Arxiu de la categoria: El Marge Llarg

EL ‘MADRIGAL’ DE ROBERT GHERARD (Carneriana, 4)

Publicat el per
Respon

Juntament amb Eduard Toldrà, Pau Casals, Manuel Blancafort, Joan Lamotte de Grignon, entre altres, Gerhard va viure i treballar a la Catalunya dels anys d’entreguerres introduint canvis radicals en la composició i en l’ideari estètic musical, no sempre acceptats per tothom. Alhora, seu activisme en el medi musical el va portar a contribuir en la fundació de l’Associació de Compositors Independents de Catalunya.

Home d’una vasta cultura humanística, la seva activitat passava també per feines de traducció, pedagogia, i col·laboracions de crítica musical en publicacions com la Revista de Catalunya o Mirador, entre altres. A l’Institut d’Estudis Catalans va col·laborar amb Higini Anglès organitzant la Secció de Música. En el medi artístic on freqüentava Josep Lluís Sert va contribuir a la creació del grup ADLAN amb J. V. Foix i Joan Miró,  amb la col·laboració literària i plàstica d’ambdós compondria el ballet Ariel encarregat pels Ballets Russos de Montecarlo, el 1934. En tant que pedagog, va mantenir una intensa relació de mestratge amb el compositor Joaquim Homs. En poques paraules la vida, obra i llegat de Robert Gerhard són les d’un creador exigent, disciplinat, valent i convençut de la necessitat de renovació constant dels cànons existents. 

Robert Gerhard i els integrants de l’Associació de Compositors Independents de Catalunya

L’Any Robert Gerhard ens descobreix aquests i altres aspectes de Robert Gerhard. Quan el director i musicòleg Edmon Colomer, comissari de la commemoració, iniciava el seu discurs presentant la commemoració i asseverava que “la cultura no és oci, és essència” sintetitzava la gran aportació musical i cultural del personatge. 

Article sencer a EL ‘MADRIGAL’ DE ROBERT GERHARD (Carneriana, 4)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 4 de desembre 2020

SITGETANS ALS CAMPS NAZIS

Publicat el per
Respon

Ningú que hi hagi passat pot restar indiferent a la tragèdia dels onze sitgetans que van passar per Mauthausen i Buchenwald, al seu patiment des de que van creuar la frontera de l’exili, al sofriment que comporta la degradació humana en un camp de presoners abocats a l’extermini, a la mort que la major part d’ells hi van trobar. Per més literatura concentracionària que s’hagi llegit, per més films que s’hagin vist, res no supera les onze tragèdies en les que la realitat depassa la ficció, ni que sigui una ficció fonamentada en la memorialística. Manuel Calventós Sánchez, Sebastià Arnan Domingo, Enrique Miralles Rodés, Tomás Iglesias Iglesias, Jaime Sánchez González, José Antonio Egea Pujante, José Egea García, José López Martínez, Jaume Daví Luna, Manuel Garcia Crespo i Joan Abella Bel són els onze sitgetans que van fugir del franquisme travessant la ratlla de França i van anar a raure als camps de refugiats (…)

Des d’Argelers la trajectòria dels exilitats va passar per l’allistament a la legió i les brigades de treballadors estrangers a partir del setembre de 1939 amb la promesa d’aconseguir la nacionalitat francesa. Des de les brigades i fortificacions els exiliats sovint van ser fets presoners pels alemanys. El pas pels “konzentrazion lager”, de cada protagonista de la mostra es presenta de forma individualitzada amb documentació, fotografies i el número d’identificació precedit de les nefastes inicials K. L. El que més impressiona és constatar el pes i el valor de la memòria a l’hora de recuperar el record de tants horrors per no oblidar.

Article sencer a Sitgetans als camps nazis

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 27 de novembre 2020

L’estat de la cultura el 2019

Publicat el per
Respon

Les conclusions que se n’extreuen, reflectides en l’apartat de cultura en dades, senyalen que la relativa recuperació inicial del sector editorial, de la discografia i del videojoc  s’estronquen; que es produeixen estancaments com la despesa familiar en la cultura i el lleure i les xifres dels teatres amb 3,5 milions d’espectadors i dels museus 26 amb milions de visites; que hi ha caigudes en picat com la quota de pantalla del cinema en català; que al país comptem amb 400.000 persones associades en entitats  culturals i recreatives, un medi que viu entre el canvi i la renovació; que el conjunt d’administracions operatives en l’ecosistema cultural de Catalunya (govern català, administracions locals i supralocals i Estat espanyol) arriben a la despesa de 140 euros per persona; que si la Generalitat arribés a dotar el 2% del seu pressupost a Cultura en lloc del 0,9% actual arribaríem a la ràtio de 200 euros per persona igualant diversos països europeus. Aquesta és una radiografia de síntesi de la situació.

Article sencer a L’estat de la cultura el 2019

Una de les recents reunions telemàtiques del CoNCA amb els sectors culturals (2020)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 20 de novembre 2020

UN RETRAT DE VINYET JOU

Publicat el per
Respon
Vinyet Jou entre els seus pares, Pere Jou i Antònia Andreu

La Vinyet Jou era tot un caràcter i ho ha estat fins el final, des de la manera com mostrava la seva estimació i el seu afecte fins aquella manera que tenia d’enllaçar les converses cada vegada que tornava com si ens haguéssim acomiadat el dia abans. Quan tenia sis anys el seu pare en va fer un retrat en bronze amb les dues trenetes enllaçades a dalt del cap. Les mateixes trenetes que portava en aquesta altra fotografia on, amb carona de trapella, feia pinya amb els seus tres germans. M’agrada recordar-la en aquest estat de l’edat de la innocència perquè és un estat de felicitat que tota la vida va voler conservar.

Article sencer a Un retrat de Vinyet Jou

Carles, Vinyet, David i Jordi Jou i Andreu (c. 1934). Fotografia de Pere Jou

Asseguts, David i Vinyet; drets al darrere, Jordi i Carles Jou i Andreu al taller del seu pare, l’escultor Pere Jou (c. 1940).

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 13 novembre 2020

DOS CINEMES CENTENARIS

Publicat el per
Respon

El fet que a Sitges tinguem el privilegi d’aquest model de transmissió cultural i patrimonial que són els dos cinemes centenaris és un dels valors a favor de la nostra societat local. Des de 1908 el Retiro i des de 1907 el Prado han ofert de forma pràcticament ininterrompuda una programació que des de l’inici va anar construint un públic que hi cercava lleure, diversió i el factor emocional de l’espectacle dins del medi associatiu i cultural popular. Ha estat un públic canviant amb els temps com ha canviat l’oferta del cinema i com han canviat les sensibilitats però que manté unes constants essencials com són l’afició, la curiositat i la fidelitat. Ha estat, també, un públic que s’ha mostrat a favor de nous formats, amb l’organització de cicles temàtics, cine-fòrums i cine-clubs.

Els dos cinemes centenaris de Sitges, el Casino Prado i la Societat Recreativa El Retiro en el seu aspecte actual

Tant al Retiro com al Prado el cinema configura una part de l’ànima respectiva de cada entitat. També des dels inicis el cinema compartia i segueix compartit espai físicament  amb el teatre, els balls, les gales i els esdeveniments col·lectius de gran públic. Però el que és de destacar, i agrair, és que més enllà de rivalitats i maltempsades, de les dificultats que les entitats han hagut d’anar superant com en una cursa d’obstacles per adequar-se al pas del temps, normatives i circumstàncies, malgrat tot plegat, els socis i els públics han mantingut la fidelitat al moviment associatiu, participatiu i popular que persisteix en les nostres dues entitats centenàries i que, alhora, aquestes han donat cabuda a noves activitats i sensibilitats que han comportat creixement i renovació generacional. La concessió de la Creu de Sant Jordi que el Govern de Catalunya va atorgar al Prado i al Retiro el 2017 va significar el reconeixement a la seva llarga trajectòria i a l’exemplaritat de la seva constància.

Article sencer a DOS CINEMES CENTENARIS

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges,