un amo d’estar-se al costat del seu gos malalt, perquè considera que mentre sigui possible això és el millor per al gos (ell sap quines paraules li ha de dir perquè sigui feliç), més que no pas una luxosa residència per a animals o el sacrifici quan encara no toca, doncs això, aquestes renúncies a favor d’un animal generen admiració i tendresa incontestables, fins i tot per part de persones no especialment amants dels animals. Ara bé, si és la teva mare anciana, malalta, dependent, allitada, per qui dones la vida a poc a poc… les reaccions són ambivalents. N’hi ha de bones, i tant, però n’hi ha tipus “has de fer la teva vida” o “ella ja ha fet la seva vida”. I no, perquè ella no és menys que una refugiada, que una presa política, que una nena malalta, que un gos malalt.”

El recordatori de la Nativitat Mústich Burgada ens diu que des del dia 16 ha començat a viure dins dels qui l’estimen i, certament, Cèlia, hem estimat la teva mare perquè sempre ha estat amb tu una presència, com ho serà també d’ara endavant.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, setiembre 2019

PAISATGE DESPRÉS DE LA BATALLA

Publicat el per
Respon

El dia 11, entre altres piulades, em va agradar molt llegir la que el President Torra venia fent remarcant les hores de la diada de 1714 amb la caiguda i rendició de Barcelona. És un dia en què m’agrada pensar en la Barcelona setcentista i divuitesca i tot el que va comportar la derrota. No és que la ciutat hagi estat especialment acurada en la preservació de la seva pròpia memòria. La Ciutadella, avui parc, no disposa encara d’un guiatge que mostri la ubicació de la sinistra torra de Sant Joan, de les muralles, els glacis, llevat dels edificis que els anys i les circumstàncies han conservat: la capella militar, que encara compleix les seves funcions; el palau del governador, avui Institut Verdaguer i els anys de la República l’Institut-Escola, i l’antic arsenal convertit en Parlament de Catalunya el 1932. Per no dir la transformació de tot el barri. Però el dia 11-S m’agrada passejar-hi i reveure la dignitat del Fossar de les Moreres, on no s’hi enterra cap traïdor, de les ruïnes del Born, els carrer malgrat la seva transformació en aparadors de la postmodernitat turística barcelonina.

El Fossar de les Moreres, la tarda de l’11 de Setembre de 2019. Fot. Frèia Berg.

Ahir, l’ahir del moment en què redacto aquest Marge Llarg, el passeig va ser llarg. No entraré en detalls de si a la manifestació érem els sis-cents mil que calculava la guàrdia urbana de Barcelona o els vuit-cents cinquanta mil amb què ens van amidar altres metodologies; per mi érem molts, una gran multitud que va clamar una vegada més unitat justícia i independència. A les 17.15 érem molts, molts milers. Al tram que ens pertocava va ser impossible localitzar els sitgetans però en canvi vam anar a raure al veïnat dels de Sant Esteve de Les Roures, tot molt apretat de gent. La gent, les persones, que són el gran capital d’aquest país i que són un col·lectiu generós, inclusiu, entusiasta, valent i crític.

Quan la concentració es va donar acabada vam fer el trajecte vers el paisatge després de la batalla travessant literalment tota la Barcelona antiga, des de la muralla de Sant Antoni fins el Baluard de Santa Clara. Del Mercat de Sant Antoni al Pedró, del Pedró al carrer de la Boqueria pel carrer de l’Hospital, que és entrar a un bronx nostrat on la degradació urbana conviu amb la problemàtica social més punyent de la ciutat; de la Plaça de Sant Jaume amb aquella pancarta que molesta tant els unionistes que no volen reconèixer el setge ni l’empresonament per motius polítics cap a  la Via Laietana fins Santa Maria del Mar, el Fossar de les Moreres, el Bornet i el Born, per retornar a la civilització urbana de la línia quatre del metro vorejant el perímetre del gran Museu Picasso.

L’antic barri de Ribera avui són les ruïnes conservades al Born. Fot. Frèia Berg, 2019

Són moltes les reflexions sobre els carrers, les cases, les ruïnes, el fet de posar de moda un barri i, alhora, fer-ne malbé la identitat intrínseca, si d’això encara se’n pot parlar a la Barcelona dels capitals inversors i de la manca de polítiques socials consistents i eficaces, desnonaments inclosos. El que sí que em va quedar clar una vegada més és que sense història no es pot governar. Vaig aprendre la frase d’en Josep Carbonell i Gener, però no sé si és ben bé seva; tant se val. Davant de les ruïnes del Born vaig recordar que els veïns van ser obligats a enderrocar les seves cases a cop de pic i de martell per construir la Ciutadella; per això l’odiaven tant. I per això es van afanyar a construir de nou la seva ciutat com van poder.  Hi va haver i hi ha vencedors i vençuts. Els que van entrar a sang i a foc a Barcelona, els que van fer capitular la ciutat, van enviar a l’exili els seus defensors i en van empresonar d’altres, i van obligar els barcelonins del barri a enderrocar les seves pròpies cases i que van romandre a Barcelona com a forces d’ocupació del règim de Nova Planta tenen els seus successors en els negacionistes de la història i els unionistes que no volen reconèixer que l’exili i la presó per persecució política encara existeixen.

Els paisatge després de la batalla em suggereix, un any més, l’alliçonament que més valoro: que l’endemà, segons expliquen les cròniques, els barcelonins es van posar a treballar de valent per sobreviure. I això és el que celebrem.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 13.IX.2019

MIR GERIBERT CAVALCA DE NOU

Publicat el per
Respon

Un dels personatges fundacionals del territori penedesenc és el comte Mir Geribert, príncep d’Olèrdola. Olèrdola és avui un turó tocant a Vilafranca de vista obligatòria des de diversos indrets des d’on  deixa entreveure el domini del paisatge que ostenta avui i el domini del territori que exercia al segle XI.

Enfrontat des de 1041 amb el casal de Barcelona i amb la comtessa Ermessenda, regent per dues vegades dels comtats de Barcelona, Osona i Girona per la minoria d’edat primer del fill i després del nét Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I respectivament,  durant un temps va assolir la màxima autoritat de terres i castells dels barons penedesencs enfrontats al poder comtal per una pau pactada amb els sarraïns de Tortosa i per l’atorgament de franqueses a les comunitats pageses. Perquè la vida viscuda des de Barcelona i Girona o des de l’antiga ciutat d’Olèrdola podia ser ben diferent. Finalment Mir Geribert no va tenir més remei que acceptar l’autoritat dels comtes de Barcelona i acabà al seu servei, morint al castell de Mora el 1060.

Les muralles romanes d’Olèrdola

Però mentre havia durat el principat que s’autoatorgà a Olèrdola Mir Geribert va ser el cap visible d’un territori a penes cohesionat del que va saber liderar la defensa d’uns posicionaments que li eren més beneficiosos que els que la política que el casal de Barcelona practicava. Segles després Mir Geribert ha estat objecte d’estudis històrics compatibles amb la visió d’un personatge ardit i singular, com el de Ramon Planes “Mir Geribert, Príncep d’Olèrdola” o el que ens recorda Bienve Moya a la llegenda de la construcció del castell d’Eramprunyà per part del comte d’Urgell per haver ofès doblement Mir Geribert, que l’havia fet presoner… 

Avui el Penedès reclama la seva identitat territorial amb totes les conseqüències i ha aconseguit l’estatus de vegueria, a la van donar suport una setantena de municipis que acullen mig milió d’habitant i a  les tres comarques històriques, que són l’Alt i Baix Penedès i el Garraf s’hi ha afegit l’Anoia. L’estructura territorial del país mereix i exigeix, una reforma contundent amb la consegüent racionalització administrativa – diputació, vegueries, consells comarcals i municipis – però tinc la percepció que això encara tardarem una mica a veure-ho. Però mentrestant, molts de nosaltres hem optat per identificar-nos molt més amb la vegueria penedesenca que amb altres estructures territorials.

Per totes aquestes raons, les escriptors i escriptors penedesencs quan ens vam constituir fa uns mesos en un col·lectiu perquè vam considerar que el territori ens oferia el nexe comú de les geografies, la cultura popular i la voluntat d’arrelament i enfortiment de la identitat pròpia, en cercar una denominació que ens identifiqués vam anar a raure a en Mir Geribert. En ell vam reconèixer la primera mostra de voluntat d’articulació d’un territori, que és el nostre, que havia estat la terra de pas entre la Catalunya Vella i la Catalunya Nova, ampli i amb límits osmòtics per aixoplugar tothom que se’n sentís. 

Les Converses literàries a Sitges que aquest estiu hem organitzat en col·laboració amb el Centre d’Interpretació de la Malvasia, que ens ha acollit més que generosament, han estat una de carta de presentació, per bé que vam participar també en el projecte de Riudelletres, a Sant Pere de Riudebitlles, i en altres esdeveniments. Per parlar de gèneres literaris, poesia, entorn, realitat, ficció, literatura i patrimoni han passat pel CIM August Bover, Xavier Capdevila, Teresa Costa-Gramunt, Miquel Florido, Mercè Foradada, Lídia Gàzquez Manuel Güell, Jordi Lleó, Rita Marzoa, Maria Rosa Nogué, Vinyet Panyella, Oriol Pi de Cabanyes, Jordi Romeu Carol, Cèlia Sànchez-Mústich, Nati Soler, Xavier Vernetta, sempre acompanyats per l’inspirador i articulador del col·lectiu Mir Geribert, aquest personatge tan entranyable com incansable que és en Bienve Moya, juntament amb Antoni Munné-Jordà, dos dels escriptors dels més bregats de les nostres contrades.

Una de les converses entre escriptors i públic.

I aquí estem, cadascú amb sí mateix i la seva obra. Tenim projectes personals i col·lectius i ens reconeixem en aquest territori que ens motiva i ens defineix, i amb un gran antecessor a qui cal retornar perquè ens va forjar els orígens.