Arxius mensuals: Agost de 2024

“L’inoblidable viatge a Grècia”, de Carles Riba (Lectures d’estiu, 3)

Publicat el per
Respon

“Hem vist, enmig de tot, coses meravelloses”
Carles Riba

No hi he anat de vacances, però l’enyor de Grècia i de tot el que comporta fer-hi “el” viatge, encara que hagin estat més d’un, és motiu de sobres per dedicar-hi pàgines i poemes. Ho he fet en algunes ocasions, però ara mateix no es tracta del que n’he escrit sinó de retornar-hi una vegada més des de les pàgines que el poeta i traductor Carles Riba en va escriure arran del viatge que hi va fer el 1927 i del que al cap d’uns anys més en va evocar. Perquè el pòsit dels viatges no es palesa únicament l’endemà del retorn o en escrits d’immediatesa, sigui en format de cartes, postals o dietaris, sinó que és amb el temps on s’amida la seva intensitat, la seva versemblança i, si ho volen, la seva conversió en literatura en estat pur.

Això és el que succeeix amb el conjunt de cartes i postals que el poeta Carles Riba va enviar als amics i la família des de principis d’agost a finals de setembre de 1927 en un viatge tan inoblidable com memorable que va fer al país dels déus acompanyat de la seva muller, la poeta Clementina Arderiu. Un viatge en ple mes d’agost i setembre, canícula pura que no devia ser ni més ni menys intensa que la d’aquests dies. Riba parla d’haver arribat a 40 ó 45 graus… Es van embarcar a Marsella per arribar al Pireu un 10 d’agost a les vuit del matí i córrer cap a veure l’Acròpolis i el Partenó: “s’està dalt de la seva roca, daurat i blanc”. Llavors Riba tenia trenta-quatre anys i, endevino, un posat tan seriós i reflexiu com el que mostren les seves fotografies de vint o trenta anys més tard. Traductor dels clàssics a sou de la col·lecció Bernat Metge i, per tant, de Francesc Cambó, es delia per visitar el país dels autors que venerava i traduïa. El 1919 havia traduït l’Odissea, i abans de 1927 ja havia enllestit i publicat a més d’ Homer, Xenofont, Plutarc i Sòfocles. Havia visitat Itàlia el 1920 amb la seva muller i amb l’artista Josep Obiols, i es delia per fer el viatge a Grècia, que finalment va emprendre gràcies a l’ajut de Francesc Cambó.

Convençut que un escriptor “de professió i de vocació no pot prescindir de Grècia” va emprendre un viatge amarat d’entusiasme, de paisatge, de lectures i d’una sensibilitat extrema, a prova de totes les incomoditats que les travesses, els transports i el clima deparaven als viatgers en una Grècia que, en paraules del poeta, era “el país més desmanegat del món”. Era, també, el país dels mites, dels primers clàssics, de la grandesa dels llocs i de les evocacions: Atenes, Eleusis, Làurion, Súnion, Santorini, Siros, Tebes, Delfos, Itea, Corint, Micenes, Nàuplia, Trípoli, Esparta, Mistràs, Kyparíssia, Olimpia, Itaca, Patres, Corfú… Va tenir temps per visitar poetes del grec modern, com Kostas Palamàs, de veure vi “dels dotze déus”, de veure ballar el xarleston, el ball que “conté dintre seu tota la nostra època”.

“Veurem què hi farà el record”, confessà Riba a Josep Obiols quan el viatge tocava a la fi. No havia escrit les impressions del viatge de forma quotidiana i en fiava l’elaboració literària a un incert futur. El que no podia imaginar llavors és que dotze anys més tard el record del viatge a Grècia havia d’aflorar en un dels llibres més impressionants i bells de la literatura catalana com són les Elegies de Bierville, una evocació escrita des de la tristesa i l’enyor de l’exili. Si les cartes i postals transcrites a L’inoblidable viatge a Grècia constitueixen un tast de l’excel·lent prosa de Riba, tan diferent d’expressió quan s’adreça a la família o als amics escriptors, el conjunt de les dotze Elegies és el que el record i la profunda capacitat lírica del poeta va construir per deixar constància de l’exili, de l’esperança, de la fe en la pàtria.

El temple grec de Súnion

Vull recordar un dels versos de l’Elegia II en el que el poeta saluda el temple de Súnion “amb un crit d’alegria” perquè en l’evocació del temple que el “dreça, feliç de sal exaltada” sap que vetlla “per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira / (…) i coneix / per ta força la força que el salva als cops de fortuna”. Valgui també com a expressió del desig que els exilis dels darrers set anys finalitzin en la data que escric aquest article, vuit d’agost, amb  ple respecte pels drets fonamentals dels nostres exiliats.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 8.08. 2024

“Celebració del Vinyet”, de David Jou (Lectures d’estiu, 2)

Publicat el per
Respon

Les lectures que trio per recomanar a l’estiu no sempre coincideixen amb el calendari, però de vegades, sí. Aquesta ja fa uns mesos que me la guardo per a tal dia com avui, perquè és estiu i perquè s’escau amb la Festa de la Marededéu del Vinyet, una festa que no és oficial però a tots els efectes és com si ho fos perquè té un calendari de celebracions propi, amb celebracions religioses, aplec popular i castell de foc; la gent sap que és festa i la celebra fent cap al Santuari a tothora del dia. A més, enguany des de la societat civil i per via de les Vinyets es recupera la celebració que l’alcalde Miquel Forns va instaurar amb la complicitat de les Vinyets i vuit anys més tard l’alcaldessa Carbonell va suprimir sense gaire explicacions i més aviat amb excuses de mal pagador. Però com que la il·lusió i la voluntat de la comunitat de Vinyets no es matèria negociable sinó decisió en ferm, aquest any tal dia com avui –data de L’Eco de Sitges– ho tornarem a celebrar amb la col·laboració de l’administració del Santuari, i dilluns, la festa grossa. “Em dic Vinyet, un nom de Sitges” és més que un eslògan, perquè des de sempre ha estat una denominació d’origen, i ja se sap que qui perd els orígens perd identitat, que ens va ensenyar Raimon.



Quan el poeta David Jou va complir la setantena, que avui dia no és cap edat i com diu un amic comú són els anys de la joventut consolidada –el seu germà segon va tenir la idea de publicar un llibre que aplegués el conjunt de poemes que havia dedicat al Vinyet. Com que el poeta i científic és persona diligent al cap d’un parell de mesos ja tenia els poemes aplegats i, a més, hi va afegir tres suites dedicades al devocionari marià sobre l’Avemaria, la Salve Regina i el Magníficat.



El medi familiar, el paisatge, l’imaginari sitgetà i tot allò que pot tenir de terrenal un poemari de referent local i entenedor des de qualsevol geografia del món comparteixen dicció poètica amb una espiritualitat d’ampli abast que transcorre entre la vida popular i els referents teològics i filosòfics compartits amb una vasta comunitat de devots, cristians de qualsevol obediència i credo, i humanistes de tota mena.

El poeta camí del Vinyet acompanyat per la seva mare, Lolita Mirabent (1954). Arxiu David Jou.

Des d’un punt de vista literari, i el mateix poeta ho explica al pròleg, és un poemari que encaixa amb els llibres anteriors inspirats en Sitges –aquest és el cinquè–, i també amb la seva dedicació a una Església “marcada per la renovació del Concili Vaticà II i per la pèrdua posterior d’influència social deguda a canvis tecnològics, sociològics, polítics i culturals”. Respon, doncs, a les motivacions literàries i humanístiques del poeta que comparteix amb l’ampli públic que la seva obra ha assolit i amb la comunitat literària i sociocultural del país.

David Jou (2024)

Entre altres característiques em sembla important remarcar que la geopoètica del Vinyet, ben important en el nostre sistema literari local i que s’ha confegit a base d’un nombrós i important corpus que transcorre entre finals del segle XVI, amb els Goigs del Vinyet, fins els nostres dies, i que aplega un bon nombre de poetes i escriptors encapçalats per l’anònim autor dels Goigs i, des del segle XX ençà, els poetes Trinitat Catasús, Rita Benaprès i Salvador Soler i Forment, compta des d’ara amb un recull poètic situat en ple segle XXI i que, al capdavall, constitueix l’aiguabarreig d’evocacions, records i sentiments del poeta entremig de totes les crisis del nostre temps.

Text poètic a la llinda del portal de 1552

Tornant a la celebració ho faig amb la darrera estrofa del poema dedicat A les Vinyets, on David Jou s’erigeix en veu poètica decantada vers pregària de celebració de la vida i l’esperança:

"De vegades encenc una llàntia per vosaltres,
per totes les Vinyets del present, del futur i del passat,
i la deixo encesa al porxo dels poetes i les flames,
als peus de la marededeu, com una pregària
per la vostra sort i salut, benestar i felicitat,
perquè Déu aculli les Vinyets que ens han deixat
i perquè per molts anys moltes Vinyets esperançades
aportin a Sitges il·lusió, claror i vitalitat.”

David Jou fent la lectura dels poemes al Vinyet, 2 d’agost 2024.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 2.08.2024

“Galop de sang”, de Joan Duran Ferrer (Lectures d’estiu, 1)

Publicat el per
Respon

“He intentat retratar l’essència del que és més primitiu en nosaltres”, declarava Joan Duran quan va obtenir el premi Vicent Andrés Estellés de poesia (2019) amb el poemari que va titular Nua cendra (2020).  El llibre va sorgir d’un retorn als orígens en sortida familiar de gran abast –n’érem molts– a Les Àligues; una trobada que va congriar un devessall d’imatges en les que el poeta hi parla des del silenci de la terra i que es van concretar en el que, crec, que és un dels millors poemaris de Joan Duran.

Eva Túrmix Ginebra (2016) havia obert la veda del relat de l’entorn propi, local, generacional, sense prejudicis ni limitacions de cap mena. El llibre va sorprendre per la seva cruesa i pel trencament del mirall de la complaença: fins a les més insignificants estelles és una obra que es clava en una desesperació que només es redimeix en la bellesa de la paraula. Més enllà de l’anècdota l’ambient que traspua és el d’una fortor que es dissipa, que empudega la platja i el passeig, les cases i les famílies “… i impregna els cossos que viuen, sempre momentàniament, en una ignorància somorta. O en la pau, sempre tan fràgil, de la mentida”. És una obra que, igual que les altres dues citades aquí, que sigui on sigui des d’on es llegeixin acompleixen la divisa de l’element local esdevingut universal.

La culminació –fins ara–  d’aquesta mirada de portes endins que transcendeix qualsevol temptació reduccionista per la pròpia grandesa que traspua és Galop de sang (2024), guanyadora del darrer Premi Octubre Andròmina de Narrativa, que engrandeix els límits, si en tenien, de les dues obres anteriors.

Presentació de Galop de sang al Centre d’Interpretació de la Malvasia, Sitges, l’antic corral de la Vila, d’on procedeixen els ancestres de Joan Duran i Ferrer. 14.04.2024.

Escrivia fa poc Pere Joan Martorell que s’acontentaria que les novel·les que guanyen ostentosos guardons de narrativa fossin, almenys, la meitat de bones que Galop de sang, i ho subscric  amb una convicció i un entusiasme que la munió de ressenyes i entrevistes publicades fins no ho desmenteixen sinó tot el contrari. En la presentació que va tenir lloc al CIM Jaume Pons-Alorda parlava d’analogies, o referències, amb Antònia Vicens, Jordi Cussà, Agustí Virallonga i Passolini. Jo hi afegiria Baltasar Porcel per la potència narrativa i Blai Bonet per la intensitat poètica del llenguatge, una intensitat i una bellesa elevades per Joan Duran fins a l’infinit.

El relat té totes les virtuts que el situen en la contemporaneïtat. És altament poètic i tremendament personal en una amalgama d’interiors i de paisatges geogràfics i artístics ben travada respecte la veu narrativa i la successió temporal, que és la d’un estiu. És una història nua i crua que va emergint en punxa en cadascun dels capítols, enquadrats en una estructura narrativa presidida pels grans mestres de la pintura que van davallar fins les més fosques entranyes dels éssers, com els personatges de la novel·la hi davallen, en companyia de les bèsties i bestioles que acompanyen la infantesa i el paisatge que havíem conegut, fins a la seva extinció. És l’extinció de tot un món forçada, forçosa, explicada en passatges versemblants i reconeixibles pels llocs amb nom propi com són els Sitges i els seus indrets abans que fossin pastura del ciment. Un paisatge on hi ha margallons empolsegats i atzavares amb cicatrius. On hi ha personatges reconeixibles, o mig camuflats, o arquetipus presents als carrers, les platges i els bars de Sitges dels anys setanta, amb la pijeria del fals interclassisme de la Transició i els anys olímpics. Un  Sitges estès des d’Aiguadolç i la platja de Sant Sebastià fins a Terramar liquida les restes dels horts i del ruralisme casolà substituint-lo sisplau fer força per blocs de ciment. Un poble es palesen els estralls calculats de la droga utilitzada com a estratègia – el gran tema al voltant del qual gira Eva Túrmix Ginebra. Però aquí la perspectiva és tota una altra i abasta la totalitat del paisatge cosmològic de la Vila i la seva, nostra gent, on els records de l’escriptor són aiguabarreig de memòria personal i familiar, inclòs el sociolecte (“tot és bo per rosegar, fins les ungles dels peus”, és una de les frases més autèntiques i memorables) i l’agredolç de records i de vivències en la trama de les històries creuades.

Galop de sang és un llibre excel·lent perquè és el retrat del Sitges del setantisme sense metàfores i amb una concreció que fa feredat, i que només queda transformada, com els quadre es transformen en el tractament de la llum, per l’alenada poètica.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 26.07.2024

Una biblioteca per a J. V. Foix

Publicat el per
1

El poeta J. V. Foix (Sarrià, 1893- Barcelona, 1897) té una magnífica avinguda a Sitges, a Terramar, al costat del carrer dedicat a Josep Carner. Dos dels més grans poetes catalans de tots els temps un que honoren el nostre espai públic. El vincle de Foix amb la vila és el de tota una vida i té el seu origen en l’amistat amb l’escriptor i historiador Josep Carbonell i Gener. Des de 1918 J. V. Foix va sovintejar Sitges i en pocs. anys hi lligà més amistats, com els pintors  Joaquim Sunyer i Artur Carbonell. Va  publicar poemes primerencs a la revista Terramar, alguns de tall classicitzant, com l’elegia amb motiu de la mort de  Lluís de Dalmau, i d’altres d’estructura avantguardista; va codirigir amb Josep Carbonell i Gener  la revista Monitor. Política, Arts i Literatura(1921-1923); va formar part de l’equip de redactors de L’Amic de les Arts (1926-1929) i el 1934 amb Josep Carbonell i Gener van publicar  el compendi de l’ideari polític que compartien a Revolució catalanista, la coberta il·lustrada per Artur Carbonell. M’agrada retornar a J. V. Foix i Sitges i m’hi he referit en assaigs, articles, alguns publicats en aquest setmanari (el darrer, el 6 de febrer de 2023) i en la biografia sobre Carbonell (2000).

Retrat de joventut de J. V. Foix (Arxiu Fundació J. V. Foix)

La personalitat literària i cultural de J. V. Foix s’estén dins i fora del país degut a la importància de la seva obra, a la recepció i l’interès que dins i fora del sistema literari ha estat objecte. Per això m’ha semblat adient, en el context actual, destacar que J. V. Foix, com Josep Carner,  va quedar incorporat oficialment a Sitges en el primer canvi de nom dels carrers que es va realitzar amb l’adveniment de la democràcia i l’autogovern. Ho esmento perquè aquests dies J. V. Foix és notícia degut l’acció propagandística contundent d’un grup de gent de lletres que juntament amb la ciutadania i amb la Fundació J. V. Foix defensem que la futura biblioteca pública de Sarrià, la vila natal del poeta on va habitar de per vida, porti el seu nom.

El que hauria de ser una obvietat ha estat objecte de qüestionament per part de l’Ajuntament de Barcelona perquè hi ha qui considera que haver estat un dels millors escriptors de tots els temps, profusament traduït en múltiples llengües, no te prou mèrit ni rellevància; com a alternativa les ments pensants de la burocràcia cultural barcelonina proposen el nom de tres altres persones que, sense desmerèixer-ne els valors que han aportat a la cultura i a la comunitat, no guarden proporció amb l’obra de Foix. Afegeixo que,  a parer meu, després d’haver donat el nom de la biblioteca més promocionada – fins ara – de Barcelona a l’escriptor Gabriel García Márquez, no és de justícia ni poètica ni humana negar el nom de J. V. Foix a la biblioteca de Sarrià.

J. V. Foix, clàssic modern, és una personalitat altament creativa, completa i complexa. És autor d’una prolífica obra literària de poesia i prosa poètica, així com d’articles, dietarisme, i periodisme cultural, ja que va exercir com a periodista a La Publicitat des de 1922 fins 1936 destacant la importància de la llengua, de la política cultural, de la nació i de la creació literària i artística del seu temps. A mi m’agrada pensar que és un correlat literari de l’obra plàstica de Joan Miró, una altra amistat indestructible. Durant els anys d’entreguerres va exercir una activitat literària pública destacada des del PEN Club com a representant de Catalunya al congrés internacional de Duvrovnik (1933). Des de 1939 es va concentrar en la creació literària amb la qual va combatre incessantment a favor de la llengua catalana. Va rebre els més alts reconeixements del país, fins ser proposat com a Premi Nobel per part del Parlament de Catalunya (1984) – una proposta que malauradament no va reeixir. Però, en canvi, ha estat reconegut, celebrat i traduït com un dels més grans poetes catalans. I, què millor que atorgar el nom de J. V. Foix,  escriptor i poeta profundament arrelat a l’antiga vila de Sarrià com a homenatge des del present i estímul i exemple per a futures generacions? Aquesta causa, que diria ell, val la batalla.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 14.06.2024

“La dona de les taronges” i altres belleses del retrat

Publicat el per
Respon

Només per veure La dona de les taronges, un oli extraordinari que Joaquim Sunyer va pintar a Sitges el 1909, val la pena de desplaçar-se d’on sigui per veure l’exposició inaugurada el passat 4 de juliol i instal·lada a la Sala Vaixells del Palau de Maricel que porta com a títol La figura enmarcada. Obres de la col·lecció Casacuberta Marsans. Hi ha diversos aspectes a comentar sobre aquesta mostra que té totes les possibilitats d’esdevenir un nou rècord de visitants, tant pel seu contingut com per la seva instal·lació a peu pla i accessible des de la gran portalada de Maricel al Baluard Miquel Utrillo. En primer lloc, l’excel·lent disposició de la família Casacuberta-Marsans en accedir al préstec de tan importants i significatives obres per a aquest exposició temporal a Sitges que inaugura el nou espai expositiu de la Sala Vaixells al Palau de Maricel.

En segon lloc, l’encert de l’exposició i el seu plantejament. La indiscutible qualitat de les obres i la coherència del seu discurs en el que s’hi interrelacionen estils artístics, artistes de primera línia i, aspecte força inèdit, el valor artístic dels marcs, constitueixen per sí mateixos els seus valors principals i objectius. Ha estat ideada i comissariada per Ignasi Domènech, historiador de l’art i cap de Col·leccions dels Museus de Sitges dins del programa que els museus volen dedicar a exposar les millors obres conservades a les col·leccions privades catalanes. Aquest és un plantejament en sintonia amb l’origen del Cau Ferrat, que en l’actualitat constitueix la primera col·lecció d’origen privat que es conserva com la col·lecció permanent del museu públic nascut el 1933. També està en sintonia amb les jornades sobre el Mercat de l’Art, Col·leccionisme i Museus que des del 2012 organitzen els Museus de Sitges en col·laboració amb el Departament d’Història de l’Art de la UAB, dirigides per Domènech i B. Bassegoda i que actualment gaudeixen del doble prestigi d’haver estat pioneres en l’especialitat contribuint a la recerca i creació i transmissió de coneixements, i de comptar amb una dotzena de volums que apleguen la totalitat de les ponències presentades.

La preparació de l’exposició ha durat dos anys  i ha valgut la pena esperar per tal de poder tenir a l’abast Jaume Serra, Lluís Borrassà, Joan Reixach, Alonso Cano, A. Vaccaro, Zuloaga, Nonell, Anglada Camarasa, Gimeno, Gargallo, Togores i Sunyer, entre altres. L’estat de les obres i la seva presentació és impecable. La inclusió dels marcs artístics interpretats en funció de la pintura i posant el valor el treball artístic, estètic i artesanal que comporten és tot un encert que contribueix a considerar l’emmarcat com un tot de l’obra que es presenta. En aquest sentit, la col·laboració d’Horacio Pérez-Hita ha estat un altre dels valors afegits. L’edició del catàleg, un altre encert de contingut, conté un estudi de Pérez-Hita sobre La figura enmarcada. El marc i la figura; de Nàdia Hernández Henche sobre Taules medievals, el relat de la maçoneria i un article especialment innovador d’Ignasi Domènech sobre Marcs antics i moderns a la col·lecció Santiago Rusiñol.  

Més enllà de l’encert, la importància i l’atractiu de l’exposició hi ha qüestions sobre les que reflexionava el matí de la inauguració. Malgrat la bona feina i  tots els esforços del Consorci del Patrimoni de Sitges l’acte inaugural no va correspondre al que calia esperar. La total absència institucional dels òrgans de govern del Consorci –l’Alcaldessa, que va complir amb el just rol protocol·lari– és inexplicable, i no s’hi valen explicacions d’agendes si no es tenen clares les prioritats. La qüestió preocupa pels problemes de governança existents als Museus de Sitges, carents de la transparència i de la implicació que requereixen. Un aspecte que no puc deixar d’esmentar és que després d’haver-se deixat escapar els ajuts del FEDER i els del fons del New Generation no hi ha data ni projecte per la restauració integral del Palau de Maricel, que ja porta massa oportunitats perdudes per desinterès que també afecta Can Falç i el Museu Romàntic.

Retorno a La dona de les taronges, que és el cartell i esquer de l’exposició i una de les obres més remarcables i primigènies del Noucentisme. És una oportunitat única poder-lo contemplar a Sitges, on no anem precisament sobrats d’obres de Sunyer a les col·leccions d’art públiques. Com que, a més, té una implicació poètica, hi retornaré. Mentrestant, disfrutin d’aquest bellíssim conjunt de retrats.

Publicat a El Marge Llarg, L’Eco de Sitges, 12.07.2024