Arxiu de l'autor: QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Desconegut's avatar

Quant a QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Sóc dona d'arts i lletres. La cultura és una manera de viure. "Crear és viure dues vegades" (Albert Camus)

POESIA I LITÚRGIA

Publicat el per
Respon

Cub. flotacio

… la Resurrecció és una clau en la lògica del món

com són claus de la lògica del món

les lleis de la física o la coherència de les matemàtiques

David Jou, “El Crist còsmic”

Estem avesats als poemes de Nadal però no ho estem tant als de Setmana Santa. És com dir que estem acostumats a la representació del món en el microcosmos del naixement de l’infant Jesús però no hi estem tant a la de la Passió del Crist, per bé que els pessebristes exposen els seus Passos i Calvaris igual com ho fan amb els pessebres nadalencs. En tot cas, els poemes els associem a la Nit de Pasqua, que és quan surten a cantar les Caramelles. No obstant això, hi ha poetes que s’han endinsat en el cicle litúrgic de la Setmana Santa. Com Salvador Espriu que amb el poemari Setmana Santa (1971) ofereix un llibre desolat, mirall dels dubtes i de la rebel·lió del poeta que reivindica el dret de pensar, del “lliure dret d’examinar / lleis, fonaments, límits, raons, / rengles d’enigmes sense fons”. És un recorregut per la Passió com a un “camí amarg” i el trajecte de “la mort caminada”.

David Jou va publicar fa uns mesos els Poemes de Nadal i de Setmana Santa on hi aplega un conjunt de composicions poètiques amb Nadal i Setmana Santa com a epicentres, flanquejats de dos altres capítols, “La Bíblia” i “Pregàries i silencis”. Per bé que altres poemaris mostren el vessant espiritualista de David Jou, físic i poeta, científic creient que des de l’intimisme fins l’esclat del pensament filosòfic i científic s’enfronta als orígens de l’Univers i de la creació, en aquesta obra hi plana el gran interrogant sobre Nadal i Pasqua, manifestats a través del naixement i la resurrecció. I així com Espriu manté el to amarg de la seva preclara lucidesa i transita per les fines arestes del cristall del dubte, Jou fonamenta el poemari en la linealitat que transcorre entre la paraula i la pregària.

Són diversos els elements que nodreixen els poemes litúrgics de Jou, tan rics d’experiències i records com de reflexions i interrogacions, de teologia i de física quàntica. Hi ha la infantesa evocada als pessebres familiars, i també en les processons del Divendres Sant: “I nosaltres, innocents, / en la nostra vesta antiga no ho sabíem: / la processó avançava i la seguíem / absorts entre la música, les flames i la gent, / com si Crist victoriós hagués vençut eternament / i nosaltres fóssim part de la seva gran victòria.” Hi ha el sentit del dolor que es contraposa a la redempció i a la resurrecció formant-ne part com un tot indestriable – manifestat magistralment al poema “Tot el dolor de la Història”. Hi ha espai per al misteri que depassa la matèria i la materialitat del món, com “El Crist còsmic” que dedica a Teilhard de Chardin, on “la Resurrecció és una clau en la lògica del món / – com són claus en la lògica del món / les lleis de la física o de la coherència de les matemàtiques” en un poema emparentat amb les imatges dels Crist penjat de Salvador Dalí.

És un poemari que arrela, també, en les arts pàstiques per les imatges que evoca i per la referència explícita a algunes pintures. Com fa al Davallament de la Creu de Roger van der Weyden (1432), una obra on l’aflicció esdevé esperança,

“Per això ploren així,

una llàgrima verda, una llàgrima groga, una llàgrima negra,

perquè tots els colors en volen marxar,

perquè no saben encara quanta vida queda,

quina força té a glòria, quina empenta té la gràcia,

que serè es torna el futur quan el dissol l’eternitat.”

Sota una aparent simplicitat, la complexitat del pensament entreteixit amb la paraula ens aboca a una successió d’afirmacions, dubtes i reflexions que posen de manifest la sòlida humanitat del poeta. Un jo poètic que es mostra al nu enfront de la idea d’un Déu que evoca conceptes: “raó, emoció, intimitat, col·lectivitat, relligament, llibertat, bellesa, justícia, reflexió” en una sola experiència que es posa al nostre abast.

David Jou i Teresa Costa-Gramunt en la presentació del llibre. Fot. Frèia Berg (2015)

David Jou i Teresa Costa-Gramunt en la presentació del llibre. Fot. Frèia Berg (2015)

Unknown

L’ABRIL DEL POETA ELIOT

Publicat el per
Respon

images-5

Abril és el mes més cruel, sentencia T. S. Eliot en començar el gran poema de La terra erma.

L’Abril és el mes més cruel, fa sorgir

Lilàs de la terra morta, barreja

Record i desig, remou

Les febles arrels amb la pluja primaveral.

L’hivern ens manté abrigats, cobreix

La terra amb neu oblidosa, nodreix

Un poc de vida amb secs tubèrculs.

Cada primer d’abril no em puc estar de rellegir el poema de T. S. Eliot en la versió catalana de Rosa Leveroni que Carles Riba vetllà i corregí. La versió de Leveroni no va ser la única; Agustí Bartra en va publicar una el 1951 i Joan Ferraté una altra el 1952. La de Leveroni, sense data, va quedar enllestida entre finals dels anys quaranta i inicis dels cinquanta però va restar inèdita fins 1999, quan Jordi Malé la va publicar a la revista de poesia Reduccions.

El triomf de la mort, de Peter Bruegel, ha estat sovint un correlat visual de La terra erma

‘El triomf de la mort’, de Peter Bruegel, ha estat sovint un correlat visual de ‘La terra erma’

La terra erma és un dels grans poemes on esclata la literatura moderna a efectes de la debacle de la Gran Guerra. La mort hi és present arreu i la primera part del poema es titula, significativament, “L’enterrament dels morts”. La mort, que esdevé el símbol del paisatge segons alguns dels comentaristes encarna la decepció dels anglesos després de la Gran Guerra: la imatge devastada del seu temps.

Que és aquest so agut dins I’aire

Murmuri de maternal lamentació

¿Qui són aquelles hordes encaputxades formiguejant

Per planures inacabables, ensopegant en la terra clivellada

Circumdada només per l’horitzó Ilis?

Quina és la ciutat enllà de les muntanyes

Espetecs i reformes i explosions dins I’aire violeta

Torres en runes

Jerusalem Atenes Alexandria

Viena Londres

Irreals

No és l’únic llibre que indica l’explosió, la fragmentació de la imatge i del pensament, l’escriptura i la visió del segle recentment inaugurat – si convenim que, més enllà de les cronologies numèriques el segle XIX acaba el 1918, com l’armistici acaba amb l’antic règim. Hi ha també l’Ulysses de James Joyce, el Tractatuts Logicus-Philosphicus de Ludwig Wittgenstein, Les elegies de Duino de Rilke. Són obres de ruptures formals, de’altres maneres de dir, de recerca entre pensament, escriptura i llenguatge i la seva influència al llar del segle vint ha estat cabdal.

La terra erma és una obra emblemàtica però no és un text de lectura fàcil. Farcit de referències i intertextualitats, del Dant a Shakespeare i Baudelaire, fins l’autor es va veure obligat a publicar unes notes al final per ajudar-ne la lectura. El poeta Ezra Pound, mentor d’Eliot, havia depurat la composició fins deixar-la en la seva essència i aquesta intensa concentració de paraules i d’imatges es concreta en un llenguatge indeslligable de la seva interpretació. Així el poema, la poesia, no rau en les coses sinó en la recreació que el poeta en fa a través dels objectes literaris mobilitzant la tradició i els referents. Per a Eliot la poesia, també l’art, és treball sobre els símbols universals i és indeslligable a la seva interpretació.

Unknown-3

Vincent Van Gogh, Cirerer florit

Traduir és, també, interpretar. L’empremta de Rosa Leveroni, traductora d’Eliot, perdura en el poema – com en el meu pensament els primers versos de La terra erma. Leveroni es recrea en aquesta la terra florida d’arrel perquè abril és aiguabarreig de florida i pluja, de terra receptacle, d’estertor i revinclada d’arrels; és la vida i la mort al nu, talment com la primavera ens mostra.

EMPRESARIS I BOTIGUERS DE TOTA LA VIDA

Publicat el per
Respon

Unknown

No puc deixar de referir-me a l’acte que aquest vespre*  ha tingut lloc al Casino Prado, en què l’Ajuntament ha fet un reconeixement a les empreses i establiments sitgetans que han complert els cinquanta, setanta-cinc i cent anys d’existència ininterrompuda. Hi he anat per raons familiars, un personal homenatge al meu avi Isidro, fundador de Calçats Pañella el 1933, i al meu pare, que ho hauria disfrutat molt. I també a les meves dues germanes que continuen al peu del canó.

10408090_1065333846815825_3656132128867944425_n

Els establiments que han complert més de 75 anys.

M’ha agradat i gairebé emocionat veure botiguers i empresaris que formen part del nostre paisatge quotidià des de fa moltes dècades a dalt de l’escenari rebent els aplaudiments de col·legues, familiars i amics. I m’ha agradat sentir dir al Batlle Miquel Forns que el comerç i les empreses també formen part del nostre patrimoni perquè, efectivament, han fet molt més que construir paisatge vilatà: l’han viscut i l’han mantingut amb l’heroicitat del dia a dia . A més de desitjar-los per molts anys els hem de donar les gràcies.

* 19 de març de 2015. L’article va ser publicat a ‘El Marge Llarg’ de L’Eco de Sitges, 21.III.2015

DIETARI DE MITJANS DE MARÇ

Publicat el per
Respon
Paisatge. Fot. Frèia Berg (2015)

Paisatge. Fot. Frèia Berg (2015)

“Març marçot …… mata la vella a la vora del foc, i a la jove si pot”. La saviesa popular no té límits i la realitat no fa més que donar-li la raó. Després dels dies benignes de les minves de gener, dels matins freds i lluminosos, de la claredat depurada dels hiverns i de la florida de mimoses i ametllers sembla que tot ens acari al bon temps. Però l’hivern encara cueja i hem hagut de seguir amb l’abric posat perquè el fred, el vent i la humitat encara campen. Amb tot, la llum no enganya i va guanyant temps dia per dia. A aquestes alçades de març l’horitzó fa olor de primavera.

JOAQUIM MOLAS

Publicat el per
Respon

Unknown

Va ser el mestre que no vaig tenir perquè de vegades l’atzar es conjura per fer les coses impossibles. Vaig assistir algun curs a les seves classes i vaig procurar ser una alumna aplicada, però tot i així no en vaig ser deixebla ni vaig esdevenir una ‘moleta’. A classe m’agradava discutir-hi, no per dur-li la contrària sinó perquè m’agradava gastar una certa audàcia amb plantejaments que podien anar més enllà del panorama endreçat que ens presentava. Com en un treball que pretenia mostrar les arrels clàssiques del cubisme, cosa que li va fer exclamar al final de la meva exposició que estava bé i era interessant, però que si ho vol abastar tot no aprofundirà gaire, “quien mucho abarca…”

Ens vam tractar més fora de l’aula que a dintre. Va venir a Sitges el 1976 per celebrar el Cinquantenari de L’Amic de les Arts, organitzat pel Grup d’Estudis Sitgetans i hi va impartir una conferència amb un deix irònic i volgudament hereu del to de revolta que els de l’època gastaven. Anys més tard vaig tenir l’oportunitat de presentar-lo contra tot pronòstic del moment a Sitges, gràcies al programa de L’escriptor del mes que durant uns anys va impulsar la Institució de les Lletres Catalanes. Va ser un vespre al Cafè Roy i em vaig despatxar de gust amb tots els elogis que mai no li havia fet.

Amb Molas hi vaig tenir algunes diferències de criteri per la forma en què tenia d’organitzar la construcció del cànon de la literatura catalana: vostè fa això i aquell farà allò altre. Però la seva capacitat d’entusiasme vers una causa que calia articular i treballar a fons i amb rigor m’admirava encara més, i ell ho sabia. Un altre motiu de discrepància era la seva irrenunciable addicció al tabac que, quan l’atacaven les crisis de tos, eren l’esquer que em permetia renyar-lo, encara fuma tant? Home, doncs aquí ho té. I sempre hi havia un caramel de menta o eucaliptus a punt.

El temps va construir un pòsit d’afecte a prova de circumstàncies. La darrera vegada que el vaig veure va ser al comiat de Josep M. Castellet, el seu tàndem dels anys seixanta i de la gran antologia sobre la Poesia catalana del segle XX, la mostra més contundent de la crítica del realisme social en la cultura catalana.

El recordo com el mostren les fotografies: en blanc i negre, el cigarret eternament penjant, l’espurna de la ironia sempre a punt i, amb una tendresa que ocultava rere la sempiterna sornegueria. I me’l vaig arribar a estimar amb aquell afecte correspost amb escreix. Hi ha vincles que el temps enforteix malgrat la distància, la malaltia i la mort. Gràcies, doctor Molas. Ja sap que me l’estimo molt.