Arxiu de l'autor: QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Desconegut's avatar

Quant a QUADERN DE TERRAMAR Vinyet Panyella blogweb

Sóc dona d'arts i lletres. La cultura és una manera de viure. "Crear és viure dues vegades" (Albert Camus)

ÚLTIMS REFUGIS

Publicat el per
Respon

ULTIMS REFUGIS

M’encanta sentir com canten les coses

M. Rilke

 Quan arriba el moment en què estàs enfadada amb l’univers per alguna o altra cosa que ha sobreeixit el vas de la paciència et preguntes què has de fer perquè, en realitat, n’estàs fins el cap d’amunt. Llavors cadascú l’enfila com bonament pot perquè hi ha tants recursos com imaginació  i ganes de tombar full i passar pantalla. I sempre acabem trobant un o altre refugi.  

Els meus solen ser la música, que amanseix les feres des de que el món és món, i els llibres de poesia buscant algun vers, algun poema que em serveixi de resposta i que em traslladi al cor de les paraules. La música pot ser tot Chet Baker, La simfonia dels salms d’Stravinsky, el piano d’Ernesto Lecuona, el Franco Battiato de la Prospettiva Nevski, la Sonata per a violí i piano de Cesar Frank, el Rèquiem de Mozart, la cançó del capvespre del Tannhäuser , la Suite I de Bach amb el violoncel de Pau Casals, La Bohème tota sencera,  el Raimon cantant les Veles e Vents d’Ausiàs March o la Maria del Mar Bonet posant veu i música als poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. El repertori es pot allargar però m’adono que sempre vaig a raure als poetes i per alguna cosa deu ser.

Tinc sobre la taula els darrers poemaris de Narcís Comadira, de Quim Español, de Marcel Riera. Tres poetes que tenen en comú una escriptura aparentment senzilla, elaborada amb llenguatge treballat, bon ofici i una qualitat expressiva intensament suggerent. Una poesia on el jo líric es comunica amb qui el llegeix de forma gairebé osmòtica. Són tres poetes que, cadascú a la seva manera, acompleixen a parer meu el que Rilke assenyala en la coneguda Carta a un jove poeta: la mirada endins, l’escriptura fonamentada en la seva intrínseca necessitat, la interrogació lírica de la vida quotidiana, “endinsar-se en sí mateix i explorar les profunditats d’on emergeix la vida pròpia”. Assoleixen el que Rilke estableix com a ètica i poètica: “una obra d’art és bona si ha nascut de l’impuls d’una íntima necessitat”. L’esguard interior i la seva concreció formal, expressiva, en la creació poètica. La recompensa del poeta, segueix Rilke,  és l’extrema soledat perquè només “és” i es retroba dins de sí mateix i en la natura a la que està unit. Ell ho va portar fins a l’extrem i per això llegir-lo esdevé la contemplació de l’absolut per mitjà de la paraula. I per això, també, Rilke és un poeta de difícil traducció. 

És gràcies a una senzilla edició que rellegeixo la gran Anna Ahkmàtova en una antologia de butxaca. Repassant els versos no puc deixar de pensar en la primera visita que vaig fer a les dependències que ocupava a la denominada Casa de la Fontanka, a Sant Petersburg, un habitatge comunal on ella disposava de poc més d’una habitació.  “He llegit que les ànimes no moren”, és el títol del recull que mostra els seus registres més profundament dramàtics en la seva maduresa. La poesia d’Ahkmàtova commou perquè és un plany profund i d’una gran contenció sobre un passat relativament feliç i irrecuperable, els amics i familiars morts per la repressió estalinista – Bulgàkov, O. Mandelstam, N. Punin … – ,  l’empresonament del fill, tanta tragèdia personal i col·lectiva. Brindant “per la casa devastada” i “perquè Déu no ens ha salvat”, poeta de la seva ciutat estimada amb el Neva sempre present, el record de les persones desaparegudes s’entrelliga amb una adolorida nostàlgia expressada per una veu ajustada i potent en la seva entossudida resistència. Va viure una vida tan tràgica com clarivident, igual que la seva poesia:

I aquell cor tampoc no respondrà

a la veu meva, a l’alegria o aflicció desperta.

Tot va acabar… I el meu cant ressonarà

on res de tu ja no resta, en la nit deserta.

És així, com Ahkmàtova ens ve a dir que la poesia és també salvació. O, si es vol, un dels darrers refugis quan ja no queda gairebé res. Ara mateix, llegia Ahkmàtova escoltant el violoncel de Pau Casals…

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 16.III.2018

LES DONES DE LA MEVA VIDA

Publicat el per
1

 

LES DONES DE LA MEVA VIDA

Quan arriba aquesta data se’n parla molt, es fan tertúlies i programes a les televisions;  es llegeixen manifestos; s’organitzen presentacions i lectures; es munten espectacles; surten a la llum estudis d’encàrrec sobre els temes que ens afecten; es parla dels nostres drets. Tot això està molt bé i sort n’hi ha perquè tota presa de consciència sobre la problemàtica  dels drets de les dones encara és poca. Si mirem el món tal com se’ns presenta avui dia, globalment i en temps real, constatem que el món de les dones és el de la desigualtat perquè la diferència entre el món occidental, el que té reconeguts els Drets Humans – si més no sobre el paper –  i la resta és abismal. Cal recordar massa sovint que els drets de les dones són Drets Humans     quan constatem que la capacitat d’exercir-los i de gaudir-ne desgraciadament no forma part de la globalitat del món contemporani.

estat laic i els drets de les dones

Des de l’àmbit Europa – l’Europa real, no aquest eufemisme dominat per la hipocresia de la diplomàcia dels estats – en trio dos exemples. L’un és la de la paritat: no em cansaré d’exigir-la arreu i en tots els àmbits perquè no hi ha excuses per no implantar-la. L’actual Mesa del Parlament de Catalunya, i em dol dir-ho, és una vergonya: hi ha una sola dona. La desproporció de presència femenina en els mitjans de comunicació és flagrant. Als medis de governança, als consells d’administració, als òrgans de decisió de les empreses, arreu on es prenen decisions la paritat és sovint una fal·làcia i la presència femenina una quota forçada. L’altre exemple, la presa de consciència, l’exercici del feminisme militant no es pot reduir a les dates dels voltants del vuit de març ni al medi femení sinó que s’ha d’estendre els tres-cents seixanta dies de l’any i en tota la societat. Altrament no és més que un compliment compensatori.

Ces-citations-feministes-vont-changer-votre-vie

Aquest vuit de març volia parlar de les dones de la meva vida. Són les dones que m’han convertit en el que sóc. És l’altra cara de la moneda però prové de la mateixa arrel, amb el valor afegit del  reconeixement. Per començar, la meva mare, que sempre va tenir molt clar que una dona ha de poder guanyar-se la vida per ella mateixa i ens va educar perquè aconseguíssim la independència econòmica segons les nostres capacitats. Per seguir, la meva àvia, que com aquell que no fa res em va ensenyar a apreciar els versos de Jacint Verdaguer i la prosa de Josep Pla. 

IMG_3020

“Quatre filles i una mare…” el 1966.

La millor mestra que he tingut a la vida, que va ser donya Adela Sellés, mestra de l’escola pública de Sitges que quan hi vaig anar estava situada al carrer de la Palma, que en dèiem, a l’antiga fàbrica de capses de sabates: allà ens va ensenyar a llegir i a escriure  i a ser personetes amb una humanitat i una paciència infinites. I als estius, quan anava a repàs a casa seva al carrer Major, m’ensenyava a escriure i llegir en català, a mi, que era una marreca de cinc o sis anys. Després va venir la meva educació a la biblioteca amb la Lola Mirabent, que em va fer agafar una afició als llibres i les revistes de per vida. Hi ha hagut mestres i bibliotecàries que han educat generacions senceres com la cosa més natural del món i és de grans que ens adonem com hem estat d’afortunats.

Quan vaig anar a estudiar el batxillerat a Barcelona l’educació es va diversificar i a la universitat encara més. Va continuar havent-hi més dones a la meva vida: les meves germanes – un puntal – ; les amigues – un altre puntal, com la Isabel Mirete o l’Anna Maria Robert –,  i unes altres de molt especials que vaig conèixer llegint-les i que em van ajudar a fer-me d’una altra manera.

Else Lasker-Schuler
Mercè Rodoreda
Rosa Leveroni
Isabel Mirete, per Maria Girona
Marina Tsvetàieva
Muriel Casals
Montserrat Abelló, poeta i traductora. Fot. Quim Curbet.
Montserrat Sebastià
Lola Mirabent, amb un ram d’heures.

Entre aquestes, les poetes que em van fer poeta i les escriptores que em van fer escriptora, com la Rosa Leveroni i la Montserrat Abelló, l’Anna Ahkmàtova i la Marina Tsvetàeva, l’Else Lasker-Schuler i la Mercè Rodoreda. I la professionalitat admirada de la bibliotecària Montserrat Sebastià, l’exemple de compromís i lideratge de Muriel Casals, la convicció i la radicalitat apreses de  l’advocada i política Simone Veil, i de l’escriptora i periodista Oriana Fallaci. Totes elles, en conjunt,  són les dones de la meva vida. El poeta sitgetà Salvador Soler i Forment va publicar el llibre de proses Dones del meu paisatge (1928) emulant la prosa d’Eugeni d’Ors en un to entre displicent i cosmopolita, presentant uns quants prototipus dels anys d’entreguerres. Les meves són de debò, dones del meu paisatge vital, aquelles a les que mai no podria renunciar per agraïment, per estimació, per tot el que n’he après i per tot el que m’han donat.

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 9 de març de 2018

 

OLGA SACHAROFF: AVANTGUARDA I MALENCONIA

Publicat el per
Respon

images

OLGA SACHAROFF: AVANTGUARDA I MALENCONIA 

 N’havia vist molts rams de flors i alguns quadres amb bestioles i parelles aparentment felices. Sempre m’agradaven, els rams de l’Olga Sacharoff, perquè per més que n’hi hagués eren tots diferents, harmònics, encarnaven la bellesa encalmada. Però el dia que en vaig veure un quadre totalment diferent, una mena de natura morta de racó de cambra en grisos, blancs i blaus me’n vaig ben enamorar. Però encara no em demanava perquè una artista que havia pintant en traços cubistes havia derivat en els rams de flors, retrats de criatures amb gats a la falda o en evocacions del paradís des d’un jardí selvàtic del Putxet barceloní.

 

Olga Sacharoff encara és un enigma, segons com. Se sap poc de la seva vida a Rússia, amagava la data del seu naixement i mai no va datar els quadres. Era filla d’un notable metge i de família benestant. Seguir la vocació artística li va ser relativament fàcil, ja que la trajectòria europea de Rússia estant estava assenyalada: estudis al país natal, estada a Alemanya – ella va habitar el Schwabing de Múnic, com tants d’altres, i qui sap si es va creuar entre el camí de Gabrielle Münter i Kandinsky – i recalada llarga a París, al Montparnasse d’abans de la Gran Guerra. Ja no va retornar a Rússia. El 1914 coneix l’anglès Otto Lloyd, que esdevé la seva parella de per vida, i fugint de la guerra s’instal·len a la Barcelona de 1916. Però Olga sap que si vol fer carrera artística ha de tornar a París, on viu immersa en el medi artístic, mentre que Lloyd resta a Barcelona, i retorna a Catalunya per passar els estius. Amb l’esclat de la guerra civil la parella s’instal·la a París, però la Segona guerra mundial els retorna a Barcelona, on s’instal·len definitivament entre els barris de Sant Gervasi i el Putxet. Tant a França – París – com a Catalunya – Barcelona – Sacharoff viu immersa en l’ecosistema artístic de cada moment i cada ciutat. La vida social i artística de Sacharoff a Barcelona queda plasmada en els retrats col·lectius de La colla, testimoni pictòric i retrat col·lectiu dels veïns i amics artistes del moment.

La recepció crítica d’Olga Sacharoff li és favorable des de la seva participació en la primera mostra col·lectiva al París de 1912. Un Autoretrat (c.1914) ens la mostra de mig cos i mig girada, taques fosques en lloc d’ulls i un fermall al coll amb la seva inicial. La seva producció dels primers temps fins el final dels anys d’entreguerres es caracteritza per un predomini dissimulat de les formes però suficient per percebre la manera amb què va digerir les lliçons del cubisme, i per un sentit simbòlic en retrats i escenes. El medi vegetal – jardins i boscos -, molt sovint emmarcant el tema representat a manera d’escenari substitueix el rerefons llis dels primers retrats i es fa ressò de les selves domesticades d’Henri Rousseau. Tot plegat li atorga un traç profundament original, diferenciat els diversos corrents estètics del moment i, no obstant això, mantenint-hi una determinada distància, tant en una determinada visió metafísica com simbolista, sovint no exempta d’una mirada dissimuladament irònica i sempre tendra.

01-un-casament

Olga Sacharoff, Un casament (1921), MNAC

L’establiment a la Barcelona de la postguerra marca una divisòria en l’obra de la pintora. El traç es suavitza, fins i tot es dil·lueix; el retrat esdevé més realista – els retrats van constituir una de les més importants fonts d’ingressos de la parella – ; les escenes formen part de la vida i els costums; el decorativisme amorosit de les flors és un dels reclams més destacats de la seva obra; la natura casolana, la del jardí selvàtic i els animals domèstics guanyen protagonisme fins a originar una lectura panteista de la seva obra.

03-la-colla

Olga Sacharoff, La colla, (c. 1947), MNAC

No puc evitar de pensar el paral·lelisme que existeix entre Olga Sacharoff i Angeles Santos arran del gir estètic de totes dues a la Barcelona de la postguerra. La visió de la ciutat que Sacharoff palesa el 1943 ó el 1947 és gairebé idèntica que la de Santos, l’una des del Putxet, l’altra des del Guinardó – la Baixada de la Glòria. Que es coneixien és segur, però no estic gens segura que compartissin cap altra cosa que una mateixa perspectiva de la ciutat. En una ocasió vaig preguntar a Angeles Santos si coneixia la Sacharoff; em va respondre amb un to de veu neutra i volgudament indiferent referint-se a “esa mujer”. Però és la visió de la malenconia la que les uneix en aquest etapa.

 

Olga Sacharoff va morir el primer de març de 1967, i amb motiu d’aquest cinquantenari el Museu d’Art de Girona ha organitzat una exposició de l’artista, comissariada per la historiadora de l’art Elina Norandi. És una mostra rotunda de la personalitat de Sacharoff i de la seva perllongada trajectòria que no deixa indiferent i que obre noves i diverses lectures des de la contemporaneïtat. Per a mi ha estat l’oportunitat d’enamorar-me’n de nou: de les flors, els gats, les noies sense ulls, la selva domesticada, la ironia, la tendresa, la malenconia d’una gran artista.

DWtPJ90XUAAgizt

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 2.III.2018

 

TRES REFLEXIONS SOBRE MARICEL L’ANY DEL CENTENARI

Publicat el per
Respon

TRES REFLEXIONS SOBRE MARICEL L’ANY DEL CENTENARI

 

 

Aquest 1918 el calendari sitgetà senyala uns quants centenaris, entre els quals destaca el de Maricel. En realitat el podríem estar celebrant des de 1910, una vegada Deering va haver adquirit l’antic Hospital de Sant Joan i també a cada consolidació i eixamplament del gran complex arquitectònic, que va durar vuit anys llargs. Però la pedra de toc la va senyalar el monogràfic de la Revista de Arquitectura de 1918 que dirigia l’arquitecte Josep M. Martino, dedicat íntegrament a Maricel. Aquella revista va esdevenir la fotografia fixa del gran esplendor del Maricel de Charles Deering.

CasasMaricel

Ramon Casas i els seus familiars dinant al menjador de Maricel. c. 1914. (Col·lecció particular)

L’obra de Maricel que Miquel Utrillo va portar a terme per encàrrec de Deering depassava llargament el que era una residència de col·leccionista d’art. De primer va ser el condicionament de l’antic hospital com a habitatge de grans espais on poder lluir les obres d’art i, després d’una primer adaptació el 1911, el 1914 es va engrandir i modificar amb la construcció del pont i en la gran façana de Sant Miquel en la forma que actualment es conserva. Mentrestant, s’havien comprat totes les cases de la placeta de Sant Joan – l’actual Racó de la Calma – fins al corraló de la Rectoria – l’actual Va Avinguda – per construir el Palau que no tenia altra finalitat d’hostatjar la gran col·lecció d’art que augmentava notablement i que es va inaugurar el 1915. Aquell mateix any Utrillo havia aconseguit adquirir can Panxo Xicarrons i l’annexionà a la morada de Deering com a residència d’hivern. L’any següent es construïa l’ala del Sarcòfag, a mà dreta de la placeta fent cantonada amb el carrer de Sant Joan, i el 1917 l’edifici que ocupava les cases de l’enginyer Trowbridge, que anaven del corraló fins la casa Rectoral. En menys la fesomia del barri va canviar de manera radical i ha perdurat fins avui dia de forma pràcticament invariable.

1914 ca. construcció fonollarn. inv. 3909 còpia

Miquel Utrillo contemplant la construcción del pont que uneix la residencia de Deering amb el Palau, el 1914. (Arxiu Utrillo, núm. investigación 3904). 

 

Maricel es pot explicar des de diversos punts de vista; és una realitat que no ens l’acabarem. Per aquest motiu el seu centenari, que ha entrat a formar part de les commemoracions nacionals de caràcter oficial per acord de govern del passat 27 de setembre, es desenvoluparà al llarg d’un programa cultural i patrimonial, i no faltaran ocasions ni formats per parlar de la seva llarga història i circumstàncies.  

115700720 còpia

De tot plegat en voldria remarcar alguns aspectes. En primer lloc, els models en què Utrillo es va fonamentar per la remodelació de l’antic hospital i la seva decoració: el Cau Ferrat, naturalment i, explícitament, tal com va escriure a La Veu de Catalunya el 1912,  en les dues grans cases pairals de Sitges que llavors encara eren cases particulars i avui són de propietat pública: Can Falç i Can Llopis.

Terrassa biblioteca còpia

En  segon lloc, el trossejament conceptual i d’usos dels edificis fins el punt d’haver-se dil·luït la travada unitat amb què Maricel es va configurar i va créixer,  i que Joaquim Folch i Torres el 1935 va procurar mantenir amb el lloguer del Palau als descendents de Deering per tal d’ampliar el contingut del Cau Ferrat. La història de la fragmentació, degradació i els avatars dels edificis són coneguts i formen part d’un capítol no precisament lluït de la història dels museus de Sitges. Des de 2012 el Consorci del Patrimoni de Sitges ha treballat per reconstituir aquesta unitat més enllà de les responsabilitats de la gestió patrimonial, amb ple suport del Consell General i  el projecte de rehabilitació i restauració del Palau de Maricel n’és un dels capítols més importants per als propers dos anys. Ho és també la programació regular d’activitats i les visites guiades periòdiques. Per donar una idea, des de desembre de 2014 fins final d’any de 2017 més de dues-centes mil persones han desfilat per Maricel – museu i palau -. Tant les xifres com, sobretot, la importància arquitectònica i artística del conjunt d’edificis posen de manifest les possibilitats de llarg recorregut d’un Maricel pensat, programat i gestionat des d’una visió unitària  que mai no s’hauria hagut de perdre.

22222222222222222222222222222222222222 còpia

Last, but not least, que hauria dit el míster, la interpretació de Maricel ha de depassar la lectura estrictament local  i passar a altres paràmetres, com els dels moviments estètics i el col·leccionisme internacional del primer terç de segle XX. Maricel va ser saludat des de 1912 com un dels emblemes de l’arquitectura del Noucentisme, trencant el monopoli eclèctic i modernista de les edificacions sitgetanes dels primers anys del segle. El Noucentisme, a Sitges, es desenvolupa en dos eixos ben definits: el de Maricel, fins 1918, i el de Terramar, iniciat l’any següent, i les realitzacions més visibles es troben precisament en l’arquitectura i l’urbanisme. Altrament, el col·leccionisme internacional que Charles Deering representa i exerceix té a Maricel el millor aparador possible, ja que a diferència d’altres compatriotes seus – Archer M. Huntington, H.C. Frick o John Pierpont… – construeix la seva col·lecció d’art principalment hispànic i la instal·la a Sitges, on construeix un palau per donar-hi cabuda i amplitud.

 

Aquests tres punts de vista han estat primordials a l’hora d’articular la programació del Centenari i, el que és més important, de marcar el full de ruta de present i de futur per Maricel al llarg del segle XXI.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 19.I.2018

 

POESIA EN FRONT DE LA MORT. A LA MEMÒRIA DE JORDI CARRIÓ

Publicat el per
Respon

POESIA ENFRONT DE LA MORT

                                                                 A la memòria d’en Jordi Carrió, poeta

El poeta em mira. Presentació de L'estació de Portbou. Fot. Frèia Berg, 2016 còpia

El poeta em mira. Presentació de L’estació de Portbou, a la Fundació Tàpies. Fot. Frèia Berg, 2016

            Tot just havien acabat de florir les mimoses que, el gener de 2004 em vaig trobar abocada a un canvi forçat de feina. Va ser un canvi esperat però no volgut,  anunciat pel silenci institucional i la fredor del DOGC ateses les circumstàncies del canvi de règim. De manera que vaig sortir de les arcades gòtiques de l’antic Hospital de la Santa Creu i vaig retornar a les dependències de la planta baixa de l’antic arsenal de la Ciutadella: de la Biblioteca de Catalunya al Departament d’Estudis Parlamentaris del Parlament de Catalunya. Però com afirmava Maria Aurèlia Capmany, “mai no seré prou vella ni prou covarda per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides.” I amb aquesta divisa que sempre m’ha acompanyat vaig iniciar una nova etapa. En situacions així trobes els amics de debò i els que fan veure que no et coneixen. Tampoc no em vaig poder escapar de l’experiència, però vaig tenir la sort de fer noves amistats i convertir antigues coneixences en una joia immarcescible. Una d’aquestes va ser la d’en Jordi Carrió, i l’expressió de “la joia immarcescible de l’amistat” és el que anys més tard em va escriure per tota endreça al seu llibre Fin’amor, per al qual li vaig escriure un pròleg tan desbocat com corresponia al seu contingut literari i visual.

            Era primavera, i a la Ciutadella les fulles dels plàtans filtraven aquella llum tan meravellosa de tot l’any però més intensa i més brillant. En Jordi s’havia proposat distreure’m de les cabòries de l’adaptació al canvi i cada dimecres compareixia a la Ciutadella per anar a dinar pel barri, parlar de cultura, de literatura i de poesia. Un any abans havia presentat un treball interessant treball poètic sobre l’escultora Maïs a la Biblioteca de Catalunya. De feia temps que havia decidit ser poeta. Els dinars comportaven la descoberta de restaurants d’un barri que estava canviant a marxes forçades per la invasió del turisme urbà però que, ben trobats, aguantaven bé la relació entre qualitat, preu i l’estona de fer la sobretaula. Una sobretaula que, vegades, s’allargava molt per allò del plaer de la conversa i de la varietat immensa de la vida.

            D’aquells migdies en van sorgir intercanvis d’originals; pàgines subratllades, guixades i corregides; records i comentaris, amistats que van esdevenir comunes, parentius adoptats, descobertes i edicions. En Jordi Carrió ben aviat es va fer el  nom propi en el medi literari en poesia i prosa poètica, amb un estil planer,  amb una dicció contundent i amb un passar de la lírica a la èpica amb dignitat, convicció i una viscuda plenitud que, em consta, el feia feliç. Seguir el decurs d’un dels seus llibres, des dels primers poemes fins a tenir-lo en negre sobre blanc i en edicions sempre acuradíssimes era, per als que l’hi acompanyàvem, tota una vivència. En Carles Duarte, en Quim Curbet, en Marc Cuixart, en Sam Abrams o en Jordi Llavina, entre altres, en poden donar fe.

Finalment, A Mo ara, amb un cafè a Parlament - 16

Preparant l’edicio de A Mo, ara, al bar del Parlament. Fot. Frèia Berg, 2010

            El 2010 vaig tenir el privilegi de ser una de les seves editores amb la plaqueta onzena de Paper de Terramar, A Mo, ara. El vam publicar en català i la traducció anglesa dels versos la van fer John Mackay i Kevin Hackett, i vaig tenir el privilegi de comptar amb l’arquitecte Marc Cuixart com a il·lustrador. La presentació es va fer al taller d’artista d’en Peret – Pere Torrent –  i de la Maria Espeus; és un dels llocs on un parell d’anys més tard, es va gestar un dels seus llibres més significatius, Fin’amor.

IMG_3862

Jordi Carrió, Peret i Jordi Llavina al taller d’en Peret. Fot. Frèia Berg, 2013.

L’altre lloc on el recull de proses poètiques de Carrió amb fotografies de Maria Espeus es va anar configurant tot compartint converses va ser la terrassa de casa seva, un pis decimonònic del carrer de la Princesa,  que descobria un, a parer meu, bellíssim interior d’illa de cases on totes les persianes eren els ulls per a esguardar la llum.

            Mentrestant, en Jordi s’havia posat malalt i tot i que hi havia plantat cara amb un coratge tossut i enderiat, les seves cèlul·les terroristes anaven guanyant la partida de la invasió. Ell, que era poeta i se sentia poeta,  seguia la cursa escrivint poemes. És així com l’any passat ens va lliurar el seu testament poètic i vital titulat L’estació de Portbou, aquesta vegada amb fotografies de Manuel Esclusa, un pòrtic d’en Sam Abrams, a l’ombra de Walter Benjamin i de les ales de l’ Angelus Novus de Paul Klee, de La caiguda d’Ícar de Brueghel i el poema de W. H. Auden . Des de la visió de tota una vida hi conclou: “A nosaltres, l’espècie humana, / ens cal una pau més alta i no morir de  mala mort.” Li ho vaig escriure al Pòrtic de Fin’amor: el poema és l’últim refugi.

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 12.I.2018.
La fotografia de la capçalera amb Jordi Carrió recitant els textos de L'estació de Portbou és de Quim Curbet.