Arxiu de l'autor: QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Desconegut's avatar

Quant a QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Sóc dona d'arts i lletres. La cultura és una manera de viure. "Crear és viure dues vegades" (Albert Camus)

L’ABRIL DEL POETA ELIOT

Publicat el per
Respon

images-5

Abril és el mes més cruel, sentencia T. S. Eliot en començar el gran poema de La terra erma.

L’Abril és el mes més cruel, fa sorgir

Lilàs de la terra morta, barreja

Record i desig, remou

Les febles arrels amb la pluja primaveral.

L’hivern ens manté abrigats, cobreix

La terra amb neu oblidosa, nodreix

Un poc de vida amb secs tubèrculs.

Cada primer d’abril no em puc estar de rellegir el poema de T. S. Eliot en la versió catalana de Rosa Leveroni que Carles Riba vetllà i corregí. La versió de Leveroni no va ser la única; Agustí Bartra en va publicar una el 1951 i Joan Ferraté una altra el 1952. La de Leveroni, sense data, va quedar enllestida entre finals dels anys quaranta i inicis dels cinquanta però va restar inèdita fins 1999, quan Jordi Malé la va publicar a la revista de poesia Reduccions.

El triomf de la mort, de Peter Bruegel, ha estat sovint un correlat visual de La terra erma

‘El triomf de la mort’, de Peter Bruegel, ha estat sovint un correlat visual de ‘La terra erma’

La terra erma és un dels grans poemes on esclata la literatura moderna a efectes de la debacle de la Gran Guerra. La mort hi és present arreu i la primera part del poema es titula, significativament, “L’enterrament dels morts”. La mort, que esdevé el símbol del paisatge segons alguns dels comentaristes encarna la decepció dels anglesos després de la Gran Guerra: la imatge devastada del seu temps.

Que és aquest so agut dins I’aire

Murmuri de maternal lamentació

¿Qui són aquelles hordes encaputxades formiguejant

Per planures inacabables, ensopegant en la terra clivellada

Circumdada només per l’horitzó Ilis?

Quina és la ciutat enllà de les muntanyes

Espetecs i reformes i explosions dins I’aire violeta

Torres en runes

Jerusalem Atenes Alexandria

Viena Londres

Irreals

No és l’únic llibre que indica l’explosió, la fragmentació de la imatge i del pensament, l’escriptura i la visió del segle recentment inaugurat – si convenim que, més enllà de les cronologies numèriques el segle XIX acaba el 1918, com l’armistici acaba amb l’antic règim. Hi ha també l’Ulysses de James Joyce, el Tractatuts Logicus-Philosphicus de Ludwig Wittgenstein, Les elegies de Duino de Rilke. Són obres de ruptures formals, de’altres maneres de dir, de recerca entre pensament, escriptura i llenguatge i la seva influència al llar del segle vint ha estat cabdal.

La terra erma és una obra emblemàtica però no és un text de lectura fàcil. Farcit de referències i intertextualitats, del Dant a Shakespeare i Baudelaire, fins l’autor es va veure obligat a publicar unes notes al final per ajudar-ne la lectura. El poeta Ezra Pound, mentor d’Eliot, havia depurat la composició fins deixar-la en la seva essència i aquesta intensa concentració de paraules i d’imatges es concreta en un llenguatge indeslligable de la seva interpretació. Així el poema, la poesia, no rau en les coses sinó en la recreació que el poeta en fa a través dels objectes literaris mobilitzant la tradició i els referents. Per a Eliot la poesia, també l’art, és treball sobre els símbols universals i és indeslligable a la seva interpretació.

Unknown-3

Vincent Van Gogh, Cirerer florit

Traduir és, també, interpretar. L’empremta de Rosa Leveroni, traductora d’Eliot, perdura en el poema – com en el meu pensament els primers versos de La terra erma. Leveroni es recrea en aquesta la terra florida d’arrel perquè abril és aiguabarreig de florida i pluja, de terra receptacle, d’estertor i revinclada d’arrels; és la vida i la mort al nu, talment com la primavera ens mostra.

EMPRESARIS I BOTIGUERS DE TOTA LA VIDA

Publicat el per
Respon

Unknown

No puc deixar de referir-me a l’acte que aquest vespre*  ha tingut lloc al Casino Prado, en què l’Ajuntament ha fet un reconeixement a les empreses i establiments sitgetans que han complert els cinquanta, setanta-cinc i cent anys d’existència ininterrompuda. Hi he anat per raons familiars, un personal homenatge al meu avi Isidro, fundador de Calçats Pañella el 1933, i al meu pare, que ho hauria disfrutat molt. I també a les meves dues germanes que continuen al peu del canó.

10408090_1065333846815825_3656132128867944425_n

Els establiments que han complert més de 75 anys.

M’ha agradat i gairebé emocionat veure botiguers i empresaris que formen part del nostre paisatge quotidià des de fa moltes dècades a dalt de l’escenari rebent els aplaudiments de col·legues, familiars i amics. I m’ha agradat sentir dir al Batlle Miquel Forns que el comerç i les empreses també formen part del nostre patrimoni perquè, efectivament, han fet molt més que construir paisatge vilatà: l’han viscut i l’han mantingut amb l’heroicitat del dia a dia . A més de desitjar-los per molts anys els hem de donar les gràcies.

* 19 de març de 2015. L’article va ser publicat a ‘El Marge Llarg’ de L’Eco de Sitges, 21.III.2015

DIETARI DE MITJANS DE MARÇ

Publicat el per
Respon
Paisatge. Fot. Frèia Berg (2015)

Paisatge. Fot. Frèia Berg (2015)

“Març marçot …… mata la vella a la vora del foc, i a la jove si pot”. La saviesa popular no té límits i la realitat no fa més que donar-li la raó. Després dels dies benignes de les minves de gener, dels matins freds i lluminosos, de la claredat depurada dels hiverns i de la florida de mimoses i ametllers sembla que tot ens acari al bon temps. Però l’hivern encara cueja i hem hagut de seguir amb l’abric posat perquè el fred, el vent i la humitat encara campen. Amb tot, la llum no enganya i va guanyant temps dia per dia. A aquestes alçades de març l’horitzó fa olor de primavera.

JOAQUIM MOLAS

Publicat el per
Respon

Unknown

Va ser el mestre que no vaig tenir perquè de vegades l’atzar es conjura per fer les coses impossibles. Vaig assistir algun curs a les seves classes i vaig procurar ser una alumna aplicada, però tot i així no en vaig ser deixebla ni vaig esdevenir una ‘moleta’. A classe m’agradava discutir-hi, no per dur-li la contrària sinó perquè m’agradava gastar una certa audàcia amb plantejaments que podien anar més enllà del panorama endreçat que ens presentava. Com en un treball que pretenia mostrar les arrels clàssiques del cubisme, cosa que li va fer exclamar al final de la meva exposició que estava bé i era interessant, però que si ho vol abastar tot no aprofundirà gaire, “quien mucho abarca…”

Ens vam tractar més fora de l’aula que a dintre. Va venir a Sitges el 1976 per celebrar el Cinquantenari de L’Amic de les Arts, organitzat pel Grup d’Estudis Sitgetans i hi va impartir una conferència amb un deix irònic i volgudament hereu del to de revolta que els de l’època gastaven. Anys més tard vaig tenir l’oportunitat de presentar-lo contra tot pronòstic del moment a Sitges, gràcies al programa de L’escriptor del mes que durant uns anys va impulsar la Institució de les Lletres Catalanes. Va ser un vespre al Cafè Roy i em vaig despatxar de gust amb tots els elogis que mai no li havia fet.

Amb Molas hi vaig tenir algunes diferències de criteri per la forma en què tenia d’organitzar la construcció del cànon de la literatura catalana: vostè fa això i aquell farà allò altre. Però la seva capacitat d’entusiasme vers una causa que calia articular i treballar a fons i amb rigor m’admirava encara més, i ell ho sabia. Un altre motiu de discrepància era la seva irrenunciable addicció al tabac que, quan l’atacaven les crisis de tos, eren l’esquer que em permetia renyar-lo, encara fuma tant? Home, doncs aquí ho té. I sempre hi havia un caramel de menta o eucaliptus a punt.

El temps va construir un pòsit d’afecte a prova de circumstàncies. La darrera vegada que el vaig veure va ser al comiat de Josep M. Castellet, el seu tàndem dels anys seixanta i de la gran antologia sobre la Poesia catalana del segle XX, la mostra més contundent de la crítica del realisme social en la cultura catalana.

El recordo com el mostren les fotografies: en blanc i negre, el cigarret eternament penjant, l’espurna de la ironia sempre a punt i, amb una tendresa que ocultava rere la sempiterna sornegueria. I me’l vaig arribar a estimar amb aquell afecte correspost amb escreix. Hi ha vincles que el temps enforteix malgrat la distància, la malaltia i la mort. Gràcies, doctor Molas. Ja sap que me l’estimo molt.

FLORS COM A LLIRIS. Presència de Maria Girona.

Publicat el per
1
Maria Girona, Flors com a lliris (1983).

Maria Girona, Flors com a lliris (1983).

Va pintar-les amb totes les tonalitats de la tendresa: rosats, blaus de divers caire, un verd que s’esvaeix i un rerefons tot just insinuat. El gerro és damunt d’una taula, el blau al dors i un altre blau enfosquit tot just per mantenir el contrast i perquè la resta de colors palesin una textura suau i intimista. Un textura un punt malencònica, però d’aquella malenconia que fa de bon deixar-s’hi anar. Com alguns poemes i algunes cançons. Flors com a lliris. La pintura de Maria Girona és una de les mostres més profundament i més sincerament líriques de les arts visuals contemporànies.

El quadre data de 1983 i forma part d’una història personal. Hi havia una noia que es delia per un quadre de Maria Girona i la seva parella, així que va poder, li va regalar el més poètic que va trobar triant-lo directament a l’estudi de l’artista. L’hi havia acompanyat una estimada amiga comuna de la mateixa generació que la pintora. Els darrers anys seixanta l’amiga havia passat una convalescència a Sitges, on Maria Girona la venia a visitar. Totes dues miraven la mar des d’un finestral del Passeig de la Ribera. Una tarda, amb una paperina i boletes de papers, aquarel·les i pastels Maria va construir un gran ram de flors a manera de collage per fer més alegre la paret de l’estança al caire del capvespre. El collage va habitar l’apartament de l’amiga fins que el va desfer pocs mesos abans de morir. El dia que va tancar l’apartament va donar el quadre a qui ja tenia penjat de feia temps les Flors com a lliris. Perquè et faci companyia. I n’hi va fer sobretot anys a venir en una llarga convalescència. Quan la parella de l’amiga va morir el seu retrat pintat per Maria Girona també va anar a prop de les Flors com a lliris. L’atzar i l’estimació ho havien fet possible.

L1120316 2

Maria Girona, Retrat d’Isabel M.

Aquesta és una història anònima que m’ha retornat la presència de Maria Girona aquest matí de diumenge, quan he llegit l’article que li ha dedicat el crític J. F. Yvars a manera de necrològica. La Maria ha marxat als noranta-dos anys, després de cinc anys de soledat per la mort del seu marit i company de tota la vida, el pintor i poeta Albert Ràfols-Casamada.

Maria Girona i Albert Ràfols Casamada

Maria Girona i Albert Ràfols Casamada

Van viure plegats l’aventura de la creativitat des de ben joves, cadascú seguint el seu camí a la recerca d’un llenguatge propi; s’havien conegut els anys quaranta i el 1950 van marxar plegats a París amb una beca del Cercle Maillol. Posteriorment, a Barcelona, van fundar l’escola Eina juntament amb altres artistes i hi van impartir classes i activitats de pedagogia de l’art.

que-del-Rafols-Casamada-Maria-Girona_ARAIMA20150309_0032_19

Maria Girona a la Galeria Tatiana Kourochkina (2010)

Com a artista, Maria Girona va haver de lluitar contra molts prejudicis. Malgrat ser una gran artista que va treballar en plena llibertat, sense defallir i sense concessions, la personalitat de Ràfols-Casamada l’eclipsava als ulls dels que no sabien veure més que la muller del pintor. La condició femenina, que comporta intrínsecament el risc de la invisibilitat en determinats àmbits, tampoc no l’ajudava. Un altre motiu de lluita va ser la del seu posicionament estètic en favor de la figuració, durant unes dècades en què va prevaler una forta i determinant tendència a la infravaloració de tot el que fos figuratiu, a la llum d’un cànon dubtosament progressista. Però malgrat tot, ella, que era una dona dolça i discreta dotada d’una fortalesa interior a tota prova, va sobreviure als prejudicis de gènere i estètics i va anar guanyant visibilitat al temps que la seva obra assolia un espai propi en el context artístic, valoració i prestigi. Va prosseguir la seva vocació artística amb total llibertat i va superar l’estadi de ser la companya d’un dels artistes abstractes més significatius de l’època.

Maria Girona, pintora

Maria Girona, pintora

Maria Girona, que va pintar molts interiors, va entreveure com ningú la poètica de les finestres obertes a la llum i als paisatges, fos des de Cadaqués, Nova York, Paris o el menjador de casa seva. Un àmbit intimista on alguna tarda va pintar unes Flors com a lliris que en aquest apuntament de primavera evoquen la seva presència.