DOS CINEMES CENTENARIS

El fet que a Sitges tinguem el privilegi d’aquest model de transmissió cultural i patrimonial que són els dos cinemes centenaris és un dels valors a favor de la nostra societat local. Des de 1908 el Retiro i des de 1907 el Prado han ofert de forma pràcticament ininterrompuda una programació que des de l’inici va anar construint un públic que hi cercava lleure, diversió i el factor emocional de l’espectacle dins del medi associatiu i cultural popular. Ha estat un públic canviant amb els temps com ha canviat l’oferta del cinema i com han canviat les sensibilitats però que manté unes constants essencials com són l’afició, la curiositat i la fidelitat. Ha estat, també, un públic que s’ha mostrat a favor de nous formats, amb l’organització de cicles temàtics, cine-fòrums i cine-clubs.

Tant al Retiro com al Prado el cinema configura una part de l’ànima respectiva de cada entitat. També des dels inicis el cinema compartia i segueix compartit espai físicament  amb el teatre, els balls, les gales i els esdeveniments col·lectius de gran públic. Però el que és de destacar, i agrair, és que més enllà de rivalitats i maltempsades, de les dificultats que les entitats han hagut d’anar superant com en una cursa d’obstacles per adequar-se al pas del temps, normatives i circumstàncies, malgrat tot plegat, els socis i els públics han mantingut la fidelitat al moviment associatiu, participatiu i popular que persisteix en les nostres dues entitats centenàries i que, alhora, aquestes han donat cabuda a noves activitats i sensibilitats que han comportat creixement i renovació generacional. La concessió de la Creu de Sant Jordi que el Govern de Catalunya va atorgar al Prado i al Retiro el 2017 va significar el reconeixement a la seva llarga trajectòria i a l’exemplaritat de la seva constància.

Article sencer a DOS CINEMES CENTENARIS

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges,

FOTO JORNET, O LA VIDA QUOTIDIANA

Aquest és, potser, l’aspecte que més m’ha impressionat d’aquest recull. Perquè la fotografia de Josep M. Jornet no és únicament un exercici de composició formal o una instantània oportuna sàviament enquadrada. El que hi trobo és un interès per la humanitat tal com és, sense ficcions ni coordenades estètiques d’embelliment o de complaença. Per a mi aquest és un dels punts forts, potser el millor, del seu mestratge.  Perquè no hi ha art més sublim, o més transformador, que el que posa la humanitat davant del mirall.

Article sencer a Foto Jornet, o la vida quotidiana

J. M. Jornet fotografiat per Joan Escolà. Arxiu Històric de Sitges

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 30.10.2020

LOUISE GLÜCK, COM UNA LLUM BRILLANT

Glück és poeta de vers llarg que deriva cap a la prosa poètica, una llengua austera i freda, d’aparença descriptiva i plana com els quadres de Hopper però amb una expressió transparent i “contingut enigmàtic, al·lucinatori”, segons  M. A. Llauger. Els seus escenaris són morals, els problemes són humans. En sobresurt l’autoretrat de la poeta que alhora és una definició del vast, immens horitzó de la poesia: 

Jo era com una llum brillant passant a través d’una
cambra fosca
”.

Article sencer a Louise Glück, com una llum brillant

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 23.10.2020


ELS LLIBRES MODERNISTES I L’ART TOTAL

 Un art del que participen, perquè hi creuen i l’exerceixen, editors, il·lustradors, enquadernadors, artistes, escriptors, decoradors, músics i un ampli conjunt d’artesans plenament conscients que el que tenien entre mans, el que fabricaven, era alhora un element destinat a la lectura i a la contemplació, i un artefacte que mereixia tota la dedicació a favor de l’enaltiment, de l’assoliment de la bellesa. No es tractava solament de l’edició d’obres destinades a un públic ric i elitista sinó que en aquesta dedicació a l’art total impregnava àlbums, col·leccions, edicions populars, calendaris, anuaris, postals, cartells, exlibris, monogrames i tota una extensa gamma de productes impresos. 

Article sencer a Els llibres modernistes i l’art total

El catàleg de l’exposició “El llibre català en temps del Modernisme”


Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 12.10.2020

EL PREU DE LA CULTURA

El debat ha transitat per un plantejament obertament econòmic defugint el mercantilisme dur i s’ha concretat en algunes de les qüestions que en la situació actual afecten el consum cultural. Què és el que el mercat està disposat a pagar? Quina és la despesa neta que una família dedica a la cultura, descomptant productes que entren en directa competència amb el medi cultural? 

(…)

No puc passar per alt la impressió que em causa el Festival de Cinema dos anys després d’haver estat creada la crisi que va liquidar injustament la direcció de Xavier Duran al capdavant la Fundació del Festival, les contradiccions que aquella crisi mostrava i de com s’ha conduït el nomenament de la seva substituta sense, d’altra banda, atacar els problemes de fons del certamen. Sap greu que al cap de cinquanta anys Sitges no hagi estat capaç de consolidar unes estructures culturals més enllà dels esprints que cada any pesen més i mostren més les mancances. Ho emplaço per una altra ocasió. Deixant ben clar, però, que la problemàtica del Festival Internacional de Cinema Fantàstic Catalunya que se celebra a Sitges té a veure amb l’excel·lència, la transparència,  els costos i el preu de la cultura.

Article sencer a El preu de la cultura

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 2.10.2020