Omar Sarif: sempre serà el Doctor Zhivago…
Hi ha deutes impagables, com els que els habitants del segle XX hem contret amb el cinema. El setè art ha marcat moltes vides, ens ha fet conèixer món força més enllà del que hem vist en els viatges, ens ha descobert civilitzacions, éssers, individualitats i paisatges, ens ha ensenyat, instruït i educat, ens ha mostrat el rostre ocult dels éssers, ens ha posat a límit les sensibilitats i els sentiments i, entre altres coses, ens ha fet entendre què és l’art total quan es fusionen arts visuals, música, interpretació, tecnologia, imaginació, humanisme, ficció i realitat. També ha creat miratges, perquè el cinema, on tot és mentira, ha construït grans realitats que, fins i tot, han superat la ficció i ha contret els seus deutes amb altres formes de creació com la literatura.
El cinema ha posat cara a personatges que s’han convertit en icones universals. Peter O’Toole serà sempre Lawrence d’Aràbia; Elisabeth Taylor i Richard Burton, Cleòpatra i Marc Antoni; Viven Leigh, Escarlata O’Hara; Vanessa Redgrave, el rostre i el cos d’Isadora Duncan; Warren Beatty és el periodista i escriptor John Reed; Robert Redford serà sempre el gran Gatsby; Marlon Brando, el vell Padrino; James Bond té el rostre de Sean Connery – i les suplantacions no li arriben a la sola de la sabata. Per a mi – i és una idea àmpliament compartida -, Omar Sharif sempre serà el Doctor Zhivago.
Borís Pasternak
Rodada el 1965 sobre la novel·la de l’escriptor rus i premi Nobel, Borís Pasternak (1890-1960), Doctor Zhivago, aquesta història – … sí, història… – apassionant sobre la revolució, els ideals, el desengany, l’amor i la vida constitueix un dels grans clàssics del segle. Sharif encarna Zhivago, alter ego de Pasternak que hi va abocar idees, records i la història d’amor viscuda amb la traductora i escriptora Olga Ivínskaia.
Olga Ivínskaia, Borís Pasternak i Irina, filla d’Olga.
L’escriptor va emprendre’n la redacció el 1945 i la va enllestir deu anys després. La història col·lectiva queda reflectida en el relat de la Primera Guerra Mundial, la Revolució d’Octubre i la guerra civil que va convertir Rússia en la URSS, en el sofriments de la població, en l’anunci de la fi de la vida privada –una de les escenes més impressionants tant del text com del film, en el rebuig de la poesia lírica enfront de l’èpica del realisme socialista (Zhivago era metge i poeta). La personalitat de Pasternak s’hi reflecteix, més enllà dels fets històrics i de les circumstàncies personals amb la veracitat i la versemblança de l’experiència de l’ésser humà i de l’escriptor entusiasmat inicialment per l’esperança d’una societat nova i al cap de pocs anys pel desengany del fracàs d’una política que va abocar el país a llargues dècades de dictadura totalitària que també li va tocar patir.
El destí de la novel·la mostra, una vegada més, que la realitat supera la ficció. El manuscrit de Doctor Zhivago va sortir clandestinament de la URSS i va ser publicat per primera vegada en italià per l’editorial Feltrinelli el 1957, i un any més tard, en rus – fora del país – i en anglès. L’any següent Pasternak va ser Premi Nobel de Literatura, però es va veure forçat a renunciar-hi. Traduïda a un gran nombre de llengües, Doctor Zhivago no es va poder llegir al seu país fins 1988.
La primera edició va ser publicada a Itàlia, per l’editorial Feltrinelli (1957)
Enmig d’aquests avatars, Omar Sharif sempre serà el Doctor Zhivago i per assimilació Borís Pasternak, tot i que el físic eslau de l’escriptor és radicalment oposat al bru mediterranisme de l’actor. De la mateixa manera, la meravellosa Julie Christie dels anys seixanta serà sempre Larisa Fiódorovna, la Lara de la música igualment inoblidable.
Julie Christie, Larisa Fiodórovna
Els rostres dels actors esdevenen les imatges que van més enllà de l’atractiu de l’impacte visual. Ens remeten als relats i als valors que han protagonitzat i que hem incorporat al nostre imaginari col·lectiu i personal. Tant és que la biografia de Sharif transiti per episodis d’afanys, fortuna i dissort fins haver arribat a la pèrdua absoluta de la consciència. L’alzheimer fa estralls, sí, però ningú no ens pot prendre aquella expressió de joia i d’esperança de Zhivago quan, camí dels Urals, queda meravellat per la llum que es filtra per l’espessor d’un bosc al llindar de la primavera.
El baladre florit de La Vall (2015). Fot. Frèia Berg.
“Els baladres floreixen a l’Agost”, diu el poema de Trinitat Catasús, i els fa la cara encesa de mirar l’estiu. Aquests dies, serà per la calor africana que és foc del cel i terra roent, o perquè el canvi climàtic afecta la florida de les plantes, els baladres del paisatge sitgetà són més encesos i florits que mai. Bellíssims. Confesso que els baladres i una determinada color que té el mar són dues de les escasses coses que em compensen de la inclemència estival. I això que tot just passem de la primera quinzena de juliol…
ELS BALADRES
Els baladres floreixen a l’Agost.
Flors blanques, flors vermelles, que ben tost
la fúria solsticial haureu sentida,
encenent-vos d’amor cara a la vida.
Vora la mar – oh flors! – i terra endins,
oirem la remor que fan els pins
que l’aura inquieta, i sentirem el flaire
dels boscos i del mar, dispersa en l’aire,
mirant-vos a vosaltres, que teniu
la color encesa de mirar l’estiu.
Trinitat Catasús, De l’hort i de la costa (1915).
Uns amics m’expliquen que fa uns dies han anat a cal notari per fer-se càrrec de l’herència del cap de família.
Aquest és un acte revestit no sé si de solemnitat però sí d’intimitat, ja que es tracta d’assumir la darrera voluntat de la persona finada i, d’alguna manera, respon a la manera que tenia aquesta persona de veure els seus.
La vídua i la descendència, tothom d’acord en tot, van entomar les disposicions del testador que van ser explicades fil per randa pel notari que, al seu torn, va respondre totes i cadascuna de les preguntes que la situació plantejava. Quan tot va quedar enllestit, es va procedir a la signatura.
Amb una salvetat. En la redacció del testament, el notari té per costum fer referència al testador més enllà de les dades prescrites per la documentació pública, tal com les seves aficions, ofici, biografia, etc. En el cas del testador esmentat, es va referir a la seva projecció pública i creativa, cosa que va ser molt ben rebuda per part de la família.
Però més enllà d’aixó, els va recitar una frase que el testador, gran admirador de Rusiñol, li havia recordat alguna vegada i que li havia fet introduir al testament, de manera que esdevenia més que adient per a la circumstància. És la màxima, o mal pensament, que diu allò que “No hi ha cap drama tan emocionant com la lectura d’un testament. I això que no hi ha el protagonista.” Em diuen que la descendència va signar els papers somrient i amb una fotografia del testador al davant. Autèntic.
Froilà Franco, en plena recerca a l’Arxiu Històric de Sitges.
La darrera vegada que el vaig veure va ser a la residència. Estava més prim però als ulls el mateix guspireig, mig alegria mig bonhomia, o totes dues coses amb escreix. Els darrers anys, quan veia algun conegut, quan explicava algunes de les coses que més goig li feien o recordava el que li agradava recordar Froilà Franco, el mestre, recobrava aquella alegria entotsolada que mai no va perdre del tot. Els anys li anaven passant i la salut se’n ressentia cada cop més. Quan la primavera passada el vaig trobar a la residència em vaig adonar que el temps és un gran escultor però els seus efectes en les persones no sempre són els de la benignitat de les arts.
Froilà Franco, nascut en terres lleoneses, va venir a Sitges fa unes quantes dècades com a mestre de l’escola Esteve Barrachina, on va passar per unes quantes generacions fins la seva jubilació el 1999. Com els bons mestres (no sé perquè sempre m’havia fet l’efecte de ser una versió hispànica de Mr. Chips) recordava tots i cadascun dels seus alumnes. I quan algun, o alguna, havia seguit la carrera de magisteri era tema de conversa segur. L’atzar va fer que coincidíssim en unes classes de català que havia impartit per als cursos de reciclatge del professorat de primària on ens havíem canviat els papers, ell d’alumne atent i avantatjat, amb el perfil del primer de la classe, i jo debutant de la professora que després d’alguna provatura mai més no vaig tornar a ser.
El que més em va impressionar d’en Froilà van ser dues coses. L’una, la seva total voluntat d’integració, traduïda en el pas del castellà al català parlat i escrit i en el seu interès participatiu per la vida cultural sitgetana i catalana. L’altra, la seva inqüestionable vocació docent. Va exercir i, de jubilat, va anar reconstruint diversos episodis de la història de l’educació pública, a Sitges i en altres indrets. Signava amb el nom i amb el qualificatiu de “El mestre”, que era tota una declaració de principis; així és com ha estat recordat aquests dies amb motiu del seu traspàs.
QUADERN DE TERRAMAR 