Arxiu de la categoria: Pintura

EL PINTOR I L’AMERICANO

Publicat el per
1

EL PINTOR I L’AMERICANO

Sitgetans tots dos, són testimoni de com podien ser de diferents les vides de dos homes nascuts al mateix poble, de classe benestant i dotats l’un de talent artístic i l’altre de talent d’home de negocis. L’un no es va moure pràcticament mai del poble; l’altre va voltar per Cuba i les Amèriques per fer fortuna fins que el 1914 es va retirar per viure a Sitges. L’un era l’ateu i el lliurepensador oficial de Sitges i fins i tot havia passat pel jutjat local per alguna incidència notable de confrontació amb l’estament religiós; l’altre va ser administrador i benefactor del Santuari de la Marededéu del Vinyet, vocal de la Junta de l’Hospital, cofundador del Patronat d’Acció Social Catòlica, membre de la Junta d’Obra Parroquial i Administrador de la setcentista Confraria de la Marededéu dels Dolors. L’un, arrelat a la terra i al paisatge, terratinent de vins i malvasia va aconseguir diversos guardons amb els fruits de la terra; l’altre va obtenir el premi de la millor imatge comercial de Santiago de Cuba com a gran comerciant del calçat. L’un era germà del general més destacat de la independència cubana; l’altre va ser capità del Batalló de Voluntaris de la facció espanyola i condecorat pels seus mèrits militars. L’un anava habillat amb jaqueta, pantaló i gorra amb visera de color blanc; una fotografia de l’altre el mostra pentinat i clenxinat, camisa blanca de coll alçat, corbata de llaç, armilla i americana. L’un vivia en una caseta de la Ribera i després es va traslladar al carrer de les Parellades, i l’altre es va edificar un senyor xalet entre el carrer de Sant Isidre i la carretera, just al davant de l’estació, i li va donar el nom de la seva primera muller, “Villa Concha”.

Són dos prototipus dels homes sitgetans de la segona meitat del segle dinou sitgetà, tots dos ben reals per bé que les seves biografies desvetllin el punt de curiositat i d’interès segons com fins i tot novel·lesc; en tot cas, el Diccionari biogràfic de sitgetans (1998) de Roland Sierra i la segona edició de Sitgetans a Amèrica i Diccionari d’”americanos” (2008) de David Jou i Andreu.  A més dels orígens sitgetans l’altra cosa que tenien en comú era la pertinença, hem de suposar que tan apassionada com els temps manaven, al Casino Prado Suburense.

Es coneixien i es van tractar. De la coneixença i el tracte en resta un testimoni d’excepció que actualment forma part del patrimoni sitgetà i que avui serà instal·lat a la Sala Gòtica del Museu de Maricel. Es tracta del quadre Vista del Baluard i la Punta des del Greco, va ser pintat el 1908 per Joaquim de Miró i Argenter i està dedicat a Pere Montaner i Falç. Són l’un i l’altre. Montaner apreciava i admirava l’art i l’ofici de Miró, pensant que ben pocs podien pintar la lluminositat del paisatge de Sitges i els colors de la platja, la Ribera i el Baluard. I, efectivament era així perquè, per moltes visions, i no versions, que Miró n’hagués pintat, cadascuna mostra diferents connotacions paisatgístiques i humanes.

 

Joaquim de Miró, Dones a la Ribera,

Joaquim de Miró, Vista del Baluard i la platja des d’El Greco. (Sitges, 1908). Museu de Maricel, Sitges

L’obra de referència mostra, en primer terme, i amb igual importància, el Monument al Greco envoltat de baladres i palmeres creixent i un grup de sitgetanes amb el cabàs al braç anant o tornant de la Plaça. A l’esquerra, ben emblanquinat, Can Falç en el seu aspecte primigeni, sense el tancat – que és dels anys vint – i amb la porta que posteriorment va esdevenir finestra, amb plantes – geranis, esparregueres – a la terrassa i als balcons. La nítida visió de l’església parroquial a l’esquerra i el mur amb les barques a la platja i la mar al cantó dret del quadre configuren una composició tant ideal com real d’una escena de la vida quotidiana de Sitges. Perquè això és el que a Miró li interessava pintar: la vida quotidiana dels sitgetans, figuressin o no als quadres – per mitjà dels seus escenaris de cada dia.

IMG_0001

Joaquim de Miró, Passeig de la Ribera i platja de Sitges (Sitges, c. 1900). Col. part. 

Sovint, quan contemplo els quadres d’en Joaquim de Miró i Argenter em recorden els versos de Salvador Espriu. El poeta, explica, forma part dels que han salvat el nom de cada cosa per retornar-nos-la. El pintor ens va salvar nostres paisatges quan anaven desapareixent – la platja, les barques avarades, la Punta sense l’escalinata, els horts del sorrenc i les vinyes de malvasia… I el terratinent, una vegada va adquirir la imatge d’aquell seu Sitges el va conservar de per vida a casa seva. Feliçment a partir d’aquesta primavera la podem gaudir plegats com una de les obres cabdals de l’Escola Luminista sitgetana.

OLGA SACHAROFF: AVANTGUARDA I MALENCONIA

Publicat el per
Respon

images

OLGA SACHAROFF: AVANTGUARDA I MALENCONIA 

 N’havia vist molts rams de flors i alguns quadres amb bestioles i parelles aparentment felices. Sempre m’agradaven, els rams de l’Olga Sacharoff, perquè per més que n’hi hagués eren tots diferents, harmònics, encarnaven la bellesa encalmada. Però el dia que en vaig veure un quadre totalment diferent, una mena de natura morta de racó de cambra en grisos, blancs i blaus me’n vaig ben enamorar. Però encara no em demanava perquè una artista que havia pintant en traços cubistes havia derivat en els rams de flors, retrats de criatures amb gats a la falda o en evocacions del paradís des d’un jardí selvàtic del Putxet barceloní.

 

Olga Sacharoff encara és un enigma, segons com. Se sap poc de la seva vida a Rússia, amagava la data del seu naixement i mai no va datar els quadres. Era filla d’un notable metge i de família benestant. Seguir la vocació artística li va ser relativament fàcil, ja que la trajectòria europea de Rússia estant estava assenyalada: estudis al país natal, estada a Alemanya – ella va habitar el Schwabing de Múnic, com tants d’altres, i qui sap si es va creuar entre el camí de Gabrielle Münter i Kandinsky – i recalada llarga a París, al Montparnasse d’abans de la Gran Guerra. Ja no va retornar a Rússia. El 1914 coneix l’anglès Otto Lloyd, que esdevé la seva parella de per vida, i fugint de la guerra s’instal·len a la Barcelona de 1916. Però Olga sap que si vol fer carrera artística ha de tornar a París, on viu immersa en el medi artístic, mentre que Lloyd resta a Barcelona, i retorna a Catalunya per passar els estius. Amb l’esclat de la guerra civil la parella s’instal·la a París, però la Segona guerra mundial els retorna a Barcelona, on s’instal·len definitivament entre els barris de Sant Gervasi i el Putxet. Tant a França – París – com a Catalunya – Barcelona – Sacharoff viu immersa en l’ecosistema artístic de cada moment i cada ciutat. La vida social i artística de Sacharoff a Barcelona queda plasmada en els retrats col·lectius de La colla, testimoni pictòric i retrat col·lectiu dels veïns i amics artistes del moment.

La recepció crítica d’Olga Sacharoff li és favorable des de la seva participació en la primera mostra col·lectiva al París de 1912. Un Autoretrat (c.1914) ens la mostra de mig cos i mig girada, taques fosques en lloc d’ulls i un fermall al coll amb la seva inicial. La seva producció dels primers temps fins el final dels anys d’entreguerres es caracteritza per un predomini dissimulat de les formes però suficient per percebre la manera amb què va digerir les lliçons del cubisme, i per un sentit simbòlic en retrats i escenes. El medi vegetal – jardins i boscos -, molt sovint emmarcant el tema representat a manera d’escenari substitueix el rerefons llis dels primers retrats i es fa ressò de les selves domesticades d’Henri Rousseau. Tot plegat li atorga un traç profundament original, diferenciat els diversos corrents estètics del moment i, no obstant això, mantenint-hi una determinada distància, tant en una determinada visió metafísica com simbolista, sovint no exempta d’una mirada dissimuladament irònica i sempre tendra.

01-un-casament

Olga Sacharoff, Un casament (1921), MNAC

L’establiment a la Barcelona de la postguerra marca una divisòria en l’obra de la pintora. El traç es suavitza, fins i tot es dil·lueix; el retrat esdevé més realista – els retrats van constituir una de les més importants fonts d’ingressos de la parella – ; les escenes formen part de la vida i els costums; el decorativisme amorosit de les flors és un dels reclams més destacats de la seva obra; la natura casolana, la del jardí selvàtic i els animals domèstics guanyen protagonisme fins a originar una lectura panteista de la seva obra.

03-la-colla

Olga Sacharoff, La colla, (c. 1947), MNAC

No puc evitar de pensar el paral·lelisme que existeix entre Olga Sacharoff i Angeles Santos arran del gir estètic de totes dues a la Barcelona de la postguerra. La visió de la ciutat que Sacharoff palesa el 1943 ó el 1947 és gairebé idèntica que la de Santos, l’una des del Putxet, l’altra des del Guinardó – la Baixada de la Glòria. Que es coneixien és segur, però no estic gens segura que compartissin cap altra cosa que una mateixa perspectiva de la ciutat. En una ocasió vaig preguntar a Angeles Santos si coneixia la Sacharoff; em va respondre amb un to de veu neutra i volgudament indiferent referint-se a “esa mujer”. Però és la visió de la malenconia la que les uneix en aquest etapa.

 

Olga Sacharoff va morir el primer de març de 1967, i amb motiu d’aquest cinquantenari el Museu d’Art de Girona ha organitzat una exposició de l’artista, comissariada per la historiadora de l’art Elina Norandi. És una mostra rotunda de la personalitat de Sacharoff i de la seva perllongada trajectòria que no deixa indiferent i que obre noves i diverses lectures des de la contemporaneïtat. Per a mi ha estat l’oportunitat d’enamorar-me’n de nou: de les flors, els gats, les noies sense ulls, la selva domesticada, la ironia, la tendresa, la malenconia d’una gran artista.

DWtPJ90XUAAgizt

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 2.III.2018

 

ALS ESTELS BROLLEN ALBADES

Publicat el per
1

ALS ESTELS BROLLEN ALBADES

Per aquestes dates sempre retorno als versos de J. V. Foix d’Onze Nadals i un Cap d’Any. Les nadales que escrivia i editava il·lustrades pels seus amics i coneguts artistes per a enviar-les als familiars i amistats van ser reunides en el volum que porta aquest títol i editades conjuntament per primera vegada el 1960. Els dotze poemes havien estat il·lustrats per Dalí, J. Mompou, Joan Ponç, J. Guinovart, J. Obiols, M. Cuixart, A. Tàpies, J. Mercader, J. Sunyer, F. Galí, A. Fenosa i Joan Miró. Foix va  publicar les felicitacions en edició d’autor, acuradíssima, i com bona part dels seus llibres sota els signe de les Edicions de L’Amic de les Arts, com si de la continuïtat de l’antiga capçalera de la revista d’avantguarda es tractés – i, de fet, alguna cosa hi havia, d’això. Van ser els llibres amb les cobertes impreses en tinta negra – de tant en tant, una incursió en vermell – i tipografia bodoni. L’Eco de Sitges, que rebia les nadales trameses per Foix cada any, les reproduïa primera plana.

capsa_retallada-198x300

 

Enguany, la Fundació JV Foix, ha editat una carpeta que conté l’edició facsímil de les Nadales, les felicitacions de Cap d’Any i els poemes que el poeta enviava anualment datats el dia del seu natalici, en una successió d’escriptura poètica des de 1948 fins 1976 que fa un total de trenta poemes. L’edició ha estat conjunta entre la Fundació, la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida i Pagès Editors, i inclou una presentació de Margarida Trias i Joan-R Veny -Mesquida, un estudi introductori de Jordi Cerdà i un cedé amb l’enregistrament de diverses nadales en la veu del poeta.

Les Nadales de Foix són un prodigi literari. Ho són pel relat del poeta transitant pels viaranys de la transcendència o en la presència del misteri nadalenc i de la divinitat; ho són pels diferents registres dels que J. V. Foix es val: composició rimada, prosa poètica,  les tonalitats de la poesia popular, el registre arcaïtzant, la seva immensa riquesa lèxica. Ho són també pels enquadraments geogràfics i toponímics, principalment de l’Empordà i els seus topants – són composicions datades la major part al Port de la Selva. Ho són pel decurs poètic que les motiva i que inclou tant un desig expectant de fe cristiana fins una visió crítica dels defectes pairals. La lectura consecutiva dels textos palesa, a més de l’ofici i la força expressiva d’un poeta que no ens acabarem mai, el camí evolutiu de la seva poesia tant pel que fa a aspectes formals com per les seves motivacions circumstancials i permanents. Aquest darrer aspecte no és tan manifest a les nadales com en les felicitacions de Cap d’Any o els aniversaris, on emergeix la ironia crítica del poeta.

Però retornem a la lírica, que és el que commou. O, almenys, el que m’ha commogut la tarda de lectura que he dedicat als trenta poemes. Pensant en les festivitats d’aquests dies i pensant, també en les circumstàncies que vivim, intervinguts, amb exiliats i presos polítics, he fet tria d’uns quants versos. Són versos solts que  permeten assaborir la intensificació de l’expressió i del significat. L’un és el que encapçala aquest Marge Llarg: “Als estels brollen albades”, com l’alba que molts de nosaltres volem i veiem representada en l’estelada. Un altre és el que citava en l’article de la setmana passada i que em plau repetir en aquest context: “Res no s’acaba i tot comença. / Vénen mecànics de remença / Amb olis nous de llibertat”, invocant l’atemporaliat de la redempció per via de la llibertat; “ Cada ú és ell i agermanats fem un”, com és de desitjable la unitat per assolir la necessària fortalesa; “L’àcid ponent”, un referent més que geogràfic; “Tants de camins i una sola drecera” una sola i certa via per on encaminar el futur.

Al llarg d’aquests poemes Foix hi deixa entreveure deferències vers altres amics, “Poetes de cel clar”: Tomàs Garcés, Carles Riba i Marià Manent. I, encara, mostra com sent el lligam entre literatura i pintura: “M’enamora el traç segur / Amb la color que l’aviva”, “Encalço, amb tinta i paper / cels morents i rima nova”. El poeta ens proposa viure la joia de l’octava de Nadal i l’adveniment del nou any fent “la guaita de dia a la riba del cor” en un paisatge on “Tot era flaire als cims i els erms florien” i on “Tot era lluminós, la forma i l’aparença”. Els versos solts condensen amb més intensitat el que s’hi llegeix o creiem saber llegir-hi. Però és cert que els darrers dies de desembre solen ser lluminosos i que amb aquesta claredat entrem en un nou any que volem feliç, pròsper i lliure. Doncs, com el poeta recomana, “Ajusteu-vos, cor net, al solell de la vila”. I que tinguem un bon any!

 

La imatge correspon al quadre de Vincent Van Gogh, 
Nit estelada (1889), MOMA, NY.
Article publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 29.XII.2017

 

 

 

 

NATIVITAT AMB ÀNGEL I LLIBRES

Publicat el per
2

NATIVITAT AMB ÀNGEL I LLIBRES

 

nadala 2017 def 18_Página_1

 

Conversàvem amb un company de feina sobre la pintura gòtica. Ell, amb una opinió força dràstica sobre les obres d’un determinat enclau geogràfic. Jo, matisava sempre a favor: que si l’aparició de paisatges incipients, que si la composició del retaules, que si l’aparició de les ciutats al rerefons. I és que sempre m’ha agradat anar més enllà del tema principal, tant als retaules com en les pintures al fresc. M’interessa més què s’hi representa més enllà de les anunciacions, les adoracions dels reis, l’exaltació del santoral, les pietats, les nativitats. Mirar com un riu va fluint en l’intent de dominar la perspectiva, o com els merlets permeten apuntar torres i teulats amb algun portal semiobert a les muralles. O l’afuament dels xiprers i l’espessor de les arbredes. El rerefons dels retaules són relats que els artistes van deixar fixats per a qui els sabés o volgués llegir amb aquella voluntat expressiva atemporal de les obres d’art.  

La Nativitat amb àngel i llibres, que oficialment es titula La Mare de Déu amb el Nen acompanyats d’un àngel, i que és la imatge amb què els Museus de Sitges us desitgen molt bones Festes i un 2018 amb salut, llibertat, felicitat i progrés, n’és una de les més característiques. Forma part del Retaule de Sant Salvador (c. 1400), antigament situat a l’església parroquial d’Alzina de Ribelles, a Vilanova de L’Aguda (La Noguera, Lleida),  atribuït al mestre Jaume Cabrera. El retaule, esplèndid, forma part de la col·lecció del Dr. Jesús Pérez-Rosales i es troba al Museu de Maricel. Hi va entrar distribuït en les nou taules que el configuren i així es va mostrar fins 2010; durant les obres de rehabilitació del Museu va ser íntegrament restaurat i disposat com al retaule que havia estat pels restauradors del Museu Nacional d’Art de Catalunya, i és així com avui llueix al frontal de la Sala Gòtica, al costat del Retaule de la Mare de Déu (s. XIV). Cabrera no és pas un desconegut per als experts, i el fet que hi hagi obra conservada a la Seu de Manresa, al Museo Arqueológico Nacional de Madrid, Museu de Montserrat, Museu d’Art de Girona, església de Santa Maria de Sant Martí Sarroca, Museu Episcopal de Vic i Museu Nacional d’Art de Catalunya faciliten la seva identificació i estudi.

El rerefons de la taula no tracta de paisatges ni de rius ni de ciutats, sinó que respon al caràcter més aviat primitiu, d’acord amb l’evolució del gòtic del seu temps: és una pintura de tonalitats càlides, amb uns rerefons de caràcter arquitectònic ben treballats. Una visió, encara, des dels interiors, i un artista que no havia gosat situar la mirada enfora, per veure món. I, amb tot, l’escena és pintada amb una gran delicadesa: ni la Mare, ni el Nen ni l’Àngel estan descrits amb el hieratisme que potser hi correspondria, donades les característiques de l’artista, ni el fons arquitectònic respon als tòpics habituals; hi ha prestatgeries en forma de caixons d’on sobresurten quatre llibres, i l’àngel porta a la mà un ocellet –m’agrada pensar que és una oreneta… – per distreure el Nen, que avança la maneta per rebre la fragilitat alada de l’ocell. Tot és intimisme, com si l’escena obrís un compàs d’espera d’una quietud plàcida.

Amb la taula de la Nativitat amb àngel i llibres faig palès l’estat d’esperit amb què escric el Marge Llarg per a aquest Nadal, el vint-i-u de desembre al migdia. D’aquí a poques hores sabrem què ens espera en el futur més immediat: res no s’acaba i tot comença. Busco entre les nadales de J. V. Foix els versos que s’hi adiuen:

Res no s’acaba i tot comença.

Vénen mecànics de remença

Amb olis nous de llibertat;

Una Veu canta en recompensa:

Que a cal fuster hi ha novetat.

Des d’Alacant a la Provença

Qui mor no mor, si el son és clar

Quan neix la llum en el quintar.

Salut, llibertat, igualtat, fraternitat,  felicitat, progrés per al 2018 i els llargs anys a venir, amb els millors desigs.

Publicat  "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 22.XII.2017

 

 

“CALA FORN”, O EL RETRAT CORAL DE L’ARCÀDIA PERDUDA. Un article sobre Joaquim Sunyer en clau sitgetana.

Publicat el per
Respon

CALA FORN, O EL RETRAT CORAL DE L’ARCÀDIA PERDUDA. Un article sobre Joaquim Sunyer en clau sitgetana. 

011004-000_83131[1]

Joaquim Sunyer, Cala Forn, (Sitges, 1917). Museu Nacional d’Art de Catalunya

Joaquim Sunyer va aprendre a pintar al costat del seu oncle matern, el luminista Joaquim de Miró i Argenter (Sitges, 1849-1914) a la vora dels seus escenaris naturals: horts del sorrenc amb sínies, camps de cols, paisatges propers. Una fotografia els mostra tots dos asseguts al banc de La Punta, el minyó amb la capsa de pintures a la mà, mirant a la càmera amb esguard ferm i encuriosit. Tenia la vida pel davant i la llum de Sitges l’embolcallava. Els anys que va viure a París no la devia oblidar del tot, però al nord la claror era d’una altra mena, entelada pel fum de les fàbriques i les embarcacions vora el Canal Saint Martin, o endinsat en l’ambient bigarrat dels carrers de Montmartre i dels interiors dels cafès, cabarets i sales de ball.  Quan va retornar a Sitges al cap de deu anys cercava un nou llenguatge artístic per superar els límits del simbolisme i per atènyer l’altra mena d’expressió plàstica que havia albirat en les pintures de Cézanne, Gauguin, Matisse i Derain.

MATINÉE (CANAL SAINT-MARTIN) còpia 2

Joaquim Sunyer, Canal Saint Martin (Paris, 1899). Col·lecció particular.

Sunyer va trobar el que cercava al cor més profund i més rude del Garraf, als voltants de Sitges, muntanya endins. Va descobrir un paisatge de gran força tel·lúrica que fins el moment no havia estat objecte d’atenció per part dels artistes, més atents als conreus, les platges, els carrers, la vida quotidiana. Els paisatges de Sunyer eren una altra cosa: realitat depurada, visió de l’ideal, espai volgudament integrador de la natura i els éssers. La tria del paisatge més agrest i fins el moment inèdit com a motiu pictòric obre una nova perspectiva que es consolida en el llenguatge plàstic del Noucentisme. L’estada a Sitges el 1908 va comportar un gir sobtat i radical en la seva pintura vers un nou estil formalment estructurat, temàticament inèdit i  depurat conceptualment i plàsticament. Maternitat (1908), Mediterrània (1910-1911) i Pastoral (1911) constitueixen la trilogia simbòlica i programàtica que el va situar al capdavant de la renovació pictòrica del país encarnada en el  Noucentisme plàstic. Són obres que atenyen la plenitud de l’expressió del mediterranisme i del miratge de l’Arcàdia sunyeriana.

????????????????????????????????????

A Cala Forn culmina la síntesi de classicisme, idealisme i humanització. S’hi entrecreuen les dues línies pictòriques que marca la composició: l’ordenació plàstica del paisatge d’influència cezanniana i la del tractament de la figura humana que ha esdevingut cada vegada més humanitzada, més realista. És un retrat coral de persones amb nom i cognom.Hi va representar una visió ideal del paisatge de Sitges – la composició geogràfica és la que el artista vol mostrar: una vista de la vida primitiva, amb les ermites de Santa Bàrbara a primer terme i Sant Sebastià al darrer extrem, obviant el panorama tòpic de la Vila, que hauria estat el campanar de la Parròquia envoltada del conglomerat de cases i carrers. Però l’artista gira els ulls cap un altre escenari, que es el de la Punta Ferrosa i Cala Forn, que dóna nom al quadre. Cala Forn, on havia plasmat una visió ideal i primitiva de la Mediterrània deu anys abans. Si l’estructura geogràfica, física, de Cala Forn mostra una clara filiació cezanniana – el referent fóra la vista de Santa Victòria amb el pont de l’Arc al fons -, l’equilibri entre la voluntat estructural i la humanització del tema l’atorguen els personatges del primer pla.

1917. Cala Forn còpia 3

Isidre Roca, Angela Camps (l’Angeleta del Fondat), Filomena Carbonell (La Filomena de Miralpeix), Josepa Escolà i Pagés, i Cristina Puig són els protagonistes del quadre. Per bé que el referent a les edats de la vida hi és encara present – igual que les veles de la mar de Maternitat (1908), el retrat coral d’aquesta visió de la vida rural transforma el quadre en un retrat de la Vila i de la seva gent: una síntesi harmònica entre el paisatge i els éssers. Gent de Sitges i paisatge de Sitges. Noucentisme en estat pur. L’obra és considerada pels crítics com  un “èxit de catalanitat absoluta”, “la més pura manifestació plàstica de la joia”. Per a nosaltres és, a més, una Arcàdia definitivament perduda, de la qual ens en queda un retrat immortal.