Arxius mensuals: Desembre de 2017

ALS ESTELS BROLLEN ALBADES

Publicat el per
1

ALS ESTELS BROLLEN ALBADES

Per aquestes dates sempre retorno als versos de J. V. Foix d’Onze Nadals i un Cap d’Any. Les nadales que escrivia i editava il·lustrades pels seus amics i coneguts artistes per a enviar-les als familiars i amistats van ser reunides en el volum que porta aquest títol i editades conjuntament per primera vegada el 1960. Els dotze poemes havien estat il·lustrats per Dalí, J. Mompou, Joan Ponç, J. Guinovart, J. Obiols, M. Cuixart, A. Tàpies, J. Mercader, J. Sunyer, F. Galí, A. Fenosa i Joan Miró. Foix va  publicar les felicitacions en edició d’autor, acuradíssima, i com bona part dels seus llibres sota els signe de les Edicions de L’Amic de les Arts, com si de la continuïtat de l’antiga capçalera de la revista d’avantguarda es tractés – i, de fet, alguna cosa hi havia, d’això. Van ser els llibres amb les cobertes impreses en tinta negra – de tant en tant, una incursió en vermell – i tipografia bodoni. L’Eco de Sitges, que rebia les nadales trameses per Foix cada any, les reproduïa primera plana.

capsa_retallada-198x300

 

Enguany, la Fundació JV Foix, ha editat una carpeta que conté l’edició facsímil de les Nadales, les felicitacions de Cap d’Any i els poemes que el poeta enviava anualment datats el dia del seu natalici, en una successió d’escriptura poètica des de 1948 fins 1976 que fa un total de trenta poemes. L’edició ha estat conjunta entre la Fundació, la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida i Pagès Editors, i inclou una presentació de Margarida Trias i Joan-R Veny -Mesquida, un estudi introductori de Jordi Cerdà i un cedé amb l’enregistrament de diverses nadales en la veu del poeta.

Les Nadales de Foix són un prodigi literari. Ho són pel relat del poeta transitant pels viaranys de la transcendència o en la presència del misteri nadalenc i de la divinitat; ho són pels diferents registres dels que J. V. Foix es val: composició rimada, prosa poètica,  les tonalitats de la poesia popular, el registre arcaïtzant, la seva immensa riquesa lèxica. Ho són també pels enquadraments geogràfics i toponímics, principalment de l’Empordà i els seus topants – són composicions datades la major part al Port de la Selva. Ho són pel decurs poètic que les motiva i que inclou tant un desig expectant de fe cristiana fins una visió crítica dels defectes pairals. La lectura consecutiva dels textos palesa, a més de l’ofici i la força expressiva d’un poeta que no ens acabarem mai, el camí evolutiu de la seva poesia tant pel que fa a aspectes formals com per les seves motivacions circumstancials i permanents. Aquest darrer aspecte no és tan manifest a les nadales com en les felicitacions de Cap d’Any o els aniversaris, on emergeix la ironia crítica del poeta.

Però retornem a la lírica, que és el que commou. O, almenys, el que m’ha commogut la tarda de lectura que he dedicat als trenta poemes. Pensant en les festivitats d’aquests dies i pensant, també en les circumstàncies que vivim, intervinguts, amb exiliats i presos polítics, he fet tria d’uns quants versos. Són versos solts que  permeten assaborir la intensificació de l’expressió i del significat. L’un és el que encapçala aquest Marge Llarg: “Als estels brollen albades”, com l’alba que molts de nosaltres volem i veiem representada en l’estelada. Un altre és el que citava en l’article de la setmana passada i que em plau repetir en aquest context: “Res no s’acaba i tot comença. / Vénen mecànics de remença / Amb olis nous de llibertat”, invocant l’atemporaliat de la redempció per via de la llibertat; “ Cada ú és ell i agermanats fem un”, com és de desitjable la unitat per assolir la necessària fortalesa; “L’àcid ponent”, un referent més que geogràfic; “Tants de camins i una sola drecera” una sola i certa via per on encaminar el futur.

Al llarg d’aquests poemes Foix hi deixa entreveure deferències vers altres amics, “Poetes de cel clar”: Tomàs Garcés, Carles Riba i Marià Manent. I, encara, mostra com sent el lligam entre literatura i pintura: “M’enamora el traç segur / Amb la color que l’aviva”, “Encalço, amb tinta i paper / cels morents i rima nova”. El poeta ens proposa viure la joia de l’octava de Nadal i l’adveniment del nou any fent “la guaita de dia a la riba del cor” en un paisatge on “Tot era flaire als cims i els erms florien” i on “Tot era lluminós, la forma i l’aparença”. Els versos solts condensen amb més intensitat el que s’hi llegeix o creiem saber llegir-hi. Però és cert que els darrers dies de desembre solen ser lluminosos i que amb aquesta claredat entrem en un nou any que volem feliç, pròsper i lliure. Doncs, com el poeta recomana, “Ajusteu-vos, cor net, al solell de la vila”. I que tinguem un bon any!

 

La imatge correspon al quadre de Vincent Van Gogh, 
Nit estelada (1889), MOMA, NY.
Article publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 29.XII.2017

 

 

 

 

EL CAMÍ DE LES AIGÜES

Publicat el per
3

EL CAMÍ DE LES AIGÜES

Unknown-1

Hi ha llibres que et reconcilien amb l’univers, i sempre és per més d’una raó. Et remeten a una història, a uns  paisatges, a un passat que no és el teu però que t’agrada ser-ne espectadora, com si palplantada tot passés per davant dels teus ulls i tu, en un raconet, t’ho anessis mirant amb discreció i a mitja distància. Et situen en geografies conegudes, en geografies intuïdes i pressentides, en geografies fins i tot silenciades i incògnites que, no saps ben bé per què, acaben formant part de les teves geografies més properes. El camí de les aigües és el camí que porta a les fonts de les masies de Poblet, on hi havia hagut hotels i xalets d’estiueig a principis de segle. A mi sempre m’havia semblat que era un paisatge més aviat tristoi i més aviat decrèpit perquè associava els hotels a les platges i a les zones turístiques més conegudes, a la calor i al brogit i aquelles masies imaginava que eren fredes fins i tot a l’estiu i més aviat amb poca gent. Miratges.

Tot va començar quan l’autora d’aquesta novel·la, la Carme Martí, una excel·lent escriptora d’ofici i vocació de les que no té pressa em va dir que preparava una novel·la i que algun dia em demanaria un cop de mà. La Carme havia publicat un bestsèler tan aparentment modest com corprenedor, Un cel de plom (2012) sobre la vida de la supervivent del camp de concentració de Ravensbrück Neus Català i estava a punt d’emprendre un nou projecte. La seva vida quotidiana s’esdevé entre el Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí, la seva canalla i els seus llibres. I si una novel·la ha de durar cinc anys, doncs que els duri duri, perquè l’escriptura és com la cuina, que no vol presses – ni nòvios a la porta, que deia en Josep Pla. De tant en tant li preguntava com anava, la novel·la. Va fent, responia. Doncs ja està bé, reblava jo.

Unknown-3

Fins que ja deu fer un parell d’anys es va interessar per la pintura de Rusiñol. Ens havíem conegut durant l’exposició que el Museu de la Vida Rural va dedicar a la campanya de Poblet que Rusiñol i Casas van emprendre la primavera del 1889 i que a la llarga va desembocar en els viatges per Catalunya en carro. Va venir a Sitges, es va passejar a cor què vols pels museus, va consultar llibres, va fer preguntes, va interessar-se per la Creu de Ribes i per algunes localitzacions. L’hivern passat em va tornar a venir a veure, jo convalescent i més aviat irritada amb l’univers. M’havia enviat una llista: casa de metge de l’època, xalet d’estiueig a Sitges, la carretera, les discoteques més famoses dels estius dels vuitanta i unes quantes coses més. Vam fer un dinar llarg, la vaig ajudar a situar carreteres i indrets, la vaig posar en contacte amb en Fric Malagelada per allò del metge del poble i em va contar algun secret. De l’argument de la novel·la només em va dir el que era estrictament necessari, perquè si no, quan la llegeixis no tindrà gràcia.

La vaig rebre fa cosa d’un parell de mesos i no la vaig poder deixar. Perquè, a més de trobar-hi l’argument ben travat i les pàgines tan ben escrites que et sap greu girar full perquè deixes fulls enrere, a més del Cau Ferrat, La morfinòmana, alguns interiors de cases conegudes, La malalta,  les vistes de la Creu de Ribes, hi vaig trobar la història d‘una cuinera que feia el camí de les aigües per guanyar-se la vida. La història d’una dona que va viure com va poder des de la naixença fins el final, reconciliada amb totes les seves circumstàncies, i entenent l’exercici de la vida des d’una plenitud senzilla, quotidiana, amb aquella ingenuïtat i mansuetud sàvies que no fan mal a ningú.

Unknown-2

La història de l’àvia cuinera que ha viscut abocada als altres i una mica a ella mateixa, la ciutat de Reus com a escenari, els xalets, els senyors i els mossos, la casa del poble, les petites enveges; la néta que cerca un equilibri que se li presentarà on menys es pensa i el nexe d’unió entre totes dues… Són vides petites, sí, però d’aquelles que pel fet d’existir et reconcilien amb el món que, al capdavall, també està fet de vides petites. En certa manera, vaig pensar, la  vida de la meva àvia materna Carme Civit i Montagut hi guarda una certa, només una certa, llunyana però malhaurada semblança.

 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 1.XII.2017

NATIVITAT AMB ÀNGEL I LLIBRES

Publicat el per
2

NATIVITAT AMB ÀNGEL I LLIBRES

 

nadala 2017 def 18_Página_1

 

Conversàvem amb un company de feina sobre la pintura gòtica. Ell, amb una opinió força dràstica sobre les obres d’un determinat enclau geogràfic. Jo, matisava sempre a favor: que si l’aparició de paisatges incipients, que si la composició del retaules, que si l’aparició de les ciutats al rerefons. I és que sempre m’ha agradat anar més enllà del tema principal, tant als retaules com en les pintures al fresc. M’interessa més què s’hi representa més enllà de les anunciacions, les adoracions dels reis, l’exaltació del santoral, les pietats, les nativitats. Mirar com un riu va fluint en l’intent de dominar la perspectiva, o com els merlets permeten apuntar torres i teulats amb algun portal semiobert a les muralles. O l’afuament dels xiprers i l’espessor de les arbredes. El rerefons dels retaules són relats que els artistes van deixar fixats per a qui els sabés o volgués llegir amb aquella voluntat expressiva atemporal de les obres d’art.  

La Nativitat amb àngel i llibres, que oficialment es titula La Mare de Déu amb el Nen acompanyats d’un àngel, i que és la imatge amb què els Museus de Sitges us desitgen molt bones Festes i un 2018 amb salut, llibertat, felicitat i progrés, n’és una de les més característiques. Forma part del Retaule de Sant Salvador (c. 1400), antigament situat a l’església parroquial d’Alzina de Ribelles, a Vilanova de L’Aguda (La Noguera, Lleida),  atribuït al mestre Jaume Cabrera. El retaule, esplèndid, forma part de la col·lecció del Dr. Jesús Pérez-Rosales i es troba al Museu de Maricel. Hi va entrar distribuït en les nou taules que el configuren i així es va mostrar fins 2010; durant les obres de rehabilitació del Museu va ser íntegrament restaurat i disposat com al retaule que havia estat pels restauradors del Museu Nacional d’Art de Catalunya, i és així com avui llueix al frontal de la Sala Gòtica, al costat del Retaule de la Mare de Déu (s. XIV). Cabrera no és pas un desconegut per als experts, i el fet que hi hagi obra conservada a la Seu de Manresa, al Museo Arqueológico Nacional de Madrid, Museu de Montserrat, Museu d’Art de Girona, església de Santa Maria de Sant Martí Sarroca, Museu Episcopal de Vic i Museu Nacional d’Art de Catalunya faciliten la seva identificació i estudi.

El rerefons de la taula no tracta de paisatges ni de rius ni de ciutats, sinó que respon al caràcter més aviat primitiu, d’acord amb l’evolució del gòtic del seu temps: és una pintura de tonalitats càlides, amb uns rerefons de caràcter arquitectònic ben treballats. Una visió, encara, des dels interiors, i un artista que no havia gosat situar la mirada enfora, per veure món. I, amb tot, l’escena és pintada amb una gran delicadesa: ni la Mare, ni el Nen ni l’Àngel estan descrits amb el hieratisme que potser hi correspondria, donades les característiques de l’artista, ni el fons arquitectònic respon als tòpics habituals; hi ha prestatgeries en forma de caixons d’on sobresurten quatre llibres, i l’àngel porta a la mà un ocellet –m’agrada pensar que és una oreneta… – per distreure el Nen, que avança la maneta per rebre la fragilitat alada de l’ocell. Tot és intimisme, com si l’escena obrís un compàs d’espera d’una quietud plàcida.

Amb la taula de la Nativitat amb àngel i llibres faig palès l’estat d’esperit amb què escric el Marge Llarg per a aquest Nadal, el vint-i-u de desembre al migdia. D’aquí a poques hores sabrem què ens espera en el futur més immediat: res no s’acaba i tot comença. Busco entre les nadales de J. V. Foix els versos que s’hi adiuen:

Res no s’acaba i tot comença.

Vénen mecànics de remença

Amb olis nous de llibertat;

Una Veu canta en recompensa:

Que a cal fuster hi ha novetat.

Des d’Alacant a la Provença

Qui mor no mor, si el son és clar

Quan neix la llum en el quintar.

Salut, llibertat, igualtat, fraternitat,  felicitat, progrés per al 2018 i els llargs anys a venir, amb els millors desigs.

Publicat  "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 22.XII.2017