Arxiu de la categoria: Cultura

A FAVOR DE L’ÒPERA

Publicat el per
Respon
Interior del Teatre Prado, recentment declarat Bé Cultural d’Interès Local

Una ullada a la programació de música de la temporada d’estiu al país ha portat com a novetat la gala de presentació d’un futur i desitjable Festival d’Òpera de Sitges. La gala va tenir lloc el passat 7 d’agost al Teatre Prado i ha obtingut un important ressò mediàtic que l’ha singularitzat dins del conjunt de propostes musicals que tenen lloc en diversos indrets del país. I, només d’entrada, ens n’hem de felicitar perquè no és fàcil obtenir l’atenció dels mitjans de comunicació de la forma i manera que la Gala de presentació del Festival d’Òpera de Sitges ha obtingut.

Aquesta és una iniciativa que neix des de la societat civil i les entitats culturals i que respon a dues motivacions. L’una, la de l’existència d’un públic que aprecia la música clàssica, un públic que s’ha sabut organitzar i que des dels darrers quatre o cinc anys, pandèmia inclosa, ha realitzat importants esforços per aconseguir la primera fita que ha suposat la Gala de presentació. Aquest públic ha comptat des de bon inici amb col·laboracions essencials, com són la del Concurs Mirabent Magrans, que és un certamen que ha descobert importants veus que amb el temps s’han consolidat als escenaris operístics d’arreu, la dels Museus de Sitges, que va incorporar l’òpera no només en els formats d’àries i versions reduïdes sinó, sobretot, en la dimensió que va sumar els guanyadors del concurs Mirabent Magrans a la seva programació del SitgestiuCultural amb la voluntat d’anar més enllà de la programació de la temporada i la de la regidoria de Cultura de l’anterior govern, que va prestar el seu incondicional suport a aquesta iniciativa. 

La segona motivació és la d’oferir un festival d’òpera a Sitges. El que inicialment va començar com una modesta i possibilista declaració d’intencions amb la voluntat d’unificar esforços i encaminar voluntats ha acomplert el seu primer graó amb nota alta amb la celebració de la gala de presentació d’un festival nou i diferent. Un festival que de debò singularitzi l’oferta musical de Sitges respecte d’altres programacions i que alhora contribueixi a continuar consolidant aquest vessant musical a la vila al llarg de l’any amb la suma dels esforços del Cineclub, la Biblioteca Santiago Rusiñol i les entitats i institucions ja esmentades. 

La constitució de la secció d’Amics de l’Òpera que el Casino Prado ha acollit amb generositat i convicció ha estat una altra important fita per unificar esforços i avançar. La col·laboració inestimable de la SOI Fiorenza Cedolins ha estat definitiva. Com també ha estat definitiva i insubstituïble la mobilització de desenes de persones que des del voluntariat han fet possible la Gala del dia 7. No és cap secret recordar que fins el moment la resposta de l’actual govern municipal ha estat nul·la i que la regidoria de cultura no hi ha manifestat cap interès vers la proposta del Festival. Però se’m fa difícil imaginar que a partir del que ja s’ha demostrat no hi haurà suport públic municipal tant en l’aspecte econòmic com logístic i mediàtic. Un festival que neix del públic, el voluntariat i les institucions i entitats culturals sitgetanes ha de comptar forçosament amb el suport municipal en tant que un dels grans actius de les polítiques culturals de proximitat amb vocació universal.

Un repàs a la història dels festivals que han nascut a Sitges és un trànsit agredolç per situacions d’eufòria i de dol, de moments d’èxit i de pèrdues irreparables, d’un cúmul d’esforços individuals i col·lectius i de desplaçaments de nuclis de decisió cap a altres instàncies desvinculades de Sitges. És un llarg període mancat, a hores d’ara, del necessari exercici crític sobre les polítiques culturals que s’han exercit a la Vila que en algun moment no gaire tard s’ha de fer per saber on som i cap on anem. Perquè una cosa és fer d’aparador i l’altra generar activitat cultural des de dintre i des de la base. El futur i desitjable Festival d’Òpera respon a aquest segon plantejament i el camí recorregut fins ara requereix un salt qualitatiu que garanteixi la seva existència situï el seu finançament en paràmetres de viabilitat. És evident que es buscaran totes les fonts de finançament possibles, públiques i privades, que caldrà obtenir i assegurar més enllà del voluntariat activista però l’aposta econòmica i institucional municipal ha de ser decisiva i generosa. El dèficit de música clàssica que Sitges ostenta mereix, entre altres solucions que haurien d’arribar, una resposta com la que els Amics de l’Òpera i tots els que donem suport al futur Festival d’Òpera demanem. 

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 13.08.2021

La cultura de l’endemà que ja és aquí

Publicat el per
Respon

Dels estralls de la pandèmia hi ha calculats els danys en diversos sectors i a diversos nivells. Pel que fa a la cultura m’hi vaig referir recentment en l’article “La magnitud de la tragèdia (cultural)” des d’aquest setmanari, comentant diversos aspectes rellevants de l’estudi que va encomanar el Consell Nacional de la Cultura i les Arts referent a 2020. Però no tot és amidable en termes econòmics i en euros. A l’altra cara de la moneda existeix el vessant sociocultural i el del pensament crític. I és a aquest aspecte que avui vull fer referència.

Durant els mesos del primer confinament des del CoNCA es va decidir, entre altres coses, demanar el paper de cent cinquanta persones perquè donessin la seva visió crítica sobre com imaginaven la cultura de l’endemà de la pandèmia, quan s’anés recuperant la normalitat. La tria dels participants va comptar amb tots els elements de la diversitat generacional, estètica i professional. El resultat són desenes de veus actives que han generat una autèntic capital de pensament cultural, necessàriament crític per poder avançar i que ha de ser escoltat pels responsables de les polítiques culturals de tots els nivells de les administracions. D’entre les veus discordants, crítiques, lliures, decebudes, reivindicatives, inconformistes, esperançades, rebels, reflexives, convençudes, polèmiques, coherents, proactives, escèptiques, compromeses, conflictives, agitadores i  suggerents n’hi ha cinc del nostre entorn comarcal: l’artista Frederic Montornès, l’expert en cultura popular Jordi Cubillos, la promotora cultural Marijó Riba, l’arqueòleg Joan Garcia Targa i la directora del Museu Víctor Balaguer Mireia Rosich. El conjunt de les respostes constitueix una polifonia totalment allunyada de les temptacions del pensament únic.

Les veus advoquen per una cultura capil·lar, transformadora, plural, agitadora, descentralitzada, generosa, desinhibida, inclusiva, valenta, ecosocial, col·laborativa, revolucionària, propera, accessible, diversa, proactiva, perifèrica, compromesa, vivencial, valenta, àmplia, digital, educadora. Són conceptes que van més enllà de les definicions i demanen polítiques de canvi i pràctiques tangibles i eficients. Els factors marc passen pel reconeixement dels drets culturals, l’aposta pública pel pacte sociocultural, l’abolició de la precarietat partint d’una renda bàsica universal, la substitució de retòriques de polítics i de gurus per estructures i continguts de llarg abast; aquests són alguns dels enunciats irrenunciables. El músic Jordi Fàbregas, que va morir a principis d’any, va deixar escrita una frase lapidària: “Ens calen accions, no reaccions”. Les “150 veus. La cultura de l’endemà” constitueix a hores d’ara un manual de pensament crític on hi podem trobar tota mena de respostes en relació amb el moment present i amb la situació de les arts i la cultura. La versió digital, de lliure accés, és troba també al web del CoNCA, com la totalitat d’estudis i publicacions d’aquesta institució. El seu contingut ens enfronta a un punt d’inflexió, reflexió i interrogació convenient i inajornable.

L’endemà de la pandèmia ja és aquí i hem heretat tots els dèficits sense resoldre, ni tant sols sense haver estat posats en qüestió, alhora que ja s’ha iniciat el retorn a la normalitat amb diferents ritmes i cadències. Però les veus compromeses remarquen que la normalitat a la que es vol retornar no és la d’abans perquè, de normalitat en tenia ben poc. En té ben poc encara mentre es continuï vivint i exercint des de  la triple precarietat econòmica, social i professional. Una precarietat institucionalitzada, enquistada, endèmica, ja gairebé acceptada com una fatalitat. Una precarietat que es manifesta en mancances en cada àmbit, poble i ciutat perquè els costos de la cultura, els costos dels bàsics de la cultura no es reconeixen ni es doten en tota la seva extensió. 

També a Sitges, és clar. A partir d’aquí caldria fer un exercici d’auto-reconeixement:  l’anàlisi crítica de la situació de les estructures culturals públiques de Sitges, més enllà de les programacions temporals, d’aquelles que requereixen dotacions i inversions permanents en relació directa amb els costos de la cultura. Però posar-nos davant del mirall no sempre agrada, i més quan sabem que el retrat que en sortirà no és precisament el de la millor imatge. 

Original publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges , 28.05.2021

Accés a la publicació 150 veus. La cultura de l’endema

Accés al vídeo de la presentació a La Pedrera, 13 de maig de 2021.

En directe des de La Pedrera de Barcelona presentem el llibre ‘150 veus. La cultura de l’endemà’, que recopila cent cinquanta textos encarregats a personalitats de tots els sectors de la cultura durant els mesos de confinament domèstic i publicats a la secció #Culturaen300paraules del web del CoNCA.

El mil·lionari i el visionari reivindicats

Publicat el per
Respon

“Quan se troben pel món un milionari i un visionari que en íntima compenetració proven de fer un Maricel que sota el cel i davant del mar de Sitges semblen un nou prodigi, les campanes haurien de repicar a festa, car en el camp de miracle és obrat un miracle més”.

  • Charles Deering ©AMU, SITGES
  • Miquel Utrillo ©AMU, Sitges

Ho escrivia Caterina Albert i Paradís, àlies Víctor Català, la gran dona del Modernisme que ha hagut de veure com passaven les dècades fins que li fos reconeguda la seva vàlua com a escriptora i una de les personalitats més marcades del Modernisme. Sensible a les arts –també pintava–, va visitar Maricel el maig de 1919 i, de retorn a Barcelona, no es va poder estar d’escriure a Utrillo, el visionari, l’enorme impacte que la visita li havia causat. No era dona d’elogis gratuïts i, per aquest motiu, el mèrit del seu testimoni té valor afegit. Per la seva banda, Deering també va ser objecte de notables elogis tant per part del seus compatriotes que vingueren a Sitges a veure què era aquell “castell” que s’havia construït a la vora del Mediterrani –els merlets de la torre de Sant Miquel li atorgaven un cert aspecte fortificat– com per part d’experts i entesos, com el marquès de la Vega Inclán, expert hispanista, col·leccionista d’art i el primer comissionat de Turisme de l’Estat espanyol i un dels grans proclamadors dels valors turístics del Sitges de l’època.  


Quan aquest article surti publicat ja s’haurà fet la presentació del llibre Maricel. Cent anys d’art i cultura a Sitges, publicat per la Diputació de Barcelona amb motiu del centenari de Maricel (2018). Ha estat una obra de cocció lenta en la qual vam prioritzar l’establiment d’un extens i documentat historial d’aquest magnífic complex arquitectònic. El resultat és el d’un discurs integralment documentat i profusament il·lustrat al llarg de 408 pàgines, 538 imatges, 609 notes, 456 referències bibliogràfiques i més d’una vintena llarga d’arxius i col·leccions documentals consultades. Amb Roland Sierra, Jennifer Tisthammer, Sebastià Sánchez Sauleda i Ignasi Domènech, hem compartit articles i recerques i Joan Yll hi ha posat la visió del Cronista Oficial de la Vila. 

  • Cobertes, Portada i Sumari de Maricel. Cent anys d’art i cultura a Sitges



El llibre de Maricel aporta nous elements que consoliden el seu caràcter d’obra de referència. Juntament amb els articles que integren un corpus que hem volgut ben travat de textos i imatges, hi figura una extensa cronologia (1909- 2020) que relliga els esdeveniments que han configurat la història de Maricel i els seus personatges. Una novetat és la llista d’artesans, comerciants, artistes i professionals que hi van treballar entre el seu inici i 1921, la gran època del tàndem Deering-Utrillo. Una altra novetat és el capítol Maricel en trenta-cinc documents, que aporta la publicació íntegra de testimonis escrits indispensables, en bona part inèdits, que aclareixen importants aspectes de la seva història.

Torno als dos personatges a qui devem aquesta meravella: el milionari i el visionari. Charles Deering Barbour era un home ric, però era moltes més coses. Militar de l’exèrcit naval dels EUA en la seva joventut, industrial de la generació més important de la història del seu país en el denominat període de la Gilden Age, artista ell mateix i col·leccionista d’art, filantrop, benefactor i home compromès amb la humanitat a través de generoses donacions per afavorir l’educació i la sanitat tant als EUA com a Sitges.

Miquel Utrillo va ser, efectivament, un visionari i un dels perfils d’artista més complets de la història cultural del país. De formació enginyer, no va dubtar en aplicar els seus coneixements a qualsevol tipus de creació artística, es tractés d’un panorama a l’Exposició Universal de Barcelona (1888) o la construcció de Maricel. Va ser millor dibuixant que pintor i cartellista; va destacar com un dels experts i crítics d’art més documentats i clarividents del seu temps i un promotor cultural sempre entusiasta. L’ordenació de la col·lecció artística de Charles Deering a Maricel el mostra com un museògraf qualificat. Durant uns anys van compartir un espai creatiu en el qual cadascun hi va abocar recursos i il·lusions a la seva manera. Ens en queda una construcció patrimonial extraordinària que hem volgut celebrar amb texts i imatges reivindicant els seus dos grans protagonistes. 

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 4.06.2021

MICROCLIMA I MICROCOSMOS

Publicat el per
Respon

Un dels mèrits que la naturalesa ens ha regalat i que fins ara els sitgetans podem lluir i gaudir és el microclima. El Garraf que ancestralment havia fet de frontera i aturall, un enclau  de difícil pas, les “sendas del Garraf riscoso” que escrivia el poeta Cabanyes, d’un segle ençà ha anat perdent la feresa i transformant la impenetrabilitat en vies de trànsit incessant. La carretera de les Costes, el ferrocarril i l’autopista actuen a manera de trident de comunicabilitat, als que cal afegir les vies del senderisme i del gaudi del Parc Natural. Si bé Sitges ha crescut físicament en densitat de ciment i població, sobretot a partir de l’obertura de l’autopista – els porxos foradats que descriu el poeta Salvat-Papasseit evocant el viatge en tren de Barcelona a Sitges s’han multiplicat amb els vials soterrats dels túnels – i ja no ens queda ni un pam per urbanitzar, encara resta un àmbit en què la natura, ara per ara, es manté en el seu estat encara natural com és el del microclima.

Ara per ara ens envolta una atmosfera subjecta a les incidències del canvi climàtic, al greu atemptat de la contaminació i al poc respecte dels humans pel medi ambient, però que aguanta l’esma de conservar-nos en un microclima de reconeguda presència. Ho constatem quan veiem el contrast entre el temps anunciat pel telenotícies i el que veiem de casa estant, o quan venim d’una Barcelona ennuvolada i encalitjada i albirem un cel ben blau quan el darrer túnel ens aboca a les immediacions d’Aiguadolç. Fins el dia que la mare terra s’acabi encabronant definitivament i no miri prim enviant-nos temporals, huracans i altres malures pel maltractament continuat. Mentrestant, el microclima existeix.

L’aiguamoll de Terramar. Fot. Lluc Alzinet, 2020

Des d’un punt de vista sociocultural Sitges és un microcosmos. Encara ho és, tot i el creixement físic desfermat. Esgotades les darreres hectàrees destinades a la proliferació del totxo i del ciment no ens queda més que procurar que la densitat i l’alçada de les construccions existents deixi també de créixer i de mostrar unes visions tan suburbials i adotzenades com són les que es veuen des dels terrats del nucli urbà. Des d’un punt de vista sociocultural encara es manté una determinada imatge de microcosmos, ara en vies de fragmentació. Hi pensava fa poc en presentar l’ Informe anual sobre l’estat de la cultura i les arts 2019 elaborat pel CoNCA a la Comissió de Cultura del Parlament a la vista de les estadístiques i dels indicadors.  Les macroxifres són certes, per bé que els indicadors palesen llacunes, mancances i diversitats que progressivament s’aniran homologant en relació amb el seu triple abast institucional, territorial i sectorial. 

Però, ¿on són les xifres dels microcosmos culturals de cada lloc on fóra possible articular-les? Per la seva estructura sociocultural Sitges té totes les característiques per esdevenir un laboratori d’experimentació i d’innovació amb projecció més enllà de l’estricte terme. Les institucions, el patrimoni, la vida associativa, la cultura popular i les festes són cinc tentacles de llarg abast cronològic amb projecció de futur. El medi educatiu fóra l’altre àmbit de referència perquè educar en la cultura és una de les prioritats, si més no teòriques, del segle. L’economia basada en el turisme i els serveis oferiria àmplies i infinites possibilitats de desenvolupament en relació amb els dos altres medis esmentats. I Sitges té les característiques demogràfiques, socials, territorials i institucionals adients per posar en marxa un conjunt d’interrelacions per establir, desenvolupar, experimentar i projectar uns paràmetres d’innovació orientats, en primer lloc, a la població i, per extensió, a tota mena de visitants. Però per no tenir, no tenim ni dades ni xifres, ni tampoc una analítica completa i àmplia de la situació capaç d’interrelacionar els tres àmbits esmentats. La contínua disrupció entre polítiques culturals d’abast divers hi fa la resta. 

Sitges des de Terramar. Fot. Lluc Alzinet, 2020

Escric aquest Marge Llarg entre el desig i la voluntat que no sigui ni un soliloqui ni un brindis al sol. Però és que, em disculparan, quan m’enfronto al cúmul de literatura ingent sobre polítiques, situacions, estadístiques, relatoris, assaigs i articles referents a la interrelació entre cultura i societat no puc deixar de pensar en Sitges. Si té microclima, ¿no ens podríem plantejar esdevenir un microcosmos en els àmbits que poden constituir una millora social i econòmica? La cultura, ja ho saben, n’és un fonament.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 18 de desembre 2020

L’estat de la cultura el 2019

Publicat el per
Respon

Les conclusions que se n’extreuen, reflectides en l’apartat de cultura en dades, senyalen que la relativa recuperació inicial del sector editorial, de la discografia i del videojoc  s’estronquen; que es produeixen estancaments com la despesa familiar en la cultura i el lleure i les xifres dels teatres amb 3,5 milions d’espectadors i dels museus 26 amb milions de visites; que hi ha caigudes en picat com la quota de pantalla del cinema en català; que al país comptem amb 400.000 persones associades en entitats  culturals i recreatives, un medi que viu entre el canvi i la renovació; que el conjunt d’administracions operatives en l’ecosistema cultural de Catalunya (govern català, administracions locals i supralocals i Estat espanyol) arriben a la despesa de 140 euros per persona; que si la Generalitat arribés a dotar el 2% del seu pressupost a Cultura en lloc del 0,9% actual arribaríem a la ràtio de 200 euros per persona igualant diversos països europeus. Aquesta és una radiografia de síntesi de la situació.

Article sencer a L’estat de la cultura el 2019

Una de les recents reunions telemàtiques del CoNCA amb els sectors culturals (2020)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 20 de novembre 2020