Arxiu de la categoria: Museus de Sitges

H. ANGLADA-CAMARASA A PARÍS. Una redescoberta

Publicat el per
Respon

Cap a 1900 Picasso el va retratar de perfil, amb barret i fumant una pipa, però el que més en destaca és una barba negríssima i espessa que només deixa veure el nas punxegut i l’esguard tranquil de qui sap que l’estan retratant. Del retrat a la ploma i aiguada sobre paper hi ha un esborrany on el retratat, el pintor Hermen Anglada-Camarasa, hi va deixar escrita la seva entusiasta aprovació: “Mol bé!”, i la signatura. Picasso era llavors un jove de dinou anys que voltava per Els 4Gats i anava retratant els artistes que hi recalaven. Anglada freqüentava la cerveseria de Els 4Gats i havia exposat a la Sala Parés una mostra del que fins aquell moment havia estat el seu treball pictòric a París, una visió molt particular de l’ambient nocturn i les dones amb un llenguatge propi i potent que contribuí a la renovació de la pintura modernista. 

Picasso, H.Anglad-Camarasa. Barcelona, 1899-1900. Museu Picasso Barcelona

Deu anys més jove que Rusiñol, Hermen Anglada-Camarasa havia emprès el viatge a París el 1894, quan Casas ja n’havia retornat i quan Rusiñol estava a punt de fer-ho després del viatge a Itàlia i uns mesos alternant la vida entre el Cau i l’apartament que havia llogat al Quai Bourbon i que va mantenir fins la primavera de 1895. La renovació obrada pel llenguatge artístic d’Anglada-Camarasa es basava principalment en la figura femenina presentant les protagonistes dels seus quadres amb una visió evanescent, iridescent, abillades amb diverses tonalitats d’un blanc que destaca sobre rerefons sovint foscos. Perquè l’artista va elevar a categoria pictòrica les dones nocturnals d’un París entre viciat i fantasmagòric on tot tenia cabuda si es tractava de depassar els límits i fer avançar les vies de l’art a partir amb la plena llibertat que es prenia l’artista. Són dones que habiten els poemes de Baudelaire Flors de Paris/ Flors del mal.

Els escenaris tampoc no creen equívocs, es tracti del mig dels Camps Elisis, del Casino de París o del Moulin Rouge. El domini del color deriva cap a la definició de la forma dels cossos i de les indumentàries, sobre les que destaquen rostres empal·lidits dominats per un esguard que denota tota mena de dependències. 

H. Anglada-Camarasa. Figures (esbòs per a El Casino de París), 1900-1901. Biblioteca Museu Victor Balaguer, Vilanova i la Geltrú

Aquest període esclatant iniciat per Anglada-Camarasa amb el tomb de segle li va comportar èxit i una clientela internacionals que va continuar a partir de la primera dècada del segle vint, quan l’artista va derivar cap a un llenguatge molt més decoratiu i acolorit que focalitzava la seva atenció vers una temàtica més antropològica accentuant el folklorisme tant en el tractament de les figures femenines com de les escenes. Com a exemple, els quadres d’Anglada-Camarasa adquirits per Charles Deering per a la seva col·lecció d’art hispànic modern eren una escena gitana saturada de color i moviment i una figura femenina acolorida i estàtica que en el seu temps va ser titulada com La de los ojos verdes. 

H. Anglada-Camarasa, La de los ojos verdes. Col. part. El quadre va formar part de la col·lecció d’art modern que Charles Deering va tenir a Sitges. Arxiu Miquel Utrillo, Sitges.

Les obres que Rusiñol va adquirir a Hermen Anglada-Camarasa pertanyen al moment d’immersió de l’artista en la vida nocturna parisenca, cap a 1899. Són dues tauletes d’oli sobre fusta de petit format que formen parella i figuren a la sala del Despatxet del Cau Ferrat: Escena de restaurant nocturn a Parísi Vista nocturna parisenca. Són dues estrelles de l’exposició Hermen Anglada-Camarasa. Els anys de París, presentada pels Museus de Sitges fins l’octubre d’enguany.

La mostra és una petita i exclusiva joia. Ha estat produïda pels Museus de Sitges, comissariada per l’historiador de l’art Francesc Fontbona i coordinada pel Cap d’exposicions dels museus, Ignasi Domènech. El petit format de l’exposició condensa aquests anys parisencs amb obres triades molt selectivament, procedents dels museus  Picasso de Barcelona, Víctor Balaguer, Montserrat, Thyssen-Bornemisza, MNAC, Meadows Museum de Dallas, Bellas Artes d’Astúries i de la Biblioteca de Catalunya, entre altres. 

H. Anglada Camarasa, Visió nocturna parisenca, Paris 1899; Escena en un restaurant nocturn de París, París, 1899. Museu del Cau Ferrat, Sitges.

La visita s’ho val i presenta diverses lectures: les dones, els escenaris parisencs de fi i inici de segle, l’evolució cromàtica, el pòsit social de la vida nocturna, així com la mostra d’una manera de pintar que va adquirir ben aviat fama i va congriar un determinat col·leccionisme d’art. Sense oblidar que també hi destaca l’ull artístic de Rusiñol, sempre amatent al talent jove, que ell va saber copsar tant en el cas de Picasso com en el d’Anglada-Camarasa.

Frèia Berg retratant Flors del mal, d’Anglada-Camarasa (juliol 2021)
Anglada-Camarasa a París. Una redescoberta
Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 6.08.2021

El mil·lionari i el visionari reivindicats

Publicat el per
Respon

“Quan se troben pel món un milionari i un visionari que en íntima compenetració proven de fer un Maricel que sota el cel i davant del mar de Sitges semblen un nou prodigi, les campanes haurien de repicar a festa, car en el camp de miracle és obrat un miracle més”.

  • Charles Deering ©AMU, SITGES
  • Miquel Utrillo ©AMU, Sitges

Ho escrivia Caterina Albert i Paradís, àlies Víctor Català, la gran dona del Modernisme que ha hagut de veure com passaven les dècades fins que li fos reconeguda la seva vàlua com a escriptora i una de les personalitats més marcades del Modernisme. Sensible a les arts –també pintava–, va visitar Maricel el maig de 1919 i, de retorn a Barcelona, no es va poder estar d’escriure a Utrillo, el visionari, l’enorme impacte que la visita li havia causat. No era dona d’elogis gratuïts i, per aquest motiu, el mèrit del seu testimoni té valor afegit. Per la seva banda, Deering també va ser objecte de notables elogis tant per part del seus compatriotes que vingueren a Sitges a veure què era aquell “castell” que s’havia construït a la vora del Mediterrani –els merlets de la torre de Sant Miquel li atorgaven un cert aspecte fortificat– com per part d’experts i entesos, com el marquès de la Vega Inclán, expert hispanista, col·leccionista d’art i el primer comissionat de Turisme de l’Estat espanyol i un dels grans proclamadors dels valors turístics del Sitges de l’època.  


Quan aquest article surti publicat ja s’haurà fet la presentació del llibre Maricel. Cent anys d’art i cultura a Sitges, publicat per la Diputació de Barcelona amb motiu del centenari de Maricel (2018). Ha estat una obra de cocció lenta en la qual vam prioritzar l’establiment d’un extens i documentat historial d’aquest magnífic complex arquitectònic. El resultat és el d’un discurs integralment documentat i profusament il·lustrat al llarg de 408 pàgines, 538 imatges, 609 notes, 456 referències bibliogràfiques i més d’una vintena llarga d’arxius i col·leccions documentals consultades. Amb Roland Sierra, Jennifer Tisthammer, Sebastià Sánchez Sauleda i Ignasi Domènech, hem compartit articles i recerques i Joan Yll hi ha posat la visió del Cronista Oficial de la Vila. 

  • Cobertes, Portada i Sumari de Maricel. Cent anys d’art i cultura a Sitges



El llibre de Maricel aporta nous elements que consoliden el seu caràcter d’obra de referència. Juntament amb els articles que integren un corpus que hem volgut ben travat de textos i imatges, hi figura una extensa cronologia (1909- 2020) que relliga els esdeveniments que han configurat la història de Maricel i els seus personatges. Una novetat és la llista d’artesans, comerciants, artistes i professionals que hi van treballar entre el seu inici i 1921, la gran època del tàndem Deering-Utrillo. Una altra novetat és el capítol Maricel en trenta-cinc documents, que aporta la publicació íntegra de testimonis escrits indispensables, en bona part inèdits, que aclareixen importants aspectes de la seva història.

Torno als dos personatges a qui devem aquesta meravella: el milionari i el visionari. Charles Deering Barbour era un home ric, però era moltes més coses. Militar de l’exèrcit naval dels EUA en la seva joventut, industrial de la generació més important de la història del seu país en el denominat període de la Gilden Age, artista ell mateix i col·leccionista d’art, filantrop, benefactor i home compromès amb la humanitat a través de generoses donacions per afavorir l’educació i la sanitat tant als EUA com a Sitges.

Miquel Utrillo va ser, efectivament, un visionari i un dels perfils d’artista més complets de la història cultural del país. De formació enginyer, no va dubtar en aplicar els seus coneixements a qualsevol tipus de creació artística, es tractés d’un panorama a l’Exposició Universal de Barcelona (1888) o la construcció de Maricel. Va ser millor dibuixant que pintor i cartellista; va destacar com un dels experts i crítics d’art més documentats i clarividents del seu temps i un promotor cultural sempre entusiasta. L’ordenació de la col·lecció artística de Charles Deering a Maricel el mostra com un museògraf qualificat. Durant uns anys van compartir un espai creatiu en el qual cadascun hi va abocar recursos i il·lusions a la seva manera. Ens en queda una construcció patrimonial extraordinària que hem volgut celebrar amb texts i imatges reivindicant els seus dos grans protagonistes. 

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 4.06.2021

1933: EL CAU FERRAT S’OBRE AL PÚBLIC

Publicat el per
Respon

1933: EL CAU FERRAT S’OBRE AL PÚBLIC

Tal dia com avui fa vuitanta-vuit anys que el Cau Ferrat va obrir les portes com a museu públic de Catalunya. Aquesta és una altra data de les efemèrides sitgetanes per celebrar periòdicament perquè el Temple del Modernisme és tan ric en continguts que possibilita multiplicitat de lectures i redescobertes: aquest és un dels grans valors de les arts.

Quan el 1931 la Vila de Sitges va rebre en el Cau Ferrat per disposició testamentària de Rusiñol es va iniciar la seva reconversió en museu públic sota la direcció de Joaquim Folch i Torres, que va aplicar els més moderns criteris per museïtzar el Modernisme, tal com s’explica exhaustivament al recull d’articles de Joaquim Folch i Torres, El Cau Ferrat i la museïtzació del Modernisme (2013), presentat per Mercè Vidal, del que vaig tenir cura de l’edició i l’estudi introductori. Al cap de cent-vint-i set anys d’existència, encara hi ha molt a descobrir. El cicle Visions íntimes del Cau Ferrat (2006), organitzat amb motiu del 75è aniversari de la mort de Rusiñol, va oferir un calidoscopi de mirades diverses i intenses.

He dedicat diverses obres a l’estudi del Cau Ferrat: us en deixo les cobertes dels llibres i alguns dels més recents enllaços.

El Cau Ferrat [Història de l’edifici 1893-1894]Consorci del Patrimoni de Sitges. Fitxa de La Peça del Mes, 2019

El Cau Ferrat, de casa-taller a museo público. La musealización del Modernismo.Museos de ayer. Museografías históricas en Europa. Actas de II Encuentro Internacional. Museo Cerralbo (Madrid), 25 de febrero de 2016, 2017

En vies de publicació, la ponència sobre El col·leccionisme com a forma de culte de l’art total. El cas de Santiago Rusiñol i el Cau Ferrat. I, encara, resta inèdita una extensa guia que vaig enllestir el 2019 amb motiu del 125è aniversari del Cau i que vaig titular El temple del Modernisme, a l’espera d’una digna oportunitat d’edició.

ELS LLIBRES MODERNISTES I L’ART TOTAL

Publicat el per
Respon

 Un art del que participen, perquè hi creuen i l’exerceixen, editors, il·lustradors, enquadernadors, artistes, escriptors, decoradors, músics i un ampli conjunt d’artesans plenament conscients que el que tenien entre mans, el que fabricaven, era alhora un element destinat a la lectura i a la contemplació, i un artefacte que mereixia tota la dedicació a favor de l’enaltiment, de l’assoliment de la bellesa. No es tractava solament de l’edició d’obres destinades a un públic ric i elitista sinó que en aquesta dedicació a l’art total impregnava àlbums, col·leccions, edicions populars, calendaris, anuaris, postals, cartells, exlibris, monogrames i tota una extensa gamma de productes impresos. 

Article sencer a Els llibres modernistes i l’art total

El catàleg de l’exposició “El llibre català en temps del Modernisme”


Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 12.10.2020

NORMAN CINNAMOND ENTRE NOSALTRES

Publicat el per
3

“Estimat besavi, 

Mai no et vaig conèixer personalment (…) no obstant això, el teu record ha perdurat entre nosaltres sobretot a través de la teva filla Maria, la meva àvia. Ella fou la persona que ens va transmetre l’estima cap a tu, a través del profund amor i de la profunda admiració i devoció que et professava (…) La teva pintura refinada i distant és un record amb el qual mantinc contacte cada dia a casa. La teva literatura agredolça i irònica, amb aquesta deix de tristesa tan teu (…)” 

Norman Cinnamond. Carta a Santiago Rusiñol (2010)

Norman Cinnamond al Saló d’Or del Palau de Maricel, 2006.

Fa uns dies acomiadàvem l’arquitecte Norman Cinnamond Planàs al tanatori de Sant Gervasi al so d’algunes de les obres musicals que més li agradaven com el Bolero de Ravel i la veu vellutada i profunda del millor Frank Sinatra amb New York, New  York i My way. En Norman va ser recordat amb afecte i estimació per part del familiars, amics i companys de professió, que en van projectar una imatge sincera i entranyable. La seva obra arquitectònica, la docència a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i la seva activitat cívica relacionada amb l’arquitectura i el disseny des del FAD han deixat petjada i marca d’autor. El seu soci Toni Sala el va qualificar de racionalista i pragmàtic, un perfil que el caracteritzava en tots els àmbits. D’altres amics el van evocar des de l’escenari paradisíac d’Espalmador, una illa entre Eivissa i Formentera que durant anys va ser lloc de referència familiar. En Norman era un excel·lent professional, un bon amic dels seus amics i una persona de tracte exquisit i d’elegància portada amb tota naturalitat i sense ombra d’ostentació.

En Norman era, a més, el referent familiar del seu besavi, Santiago Rusiñol. És sabut que els pares de Santiago van tenir sis fills dels quals en van sobreviure tres, que van formar família: Santiago, Albert i Josep Maria. Del matrimoni de Santiago amb Lluïsa Denís va néixer una filla única, Maria, que casada amb Josep M. Planàs va tenir dos fills, Santiago i Mercè. Del matrimoni de Mercè Planàs Rusiñol amb Norman J. Cinnamond van néixer Rosy i Norman, besnéts de l’artista. 

Santiago Rusiñol, Maria Rusiñol al Cau Ferrat (1894); Ramon Casas, Retrat de Maria Rusiñol, c. 1893-1894

Maria Rusiñol, filla de l’artista i àvia de Norman, va exercir un paper cabdal en l’apropament del besnét vers el besavi. Norman adorava la seva àvia, que li havia relatat els records més preuats de la seva vida al costat de l’artista. Era història viscuda, recordada i estimada. Aquesta transmissió va ocasionar que Norman apreciés i estimés l’obra del seu besavi i amb el temps n’esdevingués el mantenidor i defensor, conservant el llegat familiar; com a tal va actuar sempre amb, dignitat, generositat i discreció. Era habitual trobar Norman Cinnamond fent acte de presència en totes i cadascuna de les manifestacions rusiñolianes, tant era una exposició a Barcelona, Granada, Madrid, Bolonya o París, com una representació teatral o un acte referent a qualsevol dels vessants de la seva prodigiosa i popular  personalitat. 

Norman Cinnamond va iniciar el cicle “Visions íntimes del Cau Ferrat” el 2006, un dels actes de l’Any Rusiñol. Fot. Frèia Berg, 2006.

Per aquest motiu Norman Cinnamond va ser entre nosaltres en múltiples ocasions. Mai no va faltar a cap cita del Cau Ferrat, des de les commemoracions de 1981 o la de 2006, diverses exposicions com la Ramon Casas, la visita dels poetes de la Festa de la Poesia al Cau, fins la darrera vegada, que va ser l’obertura de l’exposició del 125è aniversari de la creació del Cau Ferrat. Teníem pendent una trobada per al lliurament del Catàleg de pintura i obra sobre paper, i  de l’edició facsímil de Mis hierros viejos, així com  per comentar les vicissituds de l’exposició d’art català al Japó (2019-2020) en relació amb el Cau Ferrat i els meus futurs projectes rusiñolians.

La relació de Norman i el seu besavi es va fer palesa al recordatori amb un fragment dels més bells que va escriure l’artista, “A les Estrelles”, procedent del llibre Oracions (1897). Resta reproduït aquí per deixar constància del significat de la presència de Norman Cinnamond entre nosaltres: 

“… Que grat és contemplar-vos entre els plecs de la fosca, rebre la llum de terres que no són per nosaltres i sentir l’enyorança d’un tot infinit que viu sense fronteres! Allí us veiem al vespre, allí us veiem vestides d’angèlica hermosura, allí us veiem brillar com amigues de l’home i somniem mirant-vos. (…) Allí hi tenim la nostra estrella, que recull tots els sospirs que llancem, que guarda els nostres insomnis, que espera les nostres ànimes i il·lumina la nostra ruta.”

A la fotografia de l’inici, Norman Cinnamond entre Montserrat Sariola i Oriol Izquierdo, llavors director de la ILC, al Simposi Internacional Santiago Rusiñol, Sitges, abril 2007. Fot. Frèia Berg

Article publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 03.07.2020