Arxiu de la categoria: Cultura popular

CARTA ALS TRES REIS D’ORIENT

Publicat el per
Respon

CARTA ALS TRES REIS D’ORIENT

26198349_10212942786155906_2984641154186915915_o

Gislebert d’Autun, El somni dels Tres Reis. Catedral d’Autun (França)

 Estimats Reis d’Orient,

Com que sou els únics reis que reconec, ja veureu que us escric una carta molt especial. Us suposo assabentats que ens han segrestat l’autonomia i ens han empresonat el govern. Ens han intervingut el govern, el President i alguns consellers són a l’exili. El govern de l’Estat va convocar unilateralment eleccions que  volia autonòmiques i nosaltres hi vam anar per defensar la dignitat i la legalitat del nostre Govern i del nostre Parlament. Malgrat les condicions de desigualtat de tracte que ens van aplicar i totes les dificultats imaginables – inclosa la prohibició del color groc, sí, ho heu llegit bé: del color groc – , malgrat la desinformació constant dels mitjans públics estatals i tots els que els són afins i malgrat tots els malgrats, les forces democràtiques sobiranistes vam aconseguir una victòria aclaparadora. Però  l’Estat fa com si res no hagués passat, ens continua aplicant l’estat d’excepció i fins i tot mana i disposa sobre quin dia el Parlament de Catalunya s’ha de constituir.

Fa dos mesos que tenim empresonats quatre homes bons: els Jordis, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents de les entitats sobiranistes Assemblea Nacional de Catalunya i Òmnium Cultural que han liderat el moviment cívic del dret a decidir i del camí vers la independència; el Conseller de Governació, Quim Forn, i el vicepresident del govern de Catalunya, l’Oriol Junqueres. Van empresonar altres consellers que van poder sortir de la presó sota el règim de llibertat condicional. Els hi havien portat de nit, emmanillats amb les mans al darrere, com si fossin criminals per humiliar-los el màxim possible.  Els que encara hi són, els hi mantenen en règim de presó preventiva, tota una burla d’un Estat que presumeix de democràtic però que permet que provats delinqüents i lladres es passegin per Espanya i Europa lluint una llibertat condicional més que discutible.

Continuem amb la Unió Europea  amagant el cap sota l’ala i mirant cap a l’altra banda quan es tracta del que ells qualifiquen “conflictes interns”, donant per fet que no es qüestionen el que passa a dins de les fronteres dels Estats sempre i quan no afecti les finances. Una vergonya més sobre la qual després no s’han d’estranyar si la població europea ens tornem euroescèptics i desafectes.

El Govern de l’Estat nega que hi hagi presos polítics i, quan els unionistes en parlen, ho fan amb escàs o inexistent respecte. I reprimeixen, s’oposen, desqualifiquen i menyspreen totes les accions amb què la ciutadania de Catalunya exigim la seva llibertat. I jo no us demano altra cosa. Ja sé que poc o res hi podeu fer amb els poders terrenals. Una cosa és portar joguines i llaminadures a la canalla i l’altre tocar el cor i fer entrar en raó persones entestades en mantenir i  fer prevaler la seva versió dels fets tergiversant la veritat. Per tant, em faig càrrec que enguany ens deixareu sacs grossíssims de paciència, perseverància i perspectiva i que portareu tones de carbó ben negre per a qui se l’ha guanyat amb escreix.

Estimats Tres Reis d’Orient, fa un temps vaig contemplar una de les vostres més belles imatges: la que l’escultor Gislebert d’Autun us va dedicar a la catedral d’aquella ciutat. Us hi va representar reposant tots tres en rengle endreçats, el cap coronat sobre el coixí. De costat, un àngel de llargues ales estenia un cobricel per protegir-vos del fred de la nit i guardar-vos el son i els somnis. A dalt, una estrella rutil·lant que l’àngel mostrava amb el dit us senyalava el camí. Per més negra que sigui la nit sempre hi ha un estel que ens espera.

Nosaltres també en tenim un, d’estel, a la nostra bandera. Sabem que el camí no serà fàcil i que hi haurà entrebancs, però no renunciem ni a la democràcia ni a la independència. De primer, però, el que volem és que els nostres presos i exiliats aviat puguin contemplar les estrelles a l’aire lliure de la nit, perquè la llibertat, juntament amb la igualtat i la fraternitat, són els béns i els fonaments dels drets de les persones. Ja sé que això us sona a República però com que sou uns Reis com cal són principis que compartim. Gràcies per llegir-me. Us estimo.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 5.I.2018

EL CORRELLENGUA DE LOLA ANGLADA

Imatge

Respon

EL CORRELLENGUA DE LOLA ANGLADA

No té res d’estrany que els joves activistes de la CAL, entitat coordinadora d’associacions en favor de la llengua catalana, hagin dedicat el Correllengua d’enguany a Lola Anglada. El Correllengua, que es ve celebrant des de 1996, és un conjunt d’activitats que es van celebrant en diversos indrets del país per mostrar la vitalitat de la llengua catalana i la seva vinculació amb la cultura popular. Des d’inicis del segle XXI, a més, es dedica cada any a homenatjar a personatges significats de la cultura que hagin mantingut el seu compromís amb la llengua pròpia.  Es compleixen cent vint-i-cinc anys del naixement de Lola Anglada i l’efemèride compta, però ella hi figura enguany per mèrits propis, i molts.  

Lola Anglada (1892 – 1984), dona, artista i compromesa és una personalitat de la història cultural catalana del segle XX.  Amb aquell esguard entre lànguid i innocent que va conservar tota la vida, la veu vellutada, uns ulls de color de mar clara, el cabell onduladament esbullat que no sabies si era el resultat d’una permanent volgudament desdibuixada o d’una naturalitat atemporal. Lola Anglada, dona, artista i compromesa: tres vessants que es congrien en una individualitat que forma part de l’imaginari i del patrimoni col·lectiu del país. Va dibuixar, va escriure, va pintar murals, va confeccionar rajoles de ceràmica, va ser amiga dels seus amics i es va dedicar de ple a les arts sense voler saber res del que se suposava que havia de ser la vida d’una dona del seu temps: “Em planyo i planyo els meus, car sóc una novetat per a ells; habituats a la rutina d’una vida burgesa, jo els vinc a trencar llur vida fàcil i planera”, escrivia el 1921.

P1070165

Lola Anglada, Veremadora reposant (c. 1925). Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit de la Diputació de Barcelona

En certa manera, la Lola va crear el seu personatge. “Jo m’he fet sola; els artistes de naixença no necessitem mestres”, evocava el 1981. Les memòries de Lola Anglada que Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll van publicar el 2015 en una acurada edició de la Diputació de Barcelona narren el transcurs d’una existència que va voler cobrar-se la vida pròpia i que ho va aconseguir.

 

Abrandada amb un punt de sincera ingenuïtat i apassionada sense límits pel país, l’actitud vital i intel·lectual de la Lola la va portar a la defensa a ultrança d’aquells que, com ella, hi dedicaven tanta estimació com energies. L’amistat amb Francesc Macià al París de 1924 va ser determinant: “Jo sento un entusiasme, un desig d’agermanar-me amb els que, com Francesc Macià lluiten i es sacrifiquen per la pàtria. Perquè jo no sé viure sense una lluita (…) M’ho proposo per Catalunya, perquè puc comptar amb mi, amb la meva prudència, amb la meva serenitat, amb el meu entusiasme, amb la meva rebel·lia, amb el bon desig de tot bon patriota que anhela la llibertat per la pàtria esclavitzada.”

Va viure a pler la Catalunya republicana: “Mai com en temps de la República m’he sentit viure a casa nostra (…) Potser perquè ens trobàvem alliberats de les cadenes de l’esclavitud i perquè teníem el nostre idioma, pàtria i bandera”. El compromís la va portar a col·laborar amb publicacions del catalanisme radical, a demanar l’amnistia per als integrants del Complot de Garraf, a afiliar-se al sindicat de dibuixants de la UGT durant la Guerra Civil i a col·laborar amb el Comissariat de Propaganda creant una figura entranyable: “El més petit de tots”.

5310petittots

La derrota va ser per a ella el pas a una etapa de foscor, d’oblit, de clandestinitat i d’exili interior, perquè no va voler marxar de Catalunya encara que les autoritats franquistes la titllessin de roja i separatista. Els anys del franquisme van ser d’opressió, de soledat i de resistència. “M’he inventat una vida que em fa feliç, per això tant se me’n dona viure ignorada”.  Va girar els ulls enrere per reconstruir la història il·lustrada de la ciutat ideal, les Visions de Barcelona, tan anacròniques com entranyables.

I va arribar el moment de les nines, quan el 1961 les va oferir a la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sitges, que les va instal·lar als baixos del Palau de Maricel fins el 1972, que es van instal·lar al Museu Romàntic, i a ella, la Lola,  la casa de darrera Maricel que va habitar uns quants dels anys seixanta.

 

La va cuidar i decorar amb amor i amb tota la dedicació que li demanava aquell indret que havia de ser un aixopluc de pau i de creativitat. “Dibuixo, pinto, cuino, escric i faig les feines de la casa”, explicava a en Tarzan en l’entrevista que li va fer el 1964 per a aquest setmanari.

Hauria pogut afegir que, a més, algunes tardes feina berenar a una nena del barri que entrava a casa seva per veure les pintures de les parets i la gran taula amb molts llapissos de colors que tenia al seu estudi.

Lola Anglada, s titol, Nena davant de mar

Perquè hi ha, també, una visió de Lola Anglada de Sitges estant que és la que encara ens fa estar en deute amb l’artista, la dona, la persona compromesa amb el país. Aquests dies, gràcies al Correllengua n’hem recuperat una part.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 27.X.2017

 

 

 

CAMPDÀSENS, AMB UNA MIRADA A LES ÀLIGUES

Publicat el per
Respon

CAMPDÀSENS, AMB UNA MIRADA A LES ÀLIGUES

Nosaltres provenim, per part de la família paterna, de l’antiga masia de Les Àligues, a la carena d’entre el fondo del Tro i el fondo de Montseva, Garraf endins. Això és el que el meu avi Isidro i el meu pare m’havien explicat, sobretot el meu pare. No és que fos gaire caminador però sí que era home més de muntanya que de mar. Li agradava pujar a l’ermita de la Trinitat – on el cel és més blau i des d’on es veu la mar més blava – i mirar muntanyes endins.

P1060236

Els meus van baixar a Sitges a mitjan segle XIX, any amunt any avall, i el besavi Magí havia passat pel Corral de la Vila, d’on conservem unes quantes anècdotes de família dignes de millor prosa. Els meus cosins més gran segur que saben més històries que les que sé jo, però el que sí és ben cert és que la procedència de Les Àligues és idea compartida per tots. 

http://lovesitges.blogspot.comhttp://a-gaudi.blogspot.comhttp://jmfotos.blogspot.com
http://lovesitges.blogspot.comhttp://a-gaudi.blogspot.comhttp://jmfotos.blogspot.com
http://lovesitges.blogspot.comhttp://a-gaudi.blogspot.comhttp://jmfotos.blogspot.com
http://lovesitges.blogspot.comhttp://a-gaudi.blogspot.comhttp://jmfotos.blogspot.com

La masia dels nostres orígens i el bosquet que l’envoltava van ser devorats per la pedrera de Vallcarca entre el 2004 i el 2010 i avui només en resten més que l’espai buit i el record. Anys enrere, el dia de la Festa Major de Campdàsens, quan els cotxes s’enfilaven en corrua camí amunt vers el darrer tram abans d’arribar a la plana, mirava d’esquitllentes avall, per si entreveia alguna paret enrunada. La casa i la terra mai no havien estat nostres i havien anat canviat de mans fins el seu destí final. Però sí que és cert que  existia, i existeix,  un cert sentiment de pertinença que ens relliga a la terra, un sentiment de vinculació als ancestres – uns éssers remots però no del tot estranys dels quals descendien els meus rebesavis, besavis i avis. Eren aquells que vivien al ritme de la llum del sol, del pas de les estacions, de l’economia d’escassa subsistència, del silenci immens i aclaparador que marcava el pas de les hores i dels dies muntanyes endins. 

 

Potser és per tot plegat que Campdàsens i la seva Festa Major la vivim d’una forma més primitiva, més tel·lúrica, tal com els Amics del Garraf l’han  reestablerta com una festa del calendari sitgetà. Potser és per tot plegat que se’m presenta com una festa diferent.

Perquè és a Campdàsens on els que hi pugem hi trobem tot el que ens pot quedar de l’antiga relació amb la terra i amb el paisatge i que és una important part del nostre imaginari personal i, segons com, compartit i col·lectiu. Quan hi reflexiono, no puc evitar el retorn del pensament a Les Àligues, als orígens.

Can Lluçà 2017L1230589

És el que, al cap i a la fi, he volgut palesar al poema de la Festa Major de Campdàsens per ser llegit a Can Lluçà que enguany em van demanar els Amics del Garraf, un dels reptes més difícils per acordar-hi poesia i veritat.

 

 

Ens queden les arrels quan tot desapareix,

s’alcen muralles de ciment,

i es perden els bancals fressats pels segles.

 

Ens queden els paisatges quan es mor la natura

i ens salva el gest d’antiga germanor

quan compartim la festa, memòria i ritual.

 

Hem viscut les edats de ferro i bronze

que han devorat la pedra i els camins

d’on havíem nascut, d’on proveníem.

 

Ens queden els turons que afiten l’horitzó,

els límits coneguts d’una masia estant

d’on vam baixar un dia sense mirar endarrere.

 

El gris de la carena es fa de plata

quan la llum la voreja de través

i el marge llarg emprèn la via avall.

 

Nosaltres cerquem tot el que resta

entre pedra i verdor, a manera de crida

que ens convoca i acull per celebrar el que som

 

en companyia dels que hi som, dels que han vingut,

dels que reposen i ens esguarden benèvols

amb un somriure de pols esbatanada.

 

Ens queden les arrels quan tot desapareix

i a l’hora dels adéus quan acaba la festa

sentim com ens relliguen imperceptiblement

 

invisibles i fortes, terra endins, a un recer,

a una mar que s’estén fins on els ulls arriben,

perquè ens queden els noms, el record i el paisatge.

CORPUS: LA FESTA, I EL LLIBRE.

Publicat el per
Respon

CORPUS: LA FESTA, I EL LLIBRE

corpuseduardtomas

“Un Corpus que ha sabut conservar els elements essencials i històrics de la festa, elements que són testimonis que ens permeten reviure la llarga tradició del Corpus sitgetà, rejovenit amb diversitat de novetats i d’actes, que mantenen la festa viva i actual, fent que sigui un dels esdeveniments imprescindibles del calendari sitgetà”. Aquest és el darrer paràgraf amb què Eduard Tomàs i Sanahuja clou el llarg i laboriós estudi sobre Corpus: la festa. Història i evolució del Corpus de Sitges (1360-2017). Més de sis segles avalen una festivitat que ha perdurat malgrat tots els malgrats que configuren la història de les viles i els pobles.

35223980842_d4725ebf05_o

L’altar del Cap de la Vila de 2017 ha estat encomant al Club de Rugbi sitgetà

Som afortunats, els sitgetans, perquè des d’ara disposem d’un dels treballs més complets i rigorosos sobre les nostres festes. És un llibre que suma amb altres obres que l’han precedit en la recerca i estudi de les manifestacions de la nostra cultura popular. És, també, una obra imprescindible per conèixer la manera de ser dels sitgetans que al llarg de més de sis-cents anys d’història hem anat vivint, discutint, creant, construint una de les tradicions més arrelades que encara avui ens defineix. L’obra és el volum setè de la Sèrie Major del Grup d’Estudis Sitgetans i ha estat publicada gràcies a la Regidoria de Cultura, Tradicions i Festes.

Dir Corpus, a Sitges, significa un conglomerat d’esdeveniments, manifestacions i activitats, que conflueixen en el temps i que eclosionen al llarg d’una setmana intensa en emocions i vivències. Tant per a qui ho viu activament en qualsevol dels aspectes que configuren la festa, com per a qui espera el pas dels Gegants a toc de processó pels carrers de Sitges amb el Drac i l’Àliga amb clavells a la boca en lloc de carretilles, o qui s’embadaleix contemplant la infinita bellesa de l’esclat dels clavells en una exposició única en el món. Com tota festa, Corpus compta amb participants actius i passius i tots plegats sumen – sumem- per a una tradició que ha lluitat per reformar-se, reinventar-se i afermar-se garantint un futur que no desmenteix ni es desentén del seu passat.

Aquesta és la lliçó, o una de les lliçons, de l’obra d’Eduard Tomàs. És un compendi d’història global– religiosa, política, festiva, veïnal on el Corpus de Sitges queda perfectament enquadrat en els avatars litúrgics i sociopolítics des de 1360 fins avui mateix. Tomàs aborda capítol per capítol tota la casuística que envolta la Festa en les seves diverses circumstàncies. És un llibre que constitueix un referent indispensable per conèixer i saber de Sitges per i des de dintre.

No vull deixar d’agrair, la gran exigència que palesa l’abast de l’obra i l’enorme rigor que l’acompanya des de la primera fins la darrera pàgina. A tall d’exemple, les quatre-centes cinquanta-nou anotacions a peu de pàgina, una bibliografia àmplia, exhaustiva i actualitzada, i la documentació de cadascuna de les fotografies, denoten fins a quin punt Eduard Tomàs aconsegueix l’excel·lència en aquest estudi del nostre imaginari popular i col·lectiu.

Sóc d’aquelles persones que esperen el pas de la processó de Corpus al Racó de la Calma. El toc de processó es barreja amb el xisclet de les orenetes que van de terrat en terrat, un vol d’ocells emmarcat pel blau del cel de Sitges els darrers dies de la primavera. Quan la processó ha passat i el seguici ha esborrat el perfil de les flors de les catifes, només en queda una sentor inconfusible que es va perdent amb el pas de la tarda mentre també es va perdent el toc de les les gralles. És llavors quan, per a nosaltres, els sitgetans, l’estiu es comença a obrir pas. Ara podem disfrutar d’un compendi que ens explica com aquesta cerimònia s’ha anat congriant, any rere any, fins arribar als nostres dies en una esplèndida plenitud.

EL QUE HEM MENJAT

Publicat el per
Respon

Res més adient que el títol d’un dels millors volums de Josep Pla per referir-me a un dels llibres que esperava amb més ganes per Sant Jordi. El meu modest rànquing de la setmana passada es va referir, principalment, a dos. Però la realitat és que eren més, els llibres que m’esperaven a les parades de la Ribera. Entre altres, les dues darreres novel·les de Mònika Zgustova – Les roses d’Stalin i La nit de Vàlia -, i el llibre de Joan Sella, Cuinar i menjar, a Sitges. Talment, el que hem menjat moltes generacions de sitgetans, des dels plats de la cuina pobra quaresmal fins els àpats tan exquisits com abundosos ressenyats als menús del centenari Hotel Subur.

IMG_6737 

El llibre del periodista i gastrònom Joan Sella ha estat publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans i és el trenta-cinquè volum d’aquesta mena d’enciclopèdia nostrada que la col·lecció homònima i els “Quaderns” publicats per la mateixa entitat configuren. Són, a hores d’ara, materials imprescindibles per a la història, la memòria, el lleure i el coneixement. Els uneix la voluntat de posar en valor la recerca i la difusió de temes locals amb l’única exigència del rigor i la fiabilitat, que no és poca cosa. Cuinar i menjar a Sitges és un interessant recull, imprescindible per a qui vulgui saber com s’ha configurat i què ha estat la nostra manera de cuinar, que vol dir d’alimentar-nos per viure, i que ha prologat un altre personatge dedicat en cos i ànima a la gastronomia i a la recerca com és Valentí Mongay.

 IMG_6739

 Més que un pròleg, Mongay ha escrit un interessant exercici crític sobre les formes de vida, de turisme i de gastronomia on hem anat a raure partint del relat de Sella. El prologuista  advoca pel retorn a uns valors que durant dècades han estat deixats de banda fins que ens hem adonat – i quanta raó que té! – que els tomàtecs ja no tenen gust de tomàtec i que l’aposta per un turisme de qualitat, també gastronòmic, s’hauria hagut de mantenir com a valor. Però som on som, i, almenys, constata la reacció actual en favor de l’ús d’uns productes locals i singulars que mai no s’haurien hagut de deixar de banda, de l ’Slow Food – benvinguda associació! – i dels productes Quilòmetre 0: no tot està perdut i el llibre que presenta, en tot cas, n’és una bona constatació.  

1915. L'esmorzar012 còpia

Joaquim Sunyer, “L’esmorzar” (Sitges, 1915). MNAC.

 Tot plegat ve a tomb perquè l’obra de Joan Sella no és només una evocació del que hem menjat i del que teníem al rebost, a la cuina i a taula, sinó una reivindicació en tota regla d’una determinada manera de viure i de menjar. El seu és un llibre que es fonamenta en molt bona part en memòria personal i en recerca oral, en records i indagacions, en lectures i converses. El producte aplegat en un volum degudament il·lustrat ens l’ha anat deixant de tant en tant a les pàgines d’aquest setmanari, però el conjunt dels cinquanta-set articles del llibre ofereix una lectura que va molt més enllà de l’interès per la gastronomia. En aquest país, on la taula ha esdevingut des de sempre lloc de tracte i pacte, on compartir un àpat té un component de familiaritat i de bon auguri, on els mercats han estat indrets de socialització, on l’hort casolà és un reducte de la intimitat familiar, el que hem cuinat i menjat a Sitges forma part de l’adn col·lectiu i de l’imaginari popular.

 IMG_6740

Joan Sella és, a més, escriptor. Cadascun dels articles que configuren el llibre mostren un determinat to de voluntat literària i tenen en comú el punt d’aiguabarreig de tendresa i sornegueria pròpies del personatge. Hi ha episodis impagables, com “La cova del congre”, “La crisi de la garrofa” o “Una mariscada a l’Ajuntament”; d’altres constitueixen una profunda incursió en la relació existent entre l’art i la cuina, com “Història d’una panera de peixos” o “Menjar a can Joaquim Sunyer”; n’hi ha de referències històriques, com “La seva mar és abundosa de peix, i bo”, “Petita història del vermut a Sitges” o els inspirats en passatges del clàssic Sitges dels nostres avis, d’Emerencià Roig. Ni hi falta la devoció a la Malvasia, a la pasta de mona, a “Les fesoletes i els pèsols de garrofeta de l’altre Virgili” ni a episodis familars, com “El rape a la hawaiana”. N’hi ha per a tots els gustos, i mai millor dit. Cuinar i menjar, a Sitges, és un esquer per a l’alimentació, tant la material com l’espiritual – com és la lectura. Totes dues s’ho valen. Jo, de vostès, no me’n deixaria perdre cap.