Arxiu de la categoria: Arts

CIUTATS DESERTES

Publicat el per
2

A la imatge de les ciutats encerclades, tumefactes, sobreeixides de víctimes de les temudes epidèmies que periòdicament assolaven Europa s’hi contraposa una altra iconografia a manera de l’altra cara de la moneda. És la imatge de la ciutat deserta. La vista dels carrers i places porxades d’Itàlia sense una ànima que aquests dies proliferen per les xarxes supera la pintura metafísica de Giorgio de Chirico de la mateixa manera que la realitat supera la ficció. Una vegada més la frase depassa el tòpic.

Cal fer cas, molt més de cas a les veus dels metges i experts sanitaris per evitar aquesta expansió fulminant de la pandèmia que a hores d’ara sembla interminable. La seva veu és la més autoritzada, sense cap dubte. La pandèmia s’estén i es perllonga. Les darreres dades del nostre país situen el punt d’inflexió de la corba a finals d’abril. Mentrestant, la pandèmia continua essent el malson permanent en creixement exponencial irremissiblement. La situació és dramàtica i requereix molta més conscienciació, encara, del que significa una emergència sanitària. El confinament ha de ser absolut i el #joemquedoacasa, més que un logo. La població en té consciència i es confina però la manca de mesures dràstiques amb les consegüents garanties no hi ajuda. Cal garantir els serveis essencials i determinats serveis mínims però a hores d’ara, quan a Catalunya portem 11.500 persones infectades i 662 de mortes (dades de dimecres, 25) encara estem lluny del confinament total que el seny i el sentit de supervivència aconsellen. Ningú no pot quedar indiferent quan la població està sotmesa a la pressió d’un alt factor de risc. 

Giorgio de Chirico, L’enigma de l’hora (1911)

Més enllà de les responsabilitats, cal esperar mesures per pal·liar les conseqüències de la pandèmia. Mesures per part de totes les administracions perquè totes hi estan implicades: local, supralocal, nacional i estatal. Els impactes són múltiples i multidireccionals, des dels sanitaris als econòmics passant pels docents i els culturals; tot és emergència. Les mesures adoptades  i el seu impacte són a hores d’ara parcials i, en alguns àmbits, tímides. Se n’esperen més.  La població confinada té tot el dret a esperar que els costos d’aquesta situació sense precedents no recaiguin a la seva esquena ni per compte seu. El panorama que tenim al davant ja no enganya.

Giorgio de Chirico, L’enigma d’un dia (1914)

La setmana passada em referia a dos dels llibres capdavanters en la literatura epidemiològica, La peste d’Albert Camus i La mort a Venècia, de Thomas Mann. Aquests dies he rellegit l’obra de Mann i he recuperat els passatges de la pel·lícula. L’adagietto de la Cinquena simfonia de Gustav Mahler, les imatges capvesprals de l’aigua lenta i oliosa dels canals venecians, les escenes de la platja d’estiueig, les visions de la ciutat decadent i malalta magistralment retratada per Visconti són el perfecte correlat de la narració tot i les llicències que el cineasta es va procurar per a la transmissió del relat de Mann que ell volia fer. Però aquesta vegada no hi he buscat la tensió entre l’art i la vida sinó la pulsió de la mentida col·lectiva, la irresponsable ocultació de la ciutat infestada pel còlera.

M’agrada pensar que a hores d’ara som bastant més civilitzats i que, col·lectivament, solidàriament, estem fent front a una realitat que encara ens depassa però que amb responsabilitat per part de tothom ens en sortirem. Encara que el termini del confinament es perllongui. Ciutats i viles desertes, #joemquedoacasa. 

Giorgio de Chirico, Gare de Montparnasse

 

La fotografia de la capçalera és La torre vermella, de Giorgio de Chirico (1913)

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 27.03.2020

LA PANDÈMIA DE LA CULTURA

Publicat el per
Respon

Sobre els efectes nefastos de la pandèmia del coronavirus en el medi cultural, amb el consegüent perjudici de tots els sectors que l’integren – professionals, creadors, teixit associatiu, indústries, serveis i infraestructures públiques… – he publicat un article a La Llança d’El Nacional amb el títol de La pandèmia de la cultura.

Si cliqueu aquí el podreu llegir.

https://www.elnacional.cat/lallanca/ca/profunditat/pandemia-cultura_479172_102.html

Publicat a La Llança d’ El Nacional, 13.03.2020

LA PANDÈMIA DE LA NOSTRA VIDA

Publicat el per
2

Una de les imatges que més m’impressiona són les imatges medievals que representen les ciutats infestades per la pesta. Sobretot els del gòtic, quan el paisatge va apareixent de rerefons i retrata els paisatges amb considerables dosis de realisme. La peste que envaeix Europa al segle al segle XIV i que es reprodueix ocasionalment amb intermitències i altsibaixos deixa un rastre de mort col·lectiva, de terror  a les ciutats i de pànic físic i psicològic. Les escenes del triomf de la mort que no s’atura davant de res ni de ningú, dels cadàvers i esquelets, dels empestats foragitats fora de les concentracions urbanes es perpetuen en la iconografia, les imatges plàstiques, la creació literària, la vida religiosa i la cultura popular. La dansa de la mort en totes les seves versions n’és un testimoni directe. La més imponent creació artística de Peter Brueghel el Vell, El triomf de la mort (1562-1563 Museu del Prado) és, potser, la més extensa representació de tots els danys que pot causar als humans fins el més petit detall. Els grans formats de la pintura del sis-cents i del set-cents no escatimen el realisme de les tragèdies col·lectives i és així com el pintor Miquel Serra (1658-1733), tarragoní de naixença  instal·lat a Marsella va pintar un impressionant tríptic sobre la pesta que va assolar la ciutat el 1720 amb una tonalitat tan tràgica com la de Heinrich Erndel III va reflectir la mateixa situació.

El triomf de la mort, de Peter Brueghel el Vell; La Pesta a Marsella de 1720 al cours Belsunce, de Michel Serra i La pesta a Marsella de 1720, de Heinrich Erndel III.

Semblava que en aquest segle XXI ho teníem tot controlat pel que fa a les malalties de transmissió col·lectiva i la realitat ens ha obert els ulls de sobte. No som immunes a res i de la mateixa manera que el progrés tecnològic avança i canvia, les malalties, inherents a la condició humana, també perquè les seves causes van mutant. Com els virus. Mentre enllesteixo aquest Marge Llarg es van superposant les notícies de tancaments de tota mena: centres docents, actes i esdeveniments. El coronavirus ens ha guanyat el terreny.

A la Xina, la vida quotidiana: en bicicleta i amb mascareta.

El que primer semblava un problema dels xinesos s’ha estés per la totalitat de les  geografies del mapamundi i des d’ahir l’OMS, organització mundial de la salut, va declarar que ja era una epidèmia sinó una pandèmia. La gent viatja, i el coronavirus, com les notícies, s’ha estès en temps real acceleradament. El panorama desolat de les ciutats italianes i les seves mesures d’aïllament que a algú li podien semblar exagerades, perquè sempre hi ha el cantamanyanes de torn, ja s’esdevé entre nosaltres. Des d’anit la ciutat d’Igualada i la seva comarca pateixen un brot massiu de la malaltia. El nombre de malalts va augmentant i, tristament, el nombre de decessos, també. Ara mateix llegeixo que demà es tanquen totes les escoles i universitats. Els teatres, cinemes i sales de concert també han cancel·lat les seves ofertes.

Cancel·lacions, confinaments, teletreball, i, sobretot, seguir les instruccions sanitàries i de sentit comú.

I la ciutadania què hem de fer i com ens ho hem de prendre? Més enllà de seguir les instruccions sanitàries per sentit comú i voluntat de supervivència, penso que no hi ha lloc per a la frivolitat ni per al jijijajà al que de vegades la nostra societat està avesada. Val més ser prudents i fins i tot covards, que no pas menysprear  aquesta realitat que avui afecta tothom. Ningú que hagi anat pel carrer, en tren, en metro, hagi estat en un lloc on hi ha altres persones, ningú que, en definitiva, hagi fet la vida normal, ningú no té garantit que el coronavirus li passarà de llarg. Per això cal extremar la prudència i  deixar que el temporal amaini.

A l’angle dret del quadre de Brueghel hi figura una parella d’enamorats, ella llegint, ell tocant el llaüt, mentre que un esquelet al seu darrera toca un violí. És un enigma més dels que envolten la dialèctica entre la vida i la mort. Cauran els amants sota la dalla furiosa de la mort que cavalca sobre cavall roig? Sempre he pensat que potser ells dos se salvarien perquè l’amor tot ho salva i que era un punt, només un punt d’esperança enmig de tanta tragèdia.

Esperem que torni a sortir el sol. Que puguem tornar a acompanyar la canalla a l’escola, al parc i al poliesportiu, que puguem anar tranquils en tren i en metro, a sentir els concerts que ens agraden, a comprar els llibres que vulguem, al mercat sense angoixa, a disfrutar de la nostra comunitat veïnal. A tot el que habitualment configura la nostra vida, que potser després d’aquests dies i setmanes de privació valorarem encara més i millor.

Publicat, amb la variant del títol, a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 13.03.2020

TRES CELEBRACIONS DEL MUSEU DEL CAU FERRAT

Publicat el per
1

Hi ha pocs museus que puguin celebrar el seu cent vint-i-cinquè aniversari . I encara n’hi ha menys que al cap dels seus cent vint-i-cinc anys mantinguin la seva personalitat pràcticament intacta però adaptada als conceptes de la museografia actual: accés – cultural i físic -, climatització, retolació en diversos idiomes, horari ampli i estacional, programa permanent d’activitats… I, encara, n’hi ha menys que siguin museus monogràfics pel que fa a la seva fundació en tant que cases d’artista. Totes aquestes característiques unides a l’alta qualitat de les col·leccions de pintura, forja, escultura, ceràmica, vidre i arqueologia, principalment, configuren el Museu del Cau Ferrat com a un dels indrets més singulars del país i del continent – i no m’encega la passió, només cal sortir i viatjar – i un dels museus que si existís la qualificació de “museus amb encant”, com passa amb els hotels, seria un dels capdavanters. De vegades sembla que a Sitges no s’hi doni tota la importància, de tant vist – per la part de fora – que el tenim, i per això cal insistir que és un dels més grans valors culturals que posseïm com a patrimoni públic, a Sitges i al país.

La programació dels 125 anys del Cau Ferrat ha estat més aviat discreta però amb fites assolides importants. En primer lloc, l’exposició inaugurada la passada tardor, 125 anys del Cau Ferrat. La construcció d’un ideal (1894-2019) on es reuneixen diverses obres d’art que l’expliquen, incorporant materials i dibuixos inèdits i ben importants sobre els orígens de la col·lecció de forja de Rusiñol – que va ser l’origen de tot plegat. Aquell conjunt de ferros vells que per a l’artista eren la més gran expressió d’una voluntat de creació artística que unia la utilitat i la bellesa va ser objecte d’una espectacular conferència a l’Ateneu Barcelonès amb el títol de Mis hierros viejos, que Rusiñol va començar amb la coneguda frase lapidària de “La manía de poseer y col·leccionar antigüedades es una enfermedad incurable”. Això era el gener de 1893, quan encara no havia comprat la caseta a la que va donar el motiu manlleuenc de la seva família, Can Falua. És un text bellíssim que he tingut l’oportunitat d’estudiar i publicar-ne l’edició facsímil gràcies al Consorci del Patrimoni de Sitges i que es presentarà aquest divendres en format de visita guiada. Més enllà de recuperar un text programàtic pel que fa a l’obra escrita de Rusiñol, les edicions facsímils permeten una percepció completa de les obres i el seu context en l’àmbit de les arts del llibre, i la cura i coneixements amb què treballa l’editor Ramon Nadal, d’Edicions i Propostes Culturals Andana, de Vilafranca del Penedès, assoleix una nova fita en la seva prestigiosa especialitat. 

El Catàleg de pintura i obra sobre paper del Cau Ferrat és la publicació més important sobre els fons del museu. Ho és pel seu contingut – el Cau Ferrat és dels pocs museus que ha estat totalment inventariat per part del personal de la Junta de Museus que hi va treballar de valent entre 1932 i 1936, per bé que els catàlegs van sortir en castellà entre 1942 i 1946 pels avatars i represàlies del franquisme. La posada al dia i, sobretot, el plantejament metodològic de catàleg raonat converteix aquest volum de quatre centes trenta-nou pàgines en una obra imprescindible per a l’estudi de la història de l’art. Francesc Fontbona ho va expressar amb contundència durant la seva presentació qualificant el volum com un catàleg de país. L’obra referent a la cinquantena d’artistes que omplen les parets del Cau Ferrat i les reserves es va iniciar el 2013 i va quedar enllestida el desembre de 2018 gràcies a la insistent i estricta coordinació d’Ignasi Domènech, Cap de col·leccions dels Museus de Sitges, que ha comptat amb la col·laboració de la documentalista i historiadora de l’art Carme Camps i amb els estudis monogràfics de vint-i-cinc especialistes. Ara que el volum ja és una realitat em fa goig expressar la meva doble satisfacció, com a col·laboradora i com a exdirectora dels museus sitgetans amb la il·lusió amb que es pot contemplar una obra ben acabada. L’acurat disseny i la visió artística de Natàlia Arranz hi ha posat el segell de qualitat editorial. 

La tercera celebració del Cau Ferrat ha estat el volum presentat aquesta setmana a la Galeria Gothsland de Barcelona sobre Barcelona i els 4Gats. Un gir vers la modernitat. Ha estat l’entusiasme i la insistència del galerista Gabriel Pinós que ha culminat amb un esplèndid catàleg un relat que calia posar a l’abast més enllà de la historiografia de l’art existent. Els 4Gats, com el Cau Ferrat, tampoc ens els acabarem, però les mirades creixen i es es van diversifiquen amb les aportacions de Pinós, Oriol Pujol, Juan C. Bejarano, Sebastià Sanchez-Sauleda i Pau Medrano-Bigas, que ha tingut cura d’un disseny que facilita i enriqueix el contingut de l’obra. Gabriel Pinós em va adjudicar un tema que feia temps em delia per escriure, com és la relació entre els dos epicentres del Modernisme, el Cau Ferrat i el seu successor, Els 4Gats. En una dècada escassa tots dos indrets i els respectius ‘programadors’ Rusiñol a Sitges i Utrillo a Barcelona, van capgirar usos, costums i estètiques a favor de la modernitat i de la llibertat artístiques. 

Són, per ara, les tres celebracions del Cau Ferrat. Està per arribar-ne la quarta, que és la nova guia del museu que vaig escriure entre la tardor de 2018 i l’hivern de 2019 i que aviat veurà la llum en els idiomes de treball dels museus sitgetans. I una cinquena, que ha de ser el catàleg de l’exposició actual, perquè és el que la farà perviure i ha de contenir el seu discurs i informació gràfica, perquè sense els catàlegs les exposicions es perden. I no ens podem perdre aquests motius de celebració i de continuïtat.

Publicat en versió reduïda a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.02.2020

LES UNGLES DE DORA MAAR

Publicat el per
2
Picasso, Retrat de Dora Maar, Paris 1937

De totes les mullers, companyes, amants i amigues de Picasso sento una especial predilecció per Dora Maar. Entre altres coses perquè el seu talent artístic com a fotògrafa i pintora va quedar eclipsat per les obres del geni. No obstant això, és gràcies a ella que va fixar les imatges del procés pictòric del Gernika mentre l’artista hi treballava el 1937 al taller del carrer dels Grands Augustins de Paris, que avui podem contemplar l’evolució d’aquella obra tràgica i emblemàtica.

Picasso i Dora Maar es van conèixer el gener de 1936 a través de Paul Éluard i van esdevenir amants fins el 1946, quan Picasso la va abandonar definitivament per Françoise Gilot. Però fins llavors Dora va ser la protagonista de moltes de les seves obres, amb nom propi o sense, al llarg d’una dècada i va prendre part en les activitats de Picasso i el seu grup d’amics, especialment amb Paul Éluard i la seva muller, Nusch. L’exposició presentada al Museu Picasso de Barcelona Pablo Picasso Paul Éluard una amistat sublim i, sobretot, el catàleg, constitueixen una important font de referències així com també la mostra simultània sobre Picasso poeta. Actualment Dora Maar té nom i historial guanyats a pols entre les dones artistes del segle vint així com diversos estudis i biografies que la situen en primer pla per mèrits propis, entre altres, els que li ha dedicat Victòria Combalia.

Picasso, Retrat de Dora Maar, 1937

El que em fascina de Dora Maar és el seu posat als ulls de Picasso. La va començar a pintar així que es van conèixer. D’entre els diversos retrats m’atreuen els del seu esguard sovint emmarcat per unes mans que hi reposen mostrant unes ungles perfectes i acolorides, ara en roig adés en verd o altrament en blau. Les ungles de Dora Maar queden també enregistrades en un passatge de l’obre de teatre que Picasso escriu el 1941, Le désir attrapé par la queue / El desig atrapat per la cua, on s’hi refereix explícitament com si d’un fragment de quadre es tractés: “el fred de les seves ungles girades en contra d’ella”. Eren anys feliços.

Picasso, Retrat de Dora Maar (1936) i Dona llegint (1938)

El rostre, les mans i les ungles de colors predominen en moltes de les imatges de la artista. Fins i tot quan la representa asseguda amb un gatet negre – ungles blau cel (1941). Fins i tot en el quadre corprenedor per la tristesa immensa que transmet, Dona plorant (1937), la viva imatge del dolor, ungles grogues.

L’estiu que vaig visitar Luzern, a Suïssa, que és un dels països on a l’estiu als museus i col·leccions d’art no hi ha les empentes del turisme massificat, vaig descobrir un dels retrats més bonics de Dora Maar amb les ungles sense pintar totes dues, ella tota ulls, a la col·lecció Rosengart.

No vaig resistir la temptació de retratar-m’hi en la seva mateixa posa. Com si, amb tota la meva admiració, des d’aquell moment ens haguéssim fet més amigues. Tots tenim els nostres mites i busquem els quadres que volem per companyia.