Ciència i literatura no són dues coses, sinó dues cares de la mateixa cosa. Thomas H. Huxley (1860)

Entre els dèficits de coneixement que té la societat actual, on tot és cada vegada més superficial i immediat sense espai per al pensament i la reflexió, la ciència va quedant arraconada. La fragmentació del coneixement ens allunya d’una transversalitat que reconstrueixi el transvasament de ciència i humanitats. Amb tot, som afortunats perquè ara i aquí, existeixen científics humanistes i humanistes que creuen en la ciència, un binomi que mai no s’hauria hagut de trencar. Alfred Giner i Sorolla, Rosa Fabregat, Xavier Duran, Àngel Terron, David Jou o Joan Duran són científics humanistes dels Països Catalans que han dedicat esforços i energies a la ciència i l’humanisme des de la convicció que tot és u i necessari per al progrés de la humanitat. Dos llibres apareguts els darrers mesos en  constitueixen dos diferents exemples altament recomanables.

La ciència a través de la literatura

100 visions literàries de la ciència i la tecnologia, del químic i escriptor Xavier Duran (Ed. Cossetània) que depassa l’àmbit divulgatiu per endinsar-se en el coneixement. El propòsit del llibre és el de combatre el tòpic de l’aridesa de la ciència i la tecnologia en els seus més diversos vessants que ens fan descobrir aspectes que sovint passen desapercebuts en les obres literàries. Cada relat va acompanyat d’una breu notícia bibliogràfica per mitjà de la qual el lectors pot anar més enllà i descobrir el ric univers que uneix ciència i lletres des de fa quatre mil anys. És interessant constatar el coneixement que els escriptors mostren de la ciència del seu temps, de com s’enfronten amb els misteris de l’univers, la natura i els éssers i de com els interpreten i transmeten. Des de la descripció de la descomposició dels cossos que descriu Homer fins la consideració dels metges i la medicina en Molière; des de l’aposta per la ciència dels escriptors naturalistes com els germans Goncourt, Balzac o Pérez Galdós; des de la descripció de la societat industrial de Dickens o Narcís Oller; des de la cosmologia del Dant a la visió de l’univers en la lògica oculta de Pere Calders, o des de la lírica empeltada d’arquitectura, química o matemàtica de J. Margarit, Àngel Terron i David Jou fins la colonització i el simbolisme de la ciència de Joseph Conrad, la poliomelitis de Philip Roth o el tractament del càncer segons Alexander Solgenitsin, la diversitat de temàtiques en que la ciència i la tecnologia es mostra en les obres literàries esdesvenint una descoberta i un nou paràmetre de lectura.

Poètiques i aliatges de ‘Ciència radical’ d’alt voltatge

A l’altre extrem, una joia d’aliatges que condensa la creació poètica al voltant de programes de residències poètiques en centres de recerca de Catalunya derivats del projecte de ‘Ciència radical’. Articulat des del CCCB en col·laboració amb diversos instituts de recerca especialitats i impulsat pel Departament de Recerca i Universitats i els fons de plans complementaris, el programa Magmes que ha dirigit el poeta i científic Joan Duran ha comptat amb quatre poetes de primera línia contemporània com Anna Aguilar-Amat, Lluís Calvo, Mireia Cassanyes i Pol Vouillamoz.

El resultat és un volum de poesia, Magmes. Quatre poètiques de ‘Ciència radical’ (Ed. Godall) marcadament diferent de la poesia a l`ús i d’una radicalitat diversificada en cadascuna de les veus i diccions: tot el llibre és alt voltatge. “Converses sobre física amb el meu fill”, d’Anna Aguilar-Amat; “La doble escletxa”, de Lluís Calvo; “Al món de les illes vibrants”, de Mireia Cassanyes, i “Itela” de Pol Vouillamoz, mostren quatre visions líriques radicals i i personals que, sense desdir la poètica dels autors, s’enfronten amb la percepció i el coneixement del que han viscut frec a frec amb maneres d’afrontar el coneixement científic. El resultat, en conjunt i en cadascun dels capítols, és exultant, suggerent, captivador. Ho escriu Joan Duran al pròleg: “Així com el ferro pur, per exemple, és un metall molt dúctil però de baixa resistència, l’aliatge amb el carboni li confereix duresa.” Així la poesia en aliatge amb les ciències fotòniques, les altes energies, el sincrotó Alba i la bioenginyeria: la poesia s’enforteix i guanya.

Publicat a “El Marge Llarg”, L’Eco de Sitges, 29.08.2025