Desconegut's avatar

Quant a QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Sóc dona d'arts i lletres. La cultura és una manera de viure. "Crear és viure dues vegades" (Albert Camus)

PETITA HISTÒRIA DE LA FESTA MAJOR

Pilarin Bayes Petita ha Festa Major

“Tot és a lloc per convidar-nos a celebrar allò que som”

A hores d’ara la col·lecció de les Petites Històries de l’Editorial Mediterrània compten amb tres centenars de títols i amb un títol genèric enganyós. Per més que se’n diguin “Petita història de…” no es refereix ni a la mida del llibre, ni al tema, ni al públic al qual pretesament s’adreça. No són petites per bé que el nombre de pàgines no arriba a la vintena. Ni tampoc no són petites perquè la varietat temàtica és tan gran com la curiositat humana. Ni van adreçades (només) a la canalla perquè els adults s’hi entretenen d’allò més. Les Petites històries de l’Editorial Mediterrània són uns llibres que tenen l’encant de parlar de tot el que pot interessar a la gent, una mena d’enciclopèdia general en forma de monografia. El seu tret distintiu és el traç visible de la seva il·lustradora, Pilarín Bayés. I entre la tria dels autors del text i l’atractiu dels dibuixos de la Pilarín, l’èxit de les Petites Històries està assegurat. Sense ser un còmic en el sentit més arquetípic de la paraula, lletra i imatge fan un tot compactat i intens.

Si no, facin la prova. Assisteixin a la presentació de qualsevol “Petita història de…” que es convoqui. Sempre farà el ple i, en acabar, es formarà una cua llarga i pacient de tota mena de persones que voldran que els autors, escriptor/a i dibuixanta els dediquin el llibre. Poden arriba a fer cua un quart d’hora, vint minuts, o més…

Unknown

Pilarín Bayés signa el llibre del pregoner de la Festa Major de Sitges 2015 que ha vingut acompanyat del seu fill. Segueixen les pendonistes de Santa Tecla 2015

Fa pocs dies es va presentar una “Petita història” que passa a engrandir la bibliografia sitgetana festamajorenca. Comptem amb una inestimable panòplia d’historiadors i, a més, historiadors especialitzats en la Festa Major de Sitges; la munió de publicacions existents a hores d’ara, des de monografies fins als programes de cada any ho palesen. La Petita història de la Festa Major que ha escrit en Joan Duran i la Pilarín Bayés ha immortalizat amb els seus característics dibuixos entra per la porta gran en aquest àmbit de bibliografia especialitzada. El tot compactat i intens de les Petites Històries es desplega en unes pàgines denses on no hi manca detall. Diríem que la Pilarín és una veterana de la Festa Major de Sitges si no fos que li coneixem la capacitat espongívola que demostra esprement cadascun dels temes que tracta fins el darrer detall. Més enllà de l’inefable gat que, com en Wally, cerquem en els seus dibuixos, Pilarín Bayés ha narrat la Festa Major de Sitges, les trenta-sis hores més intenses de la vida col·lectiva dels sitgetans, seguint fil per randa el seguici ritual sense deixar-se res. Cosa que ens permet resseguir els indrets de la Vila en plena Festa reconeixent lloc per lloc i espai per espai. El color i l’àgil moviment que transmeten els dibuixos acompanyen el relat amb una fidelitat a tota prova.

“Dins l’alfàbrega hi palpita un verd lluminós…”, comença el relat que fa un protagonista ben bé des de dins. Va narrant l’evolució de la Festa pels moviments que van fent els membres de la seva família. “Les flors de beta s’escampen sobre la roba blanca, els picarols dringuen als turmells i la gentada omple les places”, observa des del seu privilegiat mirador. Bon coneixedor del lèxic i sociolecte festamajorenc, el narrador-protagonista descriu no s’està de fer constar unes dates que ens ajuden a fer-nos càrrec dels segles que fa que honorem Santa Tecla i Sant Bartomeu. Per bé que el text correspon al 23 i 24 d’agost, s’hi intercalen referències concretes a Santa Tecla. Joan Duran, l’autor de text de la Petita història de la Festa Major, no s’ha estat de detalls ni d’encomanar pàgina per pàgina i línia per línia les ganes i afanys de vivències perquè “Tot és a lloc per convidar-nos a celebrar allò que som”.

És el sentit de celebració i joia el que transmet el llibre sencer. Joan Duran hi ha abocat en una comprimida síntesi tot el sentiment de participació i celebració, de sentit de comunitat i de pertinença que la Festa comporta. El relat és breu, però contundent i, pas a pas, mentre va seguint la Festa ens prepara per a la darrera sorpresa. Que no revelaré, però que emplaça el protagonista, “camisola amb flors de beta i peücs amb picarols cosits” a sortir al carrer per Santa Tecla. Una delícia de llibre. Que el disfrutin com una avançada de la Festa Major.

Pilarin Bayés: “Ni més ni menys VINYET”…

Vinyet per Pilarin Bayes, 2015

Pilarin Bayes Petita ha Festa Major

D’Omar Sharif a Borís Pasternak

Omar Sarif: sempre serà el Doctor Zhivago...

Omar Sarif: sempre serà el Doctor Zhivago…

Hi ha deutes impagables, com els que els habitants del segle XX hem contret amb el cinema. El setè art ha marcat moltes vides, ens ha fet conèixer món força més enllà del que hem vist en els viatges, ens ha descobert civilitzacions, éssers, individualitats i paisatges, ens ha ensenyat, instruït i educat, ens ha mostrat el rostre ocult dels éssers, ens ha posat a límit les sensibilitats i els sentiments i, entre altres coses, ens ha fet entendre què és l’art total quan es fusionen arts visuals, música, interpretació, tecnologia, imaginació, humanisme, ficció i realitat. També ha creat miratges, perquè el cinema, on tot és mentira, ha construït grans realitats que, fins i tot, han superat la ficció i ha contret els seus deutes amb altres formes de creació com la literatura.

El cinema ha posat cara a personatges que s’han convertit en icones universals. Peter O’Toole serà sempre Lawrence d’Aràbia; Elisabeth Taylor i Richard Burton, Cleòpatra i Marc Antoni; Viven Leigh, Escarlata O’Hara; Vanessa Redgrave, el rostre i el cos d’Isadora Duncan; Warren Beatty és el periodista i escriptor John Reed; Robert Redford serà sempre el gran Gatsby; Marlon Brando, el vell Padrino; James Bond té el rostre de Sean Connery – i les suplantacions no li arriben a la sola de la sabata. Per a mi – i és una idea àmpliament compartida -, Omar Sharif sempre serà el Doctor Zhivago.

Borís Pasternak

Borís Pasternak

Rodada el 1965 sobre la novel·la de l’escriptor rus i premi Nobel, Borís Pasternak (1890-1960), Doctor Zhivago, aquesta història – … sí, història… – apassionant sobre la revolució, els ideals, el desengany, l’amor i la vida constitueix un dels grans clàssics del segle. Sharif encarna Zhivago, alter ego de Pasternak que hi va abocar idees, records i la història d’amor viscuda amb la traductora i escriptora Olga Ivínskaia.

Olga Ivínskaia, Borís Pasternak i Irina, filla d'Olga.

Olga Ivínskaia, Borís Pasternak i Irina, filla d’Olga.

L’escriptor va emprendre’n la redacció el 1945 i la va enllestir deu anys després. La història col·lectiva queda reflectida en el relat de la Primera Guerra Mundial, la Revolució d’Octubre i la guerra civil que va convertir Rússia en la URSS, en el sofriments de la població, en l’anunci de la fi de la vida privada –una de les escenes més impressionants tant del text com del film, en el rebuig de la poesia lírica enfront de l’èpica del realisme socialista (Zhivago era metge i poeta). La personalitat de Pasternak s’hi reflecteix, més enllà dels fets històrics i de les circumstàncies personals amb la veracitat i la versemblança de l’experiència de l’ésser humà i de l’escriptor entusiasmat inicialment per l’esperança d’una societat nova i al cap de pocs anys pel desengany del fracàs d’una política que va abocar el país a llargues dècades de dictadura totalitària que també li va tocar patir.

Zhivago cau presoner dels partisans...

5601_38842

El destí de la novel·la mostra, una vegada més, que la realitat supera la ficció. El manuscrit de Doctor Zhivago va sortir clandestinament de la URSS i va ser publicat per primera vegada en italià per l’editorial Feltrinelli el 1957, i un any més tard, en rus – fora del país – i en anglès. L’any següent Pasternak va ser Premi Nobel de Literatura, però es va veure forçat a renunciar-hi. Traduïda a un gran nombre de llengües, Doctor Zhivago no es va poder llegir al seu país fins 1988.

La primera edició va ser publicada a Itàlia, per l'editorial Feltrinelli (1957)

La primera edició va ser publicada a Itàlia, per l’editorial Feltrinelli (1957)

Enmig d’aquests avatars, Omar Sharif sempre serà el Doctor Zhivago i per assimilació Borís Pasternak, tot i que el físic eslau de l’escriptor és radicalment oposat al bru mediterranisme de l’actor. De la mateixa manera, la meravellosa Julie Christie dels anys seixanta serà sempre Larisa Fiódorovna, la Lara de la música igualment inoblidable.

Julie Christie, Larisa Fiodórovna

Julie Christie, Larisa Fiodórovna

Els rostres dels actors esdevenen les imatges que van més enllà de l’atractiu de l’impacte visual. Ens remeten als relats i als valors que han protagonitzat i que hem incorporat al nostre imaginari col·lectiu i personal. Tant és que la biografia de Sharif transiti per episodis d’afanys, fortuna i dissort fins haver arribat a la pèrdua absoluta de la consciència. L’alzheimer fa estralls, sí, però ningú no ens pot prendre aquella expressió de joia i d’esperança de Zhivago quan, camí dels Urals, queda meravellat per la llum que es filtra per l’espessor d’un bosc al llindar de la primavera.

ELS BALADRES…

El baladre florit de La Vall (2015). Fot. Frèia Berg.

El baladre florit de La Vall (2015). Fot. Frèia Berg.

“Els baladres floreixen a l’Agost”, diu el poema de Trinitat Catasús, i els fa la cara encesa de mirar l’estiu. Aquests dies, serà per la calor africana que és foc del cel i terra roent, o perquè el canvi climàtic afecta la florida de les plantes, els baladres del paisatge sitgetà són més encesos i florits que mai. Bellíssims. Confesso que els baladres i una determinada color que té el mar són dues de les escasses coses que em compensen de la inclemència estival. I això que tot just passem de la primera quinzena de juliol…

ELS BALADRES

Els baladres floreixen a l’Agost.

Flors blanques, flors vermelles, que ben tost

la fúria solsticial haureu sentida,

encenent-vos d’amor cara a la vida.

Vora la mar – oh flors! – i terra endins,

oirem la remor que fan els pins

que l’aura inquieta, i sentirem el flaire

dels boscos i del mar, dispersa en l’aire,

mirant-vos a vosaltres, que teniu

la color encesa de mirar l’estiu.

Trinitat Catasús, De l’hort i de la costa (1915).

EL TESTAMENT

Uns amics m’expliquen que fa uns dies han anat a cal notari per fer-se càrrec de l’herència del cap de família.

Aquest és un acte revestit no sé si de solemnitat però sí d’intimitat, ja que es tracta d’assumir la darrera voluntat de la persona finada i, d’alguna manera, respon a la manera que tenia aquesta persona de veure els seus.

La vídua i la descendència, tothom d’acord en tot, van entomar les disposicions del testador que van ser explicades fil per randa pel notari que, al seu torn, va respondre totes i cadascuna de les preguntes que la situació plantejava. Quan tot va quedar enllestit, es va procedir a la signatura.

Amb una salvetat. En la redacció del testament, el notari té per costum fer referència al testador més enllà de les dades prescrites per la documentació pública, tal com les seves aficions, ofici, biografia, etc. En el cas del testador esmentat, es va referir a la seva projecció pública i creativa, cosa que va ser molt ben rebuda per part de la família.

Però més enllà d’aixó, els va recitar una frase que el testador, gran admirador de Rusiñol, li havia recordat alguna vegada i que li havia fet introduir al testament, de manera que esdevenia més que adient per a la circumstància. És la màxima, o mal pensament, que diu allò que “No hi ha cap drama tan emocionant com la lectura d’un testament. I això que no hi ha el protagonista.” Em diuen que la descendència va signar els papers somrient i amb una fotografia del testador al davant. Autèntic.