LES ARQUILLES DE CAN FALÇ

_FH_3770_FH_3790

Un capvespre fosc de novembre de 1668 s’apropa a Sitges un reduït contingent de genets que, provinents del sudoest, cavalca vers la Vila. Vora el Pou Vedre, entre vinyes i horts, s’aturen cercant una de les cases dels afores, al camí Fondo on els han dit que els hostatjaran per passar la nit. Fan cara de cansats i el que sembla que mana, més que els altres. És un fugitiu i no és un qualsevol. És un destacat personatge de la cort espanyola dels Àustries, antic virrei de Nàpols i de Sicília que, enfrontat amb la Reina regent s’ha evadit de Consuegra, on l’havien confinat i, clandestinament, viatja a Catalunya, d’on havia estat també Virrei, a cercar el suport que li cal per tornar a Madrid amb trumfos a la mà i obtenir, potser, el càrrec de primer ministre. Sitges és una escala més important del que sembla perquè hi té un amic navegant, comerciant i capità de la infanteria espanyola renovada, un Serrallonga pur en paraules de l’historiador sitgetà Josep Carbonell i Gener, amb el qual ha coincidit a la Guerra dels Segadors, potser a la rendició de Barcelona o la de Sitges o potser quan havia estat Virrei un cop acabada la guerra.

Can Falç. Pintura mural del Saló Rosa (2014). Fot. Frèia Berg

Can Falç. Pintura mural del Saló Rosa (2014). Fot. Frèia Berg

L’home de Joan Josep d’Àustria a Sitges és el capità Joan Falç. Els fugitius localitzen la casa que, annexa, té una capella dedicada a la devoció de Sant Muç, on són rebuts amb tanta discreció com oberta complicitat; un lloc on poden descansar confiats i sense neguit. L’endemà al matí, segueixen el torrent de la Bassa Rodona fins a la platja i, davant de Can Falç, el capità els embarca en un petit vaixell que els du a tots fins a Castelldefels, on els esperen amb cavalls que, via Sant Feliu de Llobregat, arriben a Barcelona. Allà les institucions catalanes el reben i li fan festa, forcen la situació de fet, aconsegueixen que la Reina rebi de nou Joan Josep d’Àustria i li obren el camí cap a una presidència de govern que es farà esperar encara uns mesos. Una de tantes vegades que els catalans han volgut contribuir, en va, a reformar Espanya….

L’amistat del capità Falç amb el fugitiu, Joan Josep d’Àustria, fill bastard i reconegut de Felip IV, i germanastre d’un Carles II encara menor, personatge obertament detestat per la reina Marianna d’Àustria, data del temps en que, un cop capitulada Barcelona el 1652, Joan Josep d’Àustria havia esdevingut virrei de Catalunya i n’havia exercit durant tres anys. Però si Joan Josep d’Àustria havia de conservar a la memòria la figura del capità Falç havia de ser pel record del capvespre a Sant Muç o per la llum de la matinada de novembre sota la Punta, orsejant o remant costes amunt.

Portal d'entrada a Can Falç des de l'antic hort (juliol 2014). Fot. Frèia Berg.

Portal d’entrada a Can Falç des de l’antic hort (juliol 2014). Fot. Frèia Berg.

Temps després, una embarcació descarregava a la platja de Sitges, davant de Can Falç, una mercaderia especial: dues magnífiques arquilles del segle XVII de fusta i esmalts: manufactura napolitana, escut tallat amb l’àliga bicèfala, esmalts delicadíssims representant ermitans i profetes esdevingut sants. El fill del Rei les va enviar al capità Joan Falç per agrair-li la complicitat i el viatge. Són dos mobles nobles i sumptuaris que fan parella, un conjunt únic que, unit a la resta del mobiliari de la casa, contribueixen al seu gran valor històric i patrimonial.

_FH_3792

Les arquilles van quedar presidint el saló gran de Can Falç i mai més no se’n van moure, eternament arrogants en la seva bellesa antiga. Han sentit com cruixia el pas del temps al sòl, a l’embigat i a les parets; han vist com es degradaven les pintures al fresc i a l’arrambador i han viscut en carn pròpia el lent esllanguiment d’una gran casa pairal que fins els darrers moments mostrava la gran malenconia de l’abandonament a la fragilitat de la pròpia sort.

En aquest inici de recuperació de Can Falç les arquilles de Joan Josep d’Àustria han estat les obres més emblemàtiques. Retornat el seu esplendor a mans del restaurador Marc Fabra, estudiades acuradament per la historiadora de l’art experta en mobiliari Mònica Piera i esdevingudes la primera Peça del Mes de Can Falç als Museus de Sitges, formen part de l’exposició permanent de la sala dedicada als estils barroc i neoclàssic del Museu de Maricel.

Joan Batlle i Amell, Platja de Sitges, al seu emplaçament original de Can Falç. Actualment al Museu de Maricel, a la sala de l'Escola Luminista. Fot. Frèia Berg.

Joan Batlle i Amell, Platja de Sitges, al seu emplaçament original de Can Falç. Actualment al Museu de Maricel, a la sala de l’Escola Luminista. Fot. Frèia Berg.

Ben aviat les acompanyarà una part del gran cadirat disposat al voltant de la sala noble de Can Falç, encara en restauració, a prop de la vista de la Platja de Sitges del pintor Joan Batlle Amell, també procedent de Can Falç, que figura a la sala dedicada als pintors de l’Escola Luminista. Les arquilles són, avui, el símbol de Can Falç en clau de passat i en expectativa de futur.

EL NOSTRE PETROLI

La vista espectacular des del Mirador del Museu de Maricel (2015). Fot. Joan Duran.

La vista espectacular des del Mirador del Museu de Maricel (2015). Fot. Joan Duran.

D’entre tot el que va dir Artur Mas dissabte passat als jardins del Casino Prado em vaig quedar amb una frase, millor dit, amb un titular que és el que és el que encapçala aquest Marge Llarg: el nostre petroli. El president de la Generalitat va remarcar la importància que té la cultura per a un poble, una societat i un país. Per als sitgetans, també. Perquè el nostre petroli és la cultura en les seves diverses manifestacions: la creativitat individual i col·lectiva, les manifestacions populars, la vida associativa de la pluralitat d’habitants de la Vila… i el patrimoni.

Sovint he pensat que no tothom té assumit que el patrimoni també forma part del nostre petroli. El balanç de la història del patrimoni sitgetà al segle XX, des de 1933 en què es va obrir el Cau Ferrat com a museu públic, mostra bastantes ombres enfront de la lluminositat que irradien les obres d’art, la literatura, l’imaginari popular, el patrimoni arquitectònic i el paisatge – que a Sitges és un element patrimonial de primera magnitud. Des d’aquell famós ‘no volem més museus’ a inicis dels anys vuitanta que va comportar la pèrdua d’un museu Lola Anglada i la possible conversió de Miramar en un Palazzo Grassi amb projecte i ambició com a palau de les arts, fins als anys en què Can Falç ha estat tancat, barrat i podrint-se per dintre amb l’agravant del projecte, afortunadament desestimat, d’enderrocar sense cap consideració la part antiga de l’edifici per fer-hi un cub de vidre i col·locar-hi a dins la Biblioteca, l’enfonsada de la casa de l’hortolà i l’edificació del que havia estat una part de l’hort reconvertida en el bar a l’aire lliure del Flamboyant. O la caterpillar que va arrassar l’hort divuitesc i el jardí romàntic de Can Falç per convertir-lo en una freda i despersonalitzada plaça dura. Aquests despropòsits, i uns quants més, tenen nom i sigles.

L'actor Nigel Planet contemplant els quadres del Greco al Museu del Cau Ferrat. (2015).

L’actor Nigel Planet contemplant els quadres del Greco al Museu del Cau Ferrat. (2015).

La consecució de l’% del Ministerio de Fomento per part de l’anterior govern municipal – que un tema que ens pertoca perquè el paguem amb els nostres impostos i si el govern espanyol fes més inversió pública a Catalunya encara hi tindríem més possibilitats com a país – i la finalització de la rehabilitació dels museus amb la decidida intervenció dels actuals equips de govern de la Diputació de Barcelona, que ha sufragat la part principal de la despesa, i de l’Ajuntament de Sitges ha suposat un punt d’inflexió cabdal per al present i futur desenvolupament del nostre petroli. Queda molta feina per fer i el següent gran repte, que és Can Falç, tot just acaba de començar. Perquè, per més important que sigui el nostre petroli, si no s’hi creu i si no s’hi obra en conseqüència és com si no en tinguéssim. I en aquesta legislatura creure-hi i donar-hi suport ha estat cabdal.

DSCN9357

El destinatari del nostre petroli és, en primer i primordial lloc, la ciutadania de Sitges al complet i amb tot tipus de públics. Des de les escoles fins als jubilats, des de les entitats i associacions fins a les empreses, des de tota mena d’individualitats fins les famílies i col·lectius. Sense tenir en compte la població de Sitges, que en una gran part n’és propietària pública, la seva percepció, estimació i sentit de pertinença, res no tindria cap sentit. Per aquest motiu durant aquests darrers tres anys i amb els museus tancats hem procurat oferir una programació d’activitats per mantenir les col·leccions actives, i amb els museus ja oberts l’estem incrementant.

0

El segon destinatari és la població visitant: passejants dels dies de cada dia i de cap de setmana, grups organitzats per a sortides de cultura i lleure, turistes de tota mena de països, turoperadors, empreses i tot allò que el turisme mou, que és molt i molt més del que de vegades imaginem. D’altres països i d’altres ciutats tenen el turisme cultural com una prioritat des de fa temps i a Sitges, que hem estat pioners en tantes coses que després hem descuidat, no ens podem permetre de perdre-hi pistonada perquè el nostre petroli és de primera qualitat. Reivindicar per a Sitges un desenvolupament econòmic basat en el turisme de qualitat no fa incompatible el lleure amb la cultura, sinó que són dos poderosos aliats. Les xifres del mateix moment en què acabo aquest Marge Llarg no ho desmenteixen: trenta-vuit mil cinc-cents cinc visitants i quatre-cents vuitanta-dos grups als museus des de la reobertura del Cau Ferrat i del Museu de Maricel, en temporada baixa. Només el mes d’abril hem comptat amb sis mil sis-cents trenta-tres visitant i cent dos grups.

Capella gòtica de l'antic Hospital de Sant Joan (2015). Fot. Joan Duran.

Capella gòtica de l’antic Hospital de Sant Joan (2015). Fot. Joan Duran.

El nostre petroli no contamina, no embruta, no fa malbé ni el medi ambient ni el paisatge, sinó que l’educa, l’embelleix i el dignifica. Només requereix que s’hi cregui i que, des dels diversos àmbits del sector públic i del sector privat, s’hi compti com un poderós actiu i es treballi en favor de la seva visibilitat i la seva sostenibilitat. Sumant amb els diversos actius dels anys precedents, al llarg dels darrers quatre anys hem treballat per aconseguir-ho, hem fet un cim i obrim nova etapa.

LA CREU DE LES BIBLIOTECÀRIES

BiblioTec3

Femení plural, per majoria, i perquè el tant per cent de dones és i ha estat històricament molt superior al dels homes en l’ecosistema bibliotecari. És veritat que no és per culpa d’ells sinó de les circumstàncies, perquè la professió de bibliotecària ha estat històricament exercida per dones. Dones que volien treballar, que volien guanyar la independència econòmica, un estatus de superació social, estendre el seu compromís solidari, social o cultural vers la població d’una manera organitzada i socialment reconeguda. Eugeni d’Ors va orientar la creació de l’Escola Superior de Bibliotecàries vers la població femenina per tal de proveir professionalment la incipient xarxa de biblioteques populars que havien d’estendre les oportunitats educatives i culturals per tot el país. Els homes ja tenien, des de sempre, el seu àmbit d’oportunitats professionals; a les dones els costava molt. Succeïa el 1915. A finals del període d’entreguerres, les bibliotecàries, les infermeres i les mestres ja havien assolit un sector professional reconegut i amb una consolidada tradició.

bibliotecaries1945

Els diaris que les bibliotecàries escriven relatant la vida quotidiana de les biblioteques des dels anys de la Mancomunitat fins que ho van deixar de fer fa unes quantes dècades constitueixen documents insubstituïbles en tant que indicadors socioculturals. La vida vista, viscuda i experimentada rere el taulell de fusta des d’on acomplien la seva feina amb tanta senzillesa com dignitat. Com si fos el més natural del món: atendre lectors, procurar que la canalla no fes gaire soroll, aconseguir que diaris i revistes arribessin a mans de tothom que els sol·licitava, intentar tenir les darreres novetats que el públic volia llegir i, dues de les coses més importants: crear i fer créixer una col·lecció local en cada poble i mantenir una biblioteca de fons on s’acomplís una de les missions cabdals de la biblioteca: que tothom hi pogués trobar el que necessitava. L’explosió de la informació i del medi editorial i la irrupció dels quilos de paper en forma de llibre mediàtic han liquidat la biblioteca de fons i, amb ella, la funció educativa de base d’una biblioteca. Aquest és un dels llençols més lamentablement perduts de la bugada.

Malgrat els canvis de la societat de la informació, els canvis socials, els problemes de la sostenibilitat de la cultura i les crisis de definició del sector, les bibliotecàries constitueixen encara un dels primers referents culturals del país de la mateixa manera que les biblioteques configuren un dels primers indicadors de la solidesa infrastructural d’una societat.

Unknown

La Creu de Sant Jordi que els ha estat lliurada col·lectivament i que ha rebut l’actual Facultat de Biblioteconomia i Documentació, “en el marc de l’Any de les Biblioteques, que coincideix amb el centenari de la creació de la Xarxa de Biblioteques Populars de la Mancomunitat de Catalunya i de l’Escola Superior de Bibliotecàries, de la qual la Facultat és hereva, per la continuïtat d’uns estudis ben implicats en la transformació d’una professió que ha sabut adaptar-se a les necessitats de la societat” és un reconeixement d’aquells que fa sentir el doble orgull de formar part d’un país i d’un col·lectiu professional que ha donat el millor que tenia per transmetre cultura, educació i lleure a la població des de fa un segle. I que, quan ha arribat l’hora, no s’ha estat de manifestar i exercir el seu compromís amb la democràcia i el catalanisme.

Femení i plural. LA  Per celebrar aquest guardó dedico aquest Marge Llarg a la memòria de dues bibliotecàries, de diferents generacions, que ja no el podran celebrar.

Lola Mirabent, amb un ram d'heures.

Lola Mirabent, amb un ram d’heures.

L’una és la Lola Mirabent, que durant cinquanta anys llargs va vetllar infatigablement per la biblioteca de Sitges, va construir una Col·lecció Local com poques i quan va rebre l’ordre de ‘liquidar’ els llibres que tenien més de no sé quants anys va practicar la desobediència professional en bé de tots i de la rica biblioteca de fons formada a còpia d’anys i d’esforç.

Montserrat Sebastià

Montserrat Sebastià

L’altra és la meva companya d’estudis, preocupacions i fins i tot petites conspiracions professionals Montserrat Sebastià, que va lluitar per la seva dignitat en un entorn advers i fins i tot hostil amb una fidelitat infinita als principis d’ètica professional. Bibliotecàries com aquestes, i com tantes altres, són les que dignifiquen un guardó com la Creu de Sant Jordi.

HAIKÚS DE LA LLUNA

Maria Girona, L'Alhambra.

Maria Girona, L’Alhambra.

1

La lluna em mira

i em somriu enfilada

en la nit meva.

2

La lluna em porta

per un riell llarguíssim

damunt la fosca.

3

La lluna em dóna

perles i lluentines

espurnes d’aigua.

4

La lluna em conta

històries de pirates,

vaixells i perles.

5

La lluna em mostra

l’atzavara florida

xiprers i roses.

6

La lluna em crida

que segui a l’escriptori

amb paper i tinta.

7

La lluna em guaita

mentre escric ben de pressa

versos que fugen.

Amb l’excusa d’un quadre de Maria Girona,

12.V.2015

Inici d’una segona Elegia de Cadaqués

Tarda a Cadaqués (abril, 2015). Fot. Frèia Berg.

Tarda a Cadaqués (abril, 2015). Fot. Frèia Berg.

Hi ha paisatges que no sé abandonar.

Preval la llum. Guien els vials de la sorra,

la humitat lluminosa de la tarda

i l’aire que m’embulla els cabells, que ara són llargs.

La mirada se’m perd l’horitzó  que arreu perdura:

la meva mar i l’altra, la que retrobo sense cercar res més

que un embat de llum en el darrer refugi, sigui clos o paraula.

Paisatge, dius? Arreu és mirar endintre

i enfora la mar, només la mar ho és tot.