Quan el desembre de 2014 es va obrir de nou el Museu de Maricel després de les obres de rehabilitació, es va dedicar l’ampli tram del passadís de la planta baixa entre la Sala Sert i el mirador a la pintura i escultura figuratives contemporànies. La que s’iniciava els anys trenta, noucentisme inclòs, i acabava els anys seixanta. Hi figuraven obres d’artistes sitgetans –com Pere Jou, Agustí Ferrer Pino, Pere Pruna, Alfred Sisquella o Artur Carbonell– i d’altres, coetanis, amb qui compartien l’estètica de la figuració. Entre aquests, l’escultor Joan Rebull i el pintor Miquel Villà. Amb les dues obres de Villà procedents del dipòsit del MNAC, el Museu de Maricel es convertia en el tercer museu català que mostrava l’obra de Villà a la col·lecció permanent. Els altres dos eren el Museu de Montserrat i el Museu Deu del Vendrell, per bé que tant el MNAC com el Museu de Valls, entre algun altre, guardaven obra de Villà als dipòsits.

Algun dia caldrà examinar a fons les causes de l’arraconament de la figuració de la postguerra dels museus públics, tot i que les col·leccions particulars la mantenen i la valoren, així com la poca consideració amb què, per regla general, ha estat tractada tant per una part de la crítica com de l’acadèmia. Es pot pensar en l’enaltiment de l’abstracció i l’informalisme, que arrenca de Cau al Set i es consagra amb Antoni Tàpies, i en la rebel·lia generacional dels joves informalistes, però la convivència i la complementarietat –la cohabitació, si es vol– d’estils i estètiques en altres països fan pensar més aviat en una penalització injusta i en una tria excloent que arriba ben bé fins a finals del segle XX. Un prejudici que, fos com fos, hom recorda exemplificat en la poca gràcia que feia a Antoni Tàpies que el llavors jove crític Gabriel Ferrater dediqués la seva atenció a Miquel Villà, en termes similars als que dedicava a Joaquim Sunyer, a les pàgines de la revista Laye en els anys cinquanta. 

Per aquest motiu, l’exposició produïda pels Museus de Sitges i inaugurada recentment al Museu de Maricel, Miquel Villà. La pintura sense atzar,comissariada pel cap de Col·leccions dels Museus de Sitges, Ignasi Domènech, i la historiadora i crítica d’art Susanna Portell, ha constituït un notable detonant pel que té de reivindicació i de posada al dia del coneixement sobre l’obra de l’artista. Ha constituït també un nou toc d’atenció sobre la necessitat de recuperar sense dubtes la figuració de postguerra en els seus diversos vessants a partir d’una selecció estrictament qualitativa, deixant de banda dogmatismes i prejudicis.

“Pintar és una cosa meravellosa”, declarava Miquel Villà el 1980. Nascut el 1901, no va ser pròdig en exposicions ni en fer vida de societat artística, empès com se sentia a dedicar tot el temps possible a la pintura, a la qual s’hi va abocar de ple des dels 21 anys. Després d’una temporada a Colòmbia degut a raons familiars, es va traslladar a París el 1922, d’on daten les seves més fidels amistats amb Marcel Duchamp, J. Torres-Garcia, J. Fautrier o M. Hugué, als quals s’hi van afegir, amb el pas del temps i des d’altres geografies, A. Fenosa, P. Gargallo, Irene Polo, Olga Sacharoff, Otto Lloyd o Ramon Xuriguera. Feia poca vida de cenacle, però sí que mantingué amistats de per vida que l’han recordat en crítiques, articles i memòries. 

Sebastià Gasch, Rafael Santos-Torroella, E. d’Ors o J. A. Masoliver, entre altres, el situen en diversos moments de la seva pintura. Una pintura de “cubisme humanitzat”, segons S. Gasch, “arquitectònica” segons Santos-Torroella, de “gruix sistemàtic” en la qual la matèria en construeix l’aparença, segons Rafael Benet. Sigui quina sigui la cartografia de l’artista a Colòmbia, París, Holanda, l’Argentina, El Masnou, Ocata, Eivissa, La Pobla de Segur, Altea… o es tracti de retrats, figures o natures mortes, la pintura de Villà és d’un figuratiu que trenca motlles a favor de mostrar tota la força en  l’estructura i la matèria. Una matèria que, segons Eugeni d’Ors, manifesta un efecte cromàtic incendiari. 

L’impacte visual de Vlaminck, Maurice Utrillo V., Modigliani o Denoyer de Segonzac és substituït al llarg dels anys trenta pel de Rembrandt i pels contemporanis Joaquim Sunyer (els nus, les arbredes, les muntanyes, les places del Masnou o Ocata) o Feliu Elias, en les dues versions, magnífiques, de La cuina (1939, i 1949/1965). Era lent, Villà, i amatent a una obra per a ell sempre inacabada. Perseguia la síntesi contraposant el color i la forma insistint en àmbits ja coneguts i experimentats. A les darrers obres, la forma és pur color càlid, com l’aire de la terra de secà. L’originalitat de Villà és, precisament, la càrrega de matèria cromàtica i conceptual que dóna origen a les formes, a la meravella de la pintura a la qual es va consagrar amb constància i passió.