Arxiu de la categoria: Pintura

DALÍ I FAMÍLIA

Publicat el per
Respon

DALÍ I FAMÍLIA

En veure la coberta del llibre escrit per la historiadora de l’art Mariona Seguranyes, Els Dalí de Figueres. La família, l’Empordà i l’art, em va venir al cap un títol ben conegut de Jean-Paul Sartre, L’idiot de la famille.Però així com Sartre dedica una munió de pàgines a infamar el gran Flaubert, Dalí apareix des dels inicis com un geni. Seguranyes ha elaborat un estudi que ha durat set anys per situar l’artista en el medi familiar, on es descrit amb passió calidoscòpica, per situar els paràmetres inicials, els fonaments de la seva pintura.  El retorn que l’artista fa de les relacions de família el realitza  amb l’única eina que dominava, la creació artística, i en un dels formats en que més va excel·lir: el retrat.

Unknown

El joc i contrajoc de paraules i mirades de la família daliniana sobreïx el conegut triangle pare-fill-germana i es converteix en el quadrilàter pare-mare-fill-germana. Cadascun dels angles aporta, al seu torn, un intens teixit de relacions que va es va amplificant per travar els fonaments de l’univers Dalí. Tant els vincles de sang  com els de les amistats fidels són determinants.  

Seguranyes ha convertit Salvador Dalí en un ampli horitzó de recerca que abasta diversos aspectes dels corrents estètics i que sintetitza, agombola i culmina el paisatge artístic empordanès que ella coneix tant bé. Una vasta llista de publicacions i exposicions mostra un currículum admirable, especialitzat en l’art  dels dos darrers segles fins la contemporaneïtat. Per a Seguranyes, Dalí val tota mena d’esforços, des del treball de camp fins a l’escorcoll sistemàtic i radical de tota mena de fonts de documentació primàries. La seva tasca es caracteritza pel rigor, l’excel·lència i la generositat, en no escatimar cap detall del sistema de referències que ha anat construïnt. Els testimonis orals i escrits de Seguranyes passen per Anna Maria Dalí i el seus dietaris inèdits,  Emília Pomés, Lali Bas – autora d’un interessant assaig dalinià, Atramuntanats (2004) que en el seu dia vaig comentar en un altre Marge Llarg; Pere Veí, Felip Domènech, els treballs pioners d’Antonina Rodrigo, l’inefable Gibson, l’expert dalinià Ricard Mas, que ella anomena “la brúixola”, Josep Playà; el Josep Pla dels Homenots i el Josep M. de Sagarra de les Memòries, entre molts altres.  

El notari Dalí, Salvador Dalí i Cusí, és la primera figura del quadrilàter familiar. Se’ns descobreix un interessant personatge republicà, federal, lliurepensador, filomaçó i esperantista. Educat a la Universitat de Barcelona amb companys com Pere Coromines, Amadeu Hurtado, Gabriel Alomar. Quan guanya les oposicions de notari retorna a la terra natal empordanesa per fincar-se a Figueres. Un personatge vital que segueix i protegeix amatent la carrera del fill, fins i tot durant els anys de la ruptura entre 1929 i 1935. Els retrats que li fa “el nen”, com la família el denomina, passen per tota la gamma d’intensitats d’admiració, temor, confrontació i sarcasme.

 

La mare, Felipa Domènech, és una dona trista que té cura de l’educació religiosa de la seva canalla. La tieta i segona muller del seu pare, Caterina Domènech, és una ombra encara més decaiguda. Els retrats que fa de la mare són pura malenconia.

Anna Maria Dalí és, juntament amb el pare, la gran protagonista de l’obra. De model i musa en la seva adolescència i joventut passa a esdevenir memòria, portadora d’un fil que mai no es va trencar per dura que fos la confrontació sempiterna que va mantenir amb Gala des del primer moment que va aparèixer per Cadaqués. Tota la bona avinença i afecte que va sentir vers Federico García Lorca, corresposta per part d’ell,  – “sirena y pastora”, li escrivia el poeta, amb profund afecte fraternal- es va tornar enfrontament i intolerància vers aquella russa, alliberada i ambiciosa que va seduir el germà estimat fins el punt de separar-lo de tot el que fins el moment l’havia configurat. La memòria d’Anna Maria Dalí transmet la idea que la felicitat és la infantesa i la joventut i que la resta no és més que la impressió amarga d’una maduresa que viu per recordar un abans definitivament perdut. Els nombrosos retrats que Salvador fa d’Anna Maria remeten als dies de felicitat entre Figueres, Cadaqués i Portlligat que el 1929 acaben bruscament amb l’arribada del grup surrealista.

Cadaqués, escriu Seguranyes, fou un paradís que va existir. Per a Dalí, durant tota la vida, Cadaqués i Portlligat són un paisatge sempitern i repetit incansablement en blau i ocre, de platja tancada vora mar i oberta en un horitzó que es torna infinit, integrant la joia, el dubte, el dolor, el neguit i la malenconia de l’artista. Els orígens i l’entorn familiar són l’origen i el primer fonament de la seva immensa construcció artística.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 18.V.2018

 

DE LA PLATA A SITGES, O LA CELEBRACIÓ DE L’ARTISTA HORACIO ELENA

Publicat el per
Respon

DE LA PLATA A SITGES O LA CELEBRACIÓ DE L’ARTISTA HORACIO ELENA

Quan vaig veure el títol que Horacio Elena va posar a la seva exposició al Centre Cultural Miramar se’m va acudir que potser era una picada d’ullet a en Rusiñol, que va escriure un dels més deliciosos llibres de viatges titulat Del Born al Plata(1911), on relatava les seves aventures per l’Argentina i l’Uruguai. Horacio, i la seva muller, Carmen, van fer la travessa a la inversa, de l’Argentina a Sitges, i no precisament per viatjar-hi de turistes, sinó per les circumstàncies adverses d’escapar d’una dictadura.  A la terra natal Horacio Elena ja era un prestigiós artista, amb el valor afegit, que no és poc, que també era conegut per petits i joves que havien gaudit dels seus dibuixos per aprendre a llegir – amb el llibre Mi amigo Gregorio, que també es troba a feisbuc envoltat d’amics –, per aprendre els valors humans – amb Aire libre, amb el text de María Walsh, llibre que va ser prohibit per la dictadura argentina perquè l’autora era jueva –, i per aprendre a disfrutar amb un bon tou de llibres per a totes les edats. Horacio era un jove artista prestigiós i consolidat, compromès amb l’art modern i amb els valors humans.

L’exposició Horacio Elena. De La Plata a Sitges, 1962-2018 ha estat profusament visitada des del passat 17 de març  i es va cloure el dia Primer de Maig amb un entranyable concert in situ que van oferir dues músiques i cantants argentines, les Hermanas Caronni. Amigues dels Elena van oferir un recital de música popular que va aplegar amics i coneguts de totes dues bandes de l’Atlàntic que aquella tarda rodaven per Sitges. Fins i tot elles, i uns quants més dels assistents, van evocar les primeres lletres amb Mi amigo Gregorio.

També molts de nosaltres vam conèixer l’obra artística d’Horacio Elena com a il.lustrador, i així també el coneix bona part del públic sitgetà a través de les pàgines de L’Eco de Sitges, on a través de la seva mirada de tendra ironia – sovint, més tendresa que ironia, i altres vegades de crític exercici cívic – ens acompanya al pas de l’any. L’exposició ens ha atorgat una més àmplia visió de la perllongada trajectòria d’Horacio Elena des de La Plata fins a Sitges i de la seva diversificada capacitat per treballar diversos llenguatges artístics: de l’acrílic a l’aquarel·la, del dibuix a l’escultura.

Per tota aquesta trajectòria hi planen dos principis que caracteritzen els motius de l’artista: una creativitat abocada a l’esser humà i un impuls ètic i social irrenunciable, per allò de nulla estetica sine etica. Tot plegat configura l’obra d’Horacio com un conjunt atractiu, diversificat, compromès i complex que cada espectador acara de diferent manera i sempre sorprès i admirat.

IMG_3745Fot. Freia Berg

També jo ho vaig experimentar en veure a l’exposició l’abast real de l’obra de l’artista. Hi vaig retrobar algunes obres que ja coneixia, des de l’entrayable i festamajorenca entrada del Cubanito a la barberia del Cable – significativa mostra de l’art al carrer – , alguns dels contes– i el que vaig escriure el 2004, L’Estrella i el Mar, que l’Horacio va il·lustrar… ; i també, entre altres, un de molt especial, de la Maria de la Luz Uribe, El monstruo de las pequeñas coses y otros cuentos… Me’l va senyalar en Santiago Krahn, fent-me adonar que els protagonistes eren els tres petits marrecs de la família Krahn-Uribe i la seva casa del carrer Sant Gaudenci, amb un retrat de l’inoblidable Fernando, tota la família en un conte. 

 

Em va impressionar la sèrie Contra la guerra, que és un al·legat contra la monstruositat de pensament, trama, estratègia i acció, d’un acurat i atemporal expressionisme.

IMG_3684Fot. Freia Berg

Em van encantar el tríptic dedicat a La musa– a més, a l’escenari del Racó de la Calma, la gamma cromàtica suaument predominant;

el llenguatge ocre de les superposicions narrant la relació de l’ésser amb els objectes; la sèrie dels Fragments dedicada als cossos, emparentada amb les mostres d’escultura, una sòlida interpretació del cos femení a l’empara de l’encaix de les formes.

Un mateix encaix que s’observa en les seves darreres creacions, la sèrie de formes femenines realitzada amb tècnica digital sobre paper: composicions que podrien derivar de l’esllanguiment estrafet i formal d’un Francis Bacon, però realitzades amb una rotunda voluntat de plasmar l’estructura de les formes per mitjà de la combinació cromàtica.

IMG_3737Fot. Freia Berg

I no em voldria deixar per res del món el fantàstic Drac lector que presideix la Sala infantil de la Biblioteca, tot just reoberta.

Parlant de biblioteca i llibres canvio d’àmbit, però no puc deixar de recordar que la meva primera memòria de l’Horacio Elena, i de la Carmen, va ser buscant llibres per llegir a la Biblioteca un llunyà 1976, quan es van establir definitivament a Sitges. I des de llavors fins avui. Aquesta exposició, entre altres coses, ha estat també motiu per a l’agraïment i reconeixement d’Horacio Elena i la celebració de l’home i l’artista creatiu i compromès.

 

Fotografies de Frèia Berg. 
Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 4 de maig de 2018.

EL PINTOR I L’AMERICANO

Publicat el per
1

EL PINTOR I L’AMERICANO

Sitgetans tots dos, són testimoni de com podien ser de diferents les vides de dos homes nascuts al mateix poble, de classe benestant i dotats l’un de talent artístic i l’altre de talent d’home de negocis. L’un no es va moure pràcticament mai del poble; l’altre va voltar per Cuba i les Amèriques per fer fortuna fins que el 1914 es va retirar per viure a Sitges. L’un era l’ateu i el lliurepensador oficial de Sitges i fins i tot havia passat pel jutjat local per alguna incidència notable de confrontació amb l’estament religiós; l’altre va ser administrador i benefactor del Santuari de la Marededéu del Vinyet, vocal de la Junta de l’Hospital, cofundador del Patronat d’Acció Social Catòlica, membre de la Junta d’Obra Parroquial i Administrador de la setcentista Confraria de la Marededéu dels Dolors. L’un, arrelat a la terra i al paisatge, terratinent de vins i malvasia va aconseguir diversos guardons amb els fruits de la terra; l’altre va obtenir el premi de la millor imatge comercial de Santiago de Cuba com a gran comerciant del calçat. L’un era germà del general més destacat de la independència cubana; l’altre va ser capità del Batalló de Voluntaris de la facció espanyola i condecorat pels seus mèrits militars. L’un anava habillat amb jaqueta, pantaló i gorra amb visera de color blanc; una fotografia de l’altre el mostra pentinat i clenxinat, camisa blanca de coll alçat, corbata de llaç, armilla i americana. L’un vivia en una caseta de la Ribera i després es va traslladar al carrer de les Parellades, i l’altre es va edificar un senyor xalet entre el carrer de Sant Isidre i la carretera, just al davant de l’estació, i li va donar el nom de la seva primera muller, “Villa Concha”.

Són dos prototipus dels homes sitgetans de la segona meitat del segle dinou sitgetà, tots dos ben reals per bé que les seves biografies desvetllin el punt de curiositat i d’interès segons com fins i tot novel·lesc; en tot cas, el Diccionari biogràfic de sitgetans (1998) de Roland Sierra i la segona edició de Sitgetans a Amèrica i Diccionari d’”americanos” (2008) de David Jou i Andreu.  A més dels orígens sitgetans l’altra cosa que tenien en comú era la pertinença, hem de suposar que tan apassionada com els temps manaven, al Casino Prado Suburense.

Es coneixien i es van tractar. De la coneixença i el tracte en resta un testimoni d’excepció que actualment forma part del patrimoni sitgetà i que avui serà instal·lat a la Sala Gòtica del Museu de Maricel. Es tracta del quadre Vista del Baluard i la Punta des del Greco, va ser pintat el 1908 per Joaquim de Miró i Argenter i està dedicat a Pere Montaner i Falç. Són l’un i l’altre. Montaner apreciava i admirava l’art i l’ofici de Miró, pensant que ben pocs podien pintar la lluminositat del paisatge de Sitges i els colors de la platja, la Ribera i el Baluard. I, efectivament era així perquè, per moltes visions, i no versions, que Miró n’hagués pintat, cadascuna mostra diferents connotacions paisatgístiques i humanes.

 

Joaquim de Miró, Dones a la Ribera,

Joaquim de Miró, Vista del Baluard i la platja des d’El Greco. (Sitges, 1908). Museu de Maricel, Sitges

L’obra de referència mostra, en primer terme, i amb igual importància, el Monument al Greco envoltat de baladres i palmeres creixent i un grup de sitgetanes amb el cabàs al braç anant o tornant de la Plaça. A l’esquerra, ben emblanquinat, Can Falç en el seu aspecte primigeni, sense el tancat – que és dels anys vint – i amb la porta que posteriorment va esdevenir finestra, amb plantes – geranis, esparregueres – a la terrassa i als balcons. La nítida visió de l’església parroquial a l’esquerra i el mur amb les barques a la platja i la mar al cantó dret del quadre configuren una composició tant ideal com real d’una escena de la vida quotidiana de Sitges. Perquè això és el que a Miró li interessava pintar: la vida quotidiana dels sitgetans, figuressin o no als quadres – per mitjà dels seus escenaris de cada dia.

IMG_0001

Joaquim de Miró, Passeig de la Ribera i platja de Sitges (Sitges, c. 1900). Col. part. 

Sovint, quan contemplo els quadres d’en Joaquim de Miró i Argenter em recorden els versos de Salvador Espriu. El poeta, explica, forma part dels que han salvat el nom de cada cosa per retornar-nos-la. El pintor ens va salvar nostres paisatges quan anaven desapareixent – la platja, les barques avarades, la Punta sense l’escalinata, els horts del sorrenc i les vinyes de malvasia… I el terratinent, una vegada va adquirir la imatge d’aquell seu Sitges el va conservar de per vida a casa seva. Feliçment a partir d’aquesta primavera la podem gaudir plegats com una de les obres cabdals de l’Escola Luminista sitgetana.

OLGA SACHAROFF: AVANTGUARDA I MALENCONIA

Publicat el per
Respon

images

OLGA SACHAROFF: AVANTGUARDA I MALENCONIA 

 N’havia vist molts rams de flors i alguns quadres amb bestioles i parelles aparentment felices. Sempre m’agradaven, els rams de l’Olga Sacharoff, perquè per més que n’hi hagués eren tots diferents, harmònics, encarnaven la bellesa encalmada. Però el dia que en vaig veure un quadre totalment diferent, una mena de natura morta de racó de cambra en grisos, blancs i blaus me’n vaig ben enamorar. Però encara no em demanava perquè una artista que havia pintant en traços cubistes havia derivat en els rams de flors, retrats de criatures amb gats a la falda o en evocacions del paradís des d’un jardí selvàtic del Putxet barceloní.

 

Olga Sacharoff encara és un enigma, segons com. Se sap poc de la seva vida a Rússia, amagava la data del seu naixement i mai no va datar els quadres. Era filla d’un notable metge i de família benestant. Seguir la vocació artística li va ser relativament fàcil, ja que la trajectòria europea de Rússia estant estava assenyalada: estudis al país natal, estada a Alemanya – ella va habitar el Schwabing de Múnic, com tants d’altres, i qui sap si es va creuar entre el camí de Gabrielle Münter i Kandinsky – i recalada llarga a París, al Montparnasse d’abans de la Gran Guerra. Ja no va retornar a Rússia. El 1914 coneix l’anglès Otto Lloyd, que esdevé la seva parella de per vida, i fugint de la guerra s’instal·len a la Barcelona de 1916. Però Olga sap que si vol fer carrera artística ha de tornar a París, on viu immersa en el medi artístic, mentre que Lloyd resta a Barcelona, i retorna a Catalunya per passar els estius. Amb l’esclat de la guerra civil la parella s’instal·la a París, però la Segona guerra mundial els retorna a Barcelona, on s’instal·len definitivament entre els barris de Sant Gervasi i el Putxet. Tant a França – París – com a Catalunya – Barcelona – Sacharoff viu immersa en l’ecosistema artístic de cada moment i cada ciutat. La vida social i artística de Sacharoff a Barcelona queda plasmada en els retrats col·lectius de La colla, testimoni pictòric i retrat col·lectiu dels veïns i amics artistes del moment.

La recepció crítica d’Olga Sacharoff li és favorable des de la seva participació en la primera mostra col·lectiva al París de 1912. Un Autoretrat (c.1914) ens la mostra de mig cos i mig girada, taques fosques en lloc d’ulls i un fermall al coll amb la seva inicial. La seva producció dels primers temps fins el final dels anys d’entreguerres es caracteritza per un predomini dissimulat de les formes però suficient per percebre la manera amb què va digerir les lliçons del cubisme, i per un sentit simbòlic en retrats i escenes. El medi vegetal – jardins i boscos -, molt sovint emmarcant el tema representat a manera d’escenari substitueix el rerefons llis dels primers retrats i es fa ressò de les selves domesticades d’Henri Rousseau. Tot plegat li atorga un traç profundament original, diferenciat els diversos corrents estètics del moment i, no obstant això, mantenint-hi una determinada distància, tant en una determinada visió metafísica com simbolista, sovint no exempta d’una mirada dissimuladament irònica i sempre tendra.

01-un-casament

Olga Sacharoff, Un casament (1921), MNAC

L’establiment a la Barcelona de la postguerra marca una divisòria en l’obra de la pintora. El traç es suavitza, fins i tot es dil·lueix; el retrat esdevé més realista – els retrats van constituir una de les més importants fonts d’ingressos de la parella – ; les escenes formen part de la vida i els costums; el decorativisme amorosit de les flors és un dels reclams més destacats de la seva obra; la natura casolana, la del jardí selvàtic i els animals domèstics guanyen protagonisme fins a originar una lectura panteista de la seva obra.

03-la-colla

Olga Sacharoff, La colla, (c. 1947), MNAC

No puc evitar de pensar el paral·lelisme que existeix entre Olga Sacharoff i Angeles Santos arran del gir estètic de totes dues a la Barcelona de la postguerra. La visió de la ciutat que Sacharoff palesa el 1943 ó el 1947 és gairebé idèntica que la de Santos, l’una des del Putxet, l’altra des del Guinardó – la Baixada de la Glòria. Que es coneixien és segur, però no estic gens segura que compartissin cap altra cosa que una mateixa perspectiva de la ciutat. En una ocasió vaig preguntar a Angeles Santos si coneixia la Sacharoff; em va respondre amb un to de veu neutra i volgudament indiferent referint-se a “esa mujer”. Però és la visió de la malenconia la que les uneix en aquest etapa.

 

Olga Sacharoff va morir el primer de març de 1967, i amb motiu d’aquest cinquantenari el Museu d’Art de Girona ha organitzat una exposició de l’artista, comissariada per la historiadora de l’art Elina Norandi. És una mostra rotunda de la personalitat de Sacharoff i de la seva perllongada trajectòria que no deixa indiferent i que obre noves i diverses lectures des de la contemporaneïtat. Per a mi ha estat l’oportunitat d’enamorar-me’n de nou: de les flors, els gats, les noies sense ulls, la selva domesticada, la ironia, la tendresa, la malenconia d’una gran artista.

DWtPJ90XUAAgizt

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 2.III.2018

 

ALS ESTELS BROLLEN ALBADES

Publicat el per
1

ALS ESTELS BROLLEN ALBADES

Per aquestes dates sempre retorno als versos de J. V. Foix d’Onze Nadals i un Cap d’Any. Les nadales que escrivia i editava il·lustrades pels seus amics i coneguts artistes per a enviar-les als familiars i amistats van ser reunides en el volum que porta aquest títol i editades conjuntament per primera vegada el 1960. Els dotze poemes havien estat il·lustrats per Dalí, J. Mompou, Joan Ponç, J. Guinovart, J. Obiols, M. Cuixart, A. Tàpies, J. Mercader, J. Sunyer, F. Galí, A. Fenosa i Joan Miró. Foix va  publicar les felicitacions en edició d’autor, acuradíssima, i com bona part dels seus llibres sota els signe de les Edicions de L’Amic de les Arts, com si de la continuïtat de l’antiga capçalera de la revista d’avantguarda es tractés – i, de fet, alguna cosa hi havia, d’això. Van ser els llibres amb les cobertes impreses en tinta negra – de tant en tant, una incursió en vermell – i tipografia bodoni. L’Eco de Sitges, que rebia les nadales trameses per Foix cada any, les reproduïa primera plana.

capsa_retallada-198x300

 

Enguany, la Fundació JV Foix, ha editat una carpeta que conté l’edició facsímil de les Nadales, les felicitacions de Cap d’Any i els poemes que el poeta enviava anualment datats el dia del seu natalici, en una successió d’escriptura poètica des de 1948 fins 1976 que fa un total de trenta poemes. L’edició ha estat conjunta entre la Fundació, la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida i Pagès Editors, i inclou una presentació de Margarida Trias i Joan-R Veny -Mesquida, un estudi introductori de Jordi Cerdà i un cedé amb l’enregistrament de diverses nadales en la veu del poeta.

Les Nadales de Foix són un prodigi literari. Ho són pel relat del poeta transitant pels viaranys de la transcendència o en la presència del misteri nadalenc i de la divinitat; ho són pels diferents registres dels que J. V. Foix es val: composició rimada, prosa poètica,  les tonalitats de la poesia popular, el registre arcaïtzant, la seva immensa riquesa lèxica. Ho són també pels enquadraments geogràfics i toponímics, principalment de l’Empordà i els seus topants – són composicions datades la major part al Port de la Selva. Ho són pel decurs poètic que les motiva i que inclou tant un desig expectant de fe cristiana fins una visió crítica dels defectes pairals. La lectura consecutiva dels textos palesa, a més de l’ofici i la força expressiva d’un poeta que no ens acabarem mai, el camí evolutiu de la seva poesia tant pel que fa a aspectes formals com per les seves motivacions circumstancials i permanents. Aquest darrer aspecte no és tan manifest a les nadales com en les felicitacions de Cap d’Any o els aniversaris, on emergeix la ironia crítica del poeta.

Però retornem a la lírica, que és el que commou. O, almenys, el que m’ha commogut la tarda de lectura que he dedicat als trenta poemes. Pensant en les festivitats d’aquests dies i pensant, també en les circumstàncies que vivim, intervinguts, amb exiliats i presos polítics, he fet tria d’uns quants versos. Són versos solts que  permeten assaborir la intensificació de l’expressió i del significat. L’un és el que encapçala aquest Marge Llarg: “Als estels brollen albades”, com l’alba que molts de nosaltres volem i veiem representada en l’estelada. Un altre és el que citava en l’article de la setmana passada i que em plau repetir en aquest context: “Res no s’acaba i tot comença. / Vénen mecànics de remença / Amb olis nous de llibertat”, invocant l’atemporaliat de la redempció per via de la llibertat; “ Cada ú és ell i agermanats fem un”, com és de desitjable la unitat per assolir la necessària fortalesa; “L’àcid ponent”, un referent més que geogràfic; “Tants de camins i una sola drecera” una sola i certa via per on encaminar el futur.

Al llarg d’aquests poemes Foix hi deixa entreveure deferències vers altres amics, “Poetes de cel clar”: Tomàs Garcés, Carles Riba i Marià Manent. I, encara, mostra com sent el lligam entre literatura i pintura: “M’enamora el traç segur / Amb la color que l’aviva”, “Encalço, amb tinta i paper / cels morents i rima nova”. El poeta ens proposa viure la joia de l’octava de Nadal i l’adveniment del nou any fent “la guaita de dia a la riba del cor” en un paisatge on “Tot era flaire als cims i els erms florien” i on “Tot era lluminós, la forma i l’aparença”. Els versos solts condensen amb més intensitat el que s’hi llegeix o creiem saber llegir-hi. Però és cert que els darrers dies de desembre solen ser lluminosos i que amb aquesta claredat entrem en un nou any que volem feliç, pròsper i lliure. Doncs, com el poeta recomana, “Ajusteu-vos, cor net, al solell de la vila”. I que tinguem un bon any!

 

La imatge correspon al quadre de Vincent Van Gogh, 
Nit estelada (1889), MOMA, NY.
Article publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 29.XII.2017