Amb motiu de la mort de l’escriptor Lluís Racionero he publicat a La Llança l’article Un record de Lluís Racionero i Verdaguer.
El 2003 Racionero dirigia la Biblioteca Nacional d’Espanya, i jo la Biblioteca nacional de Catalunya. Jo havia llegit el Cercamon el 1981 i vaig continuar amb altres novel·les, proses i assaigs…
Va ser ell qui es va interessar i va decidir portar l’exposició del centenari de Verdaguer, Verdaguer. Un geni poètic a la BNE…
Publicat a La LLança, El Nacional, 8.03.2020
Autoretrat
Sóc el nàugrag
a l’illa del dolor.
Paper de vidre
que el vent empenta
contra les arestes
de la sang i del desig.
(El Laberint de Filomena, Premi Rosa Leveroni 2009, 2010)
Aquest és el poema que trio per recordar en Josep-Ramon Bach, que ha mort avui. Una llarga i prolífica trajectòria d’escriptura poètica l’ha precedit, de construcció lírica sàvia, profunda i constant. ” “Prenc la ploma de l’instint i deixo que el seu impuls redemptor em sorprengui, entre imatges i desvaris, fins als límits de la metàfora”, declarava en una entrevista a Núvol amb motiu del Premi de la Crítica de Poesia Serra d’Or el 2016 al poeta David Madueño, que el va situar entre “la llum i l’obaga”.
Vam tenir ocasió de parlar del bé i del mal i de tot el que importa als poetes l’any que va ser convidat a la Festa de la Poesia a Sitges. El matí del dissabte que es dedica als plaers personalitzats va triar el passeig pels Museus, una delícia de passatge i de conversa. Veurem quin ressò té la seva mort en la nostra minsa societat poètica que cada vegada és més de pensament únic.
Josep-Ramon Bach era un ‘Leveroni’ i he triat expressament el seu Autoretrat del llibre guanyador, El jardí de Filomena (2019). Els seus poemaris figuren a les biblioteques públiques de Catalunya, en aquest enllaç. Llegiu-lo i rellegim-lo …
“Hi ha alguna manera que les dones entrin als museus que no sigui despullades?” La frase de les Guerrilla Girls ha passat als clàssics de la reivindicació de la necessitat de la presència de les dones als museus i de la visibilitat de les artistes. Perquè és cert que hi ha representació de figures femenines des dels clàssics antics, però també és cert que moltes de les representacions són nus. Les que van reivindicar més visibilitat van jugar amb una visibilitat convencional però també discriminatòria.
El camí llarg, costerut i ambigu de la visibilitat de les dones més enllà de la seva imatge mitològica, santificada o idealitzada en tant que representació és a hores d’ara una via inacabada i de recorregut indefinit. No em refereixo només a les dones als museus, per bé que la presència de les dones artistes és també minimitzada per la dificultat de vèncer les línies dels cànons establerts, els criteris de selecció, la construcció de les col·leccions i, en definitiva, pel que suposa un canvi de estatus. A Lluïsa Vidal, pintora modernista, li ha costat Déu i ajuda i molts esforços per part de les investigadores que s’hi han dedicat com, entre altres, Consol Oltra, passar a formar part de la panòplia de la pintura modernista amb visió inclusiva tot i que feia anys que els seus olis i dibuixos formaven part de les reserves dels museus. Em refereixo a les dones arreu i d’arreu.
Com cada any al voltant de la data del 8 de març en que se celebra el Dia de les Dones els mitjans de comunicació dediquen franges de contingut divers, anuncis, articles, reportatges i entrevistes a les dones, com si es tractés d’un fenomen periòdic i repetitiu que cal tractar inevitablement. No sé fins a quin punt són conscients, els responsables dels mitjans i els que decideixen programacions i presències, del dèficit constant de dones en tots els àmbits; suposo que en són, però no fan gaire res per resoldre’l. De fet, es justifiquen actuant com si amb l’augment ocasional i presencial del tractament del tema durant uns dies o referint-se a la xacra social de la violència de gènere quan es va produint lamentablement i freqüentment, ja fan prou. La realitat de tot aquest amalgama mediàtic converteix la presència i visibilitat de les dones en una situació encara més flagrant.
Hi ha moviments i col·lectius com el de “On són les dones?” o “Dones visuals” que amb estratègies diverses i molta feina insistent han anat aconseguint denunciar els dèficits de visibilitat, guanyar terreny diversos objectius. La seva pròpia existència indica els dèficits i les situacions d’irregularitat i de conflicte en ple segle XXI, en la nostra societat i arreu del món. Si el món de les dones és el de la desigualtat per definició i en tots els aspectes, la situació de les dones d’arreu del món és tristament desigual perquè no totes, ni de bon tros, han assolit els graus i nivells de reconeixement dels seus drets, ni que sigui a nivell teòric. La simple vista dels noticiaris televisius, sense anar més lluny, és un exemple en temps real de la problemàtica global i corprenedora que encercla les dones d’arreu del món.
Per tot plegat, i perquè els objectius i problemàtiques de l’alliberament i de l’assoliment dels drets sovint bàsics són, encara avui, múltiples i diversos, n’esmento uns quants per fer memòria històrica i reivindicació de present:
Igualtat en tots els àmbits i situacions;
Llibertat per a les dones sotmeses a tota mena de restriccions i esclavituds;
Fraternitat i sororitat com a valors de comportament;
Visibilitat imprescindible en tots els àmbits;
Paritat instaurada amb caràcter obligatori;
Reconeixement i lliure exercici del tots els drets;
Protecció jurídica i social enfront dels conflictes i les agressions;
Dret a l’educació, a l’accés a la cultura, al treball digne…
… tants d’altres que se’n deriven. Per més que s’estengui la consciència de la problemàtica que afecta les dones d’arreu els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any, el 8 de Març em serveix per recordar-la i afirmar, una vegada més, que els drets de les dones són drets humans i que el feminisme és una ètica.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 6.03.2020
Hi ha pocs museus que puguin celebrar el seu cent vint-i-cinquè aniversari . I encara n’hi ha menys que al cap dels seus cent vint-i-cinc anys mantinguin la seva personalitat pràcticament intacta però adaptada als conceptes de la museografia actual: accés – cultural i físic -, climatització, retolació en diversos idiomes, horari ampli i estacional, programa permanent d’activitats… I, encara, n’hi ha menys que siguin museus monogràfics pel que fa a la seva fundació en tant que cases d’artista. Totes aquestes característiques unides a l’alta qualitat de les col·leccions de pintura, forja, escultura, ceràmica, vidre i arqueologia, principalment, configuren el Museu del Cau Ferrat com a un dels indrets més singulars del país i del continent – i no m’encega la passió, només cal sortir i viatjar – i un dels museus que si existís la qualificació de “museus amb encant”, com passa amb els hotels, seria un dels capdavanters. De vegades sembla que a Sitges no s’hi doni tota la importància, de tant vist – per la part de fora – que el tenim, i per això cal insistir que és un dels més grans valors culturals que posseïm com a patrimoni públic, a Sitges i al país.
La programació dels 125 anys del Cau Ferrat ha estat més aviat discreta però amb fites assolides importants. En primer lloc, l’exposició inaugurada la passada tardor, 125 anys del Cau Ferrat. La construcció d’un ideal (1894-2019) on es reuneixen diverses obres d’art que l’expliquen, incorporant materials i dibuixos inèdits i ben importants sobre els orígens de la col·lecció de forja de Rusiñol – que va ser l’origen de tot plegat. Aquell conjunt de ferros vells que per a l’artista eren la més gran expressió d’una voluntat de creació artística que unia la utilitat i la bellesa va ser objecte d’una espectacular conferència a l’Ateneu Barcelonès amb el títol de Mis hierros viejos, que Rusiñol va començar amb la coneguda frase lapidària de “La manía de poseer y col·leccionar antigüedades es una enfermedad incurable”. Això era el gener de 1893, quan encara no havia comprat la caseta a la que va donar el motiu manlleuenc de la seva família, Can Falua. És un text bellíssim que he tingut l’oportunitat d’estudiar i publicar-ne l’edició facsímil gràcies al Consorci del Patrimoni de Sitges i que es presentarà aquest divendres en format de visita guiada. Més enllà de recuperar un text programàtic pel que fa a l’obra escrita de Rusiñol, les edicions facsímils permeten una percepció completa de les obres i el seu context en l’àmbit de les arts del llibre, i la cura i coneixements amb què treballa l’editor Ramon Nadal, d’Edicions i Propostes Culturals Andana, de Vilafranca del Penedès, assoleix una nova fita en la seva prestigiosa especialitat.
El Catàleg de pintura i obra sobre paper del Cau Ferrat és la publicació més important sobre els fons del museu. Ho és pel seu contingut – el Cau Ferrat és dels pocs museus que ha estat totalment inventariat per part del personal de la Junta de Museus que hi va treballar de valent entre 1932 i 1936, per bé que els catàlegs van sortir en castellà entre 1942 i 1946 pels avatars i represàlies del franquisme. La posada al dia i, sobretot, el plantejament metodològic de catàleg raonat converteix aquest volum de quatre centes trenta-nou pàgines en una obra imprescindible per a l’estudi de la història de l’art. Francesc Fontbona ho va expressar amb contundència durant la seva presentació qualificant el volum com un catàleg de país. L’obra referent a la cinquantena d’artistes que omplen les parets del Cau Ferrat i les reserves es va iniciar el 2013 i va quedar enllestida el desembre de 2018 gràcies a la insistent i estricta coordinació d’Ignasi Domènech, Cap de col·leccions dels Museus de Sitges, que ha comptat amb la col·laboració de la documentalista i historiadora de l’art Carme Camps i amb els estudis monogràfics de vint-i-cinc especialistes. Ara que el volum ja és una realitat em fa goig expressar la meva doble satisfacció, com a col·laboradora i com a exdirectora dels museus sitgetans amb la il·lusió amb que es pot contemplar una obra ben acabada. L’acurat disseny i la visió artística de Natàlia Arranz hi ha posat el segell de qualitat editorial.
La tercera celebració del Cau Ferrat ha estat el volum presentat aquesta setmana a la Galeria Gothsland de Barcelona sobre Barcelona i els 4Gats. Un gir vers la modernitat. Ha estat l’entusiasme i la insistència del galerista Gabriel Pinós que ha culminat amb un esplèndid catàleg un relat que calia posar a l’abast més enllà de la historiografia de l’art existent. Els 4Gats, com el Cau Ferrat, tampoc ens els acabarem, però les mirades creixen i es es van diversifiquen amb les aportacions de Pinós, Oriol Pujol, Juan C. Bejarano, Sebastià Sanchez-Sauleda i Pau Medrano-Bigas, que ha tingut cura d’un disseny que facilita i enriqueix el contingut de l’obra. Gabriel Pinós em va adjudicar un tema que feia temps em delia per escriure, com és la relació entre els dos epicentres del Modernisme, el Cau Ferrat i el seu successor, Els 4Gats. En una dècada escassa tots dos indrets i els respectius ‘programadors’ Rusiñol a Sitges i Utrillo a Barcelona, van capgirar usos, costums i estètiques a favor de la modernitat i de la llibertat artístiques.
Són, per ara, les tres celebracions del Cau Ferrat. Està per arribar-ne la quarta, que és la nova guia del museu que vaig escriure entre la tardor de 2018 i l’hivern de 2019 i que aviat veurà la llum en els idiomes de treball dels museus sitgetans. I una cinquena, que ha de ser el catàleg de l’exposició actual, perquè és el que la farà perviure i ha de contenir el seu discurs i informació gràfica, perquè sense els catàlegs les exposicions es perden. I no ens podem perdre aquests motius de celebració i de continuïtat.
Publicat en versió reduïda a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 28.02.2020
De totes les mullers, companyes, amants i amigues de Picasso sento una especial predilecció per Dora Maar. Entre altres coses perquè el seu talent artístic com a fotògrafa i pintora va quedar eclipsat per les obres del geni. No obstant això, és gràcies a ella que va fixar les imatges del procés pictòric del Gernika mentre l’artista hi treballava el 1937 al taller del carrer dels Grands Augustins de Paris, que avui podem contemplar l’evolució d’aquella obra tràgica i emblemàtica.
Picasso i Dora Maar es van conèixer el gener de 1936 a través de Paul Éluard i van esdevenir amants fins el 1946, quan Picasso la va abandonar definitivament per Françoise Gilot. Però fins llavors Dora va ser la protagonista de moltes de les seves obres, amb nom propi o sense, al llarg d’una dècada i va prendre part en les activitats de Picasso i el seu grup d’amics, especialment amb Paul Éluard i la seva muller, Nusch. L’exposició presentada al Museu Picasso de Barcelona Pablo Picasso Paul Éluard una amistat sublim i, sobretot, el catàleg, constitueixen una important font de referències així com també la mostra simultània sobre Picasso poeta. Actualment Dora Maar té nom i historial guanyats a pols entre les dones artistes del segle vint així com diversos estudis i biografies que la situen en primer pla per mèrits propis, entre altres, els que li ha dedicat Victòria Combalia.
El que em fascina de Dora Maar és el seu posat als ulls de Picasso. La va començar a pintar així que es van conèixer. D’entre els diversos retrats m’atreuen els del seu esguard sovint emmarcat per unes mans que hi reposen mostrant unes ungles perfectes i acolorides, ara en roig adés en verd o altrament en blau. Les ungles de Dora Maar queden també enregistrades en un passatge de l’obre de teatre que Picasso escriu el 1941, Le désir attrapé par la queue / El desig atrapat per la cua, on s’hi refereix explícitament com si d’un fragment de quadre es tractés: “el fred de les seves ungles girades en contra d’ella”. Eren anys feliços.
El rostre, les mans i les ungles de colors predominen en moltes de les imatges de la artista. Fins i tot quan la representa asseguda amb un gatet negre – ungles blau cel (1941). Fins i tot en el quadre corprenedor per la tristesa immensa que transmet, Dona plorant (1937), la viva imatge del dolor, ungles grogues.
L’estiu que vaig visitar Luzern, a Suïssa, que és un dels països on a l’estiu als museus i col·leccions d’art no hi ha les empentes del turisme massificat, vaig descobrir un dels retrats més bonics de Dora Maar amb les ungles sense pintar totes dues, ella tota ulls, a la col·lecció Rosengart.
No vaig resistir la temptació de retratar-m’hi en la seva mateixa posa. Com si, amb tota la meva admiració, des d’aquell moment ens haguéssim fet més amigues. Tots tenim els nostres mites i busquem els quadres que volem per companyia.
QUADERN DE TERRAMAR 