Arxius mensuals: gener de 2018

TRES REFLEXIONS SOBRE MARICEL L’ANY DEL CENTENARI

Publicat el per
Respon

TRES REFLEXIONS SOBRE MARICEL L’ANY DEL CENTENARI

 

 

Aquest 1918 el calendari sitgetà senyala uns quants centenaris, entre els quals destaca el de Maricel. En realitat el podríem estar celebrant des de 1910, una vegada Deering va haver adquirit l’antic Hospital de Sant Joan i també a cada consolidació i eixamplament del gran complex arquitectònic, que va durar vuit anys llargs. Però la pedra de toc la va senyalar el monogràfic de la Revista de Arquitectura de 1918 que dirigia l’arquitecte Josep M. Martino, dedicat íntegrament a Maricel. Aquella revista va esdevenir la fotografia fixa del gran esplendor del Maricel de Charles Deering.

CasasMaricel

Ramon Casas i els seus familiars dinant al menjador de Maricel. c. 1914. (Col·lecció particular)

L’obra de Maricel que Miquel Utrillo va portar a terme per encàrrec de Deering depassava llargament el que era una residència de col·leccionista d’art. De primer va ser el condicionament de l’antic hospital com a habitatge de grans espais on poder lluir les obres d’art i, després d’una primer adaptació el 1911, el 1914 es va engrandir i modificar amb la construcció del pont i en la gran façana de Sant Miquel en la forma que actualment es conserva. Mentrestant, s’havien comprat totes les cases de la placeta de Sant Joan – l’actual Racó de la Calma – fins al corraló de la Rectoria – l’actual Va Avinguda – per construir el Palau que no tenia altra finalitat d’hostatjar la gran col·lecció d’art que augmentava notablement i que es va inaugurar el 1915. Aquell mateix any Utrillo havia aconseguit adquirir can Panxo Xicarrons i l’annexionà a la morada de Deering com a residència d’hivern. L’any següent es construïa l’ala del Sarcòfag, a mà dreta de la placeta fent cantonada amb el carrer de Sant Joan, i el 1917 l’edifici que ocupava les cases de l’enginyer Trowbridge, que anaven del corraló fins la casa Rectoral. En menys la fesomia del barri va canviar de manera radical i ha perdurat fins avui dia de forma pràcticament invariable.

1914 ca. construcció fonollarn. inv. 3909 còpia

Miquel Utrillo contemplant la construcción del pont que uneix la residencia de Deering amb el Palau, el 1914. (Arxiu Utrillo, núm. investigación 3904). 

 

Maricel es pot explicar des de diversos punts de vista; és una realitat que no ens l’acabarem. Per aquest motiu el seu centenari, que ha entrat a formar part de les commemoracions nacionals de caràcter oficial per acord de govern del passat 27 de setembre, es desenvoluparà al llarg d’un programa cultural i patrimonial, i no faltaran ocasions ni formats per parlar de la seva llarga història i circumstàncies.  

115700720 còpia

De tot plegat en voldria remarcar alguns aspectes. En primer lloc, els models en què Utrillo es va fonamentar per la remodelació de l’antic hospital i la seva decoració: el Cau Ferrat, naturalment i, explícitament, tal com va escriure a La Veu de Catalunya el 1912,  en les dues grans cases pairals de Sitges que llavors encara eren cases particulars i avui són de propietat pública: Can Falç i Can Llopis.

Terrassa biblioteca còpia

En  segon lloc, el trossejament conceptual i d’usos dels edificis fins el punt d’haver-se dil·luït la travada unitat amb què Maricel es va configurar i va créixer,  i que Joaquim Folch i Torres el 1935 va procurar mantenir amb el lloguer del Palau als descendents de Deering per tal d’ampliar el contingut del Cau Ferrat. La història de la fragmentació, degradació i els avatars dels edificis són coneguts i formen part d’un capítol no precisament lluït de la història dels museus de Sitges. Des de 2012 el Consorci del Patrimoni de Sitges ha treballat per reconstituir aquesta unitat més enllà de les responsabilitats de la gestió patrimonial, amb ple suport del Consell General i  el projecte de rehabilitació i restauració del Palau de Maricel n’és un dels capítols més importants per als propers dos anys. Ho és també la programació regular d’activitats i les visites guiades periòdiques. Per donar una idea, des de desembre de 2014 fins final d’any de 2017 més de dues-centes mil persones han desfilat per Maricel – museu i palau -. Tant les xifres com, sobretot, la importància arquitectònica i artística del conjunt d’edificis posen de manifest les possibilitats de llarg recorregut d’un Maricel pensat, programat i gestionat des d’una visió unitària  que mai no s’hauria hagut de perdre.

22222222222222222222222222222222222222 còpia

Last, but not least, que hauria dit el míster, la interpretació de Maricel ha de depassar la lectura estrictament local  i passar a altres paràmetres, com els dels moviments estètics i el col·leccionisme internacional del primer terç de segle XX. Maricel va ser saludat des de 1912 com un dels emblemes de l’arquitectura del Noucentisme, trencant el monopoli eclèctic i modernista de les edificacions sitgetanes dels primers anys del segle. El Noucentisme, a Sitges, es desenvolupa en dos eixos ben definits: el de Maricel, fins 1918, i el de Terramar, iniciat l’any següent, i les realitzacions més visibles es troben precisament en l’arquitectura i l’urbanisme. Altrament, el col·leccionisme internacional que Charles Deering representa i exerceix té a Maricel el millor aparador possible, ja que a diferència d’altres compatriotes seus – Archer M. Huntington, H.C. Frick o John Pierpont… – construeix la seva col·lecció d’art principalment hispànic i la instal·la a Sitges, on construeix un palau per donar-hi cabuda i amplitud.

 

Aquests tres punts de vista han estat primordials a l’hora d’articular la programació del Centenari i, el que és més important, de marcar el full de ruta de present i de futur per Maricel al llarg del segle XXI.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 19.I.2018

 

POESIA EN FRONT DE LA MORT. A LA MEMÒRIA DE JORDI CARRIÓ

Publicat el per
Respon

POESIA ENFRONT DE LA MORT

                                                                 A la memòria d’en Jordi Carrió, poeta

El poeta em mira. Presentació de L'estació de Portbou. Fot. Frèia Berg, 2016 còpia

El poeta em mira. Presentació de L’estació de Portbou, a la Fundació Tàpies. Fot. Frèia Berg, 2016

            Tot just havien acabat de florir les mimoses que, el gener de 2004 em vaig trobar abocada a un canvi forçat de feina. Va ser un canvi esperat però no volgut,  anunciat pel silenci institucional i la fredor del DOGC ateses les circumstàncies del canvi de règim. De manera que vaig sortir de les arcades gòtiques de l’antic Hospital de la Santa Creu i vaig retornar a les dependències de la planta baixa de l’antic arsenal de la Ciutadella: de la Biblioteca de Catalunya al Departament d’Estudis Parlamentaris del Parlament de Catalunya. Però com afirmava Maria Aurèlia Capmany, “mai no seré prou vella ni prou covarda per no tornar a començar de cap i de nou i amb les mans buides.” I amb aquesta divisa que sempre m’ha acompanyat vaig iniciar una nova etapa. En situacions així trobes els amics de debò i els que fan veure que no et coneixen. Tampoc no em vaig poder escapar de l’experiència, però vaig tenir la sort de fer noves amistats i convertir antigues coneixences en una joia immarcescible. Una d’aquestes va ser la d’en Jordi Carrió, i l’expressió de “la joia immarcescible de l’amistat” és el que anys més tard em va escriure per tota endreça al seu llibre Fin’amor, per al qual li vaig escriure un pròleg tan desbocat com corresponia al seu contingut literari i visual.

            Era primavera, i a la Ciutadella les fulles dels plàtans filtraven aquella llum tan meravellosa de tot l’any però més intensa i més brillant. En Jordi s’havia proposat distreure’m de les cabòries de l’adaptació al canvi i cada dimecres compareixia a la Ciutadella per anar a dinar pel barri, parlar de cultura, de literatura i de poesia. Un any abans havia presentat un treball interessant treball poètic sobre l’escultora Maïs a la Biblioteca de Catalunya. De feia temps que havia decidit ser poeta. Els dinars comportaven la descoberta de restaurants d’un barri que estava canviant a marxes forçades per la invasió del turisme urbà però que, ben trobats, aguantaven bé la relació entre qualitat, preu i l’estona de fer la sobretaula. Una sobretaula que, vegades, s’allargava molt per allò del plaer de la conversa i de la varietat immensa de la vida.

            D’aquells migdies en van sorgir intercanvis d’originals; pàgines subratllades, guixades i corregides; records i comentaris, amistats que van esdevenir comunes, parentius adoptats, descobertes i edicions. En Jordi Carrió ben aviat es va fer el  nom propi en el medi literari en poesia i prosa poètica, amb un estil planer,  amb una dicció contundent i amb un passar de la lírica a la èpica amb dignitat, convicció i una viscuda plenitud que, em consta, el feia feliç. Seguir el decurs d’un dels seus llibres, des dels primers poemes fins a tenir-lo en negre sobre blanc i en edicions sempre acuradíssimes era, per als que l’hi acompanyàvem, tota una vivència. En Carles Duarte, en Quim Curbet, en Marc Cuixart, en Sam Abrams o en Jordi Llavina, entre altres, en poden donar fe.

Finalment, A Mo ara, amb un cafè a Parlament - 16

Preparant l’edicio de A Mo, ara, al bar del Parlament. Fot. Frèia Berg, 2010

            El 2010 vaig tenir el privilegi de ser una de les seves editores amb la plaqueta onzena de Paper de Terramar, A Mo, ara. El vam publicar en català i la traducció anglesa dels versos la van fer John Mackay i Kevin Hackett, i vaig tenir el privilegi de comptar amb l’arquitecte Marc Cuixart com a il·lustrador. La presentació es va fer al taller d’artista d’en Peret – Pere Torrent –  i de la Maria Espeus; és un dels llocs on un parell d’anys més tard, es va gestar un dels seus llibres més significatius, Fin’amor.

IMG_3862

Jordi Carrió, Peret i Jordi Llavina al taller d’en Peret. Fot. Frèia Berg, 2013.

L’altre lloc on el recull de proses poètiques de Carrió amb fotografies de Maria Espeus es va anar configurant tot compartint converses va ser la terrassa de casa seva, un pis decimonònic del carrer de la Princesa,  que descobria un, a parer meu, bellíssim interior d’illa de cases on totes les persianes eren els ulls per a esguardar la llum.

            Mentrestant, en Jordi s’havia posat malalt i tot i que hi havia plantat cara amb un coratge tossut i enderiat, les seves cèlul·les terroristes anaven guanyant la partida de la invasió. Ell, que era poeta i se sentia poeta,  seguia la cursa escrivint poemes. És així com l’any passat ens va lliurar el seu testament poètic i vital titulat L’estació de Portbou, aquesta vegada amb fotografies de Manuel Esclusa, un pòrtic d’en Sam Abrams, a l’ombra de Walter Benjamin i de les ales de l’ Angelus Novus de Paul Klee, de La caiguda d’Ícar de Brueghel i el poema de W. H. Auden . Des de la visió de tota una vida hi conclou: “A nosaltres, l’espècie humana, / ens cal una pau més alta i no morir de  mala mort.” Li ho vaig escriure al Pòrtic de Fin’amor: el poema és l’últim refugi.

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 12.I.2018.
La fotografia de la capçalera amb Jordi Carrió recitant els textos de L'estació de Portbou és de Quim Curbet.

 

CARTA ALS TRES REIS D’ORIENT

Publicat el per
Respon

CARTA ALS TRES REIS D’ORIENT

26198349_10212942786155906_2984641154186915915_o

Gislebert d’Autun, El somni dels Tres Reis. Catedral d’Autun (França)

 Estimats Reis d’Orient,

Com que sou els únics reis que reconec, ja veureu que us escric una carta molt especial. Us suposo assabentats que ens han segrestat l’autonomia i ens han empresonat el govern. Ens han intervingut el govern, el President i alguns consellers són a l’exili. El govern de l’Estat va convocar unilateralment eleccions que  volia autonòmiques i nosaltres hi vam anar per defensar la dignitat i la legalitat del nostre Govern i del nostre Parlament. Malgrat les condicions de desigualtat de tracte que ens van aplicar i totes les dificultats imaginables – inclosa la prohibició del color groc, sí, ho heu llegit bé: del color groc – , malgrat la desinformació constant dels mitjans públics estatals i tots els que els són afins i malgrat tots els malgrats, les forces democràtiques sobiranistes vam aconseguir una victòria aclaparadora. Però  l’Estat fa com si res no hagués passat, ens continua aplicant l’estat d’excepció i fins i tot mana i disposa sobre quin dia el Parlament de Catalunya s’ha de constituir.

Fa dos mesos que tenim empresonats quatre homes bons: els Jordis, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents de les entitats sobiranistes Assemblea Nacional de Catalunya i Òmnium Cultural que han liderat el moviment cívic del dret a decidir i del camí vers la independència; el Conseller de Governació, Quim Forn, i el vicepresident del govern de Catalunya, l’Oriol Junqueres. Van empresonar altres consellers que van poder sortir de la presó sota el règim de llibertat condicional. Els hi havien portat de nit, emmanillats amb les mans al darrere, com si fossin criminals per humiliar-los el màxim possible.  Els que encara hi són, els hi mantenen en règim de presó preventiva, tota una burla d’un Estat que presumeix de democràtic però que permet que provats delinqüents i lladres es passegin per Espanya i Europa lluint una llibertat condicional més que discutible.

Continuem amb la Unió Europea  amagant el cap sota l’ala i mirant cap a l’altra banda quan es tracta del que ells qualifiquen “conflictes interns”, donant per fet que no es qüestionen el que passa a dins de les fronteres dels Estats sempre i quan no afecti les finances. Una vergonya més sobre la qual després no s’han d’estranyar si la població europea ens tornem euroescèptics i desafectes.

El Govern de l’Estat nega que hi hagi presos polítics i, quan els unionistes en parlen, ho fan amb escàs o inexistent respecte. I reprimeixen, s’oposen, desqualifiquen i menyspreen totes les accions amb què la ciutadania de Catalunya exigim la seva llibertat. I jo no us demano altra cosa. Ja sé que poc o res hi podeu fer amb els poders terrenals. Una cosa és portar joguines i llaminadures a la canalla i l’altre tocar el cor i fer entrar en raó persones entestades en mantenir i  fer prevaler la seva versió dels fets tergiversant la veritat. Per tant, em faig càrrec que enguany ens deixareu sacs grossíssims de paciència, perseverància i perspectiva i que portareu tones de carbó ben negre per a qui se l’ha guanyat amb escreix.

Estimats Tres Reis d’Orient, fa un temps vaig contemplar una de les vostres més belles imatges: la que l’escultor Gislebert d’Autun us va dedicar a la catedral d’aquella ciutat. Us hi va representar reposant tots tres en rengle endreçats, el cap coronat sobre el coixí. De costat, un àngel de llargues ales estenia un cobricel per protegir-vos del fred de la nit i guardar-vos el son i els somnis. A dalt, una estrella rutil·lant que l’àngel mostrava amb el dit us senyalava el camí. Per més negra que sigui la nit sempre hi ha un estel que ens espera.

Nosaltres també en tenim un, d’estel, a la nostra bandera. Sabem que el camí no serà fàcil i que hi haurà entrebancs, però no renunciem ni a la democràcia ni a la independència. De primer, però, el que volem és que els nostres presos i exiliats aviat puguin contemplar les estrelles a l’aire lliure de la nit, perquè la llibertat, juntament amb la igualtat i la fraternitat, són els béns i els fonaments dels drets de les persones. Ja sé que això us sona a República però com que sou uns Reis com cal són principis que compartim. Gràcies per llegir-me. Us estimo.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 5.I.2018