Retorno a J. V. Foix amb qualsevol pretext perquè el poeta sempre m’atorga el vers ajustat i la paraula precisa. Aquest 11 de setembre de 2025 he pensat que el Poema de Catalunya que va escriure i publicar el 1920 sintetitzava una determinada Idea del país. També he rellegit els seus sonets de Sol, i de dol (1947) on trobo alguns dels versos més preclars del “Mestre segur d’enyorades banderes”, com els que escrivia des dels desigs de plenitud humana, individual i col·lectiva:
Viure l'instant i obrir els ulls al demà, Del clar i l'obscur seguir normes i regla I, enmig d'orats i savis, raonar.
Sigui la poesia invocació de plenitud i de llibertat, perquè des de que ho va formular Hölderlin,
A hores d’ara en què el pensament únic, dogmàtic, políticament correcte i woke s’apropia de la cultura en termes generals i s’instal·la en àmbits concrets – el de les arts no n’és una excepció sinó un exemple – té més sentit que mai preguntar-se, entre altres coses, quin sentit té organitzar exposicions com la que des d’aquesta primavera es pot visitar a la Sala Vaixells del Palau de Maricel, L’elogi del dibuix. La col·lecció Manuel Puig
La tercera edició d’exposicions sobre el col·leccionisme privat d’art a Catalunya
Es tracta d’una important mostra de la col·lecció d’obres sobre paper que el Dr. Manuel Puig amb temps, paciència, rigor i entusiasme ha reunit i que es presenta a Sitges seguint una de les línies que fins ara ha marcat la política d’exposicions dels Museus. Es tracta de la presa en consideració i posada en valor del col·leccionisme artístic privat a Catalunya, que té molt a veure amb el que va significar en el seu moment la formació del Cau Ferrat, i que respon a una visió oberta i universal vers l’art de tots els temps, així com també amb les Jornades del Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus que els Museus de Sitges organitzen des de 2012 i enguany arriba a la catorzena edició.
Picasso, Jaume Sabartés, llegint. Paris, 1950; David Hockney, Sir Isaiah Berlin amb les ulleres al front, 1980
És una línia coherent i d’alta qualitat artística que cal consolidar definitivament i que compta amb importants antecedents. El 2024 es va exposar per primera vegada al públic d’una vintena d’obres de la col·lecció Marsans Casacuberta amb el títol de La figura emmarcada. Obres singulars de la Col·lecció Casacuberta – Marsans, que va descobrir no pocs aspectes sobre les obres, el seus autors i les diferents etapes estètiques. Comissariada per Nàdia Hernàndez, historiadora de l’art i conservadora de col·leccions, i per Ignasi Domènech, Cap de col·leccions dels Museus de Sitges, va continuar la línia d’exposicions iniciades l’any anterior amb la vintena d’obres del segle XVII al XIX de La Col·lecció Bertrán. La memòria d’un llegat familiar.
La col·lecció del Dr. Manuel Puig que es pot contemplar a Maricel fins el 19 d’octubre per la qual ja han passat centenars de visitants s’estructura en quatre apartats: les acadèmies o estudis del natural, els rostres, els relats de diversa tipologia i els paisatges i natures mortes.
El dibuix és més que un banc de proves
L’elogi del dibuix presenta amb voluntat antològica internacional obres d’entre el segle XVI i l’actualitat que mostren els temes i les motivacions dels artistes i la voluntat, sobretot a partir del segle XIX, d’erigir el dibuix en obra d’art autònoma i única, sense altra servitud que respondre al traç de l’artista i al seu significat. En tant que part d’una col·lecció monogràfica pel que fa a la tècnica, l’ambició del col·leccionista arriba fins els noms de Vicente López, Fortuny, Rodin, Rusiñol, Chirico, Balthus, Picasso – amb obres de diverses èpoques, de les que destacaria el retrat de Jaume Sabartés llegint una carta -; Pau Roig, Juli Gonzàlez, Sunyer – amb una escena de guinyol que marca un dels punts d’inflexió de la seva època de París -; Juan Gris, Mela Muter, Natalia Gontxarova, Paul Delvaux, Heckel, A. Gleizes, Remedios Varo, A. Warhol, S. Poliakoff, Hockney – amb un retrat impagable del filòsof I. Berlin amb les ulleres al front-; A. Saura, Tàpies o Barceló.
La tria de les vint-i-una obres de recorregut per la història del dibuix obres potser no haurà estat fàcil però, per contra, el catàleg a cura dels curadors de l’exposició, Bonaventura Bassegoda, Francesc Quílez i Ignasi Domènech, més enllà de la voluntat de persistència que tot catàleg d’exposició d’art pressuposa, compleix amb escreix la funció d’una exposició d’art als nostres dies pel que fa a les transversalitats i a les idees estètiques. Mostra i catàleg, juntament amb les activitats de referència, són exemple de coherència, difusió, creació de coneixement, funció educativa i garantia de cultura accessible.
Erich Heckel, Cases i paisatges, 1908; A. Gleizes, Paisatge, 1914; AÉ-Othon Friesz, Le bec de l’aigle, 1907
El problema de les exposicions dels Museus de Sitges
No vull acabar sense fer constar una de les problemàtiques més greus que afecta els Museus de Sitges com és la manca d’un espai ample, suficient i equipat per a exposicions que depassin el petit o mitjà format. La sala Rocamora o la Sala Vaixells són espais insuficients per al potencial que ha de tenir una política d’exposicions digna del que mereix i les possibilitats que ofereix el patrimoni sitgetà. Els llargs sis anys sense direcció estratègica dels Museus i sense que els seus òrgans de govern s’hagin molestat en plantejar-se’n les necessitats objectives ha comportat un important retrocés. A veure què ens depara el futur.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 5.09.2025
Ciència i literatura no són dues coses, sinó dues cares de la mateixa cosa. Thomas H. Huxley (1860)
Entre els dèficits de coneixement que té la societat actual, on tot és cada vegada més superficial i immediat sense espai per al pensament i la reflexió, la ciència va quedant arraconada. La fragmentació del coneixement ens allunya d’una transversalitat que reconstrueixi el transvasament de ciència i humanitats. Amb tot, som afortunats perquè ara i aquí, existeixen científics humanistes i humanistes que creuen en la ciència, un binomi que mai no s’hauria hagut de trencar. Alfred Giner i Sorolla, Rosa Fabregat, Xavier Duran, Àngel Terron, David Jou o Joan Duran són científics humanistes dels Països Catalans que han dedicat esforços i energies a la ciència i l’humanisme des de la convicció que tot és u i necessari per al progrés de la humanitat. Dos llibres apareguts els darrers mesos en constitueixen dos diferents exemples altament recomanables.
La ciència a través de la literatura
100 visions literàries de la ciència i la tecnologia, del químic i escriptor Xavier Duran (Ed. Cossetània) que depassa l’àmbit divulgatiu per endinsar-se en el coneixement. El propòsit del llibre és el de combatre el tòpic de l’aridesa de la ciència i la tecnologia en els seus més diversos vessants que ens fan descobrir aspectes que sovint passen desapercebuts en les obres literàries. Cada relat va acompanyat d’una breu notícia bibliogràfica per mitjà de la qual el lectors pot anar més enllà i descobrir el ric univers que uneix ciència i lletres des de fa quatre mil anys. És interessant constatar el coneixement que els escriptors mostren de la ciència del seu temps, de com s’enfronten amb els misteris de l’univers, la natura i els éssers i de com els interpreten i transmeten. Des de la descripció de la descomposició dels cossos que descriu Homer fins la consideració dels metges i la medicina en Molière; des de l’aposta per la ciència dels escriptors naturalistes com els germans Goncourt, Balzac o Pérez Galdós; des de la descripció de la societat industrial de Dickens o Narcís Oller; des de la cosmologia del Dant a la visió de l’univers en la lògica oculta de Pere Calders, o des de la lírica empeltada d’arquitectura, química o matemàtica de J. Margarit, Àngel Terron i David Jou fins la colonització i el simbolisme de la ciència de Joseph Conrad, la poliomelitis de Philip Roth o el tractament del càncer segons Alexander Solgenitsin, la diversitat de temàtiques en que la ciència i la tecnologia es mostra en les obres literàries esdesvenint una descoberta i un nou paràmetre de lectura.
Poètiques i aliatges de ‘Ciència radical’ d’alt voltatge
A l’altre extrem, una joia d’aliatges que condensa la creació poètica al voltant de programes de residències poètiques en centres de recerca de Catalunya derivats del projecte de ‘Ciència radical’. Articulat des del CCCB en col·laboració amb diversos instituts de recerca especialitats i impulsat pel Departament de Recerca i Universitats i els fons de plans complementaris, el programa Magmes que ha dirigit el poeta i científic Joan Duran ha comptat amb quatre poetes de primera línia contemporània com Anna Aguilar-Amat, Lluís Calvo, Mireia Cassanyes i Pol Vouillamoz.
El resultat és un volum de poesia, Magmes. Quatre poètiques de ‘Ciència radical’(Ed. Godall) marcadament diferent de la poesia a l`ús i d’una radicalitat diversificada en cadascuna de les veus i diccions: tot el llibre és alt voltatge. “Converses sobre física amb el meu fill”, d’Anna Aguilar-Amat; “La doble escletxa”, de Lluís Calvo; “Al món de les illes vibrants”, de Mireia Cassanyes, i “Itela” de Pol Vouillamoz, mostren quatre visions líriques radicals i i personals que, sense desdir la poètica dels autors, s’enfronten amb la percepció i el coneixement del que han viscut frec a frec amb maneres d’afrontar el coneixement científic. El resultat, en conjunt i en cadascun dels capítols, és exultant, suggerent, captivador. Ho escriu Joan Duran al pròleg: “Així com el ferro pur, per exemple, és un metall molt dúctil però de baixa resistència, l’aliatge amb el carboni li confereix duresa.” Així la poesia en aliatge amb les ciències fotòniques, les altes energies, el sincrotó Alba i la bioenginyeria: la poesia s’enforteix i guanya.
Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.08.2025
QUADERN DE TERRAMAR 