Ramon Casas, Noia llegint (c. 1890). Museu del Cau Ferrat, Sitges
Toca per les dates però toca, sobretot, perquè és un tema tòpic i recurrent. La invisibilitat de les dones, el sostre de vidre i la necessària i imprescindible paritat són tres de les qüestions que encara necessiten recordatori per palesar que no s’ha arribat, ni de bon tros, a la necessària igualtat de gèneres.
És cert que hi ha qüestions molt més candents que les que preocupen a una part de la societat universal, perquè n’hi ha llocs on els drets de les dones no formen part dels drets humans – suposant que en aquests llocs es reconeguin i s’adopti la Declaració Universal dels Drets Humans que, en tant que és declaració de mínims, hauria de ser d’universal i humana aplicació.
De fet, sempre es parla de perspectives de gènere aplicades a l’art, a la cultura, a la política o al món dels negocis en la denominada societat occidental penso que, per comparació en el que succeeix en altres indrets d’aquest món convuls i de xoc de civilitzacions, potser es parla de frivolitats. Però no és així, perquè la trajectòria de respecte i de reconeixement dels drets de les dones ha estat llarga i diversa.
En cada estadi de la civilització ha calgut vèncer dificultats diferents condicionades per segles d’història. Amb tot, dol haver de recordar tant sovint en ple segle XXI que els drets de les dones són drets humans.
És des d’aquesta 
societat occidental per denominació, privilegiada per comparació i lliure per convicció que quan arriba el vuit de març es commemora el Dia Internacional de les Dones i la seva llarga història de reivindicacions en favor de la millora de les condicions, sociolaborals, i de l’obtenció del dret de vot i de la igualtat de drets. Aquestes reivindicacions, elementals per a qualsevol societat que es consideri democràtica, han transcorregut per tota mena d’opressions, incomprensions i limitacions. I, una vegada guanyades, l’ús que en pugui fer cadascuna queda condicionat pels usos i costums dels diferents països o sectors socials. L’exercici individual dels drets aconseguits col·lectivament és un capítol subsegüent.
La perspectiva de gènere, concepte que sorgeix de la Quarta Conferència Mundial sobre les Dones celebrada al Pekin de 1995, incorpora un nou punt de vista que és el de la percepció social de les dones i una forma d’autopercepció femenina basada en la doble realitat de les construccions socials. Aquella conferència, de vocació i convocatòria planetària, va aplegar dones d’arreu del món en delegacions oficials o alternatives i va implantar aquest concepte en favor del canvi de percepció social de les dones i el seu rol, presència i visibilitat. És una eina d’autoreconeixement que constata la doble realitat masculina i femenina de la història i de la quotidianitat. Ha esdevingut un instrument metodològic i estratègic en favor de l’objectius innegociable de la igualtat. La igualtat no és una fita sinó un dret. És per això que m’agrada referir-me a la perspectiva de gènere i que trobo que la seva aplicació, com a mètode i estratègia, és imprescindible.
Com que una imatge val més que mil paraules i un poema és un conjunt d’imatges em remeto als versos de la poeta nordamericana Muriel Rukeyser (1913-1980) i al poema Mite, traduït per Montserrat Abelló per apel·lar a la perspectiva de gènere:
Molt després que Èdip, vell i cec anés pels
camins. Va sentir una olor familiar. Era
l’Esfinx. Èdip li va dir, “Vull fer-te una pregunta.
Per què no vaig reconèixer la meva mare?” “Vas donar
la resposta equivocada”, contestà l’Esfinx. “Però, això era el que feia que tot fos possible”, va dir Èdip. “No”, féu ella. “Quan vaig preguntar què camina amb quatre potes al matí, dues al migdia, i tres al vespre, em vas contestar. L’home. No en vas dir res , de la dona”.
“Quan es diu Home”, contestà Èdip, “s’inclou la dona també. Tothom ho sap això”. Ella va dir, “Això és el que
et penses”.
Encara em fa l’efecte de sentir com Montserrat Abelló el llegia amb la seva veu de vellut noblement envellit, riallera, afable i un punt sorneguera. Em va impressionar des de la primera vegada que el vaig escoltar i és el millor exemple que podria trobar per explicar que la realitat sempre té dos punts de vista, i que el de les dones no només existeix sinó que n’hem de prendre consciència i l’hem de fer visible.
Vinyet Panyella
QUADERN DE TERRAMAR 