EL CAMÍ DE LES AIGÜES
Hi ha llibres que et reconcilien amb l’univers, i sempre és per més d’una raó. Et remeten a una història, a uns paisatges, a un passat que no és el teu però que t’agrada ser-ne espectadora, com si palplantada tot passés per davant dels teus ulls i tu, en un raconet, t’ho anessis mirant amb discreció i a mitja distància. Et situen en geografies conegudes, en geografies intuïdes i pressentides, en geografies fins i tot silenciades i incògnites que, no saps ben bé per què, acaben formant part de les teves geografies més properes. El camí de les aigües és el camí que porta a les fonts de les masies de Poblet, on hi havia hagut hotels i xalets d’estiueig a principis de segle. A mi sempre m’havia semblat que era un paisatge més aviat tristoi i més aviat decrèpit perquè associava els hotels a les platges i a les zones turístiques més conegudes, a la calor i al brogit i aquelles masies imaginava que eren fredes fins i tot a l’estiu i més aviat amb poca gent. Miratges.
Tot va començar quan l’autora d’aquesta novel·la, la Carme Martí, una excel·lent escriptora d’ofici i vocació de les que no té pressa em va dir que preparava una novel·la i que algun dia em demanaria un cop de mà. La Carme havia publicat un bestsèler tan aparentment modest com corprenedor, Un cel de plom (2012) sobre la vida de la supervivent del camp de concentració de Ravensbrück Neus Català i estava a punt d’emprendre un nou projecte. La seva vida quotidiana s’esdevé entre el Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí, la seva canalla i els seus llibres. I si una novel·la ha de durar cinc anys, doncs que els duri duri, perquè l’escriptura és com la cuina, que no vol presses – ni nòvios a la porta, que deia en Josep Pla. De tant en tant li preguntava com anava, la novel·la. Va fent, responia. Doncs ja està bé, reblava jo.
Fins que ja deu fer un parell d’anys es va interessar per la pintura de Rusiñol. Ens havíem conegut durant l’exposició que el Museu de la Vida Rural va dedicar a la campanya de Poblet que Rusiñol i Casas van emprendre la primavera del 1889 i que a la llarga va desembocar en els viatges per Catalunya en carro. Va venir a Sitges, es va passejar a cor què vols pels museus, va consultar llibres, va fer preguntes, va interessar-se per la Creu de Ribes i per algunes localitzacions. L’hivern passat em va tornar a venir a veure, jo convalescent i més aviat irritada amb l’univers. M’havia enviat una llista: casa de metge de l’època, xalet d’estiueig a Sitges, la carretera, les discoteques més famoses dels estius dels vuitanta i unes quantes coses més. Vam fer un dinar llarg, la vaig ajudar a situar carreteres i indrets, la vaig posar en contacte amb en Fric Malagelada per allò del metge del poble i em va contar algun secret. De l’argument de la novel·la només em va dir el que era estrictament necessari, perquè si no, quan la llegeixis no tindrà gràcia.
La vaig rebre fa cosa d’un parell de mesos i no la vaig poder deixar. Perquè, a més de trobar-hi l’argument ben travat i les pàgines tan ben escrites que et sap greu girar full perquè deixes fulls enrere, a més del Cau Ferrat, La morfinòmana, alguns interiors de cases conegudes, La malalta, les vistes de la Creu de Ribes, hi vaig trobar la història d‘una cuinera que feia el camí de les aigües per guanyar-se la vida. La història d’una dona que va viure com va poder des de la naixença fins el final, reconciliada amb totes les seves circumstàncies, i entenent l’exercici de la vida des d’una plenitud senzilla, quotidiana, amb aquella ingenuïtat i mansuetud sàvies que no fan mal a ningú.
La història de l’àvia cuinera que ha viscut abocada als altres i una mica a ella mateixa, la ciutat de Reus com a escenari, els xalets, els senyors i els mossos, la casa del poble, les petites enveges; la néta que cerca un equilibri que se li presentarà on menys es pensa i el nexe d’unió entre totes dues… Són vides petites, sí, però d’aquelles que pel fet d’existir et reconcilien amb el món que, al capdavall, també està fet de vides petites. En certa manera, vaig pensar, la vida de la meva àvia materna Carme Civit i Montagut hi guarda una certa, només una certa, llunyana però malhaurada semblança.
Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 1.XII.2017
QUADERN DE TERRAMAR 