LA VIDA MODERNA SEGONS RAMON CASAS.
Dones, viatges, motors, cotxes, multituds, bona vida, però per damunt de tot, una incansable vocació pictòrica. Els paisatges no se li resistien, però finalment es va dedicar més al retrat, on va excel·lir, fossin burgeses, xules, manoles, o esquers caracteritzades de mil maneres als usos de la publicitat del moment. Escric aquestes ratlles sota la influència directa de la primera exposició de l’ Any Ramon Casas. L’ha inaugurada aquest vespre el conseller de Cultura, Santi Vila, en un espai tan singular com és el Museu del Modernisme. Tres apunts, per raons imperatives de lliurament de l’article.
L’exposició. El Museu del Modernisme ha obert l’Any Ramon Casas amb l’exposició Ramon Casas. La vida moderna, inaugurada pel Conseller de Cultura, Santi Vila. Es tracta d’un recull antològic de l’obra de l’artista amb cent trenta obres, repartides amb gràcia i saviesa aprofitant les característiques físiques del Museu del Modernisme. El museu és de propietat priva i obert al públic i avui complia sis anys d’existència. Al bell mig de l’Eixample – Balmes, 48 – l’espai sorprèn gratament per la restauració portada a terme per tal de conservar les columnes de ferro i de ceràmica, el sostre de revoltons, i tots aquells elements que s’han pogut consolidar. Entremig, els cent-trenta Casas – olis, dibuixos, impresos –, alguns dels quals es mostren en diversos estadis de realització. Benvinguda l’exposició que dóna accés a una visió antològica de l’obra de l’artista articulada en diversos àmbits que hi permeten una circulació fàcil i, el que és millor, un seguiment temàtic marcat pel pas del temps. La temporalitat es percep, per bé que no és el vector determinant. Ho és, en canvi, la biografia de l’artista.
El catàleg. Una commemoració com aquesta obliga a crear coneixement, a prosseguir la creació d’estudis i assaigs interpretatius, aplecs de dades i tot el que constitueix el corpus de recerca, interpretació i difusió de l’artista. Ja en vida Casas va ser un autor llargament elogiat. La seva fortuna crítica s’esdevingué des de dates ben reculades perquè s’hi va posar de ben jove, a la terra natal i a París. La bibliografia de Ramon Casas, més enllà dels articles i elogis que va rebre en vida, s’inicia en el moment de la seva mort, amb l’article de J. M. Jordà al Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona. Després, en vénen molts altres que constitueixen els fonaments de les actuals recerques: citem principalment les obres de J. F. Ràfols, Alberto del Castillo o Francesc Fontbona, fins arribar fa setze anys al catàleg raonat que va elaborar Isabel Coll.
El catàleg de l’exposició Ramon Casas. La vida moderna, editat a cura del comissari de la mostra, Gabriel Pinós segueix fidelment l’estructura de l’exposició. Cada apartat és elaborat per diversos especialistes. S’hi tracta la vida quotidiana, la modernitat, el valor de crònica, l’automobilisme – una de les grans passions de l’artista; les xules i manoles en tant que estereotips femenins; la dona modernista, del somni a la realitat i els retrats. Gabriel Pinós, Vicente de la Fuente, Beatriz Maeztu, Pau Medrano, Fátima López Pérez, Francesc Ruiz, Juan C. Bejarano, Jordi Sànchez contribueixen a la formació de coneixement sobre Ramon Casas construint sobre l’àmplia bibliografia de l’artista i obrint noves vies d’interès i de recerca. Ramon Casas ofereix, en aquest punt, un atractiu similar al de totes les grans figures: que no ens els acabarem mai.
Una opinió. En aquest cas, de Josep Pla, evocant la figura de Casas des d’ Un senyor de Barcelona: “Casas es el pintor més gran d’aquest període [el Modernisme] en aquest país i pot comparar-se amb els més grans (…) Casas fou un home d’un bon gust infal·lible, natural, espontani, d’una naturalitat màgica”. La visió literària dels artistes és una altra forma d’aproximació. En Pla no hi hem de buscar mai la fiabilitat de les dates, però en canvi hi trobem les millors caracteritzacions dels seus protagonistes, el seu temps, el seu ambient. I per més que Pla es despatxi de gust al llarg d’una escriptura aparentment – i només aparentment – tal com raja, finalment el que queden són aquestes apreciacions que fixen el personatge en una mena d’atemporalitat perenne. Els grans clàssics són, talment, així.
Així va començar una aventura que ha acabat esplèndidament bé, espectacularment lluïda i enormement agraïda. A més, els tres visitants no demanaven res, o ben poca cosa, com poder entrar als museus de tant en tant a aprendre vistes, a triar personatges, a inspirar-se. La cosa es va resoldre amb discreció i, pel que sembla, amb sorpresa per part d’algunes persones de la casa que els estranyava veure que determinat públic no habitual sovintejava els museus prenent notes acuradament, mirant parets i sostres, comentant en veu baixa sobre no se sabia quines impressions. També havien demanat que, feta la tria dels que havien de sortir a passar-se-la bé, els hi escrivís un abreujadíssim qui és qui perquè, després de tant de temps de no sortir, els badocs i els passavolants que venen a veure el Carnaval de Sitges tinguessin una idea de la magnitud de la gent que tenien al davant.
Confesso que em va imposar, i emocionar, la visita que van fer als Museus, que és casa seva, el divendres al vespre.
QUADERN DE TERRAMAR 