Un art del que participen, perquè hi creuen i l’exerceixen, editors, il·lustradors, enquadernadors, artistes, escriptors, decoradors, músics i un ampli conjunt d’artesans plenament conscients que el que tenien entre mans, el que fabricaven, era alhora un element destinat a la lectura i a la contemplació, i un artefacte que mereixia tota la dedicació a favor de l’enaltiment, de l’assoliment de la bellesa. No es tractava solament de l’edició d’obres destinades a un públic ric i elitista sinó que en aquesta dedicació a l’art total impregnava àlbums, col·leccions, edicions populars, calendaris, anuaris, postals, cartells, exlibris, monogrames i tota una extensa gamma de productes impresos.
El debat ha transitat per un plantejament obertament econòmic defugint el mercantilisme dur i s’ha concretat en algunes de les qüestions que en la situació actual afecten el consum cultural. Què és el que el mercat està disposat a pagar? Quina és la despesa neta que una família dedica a la cultura, descomptant productes que entren en directa competència amb el medi cultural?
(…)
No puc passar per alt la impressió que em causa el Festival de Cinema dos anys després d’haver estat creada la crisi que va liquidar injustament la direcció de Xavier Duran al capdavant la Fundació del Festival, les contradiccions que aquella crisi mostrava i de com s’ha conduït el nomenament de la seva substituta sense, d’altra banda, atacar els problemes de fons del certamen. Sap greu que al cap de cinquanta anys Sitges no hagi estat capaç de consolidar unes estructures culturals més enllà dels esprints que cada any pesen més i mostren més les mancances. Ho emplaço per una altra ocasió. Deixant ben clar, però, que la problemàtica del Festival Internacional de Cinema Fantàstic Catalunya que se celebra a Sitges té a veure amb l’excel·lència, la transparència, els costos i el preu de la cultura.
Mai no et vaig conèixer personalment (…) no obstant això, el teu record ha perdurat entre nosaltres sobretot a través de la teva filla Maria, la meva àvia. Ella fou la persona que ens va transmetre l’estima cap a tu, a través del profund amor i de la profunda admiració i devoció que et professava (…) La teva pintura refinada i distant és un record amb el qual mantinc contacte cada dia a casa. La teva literatura agredolça i irònica, amb aquesta deix de tristesa tan teu (…)”
Norman Cinnamond. Carta a Santiago Rusiñol (2010)
Norman Cinnamond al Saló d’Or del Palau de Maricel, 2006.
Fa uns dies acomiadàvem l’arquitecte Norman Cinnamond Planàs al tanatori de Sant Gervasi al so d’algunes de les obres musicals que més li agradaven com el Bolero de Ravel i la veu vellutada i profunda del millor Frank Sinatra amb New York, New York i My way. En Norman va ser recordat amb afecte i estimació per part del familiars, amics i companys de professió, que en van projectar una imatge sincera i entranyable. La seva obra arquitectònica, la docència a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i la seva activitat cívica relacionada amb l’arquitectura i el disseny des del FAD han deixat petjada i marca d’autor. El seu soci Toni Sala el va qualificar de racionalista i pragmàtic, un perfil que el caracteritzava en tots els àmbits. D’altres amics el van evocar des de l’escenari paradisíac d’Espalmador, una illa entre Eivissa i Formentera que durant anys va ser lloc de referència familiar. En Norman era un excel·lent professional, un bon amic dels seus amics i una persona de tracte exquisit i d’elegància portada amb tota naturalitat i sense ombra d’ostentació.
En Norman era, a més, el referent familiar del seu besavi, Santiago Rusiñol. És sabut que els pares de Santiago van tenir sis fills dels quals en van sobreviure tres, que van formar família: Santiago, Albert i Josep Maria. Del matrimoni de Santiago amb Lluïsa Denís va néixer una filla única,Maria, que casada amb Josep M. Planàs va tenir dos fills, Santiago i Mercè. Del matrimoni de Mercè Planàs Rusiñol amb Norman J. Cinnamond van néixer Rosy i Norman, besnéts de l’artista.
Santiago Rusiñol, Maria Rusiñol al Cau Ferrat (1894); Ramon Casas, Retrat de Maria Rusiñol, c. 1893-1894
Maria Rusiñol, filla de l’artista i àvia de Norman, va exercir un paper cabdal en l’apropament del besnét vers el besavi. Norman adorava la seva àvia, que li havia relatat els records més preuats de la seva vida al costat de l’artista. Era història viscuda, recordada i estimada. Aquesta transmissió va ocasionar que Norman apreciés i estimés l’obra del seu besavi i amb el temps n’esdevingués el mantenidor i defensor, conservant el llegat familiar; com a tal va actuar sempre amb, dignitat, generositat i discreció. Era habitual trobar Norman Cinnamond fent acte de presència en totes i cadascuna de les manifestacions rusiñolianes, tant era una exposició a Barcelona, Granada, Madrid, Bolonya o París, com una representació teatral o un acte referent a qualsevol dels vessants de la seva prodigiosa i popular personalitat.
Norman Cinnamond va iniciar el cicle “Visions íntimes del Cau Ferrat” el 2006, un dels actes de l’Any Rusiñol. Fot. Frèia Berg, 2006.
Per aquest motiu Norman Cinnamond va ser entre nosaltres en múltiples ocasions. Mai no va faltar a cap cita del Cau Ferrat, des de les commemoracions de 1981 o la de 2006, diverses exposicions com la Ramon Casas, la visita dels poetes de la Festa de la Poesia al Cau, fins la darrera vegada, que va ser l’obertura de l’exposició del 125è aniversari de la creació del Cau Ferrat. Teníem pendent una trobada per al lliurament del Catàleg de pintura i obra sobre paper, i de l’edició facsímil de Mis hierros viejos, així com per comentar les vicissituds de l’exposició d’art català al Japó (2019-2020) en relació amb el Cau Ferrat i els meus futurs projectes rusiñolians.
La relació de Norman i el seu besavi es va fer palesa al recordatori amb un fragment dels més bells que va escriure l’artista, “A les Estrelles”, procedent del llibre Oracions(1897). Resta reproduït aquí per deixar constància del significat de la presència de Norman Cinnamond entre nosaltres:
“… Que grat és contemplar-vos entre els plecs de la fosca, rebre la llum de terres que no són per nosaltres i sentir l’enyorança d’un tot infinit que viu sense fronteres! Allí us veiem al vespre, allí us veiem vestides d’angèlica hermosura, allí us veiem brillar com amigues de l’home i somniem mirant-vos. (…) Allí hi tenim la nostra estrella, que recull tots els sospirs que llancem, que guarda els nostres insomnis, que espera les nostres ànimes i il·lumina la nostra ruta.”
A la fotografia de l’inici, Norman Cinnamond entre Montserrat Sariola i Oriol Izquierdo, llavors director de la ILC, al Simposi Internacional Santiago Rusiñol, Sitges, abril 2007. Fot. Frèia Berg
Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 03.07.2020
Hi ha municipis que en aquest temps de pandèmia han tingut la pensada de passar els pressupostos de cultura a altres àrees més ‘socials’. Com si la cultura no fos un bé de primera necessitat, com ho són l’educació i la sanitat. Aquesta realitat, que a nivell municipal es percep amb molta més immediatesa i realisme que en altres àmbits, ha descobert la feblesa d’algunes conviccions i un excés de demagògia que arriba a ofendre.
Ho constato arran de converses que he mantingut amb diversos artistes i creadors així com de representants de les respectives associacions d’artistes i professionals de la cultura i molt concretament als músics. Fa poc aquest setmanari publicava l’article tan precís com clarivident de David Puertas , “Quan plou, ens mullem” on exposava la vulnerabilitat dels artistes, els que viuen del ‘bolo’ degut a les condicions específiques del seu treball i a la mancança endèmica d’una regulació jurídica que els situi en pla d’igualtat laboral, fiscal i social amb la resta de treballadors. Només que les arts requereixen un estatut propi per la seva naturalesa i condicions de treball, i a hores d’ara des del CoNCA treballem intensament per a aquesta finalitat.
S’ha demanat a les autoritats locals que els pressupostos de cultura continuïn vigents en la seva totalitat per tal de pal·liar d’una manera o altra el desastre econòmic que ha comportat el confinament i les incerteses i limitacions dels desconfinaments. Que els artistes i els músics puguin actuar de formes alternatives i percebre els imports de les seves contractacions. La flamant resposta d’un d’aquests alcaldes va ser “que ahora no estamos para fiestas”. La frase no es referia tant a les circumstàncies sinó al caràcter prescindible de la música, de les arts, de la cultura. La reacció a aquesta frase la va sintetitzar en Gerard Quintana en un comentari magistral referit a dos moments musicals esdevingut en moments especialment tràgics a Barcelona i a Sant Petersburg.
Barcelona, 1936. Leningrad, 1941-1944
El vespre del 17 de juliol de 1936 l’Orquestra Pau Casals assajava la Novena simfonia de Beethoven al Palau de la Música. El Mestre anys després rememorava : “Quan el cor estava a punt de pujar a l’escenari un home va entrar corrent a la sala. Em va donar un sobre i, sense respiració, em va dir: ‘És del ministre Gassol. S’espera un alçament a la ciutat d’un moment a l’altre’. (…) En veu alta vaig llegir el missatge a l’orquestra i al cor i vaig dir: ‘Estimats amics, no sé quan tornarem a estar junts. Com un adéu de cada un als altres, podem tocar el final?’. I van contestar: ‘Sí, toquem el final!’ L’orquestra va tocar i el cor va cantar com no ho havia fet mai. Les llàgrimes no em deixaven veure les notes. M’acomiadava dels meus amics, eren com la meva família”. Pau Casals va conservar l’esperança de tornar-la a dirigir a Barcelona i va morir a l’exili sense haver-la pogut acomplir però el seu record resta com un testimoni imborrable de fraternitat universal.
Pau Casals, al front de l’Orquestra que va formar i dirgir entre 1920 i 1937
“Avui he començat una nova simfonia. No sé si la necessitarà algú enmig del furor d’aquesta guerra”, declarà Dimitri Xostakóvitx la tardor de 1941, poc després de l’inici del setge de Leningrad, l’antiga Sant Petersburg per part de les tropes de l’Alemanya nazi. LaSetena simfonia coneguda com Simfonia de Leningrad va ser interpretada l’agost de 1942 a la ciutat assetjada per part del que quedava de l’orquestra de la ràdio de la ciutat, i retransmesa per altaveusper tot arreu fins on assetjaven les tropes alemanyes. Quedaven tres anys llargs d’un setge que es va tancar amb un milió de morts per la fam i centenars de milers per la guerra. Xostakóvitx la va escriure contra els totalitarismes a manera d’elegia èpica i per amor a la ciutat “que Stalin destruí i Hitler rematà”.
Dimitri Xostakóvitx amb el seu uniforme de bombers de Leningrad. La ciutat bombardejada pels nazis
Lawrence Durrell creu que la necessitat de l’art es correspon amb el consol que procura. En temps difícils ens acompanya – Käthe Kollwitz, Pau Casals, Dimitri Xostakóvitx- perquè en la seva grandesa hi rau la seva dimensió humana. La música, com l’art, és d’una utilitat immensa en temps de pau, de guerra o de pandèmia pel que té d’intangible quan arriba al cor dels éssers.
Les imatges han estat extretes de les xarxes socials i els enllaços musicals de Youtube
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.05.2020
Hi tornarem. Però les ganes de tornar-hi són avui un aiguabarreig de colors, matisos i clarobscurs. Hi tornarem però encara no sabem l’abast de la magnitud de la tragèdia. La de la pandèmia, sí, però sobretot la dels problemes endèmics que els museus arrosseguen. Em refereixo als museus d’aquest país. Tal dia com avui, divuit de maig, decretat Dia Internacional dels Museus, singularitzat #DIM2020 als hàstags de les xarxes socials, ha esdevingut una jornada particular. Avui és el dia en que es condensen opinions, reptes i esperances en tota mena de formats. Qualsevol diria que els museus formen part del nucli dur de la vida social, quan en realitat és el que avui toca. És una jornada particular perquè a més d’una celebració necessària, mostra fins a quin punt les idealitzacions compensatòries funcionen en la nostra líquida societat.
Pantocràtor, MNAC. Bernat Martorell, Sant Jordi. Art Institute Chicago
Problemes, reptes i esperances són les tres característiques que emmarquen el #DIM2020. Esperances: hi tornarem. Amb mesures de seguretat per a les persones, amb circuïts que evitin aglomeracions, amb el calendari determinat a grans trets per les autoritats culturals i sanitàries i aplicació concretada a centre. Mirant endavant renovarem l’aposta a favor de les arts, del patrimoni, del coneixement i de la cultura. Pels que ens hi sentim compromesos, els estimem, disfrutem, hi aprenem i gaudim de les seves col·leccions i somniem en les seves grans possibilitats, no quedarà.
Rafael, L’Academia d’Atenes. Museu Vaticà
Reptes: tots. La pandèmia ha posat de manifest la situació en tota la seva dimensió. Al marge dels debats cíclics sobre el seu rol en la societat actual; de la manca de sintonia, connexió, relació amb el medi educatiu (costa molt fer entendre que la mancança d’educació en la cultura a les escoles, museus inclosos, condiciona el desenvolupament integral de les persones)… Diagnòstics, els que vulguin. Un dels que ha fet diana és el monogràfic de Núvol, el digital de de culturad’aquest mes de maig. Juntament amb els temes de debat sobre el museu social, la inclusió, el medi digital o la gratuïtat dels museus públics, hi planen els debats d’ara mateix. Debats que haurien de concloure en la concreció de mesures, vehiculació de tendències i establiment d’estratègies i viabilitats si no es vol caure en espectaculars brindis al sol de pirotècnica grandiloqüent. D’això ja n’hem vist prou.
Gustave Courbet, La mar a Palavas. Museu de Montpeller
Problemes: els endèmics. Governança, infradotació econòmica, demagògies a diversa escala, desprofessionalització, desconeixement de les col·leccions, rebuig de la creació i transmissió del coneixement, manca de criteri … Són problemes existents d’abans de la pandèmia que no només no s’han resolt sinó que sembla que s’aparquin una vegada més ¿Cal esperar l’esclat de més crisis? A hores d’ara la governança dels museus d’una banda i la dotació econòmica d’altra són els dos grans pols que requereixen, exigeixen, decisions polítiques. No s’hi val emmascarar-los amb entrebancs administratius, que n’hi ha, ni amb dèficits pressupostaris – que sempre recauen en el finançament de la cultura.
Giuseppe Pellizza di Volpedo, Il quarto stato. Museu del Novecento, Milà
Aquest #DIM2020 ha posat sota els focus els contextos que afecten de ple el desenvolupament i el futur dels museus d’aquest país i no s’hi val a girar l’esquena. Qui hi té responsabilitats, que són diverses i estan repartides com el mirall de la veritat espriuà, té l’obligació moral, política i professional de prendre decisions. Perquè en els museus, com en la cultura, o s’hi creu o no s’hi creu. I creure-hi vol dir obrar en conseqüència. No s’hi valen excuses. Aquesta és la conclusió de síntesi d’una jornada enguany tan particular com el #DIM2020.
Salvador Dalí, Acadèmia Neocubista. Museu de Montserrat
I perquè no sigui dit que falto a la cita dels rànquings i preferències, aquí van les set obres que m’acompanyen de per vida: el Pantocràtor de Bohí del MNAC; el Sant Jordi de Bernat Martorell, a l’Institut d’Art de Chicago; L’Escola d’Atenes, de Rafael, al Museu Vaticà; Il Quarto estato de G. Pelliza di Volpedo al Museo del Novecento de Milà, La mar a Palavas, de Gustave Courbet al Museu de Montpeller, i l’Acadèmia neocubista, de Dalí, al Museu de Montserrat i el Gernika, de Picasso, al Museu Reina Sofia (quan hauria de ser a Gernika). Són gustos personals, ho sé, i també sé que podria canviar aquests quadres per d’altres. Però l’art universal és un repertori sense límits i és gràcies als museus que en podem gaudir.
Picasso, Gernika. MNCARS, Madrid. Però el seu lloc és Gernika.
La fotografia de l’encapçalament és el portal del mercat de Miliet, al Museu Arqueològic de Berlin (2019). Fot. Frèia Berg
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 22.05.2020
QUADERN DE TERRAMAR 