Arxius diaris: 22 de Juliol de 2015

ELS BALADRES…

Publicat el per
Respon
El baladre florit de La Vall (2015). Fot. Frèia Berg.

El baladre florit de La Vall (2015). Fot. Frèia Berg.

“Els baladres floreixen a l’Agost”, diu el poema de Trinitat Catasús, i els fa la cara encesa de mirar l’estiu. Aquests dies, serà per la calor africana que és foc del cel i terra roent, o perquè el canvi climàtic afecta la florida de les plantes, els baladres del paisatge sitgetà són més encesos i florits que mai. Bellíssims. Confesso que els baladres i una determinada color que té el mar són dues de les escasses coses que em compensen de la inclemència estival. I això que tot just passem de la primera quinzena de juliol…

ELS BALADRES

Els baladres floreixen a l’Agost.

Flors blanques, flors vermelles, que ben tost

la fúria solsticial haureu sentida,

encenent-vos d’amor cara a la vida.

Vora la mar – oh flors! – i terra endins,

oirem la remor que fan els pins

que l’aura inquieta, i sentirem el flaire

dels boscos i del mar, dispersa en l’aire,

mirant-vos a vosaltres, que teniu

la color encesa de mirar l’estiu.

Trinitat Catasús, De l’hort i de la costa (1915).

EL TESTAMENT

Publicat el per
Respon

Uns amics m’expliquen que fa uns dies han anat a cal notari per fer-se càrrec de l’herència del cap de família.

Aquest és un acte revestit no sé si de solemnitat però sí d’intimitat, ja que es tracta d’assumir la darrera voluntat de la persona finada i, d’alguna manera, respon a la manera que tenia aquesta persona de veure els seus.

La vídua i la descendència, tothom d’acord en tot, van entomar les disposicions del testador que van ser explicades fil per randa pel notari que, al seu torn, va respondre totes i cadascuna de les preguntes que la situació plantejava. Quan tot va quedar enllestit, es va procedir a la signatura.

Amb una salvetat. En la redacció del testament, el notari té per costum fer referència al testador més enllà de les dades prescrites per la documentació pública, tal com les seves aficions, ofici, biografia, etc. En el cas del testador esmentat, es va referir a la seva projecció pública i creativa, cosa que va ser molt ben rebuda per part de la família.

Però més enllà d’aixó, els va recitar una frase que el testador, gran admirador de Rusiñol, li havia recordat alguna vegada i que li havia fet introduir al testament, de manera que esdevenia més que adient per a la circumstància. És la màxima, o mal pensament, que diu allò que “No hi ha cap drama tan emocionant com la lectura d’un testament. I això que no hi ha el protagonista.” Em diuen que la descendència va signar els papers somrient i amb una fotografia del testador al davant. Autèntic.

EL MESTRE

Publicat el per
Respon
Froilà Franco, en plena recerca a l'Arxiu Històric de Sitges.

Froilà Franco, en plena recerca a l’Arxiu Històric de Sitges.

La darrera vegada que el vaig veure va ser a la residència. Estava més prim però als ulls el mateix guspireig, mig alegria mig bonhomia, o totes dues coses amb escreix. Els darrers anys, quan veia algun conegut, quan explicava algunes de les coses que més goig li feien o recordava el que li agradava recordar Froilà Franco, el mestre, recobrava aquella alegria entotsolada que mai no va perdre del tot. Els anys li anaven passant i la salut se’n ressentia cada cop més. Quan la primavera passada el vaig trobar a la residència em vaig adonar que el temps és un gran escultor però els seus efectes en les persones no sempre són els de la benignitat de les arts.

Froilà Franco, nascut en terres lleoneses, va venir a Sitges fa unes quantes dècades com a mestre de l’escola Esteve Barrachina, on va passar per unes quantes generacions fins la seva jubilació el 1999. Com els bons mestres (no sé perquè sempre m’havia fet l’efecte de ser una versió hispànica de Mr. Chips) recordava tots i cadascun dels seus alumnes. I quan algun, o alguna, havia seguit la carrera de magisteri era tema de conversa segur. L’atzar va fer que coincidíssim en unes classes de català que havia impartit per als cursos de reciclatge del professorat de primària on ens havíem canviat els papers, ell d’alumne atent i avantatjat, amb el perfil del primer de la classe, i jo debutant de la professora que després d’alguna provatura mai més no vaig tornar a ser.

El que més em va impressionar d’en Froilà van ser dues coses. L’una, la seva total voluntat d’integració, traduïda en el pas del castellà al català parlat i escrit i en el seu interès participatiu per la vida cultural sitgetana i catalana. L’altra, la seva inqüestionable vocació docent. Va exercir i, de jubilat, va anar reconstruint diversos episodis de la història de l’educació pública, a Sitges i en altres indrets. Signava amb el nom i amb el qualificatiu de “El mestre”, que era tota una declaració de principis; així és com ha estat recordat aquests dies amb motiu del seu traspàs.