Arxius mensuals: Desembre de 2018

Una guia de Maricel a través del temps

Publicat el per
Respon

Itinerari Maricel Integral. Un passeig pel Maricel de Charles Deering i Miquel Utrillo (1909-1921)

Aquest és el darrer llibre que he escrit: un petit format, una guia atípica del que va ser i del que ens queda de Maricel: un magnífic conjunt arquitectònic i artístic i un ampli complex dedicat al patrimoni i a la cultura. Té seixanta-dues pàgines de text totalment documentat, actualitzant la història i l’evolució de Maricel, il·lustrada amb noranta-set fotografies, totes elles amb la seva respectiva explicació i crèdits.

La guia ha estat ideada per acompanyar la visita guiada que, entre el novembre d’enguany i el 24 de febrer de 2019 – el mateix temps que l’exposició del Centenari de Maricel 1918-2018- es programa des dels Museus de Sitges per passejar pel tot Maricel, i es regala als participants a la visita guiada. S’edita en els tres idiomes de treball dels museus sitgetans: català, castellà i anglès.

Ha estat un interessant exercici, m’ha encantat enfrontar-me a un itinerari tan intens i tan complex. Alhora, ha estat també un treball d’avançada del Llibre de Maricel, una obra de gran complexitat elaborada en equip que es presentarà a la cloenda de l’exposició.


EL TREN DE HARRY POTTER. Una reflexió sobre el càncer.

Publicat el per
Respon

Ho vaig escriure el desembre de 2008 i té plena validesa. I més avui, en què la consciència de la lluita contra el càncer perdura i es fa més visible. 

         Una de les escenes que més m’agrada de les pel.lícules de Harry Potter és aquella en què els aprenents de mag travessen una de les grans col.lumnes de totxana d’una estació de Londres. Agafen carrera, tanquen els ulls, arriben a tocar a la columna de totxos més compactats que sòlids i, quan t’esperes que s’esclafin el nas i es trenquin tots els ossets del crani els trobes a l’altra banda, riallers i feliços, en una estació aparentment similar però que no és gens igual a la que han deixat darrere el mur. És una estació on també hi ha trens, passatgers, maquinistes i pares que acomiaden la canalla que puja als vagons farcits de maletes, però aquests de l’altra banda van cap a Hogwarts. Les estacions i els trens de Harry Potter són la metàfora de dos mons paral.lels comunicats pel fet de tenir estadants comuns, però pertanyents a la condició afegida de mags. Des de qualsevol dels dos cantons veuen l’altre. 

         La metàfora em val per referir-me a l’existència de mons paral.lels. És la societat divida entre persones malaltes i les que no ho estan. En el meu, en el nostre cas, persones que hem passat per un càncer i l’hem pogut superar i les que no hi ha passat mai, i que, per més que hagin viscut l’experiència d’un ésser proper no són estadants dels mons paral.lels perquè no han pujat al tren de Harry Potter. Nosaltres, sí.

         No és que el món dels malalts i la resta de la societat no es comuniquin, però una vegada que entrem a formar part de l’univers de la malaltia ens adonem que és tot un univers on l’avenç de la ciència i de la recerca són absolutament imprescindibles, i on també és imprescindible el factor humà en la relació entre el sector mèdic i els pacients. Sabem les nostres limitacions, els nostres factors de risc. Coneixem el valor de la lluita de cada dia per millorar la nostra salut. I sabem que el món “normal” sovint queda portes enfora.

         Jo, del càncer, no en sabia gaire res. Sabia el que en sap tothom i tenia la idea que avui dia quan t’anuncien que tens un càncer no et dicten la sentència de mort com succeïa anys enrere. Però el temor latent sempre existeix. Era una temor vague i genèric, sovint impregnat d’indignació quan alguna persona estimada contreia la malaltia, o, en el pitjor dels casos, hi deixava la pell. 

         Un dissabte d’octubre vaig pujar al tren que porta de Barcelona a Figueres. Havia d’anar a fer una conferència amb motiu del cinquantè aniversari de l’Institut d’Estudis Empordanesos i parlar del paisatge per boca dels poetes. M’esperava un dia radiant. La nit anterior havia estat esplèndida, perquè m’havien atorgat el II Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere, a Santa Coloma de Gramenet, pel llibre Taller Cézanne. L’havia escrit a la Clínica Corachan mesos abans, amb motiu d’una estada llarga degut a l’operació, complicada, d’una eventració. Però aquell dia d’octubre tot m’havia de sortir bé perquè ja feia cinc setmanes que m’havia reincorporat a la feina amb ganes de menjar-me, si no el món, sí les dificultats d’una recuperació lenta i dolorosa. Cinc dies abans havíem enterrat la Dolors, morta d’un càncer de mama amb el que havia batallat durant quinze anys sense que ningú, llevat del seu marit, en sabés res. Pel tren em vaig posar música: el Rèquiem de Mozart, en honor a la Dolors, i en record d’ella vaig escriure a la llibreta negra algunes ratlles del que volia que fos un poema. El vaig iniciar amb el mateix to indignat que havia llegit en un portal de Mainz un rètol que acompanyava l’escultura d’una llinda: “On és, Déu, aquell món tan bonic?” Era una imprecació escrita els anys immediats a la fi de la guerra. La Dolors havia viscut amb alegria i enteresa  i s’havia extingit amb l’extrema dignitat de la discreció. 

         Va ser aquella nit, en retornar a casa i en treure’m la roba que em vaig trobar el bony. Em va sobtar i vaig sentir una mena de basarda inquieta. Només era en un pit, a l’altre no hi tenia res; no era matèria fibrosa i no feia mal. I em van venir dos pensaments com un llampec. L’un, això és un càncer. Dos, em curaré. Em vaig sentir immensament cansada i em vaig posar a dormir. L’endemà el neguit em va despertar amb els darrers pensament d’abans d’adormir-me. Quan va arribar el meu marit li ho vaig dir de la manera més natural i asserenada que vaig ser capaç. No ens espantem. No ens posem al llit abans de la febre. Aquella tarda jo me n’anava a Madrid per dos dies i vam decidir mantenir la programació, però el primer que vaig fer el dilluns va ser demanar hora al ginecòleg. Quan al primer moment del reconeixement vaig veure com el metge canviava de cara se’m va enfonsar el món, i vaig baixar a fer-me la mamografia  i a demanar hora per a la biòpsia mig plorant d’angoixa. I quan em van confirmar que tenia el carcinoma, llavors sí que vaig plorar molt. Acabava de travessar l’andana de l’estació d’en Harry Potter i ja era a l’altra via.

         Dues operacions, una quimioteràpia amb complicacions i interrupcions per baixades de defenses, refredats que costaven de passar, infeccions bucals, desbridaments, queixals arrencats, és a dir, força danys col.laterals que em va deixar aplatanda i dos mesos de radioteràpia em van tenir ocupada durant cosa de nou mesos. Jo no volia altra cosa que fer salut. El primer pas important van ser les operacions, la de la quadrectomia i la dels ganglis. Extirpat el tumor i els ganglis de càncer ja no tenia, però s’havia de fer net. Passar el periode de la químio va ser dur. La pèrdua del cabell era el menys important de tot perquè, amb la perruca que em van fer em veia en cor d’anar a tot arreu amb l’aplom de sempre. El malestar del tractament i, sobretot, el cansament immens que m’anava provocant es van convertir en el gran condicionant de la meva vida, però va ser llavors quan vaig posar a la pràctica la frase amb que el professor Estapé m’acomiadava a cada visita, dient-me: “Disfruti de la vida” . Vaig convertir seva la frase en el lema que cada matí i cada vespre m’anava repetint. 

         Des de l’altra banda de l’estació, t’adones que ets al cantó dels malalts, que no pots seguir, que la vida continua, i que tu estàs aparcada, però no aturada del tot, perquè el tractament va fent via. Veus moltes situacions de persones que han passat per l’experiència i les entens del tot. T’adones, i procures practicar-ho, que el més important és viure al dia cada dia i cada moment. T’adones que canvia el teu sistema de valors perquè veus que hi ha gent que t’estima, persones que no coneixes que treballen per ajudar-te, científics que investiguen per avançar i vèncer, o controlar, la malaltia. Pronuncies la paraula càncer i no allò del “mal dolent”. En parles obertament amb la família, amb els amics, amb tothom perquè no te n’amagues. Hi lluites cada dia, amb el càncer, repetint-te que el guanyaràs. I tots aquells dies que et sents cansada i que vas prenent la forma del llit o del sofà on t’ajaces no són dies perduts, sinó dies de compàs d’espera per anar millorant. Vius a l’altra banda de la via, sabent que quan tornis a traspassar el pilar de maons color de totxo tornaràs a la vida normal sabent de l’existència d’aquest altre cantó on et trobes,  que portaràs incorporat per sempre més amb la riquesa de l’experiència, el coneixement de la vida real, el record dels moments de més neguit, de més basarda, d’haver passat molts i molts dies sense veure cap mena d’horitzó.

         Ara fa un any que vaig obtenir l’alta mèdica, i passo controls cada tres mesos amb bons resultats. Fa un any que em vaig reincorporar a la feina, amb horari reduït de moment. He incorporat les meves condicions actuals de vida – i limitacions, també- al dia a dia, i fa molt de temps que he deixat de ser una convalescent. 

         El que més m’agrada, vist amb la distància d’un any que, segons com, em fa l’efecte que és molt més llarg, és viure amb la plena consciència de la fragilitat, amb la sensació de victòria, amb el sentiment de solidaritat i de pertinença a un grup humà que hem superat no només aquesta gran epidèmia del món contemporani sinó també l’estigma, amb l’orgull de l’esforç acomplert a cada dia i cada moment per tirar endavant conservant el lema del professor Estapé, “Disfruti de la vida”. Sóc diferent, però sóc la mateixa persona. El viatge al tren d’en Harry Potter no em farà oblidar mai l’existència de tots dos cantons de l’estació, i travessar el mur ha estat la travessa del dolor i l’alegria de poder-ho explicar i compartir.

Sitges, 12 de desembre de 2008

SET ANYS MÉS QUATRE FAN DOS BALANÇOS

Publicat el per
Respon

Cada any és una fita i hi ha dates que, com les del desembre, són propícies a fer balanços. El meu és doble: són set anys de tornar a treballar a Sitges, aquesta vegada al front dels museus, i quatre, ja, després de la reobertura del Cau Ferrat, can Rocamora i el Museu de Maricel rehabilitats i en ple funcionament. 

Dos de tants visitants

El set és un nombre d’aquests màgics dels quals cadascú té els seus referents: Les set boles de cristalld’en Tintin, Els set contra Tebes del mite; els Set contra el Centaure de l’avantguarda sitgetana; els meus sempre enyorats set turons de Roma; Els set magníficsd’un dels westerns més clàssics, els set enanitus de la Blancaneus … Dels meus set anys de feina als museus no en faré un balanç exhaustiu perquè hi ha etapes en què els arbres no et deixen veure el bosc, per bé que tant les vivències com  les estadístiques t’hi ajuden. Però no deixar confessar alguns sentiments que no són contradictoris, com el vertigen que sents quan et trobes amb una realitat tan potent com tot el que tens encomanat i els interrogants que aquesta mateixa responsabilitat et fa plantejar, i les enginyeries comptables i pressupostàries que t’entrebanquen i fins i tot t’impedeixen portar a terme els projectes programats contra tota lògica de l’eficiència. És la contradicció entre la il·lusió de treballar en àmbits que t’agraden i et motiven i, alhora, el compromís que contreus amb tu mateixa, amb el patrimoni que tens confiat i en les institucions i persones que t’han fet confiança i les dificultats cada vegada més imponderablement absurdes d’una manera de fer per part de les enginyeries pressupostàries del sector públic que semblen haver perdut el nord respecte de perquè serveixen. És el que comentava fa uns dies en aquesta mateixa columna sobre la prepotència del gerencialisme – que no té res a veure amb les persones que exerceixen tasques gerencials amb criteri, compromís i capacitat provada.

L’article on comentava el nefast i estèril predomini del gerencialisme tenia com a objectiu parlar dels meus dos mestres, que són com els dos fars que guien entre la foscor de la burocràcia. Retorno a Joaquim Folch i Torres perquè, més enllà de l’estudi que vaig publicar fa uns anys sobre la museïtzació del Modernisme amb motiu de la conversió del Cau Ferrat en museu públic l’any 1933, vaig constatar com va poder traçar i, en bona part aconseguir, el disseny del que hauria estat un sistema local de museus dels més avançats d’Europa i, per descomptat, del país. El fet d’apuntar a la utilització del Palau de Maricel com a ampliació del Museu del Cau Ferrat denota no només el coneixement de l’ofici sinó la lucidesa de plantejar dos principis: la que els museus són institucions vives que han de créixer per no morir, i la de la utilització del que avui en diem edificis patrimonials per finalitats culturals. Això que sembla tan simple no ha estat precisament una idea predominant ni en la història dels museus catalans d’aquest segle vint.

Folch i Torres va apuntar un sistema que en tres o quatre anys va configurar un creixement notable de col·leccions i llegats. El 1935 Josep Roig i Raventós donava a l’Ajuntament de Sitges la col·lecció de Marineria del seu germà Emerencià i el mateix any Manuel Llopis de Casades llegava a la Generalitat la casa pairal familiar que s’inaugurà el 1949 com a Museu Romàntic. El que Folch i Torres va anar articulant entre 1933 y 1936 s’ho van emportar la Guerra civil i el franquisme. Després tot ha estat bastant més complex i la història dels museus sitgetans ha estat una mena de cursa de dificultats que s’han anat superant per etapes. 

Les arquilles barroques de Can Falç restaurades a la Sala del Renaixement i Barroc del Museu de Maricel

Amb tot, a hores d’ara i malgrat algunes assignatures pendents – la de la climatització i reobertura del Museu Romàntic n’és una, víctima de l’enginyeria pressupostària, que espero que es pugui acomplir al llarg de 2019; can Falç, una altra, d’acompliment una mica més llarg – ens podem permetre ser optimistes. El projecte de rehabilitació del Palau de Maricel que està en marxa ha de permetre superar el que ara és una deficiència greu dels museus, com és no tenir un ampli espai per a les exposicions temporals. Quan s’haurà aconseguit, i esperem que sigui en els terminis previstos (2018-2020) haurem assolit una altra fita important. 

Jo tampoc vaig poder resistir fer-me una selfi davant del portal de Sant Miquel…

La setmana passada l’enquesta publicada per aquest mateix setmanari considerava el patrimoni com valor en un sentit positiu, una opinió que és molt estimulant per a les persones que treballen en aquest àmbit. No vull deixar d’esmentar una altra dada important, aquesta referida als quatre anys de reobertura dels museus del Cau Ferrat, Can Rocamora i Maricel. Diem quatre anys perquè es van obrir al públic un 22 de desembre però, a efectes pràctics, i prenent tres anualitats senceres, entre 2015-2017 els museus van arribar a un total de 300.268 visitants i 1.150.189 d’ingressos per recursos propis  (taquillatge, principalment, però també botiga i lloguer d’espais) que han permès, entre altres coses, seguir amb un curs constant d’activitats i efectuar adquisicions d’obres amb destinació a completar i ampliar les col·leccions artístiques dels museus.

Joaquim de Miró, Vista de la Ribera i del Monument al Greco (1908), Museu de Maricel

Una de les darreres, avui per avui, la Vista de la Ribera i del monument al Greco(Sitges, 1908), de Joaquim de Miró.

Santiago Rusiñol, Jardí del Faune (Palma de Mallorca, 1902) Museu de Maricel 

Com tampoc no vull deixar d’esmentar dos fets recents que, pel que signifiquen, enriqueixen les nostres col·leccions permanents, com són el dipòsit que han fet uns particulars del magnífic quadre de El jardí del faune(Mallorca, 1902), de Santiago Rusiñol, i la donació d’una obra excepcional de Mas i Fondevila (Sitges, 1917) de La processó de Sant Isidre baixant de l’ermita de Sant Sebastià (Sitges, 1917), per part del senyor Felip Massot.

Arcadi Mas i Fondevila, La processó de Sant Isidre baixant de l’ermita de Sant Sebastià (1917) Museu de Maricel 

Sense una mínima confiança en les institucions i en les condicions físiques i de conservació dels museus no haurien estat possibles. La propera obertura de l’ampliació de la Fundació Stämpfli, que comportarà vuit-cents metres quadrats d’art contemporani sumant i completant de forma espectacular el potencial artístic de Sitges, és una gran realització que suma i engrandeix el potencial de l’oferta artística dels museus de Sitges adreçada a tot tipus de públics. 

Fent de guia al Museu de Maricel el dia de portes obertes amb el museu encara buit (14 de juny de 2014). L’experiència em va encantar…

Set anys més quatre són dos balanços que marquen camí de futur perquè el que ja tenim no hem de fer més que consolidar-ho. Per als que creiem en les humanitats, en els valors i les capacitats de la cultura i del patrimoni, que som moltes i moltes menes de persones, són fites assolides que marquen vies per avançar. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 14 de desembre de 2018

ELS TRONS DE SANTA BÀRBARA

Publicat el per
Respon
L’ermita de Santa Bàrbara, rehabilitada

Un dels espectacles més penosos és veure com els edificis abandonats van morint de la descurança dels seus propietaris, exposats al pas del temps i a tota mena de vandalisme. Més trist és, encara, quan  tenen a veure amb la història de la Vila i que per circumstàncies de diversa índole acabin essent ruïnes vivents i testimoni de la poca o nul·la sensibilitat pública i cívica. Sembla, a més, que pel fet de ser propietat privada tot s’hi valgui, tot i que per a determinades propietats públiques també tot s’hi ha valgut. Com a exemple de la primera circumstància, la pràctica portada a terme per part d’alguns propietaris o promotors que volent enderrocar un edifici el deixaven obert als quatre vents perquè es fes malbé i poder tirar-lo a terra; el pagament de la multa era compensat amb escreix pels guanys de la nova edificació. O, com un exemple de la segona, la casa de l’hortolà de Can Falç que datava del segle XVIII  va caure de vella i descurada davant de la més gran indiferència de l’administració pública. Ha costat molt, i costa encara sensibilitzar els qui tenen responsabilitats urbanístiques sobre la preservació i conservació dels edificis patrimonials; la sempiterna falta de sintonia entre urbanisme i patrimoni perdura. A Sitges hem perdut  bastants llençols en aquesta bugada però no els hem perdut tots. 

  • L’estat d’abandonament de l’ermita fins dates molt recents

L’ermita i la masia de Santa Bàrbara durant moltes dècades han restat ocultes als ulls d’unes quantes generacions. L’any 1980 el músic Charles Miles, que per aquells anys s’havia revelat com un bon investigador local, va publicar al número 18 del  Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetansun interessant article, “Apunts arquitectònics sobre la finca de Santa Bàrbara”. La reacció de la propietat va ser fulminant: es va adreçar al president del GES exigint que no se’n parlés, de Santa Bàrbara, no fos cas que fos declarada bé patrimonial i que això fos l’impediment per a una possible venda del terreny. L’ermita i la masia van continuar la davallada de la degradació iniciada dècades abans, el terreny es va vendre, i el Pla general d’ordenació urbanade 1989 i el Pla generalaprovat el 2006 – un pla que té dotze anys, no és pas d’abans d’ahir – el va consolidar com a edificable. 

Estat actual de la masia de Santa Bàrbara, encara per rehabilitar

En aquest cas, afortunadament, l’evolució del procés d’urbanització ha estat diferent dels  altres. L’acord liderat pel batlle Miquel Forns amb la Junta de compensació de la urbanització ha aconseguit el que per a altres mentalitats ni es plantejava: la cessió de can Milà per a usos municipals (la idea és ubicar-hi la seu d’informació turística de Sitges), la restauració de l’ermita de Santa Bàrbara, i la futura restauració de la masia, que esdevindrà centre cívic i, alhora, local per als assaigs de la Colla Jove, a més d’altres acords. L’Ajuntament no ha jugat, com en passades legislatures, com un especulador més, sinó que ha actuat com caldria exigir sempre als responsables dels béns públics. El canvi de mentalitat és, a parer meu, prou important perquè fa entrar en escena les possibilitats que la legislació atorga als municipis amb ocasió dels plans d’urbanització i la corresponent cessió de terreny per a usos públics a favor de necessitats diverses, entre les quals, cal tenir-ho ben present, hi ha les de la conservació del patrimoni, siguin edificis o paisatge; en el cas del nucli central de Santa Bàrbara són totes dues coses. 


El primer aplec de Santa Bàrbara després de moltes dècades va tenir lloc el primer diumenge de desembre. La Jove de Sitges també s’hi va sumar. 



Després de més de vuitanta anys de desús, degradació i deixadesa l’ermita de Santa Bàrbara ha estat reconstruïda i celebrada. És una ermita senzilla, com moltes d’aquest país; d’origen medieval i reformada diverses vegades. La fesomia actual és la que presentava des de mitjans del segle XIX, una mostra d’arquitectura religiosa popular que sovinteja a la ribera nord de la Mediterrània. Més enllà del testimoni religiós i arquitectònic, Santa Bàrbara, ermita i paisatge, poden i han de jugar un rol important en la cohesió social i cultural d’aquest nou barri sitgetà. L’aplec que amb motiu de la festivitat de la santa – el quatre de desembre – es va celebrar el passat diumenge, amb una notable diversitat de protagonistes– trasllat de la santa, ofici, recital de poesia, castellers, passeig… dóna una idea del que anys a venir pot arribar a ser una festa del barri, com ho són les d’altres barris sitgetans, i festa és també integració i cohesió social. El temps ho dirà. Jo n’he volgut deixar constància perquè l’aposta per una visió més humanista i cultural que ha estat em sembla una magnífica notícia per als sitgetans d’avui i, sobretot, per als de demà que per una vegada hagi prevalgut la conservació del patrimoni. El futur està a mans dels diversos agents – habitants, propietaris, promotors, societat civil, administració municipal… – que ja en són responsables. Però, de primer, calia celebrar-ho perquè a més de recordar-nos de Santa Bàrbara quan trona, ara ja en tenim un altre motiu. 


Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 7 de desembre de 2018

DOS DELS MEUS MESTRES

Publicat el per
Respon

En el món de la cultura estem passant per diverses crisis. Són crisis sabudes, viscudes, comentades però rarament salten del propi medi a l’opinió pública. El cas Lluís Pascual ha estat paradigmàtic perquè arran d’una queixa a les xarxes socials s’ha posat de manifest una problemàtica diversificada entre nomenaments discutibles, procediments opacs, (in)compatibilitats ètiques i econòmiques i una rastellera de fets que genèricament constitueixen el que avui dia es qualifica emfàticament de ‘males pràctiques’. Tot això dit amb les precaucions amb què cal prendre les presències, les identitats creades, les passions desfermades i les impunitats que voregen la indigència moral en aquestes grans fires de les vanitats i de les maledicències en què de vegades les xarxes social s’han convertit. Però no tot és negatiu perquè les xarxes socials, com la tecnologia o les tècniques de gestió, són instruments utilitzables i els usos que se’n fa són responsabilitat de cadascú. 

Fa dies que penso fins a quin punt hem arribat que el gerencialisme – la prevalença dels principis mercantilistes i economicistes, o tècniques de gestió aplicada que se’n deriven, per sobre dels valors de la política o del coneixement – afecta la professionalització de la cultura en els seus diversos vessants. Pesa molt  la càrrega tecnocràtica i corporativista que comporta. Es menysté el coneixement i es sobrevaloren els tecnicismes (de programació, planificació, comptabilitat, control pressupostari, amidament de l’eficiència…) com a finalitats en sí mateixes i no com a mitjans. El gerencialisme ha penetrat el moll de l’ós de la formació i l’educació generant un determinat perfil que sobrevalora l’utilitarisme i la tecnocràcia en detriment de tot altre valor, com pot ser el de la professionalitat basada en el coneixement i l’experiència. La intencionalitat que els anys noranta podia aportar un gerencialisme cultural enfocat a l’organització de la cultura amb criteris de racionalitat administrativa i política ha derivat, al cap de dues dècades, en un corrent tan periclitat com la burocràcia administrativa. Sovint es valora més el bon gestor que el bon professional en la seva especialitat. 

M’aturo aquí per girar cap a la qüestió de fons que ha motivat aquesta reflexió perquè en moments de dubte sempre recorro als meus mestres. Els meus mestres són persones que m’han acompanyat amb el seu exemple i les seves aportacions, creacions, lliçons i coneixements al llarg de la meva vida professional. Alguns, molt pocs, els he tractat. Altres els he trobat als llibres, en les seves paraules i en el seu exemple. La meva trajectòria com a bibliotecària la guiada des de sempre Jordi Rubió i Balaguer, gran personatge de la cultura catalana, erudit i organitzador del sistema bibliotecari de Catalunya des de 1915 en què li va encomanar el President de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba. Rubió va fonamentar conceptes i partir d’aquí va crear estructures. Sense coneixement dels llibres i del que signifiquen i aporten no hauria arribat a bastir una estructura tan sòlida i arrelada com la que avui dia encara podem disfrutar, malgrat que els bibliotecaris hagin esdevingut en la seva majoria gestors tecnòcrates, però aquest ja és un altre tema. Construir sales de lliure accés als llibres, sistemes de préstec, atorgar valor patrimonial a les col·leccions locals i fundar una biblioteca nacional només ho podia fer un gran professional que, a més, fos un gran gestor. La meva trajectòria dels darrers set anys com a directora dels Museus de Sitges ha estat marcada per la influència -ho confesso obertament, sí – i la meva admiració per l’exemple de Joaquim Folch i Torres, primer director del Cau Ferrat i creador del que havia de ser el sistema de museus de Sitges, a l’entorn de la gran estructura museística de Catalunya que, al mateix temps, configurava amb la fundació del Museu d’Art de Catalunya – l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya MNAC. Sense un coneixement profund de la història de l’art, per més bon gestor que hagués estat, no hauria encertat a organitzar el que avui dia li devem. 

Curiosament cap dels dos va poder disfrutar de la feina que havien desenvolupat fins que els va ser humanament possible, el gener de 1939. L’esclat de la guerra civil els va comportar no poques incomoditats i dificultats entre la guerra, la revolució i el salvament del patrimoni, així com de les pròpies vides. El franquisme els va depurar, els va humiliar fins a l’extrem i els va impedir continuar la seva dedicació professional. Però, com Pompeu Fabra, mai no van abandonar la tasca ni l’esperança. Són dos dels  meus mestres i sovint, quan la burocràcia i el gerencialisme aclaparador, absurd i improductiu m’exasperen – hi ha dies de tot…-  penso els meus dos mestres, en el valor del coneixement i de l’experticitat que van exercir enfront dels buròcrates del seu temps i que és el que finalment resta. Tant en l’exemple de les persones com en la credibilitat, la legitimitat i la confiança de les institucions de bona governança. 

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 30 de novembre de 2018