Node Garraf, la Fundació Catalunya Cultura i l’ Institute of the Arts (a sota del nom diu Barcelona, però és a Sitges…) han convocat una trobada entre el sector empresarial, els agents culturals i les autoritats comarcals per explorar els vincles existents en el present i, sobretot, les possibilitats de futur entre cultura i empresa. Són dos àmbits necessàriament complementaris i un clàssic del desenvolupament de les polítiques culturals.
La relació entre cultura i empresa, entesa habitualment en termes de finançament a la cultura per part de l’ecosistema econòmic és un dels grans reptes de l’actualitat tot i que fa anys que se’n parla. Des d’una perspectiva reduccionista el tema central acaba essent la importància del mecenatge i el patrocini i el sector públic ho sol entendre així. Només que la legislació estatal i les competències de l’estat autonòmic són especialment gasives perquè l’afany recaptatori és contrari a una visió social de la cultura, segons la qual el sector privat arriba on el sector públic no pot arribar a canvi del retorn fiscal. La batalla entre els ministeris o departaments d’economia i hisenda enfront dels de cultura és endèmica i per aquest motiu els beneficis fiscals del mecenatge i el patrocini són mesquins, llevat d’alguns casos quan l’Estat ha necessitat diner privat per lluir en esdeveniments cercant, i obtenint, èxit i projecció a favor de les seves pròpies polítiques.
Però l’entorn de la relació entre empresa i cultura i no es pot reduir només a l’àmbit del finançament, a per bé que aquest ha estat un dels aspectes que ha planat al llarg de les sessions del seminari sobre “El paper de les empreses en el teixit cultural”. Convidada a intervenir en la cloenda en tant que presidenta del CoNCA, confesso que essent en terreny propi i pensant que el partit també es jugava a casa m’he permès fer diverses reflexions sobre la qüestió prenent Sitges i, per extensió el Penedès, del que el Garraf forma part, com a exemple pràctic.
Partint de la base que la relació entre el sector públic i el privat n’és el marc referencial, que el binomi cultura-empresa té implicacions socials i culturals, territorials i econòmiques, i que la relació entre ambós àmbits parteix del concepte de responsabilitat social, la col·laboració mútua ha de respondre a una visió interactiva culturalment (posant en relació les arts escèniques amb el patrimoni, per exemple), a la consolidació de les professions culturals – ara més precaritzades que mai – i atenta a la demanda dels agents culturals per una banda i econòmics per altra. El finançament, la formació i la difusió són tres dels camps operatius més habituals, l’exigència de qualitat és indispensable i la implicació de les empreses amb l’entorn és aconsellable i imprescindible.
A partir d’aquí i per analitzar la implicació empresarial en la cultura s’imposa un exercici de realisme concretat en tres casos d’èxit en projectes recents desenvolupat a Sitges. L’un, procedent del sector públic, són dues exposicions d’èxit i de signe oposat: la dedicada a La Cubana al Centre Cultural Miramar, i la de Miquel Villà al Museu de Maricel. Els altres dos, desenvolupats en col·laboració entre el sector públic i el privat, com són el Festival de Terramar pel que sembla feliçment consolidat, i el Centre d’Interpretació de la Malvasia, actualment en plena expansió. Caldria veure quina ha estat la implicació empresarial en cadascun d’ells i treure’n conclusions. L’altra cara de la moneda són dos projectes, el primer del sector públic i l’altre sorgit entre la societat local – Casino Prado, Concurs Mirabent Magrans i Amics de l’Òpera, que esperen finançament: la restauració integral del Palau de Maricel, i el Festival d’Òpera. Espero que tant l’un com l’altre trobin un recolzament divers i suficient per no anar perdent llençols a cada bugada i que en futures trobades sobre cultura i economia, que n’hi haurà, es pugui parlar de models d’èxit a Sitges malgrat els problemes de governança, alguns de greus, de les nostres institucions culturals. Mentrestant “la nave va…” i el tema no s’acaba.
El primer que vaig fer quan vaig llegir la mort de Mikis Theodorakis fa uns pocs dies va ser veure la darrera escena de la pel·lícula Zorba el grec, en la que el gran Anthony Quinn ensenya a ballar el sirtaki a Alan Bates, aquest a punt de perdre l’encaracarament i la mitja abúlia pusil·lànime i covarda d’un escriptor mediocre que retorna a la Grècia dels ancestres… El mar de rerefons i la terra agresta i pelada de les escenes finals, sempre en blanc i negre, contrasten amb la primitiva vitalitat de Quinn i amb la magnífica música que immortalitzà el film, el sirtaki i el compositor i músic Mikis Theodorakis (Quíos, 1925 – Atenes, 2021). Aquesta música d’inici solemne i final vibrant s’arrapa a un paisatge que parla per sí sol de l’aspror del que havien estat la terra i la mar dels déus antics.
Després d’una infantesa entre els compassos i els acords de la música popular, d’una joventut de resistent contra el feixisme i el nazisme els anys quaranta, de la seva formació musical a París amb el músic Olivier Messiaen i la valoració del seu talent com a compositor de bandes sonores, ballets i suites que va fer el compositor Darius Milhaud els anys cinquanta, Theodorakis va retornar a Grecia el 1960. El retrobament amb les arrels i la formació primigènia en la música popular va configurar definitivament la seva trajectòria musical. La lectura i amistat amb poetes com Giorgos Seferis, Iakovos Kambanellis, Iannis Ritsos i Odisseas Elitis traslladada a esplèndides composicions musicals van apropar-los a la població, convertint algunes de les cançons en veritables himnes. A la mort de Seferis, en plena dictadura dels coronels, contra la que Theodorakis va lluitar aferrissadament, la gent acompanyà el fèretre del poeta al compàs d’una de les cançons més belles, “La platja,” esdevinguda himne de reivindicació col·lectiva de la tan necessària llibertat.
Theodorakis va ser un home del seu temps, compromès amb l’esquerra des de postulats comunistes, de vegades amb declaracions polèmiques i posicionaments discutibles. Va exercir els seus drets de ciutadà des de l’acció política en diverses ocasions, destacant la seva oposició a la junta militar que ostentà el poder de Grècia entre 1967 i 1974. Combinà la política i les arts i va ser elegit diputat i nomenat ministre i va ser guardonat amb el Premi Lenin de la Pau. Prevaldrà, però, la seva ingent obra musical. Va composar simfonies, rapsòdies, música de càmara, concerts instrumentals, himnes, música per a ballets, òperes, arts escèniques – Camus, Walser, els clàssics grecs, Max Frish, Shakespeare… – i música per al cinema; a més de la de Zorba el Grec, la de Serpico, Les Troianes, o Estat de setge, entre altres. Va ser autor d’oratoris i marxes: sobre el Canto general de Pablo Neruda, la Marxa de l’esperit, d’Angelos Sikelianos, la Balada de Mathausen amb textos del poeta grec Iakovos Kambanellis, que hi havia estat internat, així com del “Cant olímpic” per als Jocs Olímpics de Barcelona el 1992 – no tot ho eren la Caballé i en Freddy Mercury; l’estiu de 1992 es va presentar a la Plaça del Rei, a Barcelona l’espectacle de Theodorakis per rememorar els antics jocs olímpics grecs.
Theodorakis va ser popularitzat als Països Catalans gràcies a Maria del Mar Bonet en diversos recitals i l’enregistrament “El·las”(1993). Són, a parer meu, les millors melodies del compositor amb els textos dels més grans poetes de la Grècia moderna. I la veu de Maria del Mar Bonet, de la que Theodorakis deia que semblava que cantés en grec perquè res no era de més en les adaptacions. Cançons que al seu país van popularitzar Maria Farantouri o Mario Frangoulis, entre molts altres. Me’n guardo algunes que m’acompanyen sempre : Omorfi Poli / Ciutat preciosa, Sto Perigiali to Kryfo / La platja de Giorgos Seferis, Se Potisa Rodostamo / Aigua de Roses, Nikta Mesa Sta Matia Su / La nit als teus ulls… Guarden l’arrel lírica de la música popular de la Mediterrània que Theodorakis va saber agermanar-la amb la poesia, una manera d’abastar l’eternitat on habitaven els déus i, alhora, de commoure els humans.
El paradís perdut és el drama que revivim al cor, i al cap, i que reviu en cadascun de nosaltres. Ho escrivia Carles Riba amb motiu de la lectura del gran clàssic de John Milton, El paradís perdut, i em sembla una bona introducció per rememorar dues instantànies de dos personatges per als quals Portbou va esdevenir, efectivament, un paradís perdut rememorat amb dolor i amb desesperació: la pintora Ángeles Santos i l’escriptor i filòsof Walter Benjamin.
Angeles Santos, Autoretrat, 1928. MNCARS
Walter Benjamin a la Biblioteca Nacional de Frankfurt
Portbou és un poble singular on la història es congria en el doble format de memòria general i memòria a petita i punyent escala de tragèdies col·lectives i drames personals de pèrdues i exilis. Un poble de pas per a gent que hi venia a treballar, viatgers que hi feien breus estades, famílies que esperaven una nova destinació per al cap de casa. En èpoques de guerra el trànsit d’exiliats, fugitius i refugiats constituïen passatges de drames quotidians. Fins i tot el paisatge de la vila presidit per la mole de l’estació corrobora la idea de lloc de traspàs, de tragèdia i d’esperança, d’un indret que no convida a l’estabilitat, a la permanència de l’arrelament. En aquest sentit, també és un lloc per al record: “L’estació de Portbou, com el llimbs, és un indret situat entre el cel i l’infern. És una estructura fèrria en forma d’hangar i cadascuna de les peces metàl·liques que la componen està recoberta d’una gruixuda capa de records i de mirades, de plors i de somnis. La llum es descompon en el seu interior i dibuixa ombres que caminen solitàries per les andanes. El temps regalima a través d’un rellotge mentre el vent udola sense descans.” Aquesta visió de l’escriptor Quim Curbet relativa a “L’estació de Portbou” enllaça amb una altra que subratlla el caràcter passatger de la vila vist i entès com a una vocació definitòria: “Arran de mar, els còdols semblen petites fites, monuments menuts a la memòria. Tots porten inscrit en el seu interior el nom d’algú que ha estat de pas. Queda, això sí, el pas del temps fixat en fotografies esgrogueïdes, imatges de gent celebrant festes majors i carnestoltes, apagant incendis forestals i pescant amb canya, i totes les cares dels exiliats traginant una esperança corroïda, i tots els somnis esbravats dels que anaven a la verema.” (Apunts de la Costa Brava, 10.06.2017). Aquestes són les imatges de Portbou que resten al meu imaginari juntament amb la del túnel dels Passatges que Dani Karavan va dedicar a Walter Benjamin.
@Quim Curbet, Homenatge a Walter Benjamin, Portbou, 2015
@Quim Curbet, Homenatge a Walter Benjamin, Portbou, 2015
Però n’hi ha d’altres. Com l’evocació de la infantesa que fa l’escriptor i crític Rafael Santos Torroella dedicada a la seva germana pintora, Ángeles Santos. Per a tots dos Portbou havia estat el primer i únic paradís, paisatge contemplat en “el mar, la mar / petita de Portbou / per la ferida immensa / del seu rocam / d’òxids i licorelles, / fissura / cap el tot i el no-res.” Hem de tornar a un dels primers quadres d’Ángeles Santos, Infants al jardí – la seva germana Conchita i els cosins Anita i Ricard Fayos – , a la plàcida bonhomia del retrat de La tia Marieta, coneguda també com a Dona fent mitja per comprendre que rere aquesta mirada familiar i propera d’una jove artista de disset anys hi rau la plasmació de la visió idíl·lica d’una adolescent que anys més tard confessava que la seva infantesa havia durat molt de temps.
Angeles i Rafael Santos Torroella al jardí de Portbou
Angeles Santos, Infants al jardí , 1928
Portbou viscut des de la mirada a una mar domèstica i petita en contrast amb la natura agresta dels voltants va ser, alhora, paradís i via iniciàtica d’una vocació que Ángeles Santos va prosseguir, no sense traumes, no sense dolor, a Sevilla i Valladolid. Un món (1929) el quadre que sintetitza la ràpida cursa de l’artista entre la Nova Objectivitat, l’expressionisme i un surrealisme molt a la seva manera, conté encara el ressò de la infantesa feliç ja entelat per les realitats d’un present totalment oposat al del jardí de la infantesa. Portbou passava a ser el paradís perdut. Rafael Santos-Torroella en el poema esmentat, Davant del quadre ‘un món’ dedica la segona estrofa del tríptic a aquesta visió:
“A dalt,
d’un or trist o molt pur
empal·lidit i caute,
regnava sempre el Sol,
inapel·lable.
A baix, entretant,
uns éssers neguitosos,
d’insomni i ombra fets,
maldaven dies i nits
irats als seus esbarjos,
tendres fins en els crims...
Nosaltres,
no res enteníem, però
quan en aquell jardí
dels avis, veiem,
de Portbou estant,
com al cel s’encenien
els llums de cap al tard.”
Angeles Santos, Un món, 1929. MNCARS
Quan el setembre de 1940 Walter Benjamin arribava a Portbou després d’haver creuat clandestinament la ratlla per la denominada Ruta Líster, Ángeles Santos vivia a Osca amb els pares i germans dedicada al seu fill i allunyada, momentàniament, de la pintura i ja per sempre del paradís de la infantesa. Benjamin encarnava més que em cap altre moment de la seva vida la figura del jueu errant, del fugitiu perseguit pel nazisme camí de l’única possibilitat que tenia per sobreviure com era el refugi dels Estats Units, per al qual el seu amic Theodor W. Adorno li havia aconseguit el visat. Però calia poder arribar a Portugal per emprendre el viatge transatlàntic, i les autoritats franceses li havien negat la sortida del país. Per això va recórrer a la ruta clandestina fressada per tantes i tantes anades i vingudes. Amb la salut afeblida i empès per una fràgil esperança havia arribat a Portbou, on va se detingut per les autoritats frontereres del franquisme, que li barraren el pas i es disposaren a retornar-lo a França.
Fins aquell moment la vida fugissera de Benjamin havia estat el nexe que l’havia mantingut vinculat al pensament i l’escriptura. Havia emprès el viatge cap a Espanya proveït d’una màscara de gas, de pastilles de morfina i d’una maleta que contenia alguna cosa – un manuscrit – més important que la seva pròpia vida, declarava. La seva infantesa no havia estat un paradís. Narrada al recull Infantesa a Berlin cap al mil nou-cents és una de les seves incursions autobiogràfiques narrada amb tendresa vers un món ja desaparegut que, alhora, recordava amb un rerefons de rebuig vers la classe social d’on provenia. L ’Angelus Novus de Paul Klee ni tant sols l’hauria pogut salvar, tan convençut com estava de la seva derrota i de la impossibilitat d’escapar al destí que l’esperava si era retornat a França. Aquella mirada al passat amb que Benjamin havia descrit la imatge era ben bé aplicable al seu propi present : “… no veu més que una sola i única catàstrofe, que no deixa d’amuntegar ruïnes sobre ruïnes i les llença als seus peus. Volia fer-se enrere, despertar els morts i reparar la destrucció. Però des del Paradís bufa una tempesta que s’ha aferrat a les seves ales, tant fortament que ja no les pot plegar. La tempesta l’empeny irresistiblement vers el futur, al que gira l’esquena, mentre que al seu davant les ruïnes s’amunteguen fins al cel.”
Paul Klee, Angelus novus, 1920. Museu d’Israel, Jerusalem
El túnel, un dels tres passatges de Karavan que rememoren Benjamin en els seus moments a Portbou aboca el visitant directament a mar en un descens flanquejat per planxes de ferro, camí sense sortida. La mar blava i profunda amb un final obert hauria estat el camí de la llibertat per al filòsof apàtrida. Al túnel sento que bateguen les ales de l’àngel de Paul Klee, el fracàs de la història, la mirada al passat sense esperança de futur.
Benjamin havia creuat la frontera deixant enrere tot el que havia estat fins llavors per un possible, difícilment assolible paradís que l’esperava a l’altra banda de l’Atlàntic i que era el de la llibertat. Tot ho va perdre a Portbou la nit del vint-i-sis de setembre, la nit del seu paradís perdut. No puc evitar evocar a Rafael Santos-Torroella quan torno a Portbou, al Passatge del túnel, al descens vers la mar sempre oberta vorejat de planxes de ferro: “fissura cap el tot i el no-res”.
Publicat a El Full, Portbou, agost 2021
Aquest assaig sobre la pintora Angeles Santos, que vaig publicar el 1993 gràcies a la Galeria Agora, de Sitges, va ser la primera monografia sobre l’artista.
Interior del Teatre Prado, recentment declarat Bé Cultural d’Interès Local
Una ullada a la programació de música de la temporada d’estiu al país ha portat com a novetat la gala de presentació d’un futur i desitjable Festival d’Òpera de Sitges. La gala va tenir lloc el passat 7 d’agost al Teatre Prado i ha obtingut un important ressò mediàtic que l’ha singularitzat dins del conjunt de propostes musicals que tenen lloc en diversos indrets del país. I, només d’entrada, ens n’hem de felicitar perquè no és fàcil obtenir l’atenció dels mitjans de comunicació de la forma i manera que la Gala de presentació del Festival d’Òpera de Sitges ha obtingut.
Aquesta és una iniciativa que neix des de la societat civil i les entitats culturals i que respon a dues motivacions. L’una, la de l’existència d’un públic que aprecia la música clàssica, un públic que s’ha sabut organitzar i que des dels darrers quatre o cinc anys, pandèmia inclosa, ha realitzat importants esforços per aconseguir la primera fita que ha suposat la Gala de presentació. Aquest públic ha comptat des de bon inici amb col·laboracions essencials, com són la del Concurs Mirabent Magrans, que és un certamen que ha descobert importants veus que amb el temps s’han consolidat als escenaris operístics d’arreu, la dels Museus de Sitges, que va incorporar l’òpera no només en els formats d’àries i versions reduïdes sinó, sobretot, en la dimensió que va sumar els guanyadors del concurs Mirabent Magrans a la seva programació del SitgestiuCultural amb la voluntat d’anar més enllà de la programació de la temporada i la de la regidoria de Cultura de l’anterior govern, que va prestar el seu incondicional suport a aquesta iniciativa.
La segona motivació és la d’oferir un festival d’òpera a Sitges. El que inicialment va començar com una modesta i possibilista declaració d’intencions amb la voluntat d’unificar esforços i encaminar voluntats ha acomplert el seu primer graó amb nota alta amb la celebració de la gala de presentació d’un festival nou i diferent. Un festival que de debò singularitzi l’oferta musical de Sitges respecte d’altres programacions i que alhora contribueixi a continuar consolidant aquest vessant musical a la vila al llarg de l’any amb la suma dels esforços del Cineclub, laBiblioteca Santiago Rusiñoli les entitats i institucions ja esmentades.
La constitució de la secció d’Amics de l’Òpera que el Casino Prado ha acollit amb generositat i convicció ha estat una altra important fita per unificar esforços i avançar. La col·laboració inestimable de la SOI Fiorenza Cedolins ha estat definitiva. Com també ha estat definitiva i insubstituïble la mobilització de desenes de persones que des del voluntariat han fet possible la Gala del dia 7. No és cap secret recordar que fins el moment la resposta de l’actual govern municipal ha estat nul·la i que la regidoria de cultura no hi ha manifestat cap interès vers la proposta del Festival. Però se’m fa difícil imaginar que a partir del que ja s’ha demostrat no hi haurà suport públic municipal tant en l’aspecte econòmic com logístic i mediàtic. Un festival que neix del públic, el voluntariat i les institucions i entitats culturals sitgetanes ha de comptar forçosament amb el suport municipal en tant que un dels grans actius de les polítiques culturals de proximitat amb vocació universal.
Un repàs a la història dels festivals que han nascut a Sitges és un trànsit agredolç per situacions d’eufòria i de dol, de moments d’èxit i de pèrdues irreparables, d’un cúmul d’esforços individuals i col·lectius i de desplaçaments de nuclis de decisió cap a altres instàncies desvinculades de Sitges. És un llarg període mancat, a hores d’ara, del necessari exercici crític sobre les polítiques culturals que s’han exercit a la Vila que en algun moment no gaire tard s’ha de fer per saber on som i cap on anem. Perquè una cosa és fer d’aparador i l’altra generar activitat cultural des de dintre i des de la base. El futur i desitjable Festival d’Òpera respon a aquest segon plantejament i el camí recorregut fins ara requereix un salt qualitatiu que garanteixi la seva existència situï el seu finançament en paràmetres de viabilitat. És evident que es buscaran totes les fonts de finançament possibles, públiques i privades, que caldrà obtenir i assegurar més enllà del voluntariat activista però l’aposta econòmica i institucional municipal ha de ser decisiva i generosa. El dèficit de música clàssica que Sitges ostenta mereix, entre altres solucions que haurien d’arribar, una resposta com la que els Amics de l’Òpera i tots els que donem suport al futur Festival d’Òpera demanem.
Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 13.08.2021
Serena Sáenz, al seu debut al Palau de la Música el 2020
Confesso que em feia una certa mandra assistir a la representació de Lucia de Lamermooral Liceu el passat dimecres. Se sumaven la calor, el temor a la cinquena onada –sé de gent vacunada que ha contret la Covid-19 i que són a l’hospital…– , el record d’una representació no gaire reeixida de la darrera Lucia que vaig veure i les crítiques no gaire favorables a la d’enguany. Però només de pensar en el gran esforç que ha fet el Liceu per mantenir la programació, posant a la pràctica i amb rigor la consigna que “la cultura és segura”, i en la sensació de benestar i d’oblit de la resta del món a mida que es van apagant les llums del gran teatre i arrenca l’orquestra… En fi, que el vespre del dimecres va ser memorable. Altrament, no m’hauria perdonat mai haver-me deixat endur per la desídia perquè vaig gaudir d’una oportunitat única: assistir a l’actuació al Liceu de la soprano debutant.
Ens ho va anunciar el periodista a l’inici de la representació. A causa de la indisposició de la titular la substituïa la soprano catalana Serena Sáenz i era el seu debut al Teatre del Liceu. Formada als cors infantil i juvenil del Palau de la Música i al Conservatori del Liceu, així com en ballet clàssic i contemporani Serena Sáenz (Barcelona, 1994) forma part actualment de la Staatsoper Unter den Linden de Berlín. La seva és una carrera de treball, constància, èxit i consolidació. El 2018 va rebre el Premi Mozart i el de l’Accademia Chigiana de Siena al Concurs International Tenor Viñas (Barcelona), que va incorporar a altres guardons com l’International Gesangswettbewerb Ferruccio Tagliavini (Àustria), el Concours International de Chant (Mâcon) o el tercer premi del Concurs Mirabent Magrans (Sitges). Segons les seves declaracions, els premis atorguen visibilitat i oportunitats: “Cada pas per un concurs és una experiència que et fa créixer com a cantant i com a persona. No és tant que el premi et pugui donar l’èxit, sinó com afrontar els reptes que jo mateixa em proposo; la preparació i el temps que hi dedico per poder assolir aquest repte no tenen preu. Per a mi la manera d’avançar és tenir un objectiu clar i sens dubte els concursos ho aconsegueixen”.
Al Liceu, #culturasegura
L’expectació era gran i Sáez la va compensar amb escreix des de la primera cavatina, que va ser llargament saludada amb un llarg aplaudiment acompanyat dels primers bravos. A mesura que l’òpera avançava ella anava esvaint els dubtes, si algú en tenia, del seu art i el seu ofici. El moment culminant de l’ària Il doce suono coneguda com l’ària de la follia va desencadenar l’entusiasme del públic per una actuació de filigrana entre la veu de la soprano i la flauta amb qui dialogava. Quan el teló es va aixecar a l’hora de les salutacions la salva d’aplaudiments va ser amb el públic dempeus des de la platea fins el cinquè pis durant una llarga estona. A mi em va agradar imaginar que hi havia els seus familiars, amics, companys d’estudis i d’ofici.
L’ària d’Edgardo Tomba degli avi mei, interpretada pel tenor Javier Camarena –declarat el millor cantant 2021 per l’Opera Awards– va rebre una càlida recompensa d’aplaudiments. I, en un altre ordre de coses, va ser d’agrair la posada en escena de la directora Wysocka, ambientant la tragèdia als Estats Units dels anys seixanta amb pistoles, un cadillac blanc, un Edgardo amb caçadora negra de pell, i una Lucia que al primer acte, amb un vestidet rosa, semblava més la Natalie Wood de West Side Story que la meva admirada Jackie Kennedy. Confesso, també, que en arribar a casa vam brindar amb un cava fresquet pel debut de la Serena Sáenz.
Una imatge de la representació.
Vull cloure aquest Marge Llarg amb un triple al·legat: d’agraïment al Concurs Mirabent Magrans per la seva digna i constant trajectòria a favor dels joves cantants i intèrprets; de suport als intents per part dels Amics de l’Òpera de Sitges per organitzar un festival d’òpera que enguany comença a caminar i que mereix tot l’èxit, i de petició expressa a l’Ajuntament de Sitges, i en concret, a la Regidoria de Cultura per tal que presti tot el suport a la música clàssica en general i a l’òpera en concret, perquè a Sitges també hi ha artistes, cantants i, sobretot, un públic que ho espera.
QUADERN DE TERRAMAR 