Arxiu de la categoria: Cultura

DOS DELS MEUS MESTRES

Publicat el per
Respon

En el món de la cultura estem passant per diverses crisis. Són crisis sabudes, viscudes, comentades però rarament salten del propi medi a l’opinió pública. El cas Lluís Pascual ha estat paradigmàtic perquè arran d’una queixa a les xarxes socials s’ha posat de manifest una problemàtica diversificada entre nomenaments discutibles, procediments opacs, (in)compatibilitats ètiques i econòmiques i una rastellera de fets que genèricament constitueixen el que avui dia es qualifica emfàticament de ‘males pràctiques’. Tot això dit amb les precaucions amb què cal prendre les presències, les identitats creades, les passions desfermades i les impunitats que voregen la indigència moral en aquestes grans fires de les vanitats i de les maledicències en què de vegades les xarxes social s’han convertit. Però no tot és negatiu perquè les xarxes socials, com la tecnologia o les tècniques de gestió, són instruments utilitzables i els usos que se’n fa són responsabilitat de cadascú. 

Fa dies que penso fins a quin punt hem arribat que el gerencialisme – la prevalença dels principis mercantilistes i economicistes, o tècniques de gestió aplicada que se’n deriven, per sobre dels valors de la política o del coneixement – afecta la professionalització de la cultura en els seus diversos vessants. Pesa molt  la càrrega tecnocràtica i corporativista que comporta. Es menysté el coneixement i es sobrevaloren els tecnicismes (de programació, planificació, comptabilitat, control pressupostari, amidament de l’eficiència…) com a finalitats en sí mateixes i no com a mitjans. El gerencialisme ha penetrat el moll de l’ós de la formació i l’educació generant un determinat perfil que sobrevalora l’utilitarisme i la tecnocràcia en detriment de tot altre valor, com pot ser el de la professionalitat basada en el coneixement i l’experiència. La intencionalitat que els anys noranta podia aportar un gerencialisme cultural enfocat a l’organització de la cultura amb criteris de racionalitat administrativa i política ha derivat, al cap de dues dècades, en un corrent tan periclitat com la burocràcia administrativa. Sovint es valora més el bon gestor que el bon professional en la seva especialitat. 

M’aturo aquí per girar cap a la qüestió de fons que ha motivat aquesta reflexió perquè en moments de dubte sempre recorro als meus mestres. Els meus mestres són persones que m’han acompanyat amb el seu exemple i les seves aportacions, creacions, lliçons i coneixements al llarg de la meva vida professional. Alguns, molt pocs, els he tractat. Altres els he trobat als llibres, en les seves paraules i en el seu exemple. La meva trajectòria com a bibliotecària la guiada des de sempre Jordi Rubió i Balaguer, gran personatge de la cultura catalana, erudit i organitzador del sistema bibliotecari de Catalunya des de 1915 en què li va encomanar el President de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba. Rubió va fonamentar conceptes i partir d’aquí va crear estructures. Sense coneixement dels llibres i del que signifiquen i aporten no hauria arribat a bastir una estructura tan sòlida i arrelada com la que avui dia encara podem disfrutar, malgrat que els bibliotecaris hagin esdevingut en la seva majoria gestors tecnòcrates, però aquest ja és un altre tema. Construir sales de lliure accés als llibres, sistemes de préstec, atorgar valor patrimonial a les col·leccions locals i fundar una biblioteca nacional només ho podia fer un gran professional que, a més, fos un gran gestor. La meva trajectòria dels darrers set anys com a directora dels Museus de Sitges ha estat marcada per la influència -ho confesso obertament, sí – i la meva admiració per l’exemple de Joaquim Folch i Torres, primer director del Cau Ferrat i creador del que havia de ser el sistema de museus de Sitges, a l’entorn de la gran estructura museística de Catalunya que, al mateix temps, configurava amb la fundació del Museu d’Art de Catalunya – l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya MNAC. Sense un coneixement profund de la història de l’art, per més bon gestor que hagués estat, no hauria encertat a organitzar el que avui dia li devem. 

Curiosament cap dels dos va poder disfrutar de la feina que havien desenvolupat fins que els va ser humanament possible, el gener de 1939. L’esclat de la guerra civil els va comportar no poques incomoditats i dificultats entre la guerra, la revolució i el salvament del patrimoni, així com de les pròpies vides. El franquisme els va depurar, els va humiliar fins a l’extrem i els va impedir continuar la seva dedicació professional. Però, com Pompeu Fabra, mai no van abandonar la tasca ni l’esperança. Són dos dels  meus mestres i sovint, quan la burocràcia i el gerencialisme aclaparador, absurd i improductiu m’exasperen – hi ha dies de tot…-  penso els meus dos mestres, en el valor del coneixement i de l’experticitat que van exercir enfront dels buròcrates del seu temps i que és el que finalment resta. Tant en l’exemple de les persones com en la credibilitat, la legitimitat i la confiança de les institucions de bona governança. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 30 de novembre de 2018

POMPEU FABRA I ELS POETES

Publicat el per
2

Dissabte passat van tenir lloc dos actes que van compartir els honors del reconeixement públic. Al migdia la Festa de la Poesia inaugurava la seva placa a la Plaça dels Artistes, consolidant uns valors que van més enllà d’un festival més del calendari sitgetà que ja compta amb dotze edicions, cent anys més tard de la Festa de la Poesia de 1918 . Al vespre, al Casino Prado es van cloure les activitats de l’Any Pompeu Fabra a Sitges amb música i poesia; cent cinquanta anys del naixement de Pompeu Fabra i cent de la Gramàtica catalana.

La poesia pot tenir tantes definicions com poetes hi ha, i si no feu la prova. Cíclicament hi ha enquestes i qüestionaris on es demana als poetes què és la poesia per a ells, com la senten, com l’escriuen, com la practiquen, com esdevé el centre de la seva vida. La capacitat dels éssers és infinita a l’hora d’imaginar i de definir i encara més ho és en gent de lletra. El contrapunt en són els diccionaris. Cada llengua té el seu. Establert a manera de cànon i de guia un diccionari és el resum del pensament d’una determinada manera de veure i expressar el món i l’univers, com és una llengua. El diccionari ens dóna la solució expressiva i l’explicació lèxica i conceptual del significat de les paraules, que són els noms que posem a les coses i la manera de dir-les.

La definició original que Fabra va establir per a la paraula Diccionari és:

“Recull dels mots d’una llengua, dels termes d’una ciència, art, etc., amb llur significació, disposats per ordre alfabètic”.

A Pompeu Fabra se’l coneix amb el qualificatiu de “seny ordenador de la llengua catalana” i bé que en va ser. Enginyer de formació va portar a terme la modernització i la dignificació de la llengua catalana, atorgant-li les bases de la seva unitat i atorgant-li les eines per al seu desenvolupament: unes normes ortogràfiques, una gramàtica i un diccionari”. La seva obra, recopilada en nou volums gràcies al treball infatigable de Jordi Mir i de Joan Solà, constitueix els fonaments del desenvolupament de la nostra llengua des de la primera dècada del segle vint fins l’actualitat que des de mort de Fabra desenvolupa  l’Institut d’Estudis Catalans.

Josep Carner, J. V. Foix, Carles Riba, Miquel Martí i Pol, Gabriel Ferrater, Josep Palau Fabre, Màrius Sampere, Rosa Leveroni, Carles Miralles, Francesc Parcerisas, entre altres, fins arribar a la trentena van ser el grup de poetes que van prendre part en una antologia poètica d’homenatge a Pompeu Fabra l’any 1968, en el centenari del seu naixement; eren anys difícils i la poesia tenia, com sempre ha tingut d’una o altra manera, un valor testimonial. Com que les antologies d’homenatge són fruit d’un moment i circumstància concrets el temps les va arrodonint com l’aigua de mar als palets de riera i el nombre de poetes que d’una manera o altra s’han referit a Fabra i la seva obra és ingent. Posats a triar, em quedo amb dos noms.

L’un, Mercè Rodoreda, que deia que una de les seves lectures favorites era el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra i que sovint en copiava entrades. Com jo faig ara, copiant la definició que Fabra fa de Poesia:

“Art de fer obra en vers; obra en vers; gènere d’obres en vers; producció d’un poeta o poetes, conjunt d’obres en vers composta en una llengua || Bellesa de contingut i de forma essencial a la poesia, que commou delitosament el cor i la imaginació independent de si és en vers o en prosa.”

Salvador Espriu considerava que en el terreny de la gramàtica, Pompeu Fabra ho va veure tot, ho va pensar tot i ho va resoldre tot i que quan es presentaven dubtes recorria als escriptors del seu temps perquè la llengua és un procés obert. Espriu va dedicar un dels poemes més sentits i significatius a Pompeu Fabra, El meu poble i jo,en el que el poeta comparteix la sort de la llengua i del país. Un poema esdevingut un cant de reivindicació i esperança que sovint hem sentit recitar en aquests darrers temps. I, en darrer terme, és Fabra qui ens va llegar un consell que per a ell va ser la divisa de la seva vida: “Cal no abandonar mai la tasca ni l’esperança”. Ni el poble, ni els poetes,  ni nosaltres no abandonarem.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 23 de novembre de 2018

CULTURA I PAÍS

Publicat el per
Respon

CULTURA I PAÍS

 

Joan Miró. Paisatge del conill i de la flor. 1927

Joan Miró, “Paisatge del conill i de la flor” (1927)

Per més que existeixin sectors actius i interessats, per més que la cultura sigui la més social de les activitats humanes, ha estat una de les grans absents en el debat polític del país des d’uns anys ençà. No ha estat únicament al llarg del procés, sinó que ve de més lluny. Amb el tomb del segle hi ha moltes coses que han anat canviant, preferències que han perdut el favor del públic i àmbits que l’han guanyat. Si ho amidem per la presència als mitjans de comunicació, per exemple la televisió, ¿quant de temps fa que es reclamava i que s’ha deixat de reclamar una programació, o un canal, o més d’un, dedicat íntegrament a l’àmbit cultural? Només cal connectar amb regularitat els telenotícies de TV3 per constatar la pèrdua d’influència de la cultura i la poca, o escassa, presència que rep en comparació amb el temps que es dedica a l’esport. Els grans canvis esdevinguts als mitjans de comunicació han capgirat formes, fons i continguts dels formats i la cultura ha hagut de cercar espais d’ubicació no sempre prou visibles. I si és cert que la tecnologia de la informació és una gran eina, cal no oblidar que l’important és saber en favor de què s’ha d’utilitzar. A hores d’ara, i crec que no exagero, la comunicació cultural és un dèficit.

A les portes d’aquest Onze de Setembre que s’augura intens, d’unes reivindicacions nacionals que no res tenen a veure amb les dels primers anys de la democràcia – i en això sí que hem avançat definitivament! -, amb una pressió estatal cada vegada més assetjant pel que fa a les llibertats i a les estructures de l’estat democràtic que crèiem  tenir – i que la realitat ha desmentit fefaentment – i, sobretot, davant de l’exigència social d’accés, participació i transparència, la cultura no pot continuar en un estat gairebé marginal, perquè el binomi cultura i país és imprescindible per a assolir unes cotes més altes de benestar i de civilització generalitzades.

9999999999999999999

J. V. Foix, “Poema de Catalunya”. Publicat a la revista “La Cònsola”, núm. 19, 11 de setembre de 1920

Són molts els valors que la nostra societat assimila a la cultura. La capacitat de creació i transmissió de coneixement, de desenvolupament de la pròpia personalitat, d’orientació del lleure vers el gaudi i l’educació, de creació de benestar, de visió crítica i compromís social, de cohesió de comunitat, d’integració social i cívica, de banc de proves de respecte i tolerància, i tants com la visió i la trajectòria de cadascú li suggereix. Anar al teatre, cantar en una coral, prendre part en un taller literari o artístic, actuar en un fòrum d’instagràmers traslladant la mirada al poder de la imatge; llegir pel gust de passar el temps, de saber més, de sentir-se reconegut en un determinat univers; recórrer qualsevol indret aprenent que hi ha als fonaments del subsòl per sobre del qual es circula endevinant vestigis; tocar la gralla o el piano de cua;  practicar i cultivar la memòria dels llocs i de la història; descobrir i gaudir del patrimoni a l’abast de la vida quotidiana; practicar la creativitat en els més diversos vessants; sentir-se’n agent, participant o protagonista. Les possibilitats són moltes, i les ofertes en aquesta dècada del segle XXI en què la gestió de la cultura està orientada vers els públics com mai no ho havia estat, configuren un repte més que atractiu. Tot plegat es contradiu, a parer meu, amb les consabudes i perllongades inèrcies que fan servir d’escut la situació política, l’escassa presència mediàtica quotidiana,  la manca de discurs constructiu i de debat polític generalitzat. Si hem de construir el nou país partint de la realitat d’ara no podem viure ni d’inèrcies,ni de l’anar fent, ni de repetir motllos.

37193276_177684899767373_5120077440374276096_n

La companyia de teatre La Perla al teatre de la Biblioteca de Catalunya.

Vist des d’un context global de país com és el nostre en aquests moments cal reformular, al meu entrendre, la qüestió cultural orientant-la vers les tendències que marquen l’evolució del segle, mirant enfora possibles models, important el que sigui viable d’importar – s’han fet volar massa coloms malcopiant models de països de tradició i organització jurídica i administrativa a les antípodes, cosa que ha comportat no poques frustracions –, innovant des de dintre, comunicant socialment cap enfora, elaborant una nova agenda per a les polítiques culturals i, sobretot, evitant anar repetint el de sempre. La internacionalització de la cultura catalana ha de ser necessàriament bidireccional. El diàleg dels sectors que la integren ha de ser transversal i múltiple defugint tota temptació d’endogàmia. El binomi cultura-país fracassarà si les polítiques culturals, des dels àmbits de decisió, que són els polítics i empresarials, fins els d’execució, com són els agents, no afronten, entre altres, les tendències plantejades,  superant models periclitats i socialment improductius. Sense oblidar, simplificant-ho molt, el doble valor de la cultura, que és social i és econòmic.

Joan Miró, L'or de l'atzur, 1967, Fund JMBcn
Joan Miró, “L’or de l’atzur” (1967, Fundació Joan Miró, Barcelona

Durant dècades a Europa s’ha viscut sota el miratge de l’estat del benestar, de desigual fortuna i desenvolupament segons les polítiques dels països que integren totes les geografies del continent. La cultura, tradicionalment, n’ha format part i, al seu torn, ha esdevingut el baròmetre per amidar l’abast real de la relació entre cultura i la societat que n’és usuària i beneficiària  als territoris, les ciutats i les comunitats socials. A simple vista es constata una diversitat situacions que afirmen o desmenteixen els tòpics: la solidesa del medi cultural francès, per exemple, malgrat les crisis polítiques, les retallades o la ‘grandeur’ sovint imperant. Però l’arrelament de l’educació i la lectura en les poblacions és inqüestionable gràcies a la plena i inqüestionable municipalització de l’escola i de la biblioteca pública. El mateix es pot dir de la societat alemanya que, malgrat les diferències estructurals entre l’estat jacobí i l’estat federal, parteixen de fonaments i prioritats similars.

stc3a4mpfliberlin1965076

Peter Stämpfli, “Berlin” (1965), col·lecció particular

On s’ubica el binomi cultura-país a hores d’ara? Pensant en termes de terra pròpia i en paràmetres de cultura universal de països avançats, en un medi canviant i cada vegada més orientat vers l’accés com a concepte i vers la societat – els públics – a qui s’adreça i que en gaudeix.  De l’estat del benestar paternalista, omniscient i a hores d’ara insostenible hem passat a un àmbit on la col·laboració entre el sector públic i privat esdevé imprescindible i no només per temes de sostenibilitat econòmica sinó participativa en pro dels interessos socials comuns. En els medis culturals existeix tanta exigència de professionalització – entesa com a mitjà i sinònim de sostenibilitat i qualitat –  com d’accés. El diàleg interprofessional i intersectorial demana  transversalització  multilateral i integral dels aspectes on la cultura conflueix, es retroalimenta, s’expandeix i influencia: educació, turisme, urbanisme, territori, paisatge, medi ambient -. La salvaguarda del patrimoni forma part del pensament ecològic i sostenible; les estructures de l’administració cultural clamen per un sacseig d’eficiència i eficàcia com per la desburocratització de la gestió: cal implantar i practicar una nova i posada al dia  excepció cultural. El binomi cultura-país passa necessàriament, a parer meu, per l’acceptació i el desenvolupament, entre altres possibles, d’aquestes premisses.

paisatge

Paisatge: vinya i pedra seca al Penedès

Són moltes les qüestions que en aquest segle XXI tenim al damunt de la taula. Del segle passat hem heretat estructures similars a les dels països culturalment més avançats gràcies a l’obra de la Mancomunitat, i no és un tòpic. L’embranzida entre 1914 i 1923 en l’arquitectura del sistema cultural de Catalunya, la fortalesa de la seva construcció i la convicció del seus agents, va contribuir a la seva supervivència en les dues dictadures (1923-1930, i 1939-1975), però es van perdre molts llençols en la segona bugada. El nou segle ha constatat que el manteniment d’ inèrcies de diversa índole no han permès la reestructuració i la posada al dia dels antics sistemes culturals malgrat les innovacions tecnològiques. L’articulació del territori, administrativa i política i els repartiments de poder de la vella política hi tenen força a veure. ¿Té sentit, per exemple, que encara avui a Catalunya hi hagi dues xarxes de biblioteques públiques i diversos catàlegs i portals de recursos bibliogràfics quan tecnològicament és més que possible facilitar l’accés virtual unificat als usuaris, d’una banda, i fer factible d’una vegada la plena municipalització de la lectura i del patrimoni bibliogràfic local de les biblioteques públiques? Valgui l’exemple, perquè no hi ha servei més social que la biblioteca pública on, si ens creiem el Manifest de la Unesco, hi hem de trobar de tot per a tothom.

He esmentat alguns dels temes relatius al binomi cultura-país des del coneixement del sector i la pràctica de l’experiència, però no voldria deixar de referenciar-ne alguns d’altres. Les polítiques culturals a Catalunya mostren dèficits endèmics, com la manca de professionalització; les poques dotacions de recursos humans professionalitzades i formades degut al tancament de les aixetes de la contractació de personal; la prepotència del gerencialisme administrativista i de la formació utilitarista en detriment del coneixement i de l’experticitat, que és un fet que afecta, i força, l’accés i l’exercici als llocs de responsabilitat; la proliferació de gurus que prediquen teories que mai no han posat a la pràctica perquè mai no han exercit responsabilitats; la proliferació d’empreses per a elaborar projectes sense tenir les nocions bàsiques dels àmbits on han d’intervenir… i no m’ho acabaria.

 

IMG_9768

Joan Miró, Tríptic Blau I, II i III. Exposició “Joan Miró, L’escala de l’evasió”, Fundació Joan Miró, Barcelona, 2012

 

Per això més m’estimo contemplar el panorama de cara  advocant per una nova manera d’idear i practicar les polítiques cultural. Determinant, en primer lloc, orientacions i fites en favor dels públics i dels requeriments d’accés i de participació de la societat, des dels sectors educatius, de lleure i econòmics; advocant per una renovació, o regeneració, de l’associacionisme professional, tan sovint amb silencis clamorosos; apostant clarament pel coneixement i no per les tècniques de gestió, que en són subsidiàries i no a l’inrevés; actuant en favor del territori en tota les seves dimensions, geogràfica i social; evitant la rigidesa de les planificacions inamovibles que envelleixen de pressa i optant per eines en favor de la flexibilitat administrativa i operativa; apostant per la comunicació en tant que mitjà per expandir l’accés i la difusió culturals; cercant les vies d’innovació en cada àmbit per al de superar mancances i dèficits per via del salt qualitatiu.

Aquesta reflexió en veu alta, necessàriament genèrica, és la meva contribució a l’Onze de Setembre d’aquest any amb la fita d’un país nou que no es produirà per un miracle, sinó per l’esforç constant de tots aquells que hi creiem i el volem, sigui quin sigui el seu calendari, perquè el futur es construeix des del present.

Lola Anglada, s titol, Nena davant de mar

Publicat a L’Eco de Sitges del 7 de setembre de 2018.

PINTURA MURAL I TEORIA DE L’ART: JOAQUIM TORRES-GARCIA, D’ACTUALITAT

Publicat el per
Respon

Torres-Garcia-frescos-pintats-uruguaia_2030806984_54437370_1500x1001.jpg

PINTURA MURAL I TEORIA DE L’ART: JOAQUIM TORRES GARCIA, D’ACTUALITAT.

 

“La pintura és una mena de geometrització dels espais colorits dins d’un ritme”       Joaquim Torres-Garcia (1919)

Aquests dies les pintures murals que Joaquim Torres-Garcia (Montevideo, 1874-1949) va realitzar per la Mancomunitat han tornat a l’actualitat. Enric Prat de la Riba, encara president de la Diputació de Barcelona el 1913, li va encomanar la decoració del Saló de Sant Jordi. L’encàrrec va perdurar durant tota l’etapa en què Prat va esdevenir President de la Mancomunitat (1914-1917), fins que el seu successor, Josep Puig i Cadafalch, que no compartia l’entusiasme de Prat per l’obra de Torres, li va rescindir el contracte. Entretant, l’artista havia enllestit quatre grans murals: La Catalunya eterna, L’edat d’or de la humanitat, Les Artsi Lo temporal no és més que un símbol, i havia ja esbossat el cinquè mural sobreLa Catalunya industrial. Com tota gran obra d’art no deixava de ser polèmica, tant per la seva ambició conceptual com pel significat de la representació del país en relació amb la seva gent, amb el pensament, les arts, la cultura i el medi industrial. Els murals de Torres-García abastaven el mite i la contemporaneïtat i evolucionaven des del noucentisme vist com una edat d’or de ressonàncies classicitzants – amb una notable influència del pintor francès Pierre Puvis de Chavannes (1824-1898) – fins a un constructivisme de formes geomètriques que anys més tard aplicaria el pintor Fernand Léger a formes i estructures.

La dedicació de Torres-Garcia al que seria l’obra de la seva vida – una de les més importants o, si més no, una de les més característiques – es complementava amb l’elaboració teòrica de la seva visió de l’art. La bibliografia de l’artista abasta més d’un centenar d’obres i cinc-centes conferències. Tampoc no deixà mai de banda la seva vocació pedagògica, fos per mitjà de les escoles que va obrir – a Barcelona i a Montevideo – o de l’exercici  del seu mestratge entre deixebles i amics. Cultivà l’amistat d’artistes, de poetes i de tots aquells que, com ell mateix, compartien una vocació creativa irrenunciable i dedicada a la vivència i plasmació d’emocions. 

Torres Garcia, Autoretrat, 1902

Joaquim Torres Garcia, Autorretrat (1902)

Torres-Garcia va fer una visita a Sitges el 1918 per trobar-se amb el seu amic, Joan Salvat-Papasseit que llavors hi estava instal·lat. L’antiquari Santiago Segura havia muntat una botiga d’antigüitats al carrer Sant Pau – la casa és la que té uns esgrafiats similars als de la Biblioteca Rusiñol i la data de 1918 a la façana -. Hi visqué poc temps, Salvat, però va fer amistats sitgetanes. I Torres, també. La tarda del dia de Cap d’Any de 1919 la va passar cals Benaprés, al carrer Major; el metge Joan Ramon Benaprés l’havia convidat a fer una conferència sobre art per a ell i alguns amics. Torres ja havia patit el disgust d’haver de deixar els murals del Saló de Sant Jordi però encara passaria tot l’any a Catalunya abans de marxar a París, a Nova York, i retornar a Europa fins el seu retorn definitiu a Montevideo el 1933. Es trobava en un moment de replantejament estètic i formal i en va expressar els principals principis als assistents: el valor harmònic del ritme i el color en la composició, la importància de plasmar les emocions i d’atorgar-els-hi la transcendència que els farà superar la realitat temporal en favor d’una vocació d’eternitat… El títol de la conferència és explícit: L’art en relació amb l’home etern i l’home que passa. Poc després L’Eco de Sitges publicava en una acurada, moderna i minimalista edició el discurs de Torres, que Salvat-Papasseit va distribuir i posar a la venda a la llibreria on treballava de Barcelona per 1,50 pessetes. L’estada i la conferència de Torres-Garcia marquen una altra de les fites, breu però important, del Noucentisme a Sitges.

Torres-Garcia, L'art en relació amb lhome etern i l'home que passa 1919 còpia

Pel que fa a les pintures, en plena dictadura de Primo de Rivera el comte del Montseny, president de la Diputació de Barcelona va decidir suprimir-les: palesaven un posicionament oposat a l’esperit totalitari del dictador i simbolitzaven una Catalunya que havia assolit la plenitud que la plàstica de l’artista palesava més enllà de la representació del mite. Va ser llavors quan va encarregar a un conjunt de pintors catalans diverses obres de tema historiogràfic espanyol per tapar els murals de l’artista. Torres-Garcia se’n va doldre, però no va ser l’únic; també molts altres artistes i personalitats al llarg del segle XX fins avui mateix. Als anys setanta, encara en ple franquisme, els murals de Torres-Garcia es van rescatar i van ser instal·lats la sala del Palau de la Generalitat que porta el seu nom. Però els cromos historiogràfics de magnes dimensions encara decoren en Saló de Sant Jordi. Personalment em declaro partidària de la seva retirada i reubicació, visibles i com a valor de conjunt, en un altre indret. I que Torres-Garcia retorni al lloc d’on mai no hauria hagut de ser retirat, en un definitiu etern present, dignificat i accessible tal com mereix.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges 

MUSEUS I XIFRES PER A UN DEBAT. ( A propòsit de la Nit dels Museus 2018)

Publicat el per
1

MUSEUS I XIFRES PER A UN DEBAT

Un mes després del llançament de l’aplicació informàtica dels Museus de Sitges, una eina que acompleix el doble vessant de difusió de les col·leccions i de suport als visitants, s’ha celebrat la Nit dels Museus, amb motiu del Dia Internacional dels Museus del 18 de maig. La Nit és la del cap de setmana més proper a la data, i com que ja se sap que la nit sempre té alguna cosa màgica i diferent,  el Consell d’Europa, en instaurar la Nit dels Museus ja fa catorze anys, va fer una aposta fins el moment inèdita per oferir la contemplació i la vivència dels museus des d’un prisma diferent.

Més enllà de la gratuïtat del dia 18 de maig i de les activitats que al voltant de la data s’organitzen – en el cas de Sitges des de conferències i concerts fina a un joc de pistes participatiu per a tota la família -, la Nit dels Museus hi posa un plus de lluminositat i de màgia que transforma el paisatge habitual. L’objectiu és apropar el gran públic als museus d’una manera diferent sense perdre de vista que es fa en funció de les col·leccions i de la necessitat de crear noves modalitats d’ accés.

La Nit dels Museus 2018 ha estat un èxit, i aquesta setmana qui es dedica a elaborar estadístiques de públics ha efectuat un recull de dades que d’aquí a uns dies coneixerem amb més precisió. Els museus que, com els nostres, han dedicat temps i esforç per organitzar activitats i rebre els visitants a la llum de la lluna, visitants que es deixen embolcallar per la llum blava que dona el toc de màgia al Mirador del Museu de Maricel, se senten reconeguts en el còmput total de les xifres. Dels dos-cents mil visitants que han passejat pels museus de la demarcació de Barcelona, gairebé vuit-cents ho van fer pel Cau Ferrat i el Museu de Maricel. I dels tants milers més que van festejar el Dia Internacional dels Museus, mil cent-cinquanta vuit ho van fer als museus sitgetans. Fins aquí, el balanç és, com és obvi, satisfactori, i de Sitges estant pensem que ens queda molt de camp per córrer i anar guanyant.

Amb tot, i per evitar caure en un triomfalisme simplista, aquestes mateixes xifres, l’oferta per atreure públics i la geografia de la comunicació i difusió són tres aspectes que, al seu torn, generen idees per al debat. Les xifres dels visitants posen de relleu que si en el transcurs d’una nit, o d’un cap de setmana llarg, la població omple els museus, per què les xifres de la resta de l’amy no satisfan a ningú? Més d’una veu ha recordat que els museus obren portes cada dia. La gratuïtat ho és tot? Depèn de com es miri, perquè el preu d’una entrada de cine o d’una cervesa en una terrassa no és gaire diferent de la mitjana del tiquet habitual d’un museu, entre 7 i 12 €, reduccions a part. I pensant en gratuïtats a més dels dies senyalats, al llarg del calendari els museus ofereixen altres dies sencers o franges horàries d’accés gratuït – a Sitges, un total de dinou dies repartits al llarg de l’any.

L’oferta de diferents activitats és diversa i, en algun punt, genera polèmica. Si es tracta de crear accés a les col·leccions i continguts dels museus de forma imaginativa i més atractiva, ¿té sentit organitzar-hi actuacions espectaculars  sense relació amb el museu mateix? O, convertir l’espai del museu en un àmbit on tot importa menys el seu contingut? Val a dir que tot té un cost i, pel que sembla, hi ha museus que entre el Dia dels Museus, la Nit i les Jornades Europees del Patrimoni hi aboquen molt més recursos que al llarg de l’any: la qüestió és existir, fer-se present i ser capaços d’atreure públics i població més enllà de les possibilitats que el creixement vegetatiu del nombre de visitants pot aportar.

Geografies i comunicació és un tercer vessant que bascula entre dos pols que, en lloc de sumar, semblen irreconciliablement contrincants: ciutat o territori. Les ofertes i la difusió que aquest 2018 han fet els mitjans de comunicació convencionals i digitals d’àmbit nacional és netament urbana – barcelonina – o, com a molt, metropolitana. Després, cada ciutat o cada poble procura construir el propi espai comunicacional obviant sovint les vinculacions territorials. El resultat és la inexistència de mapes articulats i cooperatius per guanyar visibilitat i presència: la visibilitat dels museus és, a més d’una prioritat, una necessitat de primer ordre, i la comunicació digital és una eina que hi té tot el camp obert.

39514141580_778de8a40f_z

Més enllà del debat cal ser optimistes. Els punts de debat que plantejo no són nous i precisament per això crec que val la pena fer-me’n ressò. Sense debat no hi ha coneixement i sense coneixement no s’avança. Els museus catalans són rics i diversos i cadascun d’ells, en la seva mesura, en la seva realitat i en les seves mancances són un mitjà de descoberta que ens espera. A Sitges, també.

 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 25.V.2018.

Les fotografies són de VisitSitges i corresponen a les activitats dels Museus de Sitges d’enguany.